derecho internacional privado, Apuntes de Derecho Privado Internacional

¡Descarga derecho internacional privado y más Apuntes en PDF de Derecho Privado Internacional solo en Docsity!

DERECHO INTERNACIONAL

PRIVADO.

Patricia Rodríguez Muntané

TEMA 1.

Uno de los presupuestos para que exista el derecho internacional privado, es que exista una relación internacional. Si existiese un único derecho mundial, no habría necesidad de esta materia. Entramos en conflicto a partir del momento en que se cruzan dos derechos diferentes, y dos ordenamientos. El derecho inter surge como consecuencia de las relaciones internacionales. La situación internacional más obvia es la geográfica. Además, nos encontramos con diferentes posibilidades. Es posible que el elemento no sea la territorialidad, sino sea la religión. Un señor de cualquier país que admite la poligamia, que se traslade a España con sus 5 mujeres: se muere  las cinco mujeres se pelearan por su herencia. ¿Cómo gestiona España este problema? Cuando hablamos de elementos de extranjería, pensamos en elementos transfronterizos, pero no es el único supuesto. El elemento de la extranjería es el primer presupuesto necesario para que haya derecho internacional privado. El segundo presupuesto necesario para la aplicación de este derecho es distintos ordenamientos jurídicos. Es necesario un fraccionamiento de sistemas legales. El derecho internacional privado, es saber dónde poner la demanda y ante quien. El derecho internacional privado necesita de dos elementos: fraccionamiento jurídico, (si hubiera un único sistema legal no tendría sentido), y por otro lado que haya una cierta permeabilidad  si no entra ni sale nadie ni hay contacto con el exterior, no necesitamos este derecho. Aquí, nos centramos en el ámbito Privado. Esto no excluye a los Estados. Si nosotros somos Repsol y llegamos a un acuerdo con una agencia estatal, en la medida que sea un contrato mercantil, aplicaremos el derecho internacional privado. Es necesario matizar: ¿qué pasa con las relaciones intracomunitarias? ¿En el estado actual de la UE, debemos tratar igual una relación entre un ciudadano español, con uno europeo, que una relación de un español con un Indio? Cuando hablamos de extranjería, cuando son relaciones intracomunitarias, debemos ir con cuidado, y ver en que ámbito del derecho nos estamos moviendo. Hay que saber que no tiene nada que ver la cuestión de jurisdicción con derecho y leyes aplicables. El derecho internacional privado contiene:

• Competencia judicial internacional
• Qué ley debo aplicar. (de qué país).

En derecho internacional privado, una fuente muy importante son los convenios internacionales. La gran pregunta es saber si en mi caso se aplicará algún convenio y cual. Hay un esquema general que debemos seguir:

• Primer paso: ver en un convenio su ámbito material de aplicación.
• Tener en cuenta la vigencia temporal y espacial.
• Hay que ver si las normas se pueden aplicar a mi situación en concreto.
• Es posible que todo encaje pero que al final el resultado no me vaya bien. Cas pràctic.1: El director comercial de la societat Pamex, amb domicili social a Mataró, te la intenció de celebrar un contracte de compravenda de teixits tailandesos amb una societat, amb domicili social a Bangkok. Abans de fer-ho, però, us consulta una sèrie de qüestions: 1.- En la hipòtesi de que el teixit no correspongui a l’encarregat, o arribi malmès, si la societat Pamex podria demandar al fabricant tailandès davant els òrgans jurisdiccionals espanyols, atès que el preu s’hauria de pagar anticipadament al fer la comanda, mitjançant transferència bancària. 2.- Quina normativa regiria el contracte. 3.- Qui tindria facultats per a subscriure el contracte per part del fabricant tailandès. 4.- Si la sentència que pogués dictar un tribunal espanyol tindria efectes a Tailàndia o, si la pogués pronunciar un tribunal tailandès, aquesta tindria efectes a Espanya.

1. competència
2. llei aplicable
3. reconeixement i execució
4. cooperació d’autoritats Per poder respondre a la primera qüestió, hem de veure quina normativa a aplicar. Però, comencem per el primer bloc. Competència judicial internacional. La competència judicial internacional, es la aptitud legal dels òrgans jurisdiccionals d’un estat entesos en el seu conjunt per conèixer dels aspectes derivats de les situacions privades internacionals. Les normes de competència judicial internacional assenyalaran la competència dels tribunals de un determinat estat, sense delimitar lla competència pròpiament territorial. La definició strictu sensu ens indica quins òrgans jurisdiccional son competents. No obstant, es cert que hi ha excepcions a la regla general. Les excepcions les trobem en funció de la normativa que apliquem. Exemple: reglament brussel·lès 1.

Regla general: identificació de la competència, però té excepcions en funció de la normativa que apliquem. Com a regla general, ens trobem doncs que les regles de competència general son prèvies a la delimitació de la competència territorial. Per identificar l’òrgan territorialment competent hem d’aplicar la LEC. Arts. 50 i següents La competència judicial assenyala, si no hi ha una excepció, la competència de un estat determinat, deixant per l’àmbit processal, la competència territorial. La llei orgànica del poder judicial recull un gran gruix de normes de competència judicial internacional de caràcter autònom. Es la tercera font. Aquesta norma orgànica es en caràcter unilateral. Nomes ens indica en quins casos son competència els tribunals espanyols. Com a normal no unilateral tenim l’art 2, del reglament 44/2001: “las persones domiciliades en uno de los estados miembros...” això ens indica dues característiques d’aquest reglament. Primera, es una norma ja no unilateral, ja que no indica la competència dels tribunals espanyols. Es una norma distributiva. Distribueix la competència entre eles EEMM. En aquest cas, es tracta de una norma distributivadistribueix entre els òrgans jurisdiccionals dels estats membres de la UE. Aquest reglament, nomes serveix per atribuir competència als estats membres de la UE. No ens serveix per dir si per exemple, Mèxic té competència o no. Contràriament la LOPJ, nomes regula la competència dels tribunals espanyols.

2. llei aplicable: Ens serveix per donar resposta a la segona i tercera pregunta del cas. Idea general: des de la perspectiva del dret internacional privat espanyol. Hem de partir de la base de que una vegada identificada la competència en el nostre cas, dels tribunals espanyols, el tribunal espanyol competent no ha de perquè aplicar necessàriament dret espanyol, per resoldre la controvèrsia. Podria acabar aplicant dret estranger. Hem de diferenciar la llei aplicable al procés, de la llei aplicable al fons: la del fons, es la llei que regeix el contracte, o el que aplica el jutge per resoldre la controvèrsia.la llei de la autoritat competent regeix el procés. Hi ha alguna excepció que ens ve donada per la normativa que anem a aplicar. La llei de la autoritat que coneix regeix la substanciació del procés. S’ha de diferenciar de la llei aplicable al fons. Quina llei ha d’aplicar el jutge per resoldre la controvèrsia. S’han de diferenciar en aquest sentit: s’ha de diferenciar llei pròpia de la llei estrangera. La llei aplicable al fons es la lex causae, i aquesta llei pot ser pròpia del tribunal que coneix (lex fori) o llei estrangera. En tercer lloc s’ha de diferenciar la llei aplicable al acte jurídic en qüestió. Es la llei forma. Així doncs s’han d diferenciar tots aquests tipus de lleis, i en conjunt resolen un supòsit concret.

No trobem normes de aplicació directa com seria el reglament 44/2001: aquest, es una norma de dret derivat, que regula pròpiament un àmbit concret del dret inter privat. La projecció es concreta de la següent manera: el legislador espanyol, no pot promulgar i adoptar normes que vagin en contra dels principis que orienten la política de la UE. En l’àmbit de la llibertat d’establiment de la UE: la UE, no adopta una norma concreta, per exemple, que reguli el dret societari. En aquest àmbit es molt escassa. El fet de que no tinguem en aquest àmbit una norma en concret, no vol dir que el dret intern espanyol, no hagi de seguir o respectar els principis basics del dret de la UE. La conseqüència es que cada estat membre de la UE te normes pròpies que regula la llei aplicable a cada cas. Cada estat membre, utilitza les seves maneres. A la practica, això obstaculitza la llibertat d’establiment desde una perspectiva ex post, de reconeixement de societats estrangeres. Exemple: societat holandesa, que va adquirir terrenys a Alemanya, per portar un negoci. Aquesta societat holandesa, va contractar a una empresa alemanya per les obres de remolodació. Un cop acabades, no s’havia fet com es volia: es volia demandar la empresa, davant dels tribunals alemanys. El jutjat, va entendre que s’havia de desestimar, ja que la societat holandesa no tenia capacitat processal, perquè no li reconeixia personalitat jurídica. Els efectes de reconèixer una societat estrangera: aplicació de les normes nostres de conflicte. Des de la perspectiva alemanya es va negar la capacitat de la empresa holandesa: no la va reconèixer com una societat existent. Des de el moment fins que la empresa adquireix el terreny, fins la demanda, passa que les participacions socials d’aquesta empresa, havien estat adquirides per dos nacionals alemanys: era una empresa que era substancialment alemanya, amb sede a Holanda. Les connexions amb holanda es va perdre, ja que la se va direcció va passar a ser de ciutadans alemanys. Els efectes de reconèixer societats estrangeres: des de la perspectiva alemanya, per ser empresa alemanya, has de tenir allà seu social i de direcció. Per reconèixer personalitat jurídica a aquella societat holandesa, la autoritat judicial alemanya, el que havia de fer, era, reconèixer personalitat jurídica. Si no la reconec com a societat vàlidament constituïda, li donaré capacitat processal. Art. 54- tractat de funcionament de la UE: Quins son els beneficiaris de la llibertat d’establiment de la UE: totes les persones jurídiques i societats constituïdes en base al dret de un EEMM, i que a més, tinguin la seva seu social (activitat principal o administració) localitzat també, en un EEMM de la UE. No s’exigeix que hi ha hagi coincidència amb lloc de direcció amb el resta (al contrari d’alemanya). Tot el dret intern dels estats membres, en tot cas ha de respectar les llibertats (exemple llibertat d’establiment). No obstant malgrat aquesta mancança, el dret intern ha de respectar el tractat UE. Això des de la perspectiva del dret originari. Quina ha estat la causa de que la UE hagi pogut adoptar tants reglaments de la UE, que incideixen directament sobre el contingut del dret inter privat? (tots son a partir del any

2000. No hi han de previs).

La caus consisteix en la qüestió de la europeïtzació del dret internacional privat, arrel de la adopció del tractat del 1 de maig de 1999. Es el punt de inflexió en la activitat legislativa en les institucions de la UE, a partir del qual aquestes assoleixen competències. Això vol dir que abans del tractat de Lisboa, la UE tenia tres pilars: el pròpiament comunitari, i els estatals: política exterior, i assumptes de justícia i interiors. Ins el tractat d’Amsterdam, el dret inter privat es localitzava en el àmbit del tercer pilar. Els EEMM eren competents només en el l’àmbit de dret inter privat. Després del tracta d’Amsterdam, els EEMM atribueixen competència a la UE en el àmbit del dret inter privat. Es trasllada en que a hores d’ara, en el art. 4 del tracta de la UE, en el llistat de competències compartides , hi figura la matèria de un espai de seguretat, llibertat, i justícia, en el qual 0ha de introduir el dret inter privat. En el dret de la UE, estan sotmesos a la teoria de la preclusió , en les competències compartides. A les competències compartides, aquestes estan sotmeses a aquest principi: no obstant començant ser una compartida, (els EEMM poden intervenir), amb el seu exercici per part de la UE, pot esdevenir competència exclusiva de la UE. (en principi poden ser exercides per les dos parts: EEMM i UE  La problemàtica es que una competència compartida, mitjançant el seu exercici per la UE, pot passar a ser excloent dels EEMM en quan a legislació) : STC del ’71. Per saber si la UE adopta competència exclusiva a través del exercici de la competència compartida, hem de veure quin es el grau de homogeneïtzació que a UE estableix mitjançant l’adopció de una determinada norma. A partir del moment en que la UE legislar, l’objecte material d’aquests reglaments, passa a ser competència exclusiva de la UE? O si els EEMM si volen , poden seguir intervenint? Es tratca de veure quin grau de competència assumia la UE. A la practica, tot depèn del grau de unificació d’aquesta norma. A la practica: si s’adopta erga omnes: esdevé competència EXCLUSIVA. Enfront a tothom ja no hi ha lloc a passar al dret intern. Regulació de les autoritzacions: reglament 664/2009, 662/2009. L’objecte dels dos reglaments, es regular el procés d’autorització en virtut del qual la UE autoritza a un EEMM en particular, poder celebrar convenis internacionals amb tercers estats, no membres de la UE, sobre matèries respecte de les quals, la UE ja ha assumit competència exclusiva. Aquestes matèries son: procés d’autorització respecte de la llei aplicable en contractes i relacions extracontractuals, en el sector de la llei aplicable. Es regula també la possibilitat d’autoritzar a un EEMM poder celebrar un conveni internacional. Es respecte a tercers estats, perque entre eemm ja hi ha el reglament. També es regula el procés autorització respecte de la matèria del reconeixement, execució, i llei aplicable en l’àmbit de la crisis matrimonial, responsabilitat parental, i aliments. En aquest àmbit la UE ja ha regulat, i ja ha adoptat competència exclusiva. Brussel·les 2Bis. Lectura dictamen 1/03, de febrer (campus virtual). Argumentació de les competències compartides i exclusives, amb la teoria de la preclusió.

DRET INTERNACIONAL PRIVAT DE BASE CONVENCIONAL:

Es la capacitat dels EEMM d’arribar a acords amb altres tercer estats, amb les limitacions que la comunitarització ha establert. S’ha de destacar que es molt important la tasca desenvolupada per organismes internacionals especialitzats o en projecció, sobre el DIP. Destaquem: la Conferencia de la Haya de DIP; La UNCITRAL ; comissió internacional d’estat civil ; conferencies interamericanes de dret internacional privat, en l’àmbit de organització de estats americans.

• CONFERENCIA DE LA HAYA DE DIP: 1883; fins al moment ha adoptat 39 Conveni en Matèria de DIP. Aquesta conferencia te per objectiu la unificació del DIP. Ho fa a través de convenis internacionals vinculants per els estats que prestin consentiment. A mes a mes, com a tècnica de reglamentació, utilitza la tècnica indirecta. Es a dir, unifica normes conflictuals. Fins al moment ha adoptat convenis en tots els àmbits. Es reuneix cada 4 anys, per revisar si cal o no l’adopció de un nou conveni, revisar el funcionament dels seus convenis, fa enfasi en la seva aplicació... Té comissions per convenis en concret.
• NACIONS UNIDAS PER EL DRET MERCANTIL INTERNACIONAL: (UNCITRAL) no es tan universal com la conferencia de la Haya. Es dret mercantil internacional. Utilitza mes la tècnica directa. Es la unificació de normes de conflicte. Normes materials. Adopta tant convenis com lleis modernes. Destaquem: la convenció de nacions unides sobre contractes de compravenda internacional de mercaderies, conveni e nova york del 78, sobre reconeixement de laudes estrangers.
• CIEC: 1950: 16 estats. Només son membres aquells estats que formin part del conveni e drets internacionals del 66. Aquesta comissió esta orientada a unificar normes en l’àmbit del estat civil de les persones. Es centra sobretot en la unificació de les normes. Conveni de Munich de 1980 de noms i cognoms. Tècnica indirecta.
• Conferencies interamericanes: la seva tasca normativa es mes o menys paral·lela a la que desenvolupa a la de la Haya. Utilitza tècnica indirecta, normes conflictuals. Comissions plenàries. Gran grau de dispersió normativa en el nostre ordenament a espanya. S’han de localitzar bé les normes de dret internacional espanyol. En el esquema de fonts, en el sector de la llei aplicable, veiem que hi ha moltes lleis que contenen normes de conflicte. Cas pràctic numero 2:

La societat holandesa, Vimta, va celebrar un contracte de transport de mercaderies amb la societat espanyola, Orienta, en virtut del qual la transportista havia de fer-se càrrec de la mercaderia a Amsterdam als efectes de transportar-la i lliurar-la a Barcelona. La mercaderia pesava 13 kilograms i el seu import ascendia a 60.390 euros. Entre les diverses clàusules contractuals en figurava una segons la qual les parts havien acordat sotmetre el contracte a la llei noruega. Les mercaderies mai van arribar al destí pactat, raó per la qual el representant legal de la societat barcelonina us planteja una sèrie de qüestions: 1.- Si la societat espanyola pot interposar una demanda davant els tribunals barcelonins. El seu dubte prové del fet que un advocat, amic seu, li ha afirmat que el Conveni de Lugano, de 30 d’octubre de 2007, li ho prohibeix. Podrien conèixer d’aquesta controvèrsia els tribunals espanyols? Hem de individualitzar quin instrument normatiu apliquem. Hem de localitzar els instruments normatiu, i un cop localitzat, s’ha de veure el cas concret. Hem de per això, veure l’àmbit d’aplicació dels instruments normatius. Un cop hem delimitat els instruments que resultarien aplicables al cas concret, ens haurem de quedar amb un. A priori, on podríem situar aquest contracte de transport? Amb caràcter general, podríem detectar el reglament Brussel·les 1, o Convenció de Ginebra. Per veure en aquest cas concret si s’apliquen o no: Una de les dimensions de l’àmbit d’aplicació del reglament, es l’àmbit material. Aquí, el criteri de delimitació, es el domicili. No la nacionalitat, ja que si agafem la nacionalitat, ens anem del Brussel·les 1. Brussel·les 1: domicili del demandat en un estat membre. El que es domicili a efectes d’aplicació d’aquest reglament, ens ho detalla els articles 59 i 60 del propi reglament. S’hauran de tenir en compte les excepcions. Per tant, hem de tenir clar que el criteri general es el domicili del demandat, i no el de la nacionalitat. Ja hem vist que un potencial instrument normatiu aplicable, seria Brussel·les 1. Podríem preguntar-nos si resultaria aplicable conveni de Ginebra del ’56  l’article 1 estableix l’àmbit d’aplicació material i territorial. En el nostre cas concret, quedaríem inclosos en aquest conveni? Si. Tant holanda com espanya son part. Ja veiem que en una primera aproximació, tan Brussel·les 1 com el conveni de Ginebra, resultarien aplicables. Ja tenim dos instruments normatius que regularien aquest cas. La pregunta ens planteja la prohibició d’aquesta situació per el Conveni de Lugano de

advocat li havia assegurat que al no tenir cap relació amb el contracte, el Codi civil espanyol no li ho permetria. Es pot aplicar Reglament Roma I? Podríem aplicar un altre norma? Quins instruments podrien resultar aplicables perquè entri aquest contracte entri en el seu àmbit d’aplicació?

• Roma I : regula la llei aplicable a les relacions contractuals. L’àmbit d’aplicació del reglament? Queda inclòs l’àmbit material perfectament en els art. 1. y 2. El reglament no exigeix vincle entre el òrgans jurisdiccionals estat part obligat a aplicar-ho amb la situació que regula. Art. 2: Erga Omnes: vol dir que per el simple fer que sigui competent un estat membre de la UE excepte Dinamarca, esta obligat a aplicar aquell reglament. No exigeix que la llei aplicable sigui la de un estat membre. S’aplica Sempre. Utilitza la tècnica indirecta. Norma indirecta.
• Conveni de ginebra: diu en el art. 1 que perquè sigui aplicable un dels dos ha de ser part del conveni. Si no exigís això, seria erga omnes. Dret internacional privat convencional.
• LEC: només incorpora normes en el seu cas, de reconeixement i execució, de 1881, i la de 2001, distribució de competències. RES de llei aplicable.
• Les normes de dret autònom de llei aplicable, algunes, les trobem al Codi Civil, art. 10.5. Descartem el CC. Primacia del dret de la UE. Veure. Article 25 Roma I. Aquí en principi hem d’aplicar Conveni de Ginebra. (10.5). Les normes del conveni de Ginebra, son de caràcter Imperatiu. No es poden vulnerar. Això vol dir que s’apliquen sempre, tant com supòsits interns com externs. Paral·lelament tenim les de ius cogens imperatives. Procés de delimitació d’aquestes normes: la controvèrsia ens ve donat per reglament de Roma I, art. 25 que dona preferència a anteriors. Tot el que no vingui regulat per aquest conveni, vindria regulat per la llei aplicabe que regules el ROMA I. 4.- Si la sentència espanyola, en cas d’haver-ne i de ser favorable, podria fer-se efectiva a Holanda i Rússia, països on la societat holandesa te béns contra els que fora factible fer executar la sentència espanyola. Es tracta aquí de reconeixement i execució. Reconeixement: Brussel·les I: àmbit d’aplicació material. ja hem dit que s’ocupa de reconeixement i execució en el àmbit de contractació. Des de la vessant material o territorial, que hem de

fer? No tenim un precepte que ho digui clarament, però es dedueix. Quan resulta aplicable el reglament des de la perspectiva territorial? Estat d’origen i estat de destí han de ser els dos estats membres de la UE. Però aquí, la qüestió es planteja a la inversa. Es la sentencia espanyola la que surt a fora. Amb el reglament Brussel·les I, unifiquem normes de reconeixement i execució a la UE.  tan Holanda com Espanya, son EEMM, per tant s’aplica el mateix instrument normatiu. Podríem aplicar algun altre instrument normatiu? El conveni de Ginebra no regula reconeixement i execució. Però, en el art. 31. 3 té un matis, amb execució de sentencies. Dret internacional privat autònom? La LEC de 1881. Es van deixar vigents per la LEC del 2000. Arts. 951 a 958. La LEC com a subsidiària a mancança de reglament i conveni aplicable, només es aplicable quan la sentencia provingui del exterior. Que queda respecte a Holanda? Brussel·les I. La sentencia espanyola es la que s’ha de reconèixer i executar. Des de la perspectiva Holandesa farien el anàlisi de fonts. La LEC des de la nostra perspectiva, una no hi hagi reglament que ens vinculi a un altre estat, ni conveni. Només val per contractació, i Família.

Competència judicial internacional en matèria de contractes:

CONTRACTACIÓ INTERNACIONAL, ENTRE PROFESSIONALS.

Sistema de fonts a destacar en aquest àmbit:

• Dret internacional privat institucional: 44/2001 Brussel·les 1
• Lugano 2007: es dret internacional privat institucional perquè va ser la UE qui va celebrar aquest conveni.
• Convencional: diversos convenis internacional, com Conveni de Ginebra, per exemple.
• Dret internacional privat autònom: LOPJ.  Brussel·les I: des de la perspectiva de la Competència judicial internacional. En quan a l’àmbit d’aplicació material, es civil i mercantil. Això s’entén com a dret privat patrimonial. S’exclou dret de família, successions.... aquest àmbit es troba al article 1. No s’inclouen particular ni matèries fiscals ni aduaneres... Àmbit d’aplicació temporal: quan va entrar en vigor? Art. 76: 1 de Mars del 2002. Per tant, accions judicials interposades, amb posterioritat a aquesta data.

Si una de les parts domiciliada en EEMM: Brussel·les 1. ( a partir de 2015: sempre Brussel·les 1. En cap cas es pot dur a terme una elecció de tribunals, respecte de matèries de competència exclusiva. Art. 22: no admeten cap tipus de submissió. Requisits formals del acord: art. 23 Preveu dos tipus de dur a terme la manifestació de la elecció dels tribunals. Son les lletres a b i c. La primera forma a tenir en compte: ha d’haver una constatació per escrit. La segona, la lletra b, fa referencia a reiteració. Fa referencia a hàbits inter partes. (dues persones que contracten a sovint ). La lletra c, fa referencia ja no a un us inter partes, sinó a que un us en un sector comercial concret ha de ser conegut.

• Tot això era pel que fa referencia a la elecció expressa. - Si les parts interposen una clàusula, decidint que el tribunal competent es el de Tailàndia, i fen cas omís d’això es presenta la demanda a espanya, la jurisprudència espanyola es decanta per acceptar la incompetència dels tribunals espanyols, a favor dels tercer s estats, sempre que no sigui una de les competències exclusives dels tribunals espanyols. Es la regla general. Segona hipòtesi: s’estableix en aquest contracte de compravenda entre una venedora espanyola, i una compradora tailandesa, s’estableix en una clàusula contractual, que seran competents els tribunals belgues. No obstant això, la tailandesa interposa la demanda davant dels tribunals espanyols, domicili del demandat. Que passa amb la validesa de aquella clàusula? No hi ha un control de ofici en aquest àmbit. La validesa o eficàcia d’aquella clàusula, s’ha de fer valdre per la par interessada. Depèn de que la demandada la al·legui com a excepció processal mitjançant una declinatòria davant dels tribunals espanyol. Una submissió tàcita posterior (acord de voluntats) preval sobre una submissió expressa anterior. Si la empresa demandada continua mantenint la elecció prèvia, li tocaria personar-se i impugnar la competència mitjançant la declinatòria. Tercera qüestió: la rebel·lia. (hem vist contestar a la demanda i presentar declinatòria.) aquí, amb la rebel·lia, per part demandada: tenim una clàusula a favor dels tribunals belgues: no s’ha personat, ni ha respost a la demanda. Que fa el tribunal? Com es controla la competència? S’ha de declarar competent o no, sobre la base de la norma que reguli el control de la competència. Es a dir, en cas de rebel·lia de la part demandada, com amb submissió expressa no hi ha control de ofici, tot depèn de la actitud processal de la part demandada. Sobre la base de la rebel·lia, com regula l’art. 26, es tornaria al control de ofici. Segons l’art 26, el jutge valorarà si es competent o no, i continuarà coneixent o no, sobre la base de si un altre criteri del brussel·lès 1 li atribueix competència o no.

A priori, la clàusula de submissió expressa no permet control de ofici. Tot depèn de la actitud que adopti la part demandada. Es torna a convertir en control de ofici, si la part esta en rebel·lia. Segons l’art. 26, per saber si es competent o no, en la mesura que el demandat que esta en rebel·lia, estigui domiciliat en un EEMM, com que es compleix el criteri del domicili del demandat el jutge aplicara el Brussel·les 1. La clàusula de elecció de tribunals, a priori e control, es a instancia de part. I perquè tingui eficàcia ha de ser al·legada per la part interessada. Submissió tàcita: La tàcita, es atribuir competència als OJ de un EEMM, segons l’art 24, sobre la base de la actitud processal de la part demanda. S’ha de respondre a la demanda. L’art. 24, hi ha un debat doctrinal, que ha quedat mes o menys resolt: en cap cas fa referencia a si el demandat, o si una de les parts ha d’estar domiciliada en un EEMM o no. Això considera que s’aplica amb independència del criteri del domicili de les parts. Vol dir que aquest article, sempre s’aplicarà. 5.1 (brus I)Criteri d’alternativitat. En defecte de submissió expressa, la determinació de l’òrgan jurisdiccional competent es fonamenta sobre la regla de l’alternativitat en virtut de la qual el demandant té la possibilitat d’interposar la demanda davant del domicili del demandat (sempre que aquell domicili sigui a un EEMM, ja que si no resulta aplicable el Brus I) O bé, davant dels tribunals que venent assenyalats per el art 5.1 de Brus. I. competència judicial internacional en matèria de contractació entre professionals. Domicili del demandat: en el àmbit de brus. I desenvolupa dues funcions: es una condició d’aplicabilitat del brus.I, que hi ha excepcions, i a mes a mes, no nomes ens identifica si el podem aplicar, sinó que, es un criteri de competència. Avantatges d’aquest criteri: facilitat de notificació. Arts. 59 i 60: per saber que es el domicili. Reenvia la definició de domicili a la llei interna dels EEMM de la UE. El que fa l’art. 59, en realitat no hi ha un concepte autònom comú per tots els estats membres de la UE, sinó que el reglament envia la solució del que es domicili de persones físiques, a la llei interna. Es diferent respecte de les persones jurídiques (art. 60) estableix una definició valida per tots els EEMM de la UE. No reenvia a les lleis internes. Ho fa amb tres conceptes: el domicili social, centre d’administració, o centre principal d’activitats. Qualsevol serveix per identifica el domicili. En defecte de una submissió expressa, el demandant te la possibilitat de interposar la demanda, en l’àmbit de la contractació internacional entre professionals, davant dels tribunals del EEMM que vinguin identificats per el art. 5.1 en matèria de contractació. Furs de competència:

TJ, es plantejava, si un contracte de compravenda incloïa un incoterm. El TJI va dir que aquell lloc servia també per a la competència judicial. L ’incoterm servirà per identificar el lloc de lliurement de les mercaderies. ) VER SENTENCIAS CAMPUS VIRTUAL : (4)

• INCOTERMS.
• CAR TRIM. Mancança de lloc exprés de lliurement de mercaderies.
• Color Drack. : hi ha dues regles a tenir en compte.
• Sentencia del 2010: contracte de prestació de serveis de un agent comercial que desenvolupa l’activitat en diversos ESTATS.
• • STJUE de 3 de maig de 2007, C-386/05, Color Drack
• • STJUE de 25 de febrer de 2010, C-381/08, Car Trim
• • STJUE d’11 de març de 2010, C-19/09, Wood Floor
• • STJUE de 9 de juny de 2011, C-87/10, Electrosteel Europe SA Sobre la base d’aquestes sentencies, resulta que per exemple, utilitzant el incoterm X , el lloc del lliurement de la mercaderia, es en un tercer Estat. En aquest cas, de la mateixa manera que dèiem, es com si ens trobéssim davant de un contracte que no fós subsumible en la lletra b. La lletra c ens diu que quan no resulti aplicable la b hem de passar a la lletra a, que es la regla general. La lletra a es la regla general subsidiària. Cadascuna de les seves obligacions torna a ser fonamental per poder identificar quin es el OJ competent, sempre que sigui un EEMM. El problema, es que en ocasions, les parts, no pactin el lloc d’execució. S’ha de identificar el lloc. Exemple: empresa compradora espanyola, i venedora anglesa (Londres). La compradora espanyola, no paga les mercaderies que ha contractat en el contracte de compravenda. En aquell, no es va fer al·lusió expressa de el lloc de pagament. Com es un Contracte de compravenda, ens hauríem d’adreçar a la lletra b. Als efectes de la lletra b, hauríem de prendre com a obligació litigiosa, el lliurement de les mercaderies. Que podria fer la empresa per reclamar el pagament, des de una perspectiva de interposició de una demanda  art. 2 Brus. I: lloc del domicili. Apliquem el Brus. I. Ja que el domicili de la demandada esta a un EEMM. (art. 2 de Brus. I: regula la CJI, però no el Òrgan territorialment competent). El demandant pot tenir la opció, de la alternativitat. Pot demanda r a la part demandada segons l’art. 5.1 de Brus. I. Per aplicar el 5.1 de Brus I, ens trobem davant de una compravenda. Ens remetem a la lletra b): competents els tribunals de on s’hagin de lliurar les mercaderies. ( encara que la obligació incomplerta i litigiosa hagi sigut el impagament). Les parts han fet

pacte en contrari en el exemple: hem de tornar a la lletra a). El lloc d’execució d’aquesta obligació litigiosa, seria el lloc on s’hagi de fer el pagament. Com individualitzem aquest lloc? Per la clàusula que hi hagi al contracte. Si no queda clar o no hi ha, utilitza la llei aplicable, i ens dirà on s’ha de dur a terme el pagament. Des de el inici, el jutge espanyol, haurà de saber si es competent traves de normes de llei aplicable (s’anticipa). Hauríem d’aplicar doncs el reglament Roma I. La llei aplicable a un contracte de compravenda, es la llei aplicable del lloc de residencia habitual de la venedora. El dret de Londres ens dirà on es dura a terme el pagament. Per tant, un mateix contracte de compravenda, si hi ha pacte en contrari o no, ens du a la lletra a o b. Que passa si la lletra a no es pot aplicar tampoc perquè aplicant-la resultarien competents els tribunals de un tercer estat? Només queda la opció del article 2: Domicili del demandat. El 5.1, no només ens identifica la competència, a diferencia de l’art. 2. Aquí, també ens identifica l’òrgan territorialment competent. Que passa si el demandat esta domiciliat en un tercer estat i no podem aplicar Brus. I  LOPJ. Aquesta llei conte dos criteris de atribució de competència judicial internacional en matèria de contractació internacional entre professionals. Art. 22.3 : son competents els tribunals espanyols, quan el contracte s’hagués formalitzat o s’hagués d’executar en territori espanyol. Art. 22.3 norma unilateral: competència dels tribunals espanyols! Per saber si es competent un altre estats, s’aplica l llei processal de l’altre estat. CONTROL DE LA COMPETENCIA JURDICIAL INTERNACIONAL, I LITISPENDENCIA. I. control de la competència judicial internacional en l’àmbit de Brussel·les. I Arts. De referencia 25 i 26 : control de la competència judicial internacional. L’article 25 fa referencia al control de la competència, en l’àmbit de competències exclusives ( competències regulades en el art. 22) : estableix un control de ofici. En principi en el moment de admissió de la demanda. Art. 26: per tota la resta de les altres matèries: hi haurà control de ofici, quan el demandat estigui en rebel·lia (no comparegui). Sinó, a instancia de part. Per tant, aquesta article diu que fora de l’àmbit de competències exclusives, en principi el control de la competència es a instancia de part. Tot depèn de la actitud processal de la part demandada (pot respondre i comparèixer, declinatòria davant dels tribunals espanyols, o declarar-se en rebel·lia.) si hi ha rebel·lia es declara control de ofici: en aquest cas el jutge el que ha de valorar es si pot ser competent aplicant un dels altres furs o disposicions de competència establerts en el reglament Brus. I.