¡Descarga Formació d'europa tema 2 y más Apuntes en PDF de Formación y Orientación Laboral solo en Docsity!
Tema 2. Segona part. El Cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà
- TEMA 2. Primera part, Societat i fiscalitat tardoromana
- Cronologia del Baix Imperi
- Visions historiogràfiques del baix imperi
- 2.1. Visió tradicional
- 2.2. Visió posterior
- La societat del baix imperi
- 3.1. Fiscalitat
- 3.2. Societat tardo-romana
- La crisi del segle III
- Reformes de Dioclecià (284-305), Constantí (306-337) i Teodosi (379-395)
- 5.1. Dioclecià
- 5.2. La reforma de Constantí el Gran (312-337)
- 5.3. La reforma de Teodosi (379-395)
- Ordre senatorial.....................................................................................................
- Les villae...............................................................................................................
- Els humiliores
- El colonat
- La conversió del cristianisme en religió oficial
- Les versions del cristianisme: l'ortodòxia i les heretgies
- 2.1. El gnosticisme
- 2.2. El maniqueisme
- 2.3. L'arrianisme
- 2.4. Donatisme
- 2.5. Pelagianisme
- La jerarquia eclesiástica.......................................................................................
- El monacat
- L'església i la familia
- Tema 2. Tercera part. Els barbars.
- Moments de contacte romà i barbar
- Barbars al segle IV...................................................................................................
- 2.1. Gran bretaña....................................................................................................
- 2.3. Germanics
- Gots, terovingis
- 3.1. Causes de l’incursió dins l’imperi
- 3.2. Saqueig de les províncies balcàniques.
- 4.1. Gracià vs. Magne Maxim
- L’imperi del 382 al
- La instal·lació dels bàrbars dins l'Imperi
- 5.1. Vàndals
- 5.2. Els Franks
- Annex I
- Actualment, d'una manera o altra, els estudis sobre el baix imperi es fonamenten en el llibre d'A. H. M. Jones, The Late Roman Empire (1964). – Les aportacions de l'arqueologia l'han corregit i matisat en molts aspectes. Per a l'estudi de les institucions imperials continua essent una obra bàsica. També la nova lectura dels textos.
2.1. Visió tradicional
La visió tradicional (anys 50 i 60 del s. XX, una historiografia dominada pel record recent de Hitler i Stalin > reflex a l'Imperi romà), llança la idea d'un imperi autoritari > Dominat (Dioclecià) (abans Principat). L'emperador apareix a les representacions en majestat o rodat de militars i bàrbars submisos.
- Emperador totalitari i absolut (l'exemple de l'Aula Palatina de Trèveris per la seva arquitectura contundent)
- aristocràcia riquíssima, dominadora de “proletaris” de la terra. Plantacions del centre de la Mediterrània
- burocràcia opressiva centrada en la fiscalitat
- corrupció generalitzada a tots els nivells
- forces productives estancades
- Estat militarment indefensable
2.2. Visió posterior
Posteriorment, anys 80 del s. XX: caiguda del mur de Berlin, Perestroika. Reorientació de la visió sobre l'Imperi romà:
- Anàlisi dels indicis de negociacions a tots els nivells de l'aparat de l'Estat i amb l'aristocràcia (faccions, tensions, equilibris)
- El paper redistribuïdor de l'Imperi
- Les aristocràcies locals indígenes s’involucren en aquest aparat estatal > romanització.
- Circuits comercials oberts després de les conquestes militars
3. La societat del baix imperi El món romà tardà, imperi tardà o baix imperi i període post-romà estava integrat per una majoria agrària, dedicada a l'agricultura. Sobre la seva producció creixia tota l'estructura imperial ja que una part de cada collita passava a l'estat per mitjà de l'exigència fiscal. Amb aquella part de la collita es pagava l'exèrcit, els funcionaris i es repartia cereal o pa gratuïtament a la ciutat de Roma. Entre moltes altres despeses, aquestes eren les de més muntant de l'imperi.
3.1. Fiscalitat
L'imperi era un estat tributari
- existència d'un poder legalment establert sobre un territori determinat i generalment acceptat
- existència d'una força de defensa i coercitiva: l'exèrcit
- existència de mecanismes fiscals per al manteniment de l'exèrcit i del cos administratiu
- existència d'una administració formada per una escala jeràrquica de funcionaris
- existència d'una divisió territorial amb vistes a l'administració de l'imperi
- administració de justícia única centralitzada depenent del poder estatal
- monopoli de l'encunyació de moneda, directament relacionada amb la fiscalitat
3.2. Societat tardo-romana
Els ciutadans de l'imperi es dividien en diverses classes socials, distingides especialment pel seu grau de riquesa:
- Honestiores:
- Orde senatorial: grans terratinents, riquíssims, amb accés a dignitates imperials (alt funcionariat)
- Orde eqüestre: s'incorpora a l'orde senatorial el s. IV i es creen més graus dins de l'orde senatorial
- Humiliores: – Comerciants – Pagesos lliures i dependents
- altres: – Servi o captivi (captius o esclaus).
- Reformes militars: increment dels efectius amb la incorporació de mercenaris bàrbars o tropes auxiliars bàrbares federades i divisió de l'exèrcit en dos grans cossos: - Comitatenses: entorn de l’emperador - Limitanei: tropes de la frontera - 435.000 soldats amb Dioclecià (284-305) → 600.000 al final del segle IV.
5.1. Dioclecià
- Després de pacificar l'Imperi el va dividir en dues meitats per qüestions d'eficàcia defensiva.
- Les dues meitats quedaren dividides, a la vegada, en dues meitats més. S'inicià la Tetrarquia: 2 augustos i 2 cèsars. - 2 Prefectures (Orient i Occident) - 12 Diòcesis - Províncies de 50 a 100 sota Dioclecià.
- La intenció era exercir un govern més estret sobre el territori fent que hi hagués més presència de l'administració imperial a les províncies (en detriment de la municipal: decurions o curials) i, per tant, augmentar la recaptació fiscal.
- Aquella divisió en dues grans meitats va ser el precedent de la produïda efectivament l'any 395 després de la mort de Teodosi. Aquell acte fou un símptoma de la importància creixent de les províncies, en detriment de la primacia de la ciutat de Roma. L'emperador Valerià (253-259) ja havia traslladat la capital de l'imperi occidental de Roma a Milà per estar més prop de les fronteres. Això és una altra prova de la importància declinant de Roma.
- Les pressions a les quals s'enfrontà Dioclecià per part de bàrbars i perses van fer prendre la decisió d'incrementar els efectius de l'exèrcit i de modificar-lo, afegint unitats més mòbils que els destacaments fixos situats a fortificacions frontereres.
- S'anaren incorporant homes d'ètnia germana a l'exèrcit i finalment es permeté la instal·lació de pobles germànics —bàrbars— sencers dins dels límits de l'imperi, a canvi del servei militar que havien de prestar els seus homes.
- Les despeses que s'havien de fer per mantenir l'exèrcit que defensava l'imperi de la pressió dels bàrbars i de les eventuals revoltes internes obligà a baixar la llei (aliatge o barreja de les monedes) de la moneda de plata. Això causà la puja dels preus. Per proveir les tropes es creà la figura de la coemptio que consistia a obligar els artesans, reunits en col·legis, a produir les armes i la uniformitat per als soldats a preu fixat per a l'imperi.
5.2. La reforma de Constantí el Gran (312-337)
- La reforma significà l'abandó progressiu de la Tetrarquia i tornar a l'emperador únic. Fundació de Constantinoble (antiga colònia grega de Bizanci esdevingué la Nova Roma). A Itàlia, la capital passà a ser Milà.
- Reforma monetària, encunyació del solidus (4,5 gr d'or) i moneda de plata (1/ d'un solidus)
- Proliferació dels impostos extraordinaris per mantenir l'“annona” (impost destinat al pagament de l'exèrcit). A través de la “indicció”, que era un càlcul anual de les necessitats d'aliments i materials que tenia el govern el resultat del qual es dividia entre les terres agrícoles d'acord amb el seu rendiment per cobrir així el pressupost de la despesa calculada. Indictio (càlcul) el que lliurava el pagador era l'annona. Annona també eren les racions dels soldats i d'altres receptors de salaris governamentals.
Orient, (sant) Basileu de Cesarea (330-379). Posteriorment, a partir del 500, la cultura aristocràtica civil va quedar en mans dels clergues mentre l'aristocràcia militar se'n desentenia. Acabà així la vella pràctica dels senadors romans que havien conèixer els textos clàssics i ser bons oradors i escriptors.
- La fi dels contactes mediterranis de llarg abast que caracteritzaven l'imperi romà, l'esfondrament de les famílies senatorials lligades i dependents de la seva existència, amb propietats arreu de l'imperi, va donar com a resultat que només es mantinguessin les relacions de més curt abast, més locals, a nivell de províncies veïnes, intra-provincial i més curt, locals.
- Les aristocràcies locals, formades per famílies riques però de molta menys riquesa que els senadors romans, es veieren, en conjunt, menys afectades en aquest sentit ja que concentraven les seves finques i propietats en un radi relativament curt.
- L'aristocràcia local ocupava els càrrecs de curials o decurions, encarregats de la recaptació d'impostos. Si durant l'imperi aquest càrrec municipal era molt valorat i significava el primer esglaó per a un cursus honorum cap a dignitats imperials més rellevants, en el baix imperi la cosa va canviar. Els aristòcrates provincials que detenien el càrrec de curial o decurió (és el mateix) havien de posar diners dels seus quan la recaptació no arribava als mínims exigits o previstos per l'administració de Roma. Amb la crisi del segle III i la inseguretat i canvis del segle IV ser decurió va esdevenir molt perillós. La cosa arribà a tal punt que es dictaren lleis per evitar la fugida dels curials de les seves ciutats o l'abandó del càrrec per ascens en la jerarquia funcionarial estatal. Això és un indici i una conseqüència de la feblesa de la capacitat dels ciutadans per fer front als seus impostos, d'una banda, i de l'altra de la major pressió fiscal que s'impulsà des de Roma en el baix imperi. A l’inici del segle VI els curials ja no recaptaven a Àfrica, Gàl·lia i Hispània.
- Especialment aquesta aristocràcia local, i també la senatorial, que havia tingut un caire fonamentalment —si no exclusivament— civil durant l'imperi, a patir de l'any 500 anà transformant-se en militar. Això fins i tot comportà el canvi d'indumentària, de signes externs de poder, generalitzant-se la vestimenta militar.
7. Les villae Les villae o viles baix imperials eren les grans propietats o latifundis generalment pertanyents a membres de la classe o orde senatorial. En elles s'organitzava bona part de la producció agrícola i artesanal de l'imperi. La seqüència d'auge, decadència i desaparició, entre el segle III i el VII, mostra el procés seguit per l'Imperi romà:
- A partir del segle III i durant el IV: reorganització de l'estructura administrativa i territorial de l'Imperi, al camp això es reflecteix en la monumentalització de les villae: entrada monumental, peristil, menjadors, espais de recepció, termes, decoració rica... (pars urbana). Les partes rusticae de les villae s'amplien i llocs que abans eren d'habitació passen a ser de producció (crisi del segle III → desaparició de la petita i mitjana propietat).
- Segles V i VI, final del model de les villae: abandonament o reducció i canvis en l'ús dels espais i dels materials constructius (fusta) → canvi de la gent que els habita. Les residències aristocràtiques passen a ser fortificades. Desenvolupament d'aldees (s. V).
- Segles VII i VIII. Palaus rurals de l'aristocràcia dels que posteriorment, amb freqüència, només perviuen les capelles. Estan mal documentats arqueològicament. 8. Els humiliores Seguint l'esquema de la societat baiximperial proposat adés
- Hem de tractar dels humiliores i especialment del grup que formava el gruix d'aquesta divisió social: els pagesos, ja fossin lliures o no.
- L'imperi romà patí el segle III una greu crisi causada —essent ara molt esquemàtics— pels següents factors:
- per la pressió exercida per l'imperi persa i els pobles germànics centreeuropeus.
- el manteniment de l'exèrcit
- la despesa més gran de l'estat
- va forçar a devaluacions monetàries i a augmentar la pressió fiscal. – Amb l'imperi a la defensiva, el sistema 'esclavista' de producció declinava per falta de proveïment de nous servi o captivi.
Aquelles cèl·lules es governaven per mitjà d'un règim assembleari en què els assistents participaven en règim d'igualtat. El missatge que s'emetia en aquelles assemblees se seguidors de Crist era fonamentalment triple:
- Monoteisme enfront al politeisme imperant. Negació implícit del culte a l'emperador, amb tota la dimensió política que això comporta.
- Igualtat dels creients davant el Déu únic i la seva llei. Això comportava una dimensió social —i per tant també política—.
- Formació, afiançament i expansió d'una doctrina que anunciava la vida eterna, la victòria sobre la mort, la salvació malgrat els pecats comesos gràcies al perdó i l'amor. Això comportava l'obertura d'una esperança davant la crisi i, per tant, tenia una dimensió espiritual. Aquest missatge esperançador i renovador s'estén amb certa rapidesa entre les capes humils urbanes i l'exèrcit, sobretot, en un primer moment a l'Orient mediterrani, també perquè és contestatari a l'oficialitat de l'Imperi. També, però, a partir d'un cert moment és adoptat per les classes altes urbanes. Ens situem en els segles I i II. La persecució dirigida per l'Imperi —molt mitificada posteriorment— esdevé ineficaç a nivell general (no vol dir que a nivell local les persecucions no tinguessin efectes devastadors per a la comunitat cristiana). Així, el nombre d'adeptes anà en constant progressió, de manera especial, durant el segle III, coincidint amb la crisi que patí l'Imperi. La pressió contra les fronteres de l'Imperi per part de l'imperi sassànida i dels bàrbars a centreeuropa causaren un augment de les despeses de defensa. El segle III és el de la ruïna de les finances i de les derrotes dels exèrcits imperials. Especialment a partir del 238 i fins el 270 (inici dels emperadors militars: la coneguda com “anarquia militar”). En aquell moment aproximadament el 4% de la població posseïa 1/4 part de totes les terres i un 40% de la riquesa en moneda i metall preciós de l'Imperi; controlava les ciutats i els càrrecs administratius imperials.
Les dites derrotes militars i la incapacitat per fer front a les noves circumstàncies posaren de manifest “la tremenda desídia i incúria sobre la qual s'havia basat l'antic sistema de govern” (Peter Brown, El primer milenio de la cristiandad occidental, 1997, p. 27). En aquest context s'emmarquen les reformes de Dioclecià (284-305) de què ja vam parlar: la nova 1 divisió provincial, la tretrarquia, etc. amb la finalitat d'un major control fiscal. Es pretenia una reparatio et renovatio, que eren les paraules de moda a l'època. El preu del manteniment de l'aparell estatal romà havia estat un augment d'impostos, el despoblament de les ciutats per les dificultats d'aprovisionament. En aquest context es consolidà el cristianisme però la religió oficial i majoritària continuava essent politeista: “L'Imperi de Dioclecià responia a una societat eminentment politeista. Es considerava de sentit comú que hi hagués múltiples divinitats i que elles exigissin un culte que es manifestava per mitjà de gestos de reverència i gratitud concrets i visibles públicament. Els déus hi eren. Eren els companys invisibles del gènere humà” (P. Brown, El primer... p. 29). La religio era el culte apropiat i exacte per a cada divinitat que es transmetia al si de la societat, de la família i la cohesionava. Filosòficament existia una unicitat superior que no negava l'existència dels altres déus, més propers a la gent que l'Essència a que aspiraven els filòsofs místics. Aquesta proximitat dels déus l'evoca, per exemple, un grafit trobat a una paret del port de Roma, Òstia, escrit per algun ciutadà anònim: “Hermes, bon amic, sigues propici amb mi”. Dioclecià, l'any 303 quan celebrà els vint anys d'emperador va fer sacrificis als altars dels déus i poc després va afirmar que l'antiga religió no havia de ser censurada per una de nova i que no era de rebut tirar per terra allò que els avantpassats consideraren que mantenien i conservaven el lloc i el curs de les coses. No debades Dioclecià fou l'emperador de la “Gran Persecució”, que tingué lloc aquell any 303. Es considera que aquella caça de cristians significà el naixement d'una nova Església i, a la vegada, d'un nou Imperi (P. Brown). Tanmateix, diversos autors coincideixen a restar importància a les persecucions, com s'ha dit, tot i que indubtablement existiren i especialment la de Dioclecià.
va tenir un somni en què Déu l'assegurava que si les seves tropes anaven a lluitar amb el símbol cristià (el Labarum) obtendria la victòria sobre els seus enemics. El 313, per mitjà de l'Edicte de Milà, Constantí va declarar legal el Cristianisme, tot i que no fou fins a Teodosi, el 380 que la “nova religió” fou elevada al rang d'oficial de l'Imperi. Nova religió, com l'anomenà Dioclecià... el món de Jesús i dels seus Apòstols, aleshores, havia existit feia 300 anys. El 312, quan la “legalització” de Constantí l'estructura de l'Església ja era prou complexa i nombrosa. S'ha dit que el 10% de la població de l'Imperi era cristiana, sobretot concentrada a Síria, Àsia Menor i les ciutats més grans de la Mediterrània. La imatge d'un cristianisme com a religió dels no privilegiats no és del tot certa. Tan aviat com el segle III apareixen cristians procedents de les files dels notables, terratinents, personatges de les corts provincials. L'any 300 es reuní a la Bètica un concili de bisbes per tractar com havien de fer els cristians que ocupaven càrrecs municipals per compaginar la seva fe amb l'obligada assistència als sacrificis oficials de l'Imperi. Una font d'aquella època afirma que el bisbe no havia d'aixecar-se a rebre un home ric quan entrava a l'església, un simple diaca podia atendre'l i fer aixecar els joves per donar-li lloc; però si acudia un home miserable, aleshores sí que el bisbe havia de rebre'l i a acomodar-lo a un lloc (P. Brown, p. 33). Les coordenades morals del cristianisme primitiu poden quedar reflectides en aquest passatge, però la nova religió no pretenia capgirar el món. El ric seguia essent ric i el pobre, pobre. El missatge de la victòria sobre els dimonis i la possibilitat de vèncer els efectes del pecat mitjançant la penitència i el perdó són missatges de gran importància i que prengueren entre la població. El pecat, en aquell moment, es netejava amb la conversió i amb la col·laboració de la comunitat dels fidels. L'exorcisme públic es contemplava com una de Labarum o crismó Crismó prové del monograma de Crist És format per les lletres khi i ro (X P) superposades en abreviatura de Christos: l'ungit
les maneres d'expulsar els dimonis i el pecat de la persona. El bisbe, finalment, era el jutge autoritzat per la divinitat per administrar les penitències que netejaven el pecat i deixaven el fidel en pau. El pecat provenia del contacte amb el “món”, amb la societat aliena a l'Església que romania a les fosques del veritable missatge. El penediment del pecat donava la força per a triomfar sobre el “món” (mundus). L'almoina, un costum heretat dels jueus, també col·laborava en la neteja del pecat. Donar sense esperar res a canvi era una manera d'esperar el mateix de Déu. D'altra banda, l'almoina rebuda per les esglésies de mans dels fidels rics i pobres va fer possible el seu manteniment al marge dels poders estatals o, abans, quan aquests poders la perseguien. La multitud de col·laboradors que assegurava el costum de l'almoina feia independents i sostenibles financerament les esglésies. L'almoina, a més, es donava periòdicament perquè el pecat es cometia també de manera repetida. La riquesa generada per l'almoina es distribuïa des de les esglésies i, davant d'un estat en temps de crisi, això es feia efectivament: s'ajudava als necessitats, es repartien aliments i robes:
- El 304 es trobaren dins una església petita de Cirta, a l'actual Algèria, 16 túniques d'home, 38 vels, 82 vestits, 47 parells de sabates de dona, 11 tenalles d'oli i vi. La comunitat cristiana esdevingué molt solvent i cohesionada abans de ser permesa. El 251 l'església de Roma sostenia, gràcies a les almoines dels fidels, 154 clergues (entre ells 52 exorcistes), atenia a 1.500 persones, entre viudes, orfes i altres necessitats. Aquesta quantitat de gent implicada amb l'església romana era més nombrosa que qualsevol col·legi professional de la ciutat i, el que és més important, eren conscients de si mateixos. Així, quan a partir del 312 Constantí va permetre i protegir el Cristianisme, hi havia una Església preparada per rebre aquella protecció i aprofitar la nova circumstància: jerarquitzada, cohesionada, amb capacitat administrativa i acceptada per bona part de la població. A partir de Teodosi (379-395) quedaren prohibits els sacrificis públics, es tancaren els temples i l'emperador fins i tot propicià, amb les seves mesures, actes de violència esporàdics com la destrucció del Serapeion a Alexandria el 391. La més fonamental d'aquestes mesures és coneguda com l'Edicte de Tessalònica de l'any 380:
El Déu únic, però, no va acabar amb l'arrelat politeisme ni tan sols entre els batejats. Per als qui escoltaven els sermons d'Agustí l'experiència de conviure amb divinitats encarregades de protegir les activitats més humils i quotidianes era ben viva els feia compaginar l'existència de Déu únic i salvador amb la presència de dimonis i forces invisibles que convivien amb els homes en el “mundus”, en el present físic de les persones. És molt difícil per a nosaltres entrar en aquelles mentalitats que s'havien criat amb la seguretat de l'existència d'infinitats de déus i “forces invisibles”. Per al cristianisme, acabar amb tot allò procedent del paganisme tampoc no va ser una tasca fàcil i, de fet, es pot dir que mai no ha estat aconseguida del tot a nivell general. Fins i tot les evidències físiques del paganisme no foren eliminades. Si bé se sap de temples pagans enderrocats, molts es mantingueren dempeus i per això avui els podem admirar. No era possible eliminar tota resta del paganisme, tot i que també es pot fer una altra lectura: en poc temps el paganisme quedà tan reduït que les seves restes físiques no representaven un perill per al cristianisme victoriós. Amb tot, hi ha clares continuïtats de formes “paganes” cristianitzades. La pròpia Mare de Déu te paral·lels antics. Sant Miquel es pot equiparar a Annubis i hi ha altres “coincidències” amb formes mitològiques clàssiques. També festes paganes cristianitzades amb l'esperança d'ocultar el seu veritable origen. És el cas de la festa de les calendes de gener (primer de gener), any nou que anà guanyant importància en ple cristianisme. Era la data d'elecció dels cònsols i el moment que patrons i clients intercanviaven obsequis; se celebraven banquets opulents i ostentosos de bon auguri per a l'any que començava. Tot això a pesar que molts bisbes condemnaven aquell costum. Es diu que sant Agustí va allargar el seu sermó durant dues hores per distreure els seus fidels dels crits de festa que feien els que celebraven l'any nou a l'exterior. No només les dates i les imatges, també la jerarquia eclesiàstica s'ompli d'antics pagans que veien en l'Església una possibilitat de promoció social. La majoria dels sants de l'època eren membres de famílies riques o riquíssimes. No tots els cadells de l'aristocràcia arribaren a la santedat però molts es feren bisbes i administraren les copioses donacions que els fidels feien a l'Església.
Si en un principi els senadors consideraren que la dignitat de bisbe era un bon lloc per retirar-se quan envellien, aviat veieren que era un càrrec suculent. L'oficialització del cristianisme va remoure necessàriament els principis primitius de la religió.
2. Les versions del cristianisme: l'ortodòxia i les heretgies Immediatament després de l'execució de Jesús de Natzaret en la creu (càstig comú per als sediciosos que no eren ciutadans romans), els seus deixebles es presentaren públicament a Jerusalem proclamant les notícies de la resurrecció del seu mestre. Ja des d'aquell primer moment nasqueren i existiren diverses versions sobre els fets. Aquesta realitat continuà fins al segle II en què una d'aquelles versions —o sectes— s'imposà i declarà equivocades —herètiques— les altres. Fonamentalment, existiren tres versions:
- La judeocristiana, predicada per Pere, Joan i els dos Jaumes. Intentaren cenyir-se a la llei mosaica i consideraven Jesús el messies jueu. Finalment Jaume quedà com a cap visible del grup i s'establí a Jerusalem. Per això és conegut com el primer bisbe de Jerusalem
- L'altre grup fou encapçalat per Esteve i rebia el nom de grup dels hel·lenistes. Format per jueus de la diàspora volgueren trencar amb la llei judaica i això els enfrontà amb les autoritats religioses jueves. Esteve fou apallissat i els seus seguidors es dispersaren per Palestina. La imatge fortament hel·lenitzada de Jesús que propugnaven va fer que se'ls anomenés seguidors de Crist —el messies, en grec— i, d'aquí, cristians.
- El tercer grup fou el de Pau, ben conegut gràcies a les cartes i als Fets dels Apòstols. Aquesta versió acabà imposant-se a la resta, tot i que era més semblant a la segona. L'etimologia de la paraula heretgia no és en cap manera pejorativa, ja que prové d'haeresis que té, en grec, el significat d'opinió, filosofia, opció espiritual lliurement elegida, etc. Sant Pau, a la Primera Epístola als Corintis designa amb l'equivalent a la paraula bàndol les diferents versions del cristianisme que existien. Però l'encimbellament d'una versió del cristianisme va fer que les altres versions —o sectes— fossin considerades herètiques.
