¡Descarga educació grega y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
L’EDUCACIÓ HOMÈRICA I LA CONCEPCIÓ HEROICA DE LA VIDA
1.- LA FORTALESA FÍSICA I LA VALENTIA A LA GUERRA
«No he vist encara ni veuré homes com Piritoous; Diantre, pastor de pobles; Ceneu, Exadi, Polifem, igual a un déu, i Teseu Ègida, que semblava un immortal. Es van criar aquests, els més forts dels homes; molts forts eren i amb altres molt forts també van combatre: amb els agressius Centaures, als quals van exterminar d’una manera estupenda» (Homer, Iliada , 1, 268).
«Una vegada que ho facis [= Telèmac] i acabis allò que dic et posaràs a pensar amb la ment i l’ànima en la manera de matar aquests homes aquí en el teu palau, sia amb enganys, sia en lluita a la llum del dia, doncs en res no t’afavoreix que et mostris com un nen: ja ets massa gran per això. Per ventura no escoltes la fama guanyada en el món per Orestes diví venjant la mort paterna en Egist fal·laç, assassí del seu gloriós pare? Benvolgut, tu que ets tan alt i formós, sigues valerós i que alabin els teus fets els homes futurs» (Homer, Odissea , 1, 293-302).
2.- EL LLINATGE
«I Hipòloc em va engendrar a mi, i d’ell afirmo haver nascut. Em va enviar a Troia i amb gran insistència em va encarregar sobresortir sempre per sobre dels altres i no macular el llinatge dels meus pares» (Homer, Iliada , 6, 206-209).
3.- LA IMPORTÀNCIA DE LA RIQUESA COM A FONAMENT DEL PRESTIGI SOCIAL
«Ara, Odisseu anava fins al palau il·lustre d’Alcínous ; i el cor va torbar-se-li, quan s’aturà en el llindar de bronze, abans de passar-lo; car hi havia un esclat talment de sol i de lluna pertot arreu del palau alterós del magnànim Alcínous. Eren de bronze els murs que a banda i banda corrien des del llindar fins al fons, amb un fris de blau coronant-los; d’or els batents que tancaven la casa massissa per dintre, i d’argent els muntants que en el pas de bronze es dreçaven, i d’argent tot el dalt i d’or encara l’anella. I, fets d’or i d’argent, en el baix hi havia dos gossos, que Hefest havia esculpit amb aciençades entranyes, perquè fessin la guarda al palau del magnànim Alcínous, a recer com estaven de mort i vellura per sempre. Dins s’adossaven al mur uns setials, banda i banda, des del llindar fins al fons, correguts; i hi havia, cobrint-los, unes estofes lleus, ben filades, treball de les dones; i era en aquests setials que seien els nobles dels feacis, bevent i menjant, perquè tot l’any en tenien. Un jovenets en or, dalt d’uns sòcols de pedra bastida, es dreçaven, tenint a les mans unes atxes enceses per fer llum, en la nit, als convidats de la sala. De les cinquanta dones serventes que habiten la casa, unes sobre les moles esclafen el gra que rosseja, d’altres teixeixen el llenç i seuen torcent les filoses, que sembla el bellugueig de les fulles del trèmol altívol; i dels llins ben tramats en degota l’oli escorrent-se. Tant com són els feacis els més enginyosos dels homes per a fer córrer en mar un navili ràpid, les dones ho són en l’art del teler; perquè va donar-los Atenea l’aptitud en treballs bellíssims i en manyes honestes. I part de fora la clasta, hi ha un hort, tocant a la porta, gran, ben bé d’un jornal. Voltat d’una tanca seguida. Creixen allí, de primer, tot d’arbres alts i ufanosos, pereres i magraners i pomeres d’uns fruits que relluen, figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana. Mai d’aquests arbres no es veu que el fruit s’afolli ni manqui, ni d’hivern ni d’estiu, en tot l’any; ans el zèfir, que hi bufa sempre, quan l’un apunta, en madura ja un altre, i la pera sobre la pera envelleix, i la poma sobre la poma, sobre el raïm el raïm i la figa sobre la figa. Hi ha després una vinya de molt de fruit arrelada, l’una part de la qual la solana, en un lloc descobert, cou al sol, i els raïms, dels uns en fan la verema mentre els altres ja els fonyen; però més enllà hi ha els agrassos, uns que treuen la flor i uns altres que a penes negregen [...]. Aturat, s’ho mirava el sofert divinal Odisseu. Quan, però, en el seu cor hagué admirat cada cosa, ràpidament passà el llindar cap a dins la gran sala; i trobà els consellers i els nobles dels feacis, que estaven amb les copes d’or libant pel bon talaier Argifontes [...]. [Odisseu] s’assegué a la llar, enmig de les cendres» (Homer, Odissea , 7, 95-131).
L’EDUCACIÓ DELS NADONS PER LA MARE
«En un altre temps, el fill d’un romà nascut de mare honesta no s’educava al costat d’una dida mercenària, sinó a la falda i al si de la seva mare, que s’enorgullia abans que res de tenir cura de la seva casa i de ser esclava dels seus fills [...] I no tan sols el treball o l’estudi, sinó els esbarjos mateixos i els jocs infantils estaven regulats per una mena de pudor i de respecte. Així se’ns ha explicat que va regir Cornèlia l’educació dels Gracs, Aurèlia la de Cèsar, Àcia la d’August, i és així com van formar aquests fills de noble condició.»
L’EDUCACIÓ IDEAL DELS INFANTS SEGONS PLATÓ
«— I no començarem a educar-los per la música abans que per la gimnàstica? — I tant! — Consideres incloses a la música les narracions, o no? — Sí, per cert. — No hi ha dues classes de narracions: unes verídiques i unes altres fictícies? — Sí. — I no se’ls ha d’educar per mitjà d’unes i de les altres, però primerament amb les fictícies? [...]. — Hem de permetre tan lleugerament que els nens escoltin qualsevol dels mites forjats pel primer que arribi, i que donin cabuda en el seu esperit a idees generalment oposades a les que creiem necessari que tinguin inculcades quan arribaran a ser grans? — No hem de permetre-ho de cap manera. — Per tant, hem de vigilar els forjadors de mites i acceptar els creats per ells quan estiguin bé i rebutjar-los quan no; i convèncer les mares i les mainaderes perquè expliquin als nens els mites autoritzats, modelant d’aquesta manera les seves ànimes per mitjà de les faules millor encara que els seus cossos amb les mans. I s’hauria de rebutjar la major part dels que ara s’expliquen [...]. — [...] Pel que fa a les gestes de Cronos i al tractament que li va infligir el seu fill, ni encara que fos veritat em semblaria bé que s’expliquessin tan cruament als nens massa petits; més aviat al contrari, caldria guardar silenci sobre això, i si no hi hagués més remei que esmentar- ho, que ho escoltés en secret el menor nombre possible de persones [...]. — És veritat, aquestes històries són perilloses. — I mai, Adimant, han de ser explicades a la nostra ciutat, ni s’ha de donar a entendre a un oïdor jove que, si comet els pitjors crims o si castiga per qualsevol procediment les males accions del seu pare, no farà amb això res d’extraordinari, sinó tan sols allò amb què han donat exemple els primers i més grans dels déus.»
(Plató, República , 376e-378a.)
LA IMPORTÀNCIA DE GAUDIR D’UNA EDUCACIÓ GLOBAL
«L’oportunitat és la que condueix a bon terme les empreses humanes, però principalment les bèl·liques. Per això, un general ha d’estar ben familiaritzat amb les dates dels solsticis d’estiu i d’hivern, amb els equinoccis i, també, amb els creixements i disminucions dels dies i les nits. Només així podrà determinar sense error la marxa d’una jornada, tant per mar com per terra. També és imprescindible conèixer les parts integrants del dia i de la nit, per a determinar el temps en què s’ha de tocar diana i aquell en què s’han de dreçar els estendards. No es pot coronar cap obra que estigui fallant des de l’inici. L’hora del dia es pot deduir segons les ombres o per la seva posició i alçada del Sol en el cel. Per la nit és més difícil [...]. El coneixement dels signes del Zodíac, el seu nombre i la seva magnitud, permet calcular la part de la nit que correspon a cadascun d’ells.»
(Polibi, Històries , 9, 15, 1-11.)
ELS «DIDÀSCALS» DEL MÓN GREC:
GRAMMATISTES, CITARISTES I MESTRES DE GIMNÀSTICA
«I els mestres tenen cura d’aquestes coses, i després que els nens aprenen les lletres i es troben en l’estat de comprendre els escrits, els col·loquen en els bancs de l’escola per a llegir els poemes dels bons poetes i els obliguen a aprendre’ls de memòria. En ells hi ha moltes exhortacions, moltes digressions i elogis, i lloances dels virtuosos homes dels temps passats, per tal que al noi els serveixin de models a imitar i aquest desitgi fer-se semblant a ells [...]. I, al mateix temps, els citaristes també tenen cura de la sensatesa i procuren que els joves no cometin cap mal. A més d’això, una vegada han après a tocar la cítara, els ensenyen els poemes dels bons poetes lírics, adaptant-los a la música de cítara, i forcen les ànimes dels seus deixebles a fer-se familiars als ritmes i les harmonies, per tal que siguin més suaus, més eurrítmics i més equilibrats, i això els resulti útil en la seva manera de parlar i fer. Perquè tota vida humana necessita l’eurrítmia i l’equilibri [...]. Després, els envien al mestre de gimnàstica, per tal que, amb un cos millor, serveixin a un propòsit que sigui valuós i no es vegin obligats, per la seva feblesa corporal, a defallir a les guerres i a la resta d’accions.» (Plató, Protàgores .)
UNA CLASSE DE GRAMÀTICA SEGONS PRISCIÀ
«— Mesura el vers: arma ui / rumque ca / no Tro / iae qui / primus ab / oris. Quantes cesures té? — Dues [...]. — Quantes figures? — Deu — Per què? — Perquè està fet de tres dàctils i dos espondeus. — Quantes paraules? — Nou. — Quants noms? — Sis: arma , uirum , Troiae , qui [sic], primus , oris. — Quants verbs? — Un: cano. — Quantes preposicions? — Una: ab. — Quantes conjuncions? — Una: – que — Estudia els mots un a un. Comencem per arma : quina part del discurs? — Un nom. — La seva qualitat? — Vocatiu. — De quina mena? — General. — De quin gènere? — Neutre. — Per què? — Tots els noms que en el plural acaben en – a són neutres. — Per què arma no s’empra en singular? — Perquè aquest nom designa objectes nombrosos i variats.»
(Priscià, extret de: H.-I. MARROU, Histoire de l’éducation dans l’Antiquité , p. 407-408.)
LA IMPORTÀNCIA DE L’EDUCACIÓ FÍSICA ENTRE ELS GRECS
NOM UBICACIÓ INSTAURADOR DPROTECTORÉU PERIODICITAT Jocs Ístmics Corint Sísif / Teseu Posidó mes d’abril: un cop cada dos anys, en l’any segon i quart del cicle olímpic (des del s. VII aC fins el s. II dC; panhel·lènics des del 582 aC). Premi: corona d’api sec (després, pi). Jocs Olímpics Olímpia Hèracles Zeus mes de juliol: un cop cada quatre anys (des del 776 aC al 394 dC). Premi: corona d’olivera. Jocs Pítics (o Dèlfics)
Delfos Apol·lo Apol·lo mes d’agost-setembre: un cop cada quatre anys, en el tercer any del cicle olímpic (des del s. VII aC fins el s. IV dC; primera dada històrica: 586 aC). Premi: corona de llorer. Jocs Nemeus Nemea (a Argos entre finals del s. V aC i mitjans s. IV aC)
Hèracles Zeus mes de juliol-agost: un cop cada dos anys, en l’any segon i quart del cicle olímpic (des del 573 aC fins el s. II aC). Premi: corona d’api verd.
«Encara que les palestres no constitueixen una tradició italiana, em sembla que he d’explicar la forma en què foren construïdes aquelles que se’ns han llegat i mostrar com es construeixen entre els grecs. A les palestres s’han de fer patis (peristils) porticats, quadrats o allargats, de manera que ofereixin una galeria per a passejar que faci dos estadis. En aquests patis, tres pòrtics es faran senzills i el quart, que mira cap a migdia, serà doble, per tal que ofereixi una galeria en què ni la pluja ni el vent puguin penetrar. En els tres pòrtics senzills es disposaran aules espaioses, en què puguin discutir asseguts els filòsofs, els retòrics i tots aquells que demostrin afició pels estudis» (Vitruvi, Tractat d’arquitectura , 5, 12, 1).
«Dels innumerables mals que assolen Grècia no hi ha res pitjor que els atletes. Ni aprenen a viure ni podrien aprendre-ho mai... Radiants en la seva joventut, van d’un lloc a l’altre com si fossin ornament de la seva ciutat, però quan cau sobre d’ells l’amarga senectut desapareixen com els mantells usats que han perdut el seu pèl. Resultaria molt més profitós coronar els homes savis i bons i a aquell home que condueix la seva ciutat de la millor manera, amb prudència i justícia, i a qui amb les seves paraules allunya les males accions i evita la lluita» (Eurípides).
Relleu dels lluitadors (Atenes, Ethnikó Archaiologicó Mouseío; s. VI aC). © Carles Buenacasa
càstig consistent a rebre fuetades i passar gana. La ració que cada jove rep és mínima, per tal que, en obligar-los a esquitllar la necessitat pels seus propis mitjans, es vegin en l’obligació de ser arriscats i astuts.» (Plutarc, Vides paral·leles , “Vida de Licurg”, 17, 4-6.)
«Els espartans s’organitzaven en companyies de quinze, més o menys, i cadascun dels companys de taula [= syssitia ] contribuïa mensualment amb una mesura de sègol, vuit galons de vi, cinc lliures de formatge, dues lliures i mitja de figues, i a això s’afegia una petita quantitat de diners per a delicadeses com ara carn o peix [...]. Els joves també acudien normalment a aquestes taules públiques com si estiguessin participant en competicions de sobrietat; allà podien escoltar discussions polítiques i veure models instructius d’educació liberal.» (Plutarc, Vides paral·leles , “Vida de Licurg”, 12.)
LA FORMACIÓ DELS JOVES ESPARTANS
(Plutarc, Vides paral·leles , “Vida de Licurg”)
Si el nadó era acceptat en el si de la comunitat, mitjançant l’aprovació dels ancians de la tribu, el nadó era tornat a la seva mare, amb la qual s’estava fins els 7 anys. Ara bé, si els ancians li trobaven algun defecte o el consideraven massa feble, aleshores, era llençat per un barranc veí a la ciutat anomenat Apotetes, que literalment vol dir ‘dipòsit de residus’. Des dels 7 als 12 anys, els nens ja feien vida comunitària i rebien una certa formació cultural no gaire sòlida i, sobretot, una bona preparació física. A partir dels 12 anys, l’educació ja consistia pràcticament en una preparació militar i estan sota la supervisió d’un adult que els fa de tutor “a l’espartana”. Aquest tutor res el responsable, per exemple, que els nois:
- anessin descalços;
- dormissin al terra sobre munts de palla;
- només vestissin amb una mena de capa en totes les èpoques de l’any.
A part de l’instrucció, se’ls donava poc menjar, però, això sí, se’ls permetia robar, sempre i quan no fossin atrapats durant la comissió del furt. Si això passava, se’ls castigava duríssimament per mitjà de la flagel·lació. De fet, robar sense ser descobert era considerat un gran honor. Acostumats a aquestes dures condicions de vida, a obeir sempre, a exercitar-se contínuament a les armes i a no pensar en res més que no sigui la grandesa d’Esparta, els joves espartans es convertien en soldats altament disciplinats, obedients, lleials i solidaris entre ells. Pel que fa a les noies espartanes, elles també rebien una educació que consistia, bàsicament en:
- la manca de comoditats;
- una gran preparació física.
[De fet, se sap que, en algunes ocasions en què els marits ho van necessitar, les dones espartanes es van unir als seus homes en la defensa de la ciutat.]
Quant els nois complien els 20 anys, ja podien participar a la syssitia i es convertia en un ciutadà de ple dret. Ara bé, la formació militar no s’acabava en aquest moment, sinó que seguia en base a aquestes syssitia fins a l’edat de 30 anys. Arribats a aquesta edat, ja podien:
- anar a dormir a casa seva;
- podien presentar-se a les reunions de l’apel·la;
- podien fer públic un matrimoni.
La jubilació per a l’espartà arribava als 60 anys, quan quedava exempt del servei militar.
EL CARÀCTER CÍVIC DE LA CIUTADANIA GREGA
1.- ESPARTA (SERVEI MILITAR)
«Així, doncs, oh joves, lluiteu units i no doneu el senyal de fugida vergonyosa ni mostreu cap indici de por; féu gran i fort en el pit el vostre cor i no tingueu amor per les vostres vides quan lluiteu amb l’enemic; ni fugiu abandonant caiguts als de més edat, els genolls dels quals ja no són àgils.»
2.- ATENES (SERVEI POLÍTIC)
«A un ciutadà se’l reconeix per la seva participació en la justícia i en el govern [...]. Ciutadà és aquell a qui li està permès compartir el poder deliberatiu i judicial i, per això, és ciutadà d’una ciutat; i ciutat, en una paraula, és el conjunt d’aquestes persones capacitat per a una vida autosuficient.»
(Aristòtil, Política , 1.275b.)
«La nostra forma de govern no ha d’envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no uns imitadors d’altres. De nom és una democràcia, perquè l’administració està en mans, no d’uns pocs, si no de la majoria. Però si la llei és igual per tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de que gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa si un pot fer un servei a l’Estat, no li és un destorb la seva obscura condició social. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública, i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem en recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni li fem cara de retret, que no perjudica, però dol. Sense molèstia en les nostres relacions privades, per respecte complim amb exactitud les disposicions públiques obeint sempre les autoritats i les lleis, principalment les establertes per a protegir els que sofreixen injustícia i les no escrites, la transgressió de les quals porta el menyspreu general.»
(Tucídides, Història de la guerra del Peloponnès , 2, 36.)
«Una quarta forma de democràcia és la que cronològicament ha sorgit darrerament a les ciutats; doncs en haver-se fet molt més grans les ciutats i comptar amb una gran quantitat de recursos, tots participen al govern, per la superioritat de la massa, i fins i tot intervenen i governen els pobres, perquè poden tenir temps lliure gràcies a què reben una paga.» (Aristòtil, Política , 1.293a.)
3.- LA VIDA DELS CÍCLOPS: ANTÍTESI DE LA VIDA EN COMUNITAT DELS GRECS
«Des d’allà, amb dolor a l’ànima, vam seguir navegant fins a arribar a la terra on habiten els ferotges ciclops, uns éssers sense llei. Confiant en els déus eterns, res no conreen ni planten, ni llauren els camps, sinó que tot germina sense treball ni sembradura: els blats, els ordis, les vinyes que donen un licor generós dels seus gotims, nodrits tan sols per les pluges de Zeus. Els ciclops no tenen jous ni saben de normes de justícia; viuen als cims d’excelses muntanyes, les coves de les quals fan mansions seves. Cadascú dóna la llei a la seva esposa i els seus fills i no pensa en els altres.»
(Homer, Odissea , 9, 106-115.)
DISCURS JUST: Al dels marietes. DISCURS INJUST: D’acord. Digues, i els poetes tràgics? DISCURS JUST: Al dels marietes. DISCURS INJUST: Tens raó. I els artistes i artesans? DISCURS JUST: Al dels marietes. DISCURS INJUST: Què, doncs? Reconeixes que has dit bestieses? I dels espectadors, mira quins són majoria. DISCURS JUST: Ja ho miro. DISCURS INJUST: I què veus? DISCURS JUST: Pels déus, els marietes són la gran majoria! Mira, si conec aquest d’aquí, i aquell altre, i aquell pelut d’allà! DISCURS INJUST: I bé, què me’n dius? DISCURS JUST: Sóc vençut. Invertits... pels déus! Preneu el meu mantell que deserto cap a vosaltres.» (Aristòfanes, Els núvols , àgon I.)
EL RETRAT IDEAL D’UN ROMÀ «COM CAL»: LUCI METEL
«Quint Metel, en l’oració fúnebre que va pronunciar en honor del seu pare Luci Metel –que fou pontífex, dues vegades cònsol, dictador, mestre de cavalleria, quindecemvir [= un dels quinze] encarregat del repartiment de terres i el primer que va dur en el seu seguici triomfal elefants obtinguts a la Primera Guerra Púnica–, va dir sobre el seu pare que aquest havia assolit els deu objectius suprems, la recerca dels quals ocupa tota la vida dels homes savis: ell va voler ser el primer guerrer (1), el millor orador (2), el general més valerós (3); dirigir les operacions més grans (4), ocupar les més altes magistratures (5), posseir la més gran saviesa (6), ser considerat com el senador més eminent (7), adquirir una gran fortuna per mitjans honestos (8), deixar nombrosos fills (9) i gaudir del prestigi més enlluernador a la ciutat (10); ell va obtenir tots aquests favors, i fou l’únic a aconseguir-ho desde la fundació de la ciutat» (Plini el Vell, Història natural , 7, 45, 139-140).
UNA ADMIRACIÓ «CONDICIONADA» PER LA CULTURA GREGA
«[Marc Cató va aconsellar al seu fill:] “Jo et parlaré d’aquests grecs, Marc fill meu, i et diré què trobo d’excel·lent a Atenes i que, si és bo donar un cop d’ull a la seva literatura, tampoc no cal estudiar-la a fons. Jo et provaré que es tracta d’una raça perversa i indòcil, i sàpigues bé que un oracle et parla quan et dic: el dia en què aquesta nació aportarà les seves ciències, ella ho corromprà tot, i això serà pitjor encara si ella ens envia els seus metges. Ells s’han jurat exterminar tots els bàrbars per mitjà de la medecina i, de fet, ells la practiquen en canvi d’un salari, amb la finalitat de captar la confiança i poder matar amb major comoditat. A nosaltres, també, els grecs tenen el costum d’anomenar-nos ‘bàrbars’ i ens humilien més vergonyosament que als altres donant-nos el nom d’Opics. Jo et prohibeixo els metges!”» (Plini el Vell, Història natural , 29, 7, 14).
LA DONA GREGA
«I per a tots vosaltres, aquí presents, fills o germans dels morts, veig que la llista per emular-los serà àrdua. Perquè tothom té el costum de lloar els morts, i per extraordinari que sigui el vostre mèrit, difícilment sereu considerats no ja iguals, si no àdhuc lleugerament inferiors. Perquè els vius tenen rivals que els envegen, però els qui ja no destorben són honorats amb una benvolença que no té oposició. I si he de fer també una al·lusió a la virtut de les dones que ara seran vídues, ho resumiré tot en un breu consell: la vostra reputació serà gran, si no us mostreu més febles del que és natural al vostre sexe, i gran la d’aquella de qui menys es parli en bé o en mal entre els homes» (Tucídides, Història de la guerra del Peloponnès , 2, 45).
«Doncs aquell qui procrea, dirigeix els seus fills vers la política i a les filles les dóna en matrimoni, com si fossin seves, als homes; en això consisteix estar casat. En efecte, les heteres les tenim per al plaer, les concubines per a la cura quotidiana del cos, i les esposes per a procrear legítimament i tenir un fidel guardià dels béns de la casa» (Demòstenes, Contra Neera , 122).
«La divinitat va fer diferent la manera de ser de la dona. A una la va fer néixer d’una porca de llargs pèls; a casa seva, tot està ple d’escombraries, en desordre i tirat pel terra; i ella, bruta i amb la roba sense rentar, s’engreixa asseguda entre muntanyes de fems. A una altra, filla de la guineu malvada, la divinitat la fer coneixedora de tot: cap cosa ni bona ni dolenta li resulta desconeguda, doncs a unes les anomena dolentes moltes vegades i a altres, bones; però la seva conducta és variable segons les ocasions. A una altra, filla de la gossa, la va fer irritable i igual que la seva mare; vol escoltar-ho tot, saber-ho tot. Mirant i donant voltes per totes bandes, crida sempre encara que no vegi cap persona humana. El seu marit no la pot fer callar ni amb amenaces ni colpejant-la, irat, les dents amb una pedra, ni parlant-li dolçament, encara que es trobi asseguda a casa d’uns hostes; sinó que ella prossegueix sense parar la seva inútil cridòria» (Semònides, Invectiva contra les dones , 7, 1-20).
«Doncs s’ha d’establir un límit per a la procreació; i si alguns, per causa de mantenir relacions més enllà dels límits del matrimoni, tenen fills, abans que no sorgeixin els sentits i la vida s’ha de provocar l’avortament; doncs la licitud o la il·licitud estarà determinada pels sentits i la vida» (Aristòtil, Política , 1.335b).
«Soló va fer lleis sobre les sortides de casa de les dones, sobre els dols i sobre les festes, en què reprimia el que resultava desordenat i excessiu. En elles es manava que no viatgessin amb més de tres vestits, que en menjar i beguda no duguessin sobre el valor d’un òbol, ni cistell que fos major que un colze, i que de nit no sortissin si no anaven en carro i precedides d’una torxa. Va vetar que les dones es fessin mal als dols, els poemes lúgubres i el plor als enterraments dels qui eren estranys a elles; ni va permetre que poguessin oferir un bou, ni enterrar amb el difunt el que fos equivalent a tres vestits, ni tampoc anar als sepulcres aliens, excepte quan es fan les exèquies [...]. Va donar a al marit que sorprengués l’adúlter la facultat de matar-lo; i si cap home segrestava una dona lliure i la violava, li va imposar una multa de 100 dracmes; i si la seduïa, 20 dracmes, sempre que no fos una d’aquelles que obertament es prostituïen [...]. Va prohibir que es pogués vendre la les filles o les germanes, si no és que se les sorprenia amb un home» (Plutarc, Vides paral·leles , “Vida de Soló”, 21 i 23).
«“I quines són aquestes activitats de la reina de les abelles que s’assemblen a les que he de fer jo?” –va dir la meva dona–. “Que en quedar-se al rusc” –vaig dir jo– “no consent que les abelles estiguin ocioses, sinó que a les que han de treballar fora les apressa a fer la seva feina, pren nota de tot i rep allò que cadascuna li porta, i ho conserva fins que cal utilitzar-ho. Quan arriba aquest moment, reparteix a cadascuna allò que és just. Vigila també la fabricació de les cel·les a l’interior del rusc per tal que es facin amb cura i rapidesa, i té cura de la criança dels nadons. Una vegada s’han criat i les abelletes ja són capaces de treballar, les envia a fundar una colònia, amb una reina al capdavant de les criatures.” “I, en aquest cas” –va dir la dona– “també jo hauré d’actuar així?” “Tu” –vaig dir jo– “hauràs d’estar dins la casa, enviar fora els esclaus que treballen a l’exterior, vigilar els qui han de treballar dins, rebre les mercaderies que entrin, repartir allò que s’hagi de gastar i preveure i tenir cura que el pressupost aprovat per un any no es gasti en un mes. I quan et portin la llana, t’has de preocupar que es facin els vestits necessaris i també has de procurar que el gra sec es conservi perquè es pugui menjar bé. Hi ha algunes coses que també t’incumbeixen tot i que et semblin poc agradables: que si es posa malalt un dels esclaus, has de procurar per tots els mitjans que es curi.”» (Xenofont, Econòmic , 7.)
