¡Descarga Histologia Immuno y más Apuntes en PDF de Medicina solo en Docsity!
HISTOLOGIA DEL SISTEMA IMMUNITARI
El sistema immunitari està format pel teixit limfoide i òrgans limfoides (timus, melsa, ganglis i MALT).
1. TEIXIT LIMFOIDE
El teixit limfoide està format pel teixit reticular (fibres reticulars + cèl·lules) i per les cèl·lules del sistema immunitari , que es disposen en el teixit reticular.
El teixit reticular forma una xarxa bidimensional de fibres, que fa de suport a les cèl·lules del sistema immune. El teixit reticular representa l’estroma del teixit limfoide i està compost per:
- Cèl·lules reticulars F 0E 0 Fibroblasts amb:
- Nucli gran
- Cromatina fina amb cúmuls perifèrics
- 1 o més nuclèols
- Sintetitzen elements de les fibres reticulars
- Fibres reticulars F 0E 0 col·lagen^ tipus^ III^ associat^ a^ glicoproteïnes^ i proteoglicans
- 0.5 - 2μm diàmetre
- No visibles en H/E
- Visibles amb sals de plata, ja que tenyeixen la reticulina (col. III) de color negre
- PAS positives, perquè contenen molts proteoglicans.
- Estriació transversal al microscopi electrònic.
El teixit limfoide es pot classificar en 2 grups, segons la seva organització:
- (^) Teixit limfoide difús F 0E 0 Manca d’estructura concreta.
Teixit limfoide nodular F 0E 0 S’estructura en cúmuls de limfòcits, formant nòduls o fol·licles. Aquells fol·licles amb la part central clara són els que es troben activats, com veiem a la imatge. Són aquells que produeixe n més proteïna, descondensen la seva cromatina i per això es veu més clar.
Normalment trobem els 2 tipus barrejats. Aquest teixit limfoide el localitzem als ganglis limfàtics, a la melsa o associat a les mucoses (MALT: amígdales, plaques de Peyer...)
Podem establir una classificació dels òrgans formats a partir d’aquest teixit. Els dividim en 2 categories:
1. Òrgans o teixits limfoides principals o primaris: són aquells òrgans relacionats amb la proliferaci ó i diferenciació dels limfòcits. Així doncs, hi tenim la medul·la òssia i el timus. 2. Òrgans o teixits limfoides secundaris : aquells òrgans on s’hi desenvolupen reaccions immunità ries i d’activació. Hi trobem els ganglis, la melsa i MALT.
- No podem diferenciar limfòcits T i B en una tinció de Hematoxilina/Eosina, hem de realitzar una immunocitoquímica.
En aquesta taula podem veure els % de limfòcits T i limfòcits B que trobem aproximadament en els diferents òrgans del nostre organisme. Cal destacar que al timus només hi haurà limfòcits T (T de timus ), ja que és on s’hi diferencien aquestes cèl·lules, en canvi a la medul·la òssia la majoria seran de tipus B, també perquè es diferencien allà (B de bone s). Tot i així, a la medul·la òssia sí que hi observem una petit quantitat de limfòcits T.
A la melsa i als ganglis limfàtics està tot més repartit.
Els limfòcits són les cèl·lules que ocupen els espais que hi ha en la xarxa que conforma el teixit reticular.
2. ÒRGANS LIMFOIDES
- Fagociten restes cel·lulars F 0E 0 molt important perquè la major part de limfòcits (90%) que arriben al timus acaben morint, per tant, s’han d’eliminar les restes i evitar la seva acumulació.
- Cèl·lules reticulars epitelials F 0E 0 formen l’estroma, i no es troben en el teixit limfoide
- Es troben sota la càpsula de connectiu i resseguint els tabics, envoltant els vasos (barrera hematotímica), en els corpuscles de Hassall i en el reticle. Depenent de la zona realitzaran unes funcions o altres, com el suport físic i la maduració dels limfòcits.
- No sintetitza fibres reticulars, com sí que ho fan els fibroblasts.
- Prolongacions cel·lulars amb desmosomes, formant grans xarxes.
- No només fan de suport físic, sinó que també tenen un paper fisiològic important en la maduració dels limfòcits.
En aquesta imatge veiem 4 cèl·lules reticulars epitelials formant un entramat a partir de les seves prolongacions citoplasmàtiques, que contacten amb altres prolongacions veïnes (unides per desmosomes, unió característica de cèl·lules epitelials). Formant aquesta gran xarxa constitueixen com a suport per a la resta de cèl·lules (limfòcits).
Podem diferenciar-les dels limfòcits perquè tenen nucli gran, amb la cromatina força descondensada amb 1 o 2 nuclèols, i són bastant eosinòfiles. Es distingeixen molt bé.
Podem realitzar una immunohistoquímica amb anticossos que marquen els filaments intermedis (queratina): anti-queratina. Podem veure aquests filaments tenyits de color marró. Veiem com es troben molt distribuïts per tot el teixit, en especial envoltant els corpuscles de Hassall.
Els corpuscles de Hassall o corpuscles del tim són unes estructures que només es troben a la medul·la del tim i que estan formades per cèl·lules epitelials (IV).
Encara no se li ha trobat una funció clara, tot i així sabem que els corpuscles són una font molt important d’un tipus de citoquines, que s’encarreguen del control en la maduració de les cèl·lules del sistema immunitari.
Tenen una mida de 30-150μm de diàmetre i augmenten amb l’edat. Formats per diverses capes concèntriques de cèl·lules epitelials (unides entre si per desmosomes). Per últim, poden calcificar-se.
Les cèl·lules que es troben més al centre són cèl·lules mortes, però que no són fagocitades. En canvi, les de la perifèria estan actives i són les que secreten les citoquines. Les centrals poden arribar a calcificar-se.
Per vascularitzar el tim es realitza el seguent recorregut:
- Artèries F 0E 0 es troben a la càpsula.
- Arterioles F 0E 0 en els tabics i van fins al límit corticomedul·lar (dóna capil·lars corticals i medul·lars).
- Capilars corticals F 0E 0 irriguen l’escorça, desemboquen en vènules medul·lars.
- Capilars medul·lars
- Vènules medul·lars
- Venes interlobulars
- Vena tímica eferent
Les artèries principals que vascularit zen el timus són les artèries tímiques superiors, les artèries tímiques laterals i l’artèria tímica posterior. Aquestes provenen de la tiroidea inferior, toràcica interna i tronc braqueocefàlic.
canvi del teixit limfoide. Aquest fenomen pot accentuar-se degut a infeccions i trastorns hormonals.
Aquest procés s’inicia a l’escorça, que com a conseqüència s’aprima per la pèrdua de teixit limfàtic. Les cèl·lules epitelials reticulars seran més resistents.
Així doncs, el pes del timus varia al llarg de la vida:
- Nou nat: 12-15grams
- Pubertat: 30-40grams
- 60 anys: 10-15grams
1. ELS GANGLIS LIMFÀTICS
Els ganglis limfàtics són òrgans limfoides secundaris, que s’encarreguen de l’activació dels limfòcits o cèl·lules T i de la filtració de la limfa.
Els ganglis són petits, ja que les seves mides es troben entre 0.1 i 2 cm. Tenen una forma arronyonada (un hil a la part còncava i una part convexa) i són bastant aplanats.
Es troben a la mateixa trajectòri a del sistema vascular limfàtic. Formen cadenes ganglionars per on discorre la limfa en diferents espais de l’organis me:
- Vasos del mediastí i de l’abdomen
Un vas limfàtic eferent d’un gangli serà aferent del gangli limfàtic següent, de manera que es formarà una gran xarxa de ganglis i vasos.
Tenen una càpsula de teixit connectiu dens que formarà els tabics.
Estan formats pels 2 tipus de teixit limfoide:
Els tipus cel·lulars són:
- Limfòcits (B i T)
- Macròfags
- Cèl·lules dendrítiques
- Cèl·lules reticulars (mesoderm)
I les 3 zones que diferenciem en cadascun d’ells són:
- El còrtex o escorça
- La zona paracortical o paracòrtex
Els capil·lars amb els quals comença el sistema vascular limfàtic són d’ extrem rom o extrem tancat, ja que el sistema limfàtic no és un sistema continu.
Els vasos limfàtics tenen una sèrie de característiques:
- Tenen una gran llum, per on hi pot passar molt de líquid.
- Tenen una paret estreta, no gaire rígida.
- Tenen vàlvules en el seu interior, per evitar el retorn limfàtic, ja que no té cap sistema propulsor.
Les funcions del sistema vascular limfàtic és garantir un bon retorn del líquid que es troba en excés als teixits (en forma de limfa), i protegir l’organisme contra elements desconeguts o agressors, transportant els limfòcits arreu del cos.
El conducte toràcic és on va a parar la major part de la limfa de l’organisme, a la unió subclaviojugular.
Aquests sinus s’encarreguen de transportar el líquid limfàtic des dels conductes limfàtics aferents fins als ganglis limfàtics eferents.
Imatge: Microfotografia d’un sinus medul·lar d’un gangli limfàtic. Hi veiem les seves principals cèl·lules.
Sang ve per l’artèria. Arriba a l’escorça i dóna lloc a capil·lars arterials que passaran a venosos. Aquests passen a vènules que arriben al paracórtex donant vènules postcapil·lars d’endoteli cúbic : lloc pel qual els limfòcits ingressen als ganglis (els LT cap al paracórte x i els LB cap als nòduls de l’escorça). Les vènules postcapil·lars es troben al límit físic entre l’escorça i la medul·la.
Els ganglis poden patir diferents patologie s:
- Sínd rome de DiGeorge: no hi ha funció tímica, és a dir o no tenim o pràcticam ent no tenim timus. Per tant, en aquells espais on hauríem de trobar limfòcits T, no n’hi hauran. A la medul·la trobarem les cèl·lules plasmàtiques com sempre, les quals són limfòcits B activats.
- Agammaglobulinèmia: existeix un problema en la producció d’algun tipus de limfòcits B. Els quals són els encarregats de produir les γ globulines. Per tant, no observem els fol·licles a la zona del còrtex ni tampoc els cordons de la medul·la ja que no hi ha limfòcits B.
- Immunodeficiència combinada: no tindrem ni limfòcits B ni T. Per tant, tampoc observarem els fol·licles a la zona del còrtex, el teixit limfoide difús del paracòrtex ni els cordons de la medul·la.
2. LA MELSA
La melsa es troba situada en el quadrant superior esquerre de l’abdomen, darrere de l’estómac i pròxim al diafragma. Pesa uns 150g en l’adult. Es troba enmig de la circulació sanguínia i en humans no té funció de reservori de sang. En fresc veiem la melsa de color vermella amb uns punts blancs, corresponents al teixit limfoide. L’ hil és per on entren i surten els vasos esplènics i els nervis.
A les preparacions histològiques podem observar que està envoltada exteriorment per una càpsula de teixit connectiu dens, formada per fibres de col·lagen, que penetra en el parènquima de l’òrgan en forma de tabics o trabècules curtes (T), que és per on passen diversos vasos que vascularitzen l’òrgan. Les fibres de col·lagen, juntament amb una xarxa reticular, constitueixen el suport en el que es mantenen les diverses cèl·lules que conté l’òrgan (la polpa). La musculatura llisa de la melsa no té funció en els humans, tot i que en cavalls, per exemple, la melsa fa de reservori i quan necessiten es contrau aquesta musculatura i treu la sang a la circulació.
La melsa s’encarrega d’organitzar la resposta immunitària primària i actua com a filtre per retirar o eliminar tan eritròcits vells o anormals com partícules de rebuig. També té una funció hemopoètica fetal en les primeres etapes.
La melsa conté dos tipus principals de teixit, la polpa vermella i la polpa blanca. A les preparacions amb H/E veiem unes estructures esfèriques més tenyides de lila, corresponents a la polpa blanca (cèl·lula del sistema immune). La resta és la polpa vermella (sang) i es veu més rosada. El conjunt de les dues polpes es denomina polpa esplènica.
En aquesta preparació realitzada amb una impregnació argèntica podem veure l’estructura general de la melsa, tenyint més les fibres de reticulina.
Es tracta del conjunt format pel vas i el teixit perifèric limfoide que l’envolta. En formen part els limfòcits. N’hi ha de dos tipus: polpa blanca (5-20%) i polpa vermella (80-95%).
)a Polpa blanca
Està formada per teixit limfoide organitzat com a beina limfoide periarteriolar o com a nòduls. La major part del teixit està disposat al voltant d’una arteriola central, formant el que es denomina beina limfoide periarteriolar, amb gran presència de cèl·lules T. Les cèl·lules B les podem trobar organitzades en forma de fol·licles primaris “no estimulats” (agregats de cèl·lules B verges) o fol·licles secundaris “estimula ts”(en els quals apareix un centre germinal amb cèl·lules de memòria). Els centres germinals contenen també cèl·lules dendrítiques fol·liculars i macròfags fagocítics.
A la regió marginal, que es troba a la perifèria i que està formada per teixit limfoide difús, hi ha macròfags especialitzats i una subpoblació especial de cèl·lules B, que responen a antígens independ ents del timus tipus II (polisacàrids). Els macròfag s i les cèl·lules dendrítiques fol·liculars presenten els antígens a les cèl·lules B de la melsa. Les cèl·lules B i altres limfòcits entren i surten lliurement de la beina limfoide prearteriolar a través dels capil·lars procedents de les arterioles centrals que irriguen la regió marginal.
Alguns limfòcits, especialment els plasmoblasts en la fase de maduració, poden travessar la regió marginal i arribar a la polpa vermella a través de certs ponts.
En una tinció amb H/E, veiem el fol·licle a pocs augments, intuïm que és la melsa i podem veure algun vas. A més augments, veiem els limfòcits i també una arteriola.
Immunohistoquímiques:
- AntiCD20: contra limfòcits B, que es troben associats a fol·licles o nòduls.
- AntiCD68: contra derivats de monòcits (macròfags, cèl·lules dendrítiques) que es troben per fora dels fol·licles. )b Polpa vermella
Aquest teixit està format per sinusoids i cordons cel·lulars, que contenen macròfags residents, eritròcits, plaquetes, granulòcits, limfòcits i nombroses cèl·lules plasmàtiques, apart d’una xarxa de fibres. A més de les funcions immunològiques que dur a terme, la melsa constitueix un reservori de plaquetes, eritròcits i granulòcits. La melsa també és on són destruïdes les plaquetes i els eritròcits envellits, en un procés realitzat per la polpa vermella anomenat hemocatèresis. Tot això es possible gràcies a l’organització vascular de la melsa.
Les artèries centrals es troben envoltades per la BPL (beina limfoide prearteriolar) i donen lloc a capil·lars arterials que desemboquen el seu contingut en els cordons de la polpa vermella (de Billroth). D’aquesta manera, les cèl·lules circulants arriben a aquests cordons i queden atrapades en ells. Els macròfags reconeixen i fagociten les plaquetes i eritròcits envellits.
Les cèl·lules sanguínies que no són ingerides i destruïdes poden retornar a la circulació sanguínia travessant els orificis que determina l’endoteli discontinu en les parets dels sinusoids venosos, mentre que el plasma flueix lliurement a través d’aquestes parets.
Els sinudoids estan formats per cèl·lules endotelials especials perquè la seva làmina basal, en la qual es recolzen, és discontínua. Deixen aquesta discontinuïtat, disposades en paral·lel a l’eix longitudinal del sinusoid. Les cèl·lules endotelials tenen una secció més aviat cúbica.
Les fibres reticulars s’organitzen de forma transversal, per mantenir millor l’estructura del sinusoid. En els sinus, la velocitat de la sang disminueix; al disminuir, les cèl·lules del sistema immunitari tenen més temps per a detectar molècules desconegudes o de rebuig pel nostre cos.
La melsa té la funció de filtrant de la polpa vermella:
- Plasma i elements figurats en contacte directe amb els macròfags.
- Palatines : 12-15 criptes, recobertes per epiteli estratificat pla. Conté LT, CPA i fol·licles (LB).
- Faríngies : No^ hi^ ha^ criptes.^ Recobertes^ per^ epiteli pseudoestratificat cilíndric (respiratori). Conté LT, CPA i fol·licles (LB).
- Linguals : 1 cripta - 1 amígdala. Més nombroses i petites. Recobertes per epiteli estratificat pla. Conté LT, CPA i fol·licles (LB).
Tenen la funció de protegir de l’entrada d’Ag (antígens) transportats per aire o aliment.
A les criptes és on s’acumulen les restes de patògens i on s’acabarà formant el pus, si hi ha infecció. Aquesta infecció s’anomena amigdalitis.
