¡Descarga Hispània Antiga - TEMA 3 y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
TEMA 3: CONQUESTA I IMPLANTACIÓ ROMANA
1. EL DOMINI BÀRCIDA
S’ha de tenir en compte que quan es parla dels cartaginesos, es fa des de fonts romanes o filoromanes: hi ha un biaix a l’hora d’estudiar-los perquè no tenim la versió dels vençuts. Alguns autors intentes ser objectius però se’ls acaba escapant la justificació d’aquests actes.
1.1. CARTAGO
Segons les fonts orientals i occidentals, Cartago es va fundar cap al 814 – 813 aC. Però les fonts arqueològiques indiquen que va ser poc abans del 750 aC, per tant, hi ha uns 60 anys que no estan datats arqueològicament. Després del mite de la fundació de Cartago, la següent notícia que hi ha sobre ells és que s’estaven movent per Mediterrani i van fundar Ebussus el 654 aC. Ebussus era una colònia, i la seva fundació significava l’inici de l’expansió de Cartago cap al nord. En aquesta expansió van topar amb altres pobles com els grecs. Al 600 i al 537 aC van tenir enfrontaments amb els foceus, uns enfrontaments que no van impedir la seva expansió. Al 509 aC van fer un tractat amb Roma per repartir-se el Mediterrani. Aquest afany d’expansió estava motivat per l’amenaça dels assiris als fenicis, i llavors els cartaginesos van aprofitar aquest buit per moure’s pel Mediterrani. Quan van veure la península, es van expandir cap allà perquè era molt bon lloc per explotar minerals i també aportava mercenaris.
1.2. CARTAGO A LA PENÍNSULA IBÈRICA
S’ha de tenir present que l’expansió cartaginesa a la península està molt lligada a la família Barca, una família molt poderosa que va dominar la política expansionista durant dècades. Aquesta estar motivada per la pèrdua dels territoris després de la 1a Guerra Púnica. A la península es va enfrontar amb els diferents pobles i tribus, i a part de dominar-los també els interessava l’explotació mineral, agrícola i ramadera.
1.3. LES GUERRES PÚNIQUES
Va ser la 2a Guerra Púnica la que es va desenvolupar a Itàlia i a Ibèria. 1.3.1 La primera guerra púnica No es pot parlar de la 2a Guerra sense parlar abans de la 1a. En aquesta ja apareix Amílcar Barca, el patriarca de la família i el fundador de l’Imperi cartaginès a la península. Roma guanya la guerra. Es va forçar a Cartago a lliurar una forta indemnització i a renunciar a les seves possessions a Sicília, a més a més, els romans van aprofitar la debilitat de Cartago per quedar-se amb Sardenya i Còrsega. Aquesta indemnització va ser una de les causes de la 2a guerra. Així doncs, els cartaginesos van perdre el recursos que els proporcionava aquests territoris i també les seves rutes comercials. És per això que van decidir expandir-se per la península ibèrica, on ja hi tenien possessions. En aquest territori podien aconseguir els recursos que no podien aconseguir en els seus antics territoris, de fet en podien aconseguir molts més. Aquests recursos servien també per pagar la indemnització als romans. Amílcar va dirigir els seus esforços en conquerir la península ibèrica. 1.3.2. Presència cartaginesa a la península ibèrica Sota Amílcar només es va controlar la Bètica, sota Asdrúbal ja es controlava la zona de Cartago Nova i amb Aníbal ja hi va haver una expansió cap a l’interior i cap a València fins a l’Ebre. Cartago Nova és el millor port natural de tot el Mediterrani. Els romans van aprofitar el coneixement cartaginès de la península per conquerir-la. Tot i així van trigar 200 anys i durant l’època d’August encara s’estava conquerint. 1.3.3. Els precedents de la 2a guerra púnica Roma s’estava expandint, estaven confiats però començaven a tenir por de l’expansió cartaginesa. Els romans volien tenir el control de les balears i també es volien expandir cap a l’orient. Conseqüències de la 1a guerra:
- Roma es converteix en la 1a potència del Mediterrani.
- Cartago es reorganitza. Abans i després de la 1a Guerra Púnica hi va haver una sèrie de tractats entre romans i cartaginesos. Cartago va anar buscant una aliança amb els pobles ibèrics, com per exemple es pot veure en el casament d’Asdrúbal amb una princesa íbera. Com que no hi havia un poder polític autòcton fort, el domini de Cartago va ser més dèbil. Amílcar va arribar el 237 aC a Gades, i fins a la 2a guerra van passar 20 anys en els quals Cartago va anar guanyant territori i generant un superàvit de recursos: era molta riquesa per ells.
Hi ha 3 autors que parlen de Sagunt i del que va passar a l’Ebre, i hi ha molt debat. La visió tradicional és que l’Ebre era Sagunt, però una altra hipòtesi creu que l’Ebre en realitat era el Xúquer, i Barceló creu que era el Segura. Roma va trigar 9 mesos després del setge en respondre, potser és perquè no tothom estava a favor d’una guerra. 1.3.6. La Segona Guerra Púnica (218 – 201 aC) Les causes del conflicte van ser la indignació dels cartaginesos a les conseqüències de la 1a Guerra i que els romans estaven espantats pels èxits de la família Barca a la península. El detonant sembla que va ser l’atac a Sagunt i el pas de l’Ebre. Com que només tenim fonts romanes o filoromanes, no tenim la versió dels vençuts. Segons les fonts la guerra es va declarar quan Aníbal va creuar l’Ebre.
- Primera expedició: Gneu Corneli Escipió va desembarcar a Emporion el 218 aC. Va afirmar el control sobre el litoral mediterrani i sembla que va tenir el suport de grups indígenes descontents amb els cartaginesos. Finalment, Publi i Gneu van ser derrotats i van morir el 211 aC.
- Segona expedició (210 aC): Escipió l’Africà va voler venjar la mort i va derrotar els cartaginesos, conquerint també Cartago Nova. Asdrúbal va fugir. Es va fer amb tots els recursos materials i va alliberar molts prínceps indígenes capturats, d’aquesta manera va baixar cap al sud conquerint territori i fent aliança. Va acabar amb el poder cartaginès a Hispània i va establir un control romà en l’explotació dels recursos minerals. Al 197 aC, es van establir la Hispània Citerior i Ulterior. Es creu que la frontera entre les 2 províncies era el riu del tractat.
2. LA CONQUESTA ROMANA La conquesta d’Hispània va ser molt llarga: va durar gairebé 2 segles. A la península hi havia unitats polítiques que no s’aliaven entre elles i que no acumulaven poder, i això va complicar molt l’estratègia dels romans. Es va establir una nova realitat política a Hispània: es va anar adaptant a les necessitats de Roma. Després de la derrota d’Aníbal, Hispania va quedar en un segon pla perquè Roma estava centrada a Orient. S’ha de tenir en compte que els càrrecs eren anuals, i si les campanyes s’allargaven, també calia allargar la durada dels càrrecs. Al principi les campanyes no tenien cap pla d’actuació i només volien recursos. A mig plaç era una debilitat. Les fonts que disposem són sobretot de Polibi i de Titus Livi, que estan centrades en l’òptica romana i des de la perspectiva de la classe dirigent.
2.1. LA CAMPANYA DE CATÓ (197 – 195 aC)
Disposem sobretot de l’obra de Titus Livi, encara que en aquest cas podria haver fet servir la font del mateix Cató. Els romans es van quedar a la península després de derrotar als cartaginesos i llavors els pobles hispans es van revoltar en veure que no marxarien. La principal zona de combat va ser l’Empordà (indigets) i el relat es basa en les estratègies utilitzades per Cató. Cató era un homo novus, patriota antihel·lenitzant i un representant dels antics valors romans. La campanya servia per posar-se al nivell d’Escipió l’Africà, el seu màxim oponent. La campanya de Cató va ser un desastre a Catalunya: va arrasar amb tot. Cató va desembarcar a Roda, on hi havia una guarnició d’hispans revoltats en una fortificació i els derrota. La ciutat estava composta per ibers i grecs, tot i que la població grega ja hauria desaparegut o eren una minoria. Com a possible càstig el territori de Roda hauria pogut passar a Empòrion. Segons el text 3.2.7, els Emporitani Hispani es van rendir i van ser perdonats. Cató no va mostrar cap planificació a curt o mitjà termini, ni com organitzar el territori, ni materia fiscal. Simplement van ser campanyes militars per enriquir-se i tornar a Roma per ser aclamats i obtenir un gran botí. Cató utilitzava la lògica militar: s’imposava amb la força de l’exèrcit.
- Ciutats lliures i immunes: Eren aliades però no tenien un tractat formal degut a concessions de Roma pel seu ajut durant la 2a Guerra Púnica o l’inici de la conquesta. Eren lliures de tributació i eren autònomes, però la seva llibertat estava condicionada a la bona voluntat dels governadors. (Astigi, Ostippo).
- Ciutats estipendiàries: Eren la immensa majoria de comunitats indígenes. Estaven obligades a pagar l’stipendium i estaven sotmeses a l’autoritat del governador, tot i que mantenien el seu propi govern i lleis. Els habitants d’aquestes ciutats preexistents no eren ni romans ni llatins, eren vençuts. No tenien cap tret (peregrini). També hi havia:
- Fundacions romanes ex novo : o Colònies de dret romà ( coloniae ). o Colònies de dret llatí: No se’ls reconeixen certs drets.
- Municipis: Estaven habitats per ciutadans romans i tenien les seves institucions i lleis. Fins l’època Flàvia no es van crear municipis de dret llatí, fins llavors eren de dret romà. Durant molt temps a les fundacions romanes no se les va reconèixer. Carteia va ser la primera colònia romana, i aquestes es fundaven per acollir als exèrcits i els senadors. 2.3.1. Carteia Carteia va ser la primera fundació oficial a Hispània i va ser la primera colònia llatina fora de la península itàlica. La seva fundació coincideix amb la delegació de 4000 homes que eren fills de romans i dones hispanes i que demanaven el reconeixement del seu estatus jurídic El Senat va improvisar i els va manumitir : no eren esclaus, però se’ls va concedir aquesta condició perquè era més fàcil obtenir el dret llatí des de l’esclavitud que des de la no- ciutadania. Se’ls va considerar libertini (fills de lliberts) i per això van poder ser ciutadans llatins. Aquest cas ja no es va tornar a produir perquè els fills que van tenir ja eren legals. 2.3.2. Corduba L’altre fundació important va ser Corduba. Al principi no era important, però es va acabar convertint en la capital de la Hispània Ulterior. Segons Estrabó, va ser fundada per Claudi Marcel entre el 169 i 152 aC, quan va ser nomenat cònsol. Segons Barceló, la data més correcta és el 152 aC. Aquesta fundació era una dipolis (doble ciutat), ja que es va crear al costat d’un centre indígena turdetà, encara que poc a poc el nucli turdetà va entrar en decadència. Com altres fundacions, era una fundació mixta. Entre el 80 i 70 aC es va convertir en capital, i es va escollit aquesta localització per defensar el territori dels Lusitans, un poble seminòmada. Cap al 46-45 aC va rebre el títol de colònia.
2.4. LES GUERRES CELTIBÈRICO-LUSITANES (154 – 133 aC)
Després de Grac, les fonts d’Hispània són escasses perquè els romans estaven més centrats en altres fronts com el de Macedònia. Aquestes guerres van succeir en 20 anys i estaven enllaçades entre elles: per una banda els lusitans, i per l’altra els celtibers. 2.4.1. Les Guerres Lusitanes Els lusitans eren un poble seminòmada que feria incursions cap a la Bètica per saquejar les poblacions més riques. Això va causar conflictes amb els romans. L’any 150 aC, els triomfs del governador Galba va portar als lusitans a pactar amb els romans. Va pactar situar els lusitans en 3 zones a canvi de lliurar-los terres. Els va demanar que anessin desarmats, i ho va aprofitar per convertir-los en esclaus o matar-lo. Aquests fets van arribar a Roma, i se’l acusava de matança per haver comès aquests abusos. El 147 aC i arrel d’aquesta matança va aparèixer Viriat, donant inici a les Guerres Lusitanes. Viriat era el líder dels lusitans, i va aconseguir unir moltes tribus per lluitar contra els romans. De les fonts ens queda que era tenaç i que va plantar una gran oposició, i que es va convertir en un trauma pels romans. L’avenç dels romans des del Llevant causava inestabilitat a les poblacions indígenes, ja que els esperaven esverats. Viriat va encapçalar durant uns anys un seguit de victòries i va arribar a acorralar el procònsol Servilià. Al Senat, el conflicte amb Viriat tenia 2 sectors: un de bel·licista lligat a la família dels Escipions i un sector menys bel·licista. La part bel·licista es va acabar imposant. Finalment, Viriat va ser assassinat per 3 lloctinents seus que havien arribat a un pacte amb els romans. 2.4.2. Valentia Després de la Guerres Lusitanes, el 138 aC es va fundar Valentia per poder establir les tropes que havien lluitat contra Viriat. Era un enclavament estratègic pels romans, doncs estava entre Tàrraco i Cartago Nova i tenia importants nuclis ibèrics al voltant. Valentia permetia el control sobre el territori iber. La colònia va prosperar ràpidament i al poc temps ja encunyava moneda pròpia. Va ser destruïda per Pompeu el 75 aC durant la guerra contra Sertori. 2.4.3. La Segona Guerra Celtíbera (154 – 152 aC) La guerra va començar per la demanda de Segeda per ampliar les seves fortificacions per incloure els habitants d’altres poblats veïns. Com que sota Grac es va pactar no fortificar les ciutats, els romans ho van rebutjar i van declarar la guerra. Se li va encomanar la guerra al consol Nobilior. Hi va haver un canvi de calendari consular de març a gener per iniciar la guerra abans.
4. REORGANITZACIÓ I EXPANSIÓ DELS ROMANS FINS A LA CRISI DE LA REPÚBLICA (133 – 83 aC) Després de la caiguda de Numantia hi va haver una reorganització i expansió: el territori es va dividir i es van reorganitzar les comunitats i els territoris mitjançant la conquesta i/o repressió. Es buscava pacificar el territori: es van buscar noves obligacions fiscals, els va limitar l’ager publicus, es van redistribuir terres a les comunitats lleials o vençudes, es van redefinir fronteres entre comunitats i es van conquerir nous espais com les Balears. El bronze d’Ascoli és una mostra de com van començar a canviar les relacions dels generals amb els seus soldats. Es tracta de la concessió de ciutadania romana per part de Gneu Pompeu Estrabó a un esquadró de la cavalleria auxiliar format per genets de la zona de l’Ebre gràcies a la seva actuació al setge d’Ascoli, on hi havia rebels itàlics durant la Guerra Social. Es veu com els generals començaven a cuidar les seves tropes.
4.1. L’ORGANITZACIÓ DE LA CONQUESTA
- Creació d’un sistema de control , motivat per: o Necessitat de delegar competències per assegurar l’eficiència del control imperial. o Necessitat de controlar els recursos: Cada vegada el territori era més gran i hi havia una necessitat per part de Roma de controlar els recursos d’Hispània, especialment la mineria. Sobretot les mines de plata, que es van sobreexplotar. o La heterogeneïtat de les poblacions: Va ser un problema pels romans, ja que la fragmentació política de les comunitats en dificultava el seu control. La conquesta d’Hispània va afectar de retruc la organització de Roma, com per exemple el canvi de calendari.
- Especificitats de l’organització política i l’estructura de la societat romana: Els romans decidien si cedir el control administratiu de les ciutats o si portaven les seves elits per controlar-les.
- Elements del sistema: les provinciae. Era un àmbit de competència sotmès al imperium d’un magistrat que rebia un ampli comandament amb la missió de mantenir l’autoritat, la seguretat i l’explotació dels recursos. Tenia les funcions militats, d’administració de justícia i de regulació de conflictes.
- Instruments: o Aparell administratiu: Era limitat i poc especialitzat. Se centrava en el governador. o Exèrcit: Hi havia una legió per governador, però també hi anaven els cònsols amb les seves pròpies. Entre les 2 províncies hi havia exèrcits d’uns 25.000 homes, que s’incrementaven en temps de conflicte. Escipió va arribar a tenir 60.000 homes. o Tractats: Formalitzaven les conquestes en funció de l’actuació indígena i de les necessitats de Roma. Implicava el reconeixement jurídic-polític d’una comunitat i la definició d’uns drets i uns deures. Era el Senat qui ratificava aquests tractats.
- Explotació de recursos: o Definició d’un sistema de contribucions: Fins aquell moment els estipendiums eren irregulars. Després de Numància es va voler definir un sistema més regular que satisfés les necessitats militars de Roma. o Mecanismes indirectes d’explotació: arrendament de l’explotació dels recursos a societates publicanorum.
- Desenvolupament de la urbanització: o Assentaments amb població itàlica que podien rebre un estatus jurídic (Itàlica, Corduba). o Assentaments amb població local que reben la ciutadania llatina (Carteia). o Creació o transformació d’assentaments indígenes per imposició o mitjançant estímuls.
4.2. L’ORGANITZACIÓ DE LA CONQUESTA: ETAPES
- Precedents de l’administració (218 – 197 aC): Al 218 aC hi va haver l’enviament de cònsols i de l’exèrcit consular. Després van ser convertits en procònsols amb prerrogatives normals, però sense instruccions per organitzar políticament els territoris. Més tard es van començar a enviar pretors, i en algun moment el Senat va començar a decidir la vigència d’aquests càrrecs. A partir del 207 aC van començar a haver-hi relacions intenses i conflictives amb els indígenes. Al 206 aC hi va haver les primeres actuacions politicoadministratives com el foedus amb Gades. També es van instal·lar praefecti , guarnicions en nuclis urbans i exigències de contribucions. Al 197 aC van aparèixer les províncies d’Hispània Citerior i Ulterior. Es van crear magistratutes ordinàries amb imperium (2 praetores) i un àmbit d’actuació ( provinciae ). La situació d’Hispània afectava a Roma i es va haver de redefinir el Cursus Honorum. Es volia evitar la influència de la gens Cornelia.
- Tiberi Semproni Grac (180 aC): Amb Grac hi va haver una actuació global i coordinada en les 2 províncies que no es limitava a les accions militars i que pretenia reorganitzar la situació. Estava integrada en les línies d’actuació de la primera meitat del s. II aC. A part de conquerir, enganyar i manipular, era capaç d’establir aliances amb els indígenes. Grac va regular l’estipendium.
5. LA ROMANITZACIÓ La romanització implica la existència d’un llegat cultural definit i homogeni que s’imposaria per la seva superioritat. Hi ha un cert debat sobre la definició del concepte. Es pot parlar d’un mecanisme per classificar societats històriques pel seu grau de civilització, i en sentit contrari es permetria definir situacions d’endarreriment històric. Va ser un procés que no es limitava a una dinàmica d’acció-reacció entre dos actors diferents: Roma (com a entitat civilitzadora) i els autòctons. La romanitat es va construir en època imperial amb elements diversos, estratègies elaborades per l’elit romana, i crea models de comportament entre diferents esferes. Roma va permetre certes continuïtats a les poblacions indígenes. Va ser un procés llarg i complex que es va desenvolupar a un ritme diferent i de manera específica en cada àmbit de la vida social. El procés en els diferents pobles va ser molt diferent i el resultat va ser divers. Les fonts documentals només permeten apreciar alguns de efectes en certs àmbits privilegiats. La romanització es va dur a terme mitjançant la imposició, pactes, noves fundacions, concessions de ciutadania i exigències materials en matèria fiscal. A Hispània hi havia una coexistència de situacions socioculturals diverses:
- Societats urbanes d’origen oriental.
- Elements romanoitàlics amb estatus diversos.
- Societats autòctones amb diferent grau de desenvolupament. 6. LA REPÚBLICA IMPERIAL (200 – 31 aC) Quan es parla de Cèsar es parla d’una política molt clara de fundacions. August va intentar heretar el prestigi i les clienteles polítiques que tenia Cèsar. L’Imperi es va organitzar molt bé en època d’August, tot per explotar-lo en millor condicions.
