Dret eclesiastic, Apuntes de Derecho Eclesiástico

¡Descarga Dret eclesiastic y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!

DRET

ECLESIÀSTIC

OONA TOMÀS I QUIXAL

URV: CURS 2011-

1r QUADRIMESTRE

Lliçó 1.- El Dret Eclesiàstic

1. Concepte.
2. Origen.
3. Contingut.
4. Dret Eclesiàstic autonòmic.
5. El Dret Eclesiàstic de l'Estat.
6. El Dret Eclesiàstic de la C.E.
7. El Dret Eclesiàstic Internacional. Lliçó 2.- El Dret Eclesiàstic Dret i factor religiós.
8. Dret Eclesiàstic i Dret Confessional.
9. Autonomia del Dret Eclesiàstic. I. FORMULACIONS DOCTRINALS HISTÒRIQUES Lliçó 3.- Formulacions doctrinals històriques
10. Context precristià.
11. Ordre Religiós Ordre Temporal. L'Església a l'Imperi Romà: Les persecucions.
12. El Cesaropapisme.
13. El Dualisme Gelasià.
14. Els orígens del Hierocratisme.
15. L'Agustianisme Polític.
16. La Reforma Protestant.
17. Les Teories de la Potestat indirecta.
18. Formes nacionals de Regalisme. Lliçó 4.- La Laïcitat de l'Estat i la Llibertat Religiosa
19. Fi de l'Antic Règim i l'aparició del Liberalisme.
20. La separació de l'Església i l'Estat.
21. Els Estats Totalitaris.
22. La Llibertat religiosa. II. DRET DE L'ESTAT I DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE CATALUNYA Lliçó 5.- Introducció Històrica
23. Antecedents històrics.
24. El Dret Eclesiàstic a la Segona República.
25. El Règim 1940-1975.
26. La transició política 1975-1978.

Lliçó 11.- L'Objecció de Consciència

1. Noció. Principals manifestacions d'objecció de consciència: consciència fiscal, objecció professional tractaments mèdics.
2. Altres. Lliçó 12.- L'Ensenyament Llibertat d'Ensenyament.
3. Llibertat de càtedra.
4. Llibertat acadèmica.
5. L'Ideari dels centres docents.
6. Finançament de l'Ensenyament.
7. L'Ensenyament religiós. IV. LES CONFESSIONS Lliçó 13.- Posició Jurídica de les Confessions Religioses
8. Noció. Personalitat jurídica de les Confessions.
9. Conferència Episcopal Espanyola.
10. Conferència Episcopal Tarraconense.
11. Associacions. Lliçó 14.- Règim Patrimonial
12. Finançament de les confessions: mitjans propis i cooperació de l'Estat.
13. L'Església catòlica: mitjans propis d'adquirir i finançament estatal.
14. Règim fiscal i contractual de les confessions.
15. Els negocis jurídics de les confessions. Lliçó 15.- Els ministres del culte i el Patrimoni Històric de les Confessions Religioses
16. La condició del ministre del culte.
17. Règim jurídic dels ministres del culte.
18. El patrimoni històric- artístic de l'Església catòlica.
19. El patrimoni històric-artístic de les confessions no catòliques. Lliçó 16.- L'Assistència Religiosa
20. Noció.
21. Assistència religiosa a les forces armades.
22. Assistència religiosa a les Institucions penitenciàries.

4. Assistència als Centres hospitalaris.
5. Assistència als Centres d'ensenyament.
6. Altres situacions. Lliçó 17.- Sistema Matrimonial Matrimoni i Dret.
7. Sistema matrimonial: precedents, concepte i classes.
8. Sistema matrimonial espanyol.
9. El matrimoni canònic en l'ordenament espanyol: inscripció, separació, nul•litat, reconeixement civil de resolucions canòniques.
10. El matrimoni de les minories religioses en l'ordenament espanyol.

El que especifica el Dret Eclesiàstic és la rellevància civil del fet religiós, en quant el fet religiós es manifesta correctament amb els aspectes temporals i incideix en la societat. Per tant, regula un fet social religiós. Exemple: es pot fer una processó i no es pot passa amb cotxe. El dret canònic regula el fet religiós de la comunitat catòlica, tot i que tingui algunes rellevàncies socials (com el matrimoni). La finalitat del dret eclesiàstic és només la rellevància civil del fet religiós, sigui individual o col·lectiva. El dret eclesiàstic no és simplement un dret estatal sobre les confessions religioses. És sobretot un dret humà (regula el dret a la llibertat religiosa). La llibertat religiosa (Dret individual i de les confessions) és clau per interpretar la llibertat religiosa de les confessions. És un principi informador del dret eclesiàstic de l'Estat.! El dret eclesiàstic és el conjunt de normes jurídiques de la comunitat política que regulen la rellevància civil del fet religiós. Parlem de comunitat jurídica perquè fa referència únicament a l'Estat. També existeix el dret europeu, internacional i autonòmic. − DRET ECLESIÀSTIC AUTONÒMIC − EL DRET ECLESIÀSTIC DE L'ESTAT − EL DRET ECLESIÀSTIC DE LA C.E. − EL DRET ECLESIÀSTIC INTERNACIONAL En l'Estatut de Catalunya hi ha un seguit de normes de dret eclesiàstic. En la CE, concretament en l'article 14 i en el 16, es fa referència a la no discriminació per raó de religió així com la llibertat religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació en les seves manifestacions que la necessària pel manteniment de l'ordre públic. Són dret eclesiàstic tots els acords de l'Estat espanyol amb la Santa Seu. També podem parlar d'un dret eclesiàstic europeu. Pel que fa al dret eclesiàstic internacional, podem parlar de l'article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans És important determinar que els límits civils no corresponen amb els religiosos.

TEMA 2. EL DRET ECLESIÀSTIC

− DRET I FACTOR RELIGIÓS

− DRET ECLESIÀSTIC I DRET CONFESSIONAL

− AUTONOMIA DEL DRET ECLESIÀSTIC

Alguns autors consideren que el fet religiós queda fora del camp del dret. Els sentiments i les idees personals no poden ser objecte d'una regulació jurídica. Diuen que les creences pertanyen a l'àmbit estrictament intern de la consciència. Aquests creences es concreten en les relacions íntimes entre els individus i la divinitat i no poden genera relacions externes socials. La fe religiosa pertany a l'àmbit intern, no sent rellevant per al dret perquè el dret regula conflicte i interessos entre subjectes. Aquesta contradicció entre el factor religiós i el dret parteix d'una concepció del fet religiós que no és real. La història ens demostra que el fet religiós a suposat conseqüències religioses. Les conseqüències religioses moltes vegades transcendeixen de l'àmbit intern i es manifesten en el social. Exemple: hi ha pintures que sense el factor religiós no s'entenen. Es dóna per suposat que les creences religioses són un acte personal. Aquestes conseqüències socials justifiquen l'existència del dret eclesiàstic. No es poden donar en una societat sense dret. El dret eclesiàstic regula el fenomen religiós des de el pluralisme i la llibertat. La llibertat religiosa és fonamental.

El cristianisme porta a distingir entre dos ordres que comporta unes conseqüències:  En la constitució és possible veure la convivència de dos societats diferents (civil i religiosa) amb una autonomia pròpia.  Existeixen dos centres de poder diferents amb autonomia. Ambdues societats serveixen a un mateix home que és membre de les dues societats. Les relacions entre les dos societats es creen amb l'Església Catòlica el que la diferencia d'altres religions. − L'ESGLÉSIA A L'IMPERI ROMÀ: LES PERSECUCIONS En els primers tres segles el cristianisme es situa en un pla de separació del poder polític de Roma, ja que aquesta respecta les institucions dels països que anava conquerint però amb la condició de sotmetre la població al poder romà. Respectava sempre que fossin integrats en el Panteó. [Panteó: etimològicament significa “tots els déus”] La legitimitat dels déus i cultes de les terres que conquerien depenien de què fossin acceptats a Roma. A mes, Roma tendeix a la divinització. El cristianisme en aquest moment xoca ja que no pot col·locar a Déu al costat d'altres deus de Roma i tampoc pot acceptar el Cèsar com a Déu. I d'aquí la persecució de molts cristians. − EL CESAROPAPISME [CONSTANTÍ – TEODOSI – JUSTINIÀ] Amb l'Edicte de Milà de l'any 313 es reconeix la llibertat dels cristians, però encara no es reconeix la seva religió. La situació de llibertat anirà avançant a Roma i entre els Romans. Constantí es converteix en el protector de l'Església per poder aconseguir el sotmetiment del poble. Es comença a admetre testaments a favor de l'Església, nous furs dels bisbes, millora de la situació dels esclaus, mesures contra l'adulteri, el concubinat, s'introdueix l'anagrama de Crist en les monedes... Amb el Concili de Nicea de l'any 328 no hi ha dubte que es protegeix el Cristianisme. Quan els Emperadors atorguen aquests beneficis a l'Església ja estava completament formada i organitzada. A partir d'aquí comencen les relacions que enfrontaran al poder polític i el religiós. Els governants pensaran que eren els administradors de la llibertat que concedia als cristians caient en un cert monisme. Davant d'aquesta nova situació l'Església es deixa protegir i es considera un triomf per la fe. Per tot i això, en la seu de Roma l'Església sempre manté la consciència del dualisme de l'ordre religiós i de l'ordre temporal.

Teodosi (380) Cesaropapisme A l'any 380 Teodosi declara el cristianisme com a religió oficial de l'Imperi. Els emperadors començaran a afavorir l'Església per convertir-la en l'instrument d'unitat de l'imperi, el que es coneixerà com a Cesaropapisme: és la intervenció de l'Estat en els assumptes de l'Església. Tant és així que a finals del segle IV els no cristians no seran ben vistos. En aquest moment es tornen a confondre les esferes: ordre religiós i temporal. La oficialitat del cristianisme implica que l'Església, amb la seva doctrina i el seu dret, passin a ser “ius publicum romanum”. A partir de llavors, l'Estat dóna lleis per combatre l'heretgia i els sismes. L'emperador convoca els concilis i els seus canon són lleis imperials. Com a fruit del cesaropapisme el propi emperador es proclamarà o s'atorgarà el títol de sacerdot emperador. Justinià (527-565) El Cesaropapisme es converteix en una institució permanent i per això hi haurà algunes reaccions en contra. Sant Ambroç (Bisbe de Milà) declara que l'emperador està dins l'església, però no per damunt d'ella.

1. A Occident: davant el Cesaropapisme més fort, l'església manté la doctrina pròpia independent i l'Estat assumeix la fe com a pròpia, com a principi integrador de la societat.
2. A Orient: el cesaropapisme s'acull d'una forma més plena. El Papa està més lluny i per això el dualisme cristià dóna lloc a un monisme a orient. Un dels motius del cisma orient occident va ser el cesaropapisme. El catolicisme és incompatible amb el monisme cesaropapista extremista. Fins al Concili Vaticà II no hi va haver diàleg entre l'Església d'Orient i la d'Occident. − EL DUALISME GELASIÀ El Papa Gelasià va fundà aquest dualisme l'any 494. El Papa d'Orient li diu que hi ha dos potestats: − la potestat el pontífex − la potestat del rei Són dos potestats diferents i autònomes. El papa Gelasià diu que ambdues són d'origen diví i que cap està per damunt de l'altra. Així les eclesiàstiques tenen que obeir les lleis civils i els governants han de reconèixer el cristianisme com a fe. En cada època i en cada circumstància aquests principis s'han portat a terme. − Gelasià I no parla de dos societats, parla de dos poders − Joan XIII parla de dos societats

S'inicien crítiques cap al Hierocratisme. Tomas de Aquino, va ser un teòleg dominic (ordre religiosa de l'església catòlica que tenia per missió la predicació per tot Europa); parlava de l'ordre temporal i de l'ordre espiritual. Tota aquesta crítica al Hierocratisme va facilitar la reforma protestant del segle XV. − LA REFORMA PROTESTANT En el segle XV, amb la reforma, l'Imperi es va dividir en Estats nacionals. Hi ha unes grans ànsies de reforma: hi havia una dependència moral que havia de canviar. Luter diu que no té cap sentit buscar una potestat en l'Església. Per ell, la potestat de l'església és la usurpació d'un poder que no li pertoca. Només és una reunió espiritual i sobre les estructures. Després s'adonà que tota societat necessita un mínim de regles, una organització, una autoritat. Confia la cura de l'església al poder temporal: al príncep. Al mateix temps que es refusa el dret canònic, posa en mans del poder temporal (secular) a la seva església. Per això arriben les esglésies nacionals. Tota aquesta situació, en el fons hi ha diverses teories per justificar-les. − LES TEORIES DE LA POTESTAT INDIRECTA La Pau de Westfalia suposa l'acceptació del poder polític sobre la vida religiosa, sobretot en els països protestants. Entre el segle XIV i XV es produeix el naixement de les teories. Es tracta de les teories de la potestat indirecta de l'Estat sobre les coses temporals i la potestat indirecta de l'Església sobre les coses temporals. La última ràfega del Hierocratisme va ser amb el Papa Alexandre VI, l'any 1493 amb el descobriment d'Amèrica. La troballa es va dividir entre Portugal i la resta per Espanya (la Corona de Castella). Això ho va decidir el Papa Alexandre VI. Aquest va ser l'últim acte hierocràtic: el repartiment de la troballa d'Amèrica. − Norberto Gilambino y Suárez explicaran que l'església posseeix el seu propi ordre i autonomia. Tant l'església com l'Estat tenen la seva autonomia però el més rellevant és: l'ordre espiritual i la necessitat de salvació. Per això, l'autoritat eclesiàstica posseeix en les coses temporals un poder indirecte, en la mesura que puguin afectar a les coses espirituals en l'ordre de la salvació de les coses sobrenaturals. El Papa, tot i no tenir cap potestat temporal, té una potestat suprema sobre l'ordre espiritual. La potestat pontifícia és per si mateixa espiritual afectant a qüestions temporals indirectament. Es produeix també el naixement de la teoria directiva per la qual s'estableix que l'església no pot renunciar a un poder sobre els seus membres per dirigir-los pel camí de la salvació. No es pretén un poder jurídic sinó la direcció dels seus fidels.

− FORMES NACIONALS DE REGALISME

En els Estat on comença a triomfar el regalisme (intervenció del rei en els assumptes de l'Església), surt la teoria que diu el següent: “la potestat pontifícia es per si mateixa espiritual i afecta, per tant, com a objecte primer, a les qüestions espirituals, però també afecta a les qüestions temporals com a objecte secundari quan afecta a la salvació de les persones” Aquesta teoria va estar present en l'església fins al Concili del Vaticà II però a partir del segle XIX es va anar moderant. Regalisme: potestat indirecta de l'Estat sobre les coses espirituals. Com hem vist, amb la reforma es va produir un trencament de la unitat naixen els estats i nacionalitats. En el camp protestant van néixer les esglésies nacionals i en els països catòlics el regalisme fou el que estigué més present., també hi haurà esglésies nacionals però sense trencar amb el papat, amb Roma. Hi ha una tendència molt forta a buscar una certa autonomia quan sigui possible però sense trencar amb el papat. En aquesta època les minories pateixen persecucions. La unitat religiosa es confon amb la unitat política de la nació. Als estats catòlics eren perseguits els heretges (aquell que nega una veritat de fet). Vocabulari [ els apòstates són els que reneguen de tota la fe ] En els estats catòlics va néixer el “Dret de Patronat” que es tracta de la intervenció del rei (la monarquia) en la elecció del bisbes i dels principals oficis eclesiàstics. En el fons, té un origen medieval. Lògicament, el monarca proposava per ser bisbe als que anaven a favor d'ell. Per tant, hi haurà un realisme molt present en algunes zones més que en d'altres. El regalisme a França s'anomena Gal·licanisme que va ser molt fort amb tendències molt independents de Roma. El Gal·licanisme portat a l'extrem cau en el conciliarisme. El regalisme a Alemanya s'anomena Febronianismo procedent d'un Bisbe que va publicar un llibre de “statu ecclesiae” en el qual estableix unes tesis antipontifícies. El Papa únicament té un poder d'honor no de jurisdicció i l'església és democràtica (està en la línia del conciliarisme). El regalisme a Austràlia s'anomena Josefinismo. L'emperador Josep II (reina del 1780-1790). Consisteix en un control de la religió inclús en coses ridícules i se'l va anomenar el “rei sagristà”. Va estar a punt del trencament amb Roma però el Papa Pio VI ho va evitar per mitjà d'un viatge a Roma. El regalisme té el mateix nom a Itàlia, Espanya i Portugal. Aquí no va ser tant extremat. A Itàlia i a Espanya hi haurà els Borbons que introduiran el despotisme il·lustrat francès. Existeix el “pase retio”. La inquisició a Espanya és independent de la Inquisició romana. Existeix la reserva: no es podien enviar quantitats econòmiques a la santa seu sense el “pase retio”.

TEMA 4: LA LAÏCITAT DE L'ESTAT I LA LLIBERTAT RELIGIOSA

− FI DE L'ANTIC RÈGIM I L'APARICIÓ DEL LIBERALISME

 Revolució Francesa Amb la fi de l'Antic Règim hi ha un triomf del racionalisme. Es desenvolupa l'afirmació “el poble és el titular del poder” i “La sobirania resideix en el poble” (Hobbes). Neixen els Drets Humans i es reconeix la dignitat de la persona. El liberalisme viu totes les religions, sobretot la catòlica, com el seu enemic: la religió és nefasta. Hi ha un enfrontament constant entre el liberalisme i l'Església. Moltes encícliques defensaven la llibertat religiosa degut als atacs que pateix l'Església en aquesta època. La Revolució Francesa suposa una ruptura. La Declaració dels Drets Humans fa un reconeixement de la llibertat religiosa individualista. II. Napoleó Posa fi a la situació entenent que una majoria catòlica era ingovernable amb una estructura anti- catòlica. Així al 1801 firma un acord amb PIUS VIII (llibertat i tolerància amb els jueus i protestants). − S. XIX Predomina durant aquest segle la TENSIÓ ENTRE EL LIBERALISME I L'ESGLÉSIA. L'església fa temps que és presonera del poder polític. La proposta liberal vol ignorar el fet religiós, vol obviar que l'església estava organitzada. Sorgeix una situació molt complexa. Per una banda hi ha nostàlgia per l'Antic Règim i per altra hi ha els que no volen saber res del fet religiós. Per tant, una tensió oposada. Amb aquesta nova situació es podrà parlar de diferents corrents que porten a la separació entre Església i l'Estat: − LA SEPARACIÓ DE L'ESGLÉSIA I L'ESTAT COORDINICIONISME (coordinació Església - Estat). − Té com a norma el Concordat (Tractat Internacional entre la Santa Seu i un Estat). − Hi ha interessos comuns sobre una mateixa persona. Parteix de la idea que l'Església i l'Estat estan al servei de la mateixa persona. − Depèn de com es porta a la pràctica hi ha perill de confusió. − Països on té lloc: Alemanya, Itàlia, Portugal, França... SEPARACIÓ SIMPLE (^) − Garanteix la igualtat de totes les confessions religioses davant la legislació de l'Estat. Respecte de l'ordre religiós i ordre temporal.

− El perill d'aquest sistema és que el ciutadà no se li reconegui plenament la llibertat religiosa podent existir conflicte entre dos normes obligatòries. − No discriminació entre els ciutadans. − Països on té lloc: EE.UU i França PERSECUCIÓ DE LA RELIGIÓ (^) − País on té lloc: Albania − LA LLIBERTAT RELIGIOSA En alguns llocs s'ha portat a terme de manera respectuosa aquest principi fonamental de la persona. En alguns Estats on hi ha minories religioses, aquestes tenen dificultats. La democràcia no es pot entendre com la tirania de les minories. Amb el Concili Vaticà II amb la Declaració “ divinitatis humanae ” es parla de la llibertat religiosa amb un dret civil basat en la integritat de les persones. Ningú pot ser obligat a actuar contra la seva consciència. Aquesta Declaració té una gran rellevància en el relatiu a la relació Església Estat.

experi”. El Rei Víctor Manuel va ser excomulgat però quan va morir 8 anys després se li va absoldre l'excomunió. Aquest mateix any va morir Pius IX.  La fi del poder temporal de l'església va ser un avantatge per la pròpia església perquè se la va alliberar de dificultats. Com aspecte més positiu és que finalment Pius IX no es va convertir en súbdit de cap estat. Com aspectes negatius:

1. creixement de l'anticlericalisme
2. a conseqüència de l'abstenció dels catòlics es va crear una llei laica quedat Itàlia dividida entre els Estats Pontificis i els altres. Aquesta situació és la que es coneix com a “qüestió romana” que va durar fins el 1929 i que es va solucionar amb els “Pactes de Laterà”. LLEÓ XIII L'any 1878 es va escollir el Papa Lleó XIII. L'alcalde de Roma va ser obligat a dimitir. Hi van haver ofenses públiques i freqüents al Papa i es van posar traves al nomenament de Bisbes. El Papa volia ser sobirà de Roma i això era inacceptable pels lliberals. PIUS X Aquesta situació es suavitza amb el Papa Pius X i l'any 1904 es dóna l'autorització verbal perquè els catòlics es presentin a les eleccions. Els catòlics es van fer valer a la vida política. La Santa Seu esperava la solució a aquesta situació amb la justícia del poble italià. PIUS XI Amb l'arribada de Pius XI es busca una solució a la “qüestió romana”. S'eliminen les tensions que quedaven entre l'Estat i l'Església. La Santa Seu volia el reconeixement de la plena independència i de la sobirania internacional del Vaticà en un concordat. Pius XI va ser escollit al temps que el feixisme puja al poder al 1922. Serà al 1926 que es crea una Comissió Mixta laica- eclesiàstica. Al febrer de 1929 amb la firma del Tractat Lateran es reconeix a la Santa Seu la sobirania i la jurisdicció exclusiva sobre la ciutat del Vaticà, el que assegura la independència absoluta i visible del Papa i garanteix la sobirania indiscutible en el terreny internacional. La Santa Seu té personalitat jurídica internacional. Existeix amb o sense el Vaticà − EL DRET ECLESIÀSTIC A LA SEGONA REPÚBLICA

Amb la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931 sorgeix a Espanya una nova relació entre l'Estat i l'Església. [3 vots canònics (inclosos en la constitució republicana, laica): obediència, castedat i pobresa. Aquests vots canònics els fan els religiosos. N'hi ha que fa un vot especial d'obediència a banda dels tres vots que són els Jesuïtes]. [Religiós procés: aquell procediment que realitza els tres vots canònics.] La nova Constitució Republicana , aprovada el 9 de desembre de 1931, es trobava vinculada amb el Concordat de 1851 i la Santa Seu considera que aquest ja no està en vigor. D'aquí que les relacions entre la Santa Seu i l'Estat espanyol fossin tenses al principi. El gener de l'any 1933, es dissolen els jesuïtes i s'estableix la Llei de Protecció dels cementiris. L'any 1934 s'intenta fer un “modus vivendi” , un acord de convivència que mai es va arribar a signar. El Cardenal Vidal i Barraquer reconeix la sobirania del poder republicà tot i que es queixa d'alguns punts de la Constitució Republicana. Aquesta carta la fa el Cardenal Vidal i Barraquer perquè l'encarregat de fer-la, el Cardenal Toledo va haver d'exiliar-se i el següent més antic era el de Tarragona. Es donaven orientacions als catòlics i dins de la legalitat s'establia que exercissin els seus drets com a ciutadans. Fins l'any 1936 la situació amb l'església era difícil i el “modus vivendi” va fracassar. A principi de la II República, l'Església accedeix a comunicar al govern els membres candidats per ser nomenats bisbes, fent finalment la Santa Seu el nomenament de diversos bisbes. L'any 1935 la Santa Seu procedeix amb la mateixa praxis i el Govern republicà es molesta. L'article 7 de la Llei de Congregacions deia que els bisbes havien de ser espanyols i davant la protesta del govern la Santa Seu revisa la seva praxis. L'Estat es reservava el dret de reconèixer als bisbes que la Santa Seu no nomenava. ( L'any 1936 hi ha un nou bisbe a Canàries que l'estat no el reconeix). L'any 1936 comença la Guerra Civil. L'ambaixador espanyol era republicà, llavors quan aquest abandona Roma, la Junta de Burgos envia un agent oficiós a Roma perquè ocupi l'ambaixada a Roma. L'agent no va ser reconegut per la Santa Seu. A partir del 18 de juliol les relacions entre l'església i el règim franquista van ser molt tenses. Franco volia fer seva l'església. Els encarregats d'oficiar aquestes relacions van ser per part de la Santa Seu el Cardenal Gomà i per part del Règim Franquista el Marquès de Magaz. Continua sent un problema el nomenament de bisbes. El règim franquista es posa en contra dels bisbes que no volen signar la Carta Col·lectiva de l'episcopat espanyol de 1937 entre ells Vidal i Barraquer (Tarragona) i Mújica (de Vitoria). − serà en aquest any en que serà nomenat davant la Junta de Burgos el Cardenal Antoniotti com encarregat de negocis. Hi va haver un seguit de canvis de bisbes i nomenaments. Franco també nomenava un encarregat de negocis davant la Santa Seu volent ressuscitar el Concordat de 1851 que havia quedat en vigor en la II República − l'any 1937 Franco fa publica la Carta Col·lectiva de l'Estat Episcopal Espanyol i, amb