¡Descarga gotic primer parcial y más Ejercicios en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
BLOC A
ARQUITECTURA MERIDIONAL: LA RECERCA DELS GRANS ESPAIS INTERIORS
DEL SEGLES XIV-XV
A.1 - EL MIDI: ALBI, TOULOUSE I NARBONA
El gòtic septentrional es el desenvolupat sobretot al Nord de França, explicat a l’assignatura anterior. Un dels seus trets principals es la llum (els vitralls i el que provoquen). Arriba al seu punt culminant amb la desmaterialització del mur, amb l seu apogeu a la Saint Chapelle, on tot es vidre i on el mur gairebé ha desaparegut del tot. Aquests elements son diferents de l’arquitectura del gòtic meridional. Es diferent, entre altres coses, perquè es desenvolupa al mediterrani. Agafarem dos exemples: la Catedral d’Amiens , del Nord, i l’ Esglèsia dels Jacobins , del sud (Toulouse). A Amiens veiem en planta el trancepte, amb predomini del mur. A l’esglèsia dels Jacobins veiem la desmaterialització del mur i el protagonisme dels vitralls. Aqui, la verticalitat contrasta amb l’horitzontalitat d’Amiens. A més, la decoració també contrasta. Catedral d’Amiens (Nord) Església dels jacobins de Toulouse (Sud)
A l’interior, a Amiens també veiem desmaterialització dels murs, reflectit en els vitralls A Toulouse, també hi ha molts vitralls, però hi ha també molt mur, molt més que a l’altre edifici. També veiem que a Amiens hi ha el trifori, que evita (mitjançant la falsa finestra) que l’edifici sigui un mur llis. A l’església de Toulouse, en canvi, això no hi es. També a Amiens el protagonisme esta a la nau central, que adquireix importància essent més alta que les naus laterals. Al Nord, interessa la verticalitat, la materialització del mur, la decoració, etc. Al sud, interessa la sensació d’espai i aire. Com a característica constructiva, el gòtic del sud també té l’és de l’arc diafragma, d’influència i origen de l’orde dels mendicants i del cister Esglèsia jacobins de Toulouse Catedral d’Amiens Tot axó va donar peu a que l’arquitectura gòtica del sud fos vista com una derivació menor de la del nord, perquè els estudiosos donaven més importància a l’arquitectura ornamental que a l’espai. En aquest sentit, Catalunya te un rol fonamental, perquè els primers en renovar aquest discurs van ser aquí: Joan Rubió Bellver, Josep Puig i Cadalfach, Pierre Lareden. Aquí, el gòtic del sud passà al mateix nivell que el gòtic del nord, essent fonamental, sobretot, la Catedral de Girona. En planta, tenim una capçalera dividida en tres naus, i una planta de nau única, que en un primer moment es van començar a construir com una basílica de tres naus. Al 1386, es va debatre si es feia la catedral en tres naus o en una nau. L’obra no va continuar però al 1416 va tenir lloc un segon congres, amb arquitectes de diferent procedència. De dotze arquitectes, set van dir que la planta fos de tres naus, i cinc van dir que fos de nau única. Van fer-la de tres naus, només preguntaren per saber l’opinió dels arquitectes, els quals tots van coincidir en que fos quin fos el nombre de naus l’edifici podia aguantar-se i sostenir-se sense que pateixi. Però al 1416 la Catedral es fa de nau única. És un edifici excepcional perquè de totes les esglésies del mon de nau única, aquesta és la més ample. A més, també cal tenir en compte que fer-la d’una sola nau comportava menys costos econòmics que fer-la de tres naus.
Catedral de Saint Cecile d’Albi La primera fase de l’obra anterior, la de la nau raimondina, es veu també a la Catedral de Saint Cecile d’Albi, amb una planta estranya i amb un exterior que no deixa clar si es església, castell o fortalesa. Es fa fer al 1247 però no es construeix fins al 1276, degut als enfrontaments que l’església tenia contra les heretgies, sobretot pels conflictes amb els càtars. A més, no s’acaba fins al 1480, però problemes econòmics i altres interessos. També cal tenir en compte que no es una església de pedra, sinó de maó, perquè esta en una zona on no hi ha bona pedra per la construcció i s’ha d’importar, cosa que elevaria el cost de construcció. Es de planta basilical, sense transsepte, amb percepció d’unitat total. A l’arquitectura meridional, un dels trets importants es que la catedral es tanca per l’exterior, i no a l’interior. Això crea un espai entre els contraforts, que son utilitzats com a capelles. I això permet multiplicar el nombre d’altars , fet que permet multiplicar el nombre de misses i, a l’hora, els ingressos econòmics. Així, la nau única esta reforçada pels contraforts, les capelles i el tancament exterior. Església dels Jacobins de Toulouse Un altre exemple esta també a Toulouse, amb l’Església dels Jacobins. Es un edifici dels ordes mendicants que forma part d’un conjunt: església, sagristia, sala capitular, capella, refectori i claustre. L’església te un procés constructiu interessant perquè es paradigmàtic per veure els canvis. Te quatre fases de construcció, que corresponen també als processos constructius d’altres esglésies d’ordes mendicants.
S’inicia al 1229. Es fa un rectangle, dividit en dues naus, separades mitjançant uns pilars, amb una amplada desigual de les naus, que segurament correspon a un error i/o a un desnivell o problema del terra. La coberta es amb encabellada de fusta, que dona forma a dos vessants. En una segona fase, la primitiva església s’allarga, col·locant-hi un pilar de més; també s’hi fa una nova capçalera (poligonal, amb contraforts i mes amplia) i el mur de tancament es col·loca per fora, col·locant-hi capelles entre els espais interiors que deixa lliures, com a l’obra interior. I la volta ja no es de fusta, sinó en pedra, a la tercera fase, amb els seus corresponents nervis. A la quarta fase, te una capçalera completament de volta estrellada i una nova linealitat al cos central, corregint la desnilealitat que tenia abans destruint els pilars anteriors i construint-ne de nous. No es excepcional en esglésies d’ordes dominicans el model de dos naus, tot i que si es una raresa. A l’exterior, el mur i la façana son molt estranys. La façana marca les naus, amb una entrada situada en un lateral, que genera una estranya asimetria. A l’interior, veiem la idea de sensació d’espai i de continuïtat, perquè les dues naus son d’igual alçada, les columnes son llises amb capitells simples, te mes importància la lineal i el traçat que la decoració arquitectònica, tot i que no deixa de mostrar interès per la il·luminació. Es riquesa gràfica i geomètrica. Primera fase: 1229- 1234 Segona fase: 1246- 1252 Tercera fase: 1275- 1292 Quarta fase: 1325- 1335
Aquests trets, que son base arquitectònica del cister, també seran la base del gòtic italià. El cister s’implanta al nord d’Itàlia a partir del s. XII, sobretot a Normandia. A partir d’aquí s’estén pel sud, excepte a Roma, on no hi arriba. Hi influencia el fet de que mestres d’origen francès es desplacen a Itàlia. Abadia de Fossanova - Abadia cistercenca de Santa Maria Iniciada al 1187 i consagrada al 1208. Te el mateix model de planta, el mateix mòdul quadrat, el mateix transsepte amb absis i capelles, la pobresa en decoraciò, etc; que reflecteixen les característiques de l’art del cister i les idees de San Bernat. Tret del rosetó de la façana principal. Tant la façana com l’interior son pobresa arquitectònica i son propis del cister. Casamari - Abadia cistercenca de Santa Maria També veiem el mateix: austeritat, simplicitat, murs pesats, solidesa harmònica, arquitectura modular, volta de creueria, etc. Aquí no es tracta de la desmaterialització que em vist al tema anterior.
Els ordres mendicans Van néixer amb la voluntat de predicar la paraula de Déu i frenar les heretgies com la dels càtars. Les principals son els franciscans, els dominicans i els predicadors, però n’hi ha moltes més. Feien discursos al carrer, i a partir de determinat moment utilitzen espais interiors determinats, d’aquí sorgeix l’arquitectura mendicana. De manera que es una resposta practica a l’èxit dels mendicants i a la lluita contra les heretgies, i son edificis pensats per acollir a molta gent i poder fer arribar el missatge a tots ells. Florència: Santa Maria Novella i Santa Croce Convent dominicà de Santa Maria Novella Els ordres mendicants van condicionar els entramats urbans de les ciutats medievals italianes. Primer es van construir a l’exterior i desprès a l’interior. Aquesta marcà l’entramat urbà. És un conjunt on veiem arquitectura del sud: senzilla, estàtica i definida (arquitectura pobre). La façana principal es d’Alberti, del 1470, seguint la tradició romana i introduint el model renaixentista es converteix en un paradigma de façana del renaixement, amb una O que ja hi era en la façana gòtica anterior a Alberti. La façana de la capçalera o absis veiem una façana austera, amb un vitrall molt gran, que ens duu a pensar puntualment en la desmaterialització del mur de l’arquitectura del nord. Es una capçalera amb una façana molt simple que ens recorda les esglésies anteriors. En planta, es també igual a les esglésies anteriors.
En planta, veiem el mateix patró seguit fins ara, però tenim un canvi: l’absis ja no es un simple quadrat sinó que un costat te tres costats, es a dir, un costat es mig hectagon. També te capelles, cosa que augmenta la font de finançament i ingressos. L’interior es va decorar de manera excessiva, i això va generar conflictes, molt comuns en l’orde dels franciscans de l’època. Aquesta riquesa va generar debat sobre quin era el camí correcte que tenia que seguir el franciscanisme. A l’interior prima la unitat espacial, amb 20 metres d’amplada ai 34 metres d’alçada, es molt mes gran que les obres explicades anteriorment. L’amplada de l’arc (intercolumni o llum) es molt gran. La lleugeresa s’accentua per la coberta, que aquí ja no es una volta de pedra sinó una encavallada de fusta. Aquest tipus d’encabellada de fusta que dissenya Arnolfo di Cambioes una adopció del sistema constructiu que s’agafa de les basíliques cristianes i paganes. No s’inventa res, sinó que ho trasllada al model. La nau contrasta amb la capçalera, on el transsepte s’eixampla i s’allarga de manera espectacular, de manera que sembla una nova nau.
- Siena: San Francesco i San Domenico Basilica de San Francesco de Siena Es un convent relacionat amb l’arribada dels franciscans a siena, al 1228, any en que s’inicia la construcció de l’edifici. L’església actual es de 1326-1475. La façana era molt similar al Duomo de Siena, pròpia de l’arquitectura toscana, però al 1655 es va incendiar i es va restaurar durant els segles XVIII- XIX (entre 1885-1892) amb una façana pròpia del gòtic però dels segles XVIII-XIX. Veiem, en les parts menys afectades, simplicitat de formes, com a les obres anteriors.
A l’interior, veiem una nau única, i no pas tres naus com a les obres anteriors de model cistercenc; aquí, el model cistercenc ha quedat en segon terme. Tenim simplicitat, murs que reforcen, coberta de fusta, amb altars molt petits, senzills i sense profunditat, però tot contrasta amb la monumentalitat de la capçalera i el seu gran finestral (influencia del nord), que permet obertura de capelles estretes i laterals. La policromia actual es diu que correspon a la restauració del segle XIX. És molt lluminosa. Convent de Sant Domenico de Siena Discurs reiteratiu i igual al de l’obra anterior. Veiem façana de la capçalera i façana d’entrada. Capçalera molt desenvolupada, amb transsepte molt important. Construïda a finals del segle XIII i ampliada al segle XIV. Veiem una O, que ens indica on hauria d’haver anat la porta principal en un principi, però al final no es construeix a sota de la O sinó en un lateral. Planta de nau única, amb els nous murs de tancament i volta de fusta, com que no es de pedra no hi ha contraforts, perquè no cal reforçar els murs. Se li afegeix una capella, dedicada a Santa Caterina. A l’interior veiem els altars, que son afegits posteriors, i no son espais oberts.
Basilica de San Lorenzo Maggiore de Napols Planta molt senzilla, amb cos longitudinal i transsepte molt marcat. La part mes antiga es la capçalera, d’estil gòtic francès, perquè a l’inici de la construcció la zona estava sota el control del rei francès Carles I d’Anjou, per això a la capçalera (inclòs l’absis i el deambulatori) es segueix un model propi del nord, tant a l’interior com a la façana exterior, es a dir, segueix el model gòtic francès. També te arcbotants a l’exterior, fet que torna a ser una raresa i excepció. Acabada la capçalera hi ha un canvi de projecte, de manera que el transsepte i la nau es segueix a la manera del gòtic italià. Per això la capçalera no te res a veure amb la resta del conjunt. Hi ha algunes capelles barroques.
A.3 - L’URBANISME MEDIEVAL: EL CAS DE SIENA
- L’urbanisme medieval vist amb els ulls del s. XXI Florència, Venecià (que es una excepció perquè l’urbanisme s’adapta a la natura), Luca Amb rastres del seu passat en l’urbanisme) son exemples d’urbanismes medievals a Itàlia. A França, a Lleó, tenim una estructura emmurallada amb carrers organitzats en forma octogonal, es molt bonic i organitzat però incòmode per expandir la ciutat. A França, tenim també la ciutat medieval de Carcassona, el paradigma de l’urbanisme medieval, però al segle XIX estava molt deteriorada i Violet le Duc va haver de restaurar- la. Es el símbol de la reivindicació del nacionalisme francès i el segon monument francès mes visitat. A partir del segle XIII es comença a proliferar l’urbanisme en la ciutat italiana, per reforçar i recrear el poder de l’ajuntament i del municipi. El comuna, es el responsable de vetllar per l’urbanisme de la ciutat, que procura que la ciutat funcioni i estigui neta. El comuna es l’Ajuntament dels municipis. A Milà, l’ajuntament es un edifici anomenat Broletto. En origen, es l’àmbit on es produïen les activitats comercials.
- Siena, civitas Verginis Ciutat etrusca, que evoluciona a ciutat (nova colònia) romana, impulsada des de la dinastia Nova Julia. Es diu Saena Julia, i agafa una llegenda/símbol igual a la de Romul i Rem, però amb personatges que es diuen Asquins i Sennus, fills de Rem. Aquí tenen com a símbol la lloba capitolina, com veiem a l’exemple de l’estàtua de bronze que en un inici estava a l’ajuntament i ara esta en un museu. Al segle VIII Italià esta sota el domini dels longobards, que estaven en conflicte amb els bizantins. A partir d’aquest segle, siena te la Via Francigena, l’autopista que creua el cor d’Europa. Siena també va ser de les primeres ciutats d’Europa on va aparèixer la banca privada a Italià, on hi te importància la Via Francigena. Al segle XII, es consoliden els seus símbols: la lloba capitolina, l’escut, i la balcana. Es diu que Asquins i Romul van fer un foc on es va crear la ciutat, i que d’aquest foc van sorgir una flama blanca i una flama negra.
Al 1297 es fa una normativa on es regula quins son els carrers d’accés a la plaça, i on s’estableix que cap dels seus edificis ha de tenir balcons, cosa que avui dia encara es respecta. Entre 1927-39 es va fer la pavimentació, de maó i organitzada en 9 sectors, que respon a un perquè. Es diu que la forma de la plaça recorda el mantell de la verge, la patrona de la misericòrdia, fet que insisteix amb el simbolisme. Avui dia, Siena només te dues torres, perquè la resta va caure per deterioració o per terratrèmols, i perquè al segle XVIII es van fer tallar totes, a excepció de la del comune. Tenim documentades fins a 100 torres. Avui dia encara les veiem, però tallades, es a dir, nomes en veiem la base. Això també passava a altres ciutats, com Bologna.
- Edificis de representació cívica: Palazzo Pubblico - Comune Al 1281 es fa la proposta de que s’ha de tenir edifici públic (ajuntament). Al 1287 s’inicia l’època daurada (el Governo dei Nove: nous consellers que es renovaven en cada tasca a resoldre) fins al 1325, d’on son la majoria medievals de siena i les medievals mes importants.
- Es entre 1297-98 quan s’inicia les obres del palau de Siena.
- Al 1311 s’hi fa el cos central i l’ala lateral dreta.
- Al 1325 es fa l’ala esquerra i la Torre Mangia
- Al 1341 es fa el coronament de la torre.
- Al 1348-52 es fa la capella oberta a l’aire lliure (estranyesa), de Domenico d’Agostino.
- Al 1360: es fa el rellotge. A l’interior del pòrtic, en un origen tot el que ara son portetes eren finestres, a excepció de l’entrada principal, on hi ha l’escut amb el lleó i les dues llobes capitolines, tot presidit per un arc apuntat amb un timpà per fora, que esta rebaixat per dins a sota. Se’n diu arc sienes. Tenim també una part afegida, del segle XVII, però es fa igual que el que ja hi havia, mantenint la homogeneïtat.
- Arquitectura civil privada i pública sieneses Palazzo Chigi Saracini Situat a la via de città. Part inferior feta de travertí i part alta feta de maó, igual que el palazzo publico, perquè la part del travertí es la que mes es veu i el travertí era un material que els hi sortia mes costos que el maó perquè no el tenien a prop. Edifici iniciat al segle XIII. Es un dels llocs on es reunien els consellers abans de tenir seu pròpia. Tenia una torre, es des d’aquesta torre des d’on es va anunciar la victòria de Siena a Florència i es per això un edifici molt emblemàtic per la ciutat. Te un afegit de cinc naus corbes allargades a la manera i a la fabrica medieval, respectant l’estil i mantenint l’homogeneïtat, característica de l’urbanisme de Siena. Palazzo del Capitano També usat com a seu de reunions dels consellers. Inicialment va ser propietat del cap militar de Siena. També te façana amb part baixa de travertí i part alta de maó. Al segle XIX es va afegir arquets i merlets a la part superior, també mantenint l’estil medieval i l’homogeneïtat, respectant la memòria i la història de l’art de la ciutat.
- El poder de l’Església: El Duomo de Siena Situada a la part més elevada de la ciutat. En uns inicis hi havia un temple dedicat a Minerva. Hi ha un primer Duomo, presumptament construït al segle XI. I al segle XII va ser substituït per un edifici romànic. Al costat del Duomo, hi havia el baptisteri, un hospital (que depenia del Duomo), una muralla i el palau episcopal.
BLOC B
LA PETJADA DEL CLASSISISME EN L’ESCULTURA ITALIANA
White, John. “Escultura, 1250-1300”, Arte y arquitectura en Italia. 1250– 1400 Característiques de Nicola Pisano, Arnolfo di Cambio i Giovanni Pisano, que, a més, son la base de l’evolució pictòrica següent i immediata.
- Inspiració en l’antiguitat i en el gòtic septentrional dels seus temps
- Més naturalisme i humanitat
- Nous canons narratius
- Més expressivitat, psicologia i espiritualitat.
- Nous medis de representació
- Immediatesa B.1 - NICOLA PISANO: L’EMPREMPTA DE L’ANTIGUITAT L’emperador de l’època, Frederic II Hoenstaufen, es feia representar com un emperador romà, com August. En el seu context, Federic II va tenir residencia al Sud d’Itàlia, i va potenciar i promoure escultures amb empremta en la tradició romana. Al segle XIII, al Sud d’Itàlia es donen condicions que donaven peu a que estava molt viva l’escultura romana. Abans de Nicola, ja hi havia artistes que ja remetien i imitaven a l’antiguitat, per tant, Nivola no s’ho inventa sinó que neix en el context. Neix entorn el 1230, i mor entorn el 1278 i el 1284. Sabem que al 1278 estava viu i que al 1284 ja estava mort però no sabem segur res d’ell entre mig d’aquests anys. Va anar a la zona de la Puglia, on es va formar com a escultor, i on ja hi havia obres antigues. De manera que quan va a la Toscana ja te coneixements escultòrics i ja ha vist obres antigues. John White i Max Seidel son els màxims autors i investigadors de Nicola Pisano. La primera obra a la Tosca, va ser un púlpit encarregat al 1260 per Pisa, però abans ja havia fet obres. Tot i que no tenim documents que el relacionin amb el Duomo i la cúpula de siena, se’l relaciona igualment perquè hi ha unes mènsules, que tenen forma de cap d’esser humà (en italià tècnicament es diuen protomme )d’un gust per l’antiguitat que no s’havia vist fins ara. El seu coneixement de l’antiguitat es va produir per varis motius: formació al Sud d’Itàlia (on hi havia obres antigues), el viatge del sud d’Itàlia al Nord, les obres de Pisa, etc. També podria haver tingut coneixement de la façana occidental de la catedral de Reims, en la visitació i l’anunciació, Molt comparables amb l’ara Pacis Augustae. I, en alguns estudis, s’ha suggerit que Nicola podria haver fet algun viatge a França.
No se sabe prácticamente casi nada de Nicola Pisano con anterioridad a la aparición de las obras escultóricas que decoran el púlpito del baptisterio de Pisa (1260), ejemplo de un estilo totalmente maduro. Y sólo se conocen otras dos obras seguras posteriores: el púlpito de la catedral de Siena (1265-68), ejecutado con ayuda de su hijo Giovanni, y la Fontana Maggiore de Perugia (1278). El púlpit del Baptisteri de Pisa, 1260, Nicola Pisano És el primer gran encàrrec de Nivola Pisano, que si esta perfectament documentat, El baptisteri es un edifici pensat per fer batejos, per això tenien la seva forma respectiva. La seu de Pisa, quan no tenia seu estable es reunia en ocasions al baptisteri. Forma part del conjunt: baptisteri, catedral i campanar. El púlpit es un moble, però com a disseny es una micro arquitectura dins d’una macro arquitectura, ja que esta a li’interior del baptisteri, que segons White esta inspirat en el Sant sepulcre de Jerusalem. Al púlpit hi ha una inscripció, que data l’obra i ens diu de qui es, amb l’elogi “docta manus”, prestigiant a l’artista. Es freqüent la signatura d’artistes en obres medievals gòtiques però no ho son els elogis. Te sis columnes, sobre sis lleons, amb una columna central que atorga estabilitat. Els lleons son símbol de força, però també simbolitzen que la columna aixafa el mal. Son lleons estilofolics, nom tècnic dels lleons que sostenen columnes. En un segon registre, hi ha unes arcades amb decoració d’estil romaic (de mig punt i triobulades). A sobre dels arcs, hi ha l’ampit (barana), compost per sis cares, de les quals nomes cinc son esculpides, perquè la que no ho esta es la cara d’accés al púlpt. A un dels angles, hi veiem una àliga, que fa de faristol, que representa l’evangelista Sant Joan (vinculant-lo amb San Joan Baptista, que era qui feia els batejos).
