Llenguatge i comunicació 2n part, Apuntes de Psicología

¡Descarga Llenguatge i comunicació 2n part y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!

Descargado en:

patatabrava .com

LLENGUATGE I COMUNICACIÓ (UB)

APUNTS LLENGUATGE PARCIAL 2 GILBOY

GILBOY, ELISABET 12-

TEMA 4: CARACTERÍSTIQUES COGNITIVES DEL LLENGUATGE

EL PARLANT COM A PROCESSADOR D’INFORMACIÓ

La psicologia cognitiva és una branca de la psicologia que estudia els processos mentals tals com la percepció, l’atenció, l’aprenentatge, la memòria, el pensament i el llenguatge. Aquesta branca entén l’esser humà com a un processador d’informació. Això vol dir que tenim uns dispositius senzills (apagat/encès) que transmeten la informació.

De entre tots els fenòmens bioquímics elèctrics que tenen lloc en una neurona el que millor explica com la informació es representa és el nivell d’activació, és a dir, el número d’impulsos que la neurona. Per tant, una representació és un patró d’activació neural.

COMPONENTS DEL LLENGUATGE

La comprensió i la producció del llenguatge s’entén com a un procés subterrani. De quines representacions disposem i com ls transformem per comprendre i produir llenguatge?

La psicolingüística o psicologia del llenguatge és la ciència que tracta de descobrir els proessos psicològics mitjançant els humans adquireixen i utilitzen el llenguatge, i el tipus de representacions que es troben implicades. D’aquesta manera es pregunta: què sabem de la llengua que parlem (informació) i com el cervell utilitza aquest coneixement per entendre i produir oracions (processament).

Per saber què sabem de la llengua que parlem i quin coneixement cal tenir sobre aquesta, acudim a la lingüística. Aquesta és la disciplina que intenta descriure l’estructura de la llengua, incloent la seva gramàtica, sistema de sons i vocabulari.

En què consisteix una llengua? Una llengua és un sistema estructurat que es pot descompondre en una sèrie de subsistemes. Els lingüistes consideren que en tota llengua podem distingir els següents subsistemes: fonologia, lèxic, semàntica morfologia, sintaxis i pragmàtica.

Les propietats d’una llengua són que totes tenen una sèrie d’unitats discretes de diferent tipus i que a més disposen d’un conjunt de regles que determina com combinar aquests elements.

D’aquesta manera hi ha una modularitat de la llengua, és a dir, la ment funciona com un sistema format per mòduls independents entre si. (Fodor, 1983). Aquesta teoria de la modularitat es basa en que els inputs sensorials (percepció de l’atenció, reconeixement de cares, anàlisi sintàctic...) arriben al diferents tipus de mòduls. Allà són processats i enviats als sistemes centrals, compostos pel pensament, memòria i l’aprenentatge. Un cop processats arriben als sistemes motors que acaben per executar una conducta.

Chomsky considera la sintaxi com un subsistema independents de la semàntica. Aquesta no és reduïble a la semàntica.

(llegir capítol 3, apartat modularitat pàg. 58)

les. La sintaxi segueix una fórmula que es la següent ( X Y Z; O SN SV). Això es converteix en una estructura sintàctica. Per exemplificar els nivells sintàctics: 1) Judicis de gramaticalitat : és una de les estratègies utilitzades pels lingüistes per descobrir l’estructura d’una llengua. Consisteix en preguntar a un parlant nadiu si una oració li sembla correcta o no. Això es pot observar en els exemples següents: ◦ A yo arrancarme él otra muela más ◦ Entregó un libro a su amigo ◦ Le entregó un libro ◦ Lo entrego a su amigo ◦ Le lo entregó ◦ Se lo entregó Es conclueix que existeixen, al menys, dos nivells de processament: un sintàctic i un altre semàntic 2) Adquisició de segones llengües i sintaxi: la facilitat amb la que parlem i comprenem la nostra llengua materna ens pot fer pensar que es tracta d0u procés senzill. La complexitat del coneixement que tenim sobre un llenguatge en particular es pot detectar quan s’intenta aprendre una segona llengua. Per poder dur a terme això hem de d’adquirir:

• Una pronunciació nova
• Vocabulari i morfologia nous
• Saber ordenar les paraules en el mar d’una gramàtica nova
• Aprendre a computar el significat de les oracions Per exemple, un anglès que aprèn castellà habitualment fa errors ambs els adverbis, de manera que diu coses com “eso es no necesario” o “es no mi culpa”, etc. Es conclou llavors que les dades que aporta l’aprenentatge de segones llengües mostra de nou que la sintaxi és un mòdul independent, en aquest cas del lèxic i del significat de les paraules. 3) Evidència que aporta la patologia: la pèrdua del coneixement sintàctic: les dades que aporta la patologia deixen clar l’important paper que juga la sintaxi en la comprensió de les oracions, al mostrar que passa quan aquet coneixement s’ha perdut a causa d’una lesió cerebral. És el cas de l’afàsia de Broca Tasca d’aparellar dibuix-oració: com el seu nom indica, consisteix en aparella un dibuix dels que es presenta de forma simultània a la oració. Les variables dependents es el nº d’encers/errors. Aquest experiment va ser plantejat per Caramazza i Zurif (1976) de manera que hi havia 4 tipus d’oracions:
• Control  el Chico va en una bicicleta nueva
• O. Principal + o. Relatiu (sn equivalents, reversibles): l’home que la dona està abraçant està content
• O. Principal + o. Relatiu (restriccions semàntiques ajuden en la comprensió: la pera que el noi està menjant és verda
• O. Principal + o. Relatiu (restriccions semàntiques no ajuden a la comprensió): el cavalls que (a qui) la nina cocea es marrón. Els resultats obtinguts amb pacients controls i afàsics de broca van ser els següents: Com es pot observar, els pacients afàsics presentaven més complicacions per entende les oracions ambs SN equivalents i aquelles que tenien restricció semàntiques que no ajudaven a la comprensió.

CONCLUSIÓ DELS 3 EXEMPLES: Amb això es conclou que la comprensió de les paraules arriba a un processament sintàctic que ens fa poder comprendre les oracions

TEMA 5: LA COMPRENSI Ó DEL LLENGUATGE

EL MÒDUL LÈXIC: RECONEIXEMENT DE PARAULES

Existeix una distinció entre les allò que es diu literalment, és a dir, les pròpies paraules i el significat que tenen aquestes. Existeix una evidència lingüística que es basa en tres arguments: el de la traducció, el de la relació imperfecta i el de l’elasticitat. Pel que fa la neuropsicologia també hi ha una evidència neuropsicològica que es basa en la anòmia i els errors semàntics.

LES PARAULES I EL SIGNIFICAT  EVIDÈNCIA LINGÜÍSTICA

EXEMPLE DE LA TRADUCCIÓ

Cada llengua te el seu propi vocabulari que pot coincidir en part amb el d’altres llengües. Hi ha d’algunes en les que hi ha un terme, una acció o un objecte, mentre que en altres no n’hi ha cap, o es tracta de dos o més paraules.

EXEMPLE DE LA RELACIÓ IMPERFECTA

En les llengües trobem paraules que tenen més d’un significat (homonímia). Amés també trobem entitats, accions o qualitats que poden ser desiguals mitjançant paraules diferents (sinonímia). Per exemple: aquest verí és letal VS aquest verí es mortífer.

EXEMPLE DE L’ELASTICITAT

Les paraules poden ser polisèmiques de manera que el significat que transmeten depèn del context. Per exemple: Una novel·la rosa VS Un clavell rosa.

D’aquesta manera es conclou que no hi ha una relació isomòrfica entre la paraula i el concepte, és a dir, una relació entre el sistema conceptual i lingüístic. Per tant es tracta de dos entitats separades encara que relacionades.

PARAULES I SIGNIFICATS  EVIDÈNCIA NEUROSPICOLÒGICA (LESIONS CEREBRALS)

Es planteja una tasca duta a terme per un pacient afàsic-dislèxic que consisteix en denominar els dibuixos anomenada “Picture naming”. El pacient comet una sèrie d’errors a l’hora de dir de quins objectes es tractaven. Alguns errors van ser:

• Camisa abric (paraules de la mateixa família semàntica)
• Braç  ma, peu, braç
• Taula  cadira errors semàntics
• Cincel  destornillador
• Llimona  groc
• Piña  fruita, país, exemples d’anomia calor

Què es vol esbrinar utilitzant una tasca com la d’anomenar dibuixos? Veure quines representacions s’activen quan veus els dibuixos i quines quan anomenem el dibuix.

Cadascuna d’aquestes hipòtesis aporten una sèrie d’avantatges computacionals que fan referència a la economia cognitiva: la hipòtesi A indica que hi ha una major economia d’emmagatzematge però menor en l’economia en el processament , la hipòtesi B indica el contrari.

Suposem que total operació cognitiva requereix temps

Evidència empírica a favor del model composicional  MacKay (1978)va trobar que com més gran era la complexitat morfològica d’un lexema més temps de processament requeria. Per exemple: In-deci-sision o decid- ing. Aquesta dificultats es veu afectada per l’ús dels prefixes. Contra més quantitat de prefixes-sufixes s’utilitzen, més trigarem en reconèixer les paraules i els que se’ns vol dir.

Altres dades:

o erros basats en la substitució de morfemes : quan es cometen errors de parla els morfemes es substitueixen un pels altes. Per exemple: It waits to pay en lloc de It pays to wait. o Erros de substitució de morfemes en castellà : que llamarán mandar a esa mujer en lugar de que mandarán llamar a esta mujer. o Dèficits: ddes neuropsicològiques (dissociació entre verbs regulars-irregulars en angles on un pacient A entenia els regulars però no els irregularsc i un pacient B ho entenia al revés.  the girl is chased(chasing by the hores

He de compondre i descompondre sempre? Sembla ser que hi ha efectes estratègics e la tasca de processar lexemes plurilorfèmic, el que suggereix que si la paraula és freqüent i el morfema és derivatiu no cal descompondre.

Conclusions: hi ha un equilibri entre la economia cognitiva en el magatzem i l’economia en el processament. Es probable que els morfemes flexius siguin emmagatzemas a banda i que s’adjuntin o separin en el procés de producció/comprensió de la paraula. Pel que fa els morfemes derivatius (sufixes i prefixes( depèn de la paraula. Si aquesta es freqüent s’emmagatzema tot el lexema junt.

LA INFORMACIÓ SINTÀCTICA

Estudis utilitzant la tècnica PET mostren que existeixen zones anatòmiques involucrades en el processament de les diferents classes gramaticals. Hi ha una evidència neuropsicològica la qual es mostra en pacients que perden la capacitar per recuperar classes gramaticals senceres, com per exemple, que poden recuperar noms però no verms. També hi ha uns altres pacients anòmics que poden donar el gènere gramatical del lexema però no poden recuperar el lexema concret. Experimentalment també hi ha evidencia en la manca d’efecte de frequ¨`encia de les paraules funció.

FREQÜÈNCIA D’ÚS DE LES PARAULES

Algunes evidències empíriques s’han detectat mitjançant una tasca de detecció de fonemes, tasca de decisió lèxica i el registre moviment ocular. o Freqüència: mesura objectiva en paraules/mil·lió o Familiaritar: mesura subjectiva o Edat d’adquisició (AoA): mesura “objectiva” a partir de diaris paterns

IMAGINABILITAT, CONCRECIÓ I ABSTRACCIÓ

Paivio (1969) va trobar que les paraules d’imaginabilitat elecava o concretes es recorden amb més facilitat en un test de memòria que les paraules de baixa imaginabilitat, és a dir, les abstractes.

MODELS D’ACCÉS AL LÈXIC

Què es una paraula pel nostre cervell? Com que no ho sabem intentem imaginar quines característiques hauria de tenir la representació d’una paraula i com haurien de ser els processos d’accés al lèxic que es tradueixen en la representació conscient de la paraula.

Hi ha dos models que expliquen l’accés al lèxic: un els el model de Logogen de Morton i un altre és el model de recerca serial de Forster. El primer es més interactiu, paral·lel i que va de dalt a baix, el segons es autònom, serial i de baix a dalt.

MODEL DE LOGOGEN (MORTON, 1969-1979-1980)

Aquest modes es l’antecedent directe dels models posteriors com el de cohort, sobre ruta i model connexionista de Rumelhart i McClelland. És un exemple de model interactiu. Considera que s’accedeix a lexema via un accés directe. Aquest model segueix l’esquema següent:

Un logogen és una representació amodal de la paraula que s’activaria en tots aquells processos que impliquessin l’ús d’aqueta representació com ara llegir, escoltar, escriure...

Aquest consisteix en que s’activaria quan hi hagués acumulat suficient evidència al seu favor, és a dir, quan en l’input estigués presents suficients trets compatibles amb el logogen que farien que es superés l’umbral del reconeixement. Aquests trets podrien ser acústics, fonològics, trets fisuals, semàntics...

Quan es diu una paraula i aquesta es captada pel sistema analitc visual poc a poc es van activan diferents paraules que concorden amb la percebuda i descartant unes altres, fins que quan ja s’ha dit completament es activada i reconeguda.

Hi ha un procés d’activació pels diferents logogens que variarà en funció de la freqüència de la paraula.

Aquest model descriu adequadament el nostre comportament?

Efecte de facilitació a llarg termini: si una paraula ja ha sigut presentada una vegada, en les següents ocasions es reconeixerà més ràpidament. Aquesta facilitació es molt evident si transcorre poc tems entre les dues presentacions encara que poden passar minuts o inclús dies entre les dues presentacions i es segueix produint aquest efecte.L’efecte de facilitació es fa més evident amb les paraules poc freqüents.

D’aquesta manera es conclou que el model de logogen prediu que l’efecte de facilitació per repetició seria intermodal.

En les tasques que es poden observar facilitació es troben: la tasca d’anomenar dibuixos, la de reconeixement de paraules escrites (decisió lèxica visual), la de reconèixer paraules oïdes (decisió lèxica auditiva) i la tasca d’escriure.

L’explicació que s’ha trobat per aquest efecte és que un com una paraula ha sigut processada, el nivell d’activació del logogen corresponent decau molt ràpidament al principi i més lentament després. El procés d’arribada al nivell de repòs pot ser molt lent i pot trigar dies.

TEMA 5: LA COMPRENSIÓ DEL LLENGUATGE

REPRESENTACIÓ DEL SIGNIFICAT

Quan diem una cosa podem establir una diferenciació entre el sentit en el que ho diem i la referència. Es pot definir el sentit com una teoria del significat que tindrà una base sòlida si el significat d’una unitat lingüística determinada es defineix com el conjunt de relacions que aquesta estableix amb altres unitats del llenguatge. Llavors, el sentit és el lloc en un sistema de relacions que una paraula estableix amb altres.

Les paraules entre si poden establir relacions: o Relacions taxonòmiques: cadira – taula/moble/de enea o Relacions metonímiques: cadira – respaldo/patas o Relacions atributius: cadira – còmode/blanca o Relacions funcionals: cadira – seure/ descansar

MODELS D’ORGANITZACIÓ DE LES REPRESENTACIONS SEMÀNTIQUES

Hi ha dos models: el model de xarxa jeràrquica de Collins i Quillian i el model reticular de propagació de l’activació de Collons i Loftus.

MODEL DE XARXA JERÀRQUICA

Es basa en l’estructura jeràrquica i l’economia cognitiva. L’estructura jeràrquica fa referència a com s’organitzen els conceptes. Aquells que siguin més generals (supraordinats) ocupen els nodes superiors i els més particulars (subordinats) els nodes inferiors. La economia cognitiva són els atributs o trets més generals que s’han emmagatzemat als nodes superiors, mentre que els més particulars als nodes inferiors. D’aquesta manera es redueix la redundància a la representació.

El model de xarxa jeràrquica funciona de manera que per tal de reduir al màxim l’espai (ecologia cognitiva) els conceptes s’emmagatzemaven solament en un nòdul més alt possible. D’aquesta manera es guarda la info una única vegada però posant-la a disposició d’altres nòduls e la xarxa de relacions. Per provar aquesta teoria, van utilitzar una tasca de verificació on mesuraven la variable de temps de reacció. Això reflectia com s’organitzava la informació en el lèxic mental, és a dir, encara que les decisions es prenguin ràpidament, es precisa una quantitat de temps considerable i es creu que el temps emprat pot ser un indicador de la distància entre diferents paraules del lèxic intern.

El procés per el qual decidim si una oració es verdadera o falsa es fa mitjançant la recerca de la intersecció, que consisteix en que, una vegada activats tots els nòduls, es triga un breu temps en passar a un altre. D’aquesta manera continuem buscant informació rellevant fins aconseguir la intersecció dels dos elements de la oració. L’últim pas consisteix en la verificació de si la relació descrita coincideix amb la relació present al lèxic mental.

D’aquesta manera, en una tasca en la que hem de dir si les oracions les aus són animals o les aus respiren , trigarem més en verificar la primera que la segona. En cadascuna de les oracions s’ha de travessar mentalment una relació de res per decidir si es verdadera o falsa en el cas de les aus, però no e la dels animals. Això es denomina efecte del tamany de categoria. Aquesta indica que com més alta sigui la posició jeràrquica de B en relació a A, més alts seran els temps de reacció.

En contra, trobem l’efecte de tipicitat que ens diu que l’element més típic d’un determinat subordinat requereixen menys temps de verificació que els elements atípics en enunciats verdaders i en els enunciats falsos passa justament el contrari.

MODEL RETICULAR DE PROPAGACIÓ

Les paraules es representen en el lèxic intern en una forma de red, per+o no jeràrquica, sinó més pròxima a una red de nòduls interconnectats, on la distància entre aquests queda determinada per característiques estructurals, relacions i consideracions taxonòmiques com la tipicitat i el grau d’associació entre conceptes.

Aquest model explica el procés de recuperació, que es produeix mitjançant un procés d’activació expandida: la activació comença en un únic nòdul i després s’expandeix en paral·lel al llarg de tota la xarxa. Aquest fenòmen disminueix la distància, garantint que els conceptes més estretament relacionats són mes propensos a rebre activació que els conceptes més distants.

Tot i així, aquest model també presenta limitacions: presta poca atenció als aspectes fonològics, sintàctics i morfològics de les paraules (model de conceptes i no de paraules).

FACILITACIÓ SEMÀNTICA

Es produeix quan una paraula presentada amb anterioritat activa una altra relacionada semànticament. Un estudi de Meyer i Schvaneveldt (1971) van fer un experiment en que els subjectes havien de respondre a una tasca de decisió lèxica i van comprovar que el temps necessari per classificar la paraula diana butter variava en funció de l’estímul de facilitació aplicat: menor temps de resposta quan l’estímul era bread que quan era nurse.

COMPRENSIÓ D’UN ENUNCIAT

La comprensió es pot fer des del punt de vista de dos models diferents: l’ interactiu i el modularista. L’interactiu proposa que el context interactua amb el procés d’accés al lèxic restringint quins sentits s’activaran (de dalt-a- baix). Si el context només es compatible amb un dels sentits només s’accedirá a aquest sentit.

D’altra banda, el model modularista proposa que en el procés d’accés al lèxic no hi ha més informació que la que porta l’estímul (de baix- a-dalt), per tant s’accedirá a tots els sentits associats a aquest lexema. Tots aquests passen a la fase d’integració. En aquesta fase el context actual seleccionant els sentits adequats.

Quin d’aquests models es interaccionista i quin modularista? En el model d’accés múltiple s’accedeix a tots els sentits del lexema independentment del context de l’enunciat, i en el model d’accés selectiu s’accedeix únicament als sentits consistents amb el context previ. Per avaluar les evidències empíriques, es va fer mitjançant la càrrega del processament (monitorització de fonemes i registre dels moviments oculars) i la facilitació (tasca de nombrar, inducció transmodal i potencias evocats).

Experiments basats en la monitorització de fonemes: la tasca consistia en detectar un fonema determinat, per exemple /k/, en una oració. Quan el subjecte la detecta presiona una tecla. Es mesura el temps que es triga en detectar-ho. En les oracions següents

a) El fre nou per al cotxe b) El fre nou del cotxe

Els subjectes trigaven més en detectar el so /k/ en la oració a que en la b.

ISI (interstimulus interval): Context oracional: Amb un ISI de pràcticament 0 (16 msg) es troben tots els sentits activats, però amb un ISI superior de 200-300 msg aproximadament, només el sentit correcte segueix activat. Els demés han sigut inhibits.

Quan els dos sentits d’una paraula no són igual de freqüents influeix en la activació de sentits. El més freqüent està més disponible, però el que menys ho està necessita més temps per ser activat.

PROCESSOS DE DESAMBIGUACIÓ EN L’ESQUIZOFRENIA

Estudis recents han replicat la tasca de facilitació amb subjectes amb esquizofrènia. Aquests estudis han mostrat que els subjectes no inhibeixen els sentits inconscients amb el context encara que hi hagi ISI llargs. En el cas de que els sentis de la paraula ambigua siguin igualment freqüents, tots els sentits estan activats. En que cas que existeixi un sentit dominant, aquest, encara que sigui inconscient en el context, es l’únic que continua actiu.

Els resultats donen suport a la hipòtesi de que un augment en la activació o un decrement en la inhibició del mecanisme de propagació de la activació és el responsable en el cas dels pacients amb desordres de pensament.

ESTRATÈGIES DE PROCESSAMENT SINTÀCTIC

Aquestes estratègies són mètodes d’anàlisi que funcionen la majoria de vegades tot i que no està provada la seva infal·libilitat. Aquestes dues estratègies estan basades en important fonaments empírics:

• Tancament tardà: Aqesta estratègia ens indica que preferim, en a mesura del possible, adjuntar els elements nous al component més recent, el que està processant en aquell moment. Exemples:
  • En Joan va dir que en Pere va morir ahir
  • Vaig veure en Joan passejant pel parc
• Adjunció mínima: preferim adjuntar elements nous al marcador sintagmàtic utilitzant el menor nombre possible de nodes sintàctics coherents amb les normes del llenguatge. Exemples:
  • L’home va dir la dona que tenia dos fills que la convidava a sopar
  • Vaig veure el meu veí amb un telescopi

Quan unes oracions no ens quadrin perquè el sembla inviable, com per exemple “el policia va veura a l’espia amb un revòlver” haurem de fer 2 passos per poder comprendre-la: pas 1) la semnàntica enviarà un senyal re retroalimentació i pas 2) el processador semàntic haurà de refer l’estructura. D’aquesta manera llegirem per tal de comprendre la frase d’aquesta manera “(El policia va veure) (a l’espia amb un revòlver)” i no així “(El policia va veure) (a l’espia) (amb un revòlver)”.

Les preguntes És possible que el processador humà del llenguatge no aprofiti la informació semàntica de la que ja disposa per ser més eficient en la construcció de l’estructura sintàctica? És possible que el processador humà del llenguatge no aprofiti la informació del context per ser més eficient en la construcció de l’estructura sintàctica? El procés de comprensió és paral·lel i interactiu. El model basat en restriccions es basa en que el processament sintàctic inicial d’una oració s’utilitza simultàniament tota la informació disponible (sintàctica, lèxica, discursiva, així com la informació no lingüística i la contextual.)

Aquest model presenta diverses evidències com ara :

o La semàntica de la paraula no influeix en el processament sintàctic. Però hi ha uns un estudis que diuen altres coses o El context no influeix en el processament sintàctic o Segons carroll, només la informació a la que s’accedeix des del lèxic influeix en el processament sintàctic. La informació sobre el context no.

Es conclou que, utilitzem tota la informació disponible, inclosos els factors lèxics, discursius i contextuals. Els estudis més actuals estan convençuts de la importància del paper dels factor lèxics i contextuals en el processament sintàctic, però la influència dels factor discursius no és tant evident.

Com de completa és aquesta estructura sintàctica? Segons els darrers estudis, no gaire. Contruïm representacions incompletes i imprecises de l’estructura sintàctica Com de permanent és l’estructura? Un cop generada i determinat qui fa que a qui (quan, com i on) la informació superficial, lèxic i estructura de la frase s’esvaeix i a més ho fa ràpidament. Atenció però a la importància de la pragmàtica. Hi ha més probabilitats de recordar la forma literal e les paraules si juga un paper important des d’aquest punt de vista. Les Proposicions Si la informació literal s’esvaiex, com queda codificada la informació? Mitjançant les proposicions. Les proposicions seran aquell missatge que es vol transmetre i que s’extreu a partir d’inferències. La comprensió de les oracions es farà mitjançant les elaboracions, és a dir, un procés mitjançant el qual la informació nova és integrada amb la informació ja coneguda, i com a conseqüència s’enriqueix la representació de la nova informació en memòria. Hi ha dos tipus de inferències : les inferències pragmàtiques (demanar que et passin l’aigua) o del coneixement del món (anunciar que compres un pastis pq es celebra alguna cosa).

La evidència empírica de les inferències la van obtenir Johnson, Bransford i Solomon a partir d’una tasca de reconeixement, on els participants havien de extreure la inferència que havia en do textos que deien el mateix però el redactar estava formulat d’una altra manera.

TEMA 5: LA COMPRENSI Ó DEL LLEGUANTGE

LA COMPRENSIÓ DEL DISCURS

La comprensió del discurs, ja sigui oral o escrit es tracta d’un procés actiu. No depèn tant dels significats de oracions soltes com la disposició d’aquestes.

Es considera que hi ha dos nivells d’estructuració del discurs:

• Microsestructura o estructura local: són les relaciones que s’estableixen entre les diferents oracions del discurs
• Macroestructura o estructura global: és traca de l’estructura general de tot el discurs.

Ambdós nivells contribueixen a la coherència, és a dir, en el grau en que diferents parts d’un text estan connectades entre sí. En el nivell de la microestructura un text és coherent si hi ha manera d’establir relacions entre les successives oracions, de manera que serà coherència si hi ha cohesió (grau de relació entre la representació semàntica d’una oració i la oració anterior). Per mantenir aquesta cohesió fem us de referències, substitucions, el·lipsis, marcadors discursius i repeticions lèxiques. (exemples d’anàfores power point)

Algunes estratègies per establir la coherència en un text són les proposades per Clarck i Haviland, que es basa en la distinció entre informació nova i coneguda (coneguda per ambdós parlants). La estratègia per comprendre aquest estudi es basa en tres punts:

1. Identificació de la informació nova i coneguda
2. Localització d’un antecedent a memòria per la informació nova
3. Agregar la informació nova a l’antecedent

D’aquesta manera en la oració “ Va ser en Joan qui portava droga” nosaltres ja sabíem que en algú portava droga (informació coneguda) i que concretament en Juan va ser qui finalment la portava (informació nova que s’integra). Per comprovar-ho, van fer servir el registre de moviments oculars en oracions en context i les mesures de temps de lectura d’oracions també en context. Es presentava un text i finalment una oració sobre la que es prenien les mesures.

Què facilita la comprensió? Les correspondències directes. En les oracions establim una relacó directa amb el referent com és el cas de “ Vam anar a comprar cerveses. Les cerveses ( informació ja coneguda) estaven calentes”. ‘aquesta manera, quan parlem de correspondències directes, estem parlant de conceptes subjacents que han sigut introduïts prèviament en el discurs.

Què dificulta la comprensió? De vegades no hi ha un antecedent explícitament indicat i tot i així entenem el que se’ns diu encara que costa més. Això es el que s’anomena inferències pont. Un altre factor que dificulta la comprensió es la reinclussió de informació per part del lector de manera que quan en una oració es fa referència a alguna cosa o a algú que ja no està en primer pla, el receptor haurà de reincluir la informació que ha de fer correspondre amb la informació diana.

LA MEMÒRIA OPERATIVA I LA COMPRENSIÓ DEL DISCURS Daneman i Carpenter van plantejar una tasca que consistia en un test d’amplitud de memòria a partir del qual es valorava 2 funcions: l’abast de la lectura (funció de processament) i el record la última paraula de cada oració (funció d’emmagatzematge). En el cas dels participants, l’abats de la lectura era de 2 a 5 paraules. En la tasca de comprensió lectora cada participan havia de llegir un fragment i respondre a una sèrie de preguntes.

Es va poder observar que tots els subjectes van obtenir resultats correctes quan els pronoms feien referència a un referent allunyat dos o tres oracions, però quan es tractava de distancies mitges o més grans, els resultats queien.