ÍCAR
«Cal que escapem d’aquí, cel enllà», va dir el pare. «He estudiat molt bé el
vol de les àguiles i he aconseguit de construir dos parells d’ales, l’un per a
mi i l’altre per a tu. He intentat de reproduir la perfectíssima estructura
òssia i muscular de les dels ocells i els seus moviments, d’una complexitat
que no ets prou madur per entendre. Però procura almenys d’aprendre com
es belluguen les que ara et col·locaré. Mira: així.» I les lliçons varen durar
diversos dies. «Bé, avui a arriscar-nos», va decidir el pare. «Jo traçaré el
camí i tu em seguiràs. Però ets més atrevit que intel·ligent. Recorda que
aquests apèndixs, encara que molt treballats i no gens simples, són al
capdavall, i sobretot a les juntures, de cera. No disposava, en la nostra
condició de presoners, de materials més adequats, no podia triar. Tinc
moltes idees, però no m’és permès d’assajar-les, em falta pràctica.
Tanmateix, si en llançar-te a l’espai comences a bogejar i puges més del
compte, el sol et fondrà de seguida el gruix de la substància, cauràs al mar
i t’hi negaràs, perquè em serà impossible d’auxiliar-te. Temo que hem
nascut més de quatre mil·lenaris abans d’hora», medità el savi. «Però
conquistar la llibertat comporta una pila de penes, esforços, fatigues i
perills. Apa, les paraules sobren, enlairem-nos.» «Amunt!», guimbava el
noi, sense cap vestigi del sentit de la responsabilitat. El pare li prenia per
darrer cop, amb un llarg esguard, la mida de la curta xolla. «Nen, et
pronostico, en el més afortunat dels casos, un destí de xarxada quan els
pescadors surtin a sardinals», va sospirar el bon pare. I tothom coneix el
diferent resultat de la doble aventura.
SALVADOR ESPRIU,
Les roques i el mar, el blau.
Llibres del Mall, Barcelona, 1981.
lengua catalana
____________________________________________________________________________
PAGE 2