CAPÍTOL VIII

CONTRACTES FORMALS

Els contractes formals són els que es perfeccionen portant terme una determinada formalitat.

Aquests podien ser verbals o literals.

1. CONTRACTES VERBALS

Es perfeccionen pronunciant unes paraules determinades. Segons Gai hi entren:

stipulatio, dotis

dictio i promissi

iurata liberti.

STIPULATIO

A)DEFINICIÓ: Contracte formal i abstracte unilateral i de Dret estricte, en el qual una

persona denominada promitent ( promissor) prometo oralment la realització de prestació a

una altra persona anomenada estipulant (stipulator), que accepta.

B) CARACTERÍSTIQUES:

a) És un contracte formal o solemne, ja que requereix per a ser vàlid determinats requisits

formals, entre els quals el més important és la forma oral.

b) És un contracte abstracte, desconectat, per tant, de la seva causa o la seva finalitat

econòmico-social.

c) És unilateral, ja que només fa sorgir obligacions a càrrec del promitent.

d)És de dret estricte , ja que fa sorgir en favor del estipulant l’ actiu

certae creditae

pecuniae(condictio).

C) ELEMENTS:

a) Elements personals: Hi intervenen dues parts: el promitent, que es qui promet realitzar una

prestació i l’estipulant que és qui accepta.

b) Elements reals: En un principi la

stipulatio

només podia recaure sobre una prestació

determinada

(certum

) que podia ser una cosa o coses concretes com una quantitat de diner o

coses fungibles. Més tard la s

tipulatio

podia tractar sobre qualsevol cosa no determinada, però

determinable, sobre una cosa futura o sobre qualsevol acció o omissió.

c)Elements formals: La

stipulatio

requereix d’una forma oral. Sha de distingir entre la sponsio,

anomenada així per consistir en la pregunta: “

spondes?”=

promets?, a la que segueix com a

resposta

spondeo

=ho prometo, és pròpia del

vell ius civile i

accessible només a ciutadans

romans. En canvi totes les altres formes

promittis? Promitto

=promets? Ho prometo, son ja de

l’ius gentium

i accessible als estrangers.

La stipulatio ofereix avantatges del formalisme( claritat, seguretat en el trànsit negocial,

certesa de la conclusió d’un negoci...) sense els seus inconvenients( molta rigorositat). Els

requisitis de

la stipulatio

són la oralitat, les dues parts han de pronunciar les paraules

solemnes, i la presència de les parts, la unitat de l’acte, a la pregunta ha de seguir la

resposta i la congruència entre pregunta i resposta, s’ha de contestar el que es pregunta.

D) OBLIGACIONS I ACCIONS:

De la

stipulatio

en sorgeix la obligació del prometent de realitzar la prestació i que pot

recaure sobre un

certum

o sobre un

incertum.

El tipus d’acció és diferent segons un certum o un incertum: si es tracta de diners la acció es

la actiu

certae creditae pecuniae

, si es una cosa concreta, la

condictio certae rei

, si es una

cosa fungible, la

condictio triticaria,

i si es sobre un

incertum la actiu incerta ex stipulatu.

2. CONTRACTES LITERALS

Hi ha els

nomina transcripticia, els chirographa i els syngrapha

que corresponen a l’ius

civile-ius gentium.

Nomen transcripticium:

A. DEFINICIÓ: Contracte formal abstracte, unilateral i de dret estricte, i una persona

queda obligada a una altra a través de l’anotació que aquesta segona fa en el seu

llibre d’entrades i sortides d’una quantitat com si li hagués enrtegat per la primera.

B. CARACTERÍSTIQUES

Vista previa parcial del texto

¡Descarga contractes formals y más Apuntes en PDF de Derecho Romano solo en Docsity!

CAP Í TOL VIII

CONTRACTES FORMALS

Els contractes formals són els que es perfeccionen portant terme una determinada formalitat. Aquests podien ser verbals o literals.

1. CONTRACTES VERBALS

Es perfeccionen pronunciant unes paraules determinades. Segons Gai hi entren: stipulatio, dotis dictio i promissi ó iurata liberti. STIPULATIO A)DEFINICI Ó : Contracte formal i abstracte unilateral i de Dret estricte, en el qual una persona denominada promitent ( promissor) prometo oralment la realització de prestació a una altra persona anomenada estipulant (stipulator), que accepta. B) CARACTER Í STIQUES: a) És un contracte formal o solemne, ja que requereix per a ser vàlid determinats requisits formals, entre els quals el més important és la forma oral. b) És un contracte abstracte, desconectat, per tant, de la seva causa o la seva finalitat econòmico-social. c) És unilateral, ja que només fa sorgir obligacions a càrrec del promitent. d)És de dret estricte , ja que fa sorgir en favor del estipulant l’ actiu certae creditae pecuniae(condictio). C) ELEMENTS: a) Elements personals: Hi intervenen dues parts: el promitent, que es qui promet realitzar una prestació i l’estipulant que és qui accepta. b) Elements reals: En un principi la stipulatio només podia recaure sobre una prestació determinada (certum) que podia ser una cosa o coses concretes com una quantitat de diner o coses fungibles. Més tard la s tipulatio podia tractar sobre qualsevol cosa no determinada, però determinable, sobre una cosa futura o sobre qualsevol acció o omissió. c)Elements formals: La stipulatio requereix d’una forma oral. Sha de distingir entre la sponsio, anomenada així per consistir en la pregunta: “ spondes?”= promets?, a la que segueix com a resposta spondeo =ho prometo, és pròpia del vell ius civile i accessible només a ciutadans romans. En canvi totes les altres formes promittis? Promitto=promets? Ho prometo, son ja de l’ius gentium i accessible als estrangers. La stipulatio ofereix avantatges del formalisme( claritat, seguretat en el trànsit negocial, certesa de la conclusió d’un negoci...) sense els seus inconvenients( molta rigorositat). Els requisitis de la stipulatio són la oralitat, les dues parts han de pronunciar les paraules solemnes, i la presència de les parts, la unitat de l’acte, a la pregunta ha de seguir la resposta i la congruència entre pregunta i resposta, s’ha de contestar el que es pregunta. D) OBLIGACIONS I ACCIONS: De la stipulatio en sorgeix la obligació del prometent de realitzar la prestació i que pot recaure sobre un certum o sobre un incertum. El tipus d’acció és diferent segons un certum o un incertum: si es tracta de diners la acció es la actiu certae creditae pecuniae, si es una cosa concreta, la condictio certae rei, si es una cosa fungible, la condictio triticaria, i si es sobre un incertum la actiu incerta ex stipulatu.

2. CONTRACTES LITERALS

Hi ha els nomina transcripticia, els chirographa i els syngrapha que corresponen a l’ius civile-ius gentium.

Nomen transcripticium: A. DEFINICI Ó : Contracte formal abstracte, unilateral i de dret estricte, i una persona queda obligada a una altra a través de l’anotació que aquesta segona fa en el seu llibre d’entrades i sortides d’una quantitat com si li hagués enrtegat per la primera. B. CARACTER Í STIQUES

A) El nomen transcripticium (crèdit transcriptici) és un contracte formal, litral perquè es perfecciona amb l’escriptura. EL paterfamilias portava un llibre d’entrades i sortides i era l’anotació en aquest llibre d’una quantitat que feia sorgir una obligació. En la stipulatio el que era necessari perquè sorgís la obligació era la pregunta i la resposta. En el nomen transcriticium era l’anotació al llibre B) És abstracte. Consisteix en una promesa abstracte de pagament. Si s’entrega a una persona una quantitat de diners i després s’apunta al llibre d’entrades i sortides, no hi ha contracte literal. L’obligació sorgeix per l’entrega del diner per part del acreedor, a través de la datio i el llibre només és una prova. Per tant, és un contracte real i no literal. C) És literal perquè sorgeixen obligacions a càrrec d’una de les parts. D) És de dret estricte.

Chirographa i syngrapha (quirogr á fos i s í nografos).Els primers eren documents probatoris i que atestiguen negocis celebrats, els segons creen una obligació a través de l’escriptura, documents constitutius de caràcter abstracte que podenreflectir una datio fictícia. CAP Í TOL IX CONTRACTES CONSENSUALS 1 - LA COMPRAVENTA a) Concepte i evoluci ó hist ò rica A) Definici ó : La compraventa és un contracte consensual, bilateral perfecte i de bona fe, en virtut del qual una de les parts, anomenada venedor, s'obliga a entregar una cosa a l'altre i a garantir-li la seva pacífica possessió i gaudiment, a canvi d'un preu cert en diner. B) Car à cters: a) Únicament es perfecciona amb el simple consentiment sense que es requereixi ni forma, oral o escrita, ni la datio rei. b) Aquest contracte fa sorgir obligacions a càrrec de les dues parts: al venedor la obligació d'entregar la cosa venuda i de garantir la seva pacífica possessió i gaudiment, i al comprador la obligació de transmetre la propietat d'una quantitat de diner, anomenada preu. c) Aquest és un contracte de bona fe. S'inclou la clàusula de ex fide bona, que concedeix un gran marge al arbrite judicial. d) Aquest és un contracte obligacional, és a dir, no crea Drets reals, sinó que fa sorgir obligacions a càrrec de les parts. Únicament és necessari que hi hagi un acord sobre la cosa i el preu, encara que no s'hagin entregat perquè es consideri perfecte la compraventa. i) C) Elements a) Els elements personals de la compravenda són el comprador i el venedor. b) Els elements reals són la cosa i el preu: L'objecte de la compraventa són coses molt variades, únicament han de tractar-se de coses comerciables, sinó és així, la compravenda serà nul·la. Poden ser objectes d'una venta: coses corporals, mobles o immobles, individuals o col·lectives, i inclús coses incorporals. També és possible la compraventa d'una cosa futura, que pot tenir dues modalitats: Emptio spei, on es pot comprar amb l'expectativa de què la cosa arribi a existir i per tant es paga sense que aquesta existeixi. En canvi, emptio rei speratae, únicament es deu en el suposat cas de que la cosa arribi a existir.

menor, el venedor havia de pagar el doble del valor de la diferència. La responsabilitat del venedor es mesurava també per les pròpies stipulationes que ell havia fet. D'altra banda, a Roma també s'obligava que els comprados havien de declarar públicament sobre les malalties i defectes dels esclaus i animals, i si no ho feia així, el comprador tenia la potestat per demanar-li la devolució del preu de la cosa o bé restituir-la. Per últim, amb Justinià trobem l'auge del Dret modern, i per això es permet reclamar mitjançant la actio empti, en tots aquells casos en què s'hagin silenciat els vicis de la cosa o no tinguéssin la qualitat que el venedor havia dit. Entre aquests pactes, tenen una importància especial els anomenats pactes resolutoris: a) In diem addictio: el venedor pot apartar-se de la compraventa, si en un termini donat troba un comprador que li ofereixi unes millors condicioons que el comprador actual. b) Lex commisoria: Es concedeix al venedor la facultat de resoldre el contracte si no es paga el preu en un periode donat. c) Pactum displicentiae: El comprador pot apartar-se del contracte si en el termini donat la mercancia no és del seu gust. 2 - LOCATIO-CONDUCTIO Sota aquest nom englobaven els romans una gran varietat de situacions, que responguin a les finalitats econòmico-socials més diverses. Ara bé, a Roma, aquesta pluralitat de situacions econòmiques es redueixen a les fòrmules de la actio locati i la actio conducti. a) Locatio conductio rei (arrendament d'una cosa): Contracte pel qual una persona s'obliga a cedir l'ús o ''l'ús i disfrute'' d'una cosa a un altre a canvi d'un preu cert. b) Locatio conductio operis: Contracte pel qual una persona s'obliga a realitzar una obra per un altre a canvi d'un preu, que es deu pagar a aquesta última. c) Locatio conductio operarum: És un contracte pel qual una persona s'obliga a una determinada activitat en favor d'un altre a canvi d'una certa remuneració. A) Definici ó : És un contracte consensual, bilateral perfecte i de bona fe, en virtut de la qual una persona s'obliga a cedir a un altre l'ús d'una cosa, o a realitzar una obra, o a prestar un servei a canvi d'un del que s'ha covingut. B) Car à cters: És consensual ja que s'acorda amb el simple consentiment de les parts. És bilateral perfecte ja que necessàriament sorgeixen d'ell obligacions a càrrer d'ambdues parts. És de bona fe, ja que està protegit per accions que contenen la clàusula ex fide bona. C) Elements: Els elements personals són el locator i el conductor. Els elemnents reals són la cosa i el preu, aquí doncs es fa imprescindible distingir entre els tres tipus diferents de locatio conductio. En la locatio conductio rei el que es cedeix és l'ús o l'ús i disfrute de la cosa. La cosa pot ser moble o immoble i en aquest segon cas pot ser d'un arrendament rústic que d'un arrendament urbà. En la locatio conductio operis, el conductor s'obliga a realitzar una obra. Aquí, el que es té en compte és el resultat d'aquest treball. El locatio conductio operarum, lo decisiu és la propia activitat, el treball i no el resultat de la cosa. En aquest contracte no hi ha elements formals pel fet de ser un contracte consensual. D) Obligacions i accions: a) Locatio conductio rei: La obligació del locator és la de cedir al conductor el ús i garantir-li la

pacífica possessió i gaudiment. El conductor en canvi està obligat a pagar la merces. L'arrendament és un contracte que dura un cert temps. Pels arrendaments rústics es solia pactar un termini de cinc anys i si no es produia aquest s'entendia prorrogat. b) Locatio conductio operis: La obligació fonamental del conductor és la de realitzar la obra convinguda, sin que pugui exhimir-se d'aquesta obligació únicament sinó és per causa de força major. c) El locatio conductio operarum: La obligació fonamental del locator és la de realitzar cuidadosament el treball per allò que ell va ser contractar. El conductor deu pagar la merces convinguda, encara que no s'haguessi fet ús dels serveis convinguts amb el locator. 3 - SOCIETAT A) Definici ó : La societat és un contracte consensual, plurilateral, de bona fe, en virtut del qual varies persones s'obliguen a cooperar, amb béns o amb la seva activitat, para le consecució d'un fi comú. B) Car à cters: És un contracte consensual ja que es perfecciona amb el pur consentiment. Però aquesta no actua com una persona jurídica davant de tercers, sinó que la responsabilitat va a favor o en contra dels socis. El consentiment aquí únicament no és incial, sinó que s'ha d'establir un vincle durador entre els socis. La societat és un contracte plurilateral. Per un costat, les obligacions dels socis poden ser homogènies, a més les parts, los socii, no persegueixen interessos contraposats, sinó que tendeixen a una finalitat comuna. La societat és un contracte de bona fe, que conté la clàusula ex fide bona, que concedeix un gran marge al jutge. C) Elements: Els elements personals són els socis (sociis). Els elements reals estan constituïts pels béns o treball que els socis es comprometin a posar en comú. Aquest contracte no té elements formals. 4 - EL MANDAT El mandat és un contracte en què únicament és necessari el consentiment d'ambdues parts ja que és un contracte de bona fe, sent únicament la confiança un dels requisits indispensables.

contractes formals, Apuntes de Derecho Romano

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga contractes formals y más Apuntes en PDF de Derecho Romano solo en Docsity!

CAP Í TOL VIII

CONTRACTES FORMALS

1. CONTRACTES VERBALS

2. CONTRACTES LITERALS