¡Descarga El text com a unitat comunicativa y más Apuntes en PDF de Idioma Español solo en Docsity!
1. EL TEXT COM A UNITAT COMUNICATIVA
1. 1 El text com a unitat comunicativa
1. 1. 1 Formes del pensament
La ment humana^1 , quan, per mitjà dels sentits exteriors i interiors de l'individu en què resideix, entra en contacte amb els objectes i les situacions exteriors a ella mateixa^2 , en forma REPRESENTACIONS sui generis^3 que constitueixen el reflex de la realitat en la ment i són la base del coneixement. Aquestes representacions es poden considerar com a compostes de FORMA i de MATÈRIA. La matèria de la representació és el seu contingut, allò que s'hi representa; la seva forma, en canvi, és la manera com la ment fa la representació. La forma de la representació rep normalment la denominació de forma de pensament. Les FORMES DEL PENSAMENT que es tenen per fonamentals són les següents:
a) la PERCEPCIÓ, que és la forma del pensament consistent en la representació mental d'un objecte particular i concret o d'una situació, així mateix particular i concreta, integrada per un esdeveniment, un fet, un procés o una relació juntament amb els objectes un o més que hi participen o intervenen i les circumstàncies enmig de les quals té lloc. Exemples: a) d'objectes: la percepció de la taula del menjador de casa meva, de la persona del meu amic X, de l'exemplar de la novel la X que em van ragalar el dia del meu darrer aniversari, del conjunt sonor corresponent al mot “cavall” tot just emès pel meu germà petit, de la nota “fa sostingut” del 3r compàs de la composició X interpretada pel violinista Y en l'enregistra - ment inclòs al CD Z, etc.; b) de situacions: la classe de l'assignatura X a què acabo d'assistir, el meu gos jugant amb mi i la seva pilota al parc de la vora de casa ahir a la tarda, la meva família mirant la televisió a la sala d'estar de casa meva ahir al vespre, els meus amics X i Y i jo xerrant i prenent alguna cosa al voltant d'una taula del bar Z de la localitat A dissabte a la tarda, etc. La percepció és reflex íntegre d'un objecte o d'una situació materials externs que produeixen un efecte directe en els sentits i es forma a partir de les sensacions que ens en provenen. La percepció consta d'un cert nombre de sensacions; per exemple, el color, la forma arrodonida i la fragància d'una determinada rosa són percebuts plegats. Ara bé, tot i ser una imatge sensorial de l'esmentat reflex en un determinat moment, la percepció no és solament la combinació de diverses sensacions, sinó també la integració de nous estímuls percebuts en experiències passades, inclusivament l'elaboració de certs detalls i l'omissió d'altres.
b) la IMATGE, que és el record de la percepció (o, si voleu, la percepció recordada) d'un objecte o d'una situació, la imatge sensitiva de l'objecte o de la situació no percebuts per nosaltres en un determinat moment, però que hem percebut en el passat de tal manera o de tal altra. És, doncs, la reproducció mental d'una percepció experimentada anteriorment. Exemples: els mateixos de la percepció, però en forma d'imatge, és a dir, evocats memorialment.
La percepció i la imatge són fonts de coneixement, però de coneixement sensitiu , és a dir, aquell que s'adquireix directament per mitjà dels sentits sense modificar la forma de les dades que aquests proporcionen a la ment, i per això mateix són PARTICULARS o CONCRETES, això és, representen només un element, una entitat o una situació.
1 Veg. l' esquema de la pàg. 2 sobre les facultats mentals.
2 Els sentits són, com se sap, l'únic mitjà de què disposa l'home per a percebre els senyals del món exterior i transmetre'ls al cervell, òrgan i seu de la ment.
3 Evidentment, són de naturalesa mental i estan, doncs, mancades de semblança figurativa material amb allò que representen.
c) el CONCEPTE, que és la forma del pensament consistent en en la representació mental abstracta i general^1 :
- d'un objecte sota la forma del conjunt de propietats inherents essencialment distintives comunes a tots els objectes de la mateixa classe (exemples: els conceptes “taula” format damunt allò que tenen en comú els objectes particulars concrets taula 1 , taula 2 , taula 3 ... taulan, “persona”, “llibre”, “novella”, “conjunt sonor corresponent al “mot cavall”, “casa, “arbre”, “nota musical fa sostingut”, etc.);
- d'una propietat pertanyent a objectes o a processos reals concrets, la qual la ment destria, individualitza i separa de la resta de propietats d'aquests (per exemple, els conceptes “vermell”, “amargant”, “sec”, “dur”...) i que, a més, en molts casos tracta com a entitats (per exemple, els conceptes “duresa”, “verdor”, “sequedat”, “gravetat”...), o bé que infereix i extreu de l'experiència de conjunts de situacions concretes (per exemple, els conceptes “amistat”, “justícia”, “seguretat”, “temor”, “felicitat”, “causa”, “efecte”, etc. o “ésser”, “mirada”, “baixada”, “tornada”, “mort”, “dormida”, “arribada”, etc. o “bé”, “malament”, “encara”, “potser”, etc.)^2 ;
- d'una relació entre objectes concrets o abstractes (per exemple, els conceptes “ser idèntic a”, “ser més gran que”, “ser més petit que”, “entre”, “i”, etc.)^3 ;
- d'un esdeveniment en forma de procés o d'activitat consistent en una acció, una passió, un estat en desenvolupament o en el trànsit d'un estat a un altre (per exemple, els conceptes “mirar”, “baixar”, “tornar”, “ser”, “morir(-se)”, “dormir”, “adormir-se”, “arribar”, etc.). Com ja s'ha indicat, el concepte, sia d'objecte o individu, sia específic o sia genèric, és GENERAL, és a dir, subsumeix més d'un element i, per tant, és concepte d'una pluralitat.
d) la PROPOSICIÓ, que és la forma del pensament constituïda per un conjunt organitzat de categories de conceptes consistent en la representació mental abstracta i general d'una situació en forma bé d'esdeveni - ment d'un fet o d'un procés, bé d'atribució d'una propietat o d'establiment d'una relació, juntament amb els éssers que hi participen o intervenen i les circumstàncies enmig de les quals té lloc. Són exemples de proposicions els continguts mentals interrelacionats damunt els quals es construeixen enunciats com ara El cavall va arribar cansat, Posa el plat damunt la taula!, Ja hi deuen haver arribat, La noia mira el nen, Avui aterraran a l'aeroport tres avions procedents de Tòquio, La seva dona s'adormia!, Ja ha dinat el nen?, La neu és blanca, Aquesta casa potser és més vella que aquesta altra, El seu cotxe corria més que el meu etc.^4 Com es pot inferir dels exemples anteriors, la proposició inclou, a més, l'actitud de qui la concep envers el contingut proposicional (convenciment de certesa; voluntat de manar; dubte; probabilitat; possibilitat; interrogació; indecisió; ignorància; etc.).
1. 1. 2 Discurs mental
S'anomena discurs mental qualsevol successió contínua de formes de pensament (amb la seva respectiva matèria, és clar) que, al llarg d'un cert espai seguit de temps, la ment va generant, evocant i interrelacionant amb vista a la consecució d'un objectiu preestablert o bé sense fi previst. La ment produeix el discurs mental bàsicament de dues formes: a) mirant d'operar ajustant-se més o menys exactament a un pla o a una manera de procedir (pre)definits, o b) vaguejant. La primera requereix concentració, disciplina i esforç; la segona, no. El discurs mental és lineal en el seu acompliment, ja que les formes de pensament de què es compon no s'esdevenen simultàniament sinó en successió temporal.
1 És a dir, basada en objectes i situacions concrets de la realitat i extreta d'aquests, però que no en reflecteix cap de particular, sinó diversos o molts.
2 El concepte de propietat, el de relació i la proposició es podria dir que són resultat, no solament de la pura i neutra representació que la ment fa de la realitat, sinó, a més, d'una manipulació de la realitat per la ment, ja que aquesta reflecteix aquella, però modificant-la de tal manera que la pugui manejar prou útilment i còmodament. Fins ara no s'ha donat explicació plausible d'aquesta facultat de la ment.
3 Per a la noció de categoria conceptual , veg. infra
4 Veg. nota 1 d'aquesta pàgina
1. 1. 3 La manifestació del discurs mental (o del pensament en desenvolupament)
Manifestar els propis pensaments és fer-los arribar als altres i mostrar-los-els: fer-los-els conèixer. Ara bé, és impossible manifestar als altres els propis pensaments directament en el seu estat natural, per què els humans només poden conèixer les coses exteriors a ells a partir de les dades que els n'arribin pels sentits; però, com que els fenòmens psíquics i els pensaments, a causa de la seva naturalesa mental, són sensorialment imperceptibles, aquells a qui s'adrecin no els poden captar pels sentits i, doncs, tampoc no els poden conèixer^1. En el seu estat natural, l'existència i el contingut dels pensaments només poden ser cone guts per la consciència d'aquell qui els ha concebut, sempre que aquest sigui un ésser autoconscient^2. Per salvar aquesta impossibilitat, els humans han recorregut a l'expedient d'associar els pensaments a alguna substància material sensorialment perceptible a fi de poder-los fer penetrar per mitjà d'aquesta en els altres a través dels seus sentits i, així, fer-los arribar, encara que indirectament, als seus òrgans de percep ció i al seu enteniment. Atès, doncs, que la funció de les substàncies materials a què s'associa el pensament és manifestar-lo als altres, es poden anomenar substàncies ostensives (del llatí tardà ostensivus, -a, -um que
mostra, exhibeix o manifesta, derivat de llat. ostend re mostrar, exhibir, manifestar).
La mena material i la procedència de les substàncies ostensives poden ser qualssevol. Pel que fa a la primera, la sola condició que imprescindiblement ha de complir és, com s'ha indicat, la de ser sensorialment perceptible. Quant a la segona, pot ser justificadament reduïda a dos àmbits: a) el propi cos dels individus que duen a terme la manifestació de productes del seu psiquisme i b) el món exterior al seu cos. La circumscripció a aquests dos àmbits es basa en el mateix procés evolutiu de la conducta de les espècies biològiques i resulta, d'altra banda, pràctica per a descobrir amb més facilitat les anologies i les diferències que presenten en aquest punt unes espècies respecte a les altres. En efecte, les substàncies ostensives que les espècies animals, en la seva evolució, primer han fet i fan servir com a suport ostensori dels productes del psiquisme dels seus individus són substàncies produïdes pel cos d'aquests, i són sons (fònics o d'altra espècie), moviments i positures (de parts o membres) del cos i excrecions (com ara orina, feromones, etc.); d'aquestes substàncies, en podem dir substàncies PROPIOCORPORALS^3. Les substàncies exteriors al cos que es poden fer servir amb l'esmentada finalitat de manifestar els productes de l'activitat psíquica que, pel fet mateix de la seva exterioritat corporal, s'avenen a ser apropiadament i planerament denominades substàncies EXTRACORPORALS poden ser de molts tipus, com ho prova el fet d'haver estat aprofitada com a tal en el transcurs històric qualsevol substància ( pintura , tinta , llum ...) que pugui contrastar perceptiblement sobre un fons o un suport material i també qualsevol modificació ( traç , estampació , estergit , pintura , relleu , clot , buit , solc , ranura , etc.) en la superfície d'un cos o d'una substància material (de paper, de pedra, de fusta, etc.) que hi produeixi igualment un contrast perceptible. És de remarcar, però, que, en el curs evolutiu de les espècies, aquestes substàncies extracorporals, com a substàncies portadores de productes psíquics, sempre s'han fet servir amb posterioritat a la utilització de les propiocorporals (almenys això sembla deduir-se del fet que no es coneixen espècies biològiques animals que, per al fi indicat, facin servir substàncies extracorporals i no en facin servir de propiocorporals). De fet, l'única espècie biològica que fa servir substàncies extracorporals per a la manifestació del pensament és l'espècie humana , cosa que no pot sorprendre si es té en compte que només els humans posseeixen el grau necessari d'intelligència i de capacitat de manipulació i manufacturació de substàncies materials per a poder-les aprofitar amb la finalitat indicada.
La facultat d'associar els productes de l'activitat mental i dels pensaments a una substància material per manifestar-los i fer-los conèixer constitueix la FACULTAT DE LLENGUATGE i justament el LLENGUATGE consisteix en tal associació. La facultat de llenguatge es fa efectiva per mitjà dels SIGNES i de les LLENGÜES.
1 En efecte, les idees i els pensaments no són detectables pels sentits perquè són inespacials, és a dir, no són localitzables en l'espai; la qual cosa també significa que són inextensos i, doncs, incorporis; i això, al seu torn, implica que no tenen volum, ni pesen, ni són susceptibles de ser tocats. Tampoc no tenen propietats que puguin impressionar els altres sentits, és a dir, la vista, l'oïda, l'olfacte o el gust (no tenen la possibilitat de ser vistos, ni de ser sentits, ni de desprendre olor ni ser olorats, ni de tenir gust ni ser tastats).
2 Segons els coneixements que es tenen fins ara sobre la qüestió, els únics éssers terrestres autoconscients serien els humans. Aquí, però, no es tractarà dels instruments i procediments de comunicació de les espècies animals altres que la humana.
3 D'altra banda, com que la funció pròpia (dels òrgans) del cos que produeixen cadascuna d'aquestes substàncies no és produir-les expressament destinades a finalitats lingüístiques en efecte, la laringe sembla tenir com a funció primària i pròpia la respiració; la boca, l'alimentació; els sistema motor, la traslació i l'autonomia corporal; el sistema excretor, l'eliminació de residus del cos, etc., sinó que, a tal fi, només són aprofitades secundàriament, d'aquesta utlilització secundària i adaptada se'n pot dir UTILITZACIÓ PARAFISIOLÒGICA.
tots els semiòtics o semiòlegs, per a molts dels quals el signe només és el significant saussureà. Vet aquí la representació gràfica esquemàtica del signe cavall :
El signe, pel que fa a la seva constitució, és una entitat formada per la composició o ARTICULACIÓ d'un significant i un significat. Mirades així les coses, tots els signes presenten aquesta articulació i són, doncs, sense excepció ARTICULATS; altrament, ja no foren signes, perquè, si no hi hagués entre significant i significat el vincle de la representació, tant l'un com l'altre no serien res més que conceptes, i prou.
1. 1. 5 Els sistemes de signes
Hi ha signes que no formen part de cap conjunt: compleixen la seva funció semiòtica en solitari, com ara el signe “imatge d'una calavera muntada enmig de dues tíbies encreuades” amb el significat “perill de mort”. Però en molts casos, per significar una determinada parcella de la realitat, es fa servir, no pas un sol signe, sinó un conjunt de signes, generalment tots de la mateixa espècie. Per exemple, el sistema de signes de la numeració decimal, per al camp de l'aritmètica; el sistema de símbols químics, per al de la ciència química; els signes de graduació militar per a la graduació militar, etc^1. Atès que els signes tenen la identitat inconfusible que els confereixen la seva forma particular discreta i estable i el seu no menys estable i discret significat, cada signe d'aquests conjunts es troba relacionat amb tots i cadascun dels altres del mateix conjunt per relacions d' oposició (la seva forma i la del seu significat el distingeixen clarament i radicalment de tots els restants) i alhora de complementarietat (cada signe per si sol no pot abastar a significar tota la parcella de la realitat que significa el conjunt, per la qual cosa, en aquesta funció, cada signe necessita el complement de la resta^2 ). Si un conjunt de signes està estructurat per les dues menes de relacions esmentades, es diu que
l'adoptarem aquí d'ara endavant.
1 Hi ha sistemes de signes creats en principi per significar una determinada parcella de la realitat que poste- riorment també han estat adaptats a significar-ne d'altres; per exemple, els signes 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9 es fan servir en aritmètica, en el sistema mètric decimal, en la numeració de telèfons, en la numeració de les habitacions dels hotels, etc. Igual passa, per exemple, amb el signe algebraic , que es fa servir en altres llenguatges científics i encara en d'altres de no científics, o el signe , lletra de l'alfabet d'algunes llengües, dels quals ha estat manllevada per l'àlgebra i la lògica per significar un conjunt buit i d'aquestes per la lingüística.
2 Igual que en la teoria de conjunts, en què, prenent com a referència un determinat camp o univers U, el complementari del conjunt A (=) [U] és la part de U que no és A, que podem anomenar E [U], de tal manera que
forma un SISTEMA DE SIGNES. Aquestes relacions fan els signes del sistema totalment interdependents i els doten d'una nova identitat: la que resulta de ser allò que els altres no són, allò que els altres els deixen ser, perquè els uns delimiten els altres. Mirats des d'aquesta perspectiva, s'arriba a la idea que, com a membres d'un sistema, els signes adquireixen la seva fesomia per mitjà de la seva condició de complementaris de la resta dins el conjunt i que depèn de la dels altres, els quals, només pel fet de seva presència en el grup, la hi delimiten. D'aquesta identitat del signe per delimitació respecte als altres, se'n diu valor del signe. El valor de cada signe dins el sistema és establert, no pas d'una manera absoluta, sinó relativa a la quantitat de signes amb què s'ha de rela- cionar i al valor de cadascun dins el conjunt. Com a illustració d'aquest fenomen, bastarà que ens fem càrrec del diferent valor del signe bastant en català i el que té bastante en castellà atesa l'existència en català dels signes força i prou i la inexistència en castellà de signes de valor equivalent:
CATALÀ poc bastant força prou molt massa
CASTELLÀ poco bastante mucho demasiado
O la diferència de valor que en les mateixes llengües tenen els signes peix , pez i pescado:
CATALÀ peix
CASTELLÀ pez pescado
1. 1. 6 Gramàtica i llengües
Una GRAMÀTICA és un sistema de producció de composicions de signes. Els sistemes de signes dotats d'una gramàtica constitueixen LLENGÜES. Així, doncs, una llengua és un sistema de signes la utilització dels quals es regeix per una gramàtica.
1. 1. 7 Llengües naturals i els seus signes
En raó principalment de la forma de la seva creació i evolució i de la seva potència semàntica, les llengües es poden dividir en dos grans grups: el de les LLENGÜES dites NATURALS i el de les ARTIFICIALS. Són exemples de les primeres, llengües com el català, el castellà, l'anglès, l'italià, el grec, el japonès, etc. ; i de les segones, llengües com ara l'esperanto, la llengua de l'àlgebra, la de la lògica, la de la física, la de la química, etc. o la notació musical.
La substància ostensiva fonamental i primera dels senyals del significant dels signes de les llengües naturals (signes que d'aquí endavant seran anomenats antonomàsticament signes lingüístics ) és la PROPIOCORPORAL FONOACÚSTICA, és a dir, la produïda per l'aparell fonoarticulador humà (aire pulmonar, tràquea, laringe, boca, llengua, nas).
El significant del signe lingüístic és LINEAL. El significant, com que és de naturalesa auditiva, es desplega només en el temps i té els trets que manlleva al temps: a) representa una durada , b) aquesta durada és mesurable en una sola dimensió : és una línia. [...] , els significants acústics només disposen de la línia del temps; els seus elements es presenten l'un després de l'altre; formen una cadena. [...] [...] en el discurs, les paraules contrauen entre elles, en virtut del seu encadenament, relacions fonamentades en el caràcter lineal de la llengua, que exclou la possibilitat de pronunciar dos elements alhora. (F. de Saussure, Curs de lingüística general , p. 114 i 171)
Els signes de les llengües naturals són DOBLEMENT ARTICULATS. En efecte, a més d'estar formats, com qualsevol altre signe, per l'articulació del seu significant i del seu significat, presenten una altra
A+E = U; aleshores el complementari de E (=) és A. En el cas d'un sistema de signes, el complementari d'un signe són tots els altres signes i, a la inversa, un signe és el complementari dels restants.
aquests, al seu torn, s'integren finalment en una forma sintagmàtica estructural de rang superior que constitueix l' oració gramatical.
Una ORACIÓ GRAMATICAL és una estructura jeràrquica de funcions sintacticosemàntiques, proveïdes i exercides per mots i sintagmes, per mitjà de la qual es manifesta una proposició, que és el significat de l'oració. La proposició oracional representa bé l'atribució d'una o més propietats a una entitat o bé l'esdeveniment d'un fet que pot ser una acció (executada o patida), un estat o un procés presentats en el seu viu i dinàmic acompliment temporal i situats en un moment present, passat o futur del decurs del temps, juntament amb els éssers de qualsevol índole que hi participen i les circumstàncies enmig de les quals tenen lloc^1. Són exemples d'oracions gramaticals La casa de ta germana és espectacular (atribució d'una propietat) i Tots els convidats van admirar l'espectacular casa de ta germana el dia de la seva inauguració (esdeveniment d'un fet). A les oracions anteriors, els éssers que hi participen són, en la primera, La casa de ta germana i, en la segona, Tots els convidats , L'espectacular casa, Ta germana ; de circumstàncies, només se n'hi expressa una, a la segona oració: El dia de la seva inauguració. Un mot, monomorfemàtic o plurimorfemàtic, pot constituir tot sol una oració per ex., dorm . D'aquests mots se'n diu mots-oració.
L'única forma de pensament que esdevé llenguatge com a oració gramatical és la proposició , que, essent general, confereix a l'esquema oracional un significat també general i abstracte.
1. 1. 8 Funcions de l'oració^2
L'oració gramatical té les següents funcions primordials: a) Fer de RECEPTACLE FORMAL per a “envasar-hi” i contenir-hi les proposicions i així servir de mitjà
D'aquests mots, se'n diu mots-sintagma. De sintagmes, n'hi ha de diversa naturalesa: sintagmes verbals (SV; per ex., deveien ser ells, havia trobat el seu gos ), que tenen com a nucli un verb; sintagmes nominals (SN; per ex., aquella tela de tapisseria ), que tenen com a nucli un nom substantiu, un pronom o un mot substantivat; sintagmes adjectivals (SAdj; per ex., molt digne de respecte ), que tenen per centre un adjectiu; i sintagmes adverbials (SAdv; per ex., no gaire lluny d'aquí ), que tenen per nucli un adverbi. Un sintagma també pot estar format, però, de dos o més mots o sintagmes units per algun mot d'enllaç que els integra en un sintagma de més extensió i rang superior, que serà d'estructura jeràrquica si el mot d'enllaç que els aplega és subordinant, o d'estructura equipollent si el mot de connexió que els uneix és coordinant; així, els sintagmes “ L'espectacular casa ” i “ Ta germana ” es poden combinar per formar el sintagma compost “ L'espectacular casa de ta germana ”, en el qual el sintagma “ ta germana ” s'inclou com a subordinat al primer per mitjà d'un mot de connexió o d'enllaç (“ de ”). El sintagmes d'aquesta constitució són sintagmes COMPLEXOS o COMPOSTOS.
1 En aquesta definició, com es veu, l'oració és definida com a expressió lingüística d'una proposició (Pel que fa a aquesta noció, v. supra p. 2.). Com que d'una proposició també se'n diu en termes corrents un pensament, igualment es pot dir, com és tradicional de fer, que per mitjà de l'oració gramatical es manifesta o s'expressa un pensament. Ara bé, la multiplicitat d'aplicacions del terme pensament n'ha tornat tan extens, desdibuixat i ambigu el significat que no es pot fer servir amb el sentit de proposició sense perill d'equívoc. Per això convindrà fer servir en aquest context el terme “proposició” de preferència a “pensament”.
2 Funció, en general, és la comesa o la capacitat que algú o alguna cosa té de produir un determinat efecte, aconseguir un objectiu definit i previst, de complir una determinada tasca o dur a terme un cert servei.
per a manifestar-les; constitueix, doncs, un còmode dispositiu per a l'exteriorització de les idees, dels pensaments. b) Ser un instrument per a realitzar ACCIONS. Aquesta funció dota l'oració de la propietat de perfomativitat (< angl. perform ‘fer, dur a terme, acomplir, realitzar’), consistent en la capacitat de ser eina o mitjà per a realitzar una acció en ser emesa en una situació real de comunicació o, dit altrament, en fer un ACTE DE PARLA^1. Un acte de parla es pot, doncs, definir com allò que hom fa emetent, en una determinada situació real de comunicació, una oració gramatical, com, per exemple, T'aconsello que ho facis abans no arribi ell , amb què es fa l'acció d'aconsellar. Tota oració gramatical és performativa.
1. 1. 9 Funcions dels constituents de l'oració.
Com ja s'ha dit a l'apartat anterior, l'oració gramatical pot ser caracteritzada analògicament com una mena de receptacle (o càpsula) formal per a “ empaquetar ” les proposicions a fi de manifestar-les i transmetre-les. Però les proposicions no es poden encabir o “ envasar ” en les oracions com un tot indiferenciat i de qualsevol manera, sinó organitzant-hi el seu contingut de la forma que prescriu el sistema de la llengua, és a dir, la seva gramàtica. Aquesta operació es regeix pels següents ordres bàsics de funcions:
a) Funcions respecte a l'oració entera.- Ja s'ha indicat més amunt en la definició de l'oració gramatical que, en aquesta, els mots i els sintagmes que contenen els significats parcials que integren el seu significat total queden organitzats per funcions en virtut de l'estructura de funcions sintàctiques que en cada llengua configura l'oració, ja que cadascuna d'aquestes, que consisteix en un determinat tipus de relació diferenciada que el mot o el sintagma que l'exerceix manté amb tots i cadascun dels que acompleixen les altres, és assumida per un dels mots o dels sintagmes que la componen. Aquestes funcions constitueixen un conjunt fix, reduït i tancat, i són conegudes amb el nom de FUNCIONS SINTÀCTIQUES ORACIONALS o DE RANG ORACIONAL (i els mots o els sintagmes que les exerceixen poden rebre la denominació de cons- tituents funcionals oracionals ). La primordial de tals funcions és la de VERB, que consisteix a ser l'expressió de l'esdeveniment (acció, estat o procés) que l'oració manifesta. Les altres funcions sintàctiques oracionals constitueixen determinaci- ons del verb, entre les quals es compten les anomenades SUBJECTE, OBJECTE DIRECTE, OBJECTE DE RÈGIM PREPOSICIONAL, OBJECTE INDIRECTE, OBJECTE DE DESTINACIÓ, ATRIBUT, PREDI- CATIU o ATRIBUT ADVERBIAL, DETERMINACIÓ CIRCUMSTANCIAL, que pot ser de contingut divers (de lloc, de temps, de manera, etc.), etc.^2 El conjunt de funcions sintàctiques de rang oracional d'una oració i les seves mútues relacions i diferències dissenyen i configuren la seva FORMA FUNCIONAL, en el benentès que aquesta pot contenir més d'una determinació circumstancial, però no més d'un cas de les altres funcions. Vet aquí una representació diagramàtica de la forma funcional de l'oració Avui en Lluís ha enviat una carta certificada a sa germana :
1 La recerca sobre els actes de parla ha donat lloc a la Teoria dels actes de parla, el creador de la qual fou el filòsof anglès J. L. Austin (1911-1960), que, segons el seu propi testimoni, la va concebre l'any 1939 i la començà a divulgar a partir de l'any 1946. La teoria, però, només aconseguí àmplia difusió per mitjà de la seva obra pòstuma How to do things with words , publicada l'any 1962. La investigació d'Austin sobre els actes de parla va ser continuada principalment pel filòsof dels Estats Units d'Amèrica del Nord John R. Searle ( Speech Acts 1969 [trad. cast. Actos de habla 1980], "Indirect speech acts" 1975, "The classification of illocutionary acts" 1976, etc.), però altres filòsofs i estudiosos també hi han fet aportacions (P. F. Strawson, J. M. Sadock, K. Bach & R. M. Harnish, etc. ). La denominació «teoria dels actes de parla» ha estat propiciada per la terminologia de Searle; Austin (1962, pàg. 99) n'havia dit «doctrina de les forces il·locutives».
2 Aquí es dóna per descomptat que el lector coneix el contingut i les característiques d'aquestes funcions, per la qual cosa no s'entrarà a analitzar-les ni tan sols a definir-les, atesa la manca d'espai per a poder-ho fer.
diferències de significat (com ocorre en els casos següents: La Maria mira el Jaume El Jaume mira la Maria ; En realitat, era un pobre home En realitat, era un home pobre ; Juli Cèsar va reduir a la impotència el Senat, | que ja ja que | no es reuní més per decidir, sinó solament per deliberar .) o per a induir a establir determinades relacions entre frases (com en aquests casos: Va treure de la rifa de Nadal i es va comprar una casa (relació causa-conseqüència) Es va comprar una casa i va treure de la rifa de Nadal (relació de simple successió de fet); igualment: El Joan va perdre el tren i hi va arribar tard El Joan hi va arribar tard i va perdre el tren ); però és més freqüent que la diferència d'ordre arrossegui una relació sense sentit o absurda ( No menjo perquè estic a règim i, en canvi, * Estic a règim perquè no menjo ). Al més sovint, però, les relacions sintàctiques d'ordre serveixen a l'expressivitat (cf. La intervenció decisiva de ... La decisiva intervenció de ...).
1. 1. 10 Forma estructural de l'oració
S'ha dit en un apartat anterior que els morfemes s'articulen primerament en mots , els quals tot seguit s'enquadren i organitzen en grups de mots anomenats sintagmes , i que aquests, al seu torn, es poden integrar successivament en altres sintagmes de major extensió i que finalment tots plegats componen una oració en forma d'una estructura d'estrats d'integració. En aquesta estructura, els elements que s'enquadren en un mateix grup tenen entre ells una major vinculació que amb els elements que s'integren en altres grups. Ara bé, la successió lineal dels signes en els enunciats de les llengües naturals no fa visibles, no mostra sinó molt imperfectament la seva organització interna, és a dir, no fa palesos els grups alludits ni els seus límits. Es pot dir que la linealitat de la cadena de l'expressió vela i fins oculta aquesta organització. Hi ha, en canvi, altres tipus de llengües, com per exemple la notació matemàtica, que expliciten l'organització interna de les seves expressions, tot i ser també lineals. Així, en l'expressió (5 x 2) + [(6 - 5) x 4] hi ha un conjunt de signes ([, ], (, )) que ens permeten d'identificar les agrupacions de signes i saber les prioritats de càlcul en les operacions de resolució de l'expressió. Es pot representar l'expressió que s'acaba de veure en un senzill diagrama arbori que indica tals prioritats:
S'han creat alguns mètodes per posar al descobert i representar aquesta organització que no es manifesta a ulls veients. El de la descomposició o anàlisi de l'oració en el els seus constituents immediats n'és un dels més coneguts i utilitzats. Prenguem una frase catalana senzilla, per exemple Jo pensava en la mare. Per analogia amb la més senzilla encara Jo pensava (que descomponem intuïtivament en Jo + pensava ), analitzem l'oració en Jo + pensava en la mare. Operant, un cop més per analogia amb frases més senzilles, podem gradualment arribar a una descomposició com la següent: a) pensava + en la mare , b) en + la mare , i c) la + mare. Cadascun dels passos o talls d'aquesta anàlisi identifica i separa dos components adjacents. Les dues seccions que es troben a banda i banda de cada tall són els CONSTITUENTS IMMEDIATS de la secció superior. Aquesta denominació s'explica sempre que tals elements constitueixin immediatament (o sia, sense la interposició de res) la secció superior. Només mediatament (o sia, mitjançant la secció superior) constitueixen les seccions indentificades amb els talls anteriors. Així, pensava , per un costat, i en la mare , per l'altre, són constituents immediats de pensava en la mare , però mediats de Jo pensava en la mare. Podem representar aquesta descomposició en un esquema en forma de caseller com el següent:
Jo pensava en la mare
(1) Jo pensava en la mare
(2) Jo pensava en la mare
(3) Jo pensava en la mare
(4) Jo pensava en la mare
Un representació alternativa a aquesta és la següent en forma de diagrama arbori:
Î
Ï
Ð
Ñ
Jo pensava en la mare
Sigui quina sigui la notació que fem servir, aquest tipus d'anàlisi té algunes característiques que s'han de destacar: a ) l'aspecte principal de l'estructura d'una oració és que, malgrat la seva linealitat, té una ESTRUCTURA JERÀRQUICA, en la qual hi ha constituents SUPRAORDENATS i constituents SUBORDENATS; b ) un mateix constituent C pot ser alhora subordenat en relació a un constituent C 1 i supraordenat en relació a un altre constituent C 2 (a l'exemple, en està subordenat a pensava , però supraordenat a la mare ); c ) per analitzar una estructura jeràrquica, s'han d'efectuar DIVERSOS PASSOS D'ANÀLISI; a cada pas, el material lingüístic que s'analitza es talla en dues parts i així successivament fins que s'esgota el material a analitzar. (Raffaele SIMONE, Fondamenti di linguistica [Trad. Fundamentos de lingüística])) Vet aquí una representació més completa de l'oració Els nens portaven unes camises descolorides :
Niv. funcional gen. 1 Verb Niv. funcional gen. 2 Subjecte Verb Objecte directe Predicatiu Niv. sintagmàtic SN V SN ADJECTIU Nivell categorial Art Subst Verb Art. Ind. Substantiu Adjectiu Nivell vocabular ‘Els’ ‘nens’ ‘portaven’ ‘unes’ ‘camises’ ‘descolorides’ Nivell morfemàtic E l s n e n s p o r t a v e n u n e s c a m i s e s d e s c o l o r i d e s Nivell fonològic E l s n e n s p o r t a v e n u n e s c a m i s e s d e s c o l o r i d e s Significat global “Els nens portaven unes camises descolorides”
EXERCICIS sobre l’ESTRUCTURA DE L’ORACIÓ (Vegeu document EXERCICIS TEMA 1)
1. 1. 11 L'oració gramatical des del punt de vista de la seva integritat. L'el·lipsi
Les oracions que manifesten explícitament tots els significats de la proposició que concep i vol exterioritzar el seu autor-emissor es diuen oracions íntegres o completes. Moltes vegades, però, l'oració no explicita tots els significats de la proposició que manifesta, sense que això constitueixi obstacle per a comprendre-la. En efecte, qui concep una proposició i compon i enuncia l'oració que l'exterioritza té la llibertat de decidir, fent una previsió sobre les possibilitats de comprensió dels receptors en funció sobretot del context i de la situació en què la profereixi, quins significats de la propo sició que vol manifestar hi explicitarà i quins hi deixarà implícits. Evidentment, la manera de deixar-hi sobreentesos els significats és ometent-hi els mots i sintagmes pels quals es manifestarien i, de retop, també les funcions sintàctiques oracionals que aquests hi poguessin exercir. Les oracions que porten implícits un o més significats de la proposició que fan pública se solen anomenar el·líptiques o incompletes i encara
oració com No te'n vagis pot tenir la força il·locutiva d'una ordre, d'una petició o, encara, d'una súplica, que són forces il·locutives diferents; Aquí davant hi ha un revolt molt tancat dit al conductor d'un cotxe per algú que viatja en el mateix vehicle que ell condueix pot tenir la força d'una informació, però també d'un advertiment o avís. La força il·locutiva es manifesta i es copsa per mitjà de l' indicador il·locutiu (en conjunció, és clar, amb els trets pertinents de la situació d'enunciació). INDICADOR IL·LOCUTIU de la força performativa de les oracions.- L'indicador il·locutiu d'una oració és el conjunt d'aquells seus trets semanticoformals que manifesten i assenyalen quina és la seva particular força il·locutiva. Entre els elements i trets lingüístics semanticoformals que poden constituir l'indicador il·locutiu d'una oració hi ha, si més no, “l'ordre dels mots, l'èmfasi, la forma de l'entonació, la puntuació, el mode verbal i els anomenats verbs performatius ” (Searle, Actos de habla , p. 39); així, per exemple, la forma de l'entonació i de les inflexions de la veu són els elements que distingiran i indicaran la força il·locutiva concreta de l'oració No te'n vagis esmentada anteriorment. VERBS PERFORMATIUS (també anomenats verbs realitzatius ).- Verb performatiu és aquell amb què l'emissor, quan el diu o escriu en emetre l'oració de què forma part, anomena l'acció que pretén realitzar fent- lo servir i, alhora, la realitza; així, per exemple, l'emissor de les oracions “Et convido a fer un volt amb la meva barca”, “T'aconsello que ho facis abans no arribi ell” i “Et prometo que seré allí a l'hora que vam acordar”, en dir les formes verbals [Jo] convido , [Jo] aconsello i [Jo] prometo , anomena les accions convidar , aconsellar i prometre i alhora les duu a terme —a més, és clar, d'efectuar en cada cas una altra acció: enunciar o manifestar verbalment que les fa. No tots els verbs es poden fer servir com a performatius: només són susceptibles de tal ús aquells que denominen accions realitzables per mitjà de la paraula —ja que són els únics amb què es pot efectuar l'acció verbal il·locutiva que signifiquen—, i aquests encara només ho són quan s'emeten en la forma de la1ª persona del singular o del plural, segons escaigui, del present d'indicatiu i les altres que es mencionen a la nota núm. 1 al peu d'aquesta pàgina^1. Així, “prometre” pot assumir la funció performativa, ja que, en una situació real de comunicació, dir [jo] Prometo ... implica fer l'acció de prometre i, en dir-ho, hom la fa; en canvi, el verb “córrer”, per exemple, no pot fer la funció esmentada, ja que dir [jo] Corro ... no suposa realitzar l'acció de córrer ni, en dir-lo, es realitza tal acció (amb independència que algú pugui dir [jo] Corro mentre va corrent). Cal insistir a cridar l'atenció sobre aquesta condició que ha de satisfer l'ús d'un verb si es vol que sigui performatiu, és a dir, que es faci servir en la forma de la1ª persona del present d'indicatiu o alguna de les altres formes indicades, ja que, emès en una altra de les seves formes, no exerciria funció performativa, sinó únicament la genèrica d'enunciar una proposició, amb referències a la realitzacó d'accions il·locutives o sense, que és el que passaria si els enunciats dels exemples anteriors fossin emesos formulats, per exemple, en el temps i la persona en què s'enuncien tot seguit: “El vaig convidar a fer un volt amb la meva barca”, “M'ha aconsellat que ho faci abans no arribi ell” i “Li va prometre que seria allí a l'hora que havien acordat”, amb l'emissió dels quals l'emissor certament anomenaria i es referiria a les accions convidar , aconsellar i prometre , però NO les realitzaria. ACTES IL·LOCUTIUS DE PARLA INDIRECTES.- En realitat, en la configuració de l'indicador il·locutiu de les oracions es pot fer servir qualsevol dels recursos disponibles en la llengua amb què es compongui, entre els quals també el significat no literal o figurat (per ex., lit. Aquest menjar no se'l menjarien ni els porcs [= no-lit. Aquest menjar és tan dolent que és immenjable]) i la modalitat oracional supletiva o indirecta (per ex., modalitat oracional interrogativa supletiva o indirecta ( Que potser ) No fou Cèsar un gran general? [= modalitat oracional assertiva no-supletiva o directa Cèsar fou un gran general ]. Quan un acte il·locutiu de parla es fa per mitjà d'un indicador il·locutiu que presenta una modalitat oracional supletiva o bé un significat no literal, o encara totes dues coses alhora, es diu que constitueix un acte il·locutiu de parla INDIRECTE, com, per exemple, ho fóra l'emissió de l'oració ( Tu creus que / Vosaltres creieu que ) Els porcs es menjarien aquest menjar?! , la força il·locutiva de la qual no és preguntar res ni encara menys sobre els porcs, sinó “asseverar” indirectament , en concret asseverar que Aquest menjar és immenjable de tan dolent que és. ACTE IL·LOCUTIU GLOBAL DE PARLA (també dit MACROACTE IL·LOCUTIU DE PARLA).- Una sèrie
1 També —tot i que proporcionalment en molt menys casos— en la 3ª persona del singular o del plural del present d'indicatiu de la veu activa en enunciats com ara El govern demana al ciutadans ..., Els governs de la Unió Europea insten a la comunitat internacional ... (en una declaració emanada d'un(s) govern(s)) o en la 3ª persona del singular o del plural del present d'indicatiu de la veu passiva reflexiva ( Es prohibeix passar a les andanes per damunt les vies ; Per la present resolució, es nomenen per al càrrec de x les persones a , b i c) o encara en la 3ª persona del singular o del plural del present d'indicatiu de la veu passiva amb complement agent explícit ( Els ciutadans són pregats per les autoritats municipals de voler col·laborar en ...) o implícit ( És prohibit ( d' ) afixar cartells en aquesta paret ).
més o menys llarga d'oracions poden constituir plegades l'instrument de realització d'un sol acte locutiu i d'un sol acte il·locutiu de parla i, doncs, tenir en conjunt una sola força il·locutiva, sense perjudici que cadascuna sigui pel seu compte el mitjà d'acompliment d'un acte locutiu i un acte il·locutiu particulars. Aquest és el cas del conjunt d'oracions que componen la següent conversa telefònica entre dos amics (exemple extret i adaptat de G. Rigau, Gramàtica del discurs ): Joan: —Digui! Pere: —Hola Joan! Sóc en Pere. Joan: —Hola Pere. Què fem? Pere: —Bé, gràcies... Escolta, no tens pas les obres completes de Torras i Bages, tu? Joan: —Sí. Per què? Pere: —Necessitaria consultar-les per a un treball que faig i no les trobo enlloc... Me les podries deixar uns quants dies? Joan: —Oi tant! Passa quan vulguis per casa que te les tindré a punt. Pere: —Moltes gràcies, eh? Adéu! Joan: —No es mereixen. Adéu! Tal com assenyala Rigau ( ibidem ), aquesta conversa conté diversos actes il·locutius de parla: salutacions, preguntes, afirmacions, agraïments, etc. Però tots contribueixen a la realització d'un sol acte il·locutiu global de parla predominant, que és fer una petició , el qual resulta del concurs seqüencial dels actes particulars que componen la conversa i és, per això, el macroacte o acte il·locutiu global de parla del conjunt. Els macroactes il·locutius de parla poden ser homogenis o heterogenis^1. Direm que són macroactes il·locutius homogenis aquells que estiguin formats per un seguit d'actes il·locutius de la mateixa classe o de la mateixa força il·locutiva genèrica (com ara, tots amb “descriure” com a força il·locutiva, o tots amb “narrar” o tots amb “aconsellar”, etc.); en cas contrari, direm que són heterogenis, és a dir, si el componen actes il·locutius de diverses classes (com ara, uns amb la força il·locutiva “descriure” , uns altres amb la de “narrar”, uns altres amb la d'“aconsellar”...).
EXERCICIS sobre ACTES IL·LOCUTIUS DE PARLA (Vegeu document EXERCICIS TEMA 1)
Arribats en aquest punt, i com a preparació del pròxim sobre la comunicació, ve a tomb de recordar amb el lingüista W. L. Chafe ( Meaning and the structure of language [Trad. Significado y estructura de la lengua)] que la llengua permet la transmissió d'informació de la ment de qui parla a la ment de qui escolta. [...] aquesta informació es pot considerar organitzada en oracions, cadascuna amb un nombre d'unitats semàntiques ordenades per a formar una configuració complexa.
1. 1. 13 Discurs, enunciat i missatge lingüístics
La manifestació lingüística del discurs mental produeix el DISCURS LINGÜÍSTIC, amb el qual es formen ENUNCIATS i MISSATGES LINGÜÍSTICS per mitjà d'ENUNCIACIONS en el marc d'ACTES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICA. Discurs lingüístic. La manifestació lingüística del discurs mental (vg supra p. ) genera el discurs lingüístic : el doll de formes de pensament de què aquell consisteix és transferit a un seguit de formes lingüístiques orals o escrites que el va exterioritzant. El discurs lingüístic és, doncs, l'expressió fluent d'idees, emocions i sentiments, intencions, voluntats i desitjos, per mitjà d'una llengua, fent ús de la facultat del llenguatge; és, abans que res, “allò que es va dient”. El discurs lingüístic és el flux del llenguatge, parlat o escrit, és el seu desenvolupament, el seu desplegament, el seu curs.^2
1 Aquesta terminologia no té curs en la literatura sobre els actes de parla, però pot fer-hi un bon servei en el discurs sobre els macroactes il·locutius de parla.
2 El terme discurs té, com se sap, altres sentits, el més corrent i conegut dels quals és gènere de missatge oral plurioracional de certa llargada.
El missatge, únic per naturalesa, serà l' stimulus per al receptor. En primer lloc, el refereix al seu codi en LN a fi d'identificar-lo; després de comprendre'l, és a dir, d'interpretar-lo en una estructura d'enteniment que, en cas de produir-se una bona comunicació, s'aproximarà a l'estructura de partida. Aleshores podrà actuar damunt el món [extralingüístic] real o imaginari. Missatge Codi LN Conceptualització R^2 (Co^2 ) Recorregut del receptor ( comprensió )
Un primer esquema de base de la comunicació lingüística es presenta així: E R^1 Co^1 LN Missatge LN Co^2 R^2 R [...]
El referible R és infinit; la cadena del missatge és única. Entre l'un i l'altre es troben una concep tualització reductora i un codi de LN, delimitable però complex:
R 1 Co1 LN1 Cadena^ LN2^ Co2 R^2
E R
Bernard Pottier ( Linguistique générale [Trad.: Lingüística general]
La transmissió del missatge és instàntania o immediata quan el missatge es transmet tot just acabat d'exterioritzar o mentre encara es va exterioritzant, i diferida quan es transmet al cap d'un lapse de temps més o menys llarg d'haver-lo exterioritzat i de tenir-lo emmagatzemat en un determinat suport. En el cas dels missatges diferits, el missatge pot tenir un emissor plural si en la seva composició ha intervingut més d'un individu (per exemple, els missatges redactats collectivament). L'emissor o, en el cas de la transmissió diferida del missatge, algú altre per ell transmet els seus missatges a través d'un canal de comunicació, que és el conducte (aire, cable telefònic, etc.) per on el missatge circula i es trasllada de l'emissor al receptor. En la transmissió del missatge, es poden combinar, successivament o alhora, dos o més canals. Una altra representació esquemàtica més convencional dels elements i procés de la comunicació és aquesta:
E = Emissor ; R =Receptor(s) ; LNE = Llengua natural de l'E ; LNR = Llengua natural del R
E i R es comuniquen normalment en la mateixa llengua, sense que, per això, sigui necessari que l'un i
l'altre en tinguin un coneixement idèntic (coneixement LNE coneixement LNR): n'hi ha prou que aquest
sigui suficient per a possibilitar la comunicació amb una acceptable fluïdesa i permeti a E i R demanar, si escau, els aclariments que eventualment puguin necessitar sobre el significat i l'ús de determinats elements dels missatges. E i R també es poden, però, comunicar fent servir cadascú una llengua diferent, la qual cosa, òbviament, implica i exigeix que l'un i l'altre tinguin un grau de coneixement passiu de la llengua en què l'altre emet els missatges suficient per a comprendre'ls ( bilingüisme passiu ).
La comunicació pot ser interactiva o no interactiva. En la comunicació interactiva, que al més sovint és bidireccional , emissor i receptor intercanvien alternativament el seu paper en un procés d'estimul-resposta per torns de paraula, com passa en la conversa espontània, en l'entrevista, etc. La comunicació no interactiva, en canvi, és unidireccional : emissor i receptor no s'intercanvien els seus rols i els missatges només circulen en un sentit.
En el procés de la comunicació, sobretot amb els emissors i receptors presents els uns als altres, es dóna el fenomen de retroacció ( feedback ) del missatge i de la reacció del receptor en l'emissor, el qual les aprofita per controlar la correcció i eficàcia de la seva acció comunicativa.
Enunciació. Es diu enunciació de l'acció de compondre i emetre un enunciat o un missatge lingüístics. Dit altrament, enunciació és cada acte d'utilització real i pràctica d'una llengua per un qualsevol dels seus parlants en una situació concreta.
Acte de comunicació lingüística. S'anomena acte de comunicació lingüística l'acció de comunicar-se per mitjà de missatges lingüístics dos o més individus concrets en un lloc i en un moment o temps també concrets.
OBSERVACIÓ: L'acte de comunicació lingüística no és conegut solament amb aquest nom. Hi ha estudiosos i teories de la composició, emissió i intercanvi de missatges lingüístics que el denominen enunciació , n'hi ha d'altres que l'anomenen acte d'enunciació i encara d'altres que s'hi refereixen amb l'expressió acte de parla , acte verbal , acte de llenguatge i encara acte de discurs.
L'enunciació del missatge
Bernard Pottier ( Linguistique générale [Trad. Lingüística general]) representa l'enunciació del missatge per mitjà d'aquest gràfic i la breu explicació posterior:
En la comunicació corrent, unes persones parlen sobre un tema amb un propòsit en certes circumstàncies : Sota « circumstàncies » es reuneixen les indicacions marginals, com ara el lloc on s'esdevé l'acte comunicatiu, el moment del dia, tots els supòsits i pressupòsits que l'emissor considera coneguts pel receptor i el soroll.» Sota la rúbrica « persones » es troben els aspectes socioculturals d'emissor i receptor (edat, sexe, rang o categoria...), els quals determinen l'elecció de registres, de fórmules de cortesia social, de fraseologia...., com també l'actitud d'un interlocutor respecte a l'altre: ordre, prec, advertiment, declaració...
