TEMA 2. ESTRUCTURES I FUNCIONS DE LA CÈL·LULA PROCARIOTA
Totes les cèl·lules tenen tres compartiments principals, els quals són la membrana que
els envolta, el DNA formant el nucleoide i el citoplasma on es donen les reaccions
metabòliques, com és la síntesi de proteïnes pels ribosomes i conté els plasmidis i els
cossos d’inclusió immersos. A més amés, poden presentar estructures com ara la paret
cel·lular, una càpsula o capa-S, flagels i pilis o fímbries. Les formes que tenen són molt
determinades (cocs, bacils, espirils, espiroquetes, vibrios o pleomòrfics) i la grandària
cel·lular és petita, oscil·lant de 0,2 a 200µm. Aquesta mida és deguda a què quant més
radi tenen, el volum augmenta exponencialment, de manera que la difusió seria escasa
per abastir tot l’interior en cèl·lules de radis grans. Pel que fa als cocs, poden formar
petites agrupacions com ara parelles (diplococs), cadenes (streptococs), forma de raïm
(staphylococs), quatre cocs en quadrat (tetrades) o una configuració cúbica de vuit cocs
(sarcina). En canvi, els bacils tot i ser cilindres poden ser més curts del normal
(cocobacils), formar parelles (diplobacils) o cadenes (streptobacils). La majoria de
bacteris són bacils cultivables que fan entre 0.5 i 4µm i menys de 15µm de llarg. Els
casos excepcionals de procariotes grans són:
-Epulopiscium fishelsoni (de menys de 600 µm de llarg)
-Thiomargarita namibiensis (de 750 µm de diàmetre)
En front a les eucariotes, aquestes són més gran, anant de 10 a 200 µm de diàmetre. La
poca mida que tenen els ajuda a créixer més ràpid (evolucionant i generant més
biodiversitat) i els hi facilita la difusió de nutrients i l’expulsió de residus en la cèl·lula
gràcies a tenor una major S/V.
Membrana citoplasmàtica en Bacterya i Archaea
És una estructura fina que envolta la cèl·lula amb uns 6-8nm de gruix, conformant una
barrera vital que limita el citoplasma del medi que l’envolta. Aquesta és permeable
altament selectiva, amb la possibilitat de metabòlits específics i l’excreció de productes
residuals, inclús detecta i crea una resposta amb l’ajut de molècules especials davant de
determinats estímuls. La seva composició és un 70% proteïna i un 30% lípids en quant
a massa, formant una bicapa lipídica on hi suren les proteïnes. La bicapa està
estructurada de manera que els components hidrofòbics dels àcids grassos queden a
l’interior de la bicapa i els hidrofílics en contacte amb la solució d’aigua, tant de
l’interior com de l’exterior de la cèl·lula. La membrana forma el model del mosaic
fluid, on les proteïnes incrustades flueixen per la bicapa. Les proteïnes poden ser
perifèriques (no ancorades a la membrana però s’uneixen a superfícies i són fàcilment
extretes) o integrals o de transport (són incrustades fermament a la l’interior de la
membrana i la seva extracció obliga la lisis de la bicapa). Els ions de Mg2+ i Ca2+ ajuden
a estabilitzar la membrana formant enllaços iònics amb les càrregues negatives dels
fosfolípids. A la bicapa s’insereixen estructures per a la reducció de la mobilitat, que
són els esterols i els hopanoides. Els esterols els trobaríem a membranes de eucariotes i
del domini Archaea i, en canvi, els hopanoides en Bacterya (els mycoplasmes són una
