LA PLAÇA DEL DIAMANT
Només sentia parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia
pudor de colom. Coloms al terrat, coloms al pis; els somiava. La noia dels coloms.
Farem una font, deia en Cintet, amb la Colometa a dalt amb un colom a la mà. Quan
anava pel carrer cap a casa dels meus senyors a treballar, el parrupeig dels coloms em
seguia i se’m ficava al mig del cervell com un borinot. De vegades la senyora em
parlava i jo, distreta, com si tal cosa, no li contestava, i ella em deia, ¿que no em sent?
No podia dir-li que només sentia els coloms, que tenia a les mans deix de sofre
dels abeuradors, deix de veces relliscant a dintre de les menjadores acompanyant-les
perquè no sortissin fora, prement-les perquè sortissin per tots els foradets igual. No
podia dir-li que si un ou queia del covador a mig covar la pudor em feia recular encara
que m’estrenyés el nas amb els dos dits. No podia dir-li que només sentia crits de
colomí demanant menjar amb tot la fúria del cos ple de canons grocs clavats a la carn
morada. No podia dir-li que només sentia parrupeig de coloms perquè els tenia ficats
a casa i que si deixava oberta la porta de l’habitació-colomar del pis, els coloms se
m’escapaven pertot arreu i sortien pel balcó del carrer sense parar com en un joc de
bogeria. I que tot havia començat per culpa d’haver hagut d’nar a treballar a casa
d’ells, perquè estava tan cansada que no tenia ni esma, quan calia, de dir no. No li
podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola
i que, si alguna vegada em queixava a casa, en Quimet em deia que li feia mal la
cama. No li podia dir que els meus fills eren com flors mal cuidades i que la meva casa
que havia estat un cel se m’havia tornat un desori i que a la nit, quan portava els nens
a dormir i els alçava la camisa i els feia ring-ring al melic per fer-los riure, sentia el
parrupeig dels coloms i tenia el nas ple de pudor de febre de colomí.
RODOREDA, Mercè, La plaça del Diamant, Barcelona, Club Editor, 1999, pp. 125-126
lengua catalana
PAGE 9