¡Descarga Dret Penal II y más Apuntes en PDF de Derecho Penal solo en Docsity!
Tema 1. La teoria general del delicte
La teoria general del delicte: models fonamentals d’imputació i aplicació de la llei penal. Tipicitat: acció típica. Tipicitat i tipus, tipus objectiu/tipus subjectiu tipus d’injust. Tipus i adequació social.
1. El concepte de delicte
Des d’un punt de vista jurídic, delicte és tota conducta que el legislador sanciona amb una pena. Això és una conseqüència del principi de legalitat contingut als articles 1 i 2 del Codi Penal i 25.1 de la Constitució, que impedeix considerar com a delicte tota conducta que no hagi sigut determinada prèviament per una llei penal.
Art. 1.1 CP: <<No será castigada ninguna acción ni omisión que no esté prevista como delito o falta por Ley anterior a su perpetración>>.
Art. 2.1. CP: <<No será castigado ningún delito ni falta con pena que no se halle prevista por Ley anterior a su perpetración. Carecerán, igualmente, de efecto retroactivo las Leyes que establezcan medidas de Seguridad>>.
Art. 25.1 CE: <<Nadie puede ser condenado o sancionado por acciones u omisiones que en el momento de producirse no constituyan un delito, falta o infracción administrativa, según la legislación vigente en aquel momento>> (recull el principi de taxativitat).
Art. 10 CP: <>. D’aquest article, que també serà modificat a l’avantprojecte, es desprenen una sèrie de funcions.
En l’avantprojecte el legislador elimina les faltes (imprudències lleus). En l’exposició de faltes s’explica que la raó per la qual es fa és la d’utilitzar el codi penal com a última intervenció. Per tant, en principi les faltes es traslladen a l’àmbit administratiu com a sancions administratives, però és fals. Les faltes les han acabat passant a delicte, però a delicte lleu que tenen pena lleu, essent aquesta una figura nova.
2. Elements i estructura del concepte de delicte
En relació al delicte, tenim dues perspectives:
a) Antijuridicitat: judici de desvalor que recau sobre la conducta, quan aquesta conducta és contraria a dret. ACCIÓ b) Culpabilitat: és el segon judici de desvalor que es fa sobre l’autor, al qual atribuïm la responsabilitat, veiem si té capacitat per atribuir-li la responsabilitat (imputable, semi imputable o inimputable). SUBJECTE
Tot fet antijurídic (contrari a dret) i culpable (podem imputar aquesta acció a un subjecte), és típic? Tot acte antijurídic i culpable, pot ser típic segons la rama del dret. És a dir, únicament podem afirmar la tipicitat penal si estem parlant d’una norma penal.
Pel que fa al primer element de la teoria del delicte, la tipicitat va en relació al principi de legalitat i al d’intervenció mínima. Tant aquesta com la antijuridicitat i la culpabilitat son característiques típiques als delictes i a les faltes.
Aquesta classificació tripartida va començar amb Von List i Beling (kantianes, casuals..) En la tipicitat, el que hem de valorar es la descripció que es troba a la norma penal.
Amb la antijuridicitat el que hem de comprovar és si aquesta conducta s’ha realitzat o no conforme a dret. Ex.: matar és una conducta contraria a dret però pot estar justificada, re aprovada en el cas de que hi hagi una causa de justificació (legitima defensa).
Amb la culpabilitat analitzarem a l’autor de la conducta per determinar si és responsable de la realització de la conducta contraria a dret. S’analitzaran bàsicament dues coses: si el subjecte té capacitat de cognoscibilitat per atribuir-li el fet i fer-lo responsable i si es troba motivat per la norma.
Constatats aquests fets, l’autor pot ser sancionat amb una pena tal com es desprèn dels articles anteriors ( punibilitat ). Si una conducta no és típica, ja no podem analitzar res més. Igual passa a la antijuridicitat (si trobem una causa que justifiqui la conducta) en canvi, si el subjecte no és culpable si continuaríem fins la punibilitat perquè hem d’atribuir una pena igualment.
Arribats fins aquí, podríem formular una altre definició de delicte com a conducta activa u omissiva (referència articles), típica, antijurídica, culpable i punible. Recollim aquí tots els elements que han de formar part d’una conducta típica penal.
Art. 13 i 33 CP: classificació dels delictes en funció de la seva gravetat (greus, menys greus i lleus) i classificació de les penes en funció de la seva naturalesa i duració (determina quina classe de delicte és).
Art. 10: consta d’una sèrie de funcions que es desprenen de la seva redacció. Penades per la llei : fa referencia a la tipicitat de la conducta i que aquesta conducta ha d’estar sancionada amb una pena. També fa referencia a l’autoria i la participació (subjecte actiu i liter criminis). Exclou els casos fortuïts, només conductes doloses o imprudents. El CP castiga majoritàriament conductes doloses, només castiga conductes imprudents quan expressament ho disposi la llei (Art. 12). Si no està recollida de forma expressa, la conducta seria atípica (art. 5).
Tipicitat
1. Tipicitat i tipus
La tipicitat és la adequació del fet comès a la descripció que d’aquest fet es fa a la llei penal. Per imperatiu del principi de legalitat, tant sols els fets tipificats a la llei penal com a delictes poden ser considerats com a tal. Cap fet, per antijurídic que sigui, pot arribar a la categoria de delicte si, al mateix temps, no és típic, és a dir, si no correspon a la descripció continguda en la norma penal.
De tots els comportaments antijurídics que es donen a la realitat, el legislador selecciona, seguint el principi d’intervenció mínima, aquells més intolerables i més lesius per als bens jurídics més importants i els amenaça amb una pena, descrivint-los dins el supòsit de fet d’una norma penal, respectant així, les exigències del principi de legalitat.
4. Estructura, composició i classificació dels tipus penals
A) Configuració i redacció dels tipus penals En relació a la redacció dels tipus tenim elements normatius i elements descriptius que ens ajuden.
Elements normatius: la norma penal fa referència a conceptes com document, insolvent, deutor, arma o altres elements que no venen definits a la norma; hem d’anar a les normes extra penals que són les que ens defineixen aquestes conductes. Alguns però, sí estan a les normes penals com per exemple el concepte de claus falses (Art. 239 CP).
Elements descriptius: elements que poden ser coneguts per qualsevol subjecte (matar, lesionar, robar, violar) perquè podríem dir que estan en un llenguatge normal. La doctrina fa menció a prevaler en l’elaboració de la norma penal els elements descriptius, evitant elements normatius.
En relació a això, s’intenta demanar elements descriptius enfront elements normatius. S’han d’evitar també conceptes indeterminats ja que sinó la ciutadania no pot conèixer ben bé el que es castiga i es veu perjudicada la seguretat jurídica. Ex.: Conducta contraria a las buenas costumbres.
Fins ara, el legislador s’abasteix de clàusules generals, que defineixen generalment, per poder abraçar quantes més situacions possibles. No obstant, l’avantprojecte fa del cas, una norma. Tots els supòsits mediàtics que han aparegut fins ara els introdueix al codi penal.
Dins de les normes penals, veurem que hi ha determinades una mateixa conducta catalogada en diferents tipus, en funció de les característiques que hi concorrin: tenim un tipus de normes que ens ajudaran a especificar la conducta concreta de l’autor. I també tenim una norma general del tipus bàsic. És important identificar en una norma el tipus: bàsic, qualificat, autònom i privilegiat.
- Bàsic: ens defineix el delicte. (Art. 234 CP)
- Qualificat: el legislador preveu una agravació especifica. (Art. 235 CP)
- Privilegiat: el legislador preveu una atenuació especifica.
- Autònom: és aquell tipus que està format per varies conductes típiques i que com conflueixen en una mateixa norma penal, és autònoma respecte a les altres. Ex.: robatori amb violència, prima l’aplicació del tipus autònom.
B) Estructura i classificació dels tipus penals A la part objectiva, trobem uns elements que, d’una manera constant, estan sempre presents en la composició de tots els tipus: el subjecte actiu, la conducta i el be jurídic.
a) Subjecte actiu: és aquell que realitza l’acció prohibida o omet l’acció esperada. Delicte comú: quan al tipus es fa referència al subjecte actiu mitjançant expressions impersonals com <> o <>. En aquests casos, el subjecte actiu del delicte pot ser qualsevol.
En alguns tipus delictius però, es plantegen algunes qüestions en relació amb el subjecte actiu.
Delictes plurisubjectius: el tipus exigeix la presencia de varies persones (ex.: perquè es produeixi el suborn es necessita el funcionari estafat i el que se’n beneficia). S’ha de distingir d’aquests delictes, els casos de participació necessària, on intervenen també diversos subjectes però un d’ells és impune per ser precisament el titular del bé jurídic protegit al tipus. La seva participació és atípica (en l’agressió sexual la víctima participa en el delicte). Delictes especials: la llei exigeix determinades qualitats per ser subjecte actiu d’un delicte. Fa referència al subjecte actiu atribuint-li alguna qualitat professional o personal (jutge, advocat o funcionari).
- Delictes especials propis: no tenen correspondència amb un delicte comú (només el poden cometre determinats subjectes actius com són jutges, advocats, magistrats, etc.)
- Delictes especials impropis: sí que tenen correspondència amb un delicte comú. Ex.: delicte de falsedat documental, arts. 390, 391 i 392 CP (la diferència està en l’aplicació de la pena). Delictes de pròpia mà: són aquells en els que es necessita una acció determinada realitzada per un subjecte concret i únicament aquell subjecte (arts. 27 i ss CP: agressió sexual amb accés carnal; el culpable és qui realitza la penetració). b) Conducta: és el comportament humà (acció o omissió), que constitueix el nucli del tipus, és a dir, el seu element més important. La conducta està descrita generalment per un verb rector que pot indicar una acció positiva o una omissió. Delictes de mera activitat: el tipus només exigeix la realització de l’acció (injuries, falsos testimonis, etc.) o, delictes de mera inactivitat (omissió pura, per exemple la omissió del deure de socors). Delictes de resultat: a més de la realització de l’acció o de la omissió, s’exigeix la producció d’un resultat lesiu o la posada en perill d’un bé jurídic.
- Delictes de lesió
- Delictes de perill: no s’exigeix cap resultat, sinó que es protegeix de forma abstracta un perill d’una futura lesió.
En alguns tipus, la conducta es delimita per la exigència de la realització d’alguns medis legalment determinats (ex.: art. 351 on el medi és l’incendi), pel lloc o pel temps.
Delictes simples: el tipus només compren una conducta. Delictes compostos: el tipus compren varies conductes.
- Delictes compostos complexes: es caracteritzen per la concurrència de dos o més accions, cadascuna constitutiva d’un delicte autònom, però amb la unió neix un delicte autònom distint. Ambdues es poden castigar de forma separada, però es poden unir i formar aquest tipus de delicte.
- Delictes compostos mixtes: el tipus conté diferents conductes típiques però per a que el delicte es consumi únicament és necessari que es realitzi una de les mateixes. Mateixa comminació penal.
Tema 2. La teoria de la acció
La teoria de l’acció (tipus objectiu 1): comportament humà penalment rellevant, els subjectes de l’acció típica, les accions de les persones jurídiques i actuar en nom d’un altre. Significat estricte d’acció i d’absència d’acció. Acció i resultat (tipus objectiu 2): relació de causalitat i imputació objectiva. La infracció del deure objectiu de compte.
- Acció: art. 5/ art. 10 CP i art. 17/ art. 18 CP
- Absència d’acció: Força irresistible Moviments reflexos Estats d’inconsciència (actiu liberae in causa) Cas fortuït
1. El comportament humà penalment rellevant
La conducta humana és el punt de partida de tota reacció jurídico-penal i l’objecte al que s’agreguen determinats predicats (tipicitat, antijuridicitat i culpabilitat) que converteixen la conducta en punible.
Únicament pot ser constitutiu de delicte allò que es materialitza de forma externa. Per tant, les idees o el pensament mai podran constituir un delicte si no hi ha manifestació externa. Aquesta idea no està recollida al Codi Penal, però es dedueix dels articles 5 i 10. Art. 5 CP: “No hay dolo sin pena”. Ha de ser un comportament actiu.
La conducta humana es manifesta al món extern tant en actes positius com en omissions. Ambdues formes de comportament són rellevants pel Dret Penal, per això l’art. 10 CP recull la seva distinció. Actes preparatoris: art. 17/18 CP; ens diu quan podem fer-lo.
2. Acció en sentit estricte. El concepte significatiu d’acció
La definició d’acció en sentit estricte, seria el comportament depenent de la voluntat humana, de manera que únicament l’acte voluntari és penalment rellevant i la voluntat implica sempre una finalitat o objecte determinat. Quan es fa referència a l’acció com aquella acció que depèn de la voluntat del subjecte es poden diferenciar dos fases:
- Fase interna: succeeix en la esfera del pensament de l’autor, aquest es proposa anticipadament la realització d’una fita. Per portar a terme aquesta fita, es seleccionen uns mitjans necessaris per a realitzar-lo, establint el que es vol aconseguir. En aquesta fase interna també s’ha de plantejar els efectes concomitants que van units als mitjans elegits i a la conseqüència de la fita que es proposa, la consideració d’aquests efectes concomitants pot fer que el subjecte es replantegi la realització de la fita.
- Fase externa: una vegada proposada la fita, seleccionats els mitjans per a la seva realització i ponderats els efectes concomitants, l’autor procedeix a materialitzar-lo al món extern, posant-lo en pràctica conforme un pla, el procés causal dominat per la finalitat i procura arribar a la meta proposada. Aquí s’entra a valorar la figura de la consumació del delicte, la punibilitat, etc.
Quan el legislador descriu una conducta en el tipus penal (ex.: “el que mata a otro”) no descriu un simple procés causal (ja que també un raig pot causar la mort d’una persona), sinó un procés causal en la mesura en que es deriva de la realització d’una acció final humana. Per això, també la finalitat, els mitjans necessaris per la seva realització i els efectes concomitants han
de ser presos en consideració ja al primer estadi de la Teoria del Delicte, en la acció i consegüentment en la seva primera valoració, la tipicitat. Més tard, s’aniran afegint i valorant uns altres que caracteritzen la antijuridicitat de la acció en el cas concret o que determinen la culpabilitat de l’autor; però només a partir de l’acció final que serveix de pressupost a tota la valoració i reacció jurídico-penal.
El que importa doncs, és que el legislador quan descriu o tipifica les accions prohibides, ho fa pensant en l’acció, no com un simple procés causal voluntari, sinó com un procés causal regit per la voluntat dirigida a una fita (sigui aquesta rellevant o sigui rellevant els mitjans escollits per a la seva realització).
Per exemple, un dispar pot ser una temptativa d’homicidi o un simple acte de caça. Arribo tard al treball, i per tant, accelero i l’efecte que es produeix és la mort no volguda d’una persona. Així doncs, és una conducta activa tot i que no vulgui cometre el delicte, amb una finalitat il·lícita, el legislador el considera delicte, és a dir, considera que la conducta ha de ser castigada.
3. Absència d’acció
El concepte d’acció definit, en el Dret Penal, té una funció principalment negativa, ja que permet excloure des del primer moment del àmbit del dret penal aquells comportaments que ni tant sols mereixen el qualificatiu d’acció.
La teoria final de l’acció formulada per Welzel a principi dels anys 30 del segle XX ens diu que únicament podem castigar la conducta activa del subjecte.
Degut a que el Dret Penal només s’ocupa d’accions voluntàries, no haurà acció penalment rellevant quan falti la voluntat. Succeeix això en tres grups de casos:
1. La força irresistible
És una situació de força física que prové de l’exterior (una tercera persona o processos naturals) que actua materialment sobre la persona, l’agent, el qual, actua com una massa mecànica. Ex.: quan es lliga al guardaagulles, i el conductor del tren no acciona el canvi de vies; no podem culpar-lo perquè el resultat produït va en contra de la seva voluntat.
Des del punt de vista quantitatiu, la força ha de ser absoluta, de tal manera que no deixi cap opció al que la pateix, és a dir, el subjecte actiu no pot controlar en cap cas la seva voluntat. Per tant, si hi ha una voluntat, per petita que sigui, no podrem parlar de força irresistible. La força doncs, ha d’excloure la controlabilitat per part del subjecte actiu. Quan apreciem una força irresistible fem responsable al subjecte que aplica la força irresistible sobre la persona que realitza l’acció. En l’autoria respon aquest tercer a la autoria mediata: un subjecte utilitza a un altre com a instrument per a realitzar l’acció.
Ex.: una persona empeny a una altre caient a sobre d’un nadó, morint aquest en el acte. El responsable és la persona que empeny; es produeix un tall elèctric d’un tramvia, el tramvia està en baixada, el conductor per el control perquè no pot frenar i atropella a tres persones. El conductor no és responsable perquè la seva voluntat no actua en l’acció.
En la pràctica, excepte rares hipòtesis, la força irresistible, no té importància als delictes d’acció, però és important als delictes d’omissió. La conseqüència principal de la apreciació d’aquesta eximent és que el que violenta emplenant força irresistible contra un tercer, respon com autor del delicte comés i el que actua o omet violentat per la força irresistible no només no respon,
més important conseqüència d’aquesta distinció es dona en els delictes de conseqüències danyoses, en els que resulta necessari establir quan el dany ha sigut causat per una acció humana.
5. Relació de causalitat i imputació del resultat
En els delictes de resultat o de conseqüències danyoses ha d’existir una relació de causalitat entre l’acció i el resultat, és a dir, una relació que permeti, ja en l’àmbit objectiu, la imputació del resultat produït a l’autor de la conducta que l’hagi causat. La relació i la imputació són el pressupost mínim per exigir en els delictes de resultat una responsabilitat pel resultat produït (principi de la causalitat).
En molts casos ni tant sols sorgeixen dubtes sobre la causalitat entre una acció i un determinat resultat. No obstant, no totes les relacions son tan senzilles de resoldre. Per resoldre casos complicats s’han elaborat diverses teories.
a) Teoria de l’equivalència de les condicions : totes les condicions que han determinat la producció d’un resultat tenen el caràcter jurídico-penal de causa. Suprimida mentalment donaria lloc a que el resultat no es produís. b) Teoria de l’adequació : solament pot considerar-se causa d’un resultat aquella que “a priori” pot considerar-se apta (adequada) per a produir aquella classe de resultats previstos al tipus (causes típicament adequades). Una acció serà adequada per a produir un resultat quan una persona, col·locada en la mateixa situació que l’agent, hagués pogut preveure que en circumstàncies normals, aquest resultat es produiria probablement. Però previsible objectivament ho és quasi tot. Per això la teoria de l’adequació recorre a un criteri limitador de la causalitat: el de la diligència deguda , ja que si l’acció es realitza amb diligència deguda, encara que sigui previsible un resultat, es manté en l’àmbit de lo permès jurídicament i no es planteja problema. Previsibilitat objectiva i diligència deguda són els dos criteris selectius que serveixen per a precisar quan una acció és adequada per a produir un resultat i, per tant, és causa del mateix. c) Teoria de la causa jurídicament rellevant : utilitza la teoria de la equivalència de les condicions per establir que tota condició és causa d’un resultat en sentit natural, però des del punt de vista jurídic aquesta causa natural ha de ser limitada amb ajuda de criteris jurídics com el de la causa jurídicament rellevant (criteris de previsibilitat objectiva i diligència deguda).
Ara bé, els criteris de previsibilitat objectiva i diligència deguda són massa imprecisos per a delimitar els processos causals jurídicament rellevants. Per això, les teories de la causalitat s’han completat amb criteris normatius, coincidents amb els de la teoria de la imputació objectiva, elaborada en Alemanya per Claus Roxin i, acollida per la jurisprudència més recent.
6. Teoria de la imputació objectiva
La creació d’un risc no permès, que suposa ja una falta de diligència, la realització d’aquest perill o risc en un resultat i la producció del resultat dins del fi o àmbit de protecció de la norma infringida són els criteris que s’han d’aplicar per, a partir de l’establiment d’una connexió causal, imputar objectivament en l’àmbit jurídic un resultat a la persona que ho va causar.
- Creació d’un risc no permès : amb aquest criteri es poden resoldre casos en els que no hi ha creació ni increment del risc perquè el resultat s’hagués produït igualment encara que l’autor hagués actuat amb diligència deguda. Sols pot imputar-se el resultat si es demostra clarament que, amb la seva acció indeguda va augmentar les possibilitats de produir el
resultat. Ex.: el metge injecta indegudament procaïna al pacient produint la seva mort, però aquesta també s’hagués produït d’haver-se empleat la novocaïna, que era l’aconsellable; el automobilista conduint a més velocitat de la permesa, atropella al ciclista embriagat, que igualment hagués sigut atropellat encara que el conductor hagués conduit el vehicle a la velocitat permesa. El resultat només pot ser imputat si es demostra clarament que, amb l’acció indeguda varen augmentar sensiblement les possibilitats normals de produir el resultat.
- Realització d’aquest perill o risc en un resultat : serveix per excloure la imputació dels resultats que han estat conseqüència de cursos causals atípics. Ex.: la persona que dispara a una altre però aquesta mor en un accident de l’ambulància que li portava a l’hospital, el subjecte que li va disparar no respondrà del resultat mort (homicidi consumat) perquè aquest no ha sigut conseqüència del risc creat amb el tret. De la mateixa manera que si el resultat es produeix per l’acció posterior dolosa d’un tercer, tampoc podrà ser imputat a qui va crear el risc inicial de producció d’una manera imprudent.
- Producció d’un resultat dins el fi o àmbit de protecció de la norma infringida : serveix per solucionar casos en els que, encara que l’autor ha creat o incrementat un risc que es transforma en un resulta lesiu, aquest no ha de ser imputat al no haver-se produït dins de l’àmbit de protecció de la norma. Els casos als que afecta aquest problema són molt diversos i complexes. Entre ells s’inclouen els supòsits de posada en perill d’un tercer acceptada per aquest. Així, per exemple induir a algú a beure més del compte o a realitzar exercicis acrobàtics en una corda fluixa, a no ser que es tracti d’una inducció al suïcidi, es certament una forma d’incrementar el risc de que es produeixi un accident, però no sembla que entri dins del fi de protecció de la norma protegir als que conscient i voluntàriament s’exposen a riscos. Aquests problemes es plantegen generalment en els delictes imprudents, ja que és allà on la mala sort i una sèrie de circumstàncies més o menys imprevisibles determinen la producció d'un resultat a vegades diferent al pretès pel seu causant. Per contra, en el delicte dolós a penes es planteja ja que el subjecte fa tot el que pot per produir el resultat que pretén. Si tot i això, no es produeix hi haurà temptativa, i el mateix passa quan el resultat es produeix, però d'una manera completament anòmala: la víctima d'un assassinat intentat mor a l'hospital a conseqüència d'un incendi.
4. La omissió impròpia o comissió per omissió
Una problemàtica especial, dins de la omissió, presenten els casos de comissió per omissió. En ells, el comportament omissiu no es menciona expressament en el tipus, que tant sols descriu i prohibeix un determinat comportament actiu, però s’obliga a considerar i a incloure per tant, en la descripció típica del comportament. Per tant, són els determinats comportaments que considerem que han de ser castigats però no estan recollits de forma expressa en el CP.
Aquesta clàusula de la equiparació valorativa o clàusula d’equivalència entre acció i omissió és, per consegüent, com reconeix el propi art. 11, el punt de partida per imputar un determinat resultat a un no fer. No obstant, no sempre hi ha unanimitat a la hora d’equiparar la omissió a la acció respecte a un resultat prohibit.
Art. 11: <<Los delitos o faltas que consistan en la producción de un resultado sólo se entenderán cometidos por omisión cuando la no evitación del mismo, al infringir un especial deber jurídico del autor, equivalga, según el sentido del teto de la Ley, a su causación. A tal efecto se equiparará la omisión a la acción: a) Cuando exista una específica obligación legal o contractual de actuar. b) Cuando el omitente haya creado una ocasión de riesgo para el bien jurídicamente protegido mediante una acción u omisión precedente>>.
La resposta que dóna l'art. 11, es basa per una banda en l'equivalència entre l'omissió i la causació d'un resultat <>, i l'altra, en l'existència d'un <<especial deure jurídic>> d'evitar el resultat basat en la llei, el contracte o el risc per al bé jurídic protegit creat per l’omitent. Per poder afirmar aquesta imputació d'un resultat a una omissió s’han de resoldre les qüestions de:
a) la relació causal entre l'omissió i el resultat produït b) el deure d'evitar el resultat que incumbeix al subjecte de l'omissió (posició de garant).
a) Omissió i resultat en els delictes de comissió per omissió. L'equivalència entre acció i omissió
En primer lloc, s'ha d'establir l'equivalència entre omissió i causació << segons el sentit del text de la Llei >>. El delicte realitzat per comissió per omissió és un delicte de resultat, en el qual el resultat produït ha de ser imputat al subjecte de l'omissió. El que importa és la constatació de la possibilitat que va tenir el subjecte d'evitar el resultat. Si es dóna per fet o, almenys, com a molt probable que si el subjecte hagués realitzat l'acció manada, el resultat no s'hagués produït, llavors es pot indagar si és possible també la imputació objectiva del resultat al subjecte de l'omissió. Per això caldrà utilitzar els criteris abans assenyalats de les teories de la causalitat de l'equivalència i de l'adequació, però també els de la imputació objectiva. La evitabilitat del resultat és, doncs, el criteri que, matisat i completat amb els derivats de les teories de la causalitat i de la imputació objectiva, ens permet imputar aquest resultat a una conducta omissiva. A això cal afegir el requisit general de tota omissió que el subjecte ha de tenir la capacitat necessària per poder realitzar l'acció que omet.
b) El deure d'evitar el resultat (la posició de garant) fonts d'aquest saber
Cal que el subjecte tingui l'obligació de tractar d'impedir la producció del resultat en virtut de determinats deures el compliment ha assumit o li incumbeixen per raó del seu càrrec o professió. Aquesta obligació especial converteix el subjecte en garant que no es produeixi el resultat (d'aquí posició de garant ). El subjecte actiu no pot ser qualsevol subjecte que pugui evitar el resultat, sinó només el que tingui un deure jurídic específic d'evitar.
L'art. 11 proposa com a indicadors d'un especial deure jurídic d'actuar : la llei, el contracte i l'actuar precedent.
Són exemples de comissió del resultat per omissió: la mare o el pare del nadó que no alimenten al seu fill i, mor; el metge, que té l'obligació, però no atén l'accidentat ni procura salvar-lo o el que fa servir una substància explosiva i no evita que es produeixi un incendi.
La raó per la qual en aquests casos, la omissió de la acció esperada no fonamenta un simple delicte d’omissió pura, sinó que fonamenta aquesta comissió per omissió està en que un precepte legal, la assumpció d’una espècie de deure contractual derivat del exercici d’una determinada professió o la utilització d’una font de perills imposen a determinades persones la obligació d’impedir que es produeixi un resultat lesiu.
Per evitar un excessiu formalisme de les fonts de la posició de garant convé considerar les fonts que poden fonamentar la posició de garant en un sentit menys rígid. Podem dir que només aquelles persones que tenen una especial vinculació amb el bé jurídic protegit poden ser considerades garants de la integritat d’aquest bé jurídic, encara que no existeixi un precepte legal, contracte o actuar precedent concret que fonamenti expressament aquest deure. En aquest sentit, s’haurien doncs, de reduir les fonts de posició de garant a dos grans grups:
I) La funció protectora d’un bé jurídic
- En virtut d’una vinculació natural que es dona, sobre tot, en l’àmbit familiar entre els cònjuges, entre pares i fills, etc. I que imposa obligacions d’aliments de cuides, etc. Però també es dona en l’àmbit de la convivència de facto, relacions d’amistat, etc. En aquests casos pot haver, més enllà de la llei, del contracte o del actuar precedent, una posició de garant respecta a la vida, la integritat física i la salut de familiars, amics, etc. El que omet el compliment d’aquests deures respon dels resultats de la seva omissió.
- Contractual. L’exercici voluntàriament acceptat de determinades funciones en una comunitat de perill. Es basa més en el principi de confiança que en el contracte o en l’actuar precedent. Es donen casos d’aquest tipus sobretot en la pràctica de deports col·lectius (clavar claus, llençar la corda, etc.).
- Acceptació voluntària d’específiques funcions protectores , que es dona sobre tot en l’àmbit de la medicina i en general, en totes aquelles persones que, assumeixen la obligació d’impedir determinats resultats. Ex.: salvavides contractat en les piscines públiques o clubs privats, encarregats en la custodia dels nens petits, etc.
II) Deure de vigilància d’una font de perills
El deure de vigilància d’una font de perills no ve per via legal, ni contractual ni voluntàriament acceptada. Prové de la idea de la ingerència (segon paràgraf art. 11 CP). Per tant, en aquest grup destaca sobre tot la idea del actuar precedent o de la ingerència. Qui amb una acció ha creat el perill imminent d’un resultat, té la obligació d’impedir la seva protecció. Així, qui fa foc al bosc per escalfar-se o per preparar un menjar tindrà la obligació de procurar que el foc no degeneri en un incendi, responent del mateix en el cas que es produís o, qui té un gos agressiu té la obligació de controlar-lo i de procurar que no ataqui a ningú.
La qüestió ja no està tan clara quan la situació de perill per al bé jurídic es deu a la pròpia voluntat del seu titular (per exemple, en cas de suïcidi) i el garant es limita a respectar aquesta voluntat. Normalment en aquest cas la responsabilitat no passarà dels límits de la omissió pura i no constituirà un delicte de cooperació al suïcidi.
defensa) o su capacidad o incapacidad de culpabilidad es algo que no afecta para nada a la tipicidad del hecho, sino a otros elementos de la Teoría General del Delito. El conocimiento que exige el dolo es un conocimiento actual, no bastando uno meramente potencial. Es decir, el sujeto ha de saber lo que hace, no basta con que hubiera debido o podido saberlo. Esto no quiere decir que el sujeto deba tener un conocimiento exacto de cada particularidad o elemento del tipo objetivo. En algunos casos esto sería, además, imposible. Así, por ejemplo, en el abuso sexual de un menor de 13 años no es preciso que el sujeto activo conozca exactamente la edad de dicho menor, bastando con que aproximadamente se represente tal extremo; en el hurto, basta con que sepa que la cosa es ajena, aunque no sepa exactamente de quien es, etc. ( Valoración paralela en la esfera de lo profano ). b) Elemento volitivo. Para actuar dolosamente no basta con el mero conocimiento de los elementos objetivos del tipo, es necesario, además, querer realizarlos. Este querer no se confunde con el deseo o con los móviles del sujeto, los cuales son indiferentes para caracterizar el hecho como doloso (móviles políticos, de venganza, etc.). Por lo general, solo inciden en la determinación de la pena como circunstancias atenuantes o agravantes. El elemento volitivo supone la voluntad incondicionada de realizar algo que el autor cree que puede realizar. Si el autor aún no está decidido a realizar el hecho o sabe que no puede realizarse, no hay dolo, bien porque el autor no quiere todavía, bien porque no puede querer lo que no está dentro de sus posibilidades (supuesto de tentativa inidónea imposible).
B) CLASES
Según que sea mayor o menor la intensidad del elemento intelectual o del volitivo, se distingue entre dolo directo y dolo eventual.
a) Dolo directo. Puede distinguirse en grados.
- Dolo directo de primer grado : el autor quiere realizar precisamente el resultado (en los delitos de resultado) o la acción típica (en los delitos de mea actividad).
- Dolo directo de segundo grado : el autor no quiere directamente una de las consecuencias que se va a producir, pero la admite como necesariamente unida al resultado principal que pretende: dispara contra alguien que está detrás de una cristalera valiosa. No basta con que prevea la consecuencia accesoria, es preciso que, previéndola como de necesaria o segura producción, la incluya en su voluntad. Normalmente se pueden incluir en esta forma de dolo los atentados terroristas en los que mueren varias personas además del destinatario del atentado. b) Dolo eventual. El sujeto se representa el resultado como de probable producción y, aunque no quiere producirlo, sigue actuando, admitiendo su eventual realización. El sujeto no quiere el resultado pero <<cuenta con él>>, <<admite su producción>>, <>, etc. El dolo eventual constituye además la frontera entre el dolo y la imprudencia, sobretodo con la llamada imprudencia consciente.
Para distinguir el dolo eventual de la imprudencia se han formulado dos teorías:
La teoría de la probabilidad parte del elemento intelectual del dolo. Dado lo difícil que es demostrar en el dolo eventual el elemento volitivo (querer el resultado), la teoría admite la existencia de dolo eventual cuando el autor se representa el resultado como de muy probable producción y a pesar de ello actúa, siendo indiferente que admita o no su producción. Si la probabilidad es más lejana o remota, habrá imprudencia consciente o con representación.
La teoría de la voluntad o del consentimiento atiende, por el contrario, al contenido de la voluntad. No es suficiente con que el autor se plantee el resultado como de probable producción, sino que es preciso que, además, se diga: <<aun cuando fuere segura su producción, actuaría>>. Hay, por el contrario, imprudencia si el autor, de haberse representado el resultado como de segura producción, hubiera dejado de actuar. Es preferible esta teoría ya que, además de tener en cuenta el elemento volitivo, delimita con mayor nitidez el dolo de la imprudencia. La doctrina española se declina por esta teoría. Se traslada una pregunta al sujeto activo: ¿Aunque fuese segura la producción del resultado actuaría? Si se responde que sí, es dolo, si la respuesta es negativa, es imprudencia.
También contra ella se han formulado objeciones que giran en torno a que el autor no se plantea lo que haría en caso de que el resultado fuera de segura producción y que no siempre se puede demostrar un querer efectivo, ni aun en los casos en que el autor se imagine el resultado como seguro. En realidad, el único objeto seguro de volición es la acción misma, ya que el resultado es siempre incierto. Pero también el resultado puede ser querido y, precisamente por eso, cuando este se quiere directamente se procura realizar una acción que pueda producirlo con toda certeza.
El problema del dolo desemboca en la demostración de un elemento volitivo respecto al resultado, siendo insuficiente la simple representación de su probable producción. Como se trata de un elemento subjetivo, lo mejor para su prueba es comprobar la existencia de determinados indicadores objeticos de los que se pueda deducir si realmente hubo o no una decisión en contra del bien jurídico. Estos son:
- El riesgo o peligro para el bien jurídico implícito en la propia acción: ¿existe riesgo o peligro para la vida de X con la acción que realiza Y?
- Capacidad de evitación del resultado que el sujeto puede tener cuando actúa.
La teoría del sentimiento: este criterio se basa en la desconsideración, la falta de respeto o la indiferencia hacia el bien jurídico protegido. Sirve para imputar a título de dolo eventual casos como los de los <>. En este caso, la muerte de otros conductores no es exactamente querida, ya que determina perder la apuesta, pero la alta probabilidad de que se produzca el resultado y la desconsideración y la falta de respeto hacia la vida de los demás permiten imputar en los casos más graves los resultados lesivos que se produzcan a título de dolo (eventual).
¿Cómo podemos imputarle la muerte dolosamente? A partir de esta teoría. Las preguntas girarían entorno a las siguientes: Existían muchas posibilidades de que pasara otro coche por ahí, aun así, ¿seguirías la carrera? ¿Has puesto en peligro al bien jurídico? ¿Tenías capacidad para cambiar? ¿No te importa la vida del otro? Aunque él no quería la muerte le podemos imputar por un dolo eventual. Concretamente, el delito consistiría en comisión por omisión con dolo eventual.
Incluso podemos decir que en general, el que quiere una acción muy peligrosa, o acepta el resultado o tiene frente a él una indiferencia valorativa hacia el bien jurídico protegido rayana en el dolo directo.
3. Error de tipo
Cualquier desconocimiento o error sobre la existencia de alguno de los elementos objetivos repercute en la tipicidad porque excluye el dolo. Por eso se llama error de tipo. El error de tipo, igual que el elemento intelectual del dolo, debe referirse, por tanto, a cualquiera de los elementos del tipo.
Tema 5. La imprudencia
La regulación de la imprudencia en el Código penal español. Mención específica a la parte objetiva del tipo imprudente y sus características. El deber subjetivo de cuidado.
1. Tipo de injusto del delito imprudente
Entre la pura conexión causal de la acción imprudente con el resultado y la culpabilidad encontramos el elemento sin el cual no podría fundamentarse el tipo de injusto del delito imprudente: el deber objetivo de cuidado.
En efecto, lo esencial del tipo de injusto del delito imprudente no es la simple causación de un resultado, sino la forma en que se realiza la acción. La observancia del deber objetivo de cuidado, también llamada <> constituye por tanto, el punto de referencia del tipo de injusto del delito imprudente.
Por otra parte y a diferencia del delito doloso, el delito imprudente no se castiga siempre (principio de intervención mínima).
Las infracciones imprudentes son c ualitativamente menos graves que las dolosas, habiendo un menor grado de reprochabilidad social, por más que los daños cuantitativamente puedan ser mucho más graves.
Normalmente, para prevenir, por ejemplo, las infracciones de tráfico (comportamientos la mayoría de veces imprudentes) es suficiente con la aplicación de las sanciones administrativas. Sólo cuando la infracción sea muy grave y ya de por sí constituya un peligro relevante para determinados bienes jurídicos se eleva el comportamiento imprudente a la categoría de delito de peligro autónomo.
Lo más frecuente es que los delitos imprudentes se castiguen cuando se produzca un resultado lesivo y siempre con una pena más leve que la imponible por comisión dolosa del mismo delito.
Dos componentes del tipo de injusto del delito imprudente: conducta típica imprudente y su relación con el resultado que ella ha causado.
2. La conducta típica: la lesión del deber de cuidado
El núcleo del tipo de injusto consiste en la divergencia entre la conducta realmente realizada y la que debería haber sido realizada en virtud del deber de cuidado que objetivamente era necesario observar y que cualquier persona situada en las circunstancias del autor podía haber observado.
En los delitos imprudentes, la desaprobación jurídica recae sobre la forma de realización de la conducta o sobre la selección de los medios para realizarla. En definitiva, la prohibición penal pretende motivar a los ciudadanos para que, en la realización de conductas que puedan ocasionar resultados lesivos, actúen con la diligencia debida.
A) El concepto de cuidado objetivo
Dos son los elementos:
- Uno intelectual, según el cual es necesaria la consideración de todas las consecuencias de la conducta que, conforme a un juicio razonable (objetivo) eran de previsible producción (previsibilidad objetiva).
- Otro valorativo, según el cual sólo es contraria al cuidado aquella conducta que queda por debajo de la medida adecuada socialmente.
El criterio de la previsibilidad objetiva es insuficiente porque no toda conducta que objetivamente puede producir resultados lesivos es ya por eso imprudente. Es necesario además que el sujeto desatienda las reglas de cuidado.
Estas reglas de cuidado no son siempre fáciles de precisar y es necesario recurrir a criterios abstractos como buen conductor, conductor experimentado, hombre de inteligencia media, etc. En algunas ocasiones, las reglas de cuidado que deben observarse vienen descritas en preceptos de normas administrativas cuya inobservancia constituye generalmente una imprudencia. Otras veces hay que recurrir a reglas de experiencia en el ejercicio de determinadas profesiones (la llamada lex artis ): médico, ingeniero, arquitecto.
B) El deber subjetivo de cuidado
También en la imprudencia hay un tipo subjetivo que atiende a la capacidad individual , a nivel de conocimientos, previsibilidad y experiencia del sujeto. Lo que al final importa es la lesión subjetiva del deber de cuidado.
En una misma situación, el saber especial de un individuo, sus deberes profesionales, etc., pueden servir de base para valorar su conducta como imprudente, mientras que la misma conducta realizada por una persona sin esos conocimientos específicos puede ser correcta.
C) La lesión del cuidado
Si de la comparación entre el deber de cuidado objetivo y la conducta concreta realizada resulta que la conducta ha quedado por debajo de lo que el cuidado objetivo exigía, se habrá lesionado este cuidado y la conducta será típica a los efectos de constituir el tipo de injusto de un delito imprudente.
Debe distinguirse entre imprudencia grave y leve, según el grado de participación subjetiva del autor en el hecho y de conciencia del peligro que supone la conducta que realiza. Cuanto mayor sea la lesión del cuidado subjetivo, más grave será la imprudencia. Esta gravedad mayor o menor no depende sin embargo, de que sea una imprudencia consciente o inconsciente (posible reflejo de despreocupación).
3. El resultado. La imputación objetiva
El desvalor de la acción (la conducta imprudente) no es por sí suficiente para determinar una sanción penal, sino que es preciso además que se conecte con el desvalor de resultado.
La conducta objetivamente imprudente es junto con la relación de causalidad, la base y fundamento de la imputación objetiva del resultado.
Por tanto, en los delitos imprudentes de resultado lesivo debe mediar entre la conducta imprudente y el resultado lesivo, en primer lugar, una relación de causalidad. En los delitos imprudentes de peligro concreto también debe haber una relación entre la conducta imprudente realizada y el peligro grave provocado, aunque éste no llegue a materializarse en un resultado lesivo.
Se plantean aquí los problemas de relación de causalidad que normalmente se pueden resolver con la teoría de la adecuación. Esta teoría considera adecuada una conducta para provocar un resultado cuando era previsible objetivamente que lo iba a provocar y el autor actuó sin
