dret mercantil, Apuntes de Gestión Financiera

¡Descarga dret mercantil y más Apuntes en PDF de Gestión Financiera solo en Docsity!

GRAU DE DRET

DRET MERCANTIL I

CURS 2013-

TEMARI

DR. LUIS HERNANDO CEBRIÀ

Universitat de València (Estudi General)

DRET MERCANTIL 2013- Prof. Dr. Luis Hernando Cebrià

TEMA 1

FORMACIÓ HISTÒRICA DEL DRET MERCANTIL. CONCEPTE I

FONTS. CONSTITUCIÓ ECONÒMICA

1. EL DRET MERCANTIL COM A CATEGORIA HISTÒRICA

A) ORIGEN DE LA DISCIPLINA EN L’EDAT MITJANA

En el Dret romà no es fa menció del Dret mercantil. Raons:

1.- Per la seua flexibilitat , que permetia resoldre tota classe de problemes.

2.- Per la figura del pretor , que aplica el Dret en conjunt a tota la societat.

El Dret mercantil naix en l’edat mitjana amb l’aparició de comerciants que tenien interessos específics a regular la seua activitat.

—Factors:

1. Influència del Dret germànic i canònic en el ius commune.
2. En l’edat mitjana, les ciutats es converteixen en centres de consum, canvi i producció. Apareixen els gremis i les corporacions : creen un Dret per a si mateixos. L’intercanvi en fires i mercats per comerciants de distints llocs afavoreix l’aparició d’uns usos acceptats per via del costum.
3. El Dret comú és insuficient per atendre aquestes noves necessitats i desapareix la figura del pretor romà.
4. Els gremis apliquen els usos i costums comuns als comerciants: Dret consuetudinari: apareixen les primeres compilacions de costums ( consuetudo mercatorum ) a Itàlia. Les corporacions: a. Apliquen per mitjà de la jurisdicció consular les compilacions de costums d’acord amb l’equitat. b. Es formen estatuts amb disposicions generals.

3.- Jurídic: sistema objectiu ; codificació del Dret: Manifestacions:

A. Amb caràcter general: caràcter estatal del Dret. Producció de normes jurídiques únicament per l’Estat. No pels comerciants, gremis ni corporacions. B. En el Dret mercantil. Sistema objectiu: punt de referència l’acte de comerç. El Codi de comerç francés de 1807 separa la matèria mercantil i civil en consideració a l’acte de comerç enfront de l’anterior Dret dels comerciants.

• Com a conseqüència de la CE 1812, que assenyala la necessitat de redacció d’uns Codis únics per a tot el territori nacional, naix el Codi de comerç de 1829 , antecedent del vigent Codi de comerç de 1885 , que incorpora noves matèries com a conseqüència de l’evolució de les activitats econòmiques durant un període d’expansió del comerç.
• Art. 2 CCom 1885 : considera actes de comerç els mencionats en el Codi i qualssevol altres d’anàloga naturalesa.
• Aquest criteri es manté vigent, si bé les noves necessitats de regulació han determinat la supressió o modificació d’alguns dels seus articles.

D) RETORN A UNA CONCEPCIÓ PROFESSIONAL DE LA DISCIPLINA I

A UN NOU SISTEMA SUBJECTIU

• La tècnica de delimitació de la matèria mercantil basada en els actes de comerç ( art. 2.2 CCom ) ha estat subjecta a crítiques:
  1. El criteri genèric d’actes de comerç obliga a considerar com a tals únicament els contemplats pel Codi de comerç.
  2. L’expressió “actes d’anàloga naturalesa” porta a confusió perquè el Codi no manté un criteri unitari respecte als elements objectius i subjectius necessaris per a la conceptuació d’acte de comerç dels distints actes per ell regulats. En uns casos exigeix la condició de comerciant ( vgr. contractes de comissió ( art. 244 CCom ), dipòsit ( art. 303 CCom ), préstec ( art. 311 CCom ), transport ( art. 349 CCom ), si bé, amb caràcter general ( art. 2. CCom ) exclou que hagen de ser executats per comerciants.
• Les crítiques, al costat de l’abandó del model liberalista que funda el principi de llibertat d’empresa, determinen que l’interés en la regulació del Dret mercantil es trasllade dels actes de comerç a unes altres matèries:
  1. Protecció de la part dèbil en les relacions inter partes : Dret de consum.
  2. Interés de l’Estat en l’existència d’un mercat sanejat, en consideració a l’actuació dels participants en aquest: a. Dret de la competència.

b. Dret industrial. c. Dret concursal. d. Dret aplicable als professionals titulats.

• El Dret mercantil s’estén no ja a una visió restrictiva del comerciant, sinó a l’empresari , en sentit ampli, per la seua participació en el mercat de béns i servicis, i abasta:
  1. Comerciant individual i societats mercantils ( art. 1 CCom ).
  2. Fundacions-empresa ( vgr. caixes d’estalvi).
  3. Agrupacions mutualístiques ( vgr. cooperatives i mútues d’assegurança).
  4. Fons d’inversió mobiliària i de pensions.
• Des de l’estudi de l’empresari el Dret mercantil s’estén a:
  1. Les obligacions professionals: l’estatut de l’empresari.
  2. Normes que protegeixen l’exercici de la seua activitat : a. Activitat mateix: Dret de la competència. b. Béns immaterials. Dret industrial. c. Béns materials: especialitats mercantils. Contractes. d. Instruments financers: títols valors i Dret bancari i d’assegurances.
  3. La insolvència de l’empresari: Dret concursal.
  4. Especialitats per sector d’activitat. ( vgr. Dret marítim, bancari, mercat de valors).

E) EL PROCÉS DE DESCODIFICACIÓ I LA UNIFICACIÓ DEL DRET

PRIVAT

• Amb el temps, el Codi de comerç es manifestà insuficient per a regular els nous fets derivats del desenvolupament econòmic i, amb la Revolució Industrial, la complexitat de les relacions econòmiques derivà en la promulgació de lleis específiques fora del Codi, la qual cosa donà lloc al fenomen de la descodificació del Dret mercantil.
• Aquestes lleis especials:
  1. Regulen matèries no contemplades en el Codi.
  2. Deroguen matèries que havien quedat obsoletes.
  3. Desisteixen de la pretensió de regular tota la matèria mercantil en un únic cos legal, on de manera sistemàtica es presentara el Dret escrit.
• Crítiques: les disharmonies entre les normes mercantils porten a contradiccions i buits legals entre les normes en aspectes en què convergeixen.

públiques i participació pública en empreses privades.

3.- Major protecció de consumidors i usuaris : regulació imperativa en les relacions entre les empreses i els consumidors. Regulació general de defensa dels consumidors i usuaris Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre.

4.- Desenvolupament de normatives relacionades en el comerç electrònic en l’àmbit de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Manifestacions: a. El desenvolupament de la tecnologia permet la contractació en massa d’empreses amb clients sense necessitat de relació personal amb aquests. D’aquesta manera es despersonalitzen i objectiven les relacions mercantils. ( vgr. contractació telefònica i per mitjà d’Internet, caixers automàtics, targetes de crèdit). b. Substitució de títols valors, en els quals consten drets i obligacions de les parts en paper per anotacions en compte , que consten en registres informàtics.

• Aquestes consideracions permeten el desenvolupament de la globalització de l’economia. Formes: 1. Participació d’empreses en uns altres mercats , bé adquirint béns o bé subministrant productes (multinacionals). 2. Contractació internacional per mitjans electrònics ( vgr. venda per Internet, targetes de crèdit). Fonament: a. Mundialització dels fluxos financers. Internacionalització de les entitats financeres. b. Relativització de factors espacials i temporals per mitjà de nous mitjans de comunicació i transport. c. Acceptació d’ estàndards de conducta internacionals assumits pels contractants internacionals.

Actualment en estudi la Proposta de Codi Mercantil de 17 de juny de 2013.

Causes:

1. Inadequació del Codi a l’actual realitat política i econòmica,
2. Dispersió normativa per la proliferació de lleis especials.
3. Necessitat d’un mateix Codi per a un mercat únic, amb vigència en tot el territori nacional.

Tècnica legislativa: segueix el model del Code de commerce francés de 2000, de recodificació sistemàtica de la legislació mercantil.

Criteris delimitadors:

1. El mercat com a àmbit en què els protagonistes del tràfic entaulen relacions juridicoprivades objecte de regulació especial.
2. L’empresa com a organització econòmica de producció de béns o prestació de serviciis, a partir de la qual s’identifica al seu titular (l’empresari) i a l’activitat que exerceix en el mercat. Dret mercantil com el Dret d’una classe de persones i d’una classe d’activitats.
3. Operadors del mercat → l’empresari, professionals, persones jurídiques i fins i tot ens sense personalitat jurídica.

Estructura: llibres en què es divideix el Codi:

1. L’activitat mercantil : regulació de les empreses, la representació dels empresaris, els negocis sobre les empreses, la comptabilitat i el Registre Mercantil.
2. Societats mercantils.
3. Regles de competència : competència deslleial, defensa de la competència i institucions de la propietat industrial.
4. Obligacions i contractes en general : qüestions fonamentals, seguint bàsicament els treballs d’Unidroit i d’Uncitral. Regla general: eficàcia dispositiva.
5. Contractes mercantils en particular (vgr., compravenda, contractes de dipòsit, d’assegurança o de transport, distribució, subministrament, franquícia, mediació, d’obra per empresa, prestació de servicis mercantils, operacions sobre béns immaterials, contractes turístics, prestació de servicis electrònics, contractes financers).
6. Valors i instruments de pagament (vgr., targetes de crèdit).
7. Prescripció i caducitat.

Implicacions:

1. Predominant el Dret privat aplicable per als subjectes i les operacions relacionades amb el mercat, encara que en matèries concretes incorpora algunes normes de Dret administratiu indispensables.
2. No incorpora les normes de protecció dels consumidors : Text refós de la llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris.

1.2. CONSTITUCIÓ ECONÒMICA

La Constitució econòmica està formada pel conjunt de normes que dins de la Constitució regulen els principis configuradors del règim econòmic adoptat per

tampoc la dissolució del Dret mercantil en distintes disciplines legals resol el problema.

4.- Dret del mercat. Dret que regula el funcionament del sistema d’economia de mercat.

Crítica: també unes altres disciplines regulen el mercat, com el Dret administratiu o el Dret fiscal.

5.- Dret que regula els actes jurídics realitzats en massa.

6.- Aquesta ultima teoria és l’origen de la doctrina de l’empresa : els comerciants actuen per mitjà d’una organització estable per a desenvolupar la seua activitat.

Permet l’extensió a uns altres empresaris, com els industrials o els prestadors de servicis, que també actuen per mitjà d’empreses.

El Dret mercantil està constituït pel conjunt de normes juridiques-privades (Dret objectiu-mercantil) que regula als empresaris mercantils i al seu estatut , així com a l’ activitat econòmica externa que realitzen per mitjà d’una empresa , com a organització estable per a desenvolupar la seua activitat.

Limitacions:

a. El Dret mercantil no regula les relacions entre empresaris i treballadors , sinó només amb els col·laboradors: les relacions entre empresaris i treballadors són establides per mitjà del Dret del treball. b. L’activitat agrícola és tradicionalment exclosa de l’activitat mercantil. Tampoc hi són les empreses civils i les de capital públic. c. Les empreses són objecte de regulació per part d’unes altres disciplines com el Dret fiscal.

Notes del concepte del Dret mercantil en l’actualitat:

1.- És una part del Dret privat : L’activitat pública en la vida econòmica ha alterat els principis liberals i l’existència de normes que tutelen interès general en el mercat de l’activitat empresarial. No obstant això, el Dret mercantil regeix principalment els actes que naixen del desenvolupament de l’activitat econòmica , siga entre empresaris, siga entre empresaris i usuaris, i consumidors. En contraposició al Dret civil, entre particulars. 2.- És un Dret dels empresaris. Quan concórrega en ells la nota de professionalitat. L’empresari és el responsable de l’activitat empresa, quan actua per mitjà d’ella en el mercat. Això no impedeix l’ extensió de les institucions mercantils als

particulars que decidisquen utilitzar-les ( vgr. lletra de canvi).

El fenomen de la descodificació del Dret mercantil i l’aparició de lleis especials que completen la regulació del Codi de comerç, com a conseqüència de la evolució econòmica ha portat a la necessitat de regular matèries noves. La matèria del Dret mercantil s’amplia a:

1.- Les relacions dels empresaris amb consumidors i usuaris. 2.- Les activitats bancàries i asseguratives. 3.- Els títols valors. 4.- Dret industrial: marques, patents, models d’invenció. 5.- Dret de la competència. 6.- Dret financer i borsari. 7.- Dret societari. 8.- Matèria contractual.

1.4. FONTS DEL DRET MERCANTIL

A) LA CONSTITUCIÓ I EL DRET MERCANTIL. COMPETÈNCIES DE

L’ESTAT I DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES

• La Constitució espanyola de 1978 configura un Estat autonòmic ( art. 2 CE ), que reconeix i garanteix el dret de diverses entitats territorials a constituir-se en Comunitats Autònomes ( arts. 143 i 151 de la CE ) com a expressió política de l’autogovern, amb facultats legislatives, executives i judicials, segons l’Estatut d’Autonomia respectiu.
• La relació entre normes estatals i autònomes no és de jerarquia, sinó de competència. Els arts. 148 i 149 CE reparteixen les competències entre l’Estat i les CA.
• L’ article 148 CE no atorga a les Comunitats autònomes cap competència en l’àmbit del Dret mercantil i l’article 149.1. atribueix a l’Estat la competència exclusiva sobre el que denomina legislació mercantil. Competències de l’Estat:
  1. L’ art. 149.1.6a reconeix, donat que el mercat espanyol és únic, que les lleis mercantils seran de caràcter estatal: règim jurídic uniforme.
  2. L’ art. 149.1.9a inclou la legislació sobre propietat industrial.
  3. L’ art. 149.1.11a inclou les bases per a l’ordenació de crèdit, banca i assegurances.
  4. Art. 149.1. 13a , respecte de la planificació de l’ordenació econòmica.
  5. Art. 149.1.20a , respecte del Dret marítim i l’abanderament de vaixells.

2n. Quan no hi haja disposició aplicable, s’estarà al que estableix els usos (costums) mercantils. 3r. En defecte dels anteriors, seran d’aplicació a les regles del Dret comú (Dret civil codificat general o foral). B.- D’això resulta el caràcter especial del Dret mercantil, perquè s’apliquen amb preferència la llei i l’ús mercantil enfront del Dret civil o general , la qual cosa únicament serà d’aplicació amb caràcter supletori en absència de normes estrictament mercantils. Especialitat en la prelació normativa en cas de règim jurídic general dels contractes mercantils: art. 50 CCom. 1r. Llei mercantil 2n. Dret comú civil o foral. 3r. Regles comunes sobre els usos mercantils.

• Llei mercantil.- Primera norma jeràrquicament aplicable, entesa en el seu sentit ampli, com el conjunt de disposicions promulgades que, siga quin siga el seu rang (lleis stricto sensu , decrets llei, decrets legislatius, reglaments i ordres ministerials), siguen d’aplicació a la matèria mercantil. El Tribunal Constitucional en les seues sentències 37/1981, de 16 de novembre, i 72/1983, de 29 de juliol , inclou sota l’àmbit de la «legislació mercantil», almenys, la regulació de les relacions juridicoprivades dels empresaris mercantils, ja que correspon en exclusiva a l’Estat « determinar quin és l’àmbit propi de l’activitat lliure de l’empresari mercantil i solament la legislació de l’Estat pot regular la forma en què naixen i s’extingeixen els drets i les obligacions a què l’exercici d’aquesta activitat pot donar lloc, i el contingut necessari d’aquells i aquestes ». La Llei mercantil fonamental és el Codi de comerç vigent , aprovat per Llei de 22 d’agost de 1885, la vigència del qual s’inicià l’1 de gener de 1886. Format per quatre llibres:
  1. Dels comerciants i del comerç en general.
  2. Dels contractes especials del comerç.
  3. Del comerç marítim.
  4. Prescripcions. Modificacions:
  5. Algunes matèries han sigut introduïdes a posteriori en el Codi: inscripció en el Registre Mercantil ( art. 16 i seg.) , la comptabilitat ( art. 25 i seg. ).
  6. Unes altres matèries ha sigut modificades i unes altres han sigut derogades i traslladades a lleis especials (societats de capital, operacions borsàries, règim de les accions, títols de valors, insolvència). Aparició de lleis especials. Molt nombroses; entre elles:

1. Reglament del Registre Mercantil
2. Llei del mercat de valors.
3. Llei concursal.
4. Lleis relatives al transport.
5. Lleis de la propietat industrial.
6. Lleis reguladores de la competència.
7. Lleis societàries.

b) Els usos mercantils

• Els usos formen el Dret consuetudinari que naix del costum dels comerciants.
• El Dret mercantil posseeix un origen consuetudinari, ja que ha estat format pels comerciants mateix , que crearen les institucions i les normes necessàries per a regular convenientment les exigències del seu tràfic professional.
• El legislador, donat que la llei no pot arreplegar tot el Dret objectiu, reconeix l’eficàcia normativa dels usos en defecte de norma legal ( art. 2 CCom ) i respecta el poder de formació autònoma d’usos per part dels comerciants o empresaris per a regular relacions no previstes per la Llei.
• Funcions:

1.- Establir normes que suplisquen el total silenci de la llei. 2.- Concretar el mandat abstracte contingut en la llei. 3.- Fixar el contingut del contracte , quan ni les parts ni la llei ho fan expressament (cfr. arts. 255 –comissió–, 304 –dipòsit– i 656 –fletament– CCom ). 4.- Resoldre els dubtes en la interpretació dels contractes (cfr. art. 59 CCom ). Ús normatiu contra legem : si la norma és dispositiva, les parts poden remetre’s a un ús que contradiga la norma.

• Requisits:
  1. Que la pràctica haja creat la consciència general ( opinio iuris ) de la seua existència.
  2. L’assumpció de la seua obligatorietat , amb independència de la voluntat de les parts.
  3. Excepte que l’ús siga notori, ha de ser al·legat i provat per qui pretenga la seua aplicació.
• Per a facilitar el seu coneixement, els usos mercantils han de ser recopilats pel

l’ordenament jurídic. S’ha d’atendre a les especialitats mercantils i a les aportacions doctrinals.

d) L’ordenament jurídic de la Unió Europea i la seua incidència en el Dret mercantil

• La firma d’Espanya del Tractat d’adhesió a les Comunitats Europees i la seua incorporació com a nou membre d’aquestes suposà un profund canvi de l’ordenament jurídic espanyol i especialment en l’àmbit regulat pel Dret mercantil.
• La incorporació d’Espanya a la Unió Europea suposà:
  1. La participació dels empresaris espanyols en un mercat comú dins de l’espai comunitari.
  2. La cessió de competències a les institucions comunitàries i l’assumpció dels normes europees ja existents.
• En virtut de l’ art. 2 de l’Acta d’adhesió i en els termes dels articles 392 a 399 , des del moment de l’adhesió, les disposicions dels tractats originaris i els actes adoptats per les institucions de les comunitats abans de l’adhesió obliguen als nous Estats membres i els seran aplicables.
• Aquestes normes creen un patrimoni comunitari integrat per normes jurídiques escrites i per orientacions polítiques definides, aplicació que és desenvolupada a través de la interpretació jurisprudencial del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
• Són fonts de l’ordenament jurídic comunitari:

A.- Els Tractats constitutius de la CE, i B.- Els diversos actes jurídics de les seues institucions ( reglaments, directives, decisions i recomanacions —cfr. arts. 189 i 235 del Tractat de Roma ).

• Principis fonamentals:
  1. L’aplicabilitat directa en els Estats membres d’algunes de les seues disposicions i de certs actes.
  2. La primacia del Dret comunitari sobre disposicions nacionals que li foren contràries.
  3. El reconeixement del caràcter vinculant d’aquestes regles.
• Fonaments de la Comunitat Europea són:

a. La lliure circulació de mercaderies ( arts. 23 i 24 del Tractat de Roma ), i de capitals ( arts. 73B a 73G TUE ). b. El dret a la llibertat d’establiment i prestació de servicis industrials o comercials ( arts. 43 a 55 , amb les modificacions introduïdes pel TUE).

c. Les regles de la competència empresarial ( arts. 81 a 89 , modificats pel TUE). d. La necessària uniformitat de les legislacions internes de tots els Estats membres ( arts. 94 a 97 , modificats per TUE). e. Harmonització de polítiques econòmiques i unificació de política monetària ( arts. 98 a 111 ).

• Classes de normes:
  1. Dret primari o originari: el Tractat constitutiu de la CE o les seues modificacions (l’ Acta Única Europea , el Tractat de la Unió Europea i el Tractat de Lisboa).
  2. Dret derivat: a. Reglaments : d’aplicació directa en els Estats membres sense necessitat de ser expressament incorporats. Vgr. Societat anònima europea, marca comunitària. b. Directives : han d’integrar-se en el Dret intern dels Estats per mitjà d’un acte normatiu exprés del legislador espanyol. Finalitat: harmonitzar o unificar el Dret mercantil dels Estats membres. Especial transcendència en les matèries següents: 1. Dret de la competència. 2. Societats mercantils. 3. Propietat industrial. 4. Regulació dels contractes en tutela dels consumidors. 5. Sistema financer. 6. Mercat de valors, transport, etc.

e) L a nova lex mercatoria i el Dret uniforme del comerç internacional.

• La globalització d’economia, amb participació d’empreses en distints mercats nacionals, en nom de la seguretat del tràfic jurídic, exigeix el sotmetiment de les parts, en el comerç internacional , a unes regles a ambdós aplicables.
• Dos blocs de normes:
  1. La nova lex mercatoria , desenvolupada pels operadors del comerç mundial i formada per les condicions generals dels contractes i usos de comerç. Dret internacional convencional dels empresaris. a. Incoterms de la Cambra de Comerç Internacional: clàusules de la compravenda internacional (lliurament, transport, assegurança). b. Crèdits documentaris : formes de pagament.

7. Recursos contra les resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat.
8. Normes de Defensa de la Competència.

B. Competència territorial ( art. 86.bis LOPJ ):

1. Àmbit provincial : en la capital de província.
2. Possible creació en poblacions amb nuclis industrials o mercantils.
3. Competència exclusiva dels jutjats de lo mercantil d’ Alacant respecte de qualsevol litigi relatiu a una marca o un dibuix o model comunitaris. — jutjats de Marca comunitària.
4. Competència territorial per al concurs: ubicació del centre dels interessos principals del deutor. Regles ( art. 10 LC ): a. Si el centre dels interessos principals i el domicili del deutor no coincidiren: el creditor sol·licitant pot elegir qualsevol d’ells. b. En cas de persona jurídica: es presumeix que ambdós llocs coincideixen. Ineficaç el canvi de domicili efectuat en els sis mesos anteriors a la sol·licitud de concurs.

DRET MERCANTIL 2013-

Prof. Dr. Luis Hernando Cebrià

TEMA 2

L’EMPRESARI MERCANTIL I L’EMPRESA. L’ESTATUT JURÍDIC DE

L’EMPRESARI MERCANTIL

2.1. CONCEPTE I CLASSES D’EMPRESARI. LES SEUES NOTES

CARACTERÍSTIQUES. EL CONCEPTE DE COMERCIANT (EMPRESARI

MERCANTIL PERSONA FÍSICA) EN EL CODI DE COMERÇ. VALORACIÓ

CRÍTICA

A) CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES

Empresari és la persona que se servicix d’una empresa per a realitzar en nom propi una determinada activitat econòmica.

Per tant, aquesta figura es caracteritza per dues activitats:

1. Interna: organització i direcció de la seua empresa.
2. Externa: producció i mediació en un mercat.

Expressions:

1. Li correspon normalment la iniciativa empresarial.
2. Assumeix el risc de l’empresa:

a. Suporta els rendiments favorables o desfavorables conseqüència de l’exercici de la seua activitat econòmica. b. L’empresari suporta amb tot el seu patrimoni present i futur la responsabilitat de la seua conducta econòmica ( art. 1.911 CC ). c. A l’empresari són jurídicament imputables totes les relacions establides en el seu nom amb tercers.

Des d’un punt de vista jurídic, l’empresari és definit com «persona física o jurídica que en nom propi i per si mateix o per mitjà d’un altre exerceix, organitzadament i professionalment, una activitat econòmica dirigida a la producció o a la mediació de béns o de servicis per al mercat».

Característiques:

1. Persona física o jurídica : pot ser-ho tant una persona com una societat, o fins i tot una associació o una fundació, quan la llei els atribuïsca personalitat jurídica. No són empresaris els socis de la societat, sinó la societat per tenir reconeguda personalitat autònoma.