¡Descarga Documentació Informativa y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
TEMA 1. INFORMACIÓ I DOCUMENTACIÓ
1.) Conceptes d’Informació i Documentació
La informació pretén reduir els dubtes i les incerteses que tenim sobre un tema determinat; aporta coneixements; creixerà quan algú pugui interpretar un fet seguint determinades regles (un codi) i quan el pugui transmetre de la manera més immediata possible; és el missatge que arriba al nostre coneixement amb unes determinades condicions i amb la possibilitat de significar alguna cosa mitjançant l’acció d’interpretar-lo. La funció d’interpretar el missatge és fonamental perquè requereix una infraestructura: Emissor Missatge Receptor Memòries Arxius^1 Memòries Arxius
La documentació és una ciència relativament jove. Des de finals del segle XIX, s’han establert definicions del terme que han anat evolucionant amb el pas del temps. En termes generals, documentar és l’acte de reunir documents sobre un tema determinat i realitzar el seu tractament per fer possible la seva difusió i reutilització. El concepte es modificà a partir de les innovacions tecnològiques del segle XX (per exemple, amb els mitjans de comunicació) Segons Paul Otlet, pioner en la documentació a finals del segle XIX, la documentació és una ciència auxiliar de la resta de ciències perquè facilita el seu desenvolupament. Segons el diccionari, documentar (“documentare”) té dos acepcions: provar o justificar alguna cosa amb documents (1); informar o instruir algú sobre un determinat tema (2) Podríem dir que documentar és proporcionar en funció d’unes necessitats definides i específiques d’informació els elements informatius i imprescindibles per satisfer aquestes necessitats. Les funcions de la
(^1) Memòries/Arxius: Unitats especialitzades en emmagatzemar informació.
documentació són seleccionar, analitzar, emmagatzemar, recuperar i difondre informació, a més de produir documents secundaris. A partir de l’augment de la informació és necessari tenir cura de l’emmagatzemació. Els principals problemes que surten a l’hora d’emmagatzemar informació són: a) Falta d’informació. El servei de documentació no satisfà totes les necessitats dels usuaris. b) Accés d’informació. Falta física per emmagatzemar informació o mancances tecnològiques. Resposta al problema: La tecnologia ha permés la conservació de quantitats enormes d’informació en formats cada cop més reduits, i també recuperar-la molt ràpidament quan la necessitem. Criteris per emmagatzemar informació: a) Segons alguna característica del seu suport. Pot haver informació continguda en formats que han desestimat a priori i que poden ser útils en un futur. b) Segons la necessitat dels usuaris. Només conservem documents que parlin del tema de la Història. Inconvenient: els usuaris canvien de necessitat o apareixen de noves. c) Criteri cronològic. Conservem aquells materials que corresponen a un punt concret de la Història. d) Criteri temàtic. Conservem materials d’un tema concret. Inconvenient: no es pot recollir tota la informació en tots els suports i formats.
2.) La Indústria de la Informació
La documentació s’està convertint en l’eina imprescindible davant el flux de producció d’informació. Fins al segle XX, la majoria de documents que es conservaven a les biblioteques estaven en suport paper i eren l’única forma de circulació d’informació. Cap a finals del segle XIX i inicis del XX, apareixen noves tecnologies que revolucionen els suports on es fixava la informació: fotografia, cinema, telègraf…
)2 Primera dècada del segle XX – SGM. Creació d’organismes i institucions que permeten associar les diferents escoles que es dediquen a la documentació. )3 SGM – Anys 60. Protagonisme d’EUA. Preocupació i interés en els nous suports en que se sustenta la informació. )4 Anys 60 – Actualitat. Desenvolupament continu de nous sistemes automatitzats i aparició de bases de dades i xarxes de telecomunicacions.
La documentació a Espanya A finals dels 50, comença a haver-hi cert interés en teoritzar la documentació. Aquest interés només és visible en l’àmbit universitari de Madrid i Barcelona, on trobem assignatures relacionades. Al 1975, la Llicenciatura de Documentació s’imparteix per primera vegada a la Computense de Madrid.
4.) Documentació Informativa
Definició Nom genèric que s’utilitza per dessignar la disciplina que s’ocupa d’aplicar la teoria, els mètodes i les tècniques de la documentació en la investigació de la comunicació de masses i en les diferents branques de les ciències de la comunicació. Es fa necessari la presència de professionals, els documentaristes, que permeten accedir al conjunt d’informacions que s’introdueixen. Són els intermediaris entre els productors de la informació i els usuaris. De la documentació depèn també la credibilitat i el prestigi del mitjà.
Característiques a) Diversitat de fonts. Els documentaristes tant són productors com receptors d’informació. També podem distingir entre documentació interna, la propia del mitjà (nombres anteriors), i documentació externa, el resultat de tots els productes d’altres mitjans que incorporem al propi mitjà.
b) Magnitud i heterogeneitat de la informació. Els mitjans de comunicació generen i necessiten constantment grans quantitats d’informació (de vegades fins i tot redundants) Això genera problemes d’espai i selecció que les tecnologies ajuden a controlar, seleccionant i guardant informació. c) Obsolescència de la informació. Degut a la gran quantitat d’informació, aquesta queda obsoleta ràpidament. Cada cop es necessita informació més recent. Però recòrrer a informació retrospectiva minva cada cop més. Estadístiques demostren que la majoria d’informació retrospectiva correspon a l’últim mes. d) Velocitat en la resposta. Pressió per part del propi mitjà i lluita per les audiències. Però de res serveix la immediatesa si la resposta és errònea. e) Dualitat text-imatge. La imatge prima sobre tot. Els mitjans impresos han incorporat formats audiovisuals. f) (^) Diversitat d’usuaris. Els serveis de documentació del mitjà estan pensats per a que els explotin els documentaristes del propi mitjà, però també pot accedir gent de fora: llavors el mitjà dóna serveis als usuaris externs a canvi de diners.
BIBLIOGRAFIES
ISO (International Standard Organization) és l’organisme que prescriu normatives dins de l’àmbit de la recerca, de la investigació i de la indústria, amb la finalitat de facilitar l’intercanvi d’informació entre els països. A cada país, ISO delega amb unes sucursals (agències nacionals o estatals) que adapten les normes que elabora a les peculiaritats del país. El seu marge de maniobra, però, és bastant petit. ISO-690 és la norma internacional que regula de quina manera s’han de fer les ressenyes bibliogràfiques; serveix per realitzar les situacions bibliogràfiques normalitzades de qualsevol tipus de document establint els elements i l’ordre en que han d’aparèixer. AENOR (Agencia Española de Normalización) és la sucursal que adapta les normes a l’àmbit espanyol: Entre d’altres, ha adaptat la norma ISO-690 amb la
- Quan no el coneixem utilitzem “[s.l.]” (sense lloc)
- Nom comercial de l’empresa: Només el nom (ex. a i c )
- Excepcions: Edicions 62, Ediciones B… i totes les empreses on el terme “edició” s’incorpori al nom comercial.
- Quan no el coneixem utilitzem “[s.n.]” (sense nom)
- (^) Any :
- Quan no el coneixem utilitzem “[s.a.]” (sense any)
- Nombre de pàgines:
- Nombre + “p.”
- (^) Col·lecció:
- Entre “( )” (ex. a )
- ISBN (International Standard Book Number)
- Combinació alfa-numèrica que assignem a una obra per poder identificar-la a nivell internacional (només identifica les obres publicades a partir del 1972) Exemples: )a ECO, Umberto. Cómo se hace una tesis. 17ª ed. Barcelona: Gedisa,
- 267 p. (Libertad y cambio. Serie práctica). ISBN 84-3456-234-9. )b Gran Enciclopèdia Catalana. 24 vol. 2a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989. )c PROUST, Marcel. En busca del tiempo perdido. Vol. 6. “La Fugitiva”. Trad. de Pedro Salinas. Madrid: Alianza, 1966. 191 p.
- Capítol o part de monografia
- Fem referència al capítol amb “cometes” (ex. a i b ) i amb l’expressió “[Cap.]”
- Si el capítol està numerat ho especifiquem (ex. a )
- L’interval de pàgines es marca amb “-“ (ex. a i b ) Exemples: )d ECO, Umberto. Cómo se hace una tesis. 17ª ed. Barcelona: Gedisa,
- “[Cap.] 1. La bibliografia”. p.10-20. (Libertad y cambio. Serie práctica). ISBN 84-3456-234-9.
)e PUIG, Ramon. La revolució digital. Barcelona: Índex, 2000. “[Cap.] Mitjans de comunicació digital”. p.25-39. (Temes actuals; 4) ISBN 84-4468-590-8.
- Publicació en sèrie (publicacions periòdiques)
- Si la publicació encara es publica, deixem un espai en blanc després de la data d’inici.
- L’ISBN de les publicacions en sèrie s’anomena ISSN (International Serial Standard Number) Exemple: )f Communications equipment manufactures. Ottawa: Statistics Canada, 1971-. ISSN 0700-0758.
- Parts o contribucions a publicacions en sèrie
- El nom de l’article va entre “cometes”.
- El nom de la font va en cursiva.
- Quan les publicacions s’ordenen per mesos, se cita entre parèntesis (gener, 2002) Exemples: )g GARCÍA, Albert. “L’arxiu audiovisual”. Item: revista de biblioteconomia i documentació , 1998. Vol 2. Núm. 15, p. 5-10. )h (^) GARCÍA, Albert. “L’arxiu: conservar la memòria”. Avuí. 15.01.2001. p.15.
TEMA 2. LA CADENA DOCUMENTAL
Entrada Tractament i Anàlisi Sortida
- Selecció
- Adquisició
- Registre
- Anàlisi documental:
- Anàlisi descriptiva
- Anàlisi de contingut Classificació Indexació Resum
- Processament tècnic: Ordenació - Recuperació i Difusió: - Productes documentals - Serveis
b) Empreses distribuidores: reben encàrrecs i proporcionen comandes.
- Intercanvi : Donació recíproca de documents entre diferents SIDs. És la pràctica més freqüent en organismes i institucions de titularitat pública. Un exemple és Eurovision, on l’intercanvi no genera costos. En les empreses privades, en canvi, s’ha de pagar. Normalment es fa una facturació per minuts (en televisió apareix “imatges cedides per…”. En l’àmbit bibliogràfic trobem l’intercanvi de llibres entre biblioteques.
- Donació : Pot haver-hi diverses procedències: a) El mateix autor cedeix l’obra a un SID. b) (^) A través de productores de documentació. La editorial decideix, per exemple, on repartir els llibres. c) El propietari d’una col·lecció de documents els dóna a una institució (per exemple, a un museu bibliogràfic)
- DL ( Dipòsit Legal ): Obligació administrativa que tenen tots els productors de documents de remetre un cert nombre d’exemplars de la seva obra a un o diversos organismes beneficiaris. Registre : Llista completa de tots els documents que hi ha en un SID, numerats amb ordre seqüencial d’entrada i amb una breu citació identificativa. En qualsevol SID existeix una relació nominal dels documents que van entrant en aquell centre. En definitiva, serveix per saber en qualsevol moment el nombre total de documents d’un SID. El registre també constitueix una política d’inversió de cara a adquisicions futures. Per a evitar pèrdues de documents, es prenen mesures de protecció: enganxines alarma, plàstics…
Tractament i Anàlisi : Anàlisi documental : Conjunt d’operacions que afecten al contingut i a la forma dels documents originals reelavorant-los i transformant-los en d’altres de caràcter instrumental, amb l’objectiu de facilitar a l’usuari la identificació, la recuperació i la difusió dels documents (fitxes, bases de dades…) Són totes les dades del document, però sense tenir-lo. Aquests nous documents s’anomenen secundaris.
Els documents secundaris representen el document a un nivell formal i el seu contingut a partir d’un nou producte que anomenarem “referència documental”, ja que condensa la informació que pot proporcionar el document; en altres paraules, substitueix el document original o primari. Anàlisi desrcriptiva o formal : Analitza el document des del punt de vista físic. Dóna l’oportunitat d’obtenir els elements que descriuen formalment el document i l’identifiquen: títol, autor, pàgines, editorial, any, ciutat… Crea “punts d’accés”: punts a través dels quals podem accedir als documents. Línies que estableixen els punts d’accés de cada document:
- ISBD (International Standard for Bibliographic Description)
- AACR (Anglo American Cataloguin Rules) Anàlisi de contingut : Conjunt d’operacions que descriuen allò de que tracta un document, la seva matèria. Permet accedir a altres punts d’accés que tractin el tema del document. Classificació : Operació que permet representar sistemàticament un document, donant-li codis alfanumèrics o numèrics al seu contingut temàtic. Indexació : Assignar un terme o concepte a un document amb l’objectiu de representar-lo i poder-lo recuperar. Normalment, s’assigna un terme principal i un altre secundari. Resulten útils els llenguatges documentals d’indexació o descriptors : llistes de termes controlats destinats a representar de forma unívoca el contingut d’un document. Només els termes acceptats i admesos serveixen per poder indexar un document. Per poder fer-ho s’han de tenir en compte tres etapes. .1 Examinar el document i determinar el seu contingut. .2 Triar els descriptors que representarien el document en qüestió. .3 El responsable de documentació assignarà els descriptors finals en funció de la llista. Classificació i Indexació són les operacions més complexes de l’anàlisi de contingut. Un document mal indexat és irrecuperable. Resum (Abstract): Presentació abreujada i precisa del contingut d’un document sense interpretació ni valoració crítica, ni sense menció expresa de l’autor del resum. Normalment és una descripció linial i cronològica.
.3 Altament significativa. Ordenació sistemàtica per matèries. És la recomendada per centres molt voluminosos i la més utilitzada. Emmagatzematge i Conservació. Les causes que provoquen la degradació o pèrdua de documents poden ser:
- Internes. Causes originades per la pròpia naturalesa dels materials dels que estan fets els documents (el paper, per exemple, té vida, ja que s’acaba deteriorant inevitablement amb el pas del temps)
- Externes. Causes múltiples: ús quotidià del document, causes ambientals (polució, temperatures extremes…), causes biològiques (insectes…), causes extraordinàries (inundacions, incendis…) Davant d’aquests deterioraments, s’han establert diferents sistemes de protecció. Un exemple és la digitalització de documents, que estalvia espai i converteix el document en digital: consulta més ràpida, no deteriorament per part del usuaris…
Sortida : Procés pel qual es transmet a l’usuari la informació o els documents que necessita, o pel qual se li dóna la possibilitat d’accedir a ells. L’ideal és que el SID cedeixi els documents a l’usuari. Recuperació i Difusió : Productes documentals. Ofereixen informació del document amb una ressenya bibilogràfica per a poder accedir a la seva totalitat. Trobem:
- Bases de dades.
- Catàlegs.
- Bibilografies.
- Revistes de resums.
- Altres documents secundaris. Serveis. Hi ha set tipus:
- Consulta directa del fons documental per part de l’usuari, que pot recòrrer al personal del SID.
- Prèstec dels documents que integren el fons documental.
- Servei interbibliotecari. Servei recíproc entre biblioteques.
- Servei d’obtenció de documents mitjançant fotocòpies. És molt habitual en l’àmbit de les publicacions periòdiques i en biblioteques.
- Accés a informació electrònica distribuida en línia.
- Servei de referència. Els bibliotecaris i documentaristes localitzen i/o orienten els usuaris cap a fons d’informacions internes o externes.
- Servei de difusió selectiva. Són serveis fets a la carta, a la mida de l’usuari. Mantenen una sèrie d’usuaris informats periòdicament i permanentment sobre les referències documentals d’un tema concret del qual l’usuari va rebent informació. Acostuma a ser de pagament.
TEMA 3. EL DOCUMENT (fotocòpies)
TEMA 4. FONTS D’INFORMACIÓ DE REFERÈNCIA
Obres de referència primària (“obres mare”) Obres de consulta que podem trobar normalment a qualsevol biblioteca o SID, i que serveixen per iniciar l’usuari en un tema. Estan dissenyades per… .1 Contenir una gran quantitat d’informacions autònomes i organitzades de tal manera que sigui molt fàcil el seu accés. .2 Facilitar una consulta ràpida i eventual d’una necessitat informativa. Són obres originals, és a dir, no remeten a cap altra obra. Trobem: a) Enciclopèdies. Expliquen conceptes. Estan ordenades alfabèticament o temàtica. Poden abastar àrees de coneixement general o especialitzat (exemple: Enciclopèdia del Motor ) b) Diccionaris. Defineixen termes. Es poden classificar: b)..1 Segons l’ús que fan de la llengua: 1.. Monolingües. Recullen termes d’una única llengua i els defineixen 2.. Bilingües. Contenen una relació de termes sense definir. La seva finalitat és establir una correspondència entre dues llengües. 3.. Plurilingües. La correspondència s’estableix entre més de dues llengües. .1 Segons la seva cobertura temàtica: 1.. Generals. Pretenen abarcar la totalitat de les paraules d’una llengua (exemple: RAE , DLC ) 2.. Especialitzats. Només inclouen els termes relatius d’una matèria determinada.
administracions, els Estats^3 , però ara també poden ser les institucions particulars, com la Cambra de Comerç. Quan els productors són les empreses s’han de descartar inmediatament, ja que sempre busquen el benefici propi. Les fonts més fiables són les institucions públiques i supranacionals, com la ONU.
- EUROSTAT : Informacions a nivell de la UE.
- IDESCAT : Informacions a nivell de Catalunya.
- Anuari Estadístic de Catalunya. e) Fonts biogràfiques. Proporcionen dades fonamentals relatives a la vida de les persones pertanyents al passat o vives en el moment present més rellevants per qualsevol motiu dins d’una societat. Juntament amb les fonts factuals, són les més utilitzades. Es poden presentar com a: c)..4 Autobiografies (memòries). El redactor de la biografia és el protagonista de la seva història. c)..5 Biografies. Un redactor escriu una història d’un personatge. c)..6 Correspondències. S’elabora a través de la correspondència que ha establert el protagonista. També diferenciem entre:
- Diccionaris biogràfics. Contenen informació sobre persones ja mortes. La localització acostuma a ser alfabètica.
- Directoris de persones. Ofereixen informació sobre persones vives rellevants. S’actualitzen anualment.
- Quien es quien : Informació a nivell espanyol.
- Who’s who : Informació a nivell internacional. f) Fonts geogràfiques. Contenen molta informació i tenen poca extensió. La informació es presenta vasta, molt gran. Moltes vegades s’utilitzen per a complementar una notícia amb la situació geogràfica (per exemple, el desbordament d’un riu). Trobem: b)..5 Mapes. Representen la disposició tel·lúrica del món, és a dir, el lloc físic de la terra. Hi ha temàtiques molt diverses: econòmics, demogràfics… Els productors acostumen a ser les administracions (a través d’instituts geogràfics o cartogràfics) i l’exèrcit. S’actualitzen cada molt poc temps i es publiquen de forma aïllada.
(^3) Cal tenir en compte que les primeres fonts d’informació estadística foren els cens.
- Instituto Geográfico Nacional : Informació a nivell espanyol.
- Institut Català de Cartografia : Informació a nivell català. b)..6 Atles. Col·leccions de mapes presentats en un o varis volums. Són les fonts més recurrides per localitzar qualsevol lloc del món. Hi ha diferents tipus: internacionals, continentals, estatals… S’acompanyen d’informació textual. Tenen índexs molt complets i comprensibles. Els topònims acostumen a aparèixer en la llengua autòctona, encara que poden estar traduïts. b)..7 Diccionaris geogràfics. Llistes de topònims que es publiquen independentment dels Atles. Ofereixen informació textual descriptiva. b)..8 (^) Guies de viatge. Permeten conèixer l’oci en una ciutat. g) Literatura grisa. Documents que, per determinades causes, no es difonen pels canals convencionals. Presenten problemes de consulta:
- Obres de poca tirada. Formalment, no tenen res a veure amb un document normal (exemple: fulls grapats)
- Dificultat d’accés degut a la mala distribució.
- Dirigides a especialistes en una matèria molt determinada. Dóna informació molt avançada, sobretot en l’àmbit de les comunicacions (exemple: tesis, informe d’investigació) Tot i així, trobem raons per a la seva proliferació:
- Contingut. Informacions provisionals amb facilitat de canvis.
- Economia. S’estalvia la burocràcia, ja que, en no ser de gran interés, no sortiria rentable.
- Tecnologia. Permet molts suports. h) Publicacions oficials. Les administracions fan d’emisors i finançadors. S’editen un gran nombre de documents. Trobem: c)..7 Documents generats per l’administració. La gran majoria de la població no pot accedir-hi. Les destinacions poden ser:
- Un únic interessat.
- Accés restringit: documents interns. .3 Obres pensades per a una difusió general. Distingim entre: 1.. Publicacions oficials administratives. Canals per on l’administració informa als usuaris sobre les lleis i normatives. Són obres de publicació obligada i de fàcil accés (exemple: BOE , DOG )
- Agenda de la Comunicación. Permet localitzar els mitjans de comunicació que treballen a l’estat espanyol.
TEMA 5. FONTS D’INFORMACIÓ ELECTRÒNICA
1. Teledocumentació Teledocumentació = Documentació + Telemàtica (Telemàtica = Telecomunicació + Informàtica) Qualsevol eina tecnològica accelera i fa més efectiva la cadena documental. La teledocumentació facilita la consulta de fonts electròniques a les que s’accedeix de forma local o en línia, mitjançant connexions als serveis de distribució. Requereix la intervenció de la telecomunicació. 2. Telecomunicació Eina tecnològica que permet transmetre, tant des del punt de vista de l’emisor com del receptor, missatges i dades a distància, mitjançant senyals electromagnètics o òptics. Requereix de les xarxes de transmissió. Xarxes de transmissió. Conjunt d’enllaços que connecten la informació des d’un punt a un altre (terminals), fent servir uns mitjans (malles) i amb l’ajut d’uns punts intermitjos que faciliten el transport (nòduls) Exemple: consulta PC Personal PC Base de dades (terminal A) resposta (terminal B) Elements: - Terminals. Punt de sortida o d’entrada d’informació. - Malles. Mitjans que faciliten la connexió d’informació entre terminals. - Nòduls. Faciliten la transformació del llenguatge alfanumèric en llenguatge natural. Tipus: )a Xarxes de distribució o de difusió. Permeten transmetre informació des d’un centre emissor a d’altres receptors que es comporten com a tals. La transmissió, per tant, és unidireccional. Receptor 1 Emissor F 0E 0 Receptor 2
Receptor n Exemple. Emissora de ràdio. Trobem un únic emissor, la ràdio, i molts receptors, els oïents. La transmissió pot deixar de ser unidireccional excepcionalment (trucades, correus electrònics…) )b Xarxes de recol·lecció. La informació conflueix en un únic punt. Molts emissors envien informació a un únic receptor. Emissor 1 Emissor 2 F 0E 0 Receptor Emissor n Exemple. Informació meteorològica. Els estats tenen un institut que s’encarrega d’enviar la informació del temps a un únic receptor que la recull i la procesa. )c Xarxes de commutació. La informació circula en tots els sentits i entre tots els punt de la xarxa. Qualsevol usuari pot participar.
Exemple. Xarxes telefòniques, xat. )d Xarxes digitals de serveis integrats (RDSI o ISDN, Integrated Services Digital Network). És la xarxa més recent (data dels anys 80) Encara que resta molt per desenvolupar, suposa dos grans innovacions i avantatges respecte l’analògic:
- Permet enviar i rebre al mateix temps veu, text i imatge, ja que la informació es pot comprimir i integrar en una mateixa línia.
- Velocitat extraordinària, casi instantània. 3. Telemàtica Telemàtica = Telecomunicacions + Aplicacions informàtiques Neologisme que neix a França. La telemàtica és la unió de les tècniques que utilitzen simultàniament la informàtica i les telecomunicacions per transmetre informació. Trobem:
- Bases de dades.
