INTRODUCCIÓ TEÒRICA A L'EFECTE STROOP
L'efecte Stroop és un experiment que es basa en com interaccionen els processos controlats amb els
automatitzats. El seu inventor fou John Ridley Stroop, qui, al 1935, va realitzar una sèrie
d'experiments per estudiar fins a quin punt les persones som incapaces de separar el què és rellevant
del què no.
Els sistemes biològics són capaços d'automatitzar comportaments, com per exemple obrir la porta
de l'habitació, mirar el rellotge o la lectura. Això és degut a que els nostres recursos atencionals són
limitats, i, així, han de distribuir-se entre totes les tasques i processos que realitzem. És a dir, la
nostra atenció és selectiva i distributiva. Tot i això, algunes tasques i processos poden tornar-se
automàtics per tal de contrarrestar les limitacions de l'atenció. Aquests processos automàtics tenen
un escàs consum atencional, s'adquireixen per aprenentatge, són difícils de modificar, no són
necessàriament conscients, es realitzen eficaçment en situacions d'arousal (estrés) i interfereixen
poc en situacions de tasca doble. Pel contrari, els processos controlats consumeixen atenció, no són
aprenentatges, són flexibles i modificables, són conscients i estan acompanyats de percepció
d'esforç, perden eficàcia en situacions d'arousal i interfereixen molt en situacions de tasca doble.
Així, l'efecte Stroop és un fenomen d'interferència semàntica produït per la nostra automaticitat en
la lectura. Aquesta interferència es produeix entre dos processos, un controlat (dir el color en què
està escrita una paraula) i un automàtic (llegir). En un primer moment Stroop va dur a terme tres
experiments, el primer, “L'efecte d'interferir estímuls de colors sobre el fet de llegir noms de colors
en sèrie”, el segon “L'efecte d'interferir estímuls de paraules sobre el fet d'anomenar colors en
sèrie” i el tercer, “Els efectes de la pràctica sobre l'interferència”.