¡Descarga dret eclesiastic y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!
TEMA 1 – EL DRET ECLESIÀSTIC
I. (^) Concepte. II. Origen. III. Contingut. IV. Dret Eclesiàstic autonòmic. V. El Dret Eclesiàstic de l'Estat. VI. El Dret Eclesiàstic de la C.E. VII. El Dret Eclesiàstic Internacional
TEMA 2 – EL DRET ECLESIÀSTIC
I. (^) Dret i factor religiós. II. Dret Eclesiàstic i Dret Confessional. III. Autonomia del Dret Eclesiàstic.
FORMULACIONS DOCTRINALS HISTÒRIQUES
TEMA 3 – FORMULACIONS DOCTRINALS HISTÒRIQUES
I. Context precristià. II. (^) Ordre Religiós. III. Ordre Temporal. IV. L'Església a l'Imperi Romà: Les persecucions. V. El Cesaropapisme. VI. El Dualisme Gelasià. VII. Els orígens del Hierocratisme.
Hierocratisme: poder de la jerarquia. Sorgeix amb la caiguda de l'Imperi Romà. En aquests moments el poder polític desapareix produint-se un buit de poder, i l'església (papa) assumeix aquesta autoritat convertint-se en el centre de la vida cultural i social. Així, en molts llocs es converteixen en defensors de la ciutat.
Els concilis arriben a ser assembles político – religioses.
Així Carlo Magno (Emperador del Sacre Imperi Romà) és coronat emperador el 25 de desembre de l'any 800, naixent a Occident el Hierocratisme, mentre que a Orient es manté el cesaropapisme.
En el Hierocratisme, el cristianisme és el que dóna unitat a l'Imperi. El Papa escull com emperador a aquell del qual esperava la seva protecció, el Papa havia de reconèixer l’emperador, és a dir, escull a qui havia de protegir l’església i la seu Romana.
VIII. L'Agustianisme Polític.
La base ideològica del Hierocratisme s’anomena Augustinisme polític. És una interpretació de la doctrina de Sant Agustí.
Podem dir que l’augustianisme polític és la teoria per justificar el hierocratisme.
Absorbeix el poder temporal en l’espiritual i això facilita que a Occident el Hierocratisme es vagi consolidant i així Bonifaci VIII sigui el Papa més hierocràtic de la història al s. XIII amb un pontificat que va durar de FALTA!!!
Durant el segle XI, el Papa més emblemàtic va ser Gregori VII. Aquest va aconseguir l’hegemonia del Papat i també un primat polític ja que era el Papa, moltes vegades, el que nomenava reis, emperadors, els excomulgava...
En resum, l’Augustinisme polític va ser un error de perspectiva; es va confondre una conjuntura històrica com si fos la missió de l’església.
Al s. XIV va començar la decadència del Hierocratisme i el primer a criticar va ser Marsilio que va dir que el Papa no tenia cap potestat especial sinó que únicament el caràcter sacerdotal. Deia que tot aquest poder polític de facto que tenia no era d’institució humana i advocava pel conciliarisme i la independència de l’Església amb l’Estat. Per tant, entén l’Església com el conjunt de fidels que creuen en Crist i que la seva estructura és essencialment democràtica.
Tomàs D’Aquino va ser un teòleg dominic (ordre religiosa de l’església catòlica creada per Sant Domènech de Guzman que tenia per missió la predicació per tot Europa) que parlava de l’ordre temporal i de l’ordre espiritual, és a dir, els distingeix.
IX. La Reforma Protestant.
Tota aquesta crítica a l’Hierocratisme va ser la base de cultiu de la reforma protestant del s. XV. Al s. XV, amb la reforma, l’Imperi es divideix en estats nacionals.
Hi havia una gran ànsia de reforma a causa de la decadència moral. Per tant, Martin Luter va dir que no tenia cap sentit buscar una potestat a l’Església, sinó que per ell, la potestat de l’església és la usurpació d’un poder que no havia de tenir. Només era una reunió espiritual i sobre les estructures.
Després s’adonà que tota la societat necessita un mínim de regles, una organització, una autoritat i confia la vigilància de l’Església al príncep, al senyor temporal.
Als països catòlics va néixer el dret patronat que és la intervenció del rei en l’elecció dels arquebisbes i dels oficis eclesiàstics i que en el fons té un origen medieval. Lògicament, el monarca proposava per ser arquebisbe aquells més propers i que anaven a favor seu. Per tant podem diferenciar el regalisme més fort i el més dèbil.
A Anglaterra, al regalisme se l’anomena Gal·licanisme (de Gàl·lia) que tenia tendències molt independents de Roma. Mentre no es tocaven qüestions de fe, Roma ho acceptava. Aquest portat a l’extrem, cau en el conciliarisme.
A Alemanya el regalisme s’anomena Febronianisme procedent d’un bisbe que va publicar un llibre de “statu ecclesiae” en el que hi ha unes tesis antipontifícies que diuen que el Papa únicament té un poder d’honor i no jurisdiccional i l’església és democràtica.
A Àustria, el regalisme s’anomena Josefinisme amb l’emperador Josep II al s. XVIII. Aquest conciliarisme consisteix en un control de la religió inclús en coses ridícules, fet que va portar a anomenar a aquest emperador el Rei Sagristà. Va estar a punt de la ruptura, però el Papa Pius VI va evitar-la amb un viatge a Roma.
A Espanya el regalisme s’anomena com a tal, igual que a Itàlia. Aquest regalisme no va ser tan extrem. A Itàlia i Espanya van haver els Borbons que introduïren el despotisme il·lustrat francès.
A part de la presentació d’arquebisbes hi ha el “Patronat Regi”. També existeix el que s’anomena la reserva, és a dir, que no es podien enviar prestacions econòmiques a la Santa Seu sense el permís regi.
A Rússia com que no es van rebre els decrets del Concili de Trento, no existia la forma canònica. Els matrimonis cristians i catòlics no eren segons la forma canònica.
Apostata: reneguen de tota la fe.
TEMA 4 – LA LAÏCITAT DE L’ESTAT I LA LLIBERTAT RELIGIOSA
I. (^) Fi de l'Antic Règim i l'aparició del Liberalisme.
Abans de la RF, a Europa s’imposa en els ambients intel·lectuals la lògica racionalista que recela de les religions positives, especialment, a aquella època era l’església catòlica.
Amb l’absolutisme va ser un caldo de cultiu i es va començar a parlar dels drets de l’individu, uns drets que existeixen abans de l’ordenament positiu. Això és la dignitat de la persona. En el fons, aquesta dignitat és un concepte procedent del cristianisme. Hobbes parla de la sobirania absoluta resident en el poble.
Hi va haver un enfrontament entre el liberalisme i l’església, sobretot al s. XIX amb uns documents de l’església que donen una impressió que no és ja que no es tenen en compte en el context històric al qual pertanyen. Les guerres de religió que hi va haver a Europa, van ensordir aquesta constant afirmació pacífica de l’església sobre la llibertat. Després de la intolerància durant varis segles a Europa, es va provocar una reacció racionalista que va tacar de sang tot Europa. Ara bé, si veiem les afirmacions dels que defensaven la llibertat, inclús les afirmacions de la RF, veurem que són herència del cristianisme encara que sembli que no.
Moltes vegades, quan algú se separa del cristianisme, s’arriba moltes vegades al totalitarisme. Per tant, la RF va posar fi al regalisme, en certa manera, a l’Antic Règim. Amb tot, hi ha una gran obertura i s’intenta substituir el centre del poder pel poble. Hi ha un concepte individualista de la llibertat religiosa.
A França , als estats generals, es constitueix una assemblea i llavors totes les competències de l’Antic Règim passen a aquesta assemblea. Es posa a organitzar a França l’Església i obliguen al clergat a jurar la Constitució civil.
Hi va haver èpoques de persecució fins que va arribar Napoleó, un home d’ordre que finalment es va donar compte que no podia governar França am una població en gran part catòlica. Així doncs com era insostenible va dur a terme un Concordat amb el Papa Pío VII.
A la monarquia absoluta hi havia uns sistemes tributaris injustos, una situació molt precària dels camperols i per tant un descontent general que va portar a aquesta època al naixement d’una nova classe: la burgesia. Aquesta nova classe no intervenia en el destí del país ja que l’aristocràcia continuava tenint el poder. També hi havia molta dependència de l’alt clergue amb la monarquia absoluta. Per tant, hi havia una gran diferència entre el clergue baix i l’alt.
Així doncs, la il·lustració amb les seves idees va voler substituir les religions del moment amb una religió de raó, convertint l’home en el centre dels drets. Molts cristins es van convertir en subjectes anticatòlics.
La conclusió de tota aquesta situació, la burgesia, la idea, el descontent popular... va néixer la RF i el ciutadà. Ara bé, també sorgeixen les guerres napoleòniques en aquesta època.
L’església va pagar molt cara la unió del clergat. Hi va haver moltes mesures anticlericals i es van suprimir els delmes (expropiacions els béns eclesiàstics) i l’Estat va assumir funcions que fins aquell moment realitzava l’església. (Naixement Registre Civil que només havia existit fins al moment el de l’església, el matrimoni civil)
Es parla moltes vegades doncs, de la separació església - estat, la llibertat de culte... també s’intenta la dissolució dels ordres religiosos.
Al 1903 es va escollir a Pío X, que va ser quan es va suavitzar la situació i va donar permís per a que els catòlics participessin a les eleccions i després va assentar el pes els catòlics en la vida política d’Itàlia. La qüestió romana ja no era retornar a la situació d’abans sinó que era trobar una situació jurídica per assegurar al Papa la seva independència. Per tant, la Santa Seu (és la institució del Papa mateix) enviava ambaixadors als estats per tant es va solucionar aquest problema de la qüestió romana.
Després es va elegir Benet XV al 1922 que va revocar les severes normes que hi havia en la Roma dels sobirans. En aquest conclau va participar l’arquebisbe de Tarragona.
Les tensions entre Itàlia i la santa Seu es van eliminar. La Santa Seu era realista. Amb tot encara hi havia alguns judicis amb alguns dirigents de la vella i clàssica Itàlia. Aquesta volia un ple reconeixement de la seva independència i sobirania internacional únicament en el recinte del Vaticà i un nou concordat de les relacions estat – església. Així es va arribar a febrer de 1929 que es van celebrar els pactes tot i que abans ja hi havia hagut negociacions.
Al 1925 es va crear una comissió mixta entra l’estat italià i la Santa Seu i així es va arribar al febre de 1929 a firmar els pactes de Letran, el qual atribuïa a la Santa seu la jurisdicció sobre l’estat del Vaticà, assegurant la independència absoluta del Papa. Així doncs neix l’estat propi amb sobirania internacional.
Del s. XIX per tant, surt la separació església – estat.
II. La separació de l'Església i l'Estat.
Quan hi ha un concordat, aquest s’anomena cooncordacionisme, és a dir, de coordinació. Ara bé, hi ha un altre sistema de separació que és el que ha triomfat a França, EEUU...
El sistema de separació garanteix la igualtat de totes les confessions religioses davant l’estat i per tant se suprimeix fàcilment la discriminació dels ciutadans per motius religiosos.
L’Estat doncs ha assumit els principis propis de la majoria i algunes vegades hi ha dificultats per respectar les llibertats de les minories. L‘església, amb la declaració del Concili II, ha proclamat el dret fonamental de la llibertat religiosa de la persona humana i de les comunitats. Aquesta declaració del principi de la dignitat humana ( dignitatis numanae ) que reconeix aquest dret fonamental ha tingut una gran significació històrica entre les relacions església – estat. Es formula com a immunitat de coacció.
III. Els Estats Totalitaris. IV. La Llibertat religiosa.
DRET DE L'ESTAT I DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE CATALUNYA
TEMA 5 – INTRODUCCIÓ HISTÒRICA
I. (^) Antecedents històrics. II. El Dret Eclesiàstic a la Segona República. III. El Règim 1940-1975. IV. La transició política 1975-1978.
TEMA 6 – FONTS DEL DRET ECLESIÀSTIC DE L’ESTAT I DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA CATALUNYA
I. La Constitució de 1978. II. L'Estatut d'Autonomia de 2006. III. Classificació de les fonts. IV. Els convenis internacionals. V. Fonts bilaterals i fonts unilaterals.
TEMA 7 – ELS ACORDS AMB LES CONFESSIONS RELIGIOSES
I. Els acords amb l'Església Catòlica. II. Els subjectes dels acords. III. Contingut, objecte i forma dels acords. IV. La interpretació i l'extinció. V. Acords amb confessions acatòliques.
TEMA 8 – FONTS UNILATERALS
I. La llei orgànica de llibertat religiosa. II. Rellevància en l'ordenament de l'Estat i de la Comunitat Autònoma Catalunya de les fonts dels ordenaments jurídics de les Confessions religioses. III. Projecte de llei de llibertat religiosa
TEMA 9 – PRINCIPIS INFORMADORS DEL DRET ECLESIÀSTIC
I. El principi de la llibertat religiosa. II. El principi de la laïcitat de l'Estat. III. El principi d'igualtat religiosa. IV. El principi de cooperació mútua entre l'Estat i les Confessions religioses.
LA PERSONA HUMANA
TEMA 10 – DRET A LA LLIBERTAT RELIGIOSA La confessionalitat de l’estat és quan l’estat declara que segueix tal confessió. No comporta una discriminació en principi, ara bé depenent de la pràctica que realitzi l’estat es dóna la possibilitat de que si sigui discriminació. Si és confessional però no obliga als seus ciutadans doncs no es discriminatòria (RU), en canvi si obliga als ciutadans sí que comportarà una discriminació. (Aràbia Saudí)
I. Noció. II. Contingut. III. Fonament.
II. L'Església catòlica: mitjans propis d'adquirir i finançament estatal. III. Règim fiscal i contractual de les confessions. Els negocis jurídics de les confessions.
TEMA 15 – ELS MINISTRES DEL CULTE I EL PATRIMONI HISTÒRIC DE LES CONFESSIONS RELIGIOSES
I. La condició del ministre del culte. II. Règim jurídic dels ministres del culte. III. El patrimoni històric- artístic de l'Església catòlica. IV. El patrimoni històric-artístic de les confessions no catòliques.
TEMA 16 – L’ASSISTÈNCIA RELIGIOSA
I. Noció. II. Assistència religiosa a les forces armades. III. Assistència religiosa a les Institucions penitenciàries. IV. Assistència als Centres hospitalaris. V. Assistència als Centres d'ensenyament. VI. Altres situacions.
TEMA 17 – SISTEMA MATRIMONIAL
I. Matrimoni i Dret. II. Sistema matrimonial: precedents, concepte i classes. Sistema matrimonial espanyol. III. El matrimoni canònic en l'ordenament espanyol: inscripció, separació, nul·litat, reconeixement civil de resolucions canòniques. IV. El matrimoni de les minories religioses en l'ordenament espanyol.
El matrimoni canònic és reconegut en el dret civil espanyol, és a dir l’Estat reconeix el matrimoni canònic i els seus efectes i causes de nul·litat així com els tribunals eclesiàstics.
El divorci és una forma de dissolució estatal mentre que la nul·litat del matrimoni és com si aquest no hagués existit i es pot dur a terme les l’església o l’estat. La dissolució del matrimoni en el dret canònic pot ser per dos motius:
- Ratio no consumat: significa que el matrimoni per l’església és un sagrament i per tant és necessari que els dos estiguin batejats. No tots els matrimonis de l’església són sagramentals ja que pot ser que els dos no estiguin batejats, sinó que només un. Pot existir un matrimoni canònic no ratio en cas de que un dels contraents no tingui fe i per tant es podrà dispensar i no serà necessari haver estat batejat. Per tant s’haurà de dispensar ja que si no es dispensa serà nul. Consumat fa referència a després de realitzar l’acte conjugal. Així doncs el matrimoni sagramental es podrà dissoldre per causa justa si no ha estat consumat; de manera que si ha estat consumat no es podrà dissoldre. Els matrimonis no sagramentals també es podran dissoldre si no s’han consumat per causa justa (violència...)
Un divorciat es pot casar per l’església ja que això significa que aquest només ha estat casat pel civil i per tant no hi ha cap efecte en l’àmbit canònic. En cas de matrimoni canònic, es podrà tornar a casar quan hi hagi hagut nul·litat matrimonial ja que el matrimoni anterior no tindrà cap efecte és a dir, com si no hagués existit mai. Ara bé, depenent de la causa no es podrà tornar a casar.
- En favor de la fe: quan un està casat i l’altre no i es permet que un es casi amb un altre que no és catòlic. En cas que aquest es faci catòlic es pot dissoldre el matrimoni anterior.
Les causes de nul·litat poden ser:
- Impediment no dispensat o que no es pugui dispensar: Si un matrimoni que necessita dispensa i no es demana aquest matrimoni no serà vàlid, és a dir, no serà eficaç encara que es podrà subsanar i per tant esdevindrà eficaç.
Els tribunals eclesiàstics són:
- Diòcesi: una diòcesi és un territori confiat a un bisbe i no te perquè coincidir amb les províncies. Actualment a Catalunya hi ha 10 diòcesis. Si es vol demanar la nul·litat matrimonial s’haurà d’anar al tribunal corresponent al del domicili.
Hem de diferenciar dos tribunals que no tenen res a veure amb les províncies:
- (^) Tarragona: Tortosa, Lleida, Vic, la Seu, Solsona, Girona...
- Barcelona: Terrassa, St. Feliu i Terrassa.
És un tribunal de segona instància de la resta de diòcesis. Dons un cop passen la primera instància han de passar la segona ja que per declarar la nul·litat són necessàries dues sentències afirmatives.
Tarragona i Barcelona com no poden ser de segona instància tenen el tribunal de la Rota de Madrid. De manera que aquest tindran com a primera instància Tarragona o Barcelona i com a segona instància el Tribunal de la Rota. A més també hi ha la Rota Romana a que tothom pot acudir en tercera instància.
Els tribunals eclesiàstics sempre son col·legiats en casos de nul·litat matrimonial, és a dir, han de ser tres. També poden haver dones, es a dir, jutgesses eclesiàstiques menys el president que ha de ser sacerdot ja que actuen en nom del bisbe.
El procés és com tot procés, és a dir, comença amb l’escrit de demanda fins que s’accepta, després ve el període de in dubio fins que es proposen les proves i declaracions de les dues parts. El tribunal té unes taxes però per les persones que no tenen diners també es preveu que aquestes puguin accedir amb un advocat d’ofici.
