¡Descarga EL REGIM SENYORIAL y más Apuntes en PDF de Historia del Derecho solo en Docsity!
EL RÈGIM SENYORIAL
A. PETITS PROPIETARIS LLIURES. CRISI DEL SISTEMA.
- La presura i la seua legitimació.
A partir de l’any 800, una lenta marea humana procedent del regne àstur baixa per les antigues vies i camins, penetra en el desert del Duero i s’apodera de les terres que troba al seu pas. Així té lloc l’ocupació d’aquelles terres que no tenien amo, coneguda amb el nom de presura. Aquesta requereix que la terra no siga de ningú i que no estiga habitada. En el moment de prendre grans extensions de terres ermes i fins i tot, edificis, molins i esglésies sense propietari conegut, el repoblador havia d’exterioritzar la pressa de possessió i el dret consegüent amb algun acte simbòlic, que podia consistir en atigar una part de l’erm.
Gama Barros creia que la – concessió de terres- per a fer la presura exigia que el concessionari estiguera sotmès a l’obediència del rei, i que només poguera alienar la terra a veïns del mateix lloc en el cas que volguera anar a viure a un altre indret.
Quan Hinojosa va estudiar aquest fenomen en el repoblament de les terres catalanes, sostenia que calia un permís previ del monarca, que devia possibilitar que l’ocupant mantinguera el seu dret en cas de futurs litigis.
- Els camperols independents
En la societat rural de l’alta edat mitjana, l’autèntica llibertat i independència correspon als qui tenen en propietat la terra que conreen. Aquests cultivadors lliures de terres sorgeixen de manera creixent a mesura que es desenvolupa el repoblament privat del regne asturlleonès i abunden especialment a Castella, on contribueixen a crear un clima social i igualitari. Amos de les seues terres i exempts de qualsevol tipus de potestat senyorial, els camperols castellans del segles IX i X posseeixen, conreen i transmeten per herència les seues terres, i comanen aquest mateix sentit de llibertat i d’independència als consells municipals que s’organitzen en les seues viles. Aquest peculiarisme castellà assentava l’estructura social i rústica primordialment, mentre que la resta d’Europa creixia l’aclaparadora malla de la societat senyorial. A Catalunya la presència en el comtat de Pallars i on els protagonistes de l’aprisió es convertiren en propietaris de petites explotacions o alous.
Des de l’inici del segle XI, aquest sistema va entrar en crisi. Els propietaris lliures anaven desapareixent a mesura de les seues terres s’incorporaven al procés generador dels senyorius i minava la seua independència personal pels vincles creixents que els lligaven als senyors i als amos.
B. LA FORMACIÓ DE SENYORIUS
- Factors constitutius del règim senyorial
Bona part dels latifundis sorgeixen per altres causes d’índole diversa que tenen, però, com a denominador comú l’inexorable procés d’integració de les terres de petits propietaris en el patrimoni dels poderosos. En general, és possible sistematitzar així els factors que convergeixen en la construcció d’aquest règim senyorial. a. Donacions reials. Afavoriren de manera especial les esglésies i els cenobis, però també van incrementar el patrimoni en terres del magnats laics. b. Lliurament de terres en compensació de préstecs impagats. Els monestirs o els particulars prestaven diners als camperols, especialment necessitats en els anys que els documents qualifiquen danys dolents. c. Despossessió per la força o coacció. Els abusos i les intimidacions dels poderosos no escassejaven en l’alta edat mitjana. d. Donació de terres del petit propietari al gran propietari. L’amo d ´un minifundi cedeix a la propietat al titular d’un gran domini i canvi rep les mateixes terres, o per a conrear-les en usdefruit. e. Lliurament de terres com a pena o aranzel judicial. Les composicions i penes pecuniàries podien ser satisfetes en bestiar o béns vagants. Els jutges cobraven de la mateixa manera a la part vençuda en el judici i l’aranzel o iudicato. f. Cessió voluntària de terres per motius religiosos. Les donacions de terres inspirades en sentiments religiosos van contribuir en bona mesura A la formació de poderosos senyorius esclesiàstics Aquestes donationes pro anima transmeten immediatament la propietat dels béns. En altres ocasions, com a manteniment i subsistència. D’aquesta manera sorgeixen les donationes post obitum, és a dir, les que únicament produeixen efecte després de morir el donant.
Altres vegades, les donacions pietoses van acompanyades del denominant “lliurament del cos i de l’ànima” ( traditio corporis et animae). Aquesta traditio i pactes de familiaritat (familiaritas) integren les persones en l’òrbita de la institució religiosa i expressen una vinculació a l’esglèsia que sovint es formalitza de manera solemne. El patrimoni esclèsiastic es va incrementar, finalment, gràcies a l’anomenada oblatio puerorum i a l’ elecció de sepultura, atés que totes dues institucions implicaven aportar béns amb finalitats religioses.
- Domini senyorial i règim jurídic agrari.
Com a conseqüència de totes aquestes causes, l’estructura territorial peninsular inclourà a partir del segle XI grans senyorius i latifundis, que s’incrementarien amb els heredamientos que els reis van concedir als nobles a Andalusia, i també amb la descapitalització del patrimoni estatal
- Càrregues relatives a l’estat civil i a la transmissió successòria del patrimoni
En el primer cas apareix l’ ossa gravamen que s’ha identificat amb el regal que dóna el senyor al camperol quan es casa o quan es casen els fills (Sobrequés), o més muntament amb la quantitat que ha de pagar les dones al senyor perquè les autoritze a casar-se.
El nuncio ( lexia, lexatione ) és una contribució annexa a la transmissió hereditària dels béns, que en l’occident peninsular rebia també el nom de luctosa.
Quan el cultivador del senyoriu mor sense descendència, la finca que cultiva i els béns que havia rebut del seu senyor han de tornar a aquest en virtut d’un dret de reversió denominat mañeria ( eixorquia ). La mañeria ( eixorquia ) es va convertir en el gravamen que l’home estèril ha de satisfer si vol transmetre als seus parents o altres persones quest dret a cultivar l’heretat o l’ús dels béns corresponent.
D. USOS I ABUSOS SENYORIALS
La situació encara es va agreujar fins a uns límits extrems des del segle XIV fins a mitjans segle XV per a millorar després de forma progressiva al final d’aquesta centúria.
- El dret maltractar
L’empitjorament en el tracte de vassall de senyoriu és general en l’etapa que hem indicat, i un text castellà. A Aragó , el Codi d’Osca autoritzava el senyor d’un vassall que n’haguera mort un altre a empresonar-los i deixar-lo morir, encara que mantenia l’eufemisme de prohibir que el mateix senyor executara directament la pena de capital. La sort de pagès a Catalunya no era molt millor, a mercè com estava d’uns senyors que el podien matar quan els plaguera. Les Corts de Cervera del 1202 reconeixen la facultat omnímoda dels senyors de maltractar els seus vassalls o “llevar-los les seues coses”. Segons els Costums de Girona, el senyor pot detenir el camperol del senyoriu quan li vinga de gust, tancar-lo al celler o a la presó, i ternir-lo encadenat amb grills o amb un cep.
- Els sis mals usos catalans
a. La remença. Els pagesos adscrits a la terra es coneixien a Catalunya com “homes de remença”, ja que solament podien desvincular-se de la terra del senyor si pagaven una redempció o remença. La condició d’ home de remença s’adquiria normalment per naixement. També per matrimoni amb qui ja ho era abans, i fins i tot, per alineació de la llibertat personal. b. La intestia. És el dret del senyor a rebre una part dels béns del vassal que mor sense fer testament. Aquest dret s’aplica a un terç dels béns si el vassall deixa fills o a la meitat si no en té.
c. L’eixorquia. Igual que la mañeria a Castella, l’eixorquia penalitza el patrimoni de pagès estèril o sense descendència. d. La cugucia. És la multa que ha de pagar el pagès quan la seua muller comet adulteri. S’hi distingia entre l’adulteri no consentit pel marit, l’adulteri consenti, i l’adulteri produït per coacció del marit sobre la muller, supòsit en el qual aquesta conserva els béns propis i l’esponsalici. e. L’arsia o arsina. Consisteix en la indemnització que el senyor rep del vassall en cas que s’incendien les seues terres, si es tracta, és clar, de l’incendi casual i no del que el pagès haguera provocat voluntàriament, cas en què mereix una pena greu i diferent. f. La firma de spoli. Constitueix una gabella que el senyor percep del pagès perquè l’autoritze a hipotecar totes les terres senyorials que conrea o una part com a garantia dels dot i esponsalici de la dona. La firma de spoli era qualificada de forçada o violenta, ja que tot i ser un ús potestatiu del pagès, molts senyors la van convertir en obligatòria.
En realitat, el ius primae noctis no era una dret ni un ús amb el correlatiu reconeixement judicial, i ni tan sols un abús generals.
- L’abolició d’usos i abusos senyorials
En la segona meitat del segle XV, aquest panorama tan fosc millora a tot arreu. A Castella, una pragmàtica que els Reis Catòlics dicten a Medina del Campo el 28 d’octubre del 1480 posa fi als lligams dels vassalls i els permet traslladar-se d’un lloc a un altre sense que perden part dels seus béns.
A Aragó el ius maletractandi no es va abolir i va subsistir durant els segles següents. Les potestes contra els abusos esporàdics fan presumir que la situació general devia ser més suportable.
El procés emancipador dels remences catalans s’inicia el fi del segle XIV i segons Vicens Vives. Això va coincidir amb l’enduriment extrem de la condició servil i amb les plagues i calamitats derivades de la pesta negra, que assolava des de feia anys les comarques del Principat.
La Sentència de Guadalupe anul·la també el ius maletractandi i extingeix altres abusos, com que les dones dels pagesos siguen obligatòriament dides dels fills dels senyor o el mateix ius primae noctis.
