¡Descarga Examen final DDII y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!
PSICOLOGIA DE LES DIFERÈNCIES INDIVIDUALS
Tema 0
Introducció Gran diversitat i variabilitat. No hi ha dos individus idèntics. El que pot semblar un “tot” homogeni, ens mostra una “unitat heterogènia” formada per individus tots diferents malgrat ser de la mateixa espècie. La psicologia diferencial s’interessa per la VARIABILITAT INTERINDIVIDUAL del comportament humà per: explicar-ho, controlar-ho i pronosticar-ho. Respecte la diversitat, es reconeix l’existència de variabilitat interindividual i intergrupal i s’estudia per comprendre raons de la realitat i efectes en la vida personal i social dels individus.
Història i panoràmica general
La ciència és un conjunt de coneixements que s’han acumulat al llarg de la Història
de la Humanitat. El punt de partida és l’observació del fenomen ( variació ). Ens
interessa per què hi ha diferències i quines són. La història ens dóna la seqüència
de formulacions abstractes dels perquès de la variació.
0.1 Impacte dels decobriments de la Psicologia Diferencial en la societat
Comparar grups és delicat. Hi ha nombrosos exemples de resultats d’estudis que
no han estat benvinguts per la societat. Ex.: Raça i CI (Jensen, 1971); The Bell
Curve (1994) o el cas Semenya (2009). Hem de tenir en compte que parlem de
diferències i no de desigualtats (que suposen un criteri o una valoració moral).
Les diferències individuals entre humans és un fet natural, però que te moltes
conseqüències socials. Observar les diferencies entre homes i dones, no només
biològiques sinó també aquelles referents a la conducta, sentiments, motivacions...
Esquema històric
2 fases donat que les preocupacions per saber les causes i raons de les
diferències psicològiques entre persones són les mateixes, però les respostes,
teories i models no:
Fase pre-científica (s.IV AC i finals s.XIX): es caracteritza per la descripció i el
registre de la variabilitat i un seguit de creences i teories molt especulatives del
perquè existien i quines funciones tenien.
Fase científica de finals dels s. XIX ( dels Trets, Tests Mentals i de la
personalitat...): CI, Tret, Anàlisi Factorial, Temperament...
Etapes històriques
1850-1910 Sorgiment i constitució de la Psicologia Diferencial.
- J. M. Cattell : funda un laboratori on s’inventà els tests mentals (1867)
- Binet : primer test d’intel·ligència (1905) i parla de l’edat mental.
- W. Stern dóna el nom a aquest disciplina com Diferencial (1990)
- Darwin l’evolució ha estat responsable i la causa de la variabilitat dels
organismes en la naturalesa.
- Pearson descobridor del “index de correlació producte-moment de Pearson”
- Galton (l’avi de la Diferencial): isobares, empremtes digitals, eugenèsia
- Spearman : inventor de l’anàlisi factorial, tècniques d’estadística i el factor G.
Formula la primera teoria moderna de la intel·ligència.
1910- 1950 Desenvolupament i delimitació dels continguts i mètodes propis de
la Diferencial.
- Thurstone : psicometrista americà. Inventa tècniques d’avaluació de les aptituds.
- Spearman , Guiford , Yerkes (surten llibre Pueyo)
- Terman : psicòleg dels EUA a Stantford. Creà el primer test d’intel·ligència i
inventa el concepte de CI. Es dedica a l’estudi de les termites on selecciona els
nens talentosos.
- Weschler : crea el test d’intel·ligència més conegut i el competidor comercial del
de Terman. Escales de Wiss i Weiss.
- Burt : educativa. Dissenya programes escolars. Falsificà dades que demostraven
la importància dels gens en la intel·ligència.
- G. Allport : Estudi de la personalitat. Concepte del tret psicològic.
1950-1980 Diversificació per l’amplitud d’interessos que convivien en la
Psicologia Diferencial (intel·ligència, personalitat, actituds...) i els molt avenços
específics acumulats (psicometria, psicologia educativa, clínica...). Fa que es
produeixi sagregació de branques de la psicologia diferencial en subdisciplines que
ara tenen una enorme vitalitat
- Cattell, Eysenck, Anastaci, Weschler. Cronbach, Lykken (Pueyo)
- Guilford
1980-actualitat renaixement: la tradició experimentalista de la psicologia i la
psicologia aplicada s’han reconciliat amb la tradició correlacinal (molts models
clàssics formen part de la psicologia actual). En aquesta època la variabilitat
individual és molt important.
- Gardner, Stenberg, Deary, Hogan, McCrae, Costa, Hunt, Jensen, Drasgow,
Plomin, Furnham, Diener (surten al llibre Pueyo)
- Bouchard, Zuckerman, Scarr, Carroll, Mischel, Bandura
Persona: és un individu de l’espècie homo sapiens, és a dir, un organisme concret
de l’espècie humana.
Personalitat: conjunt d’elements que configuren una estructura psíquica única i
pròpia de cada individu humà ( persona).
La psicologia quan s’interessa per les persones s’ocupa de la personalitat, però
també d’altres aspectes de la persona que no són la personalitat, com la biologia,
conducta, ocupació, relacions interpersonals, desig, malalties, educació..
Tema 1.Unitats bàsiques de l’anàlisi de les ddii
1.1 Tipus de variabilitat
La variabilitat en psicologia fa referència normalment a la comparació entre
individus en relació al seus atributs, disposicions, capacitats i altres constructes
psicològics.
Variabilitat interindividual fa referència al fet natural que els individus d’una
mateixa espècie i població es comporten d’una manera diferent en les mateixes
coordinades d’espai i temps (variabilitat en un mateix moment).
Variabilitat intraindividual (desenvolupament): vell-adult-jove. Comparació d’un
individu amb ell mateix al llarg del temps en referència a una variabilitat
Distingim: “canvis intraindividuals” o diacrònica (fenòmens associats al procés de
maduració i desenvolupament i són irreversibles, com l’agudesa auditiva) de les
“diferències intraindividuals” (que són reversible, total o parcialment, es a dir, el
resultat de la interacció entre la situació i l’individu, com la modificació d’un hàbit).
Variabilitat intergrupal: fa referència a l’existència de variació en determinats
atributs psicològics observada si comparem grups d’individus entre si (diferències
entre grups).
1.2 Causes de la variabilitat de la conducta
Qualsevol conducta sempre és el resultat d’una interacció entre un individu
(persona o agent) i l’entorn on viu i que el desenvolupa. El procés natural, amb
ordre causal, de la conducta és la cadena causal E-O-R( Estímul-Organisme-
Resposta)
L’estímul són els que desencadenen la resposta mitjançant canvis que impacten
en l’organisme el qual activa i executa una resposta determinada.
L’organisme: opera (emocionalment i cognitivament de forma conjunta) i processa
la informació que li arriba (estímul), a la qual afegeix la informació que disposa a la
seva memòria (plans, expectatives, pors..).Pren la decisió d’iniciar una resposta
que té sentit personal i una finalitat.
Resposta es divideixen en diversos tipus:
o Segons la seva naturalesa: respostes motores, respostes fisiològiques i/o
respostes verbals.
o Segons la seva complexitat: respostes simples o respostes molt complexes.
Hi ha diferents estudis sobre quin factor te més pes respecte l’elaboració
d’una resposta. Es poden distingir segons com som:
Operacionisme, atribueix a la situació (percepció, atenció que presentem...)
Disposicionisme, és la més tradicional i es refereix a que com les persones som
diferents les respostes també seran diferents. (intel·ligència, responsabilitat...)
El disposicionisme i el situacionisme estaven confrontats fins arribar al
interaccionisme relació complexa entre les dos que es retroalimenta, ja que la
realitat és múltiple i dinàmica. Tots dos interactuen i col·laboren plegats en
organitzar les respostes dels individus en funció de les influències externes i la
finalitat de les mateixes.
La concepció més “raonable” és que les persones tenim uns tret diferencials a
partir dels quals analitzem els estímuls i es generen les respostes segons la
manera canalitzada d’acord amb la teva persona. Les persones no només es
comporten i canalitzen segons la situació, sinó que també depèn dels trets
diferencials de la persona.
És pot estudiar l’individu de forma científica? Idiogràfic vs. Nomotètic.
ESTUDI IDIOGRÀFIC: ESTUDI NOMOTÈTIC:
Estratègia: unicitat Estratègia: similitud
Objectiu: comprensió profunda Objectiu: identificació unitats
Mètodes investigació: qualitatius Mètodes investigació: quantitatius
Dades: entrevistes, diaris... Dades: tests
Avantatges: comprensió individu Avantatges: generals i predicció
Inconvenients: no generalització Inconvenients: superficialitat
1.3 Disposicions i trets psicològics
L’ especificitat del comportament és una característica pròpia dels reflexes i
d’altres conductes senzilles. Els trets i hàbits, es proposen per justificar el pq les
persones, tot i comportar-se d’acord a l’efecte de l’especificitat situacional, mostren
variacions que són sistemàtiques.
Constructes : hipotètics (intermediaris), simples i complexos, tipus: processos,
disposicions i estats; estructurals o funcionals. Serveixen per descriure, classificar,
explicar i predir.
Els crits, la sudoració, l’agitació són indicadors del constructe hipotètic “por”.
Tema 2. Anàlisi quantitatiu de les ddii
2.1 Mesurar, quantificar,analitzar, predir Mesurar és assignar valors numèrics a successos o trets específics. Per això caldrà transformar o operativitzar un esdeveniment (variable) per a que sigui mesurable. Les variables poden ser: Continues Discretes Hi ha 4 fonts bàsiques per mesurar la variabilitat:
Autoinformes Heteroinformes Observacions directes Biodata
La clau més important de l’èxit de la medició psicològica és l’agregació. En comptes de preguntar “Ets optimista?”, que resulta una pregunta subjectiva perquè no tothom entén el mateix per optimista , preguntem sempre el mateix en un test per reduir el biaix individual amb el biaix individual de la següent pregunta. Llavors és fa la mitjana. Mitjançant l’agregació obtenim informació replicable.
2.2 Metodologia experimental vs. correlacional
Existeixen 2 tradicions en l’anàlisi quantitativa en psicologia:
Metodologia experimental , típic en la psicologia general-experimental. En aquest
enfocament l’explicació de la conducta es realitza a través de la manipulació de
l’entorn o de les variables antecedents amb la intenció d’establir relacions de
causalitat entre les variables..
Metodologia correlacional , típic en la psicologia diferencial. Es basaria en
l’observació natural i la no modificació de l’entorn o dels subjectes calculant les
correlacions entre variables.
2.3 Qualitats de les dades: objectivitat, fiabilitat i validesa
Les dades recollides cal que siguin objectives, fiables i vàlides. L’Objectivitat , implica que els resultats són independents de l’examinador o entrevistador. La Fiabilitat , és el grau en què una mesura coincideix de manera estable amb altres mesures del mateix esdeveniment. És necessari avaluar la fiabilitat de les mesures perquè sempre que mesurem alguna cosa ho fem amb un grau d’error. La validesa d’una medició és el grau en què s’avalua variació en la característica o fenomen que volem mesurar, es a dir, si realment s’està avaluant allò que realment es vol avaluar.
Tipus de validesa:
- De contingut, fa referència a si els ítems d’una escala són rellevants i exhaustius per mesurar allò que es pretén.
- De criteri, contrasta si els ítems d’una escala són iguals d’eficaços que altres ítems.
2.4 Anàlisi factorial L’AF és un procediment estadístic mitjançant el qual es pot agrupar la variació d’un determinat grup de variables observables en un conjunt de variables latents (no observables) anomenades dimensions, components o factor. Creada per Charles Spearman i Louis Leon Thurstone com un mètode d’investigació. En l’actualitat engloba un conjunt de procediments utilitzats per identificar la quantitat de variabilitat compartida en un conjunt de variables correlacionades entre elles i reduir la seva dimensionalitat a un nombre menor (factors).
2 tipus d’AF:
- Exploratori,investiga si es poden agrupar diverses variables en factors sense partir d’hipòtesis prèvies.
- Confirmatori, són una teoria i una hipòtesi sobre la relació entre unes variables observables i unes de latents les que guien l’anàlisi.
Tema 3.Intel·ligència, capacitats,QI i el rendiment cognititu
La intel·ligència va ser objecte d’estudi des del s.XX amb aportacions de diferents investigadors. En els anys 60 i 70 va deixar de tenir interès aquest tema degut a la crisi en els mètodes d’anàlisi correlacional i factorial, de l’auge de postures ambientalistes, de les crítiques orientades en contra l’ús dels tests psicològics i de la multiplicitat de models estructurals de la intel·ligència divergents,
3.1 Capacitats, aptituds, habilitats
Capacitat: potencial que té cada persona per realitzar qualsevol tasca, en termes d’eficàcia i nivell d’execució. És un atribut innat.
Aptitud:capacitats cognitives, aptituds verbals...
Cognitiva Cronometria mental. L’aportació de Jensen
- operacions mentals... temps de reacció (mseg) - factor g. Sabem que la intel·ligència es mesura amb QI, però no sabem quina és la seva naturalesa. Els primers estudis que es van fer eren de cronometria mental.
Neurociència Velocitat neural i QI Eysenck i Haier: Eficiència neural
Mitjançant les ressonàncies podem saber com funciona el cervell quan les persones resolen un test d’intel·ligència; quines àrees del cervell s’activen. Avui sabem que gran part de la variació del factor g té a veure amb les diferents àrees, no hi ha una única àrea on es troba la intel·ligència. El funcionalisme cerebral té a veure amb la intel·ligència però no hi ha un únic lloc on localitzar-la.
Tema 4. Models estructurals de la intel·ligència
L’estudi de la intel·ligència s’ha dividit en mesurar-la(Binet, no menysprea la influència de la càrrega genètica, però posa l’accent en l’ambient) i en investigar l’estructura(Galton i Cattell, consideren que tot es degut a factors genètics i hereditaris). S’han de diferenciar els models factorials(Spearman i Thcaurstone) dels no factorials(Sternberg i Gardner).
4.1 Models unitaris i multi-factorials
Spearman i el factor G
Va observar que en comparar diverses mesures de capacitats cognitives entre elles mateixes, les correlacions resultaven positives i, a més, es podia establir una relació jeràrquica. Per tant, plantejava model on es reconeixien factors específics i un factor comú a tots ells. Per comprovar aquest model, va inventar el Anàlisi Factorial
Teoria Bifactorial dir en dos components:
L’específic (“s”): competència requerida per realitzar una tasca concreta. Habilitats adquirides General (“g”): capacitat i aptituds innates
Thurstone i les capacitats mentals
Va utilitzar l’anàlisi factorial però d’una manera diferent, per obtenir una estructura diferent de la intel·ligència. Thurtone criticava que Spearman havia possat massa emfàsi en una capacitat general per explicar la intel·ligència humana. Ell, va proposar avaluar diferents aptituds mentals i que el resultat d’un test concret no signifiqués el grau d’intel·ligència d’aquella persona.
4.2 Models jeràrquics de la intel·ligència
Partint de la base que s’utilitza l’Analisi Factorial com metodologia d’anàlisi i extracció de factors; hi ha diversos autors que proposen diferents estructures:
Burt, 1949 Proposa model amb diferents nivells jeràrquics inferiors al factor g. Defineix 18 factors organitzats en diferents nivells o grups:
o 1r nivel: els factors associats a les sensacions o 2n: els processos perceptius complexes o 3r: els processos associatius o 4t: els processos relacionals. A la cúspide es localitzaria el factor g
Vernon, 1960 Defineix estructura jeràrquica organitzada en tres nivells:
o 1r: es troben els factors d’habilitats particulars a determinades tasques o 2n: factors verbals-educatius, de raonament lògic o atenció i factors espacials- mecànics, o psicomotrius; o En el nivell més alt es troba el factor g
Cattell Aconsegueix un model on incloure aportacions de Spearman i Thrustone.
o 1r nivell: les aptituds mentals primàries de Thrustone
o 2n nivell: Intel·ligència Fluida i la Intel·ligència Cristal·litzada
o 3r nivell: trobem el factor g de Spearman
J.B.Caroll, 1993 Va intentar integrar totes les investigacions sobre intel·ligència, confluint en el Model dels Estrats:
o 1r nivell: les aptituds primàries de rendiment o 2n estrat: la Intel·ligència fluida, cristal·litzada, percepció visual, auditiva, velocitat cognitiva, capacitat de recordar i memoria o 3r estrat: la Intel·ligència G eneral.
4.3 Models múltiples no-factorials
Sternberg(1985),va crear la Teoria triàrquica de la intel·ligència i el model de les intel·ligències múltiples.
Pràctica: permet adaptar-se als canvis i a l’entorn gràcies a l’experiència adquirida. Creativa: fer front als reptes de manera original i creativa Analítica:troba solucions als problemes, te a veure amb el grau d’excel·lència a nivell acadèmic. És l´única en poder ser mesurada.
5.2 Estudis transversals i longitudinals
Transversal: diferents edats en un mateix moment.(Pares i fills en el 2018) Longitudinal: diferents moments amb les mateixes persones, tenint diferents edats.(Un test a un grup de joves de 20 anys, després quan tinguin 30,40...).
Aquests dissenys tenen limitacions, ja que les diferències no nomes es donen per l’edat, poden ser degudes a més factors efecte cohort , relacionat amb que cada generació és diferent i única a nivell social,tecnològic o individual. Un model que combina els dos estudis es l’anomenat time lag.
Cattell, va dividir entre I.Flüida i Cristal·litzada, les dues augmenten amb l’edat però a partir de la joventut es diferencien. La flüida (són tasques noves per l’individu i exigeixen operacions de tipus perceptiu i processament de la info) comença a disminuir i la cristal·litzada(coneixement acumulat per l’experiència) es manté o augmenta.
5.3 Increment secular de la intel·ligència Els països on recentment ha començat la seva modernització s’observa un augment de la I. Flüida. Al llarg dels anys ha millorat el QI, i varies hipòtesis diuen que pot ser degut a la millora en l’alimentació, l’educació generalitzada, majors exigències de l’ambient, arribada dels TIC...
Tema 6. Diferències de grup i les capacitats humanes
6.1 Rendiment cognitiu i diferències de sexe Les nenes de mitjana tenen un rendiment superior als nens perquè maduren abans. A partir dels 16 anys s’igualen i en alguns casos les nenes superen.
6.2 Sexe i gènere El dimorfisme Home vs. Dona es dona en la 6a setmana de gestació. Després, l’entorn cultural i social de l‘individu en determina el rol de gènere , conjunt de comportaments i actituds que la societat espera que l’individu tingui segons el seu gènere.
6.3 QI i diferències de gènere Les diferencies en volum cerebral entre homes i dones es deuen a aptituds específiques i no a intel·ligència general (g). La hipòtesi de la variabilitat planteja que hi ha més diferències entre homes que dones a nivell de QI. Per començar a reagrupar els resultats a partir dels 80 anys es va començar a utilitzar la tècnica del metanàlisi , per resumir els resultats dels estudis sobre una mateixa temàtica. Aquesta tècnica es basa en la revisió quantitativa de les publicacions empíriques sobre una determinada qüestió i el resultat s’expressa amb l’índex d de Cohen.
6.4 Aptituds específiques, canvi temporal i sexe
Cristal·litzada, inclou tasques verbals i matemàtiques. En les verbals les noies són superiors i els nois en les matemàtiques. Flüida, tasques de raonament inductiu. Diferències insignificatives. Visual, tasques de rotació, relacions espacials i visualització. Moderadament significativa a favor dels homes. Les diferències entre sexes són majors en adults que en adolescents. Per explicar-nos les diferències hem de mirar factors biològics i psicosocials.
Tema 7. Temperament i models biològico-factorials de la personalitat
7.1 Què és el temperament?
Segons Allport o Kagan fa referència a la naturalesa emocional d’un individu, el nucli emocional de la personalitat. Bluss i Plomin diuen que son trets de la personalitat que s’hereten, ja es troben presents en la infància.
Es parla de 2 tipus de temperament:
Difícil: nens actius, irritables i amb hàbits irregulars. Els costa adaptar-se a situacions noves. Fàcil: nens bastant oberts i adaptables a noves experiències, humor positiu i hàbits força regulars.
7.3 Topologia física i personalitat
Kretschmer va proposar que la personalitat podia relacionar-se amb l’estructura corporal.
Pícnic(obesos): maniacodepressiu Musculats Astènic(prims): esquizofrènia
Sheldon, va relacionar aquests 3 tipus, amb les capes embrionàries, que ell va anomenar somatotipus.
Endomorfisme: tendència a ser gras. Desenvolupament excessiu del sistema digestiu. Mesomorfisme: tendència a la musculatura. Desenvolupament dels músculs,ossos i teixits connector. Ectomorfisme: tendència a ser prim. Un major desenvolupament en la pell i sistema nerviós.
Encara estar per comprovar que hi hagi una relació directa entre el tipus de físic i la personalitat.
Més tard, va sorgir:
Sistema de detenció/atac-fugida
7.5 Estudi científic del temperament: Cloninger i Zuckerman
Zuckerman , els seus primers experiments eren sobre la privació sensorial. Aïllava a una persona de tots els estímuls possibles, tancant-la en una caixa fosca. Va trobar ddii en la tolerància a la situació de privació. Va proposar la Percaça de Sensacions, relacionada amb el model d’Eysenck. Formada per les 4 següents dimensions:
Percaça d’aventura i risc Percaça d’experiències Desinhibició Susceptibilitat a l’avorriment
Els cinc alternatius( incloent la Percaça de Sensacions) són:
Extraversió: necessitat de fer coses i la manca d’habilitat per relaxar-se Neuroticisme: freqüència en la que s’experimenten emocions negatives Agressió-hostilitat: disposició a comportar-se de manera agressiva Impulsivitat no socialitzada: actuar sense pensar en les conseqüències
Cloninger , va desenvolupar un model de 7 factors, després de tots els anteriors. Format per 4 dimensions temperamentals, són majoritàriament heretades i es mantenen estables en el temps:
Evitació del dany Cerca de novetat Dependència de la recompensa Persistència
3 dimensions caracterials, es van desenvolupant al llarg de la nostra vida:
Auto direcció Cooperació Auto transcendència: característiques místiques i religioses de l’individu
Tema 8. Models lèxico-factorials de la personalitat
Allport i Odbert, van trobar 18.000 paraules que descrivien comportaments i 4. d’elles, trets psicològics.
8.2 Llenguatge, lèxic i personalitat
Catell, va quedar-se amb 171 termes referents a temperament, emocions, caràcter, personalitat.
A més va obtenir dades de personalitat provinents de qüestionaris d’autorregistre i d’observacions objectives de conductes de la vida, a aquest procediment el va anomenar “aproximació multivariada”.
Cattell va diferenciar 3 tipus de dades per reflectir la personalitat: L,Q i T.
Life: conducta real de la persona en situacions quotidianes, observant a una persona durant el seu día a día (3 mesos com a mín.) Questionnaire: el subjecte informa sobre sí mateix en qüestionaris. Test Objectiu: resposta de l’individu davant de situacions creades per l’investigador, on el subjecte no coneix allò que es vol mesurar.
Amb les dades T, va obtenir 20 factors anomenats índexs universals que representen factors de personalitat lliures de la influència o convencions socials.
8.3 El model dels cinc factors Paul T. Costa i Robert McCrae van partir de les 16 escales de Cattell, però van anar més enllà, justificant la naturalesa dels trets, descobrir com es relacionen entre ells i proposar-ne una aplicació pràctica. Van crear el qüestionari NEO-PI-R. Aquest qüestionari consta de 240 ítems agrupats en 5 dimensions, cadascuna amb 6 facetes.
Neuroticisme Extraversió Obertura a l’experiència Cordialitat Responsabilitat
Finalment es critica que el MCF és nomes descriptiu i no permet donar una explicació a la personalitat humana.
8.4 Universalitat dels trets de personalitat El model dels cinc factors ha estat replicat arreu del món, validat en moltes cultures diferents i que ha mostrat una estructura robusta en els estudis transculturals. Per aquest motiu el model ens permet, comparar la distribució de les característiques de personalitat en diferents cultures i veure similituds i diferències entre diferents nacions i regions.
8.5 Aplicacions: Personalitat i predicció Per tal d’entendre millor ens centrarem en tres grans àmbits de les DDII.
Salut: la personalitat no influeix directament en tenir una malaltia, però si que pot promoure una conducta poc saludable la qual augmenti el risc de patir una malaltia. Comportament antisocial: les variables que han tingut més repercussió han sigut la Impulsivitat i la Percaça de Sensacions Relacions amb els altres: la Cordialitat i l’Extraversió són les dues dimensions que millor prediuen les relacions entre iguals.
Hi ha un únic estudi realitzat entre nens de 2-15 anys, que diu que la personalitat és estable en períodes curts de temps.
9.4 Estudis longitudinals de Dunedin i Hawaii L’ estudi de Dunedin , el seu objectiu era veure si els avenços que hi havia hagut durant la dècada dels anys 60 i 70 en ginecologia i que havien reduït la mortalitat neonatal, també afectaven a la qualitat de vida d’aquests nadons. Avui dia un 96% dels participants encara continua a l’estudi.
En la primera avaluació, van mesurar el comportament dels nens:
Poc controlats Inhibits Ben ajustats
A. Caspi , presentà un article on es relaciona el temperament en l’etapa infantil i la personalitat als 21 anys.
Hawaii Personality and Health Cohort, el investigador John Digman va recollir les dades de personalitat a nens entre els 6 i 8 anys en diverses escoles de Hawaii. 40 anys més tard, van poder contactar amb una gran part de la mostra i van començar a administrar-los una sèrie d’escales de personalitat. Buscaven estudiar si la personalitat és estable o no. Van trobar una correlació alta en Extraversió i Responsabilitat, mitjana en Obertura a l’experiència i baixa en Cordialitat.
10. Herència i genètica de les ddii
10.1 El problema natura – criança El debat d’herència –ambient va ser molt intens a finals del segle XX. Aquest problema ha transcendit avui dia a l’ambient científic.. En els últims 60 anys els investigadors interessats en descobrir quin es el percentatge de variació individual atribuïble a la genètica han pogut descobrir que l’ambient també juga un paper molt important.
La genètica de la conducta s’ocupa de l’estudi causal de les variacions conductuals hereditàries dels organismes vius i com aquestes afecten al seu comportament. El supòsit bàsic es que aquests fenòmens tenen un component biològic i han d’estar codificats en termes genètics. Qualsevol conducta representada fenotípicament en l’organisme ha de tenir un substrat psicobiològic. Encara que el genotip no determina com actuarem davant d’una situació ens confereix un rang de resposta i en funció de la interacció amb variables ambientals, la resposta serà una o altra.
10.2 Metodologia: estudis de bessons, adopcions i genètica molecular La contribució històrica més important a les fonts de la variació en el comportament es el desenvolupament del model biomètric de descomposició de la variància.
Galton va ser el primer que va investigar científicament sobre les causes genètiques i ambientals en les ddii en humans. Ell deia que si un tret està determinat genèticament, quant més propers siguin dos parents, més similars haurien de ser per aquell tret.
Fisher va donar la primer explicació matemàtica parlant de les correlacions entre familiars, les quals podien ser explicades segons l’herència mendeliana.
Heretabilitat en sentit ampli: estadístic descriptiu. Proporció de variància fenotípica d’una població, que es deguda a la variació genètica d’aquesta.
Variància additiva: els valors genotípics provoquen efectes lineals en el fenotip No additiva: representa influències genètiques com la dominància Epistàtica: interaccions entre loci, epístasi.
L’heretabilitat en sentit estricte és la proporció de variància del genotip que és pot transmetre de pares a fills, aquesta variància es únicament deguda a factors genètics additius.
Pel que fa a la correlació entre genotip i ambient, es diu que un individu amb un det. Genotip tendirà a desenvolupar-se en aquells ambients que siguin favorables pel genotip. 3 tipus de correlacions:
Passiva: l’ambient on es desenvolupa un individu afavoreix l’expressió del seu genotip. Activa: la propensió de l’individu per trobar quin es l’ambient que millor s’adapta o es més favorable al seu genotip. Evocativa: es el propi genotip el que provoca situacions(reaccions) que afavoreixen l’aparició de factors ambientals propicis al desenvolupament dels gens.
D’aquesta manera un mateix gen pot manifestar-se de formes diferents, depenent l’ambient, o bé els al·lels poden moderar la influència d’un mateix ambient.
(ambient associat al genotip) CORRELACIÓ = INTERACCIÓ (l’ambient influeix en l’expressió del gen).
En resum, la relació entre gens i ambient és bidireccional.
Per investigar les bases genètiques del comportament s’utilitzen els següents dissenys:
Estudis de bessons: hi ha bessons monozigòtics (gemelos 100%) i dizigòtics(mellizos 50%). Mitjançant el model ACE, es pot estudiar la influència genètica i ambiental d’un tret psicològic en bessons. Aquest model assumeix que tota la variància genètica és additiva i que no hi ha relació entre factors variables i ambientals. Permet determinar la contribució relativa de l’ambient i dels gens en un determinat tret. D’altra banda, moltes vegades les variables no són observables i cal afegir variables al model, en aquest moment s’anomena model psicomètric.
Avantatges del model ACE:
- Versatilitat tenint en compte factors com l’aparellament selectiu, transmissió cultural...
- Encara són útils per estudiar la contribució relativa del genotip i l’ambient(ex.bullying)
