TEMA 1. CONCEPTE DE DRET ECLESIÀSTIC DEL ESTAT.
1. Oríge i evol·lució.
Durant segles quan parlavem de Dret Eclesiàstic ens referiem a les normes emeses per
l'esglèsia confundint-se Dret Canònic i Eclesiàstic. Alguns fets polítics i altres científics
potenciàren la diferenciació. Entre els polítics, la configuració de l'Estat modern que
comporta un intervencionisme estatal en matèria religiosa, la reforma protestant
( nacionalitzant-se de l'esgèsia), doctrines regalistes i jurisdiccionalistes que proposen una
intenvenció d'un estatal sobre la idea religiosa.
Els aconteixements de tipus científic suposen l'aparició de diverses escoles ( Dret Natural,
Tomasio). Proposa un canvi del Iusnaturalisme medieval per un dret basar en la reflexió
natural pura ( raó) com a mode per a l'evol·lució d'un dret diferent del canònic. L'objecte
d'aquest dret és el relatiu a la matèria religiosa.
L'escola històrica del Dret, naix a Alemanya ( Friedberg). La seua aportació constitueix en
una aportació dinàmica del dret que consideraven una evol·lució. Estudien la regulació de la
matèria religiosa a partir de la evol·lució del poble alemany arribant a la conclusió de que el
fet religiós només estava regulat pel dret catòlic, l'estat i e. evangèlica. Per això no es definia
per la matèria regulada sinó també per la vigència ampliant-se el sistema de fonts.
Positivisme jurídic ( Alemanya). Pretén reduir lo teòric a lo positiu, identificar el dret i
estat. La influència en el dret eclesiàstic és gran, per la negació del dret canònic. L’aplicació
del positivisme ternca amb la dualitat de fonts ( nomñes l’estat dita normes jurídiques).
Escola italiana ( Ruffini i Scudatto). A pesar de ser positivistes, ampliaren el concepte al
considerar que dret canònic = font indirecta si les normes són ACEPTADES per l’estat. Es
consolida amb l’escola dogmàtica ( S. Romano), distingueix entre l’existència dels
ordenaments establint la separació i autonomia de dret canònic i eclesiàstic, per la seua
consideració de que l’Esglèsia és una institució soberana i primària a l’igual que el seu dret.
2. Noció i autonomia.
En un sentit nominal, és el de l’esglèsia. Però és el conjunt de normes jurídiques
específiques donades per l’estat “espanyol” bé de forma direta o indirecta, unilateral o
bilateral, mitjançant la qual es regula el factor religiós de d’una perspectiva civil o política.
Són normes que formen part de l’Ordenament Jurídic Espanyol, de caràcter intern, amb
font l’estat / l’estat + confesions. Les normes de l’estat són es novo , encara que en ocasions
asumeix com a propies, les confesions a través de la revisió i el reenviament. A l’estat no li
preocupa la religió des d’una perspectiva moral, però si té a veure en l’ordre públic.
3. Objecte i orientacions onamentals en el D. Comparat.
Per a S. Romano i Scadutto el D. Eclesiàstic sería aquella rama del D. Estatal que regula
les manifestacions externes de les esglèsies i confesions ( el d. de les org. Socials i es creen al
voltant d’una creènça).
Jémolo, d. eclesiàstic = totes les manifestacions del fenòmen religiós tant individual com
colectives. Escola Italiana.
Altres autors com Del Giudice -> l’objecte és la llibertat religiosa per ser d. fonamental.
Llibertat només on està la llibertat religiosa.
TEMA 2. SISTEMES DE RELACIONS ENTRE L’ESTAT I L’ESGLÈSIA.
1. Models històrics.
Monísme: es dona en els pobles precristians i suposa la no distinció entre lo religiós i la
política. Lo religiós es considera un acte social més. L’emperador era el pontífex màxim a qui
tots havien d’obeir.
Cesalopapisme: el matiex sistema però després de l’edicte de Milà per el que Constantí
concedeix la llibertat religiosa als romans erò concedeix al catolicisme el seu favor. Aquest
tracte favoritari sona lloc a una sèrie de relacions Esglèsia- Estat. Aquest moviment
comportava una intervenció dels emperadors, comportant un risc d’instrumentaliztació de
l’esglèsia al servici de la política.
