¡Descarga constitucional y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
Tema 1: Fonts del Dret.
- Les fonts del dret: Les fonts del dret designava l’origen de les normes que a traves de les fonts s’incorporaven a l’ordenament. Per tant les fonts era el lloc on el dret es feia visible. Amb el concepte de fonts del dret es designa tant la font ultima del dret, com les forces socials i les causes socials de producció de les normes, o les categories normatives a traves de les quals el dret es manifesta. De vegades sorgeix una confusió entre les fonts del dret, i el mateix dret. Aquesta confusió procedeix en ultima instancia de la consideració de la font com l’origen de la norma.
Definició de fonts del dret: considera que les fonts del dret com aquells actes o fets als que un determinat ordenament jurídic atribueix la idoneïtat o la capacitat de produir normes jurídiques. El concepte de fonts s’ha de considerar, per tant, en les diverses categories o tipus normatius a traves dels quals s’incorporen normes jurídiques a l’ordenament.
En definitiva, la disciplina de les fonts te per objecte l’anàlisi de les maneres de produir el dret.
Definició de fonts del dret: son las categories o tipus normatius per mitja de les quals es manifesta el procés de producció y aplicació del dret, mitjançant la incorporació de normes jurídiques a l’ordenament.
- Validesa, eficàcia i vigència de les normes: la validesa de una norma suposa una transferència de legitimitat, ja que l’ordenament estableix quin és l’òrgan amb capacitat per produir i el procediment adequat per cada font. Aquestes qüestions estan relacionades directament amb el repartiment de poder dintre d’una societat, i amb la forma de govern que la mateixa adopta.
Una norma és valida, i en aquest sentit és jurídica, quan és produïda d’acord amb els procediment establerts per l’ordenament per tal fi. La eficàcia de les normes ha estat entesa tradicionalment en dos sentits:
- Com eficàcia formal o jurídica
- Com eficàcia real: efectivitat. La eficàcia formal fa referencia a la seva potencialitat normativa, als efectes jurídics previstos per l’ordenament per la norma, efectes que varien en funció de la font del dret en que la norma s’incloïa, de tal manera que la eficàcia de la font determina la eficàcia de la norma. Mentre la eficàcia formal suposa una relació de la norma amb el propi ordenament, la eficàcia real implica la relació de la norma amb l’objecte social regulat. La eficàcia d’una norma suposa la seva relació amb les normes o les situacions socials que regula. En quant una norma desarrolla la seva eficàcia sobre la norma, pot fonamentar i condicionar la validesa de aquesta ultima. Si la eficàcia de una norma condiciona la validesa de una altre, i això implica la determinació de la pròpia eficàcia de aquesta ultima, això es perquè la validesa no és una cosa inherent a la norma, sinó una qualitat de la norma.
Dos conceptes de validesa:
- Validesa-existencia: que implica la pertinència de la norma a l’ordenament i per tant, el desenvolupament dels seus efectes (eficàcia).
- Validesa-legitimitat: que implica la conformitat de la norma amb el paràmetre de juridicitat establert per l’ordenament Si una norma és valida, si existeix i és legitima, aquesta norma desplega la seva eficàcia en quatre àmbits de validesa: territorial, personal, material i temporal. Els àmbits de validesa d’una norma son en realitat els camps en els que aquesta pot desenvolupar-se la seva eficàcia.
3.Derogació i anul·lació de les normes: Tota norma perd la seva validesa com a consecuencia d’un conflicte normatiu. Els supòsits típics de pèrdua de validesa son els de derogació i anul·lació.
- La derogació: suposa que una norma posterior, de superior o igual rang, resulta incompatible amb la norma derogada.
1
- Pluralitat de conceptes: el concepte de constitució, no és unitari, sinó que produeix una pluralitat de definicions: 1.a. Racional-normatiu: la constitució és un sistema de normes jurídiques que creen i ordenen una comunitat política. Ha de ser un document escrit. Les normes constitucionals tenen un caràcter suprem perquè son jeràrquicament superiors a la resta de normes de l’ordenament jurídic. La constitució inclou els principis polítics liberals. 1.b. Històric: la constitució és la manera d’esser tradicional d’un poble i de les seves institucions polítiques, i que son producte d’una lenta transformació històrica. La legitimitat de la constitució es troba en la tradició. 1.c. Sociològic: la constitució es la manera real d’existir d’una societat. La manera d’esser políticament d’un poble és el fruit d’estructures socials i econòmiques del present.
- Concepte formal i material: 1.d. Formal: les normes constitucionals es defineixen per la forma (estar en un text aprovat com a constitució escrita), perquè emanen d’un poder constituent, perquè estan elaborades per un procediment específic, perquè la seva reforma esta subjecta a requisits especials. O be, pel fet que ocupen dins de l’ordenament jurídic una posició jeràrquicament superior a la resta de normes. 1.e. Material: allò que defineix les normes constitucionals és el seu contingut, el seu objecte, independentment de la forma, l’elaboració o la posició que ocupen dintre de l’ordenament. Per tant, admet l’existència d’una matèria constitucional que inclou la organització del poder públic, i la consagració i garantia d’uns drets i llibertats que defineixen la posició jurídica de l’individu. El concepte material de constitució entén que aquesta no es limita al text escrit que es diu constitució, sinó a un conjunt de normes que regulen els poders de l’estat i els drets de els ciutadans i que s’ha designat de vegades com a ordenament constitucional.
- El concepte de constitució a l’ordenament espanyol:
1
En el cas espanyol, quan parlem de constitució, hem de agafar com a referencia constitucional, la constitució de 1978 i la resta de normes que formen l’ordenament jurídic espanyol. Característiques d’aquest constitució: a. És un conjunt de normes jurídiques contingudes en un text escrit i que te el nom de constitució espanyola. b. Te un caràcter normatiu: els seus mandats vinculen jurídicament els poders públics i els ciutadans. Aquest caràcter s’afirma per l’existència del TC i d’uns procediments destinats a vetllar per l’aplicació i el compliment de mandats constitucionals. c. No és una norma judica més de l’ordenament sinó precisament ña norma suprema que se situa jeràrquicament per sobre de totes les altres, incloent-hi les lleis. És la norma que regula la producció de la resta de normes de l’ordenament espanyol, es a dir, aquella de la qual en últim terme deriva la validesa de totes les normes. d. És una norma fonamental: conte un marc basic de principis i valors que han de servir de fonament de l’ordre juridicopolític. e. En la constitució defineix la forma d’estat (social i democràtic de dret), la forma de govern (monarquia parlamentaria), i l’organització territorial (estat autonòmic). Conclusió final: en l’ordenament espanyol la constitució és: un conjunt sistemàtic de normes jurídiques escrites, elaborades democràticament per un procediment més complex que les altres lleis i reformables també nomes per procediments especials establerts en la mateixa constitució, que ocupen una posició de supremacia a l’ordenament jurídic pel fet de contenir els principis i valors que fonamenten l’ordre juridicopolític de l’estat.
- Tipus de constitució:
normes (inferiors a ella). Per tant com la constitució marca com s’han de crear els altres textos normatius, podem afirmar que és font de les fonts. Per tant les relacions entre la constitució i l’ordenament jurídic són múltiples, ja que l’ordenament jurídic, apart d’estar compost per la mateixa constitució, també esta format per altres textos, lleis, tractats, i per tant és la constitució que marca tots aquests textos que formen part de l’ordenament. La constitució col·labora amb l’ordenament, marcant les pautes de les lleis, dels tractes. Tot això és degut a que la constitució també és font de dret, o millor dit, la constitució és font de les fonts. Tot això comporta a que existeixi una relació entre la constitució i l’ordenament jurídic i que per tant estan compenetrats.
- El poder constituent: Poder d’una comunitat per a laborar una constitució. Per tant és un poder de creació de les normes que estableixen els poders de l’estat. Característiques: - Originari: ja que no prové de cap altre poder. - Il·limitat: perquè no esta condicionat formalment ni materialment per cap altre poder - Pre-jurídic o polític: és un poder anterior a la constitució i a l’ordenament jurídic. - Únic i indivisible: s’expressa d’una vegada i te com a resultat el text constitucional, essent el fonament dels poders definits a la constitució, necessàriament diversos.
- La reforma de la constitució de 1978: La constitució disposa els procediments per reformar-la al títol X. És una constitució rígida ja que conte procediments de reforma diferents als procediments legislatius ordinari. La inexistència de clàusules d’intangibilitat fa que qualsevol disposició constitucional pugui ser reformada, fins i tot la reforma de la totalitat del text, sempre que se segueixi el procediment establert en cada cas per la constitució. La regulació de la reforma es troba en els articles 166 i 169.
Característiques: a. Hi han dos procediment: ordinari i especial (títol preliminar, drets fonamentals i llibertats publiques, i a la corona). b. La iniciativa de reforma constitucional correspon al govern, al congres (dos grups parlamentaris o 1/5 diputats), al senat (50 senadors que no formin part del mateix grup) i a les assembles legislatives de les ccaa. S’exclou la iniciativa legislativa popular. c. En la iniciativa, les cambres tenen el poder de decidir sobre la reforma. En el cas del procediment especial, la CE exigeix una primera votació de les cambres (principi de reforma) per aprovar o no la conveniència d’entrar a discutir la reforma. d. Procediment ordinari: exigeix que el projecte de reforma constitucional sigui aprovat per una majoria de tres cinquenes parts de cada cambra. En cas que no hi hagi acord entre aquestes es constituirà una comissió mixta paritària de diputats i senadors, la qual presentarà un text que haurà de ser aprovat pel congres i pel senat per la mateixa majoria de tres cinquenes parts dels membres. Si en aquest segon moment tampoc es pot aprovar el projecte de reforma, es necessitarà que el senat aprovi per majoria absoluta i el congres per una majoria de dos terços. Un cop aprovada la reforma per les corts generals, serà sotmesa a referèndum popular si així ho demanen una desena parts dels membres de qualsevol de les dues cambres, dins el termini dels quinze dies següents a l’aprovació parlamentaria. Es tracta, per tant, d’un referèndum facultatiu.
e. Procediment especial: implica una major dificultat procedimental i perquè el referèndum és preceptiu. S’inicia amb l’aprovació del principi de reforma, es a dir, la necessitat o conveniència de la reforma, la qual cosa exigeix una majoria de dues terceres parts de cada cambra. Tot seguit es dissolen les cambres i es convoquen eleccions generals. Les noves cambres hauran de ratificar la decisió sobre la necessitat de la reforma. El congres es necessària la majoria simple. I en el senat, la majoria absoluta.
legals que no siguin conformes amb la constitució, i per tant porta la organització per determinar les lleis disconformes amb la constitució, es a dir, invàlides. Hi han dos models de control de constitucionalitat:
- Nord-americà: tots els jutges i tribunals exerceixen el control de constitucionalitat de les lleis en el moment de seleccionar la normativa aplicable al cas. Aquest sistema és d’un control difús. És un sistema difús: perquè es considera que tots els jutges poden exercir aquest control de constitucionalitat. El problema de constitucionalitat que pot tenir una llei és que una part d’un procediment concret entre particulars i l’estat. Es un procediment incidental. Es discuteix un tema, però alhora discutim si la llei que estableix les condicions es constitucional o no. Funciona per via incidental a mes allò que es discuteix es una cosa molt concreta en el cas concret. Això vol dir que “hi ha el perill” que un tema sigui interpretat de manera diferent per un altre jutge. Cal que parlem de mecanismes per unificar criteris. Aquests mecanismes son dos:
- Vinculació al precedent: un jutge ha de justificar molt que s’allunya d’un altre jutge. Això s’anomena stare decisis. Per tant un jutge que es separi d’una decisió prèvia ho ha de justificar molt.
- L’altre via és una concepció jeràrquica dels tribunals. Quan un tema arriba en el tribunal constitucional tots els òrgans estan vinculats a la seva decisió. Els jutges quan declaren la inconstitucional declaren que no es pot aplicar en el cas concret. Però quan es el tribunal suprem que ho decideix, te uns afectes mes generals. Aquest sistema s’anomena judicial review. Els jutges tenen la capacitat de revisar la llei si es constitucional. Els jutges de EEUU poden dubtar sobre la constitucionalitat de la llei, i poden decidir sobre la llei. A espanya un jutge esta obligat a aplicar la llei, com a molt, pot dubtar sobre la llei. El sistema americà pot dubtar i decidir.
- Europeu: és un sistema de control concentrat. La jurisdicció constitucional està integrada per un únic òrgan constitucional especialitzat, el Tribunal Constitucional. És l’encarregat de jutjar amb
1
caràcter exclusiu i excloent, sobre la adequació de les llei a la constitució després d’un procés de constitucionalitat. Aquest òrgan és independent dels altres tres. Quan el tribunal constitucional declara inconstitucional una llei mitjançant una sentencia, declara la nul·litat de la norma legal i deixa de pertànyer a l’ordenament. Per tant es tracte d’un legislador negatiu.
- El tribunal Constitucional: El tribunal constitucional te la finalitat de garantir la supremacia de la constitució mitjançant la resolució de processos de inconstitucionalitat. El podem definir com: l’òrgan constitucional encarregat de realitzar la interpretació suprema de la constitució, que posseeix caràcter jurisdiccional i que forma part integrant del sistema polític espanyol. El tribunal constitucional és l’intèrpret suprem de la constitució. La seva decisió vincula a tots els poders públics. Esta sotmès a la constitució, i al seu reglament LOTC. Està compost per 12 membres.
- La justícia constitucional: Una de les característiques del sistema europeu de control de la constitució consisteix en el fet que aquesta funció és prevista i regulada a la constitució i les lleis de cada estat, on es concreten l’organització i el funcionament de l’òrgan de control, els procediments de control, la legitimació o els efectes de la declaració d’inconstitucionalitat.
- Els processos de control de la constitucionalitat: el recurs i la qüestió d’inconstitucionalitat: La diferencia entre els dos és la legitimació per a instar-los i també els aspectes procedimentals, però tenen en comú el fet que es tracta de procediments de control abstracte de la constitucionalitat de normes amb força de llei que es duen a terme exclusivament davant del tribunal constitucional, amb la finalitat de garantir la supremacia de la constitució.
indirecta de control que te lloc quan un jutge o un tribunal ordinari, en el transcurs d’un procés, estimi que la llei aplicable al cas pot ser inconstitucional. La qüestió és un mecanisme que fa compatible la vinculació dels jutges a la norma suprema amb el monopoli del tc, propi del sistema concentrat. Els subjectes legitimats per a plantejar la qüestió son els jutges i els tribunals. L’òrgan judicial pot plantejar la qüestió a iniciativa pròpia o d’alguna de les parts del procés. Requisits: ■ S’ha de tractar d’una norma amb rang de llei aplicable al cas del que coneix el jutge o tribunal. ■ S’ha de tractar d’una norma que sigui rellevant per a la decisió del procés. És a dir, que el veredicte depengui de la validesa o no de al norma qüestionada. ■ El jutge o el tribunal sobre la constitucionalitat de la norma aplicable ha de ser fonamentat i motivat. La qüestió nomes pot ser plantejada quan hagi conclòs i ja estigui dins del termini per a dictar sentencia. És en aquest moment quan l’òrgan judicial ha de plantejar la qüestió al tc. La decisió del tc servirà perquè el jutge que ha plantejat la qüestió pugui resoldre el procés ordinari en funció de la decisió del jutge constitucional. Les sentencies del tc es publiquen en el BOE, i tenen valor de cosa jutjada
- Interpretació de la constitució: La constitució és una norma jurídica i ha de ser interpretada per els operadors jurídics. El tribunal constitucional és l’intèrpret suprem de la constitució. La interpretació constitució ha de partir del fet que correspon al creador de la norma legal, al legislador, la seva determinació lliure; la seva activitat no consisteix en executar la constitució, sinó en actuar en llibertat dintre de la mateixa.
La interpretació constitucional s’ha de fer des de la pròpia constitució. Ho hem de veure com una unitat. Hi han previsions especifiques per aspectes específics, que no contradiuen coses de la constitució.
Conceptes varis: Són sobre la interpretació de la constitució.
- Frau a la llei (frau constitucional o a la constitució): és la vulneració de la llei que es produeix de manera obliqua i te lloc mitjançant la realització d’un o varis actes que produeixen un resultat contrari a la norma jurídica per haver-se emprat en una altre norma dictada amb una finalitat diferent. Mitjançant el frau es pretén obtenir un resultat jurídic que, de manera directa, no es pugui obtenir. Ex: molt típic en sistemes totalitaris (Hitler guanya les eleccions). Un cop arriba al poder va canviant coses per concentrar tots els poders. A traves dels procediments de la constitució, es destrueix la constitució. Principi de la democràcia: carregar-se la democràcia a partir de la democràcia, és inconstitucional. Per tant hem de tenir un mínim implícit que es aquest principi de la democràcia. 10.Interpretació del dret (interpretació jurídica i constitucional): article 3 cc. Els criteris d’interpretació son: - Literal: basat en les regles sintàctiques i lèxiques que tracten d’oferir un significat objectiu amb relació al llenguatge natural. - Sistemàtic: es tracte de realitzar una comparació sistemàtica amb normes semblants a les tractades pertanyents al mateix sistema jurídic. - Històric: te en compte els antecedents històrics de les normes utilitzades, aplicant certs trets que han estat utilitzats amb anterioritat. - Social: tracte d’assimilar-se als canvis socials tenint en compte les circumstancies econòmiques, culturals, socials etc. La interpretació constitucional s’ha de fer des de la pròpia constitució. Ho hem de veure com una unitat. Hi han previsions especifiques per aspectes específics, que no contradiuen coses de la constitució. En l’article de la monarquia dona preferència a l’home sobre la dona. I
1
a. acte de les corts generals, a la que la constitució atribueix l’exercici de la potestat legislativa de l’estat o de una assemblea legislativa de una ccaa en el marc de les seves competències. b. Que ha sigut adoptada mitjançant un forma determinada, derivada d’un procediment legislatiu, tipificat i solemne, que conclou amb la seva aprovació per l’òrgan de representació popular. c. Sobre qualsevol matèria que no ha sigut reservada per la constitució a una altre font del dret. la llei és una font del dret de caràcter general. Una característica de la llei és que han de ser de caràcter general (no dirigida a un únic cas singular) i abstracte (la seva prescripció gaudeix de repetibilitat en el temps). Però també existeixen normes que tenen un caràcter general i que son abstractes però que no tenen l’estructura de llei (ex: normes en rang de llei). També existeixen les lleis singulars que no posseeixen les característiques de generalitat i abstracció.
- La posició de la llei en l’ordenament jurídic: La llei com a font primària, és una font del dret organitzada i regulada per la constitució. La llei no ocupa la posició mes alta en la jerarquia normativa, perquè esta subordinada a la constitució. La llei esta subordinada a la constitució, però la llei no es un acte de execució de la constitució. En el sistema democràtic, la llei es el resultat de la lliure determinació de la representació popular, expressada en el marc de la constitució. la constitució garanteix l’existència d’un debat obligat de caràcter públic com a requisit previ per la aprovació de la llei. La supremacia de la constitució sobre la llei ve assegurada per la configuració de garanties jurídiques que asseguren aquesta supremacia, i que es tradueixen en la combinació de l’establiment d’una reforma rígida de la constitució i de la existència de processos de control de constitucionalitat de les llei, de tal manera que les lleis poden ser declarades invalides, si son disconformes amb la constitució. Les lleis han de ser interpretades d’acord amb la constitució.
- Procediment legislatiu:
Conjunt de fases que s’han de seguir per fer una llei. Hi han unes persones que intervenen per realitzar-ho. Una llei es important democràticament, ja que es producte d’un parlament en que hi han varies forces polítiques, hi ha un debat i finalment una votació. Democràcia es producte d’una idea racional del ésser humà. En la constitució es diu quines son les fases del procediment legislatiu: 3 fases:
- Iniciativa legislativa: qui pot tenir la idea de presentar el text. La iniciativa legislativa hi han dos tipus: els projectes de llei, i les proposicions de llei. Els projectes venen del govern, i les proposicions provenen de la resta. Per tant el govern te molta importància a la hora de presentar textos. A la practica, el 90% d’iniciatives provenen del govern. Projecte de llei: iniciativa aprovada pel consell de ministres, i es comença tramitar en el congres, i després en el senat. Les proposicions son iniciatives dels propis parlamentaris o diputats i senadors (amb un grup parlamentari; mínim 15 signatures. En el cas del senat, 25 senadors). Els projectes de llei respecte les proposicions, tenen preferència. Un projecte de llei te mes preferència sobretot perquè les proposicions de llei quan es presenten han de tenir prèvia consideració de la cambra. En canvi en el projecte de llei no es proposa a la cambra ja que es sobreentén que la cambra esta d’acord. Els projectes de llei quan es presenten, els ha de presentar explicant els antecedents normatius respecte el tema. I també han de presentar la exposició de motius, que es l’argumentació sobre que es vol fer amb aquesta llei. Lo important segons el tribunal constitucional és que es presentin aquests documents. Les iniciatives legislatives es presenten en el congres (no en el senat), inclús si comença a presentar-la un senador, l’ha de presentar en el congres. També existeix la iniciativa legislativa dels parlaments autonòmics. Els parlaments autonòmics poden demanar al govern que presenti un projecte de llei. També existeix la iniciativa legislativa popular. Hi ha un grup de persones que creen una comissió, i elaboren un text, que el presentaran al congres, si “l’aproven” tindran 6 mesos per recollir 500.000 signatures. La iniciativa legislativa popular, es una pre-iniciativa. Presenten un text,
rei per no signar la llei. El rei no pot vetar la llei. Per tant indirectament esta obligat a firmar les lleis. La promulgació: quan el rei signa, introdueix una fórmula ritual. La promulgació es un certificat que fa el rei. La monarquia parlamentaria, la sanció i la promulgació s’ha convertit a la practica, en un únic acte. A la practica signa la llei i prou. El rei no pot deixar de firmar la llei. Seria inconstitucional. Els actes del rei son actes que marca la constitució i no actua per pròpia voluntat. Sanció i promulgació intervé el rei. El president del govern, o un ministre respon davant dels actes del rei. Finalment hi ha l’ordre de publicació. Un cop esta firmada la llei, s’ha de publicar i que es pugui conèixer. Ho publica en el BOE. Es publica en el BOE perquè es pugui aplicar. Per tant les lleis s’apliquen a partir de que es publiquen en el BOE. Les lleis poden dir quan entren en vigor.
- Llei orgànica: Dintre de la llei orgànica hi ha dos subtipus: la pròpia llei orgànica, i els estatuts d’autonomia.
- Llei Orgànica: constitueix un tipus especial de llei, que exigeix un procediment especial de aprovació, reforma, i derogació i que han de tractar sobre matèries que els hi quedin reservades de forma exclusiva.
- Estatuts d’autonomia: adopten la forma de llei orgànica, per la seva rigidesa i en alguns casos també per el procediment d’elaboració i adopció.
Segons la constitució, són lleis que desenvolupen un temes concrets:
- Les relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i de llibertats publiques.
- Las que aproven els estatuts d’autonomia
- Las que aproven el regim electoral general
- Les demes previstes en la constitució.
Les lleis orgàniques han de ser aprovades per majoria absoluta del congres, en una votació final sobre el conjunt del projecte.
Tema 5: Els actes normatius del govern amb rang de llei.
Les corts generals tenen la potestat legislativa. Els decrets lleis i els decrets legislatius tenen la mateixa força que la llei, encara que no són lleis formalment. Es distingeixen d’aquestes per el òrgan que les dicta: el govern; i per la forma que adopten: per el procediment d’aprovació.
Decret llei: és una disposició legislativa provisional dictada per el govern en cas de necessitat urgent i extraordinària. És un norma amb rang de llei en la que la seva validesa provisional esta limitada a 30 dies a partir de la data de promulgació. És una excepció al principi de separació de poders, ja que
1
