¡Descarga LLENGUATGE I COMUNICACIÓ y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Atenció: apunts d'una alumna del professor Miquel Serra, són una combinació dels powertpoints de classe (curs 2011-12), amb exemples i explicacions que el Miquel ha anat fent. No tots els comentaris que ha fet el Miquel a classe estan complerts (doncs, en ocasions no dóna temps d'escriure tot el que diu, i a vegades, diu coses que no les entèn ni ell!). Amb aquests apunts i els qüestionaris que hi ha penjats al patatabrava d'aquest professor, vaig treure un 28 sobre 30 al primer exàmen parcial. Ànims i molta sort!
LLENGUATGE I COMUNICACIÓ
TEMA 1: ESTUDI PSICOLÒGIC DEL LLENGUATGE
1.1.ESTRUCTURES, FUNCIONS I PROCESSOS
Parlar és una habilitat, no és un coneixement declaratiu. El llenguatge és un esquema mental.
• Estructures - Què processem?
Processar vol dir transformar. La feina fisiològica neuronal modifica la informació sensorial (que és física i ve de fora: soroll, llum…), i jo ho transformo / processo.
Processem la informació que ens arriba, però també la que ens “surt”. Processem aspectes sensorials (veiem, sentim...) i les accions (activitat).
Piaget va dir que el nen comença a organitzar representacions de les seves accions.
Els aprenentatges requereixen habilitats concretes, per exemple, llegir en veu alta; o al agafar un manual d’instruccions podem fer dues coses: llegir-ho i fer-ho, o sinó fer-ho directament, segons el que fem, obtindrem un aprenentatge o un altre. Així obtenim diferents aprenentatges segons com fem una cosa.
Processar – transformar
Símbol – paraula
Una acció és una font de representació exigent i lligada a les habilitats.
Quan ensenyem alguna cosa/concepte als nens, hem de fer que ho facin, per a que tinguin un millor aprenentatge.
Saber → coneixement declaratiu
Saber fer (acció) → habilitat
Què processem? Informació. Aquesta informació són estructures físiques (ones de llum, soroll...), és a dir, el que processem són estímuls de tipus físic, moviments que tenen resistència.
La informació és també biològica. L’estímul físic depèn del context en que es dóna, i després de la funció. Per exemple, el mateix fred fa reaccionar de manera diferent segons la situació.
El que transformem és l’estímul físic, el context i la intencionalitat.
Comuniquem per adaptar-nos: tenim una motivació i últim fi de processar informació.
Existeix el medi físic, el social i el mental.
Els estímuls sonors són les unitats i els nivells d’estimulació (que hem de transformar). El tipus d’estímul és el so. Gran pregunta estructural?
Interpretar el so és una conducta innata en tots els animals per adaptar-se. Processar = adaptar.
Dessensibilització: soroll físic
Les unitats en el so són físiques:
• Intensitat
• Decibels
• Pressió
• Freqüència
• Temporalitat
Per processar la informació hem de transformar nivells i unitats.
Un psicòleg s’ha de plantejar la següent pregunta: quin és el treball mental que està fent per arribar a una solució? Pregunta de psicologia cognitiva: saber com pensa el pacient.
Treballar amb unitats vol dir transformar-les i relacionar-les.
Quan processem fonemes, què fem? So (nivell físic)
• Unitat (més important que el nivell)
• Nivell
Estructura:
• Unitat → rang fonològic (de curt i llarg)
• Nivell → fonologia – síl·laba – fonema
Per a què faig una cosa? Funció adaptativa (biològica i social).
Un autista no parla i no entén. Qui no rep, no aprèn.
Què aconseguim parlant / comunicant? Que el germà et torni el CD, que la mare vingui ràpid (si plores més fort).
Comunicar vol dir negociar significats, fer coses per a que m’entenguin.
Exemple d’ET
• Les habilitats que hi ha darrera d’imitar són, per exemple, veure.
La base és l’adaptació: intercanvi de significats, imitar, etc.
Cooperar és una de les funcions bàsiques per aconseguir un fi. Es coopera en grup, hi ha un punt de vista social que és coordinar l’acció d’un amb varis.
Hi ha un problema de cooperació i un problema cognitiu.
Les funcions cognitives del llenguatge són més importants que les comunicatives (a la vida diària de cada dia).
El principi comunicatiu bàsic és adaptar-nos. Cal un equilibri per un bon intercanvi comunicatiu.
Les estructures per entendre la psicologia cognitiva són els nivells i les unitats, que es transformen a partir d’habilitats (llenguatge).
Les entitats / objectes tenen qualitats importants per ser denominades. Són coses que es toquen, que són estables. És lo que els nens petits aprenen a dir abans.
La categoria dels verbs és apresa pels nens molt després que la de les entitats.
Una acció no és una cosa estable, sinó que apareix i desapareix. Per això als nens els hi resulta molt més difícil aprendre-ho. Els nens comencen dient adjectius o participis, perquè són un estat concret.
Un verb és la peça clau en tot el llenguatge, ens dóna la funció d’una frase.
Lo més important per fer representacions exactes són les relacions. Estan representades per la llengua per paraules gramaticals (que són les que fem servir més). Un exemple de paraula només gramatical són les preposicions.
Gènere. Per què existeix? De fet no existeix en totes les llengües.
El gènere ajuda a concretar la paraula.
Per què existeixen articles determinats i indeterminats? Són fonamentals en psicologia cognitiva. “El cavall” (article determinat) VS. “Un cavall” (article indeterminat).
El llenguatge és una relació entre lo nou i lo conegut. Tot funciona comparant / relacionant lo nou amb lo conegut o lo conegut amb lo nou. Aquesta relació és molt més important en psicologia cognitiva que per la lingüística.
Interfícies: relacionar els components (psicòlegs).
El llenguatge és un sistema format per nivells (components: fonològic, lèxic, etc.) amb organitzacions internes pròpies i relacionats entre ells (interfície on hi ha outputs i inputs “llegibles” entre ells).
• Nivells amb organització interna pròpia:
• Unitats fonològiques: segments i errors (cago x carro), síl·labes (es-top x stop), paraules
(amoto x moto), oracions (ets tonto! x ets tonto?).
• Unitats lèxiques: conceptes – tipus i exemplars, paraules lèxiques i gramaticals, simples i
compostes, etc.
• Unitats sintàctiques: sintagmes i oracions (ambigüitat: “va parlar dels problemes amb el seu
fill”).
• Nivells relacionats entre ells mateixos per interfícies:
• lèxic – semàntica – sintaxi: “En Joan menja pomes”
• Joan: lèxic (persona / mascle /etc.)
• Semàntica (agent)
• Sintaxi (objecte).
• Formes particulars de relació (simbòlica) amb el medi. El concepte de símbol és important: no és una
simple associació, indici, senyal, ni tampoc un rètol.
• Formes particulars de conducta (ús). Convenció no només simbòlica sinó també social i intencional:
forma canviant; significat estable però sentit segons contextos (lloc, espai i persones).
La organització interna és la fonologia. Un exemple de fonologia és el següent:
• Quantes síl·labes té la paraula ANA?
• A-NA: dues
• Perquè no és AN-A? I ha una raó psicològica per a que sigui així?
A l’anglès no saben trencar les síl·labes perquè és una llengua tònica, nosaltres tenim una llengua transparent.
Al·lòfon
◦ ▫
La rodona és un formatge i el rectangle (quadrat) un cristall. El profe dirà paraules molt ràpides i hem de relacionar-les amb el primer objecte (formatge o rectangle) que ens vingui al cap.
• Tallar
• Tayar
Ens resulta molt difícil fer anar una categoria ontològica nova, per això, costa molt fer entendre a un no-català, la diferència entre ós i os (per exemple).
Amb això demostrem que existeix la fonologia en el nostre cervell.
STOP → ES-TOP
Unitats :
• Fonològiques
• Lèxiques
• Sintàctiques (ambigües)
Les unitats sintàctiques comporten, a vegades, ambigüitats: “va parlar dels problemes amb el seu fill” → què problemes, els de la mare o pare o els del fill? No ens adonem de que contínuament ens trobem amb frases ambigües sense ser conscients, i ràpidament li assignem un significat possible, gràcies a que els contexts desambigüen.
Quan parlem d’interfícies , parlem de com es llegeixen entre ells els components del llenguatge.
Símbol : concepte important → examen.
• Símbol de la pau: arbre. És un mal símbol perquè molta gent no sap ni què es.
• Símbol de la justícia: balança. És molt bon símbol, l’objecte simbolitzat representa l’equilibri que
defineix molt bé la justícia. És un símbol transparent → balança – equilibri.
Els símbols ens refereixen a una realitat diferent. Un signe avarca tot tipus de símbols.
Hi ha símbols naturals: contigüitat. Exemple: el humo es un síntoma de que hay fuego; huellas: resto de algo que ha pasado.
També hi ha símbols artificials: es refereix a objectes fets servir de forma artificial.
Mentals: revolució simbòlica
Trencament de l’associació: revolució simbòlica, la memòria i la cultura són més fortes que les evidències perceptives.
El llenguatge és un sistema de signes.
Si mentalment només aprenem per condicionament (com les rates), només posaríem etiquetes a les coses i això no seria llenguatge.
Associar sons a objectes no és llenguatge (exemple: gos que saliva), s’assembla però encara no ho és. Un periquito tampoc té llenguatge.
El llenguatge no és una etiqueta, sinó que és un sistema simbòlic. No és tampoc un sistema associatiu.
Cadira: objecte + concepte.
Metàfora: “En la silla del cielo está sentado el culo de Dios”, “Una casa sense finestres és una presó”. → Descontextualitzar i extreure
Les paraules són elements abstractes que es poden desplaçar, que no estan lligats a un sol concepte.
Que el llenguatge sigui un sistema de símbols, implica:
• Que m’oblidi de la paraula “finestra” en si, i que passi a ser un símbol.
• Puc treballar sobre aquest símbol, no podria si fos una etiqueta.
• Comparar mentalment sobre aquests símbols: en què s’assemblen finestra i porta?
Exemple: ximpanzés → no tenen un sistema de símbols, el seu sistema mental no els hi permet, i el seu sistema social no els hi exigeix.
Per què es va superar el sistema (...)
Com estudiar psicològicament (cognitivament) el funcionament del llenguatge?
De manera semblant a altres processos psicològics (d’atenció, percepció, mnemònics, etc.)
1. Estructura: què és el que s’ha de processar?
2. Funció: per a què serveix? (adaptativament)
3. Procés: com s’aprèn, es comprèn i es produeix?
Estructura : l’estudien els lingüistes i els psicòlegs.
Hocket : el llenguatge funciona a partir del canal vocal auditiu. Aquest canal és una limitació o un avantatge?
• Deixes lliure les mans (no implica un treball del cos)
• Audició: sentit de distància (com la vista) → base sensorial motora
• Omnidireccional: les ones sonores són de 360º, les visuals no.
• Traspassa objectes, independentment del lloc en el que estem → gràcies a això podem comunicar a la
nit.
Canal vocal auditiu: s’han de complir determinades condicions físiques (linealitat), anatòmiques i funcionals (com la naturalesa dels sons: amplitud, freqüència, durada). I encara que aquesta modalitat estigui alterada, com en els sords, pot sorgir el llenguatge dels gestos.
Els humans reutilitzem funcions bàsiques. Per exemple, les cordes vocals (són una membrana rapidíssima, i aquesta velocitat fa que se senti un so continu). Important: fenomen de ressonància. Tenim diferents avantatges que els humans hem aprofitat per parlar.
Transmissió irradiada i recepció direccional : a causa de les propietats físiques del medi, un senyal pot circular en totes les direccions a partir de l’emissor, alguns receptors poden localitzar la direcció des de la qual s’ha produït el senyal.
Esvaïment ràpid o transitorietat : la linealitat implica sistemes de memòria i atenció específics capaços de retenir la informació i processar-la quan ja s’ha esvaït. També incideix en l’estructuració de la informació (nou
- conegut, i ordre de presentació) i en l’organització dels signes (morfologia o sintaxi).
El llenguatge físicament té un cost: s’esvaeix (apareix i desapareix). Des d’un punt de vista cognitiu implica que has d’estar atent (hi ha canvis ràpids i informació abundant). Exigeix una memòria a curt termini brutal, en dècimes de segon haig de transformar el so en paraules i oracions.
Per processar un material altament informatiu:
• Atenció
• MCT
• Treball mental
Podem veure que som capaços de jugar amb diferents graus / nivells d’atenció, i això és molt útil (podem desconnectar i connectar).
Gràcies a que tenim un buffer de memòria fonològica, podem repetir les coses.
Caràcter discret. Encara que podem articular un nombre molt ampli de sons, en la parla només fem servir i percebem pocs fonemes i ho fem de forma contrastiva. De totes les possibilitats combinatòries d’unitats, les llengües només n’utilitzen algunes. Importància de la categorització dels sons, la fixació del lèxic i les regularitats gramaticals (malgrat l’arbitrarietat).
Exemple: un llenguatge no discret són els gestos, els límits de les expressions facials no són clars, però en llengua de signes si que hi ha “contrastos” enmig de signes reproductius continus.
Caràcter discret: fonemes – paraules – oracions.
Dualitat d’estructuració : el llenguatge està organitzat en dos nivells que funcionen simultàniament:
a. El nivell físic, que ens permet de produir, representar i emetre sons (s, t, o) conegut com el significant.
b. Un sistema d’interpretació o de significat: les diferents combinacions poden tenir interpretacions
diferents (sot, tos), però no totes les combinacions són possibles (ots).
La relació entre significat i significant és complexa i usualment es concep com associativa. En psicologia del llenguatge ho tractem com una relació simbòlica. Aquesta característica permet que el llenguatge humà sigui molt econòmic: amb un nombre molt limitat de sons diferents es poden produir un gran nombre de combinacions. Això permet un sistema molt eficaç; en no aprofitar totes les possibilitats combinatòries, la distància entre unitats és més gran i, per tant, el receptor té un llindar de recepció i interpretació més ampli que si les aprofités totes.
Exemple comparatiu: en un sistema com el de la numeració, quan sentim un número hem de parar molta atenció, perquè si en perdem un, ja ens hem perdut (número de telèfon). Comptar demana molta més atenció
4. Funció: segons com nosaltres manipulem les categories, tindrem diferents funcions.
5. Dependència: crear un significat específic (puc relacionar elements).
(*) categories ontològiques: objectes, accions, unitats i relacions.
Bases per a l’estructura del llenguatge: què s’ha d’aprendre i saber fer perquè el llenguatge funcioni:
• Perpectiva de l’activitat comunicativa mitjançant el llenguatge: esquema de contingut / forma / ús.
Maneres d’enfocar l’estructura del llenguatge, no és una forma de comunicar només, sinó una interacció de tres grans àrees:
• Contingut
• Forma
• Ús (comunicació)
Pot haver un desequilibri / aïllament d’aquestes tres àrees. S’han d’analitzar les integracions.
• Idiosincràsia és contingut + ús.
• Estereotípia és forma + ús.
• Opcionalitat semàntica és contingut + forma
(llegir text “interfaces” de la carpeta de Lectures Opcionals).
Funció
Per a què serveix el llenguatge? Dos grans àmbits funcionals: funcions comunicatives i funcions representatives.
• Funcions comunicatives: són difícils de categoritzar, usualment s’agrupen entorn de funcions:
• Expressives: expressar estats subjectius com emocions, etc. Em permet explicar o posar fóra
el meu estat d’ànim, expressa un estat mental meu.
• Regulatives: control dels interlocutors per aconseguir objectius (demandes d’acció, etc.).
• Declaratives o informatives: oferir o rebre informació, modificant els coneixements dels
interlocutors. Transmetre informació.
• Funcions representatives: les aportacions del llenguatge als processos cognitius són complexes i
bàsiques per comprendre el processament de la informació. Tenir coneixement al cervell per actuar sobre paraules.
El llenguatge serveix per representar el coneixement i comunicar-nos. Informar i regular és el llenguatge bàsic.
Sense llenguatge el processament de la informació seria molt diferent, pensaríem com els monos / gossos.
Què porta el llenguatge al pensament? Llenguatge declaratiu.
Fins quin punt el llenguatge determina el pensament? Influeix molt més la cultura que el llenguatge.
1. Experiència personal, la teva vida
2. Familia, cultura familiar.
3. Cultura / subcultura que té dins de la ciutat (el grup).
4. Nació
5. Oriente – oxidente
La cultura modula el pensament.
Pensament verbal – no verbal
Vessant sociocultural : relacions entre cultura, pensament i llenguatge → hipòtesi del determinisme relativisme lingüístic, mediació semiòtica, constricció del pensar en parlar.
Funcions representatives ( vessant cognitiva ). Molt important → examen
A partir de les característiques especials d’arbitrarietat convencionalitat, desplaçament i productivitat (Hocket), que són les més peculiars de la ruptura simbòlica i, per tant, del llenguatge, podem assolir:
• Representacions estables, categoritzades i conceptuals (limitació de la incidència dels estímuls
percebuts i més dependència del saber cultural) i, per tant, poder.
• Comparar: mantenir un criteri (tret conceptual) davant diverses instàncies i decidir si
apropiar o aplicable.
• Classificar: aplicar criteris jeràrquicament organitzats a un conjunt d’entitats. Un cop tens un
criteri, podem classificar (posar un ordre). Classificar és una operació mental important per poder treballar cognitivament. Vol dir aplicar un criteri jeràrquicament
• Inferir: extreure informació nova, no dita, a partir del conegut o del que s’hagi comprès. La
operació cognitiva més important. Extraure informació nova (no dita) a partir del que sé i del que m’estan dient. Lligat al concepte de creativitat cognitiva
• Altres funcions cognitives: representacions de fets i coses desconegudes (no percebudes) i,
per tant, poder imaginar o planificar i verificar.
• Altres funcions cognitives abstractes: representacions d’agrupacions o classes no naturals i
relacionar-les i, per tant, formalitzar i fer ciència (física, lògica, etc.)
Funcions representatives: vessant cognitiva. Podem assolir representacions estables gràcies al llenguatge.
El meu coneixement és estable i puc afegir informació.
Si no fos estable, podria comparar? No, comparar requereix (mitjançant operacions mentals) identificar la unitat que comparem, tenir un criteri i mantenir-lo.
Blocs lògics (Vygotsky): triangles amb diferent forma, tamany i color. És una marevella per a fer un diagnòstic cognitiu.
Identificar / mantenir el critieri estable per poder classificar i comparar.
Els nens i els deficients mentals no saben mantenir un criteri.
Processar el llenguatge en els seus continguts i formes, implica pràcticament tots els processos cognitius, des de l’atenció fins la solució de problemes.
Definició:
• Unitat cognitiva d’alt nivell. Exemple: “vaig anar a classe”, faig una inducció de que ha estat unes
tres hores asseguda → puc extreure moltes coses de la quantitat de coses que sé d’una classe. “Vaig anar a un restaurant japonès”: jo sé que surts sense gana, que has menjat sushi i que surts amb menys diners. Un esquema és abstracte, haig d’omplir els “forats”, hi ha moltes maneres d’arribar a l’esquema.
• Estructura de coneixement convencional, sinó, no podríem aplicar els coneixements previs.
• Emmagatzemada en memòria, és estable. L’esquema ja el tenim i funcionem amb ell.
• Activable en determinades condicions i circumstàncies
• Coneixement prototípic: aplicar propietats.
Propietats:
1. Poden contenir unitats més senzilles
2. Poden tenir subesquemes, subunitats per poder buscar les parts particulars. Exemple del restaurant
japonès: has tingut una conversació amb el cambrer.
3. Poden organitzar-se com una unitat de coneixement estereotipat.
4. Poden configurar una estructura inclusiva del sistema cognitiu.
5. Contenen variables que s’han d’omplir quan s’activa l’esquema, depèn de l’experiència que tinguem,
tindrem millors esquemes.
Exemple: si jo dic “restaurant”, anticipes, actives l’esquema que tens. Pot ser que només et quedis amb el top down (el que creies que t’estava dient).
Si jo dic “taula”, serà diferent depenent de si parlo d’un restaurant o d’una classe.
Treballar amb esquemes representa una enorme economia, defineix i precisa els continguts.
Funcions:
En la comprensió: funció representativa o conceptual. Ajuda a traduir la informació d’entrada i a elaborar la representació interna. Intervenció de processos bottom up i top down.
• Activació dels esquemes i per tant:
• Generar expectatives
• Fer prediccions
• Seleccionar – buscar informació
• Codificació
• Definir el significat dels elements textuals
• Permetre relacionar elements amb altres
• Permetre que la comprensió sigui una activitat predictiva: eficiència i economia.
En la memòria: funció inferencial.
• Inclusió d’informació no explícitament dita però induïble o deduïble.
• Relacions i variables específiques emmagatzemades.
En l’acció: funció realitzadora
1. Generar expectatives
2. Prendre decisions
3. Planificar acció
4. Anticipar resultats
→ Si la informació no s’ajusta a les expectatives: canvi d’esquema o formació de model mental.
Hi ha moltes coses que no caben en un esquema, no tenim esquemes per tot. Un esquema és un coneixement apilonat (abstracte).
Què passa quan no tenim esquemes? Quan no tenim experiència relativa, estable, repetida?
Crítica als esquemes
1. És possible comprendre textos i discursos que no es corresponen amb cap guió emmagatzemat en
memòria.
2. Els guions conviuen amb regles generals d’inferència que permeten de processar un discurs en
absència d’un esquema general de coneixement.
3. L’activitat de comprensió sembla més versàtil del que suggeriria una aplicació rígida dels esquemes.
OPCIONAL – Guions
Són esquemes que tenen com a marc principal un successiu en el temps i en l’espai.
Definició: són esquemes de seqüències estereotipades d’accions, seqüenciades temporalment i causalment.
Funcions (semblants als esquemes):
1. Permeten obviar informació
2. S’encaixen els uns en els altres
3. S’hi accedeix a partir de i formen rutines socials
GUIONS = ESQUEMES
MODELS MENTALS (Johnson-Laird)
La comprensió d’un discurs es guia per representacions formades a partir de les situacions a què es refereixen.
Un model mental és un procediment per comprendre la realitat, és el que nosaltres anem construint, la representació a partir de les dades que em donen.
El bottom up pren molta més importància en els models mentals.
A mesura que vaig llegint, vaig modificant els models mentals.
Coneixement compartit i inferències F 0 E 0 fonamental
INFERÈNCIES
Una inferència és qualsevol proposició implícita que es pugui extreure d’un enunciat, deduint-la del seu contingut literal. És un procés d’obtenció d’informació que enllaça significats per “associació condicional implícita” (si... llavors...)*, però no per afirmació – negació de fets considerats com a veritat – falsedat, i per tant resten pendents de confirmació (d’allò suposat implícitament). Les inferències no son veritat – mentida (realitat) sinó ben fetes o mal fetes (coneixement del món i lògica).
(si... llavors...)*: associació condició implícita. Exemple: si fa 9 mesos que estic prenyada F 0 E 0aviat tindràs un fill
Mai saps si són veritat fins que les confirmes. Poden ser ben fetes o mal fetes. Una inferència mai és demostrativa: cal que arribi el mes o realitzi l’acció per saber si és veritat. Pendents de confirmació.
Un refrany és una peça lèxica, no pots canviar-ho, no pots inferir. Es considera una sola paraula.
Les inferències poden ser:
• Pressuposicions. Exemple: vols prendre un cafè? No, que ja és molt tard F 0 E 0no vol prendre un cafè
perquè li dóna son i no dormirà.
• Implicacions: exemple anterior de l’embarassada.
Característiques
1. Proposicions implícites deduïbles del contingut literal. No existeix aparentment, no és visible.
2. Necessitem un coneixement enciclopèdic, lingüístic, retòric-pragmàtic i lògic.
3. Processos no demostratius: no hi ha deducció directa, són suposicions fetes a partir del tipus
d’evidència que té el parlant
4. Són processos automàtics, malgrat poden ser atencionals.
Tipus d’inferències. Classificació prèvia a la tradicional, segons:
• El grau d’immediatesa (propera o llunyana en el text; freqüent o infreqüent) senzilles.
• En Joan va vendre la casa i va poder viure bé. Vendre F 0 E 0diners; bé F 0 E 0molts diners; viure bé
F 0 E 0pagar luxes.
• El grau de complexitat (en la relació conceptual entre el literal i l’inferit) barreja
• En l’expressió dels esquizofrènics sovint hi ha “descarrilaments” i “amanida de paraules”,
lògicament mostren un pensament incoherent.
• “Descarrilaments” i “amanida de paraules” F 0 E 0canvis de tema no marcats i semàntica
oracional inconnexa F 0 E 0llenguatge F 0 E 0pensament incoherent.
• El tipus d’informació i els recursos de processament que consumeixen. Simples – complexes
• Veure l’exemple anterior, on cal connectar l’argot professional amb coneixements lingüístics
i psicopatològics.
• Exemple típic: interpretació del que comprenen, pensen, desitgen els pacients (lògicament
quan no ho diuen).
1.Perceptives (inferències sobre les anàfores o pronoms). Lingüístiques: al psicòleg ni li interessa; no requereixen treball mental.
Característiques:
• Són relativament automàtiques, modulars (“encapsulades”), obligatòries, de realització immediata.
• Són independents de les variables extralingüístiques que poden influir en la comprensió d’un
enunciat; només s’ajuden d’informació present en el discurs.
• Resultat: representació del significat literal o immediat de l’enunciat.
2.Cognitives
Característiques:
• Intervenen en tasques d’integració que van més enllà de l’establiment d’enllaços co-referencials.
Tasques d’integració d’un text.
• No es deriven de manera immediata i automàtica.
• Depenen d’estratègies que fan ús de coneixements generals. Estan obertes a informacions de tota
mena.
• Estan sota control cognitiu: operen de manera elaborada, per tant, més lenta i controlada (marc
cognitiu).
• Intervenen en una segona fase
• Resultat: representacions del significat indirecte, pretès o elaborat.
Tipus d’inferències cognitives:
• Inferències pont o retrospectives (conceptuació usual) Treball del top down.
*Pont: concepte prototípic d’inferència
• Són necessàries per vincular una unitat lingüística a una altra d’ immediatament anterior.
• Són aquelles que són necessàries per tal que l’entrada (input) resulti coherent. Necessàries
per a comprendre un text. La coherència s’aconsegueix a partir de fer les inferències corresponents.
• Cal relacionar-les amb un aspecte de la progressió temàtica d’un text (linealització del
discurs) com és ara la diferenciació entre informació coneguda i informació nova.
■ La comprensió d’un discurs és una activitat que implica processos d’accés a la
memòria i recuperació prèviament posseïda, assimilació d’idees noves a les ja conegudes, definició de punts d’ancoratge entre les unes i les altres, etc.
Conclusió
Quan recordem textos, inferim moltes idees que no hi eren presents o explícites, però que són coherents amb el que diu el text (i els nostres coneixements previs).
La comprensió i el record depenen no només del que sentim sinó també de les inferències fetes a partir del coneixement previ.
TEMA 2: ORÍGENS DE LA COMUNICACIÓ I EL LLENGUATGE
Herència biològica i cultural Revisió: condicions per a l’aparició / aprenentatge del llenguatge
• Biològiques: canals sensori i motriu amb memòria a curt i llarg termini, etc. (però els dofins i
ximpanzés les tenen molt semblants...)
• Socials: grup estable en un espai i un temps, nombrós, amb tasques intercanviables i treball
cooperatiu, que tingui una cultura organitzada per transmetre.
• Mentals: trencament amb els aprenentatges associatius: revolució simbòlica. La memòria i la cultura
són més fortes que les evidències perceptives i la història de reforçaments.
OPCIONAL: visitar les corresponents pàgines a la xarxa
Comunicació animal i humana
Diferències en els intercanvis adaptatius:
• Comportaments sense aprenentatge. Exemple: les abelles i Von Frith
• Comportament amb aprenentatge amb imprinting. Exemple: els ocells i Marler i Tamura
• Comportaments amb aprenentatge associatiu. Exemple: Kanzi i Susan Savage-Rumbaugh.
• Comportament amb aprenentatge simbòlic. Exemple: humans aïllats o altres dificultats, i normals en
grup social.
Aparició del llenguatge i algunes fites:
Es considera que l’espècie humana “parla” des de fa més o menys uns dos-cents mil anys (Home de Cromanyó, no el Neandertal).
Continuant l’evolució del llenguatge amb certa estructuració simbòlica es situa fa uns 50.000 anys. (presència de la seva aparició a tots els mites religiosos – per exemple el Gènesis).
Migracions. Tradicions orals (Homo florensis).
Els primers rastres escrits apareixen 4.000 anys abans de Crist amb l’escriptura lopogràfica, a Mesopotàmia.
El primer alfabet data d’uns 2.000 anys abans de la nostra era.
OPCIONAL: revisió de les qüestions de l’evolució, la fisiologia, l’origen i l’aprenentatge del llenguatge en condicions normals i patològiques.
Recursivitat: capacitat de fer servir unitats de forma repetida. Els animals són incapaços de fer-la en segons què contexts o condicions (idea de Chomsky)
Bases biològiques
El llenguatge és un tret biològic, específic de la nostra espècie?
Controvèrsia molt viva entre natura i nurtura: per què l’innatisme (nativisme) és tan important?
Postura bàsica per conceptes filosòfics (religiosos) claus:
• Què és l’home? Creacionisme – evolucionisme: co-evolució (Deacon)
• Natura universal? Som tots iguals...
• Aprenentatge? Si tot es pot aprendre, l’herència importa?
• Diferències individuals: base del liberalisme: qui pot vol i qui no pot és deficient.
Evolucionistes: segles / mil·lennis d’evolució. El llenguatge ha sigut gradual , per això no és innat.
Base biològiques més l’aprenentatge donen la co-evolució. L’humà ha accelerat la seva evolució d’una manera brutal. L’home és l’animal que ha canviat més en l’evolució. La co-evolució és una acceleració inesperada des del punt de vista biològic.
Co-habitació: construint intercanvis F 0 E 0consolidant un sistema de comunicació on afegeixen coses noves.
Continuïtat funcional. La novetat és haver creat signes simbòlics que permetin la cultura, tecnologia... Per exemple: la invenció de l’alfabet dels fenicis. L’escriptura va ser una revolució del pensament dels humans.
Bases biològiques:
e. Bases genètiques: existeix el “gen” del llenguatge? El llenguatge és una sola habilitat o el conjunt de
moltes? Pot haver-hi gens relacionats amb la bona audició, la memòria i el ritme, o amb tot i parlem de persones “dotades musicalment”, és el mateix cas pel llenguatge? Evidència negativa de dificultats i herència. Què s’hereta?
f. Bases fisiològiques: pel suport del processament del llenguatge: àrees sensorials corticals (primàries i
secundàries) i àrees associatives. Connexions entre elles i entre recepció i producció (girus angularis i fasciculus arcuatus). Maduració neurològica i aprenenttatge del llenguatge. Lateralització (progressiva ¿?) de les funcions: hemisferi esquerra i hemisferi dret.
g. Bases psicològiques superposades: coneixements necessaris pel processament del llenguatge:
g.a. Percepció (de la parla) i motricitat (articulació)
g.b. Intencions, coneixements (referencials i conceptuals: socials i pragmàtics) i
operacions (classificació i comparació; organització i inferència).
g.c. Ús simbòlic del coneixement: extreure sentit dels significats, intencions i contexts.
Bases fisiològiques:
Suport del processament del llenguatge:
• Tronc cerebral (atenció bàsica)
• Cervell intern no cortical (hipotàlem i tàlem)
• Cervellet (control, tan sols motor?)
