Mòdul 4 TADQ, Apuntes de Psicología

¡Descarga Mòdul 4 TADQ y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!

L'anàlisi del

discurs

Carles-Enric Riba Campos

PID_

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric comquímic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

4.2. Exemple 2: construcció del discurs psicopatològic i diagnòstic en la consulta psicològica ( counselling ) ..................... 61 4.3. Exemple 3: construcció del discurs sobre les mares solteres a Anglaterra .................................................................................... 65

Bibliografia ................................................................................................. 69

1. Què és el discurs

1.1. Presentació

L'anàlisi del discurs, se centra en els processos de producció i interpreta- ció del significat en els textos i més enllà dels textos, en la direcció dels sistemes de valors i assumpcions compartits per productors i intèrprets.

En aquest mòdul presentarem i desenvoluparem un ampli ventall de tradici- ons de la investigació qualitativa, cada cop més implantades i diversificades, el focus principal de les quals és l'anàlisi del discurs. A parer nostre, aquestes tra- dicions poden ser parcialment considerades tècniques si assimilem el significat d'aquest terme al de pràctiques amb un component experiencial o artesanal. A diferència de l'anàlisi de contingut, l'anàlisi del discurs no s'aparta mai de la inspiració genuïnament qualitativa, tot i que les seves arrels disciplinàries no són, ni de lluny, úniques.

Sembla raonable començar aclarint què entenem per discurs , abans d'entrar en definicions i classificacions referides a les pràctiques i metodologies que inclou l'anàlisi del discurs. Fixar o delimitar la significació d'aquest terme sembla una condició necessària per a entendre i valorar la intenció i rendiment d'aquesta mena d'anàlisi.

En l'anàlisi del discurs, el text no és solament text, sinó un fet social i cultural, o un component d'aquest. El significat del text s'estén i vessa més enllà dels límits de la paraula escrita. Analitzem textos, com en l'anàlisi del contingut, però el nostre interès apunta, més enllà del text, als processos de construcció, interpretació i intercanvi de significats.

1) D'antuvi, i òbviament, la comprensió dels mots i frases utilitzats en el mis- satge.

2) Més enllà d'aquesta comprensió bàsica, la inferència de les intencions (propòsits, objectius) dels emissors o de les que els receptors atribueixen a aquests emissors, inferència habitualment gens fàcil.

3) I sobretot, en superposició de les operacions anteriors, demana judicis i avaluacions contínues. Per exemple: és sincer qui parla o escriu?; és seriós?; l'expressió de les seves idees, o aquestes idees mateixes, s'ajusta a la norma social imperant i pertinent?; etc.

4) Sovint la interpretació es perllonga en la direcció dels efectes socials dels textos, quan aquests darrers són a l'abast del públic en general.

No oblidem, per altra banda, que l'analista pertany generalment a la mateixa societat en la qual s'inclou la persona o grup que ha produït el text, o almenys és a prop seu. Tanmateix, en general, el tipus i grau de dificultat que comporta l'anàlisi d'un discurs depèn també, de diverses maneres, de com de prop o de lluny es troba l'analista respecte als codis i valors que han donat forma i contingut al text que analitza.

L'anàlisi del discurs s'ocupa dels tres vessants de la creació de significat: la producció, la recepció i el text pròpiament dit.

1.2. Què és, què pot ser el discurs?

El discurs, sobre l'eix de la comunicació, fa possible les pràctiques socials i, a la vegada, n'és una.

1.2.1. Panorama conceptual

Segurament no és difícil concloure dels paràgrafs anteriors el següent: enten- drem fonamentalment el discurs com una pràctica social.

Lectura recomanada Seguirem el volum d'H. Cal- samiglia i A. Tusón (2007). Las cosas del decir. Manual de análisis del discurso. Barcelo- na: Ariel.

Podem fer un pas més i afirmar que el discurs és una cadena d'accions ar- ticulades entre si gràcies a un determinat ús del llenguatge, oral o escrit, tant en la seva fase de producció com en la d'interpretació. Aquest ús és contextualitzat: la utilització del codi o dels valors lingüístics depèn de la situació personal o social en la qual es troben emissors o receptors. Per tant, el discurs és tant una part essencial de la vida social com un element clau per a poder desenvolupar-la; de fet, és una de les seves condicions necessàries.

Convé que ens aturem breument en la qüestió clau del context, que recupera- rem més endavant. Dintre del repertori i de la gramàtica d'una llengua, aquell qui parla en domina o coneix una part més o menys gran (segons les seves competències i formació). Dintre d'aquest subcodi del codi general, fa les se- ves eleccions segons els requeriments de la interacció en curs (conversa, dià- leg) o potencial (articles periodístics, llibres). L'elecció pot ser conscient o no, i depèn de valors o criteris que tenen a veure amb una munió de qüestions, com les característiques del destinatari del missatge o de l'emissor, el caràcter públic o privat de la situació, la relació personal o no entre els interactuants, la finalitat oculta o manifesta del missatge, etc., etc. Tots aquests elements explícits i implícits configuren el context del discurs i han de ser copsats per l'analista per a construir o reconstruir la seva interpretació (altrament, aquest aniria bastant desorientat).

El context es pot concretar com a context de producció del discurs, les seves condicions de creació i també d'existència. Michel Foucault va anomenar-lo formació discursiva , un conjunt de regles que prescriuen quina part del codi cal utilitzar amb vistes a una finalitat, què cal relacionar en el discurs, com cal referir-lo a cada objecte, com cal formular-lo perquè s'entengui d'una manera o altra.

El discurs, doncs, es dóna en el pla de la comunicació. Lògicament entenem la comunicació com un procés més ric i complex que la pura transmissió/recep- ció d'informació o que un conjunt d'enunciats. Ja hem dit que l'anàlisi d'un discurs abraça fenòmens que es troben més enllà del text, malgrat que man- tenen una connexió amb aquest. Així, la comunicació se sol entendre com l'expressió audible o visible d'un pensament, estat d'ànim, ideologia, pla, es- tratègia..., tots els quals interessen a l'anàlisi del discurs en la mesura que po- den no coincidir fil per randa amb la seva expressió oral o textual, ja sigui per- què no es vol posar en el text tot allò que es pensa o persegueix, o perquè no hi ha una consciència plena de què s'hi posa o no s'hi posa. Un text pot contenir més o menys d'allò que l'autor hi volia posar. El mateix podríem afirmar des del punt de vista del receptor o intèrpret.

Vegeu també El mòdul 2 de l'assignatura Mètodes d'investigació qualitati- va ja penetrava superficialment en la qüestió de la interpreta- ció contextual, tot i que allà se li donava una formulació es- trictament seqüencial. Però en el mòdul "L'anàlisi de contin- gut en perspectiva qualitati- va" dedicat a l'anàlisi de con- tingut ja hem especificat que el context d'un text no és ne- cessàriament lineal i que pot estendre's fora d'aquest, en al- tres textos o en el món social.

2) Per una altra banda, la variabilitat grupal o idiosincràtica (individual) dels usos del llenguatge, superposada a la variabilitat de les situacions possibles en una societat, genera una enorme diversitat d'estils, formes i modalitats de discurs, amb subtils diferències entre aquestes. Ara la complexitat es vincula a la grandària i densitat dels codis que cal desxifrar. Cada persona fins a cert punt té el seu discurs, però també existeixen el discurs acadèmic, l'econòmic, el sanitari, l'esportiu (tocant només alguns àmbits), els quals podrien ser es- micolats en altres més restringits (per exemple, el discurs esportiu futbolístic no és igual que el tennístic o el del bàsquet); o en un altre pla, el discurs naci- onalista, internacionalista, catòlic, islàmic, el de dretes, el d'esquerres, etc.

3) El discurs sempre es constitueix com una realitat més, no com un simple mirall o traducció de la realitat. Ara la complexitat es vincula als afegits con- tinus que el discurs fa sobre la realitat actual en una societat o en un univers cultural. El "volum" de realitat que una persona del segle XXI ha d'atendre és molt més gran que el que es manifestava a un ciutadà del segle XIX, de l'edat mitjana, etc.

El discurs s'afegeix i integra en la realitat Sens dubte, existeix el món de la màfia i de la delinqüència, però també existeix el cine de gàngsters com a discurs audiovisual cinematogràfic, i també la literatura corresponent; i damunt de l'un i l'altra existeix el discurs de la crítica sobre aquest gènere cinematogràfic o sobre la novel·la negra. Podríem afegir que fins i tot el discurs científic encaixa dintre d'aquesta darrera observa- ció. Però això ens duria a qüestions que ja han estat tractades en altres assignatures de metodologia del grau.

El discurs pot ser més o menys manifest, varia en funció d'individus, àmbits institucionals i professionals, o grups i societats, i no solament reflecteix la realitat sinó que és una realitat més en el marc de la cultura.

1.3. Tipus de discurs: discurs oral i discurs escrit

La distinció principal en l'ordre del discurs és entre discurs oral i discurs escrit o textual; el primer és anterior històricament i el segon ha influït decisivament en les representacions culturals al llarg de la història.

Lectura recomanada Per a aprofundir en la visió foucaultiana sobre el discurs consulteu: L. Íñiguez (2006). El lenguaje en las ciencias sociales: fun- damentos, conceptos y mo- delos. A L. Íñiguez (Ed.), Aná- lisis del discurso. Manual pa- ra las ciencias sociales (2a. ed., pp. 47-87). Barcelona: UOC.

Cal fer aquesta distinció inicial. Sabem que el discurs oral pot ser traslladat al paper o a la pantalla i llavors adopta la forma d'una transcripció i, funcio- nalment, d'un text escrit. Però també sabem que els textos o documents po- den ser creats directament com a matèria plasmada en lletra. Per tant, malgrat que al capdavall l'analista sempre té davant dels seus ulls llenguatge escrit, els principis o lleis que organitzen una conversa o una declaració verbal no són els mateixos que els que organitzen la matèria d'un text generat amb les mans (llapis, bolígraf, ploma, teclat, etc.), directament com a escriptura.

Vegeu també La distinció entre discurs oral i discurs escrit té a veure amb qüestions metodològiques ja tractades en l'assignatura Mè- todes d'investigació qualitativa.

1.3.1. El discurs oral

El discurs oral és l'original i natural en l'ésser humà i, com a llenguatge parlat , constitueix el suport bàsic de les relacions humanes, el motor de la interacció social. La modalitat oral s'adquireix naturalment, sense aprenentatge formal. Actualment les funcions del discurs oral han estat potenciades per la megafo- nia o ampliades pels canals mediàtics (televisió, ràdio).

La caracterització dels discurs oral implica en primer lloc l'establiment de la situació d'enunciació. Aquesta es compon de:

• Un element de participació simultània, que inclou emissors i receptors que, en l'àmbit de l'enunciació i del discurs oral, són anomenats interlo- cutors.
• Quan l'enunciació és immediata i cara a cara (que és la situació prototípi- ca i original), hi ha un element de presència simultània, de compartició d'espai i temps, dels interlocutors. Si no és cara a cara (per exemple, en una conversa telefònica o en una videoconferència), només es comparteix el moment. Però també són possibles enunciacions en diferit respecte al temps, com les que ens ofereix sovint la ràdio o la televisió.
• Un element de relació interpersonal, de diferents tipus i graus, que els interlocutors creen, mantenen i negocien al llarg de la interacció sobre la base de paràmetres psicosocials (paper, estatus, aspecte físic, sexe, edat, vestit). Generalment, el tipus de relació entre els interlocutors orienta el nivell de formalitat de la interacció, des de les més col·loquials fins a les més cultes o ritualitzades.

Els trets nuclears de la situació d'enunciació corresponen, doncs, a la conversació￿espontània , matriu dialògica de tots els discursos orals.

Tot i que la conversació espontània està sotmesa a regles, presenta un grau de ritualització baix i sol ser bastant imprevisible. Sabem que en una conversa:

• L'ordre dels torns de paraula no és fix ni s'ha establert prèviament.
• En general, no parla més d'una persona a la vegada però, si hi ha superpo- sició, no se sol prolongar massa estona.
• Hi ha mecanismes per a corregir les transgressions en la presa de la paraula.

Lectura recomanada

Utilitzem com a referència principal els capítols 2 i 3 del llibre de Calsamiglia i Tusón (2007).

• Recursos￿acústics￿paralingüístics
  • Qualitat de la veu (aguda o greu, nasal, gutural, cridanera, suau).
  • Entonació i cadència de la veu (cantarella).
  • Vocalitzacions no articulades i sorolls respiratoris (badalls, sospirs, tos, xiulets).
• Recursos￿en￿el￿canal￿visual,￿fora￿de￿l'escriptura
  • Aspecte de l'enunciador o interlocutor: estatura, corpulència, vestit en general, colors; també els anomenats artefactes, com les ulleres, el pentinat, les joies...
  • Cinèsics, és a dir, els gestos de mans i braços, les expressions facials i les postures corporals.
  • Proxèmics, referents a la distància d'interacció entre els interlocutors, a l'angle d'orientació de cossos i mirades.
  • Factors ambientals, físics (llum, temperatura) o de decoració (mobiliari, pintura, música). S'entén que aquests factors són recursos en tant que poden ser regulats pels interlocutors.
• Recursos￿en￿altres￿canals
  • En el canal tàctil (tocar, acaronar, subjectar) i de contacte (superfícies corporals de contacte, contacte amb pell o vestit).
  • En el canal olfactiu: olors corporals, perfums.

1.3.2. El discurs escrit

El discurs va nàixer en un moment de la història humana, cap al 3500 aC i, en la seva definitiva variant alfabètica, cap al 2000 aC al Mediterrani orien- tal. L'escriptura ha estat una tècnica de representació del llenguatge parlat, facilitadora i potenciadora de certes vies i direccions de la comunicació, i ha inaugurat i permès certes funcions, com la difusió controlada, la marca de l'oficialitat i del poder i la conservació del saber cultural. Però, a més, ha influït en els modes d'interacció social i ha determinat en gran mesura les pràctiques comunicatives des de l'època clàssica.

Com en el cas del discurs oral, la caracterització del discurs escrit es fonamenta sobre l'establiment dels trets de la situació d'enunciació. Ara aquesta es com- pon de:

• Emissors i receptors que, en l'àmbit de la situació d'enunciació i del discurs escrit, són anomenats escriptors (o autors) i lectors.
• Un element de demora i separació entre les dues fases de la comunicació, emissió i recepció, o escriptura i lectura. La comunicació no es fa in prae- sentia , sinó in absentia : els participants no han de compartir ni temps ni espai. En altres mots, el moment i lloc de l'acte d'escriure no han de coin- cidir necessàriament amb els de l'acte de lectura; i de fet, no coincideixen pràcticament mai.
• Instruccions per a la interpretació. Com la lectura és "en diferit", el text ha d'incorporar alguna instrucció sobre com ha de ser llegit i entès.

• L'element de relació interpersonal és secundari, tot i que, a parer nostre, continua essent pertinent de diferents maneres. Així, en una relació epis- tolar, l'estil i contingut del text tenen en compte la singularitat del desti- natari; un cartell publicitari ha de preveure almenys el tipus de client po- tencial al qual va adreçat.

Per un altre costat, ja una vegada generat el text, s'hi descobreixen uns trets universals que el constitueixen:

• El text és lineal , tant en el procés de creació com en el de lectura, i també ho sol ser en la simple manifestació als ulls de l'espectador, a menys que sigui molt curt o consti d'una sola frase o unitat de lectura.
• El text està segmentat ; ho està des del punt de vista morfosintàctic i des del gramatical en lletres, síl·labes, mots, frases, oracions; i ho està igual- ment des d'un punt de vista temàtic o visual en línies, paràgrafs, apartats, capítols.
• El text està puntuat , en relació amb els dos trets precedents. La puntuació serveix tant per a segmentar com per a establir relacions internes en el text i mantenir la continuïtat o linealitat. Els signes d'interrogació i admiració estan més aviat al servei de l'expressió de l'entonació o l'èmfasi. Es distin- geix entre l'ús estilístic de la puntuació i l'ús lògic o normatiu.
• El text està titulat. És a dir, la majoria de textos duen encapçalaments en els quals s'anuncia la intenció, el tema principal o la utilitat del text complet o d'aquesta part del text. Compleixen la funció d'informar per endavant o de captar l'atenció. Els títols apareixen en els índexs. En els diaris actuals, els títols o encapçalaments s'han convertit en un factor clau en el disseny del missatge.

Ja coneixem la classificació dels diferents tipus de textos o documents. Recor- darem aquí la important distinció entre microtextos, o textos breus, i macro- textos o textos extensos. Òbviament, les regles i estratègies que ordenen uns i altres difereixen.

Ara bé, en el discurs escrit manca una matriu nuclear o model original, com era la conversació espontània en el terreny del discurs oral, tot i que de ve- gades s'ha volgut col·locar en aquesta posició la prosa purament expositiva i descriptiva. Tanmateix, si prescindim del criteri històric (que ens podria ori- entar sobre quines van ser les primeres pràctiques de comunicació escrita), en el moment actual ens trobem amb una gran diversitat de modalitats de discurs escrit pròpies dels diferents àmbits de la vida social. Com a mostra, us oferim les següents:

Vegeu també En el mòdul 5 de l'assignatura Mètodes d'investigació qualita- tiva , ja es van classificar els di- ferents tipus de textos o docu- ments.

I com és fàcil sospitar, els processos psicològics involucrats en l'escriptura i la lectura no són assimilables als que regeixen la conversació, ja que l'absència de l'interlocutor i la possibilitat de reflexionar sobre el codi lingüístic mateix, sense la urgència que imposen els torns de conversa, fan que la psicolingüís- tica del discurs escrit posseeixi unes característiques pròpies, en les quals no entrarem aquí.

Acabarem també aquest subapartat, aturant-nos en els elements no lingüís- tics, "paratextuals", que donen suport al discurs escrit, és a dir, aquell discurs construït sobre la plataforma de les lletres de l'alfabet i els signes que les acom- panyen (puntuació, admiració, interrogació...). Al·ludim, és clar, als elements gràfics, no als components morfosintàctics i lèxics que conformen un text, que pertanyen més a l'anàlisi del discurs que a la caracterització pura, tasca a la qual ens estem limitant ara mateix. Solen considerar-se els següents:

• El￿material￿de￿suport
  • El paper: classe de paper, més bast (cartró) o més fi (setinat).
  • La pissarra (de diferents tipus).
  • La paret, la tanca (cartells, grafits).
  • La pantalla (text i hipertext).
• El￿format
  • La mida del paper o de la pàgina en pantalla (DIN A3, DIN A4, etc.).
  • La grandària de la pàgina, és a dir, l'amplada dels quatre marges.
  • El nombre de pàgines.
  • Els colors o matisos de gris.
  • Portades, contraportades.

Formats arrelats Els formats estan força codificats. El més arrelat culturalment ha estat el llibre, però tro- bem també la llista (directoris telefònics, diccionaris, cartellera d'espectacles) o el formats periodístics variats (editorials, notícies, esqueles, notes de societat).

• La￿tipografia￿en￿sentit￿ampli
  • Grandària i gruix de les lletres, segons els diferents estils de tipus.
  • L'ús de negreta, cursiva, subratllats, versaletes.
  • Els espais interlineals.
  • L'ús de majúscules i minúscules.
  • L'organització de la pàgina (taules, columnes, quadres).
• La￿inclusió￿i￿combinació￿d'altres￿sistemes￿semiòtics￿diferents￿del￿llen- guatge
  • Els icònics: dibuixos, fotografies, esquemes, representacions analògi- ques en general.
  • Els sistemes mixtos, iconicoconvencionals, com les gràfiques o les tau- les.

La matriu nuclear del discurs oral és la conversa; el model prototípic del discurs escrit és el text. Cada un té la seva estructura i característiques.

1.4. Gèneres i modalitats del discurs

Dues categories importants a l'hora de classificar el discurs són els gè- neres, per una banda, i les modalitats discursives, per una altra.

1.4.1. Els gèneres

Els diferents gèneres discursius no aporten una classificació dels "tipus de text" existents. Els gèneres més aviat tracten de classificar productes culturals genè- rics en els quals la utilització de la paraula ha estat o és essencial.

En perspectiva funcional o d'ús, els gèneres es poden definir com a pa- trons de solució, de complexitat diferent, a situacions o problemes co- municatius típics o recurrents.

Quan un usuari de la llengua o un membre de la cultura ha d'afrontar una situació comunicativa repetida i coneguda, ja disposa d'uns motlles o patrons textuals en els quals pot encabir el seu missatge, la qual cosa és un avantatge tant des del punt de vista de l'economia de l'esforç com des del punt de vis- ta del rendiment comunicatiu. Aquests patrons són convencionals, opcions desenvolupades i establertes històricament dintre de cada àmbit cultural.

Exemples de situacions comunicatives Alguns casos de situacions comunicatives repetides i conegudes són la de l'alcalde que ha de publicar un ban, el professor que ha de redactar uns apunts o unes notes d'examen, el jutge que ha d'emetre una sentència, l'escriptor que vol escriure una novel·la policíaca.

En perspectiva estructural o de la seva organització interna, doncs, un gènere és un complex o patró comunicatiu d'elements que se situen en successius nivells. Aquests nivells són:

• L'estructura￿interna￿del￿text : quin tipus de text, com està confegit, amb quins materials i recursos lingüístics (sintàctics, estilístics, lèxics); com està seqüenciat, organitzat; quin és el seu suport material; quin va ser el procés de producció.
• La￿situació￿comunicativa￿concreta￿que￿s'afronta : des de publicar una nota en el tauler d'anuncis d'una escola fins a fer una declaració instituci- onal el cap de govern en un moment de crisi, o donar a llum una novel·la satírica; el seu caràcter més o menys formal o ritual; la funció comunicati- va (expressar, contar, acomiadar-se, saludar, informar, avaluar, sancionar,

Lectura recomanada

Podeu consultar: S. Günthner i H. Knoblauch (1995). Culturally patter- ned speaking practices - the analysis of communicative genres. Pragmatics , 5, 1-32.

Tanmateix, hi ha autors –per exemple, Bajtin– que pensen que la classificació de gèneres s'hauria d'estendre fins a l'arrel del discurs o, el que és el mateix, fins a la conversació en qualsevol de les seves modalitats, de la qual haurien derivat els gèneres literaris, els periodístics i els científics.

Així doncs, s'entén que els requeriments temàtics, expositius, narratius o argu- mentatius a l'hora d'organitzar el text i de fer-lo intel·ligible o llegible, desem- boquen en la utilització d'uns codis de gènere o uns altres, els quals, al seu torn, descansen en tradicions establertes.

1.4.2. Modalitats d'organització del discurs

Ara, la classificació en la qual entrarem es refereix als modes fonamentals de construir el discurs, que es reflecteixen específicament en l'estructura seqüen- cial del text. Ens situem, per tant, en la fase tècnica de la producció textual, entesa, més aviat, en la dimensió qualitativa, en el sentit d'art o habilitat i manifestada als ulls de l'analista en una determinada articulació de recursos lingüístics i extralingüístics.

Nota Sobreentenem que les modalitats que exposarem són esquematitzacions o models pro- totípics, que difícilment es presenten en estat pur i que habitualment es descobreixen barrejades o articulades dintre d'un mateix text.

La narració

Narrar és verbalitzar o escriure històries. Tanmateix, definir la narració és una tasca ingrata i delicada, potser perquè constitueix una activitat comunicati- va fonamentada en una forma centralment humana de comprendre el món i apropiar-se'l. Per aquesta raó, la via més útil d'atansar-se a la narració és ofe- rir-ne directament les seves característiques estructurals, que són:

• La temporalitat : tota narració presenta una sèrie d'esdeveniments en un temps que transcorre (tot i que pot anar cap endavant o endarrere). El temps canònic utilitzat és el passat, malgrat que hi ha excepcions a aquest ús (per exemple el present històric).
• La unitat￿ temàtica : els esdeveniments relatats estan lligats en una sola història que pot constar de diverses històries entrellaçades per vincles més o menys evidents. La unitat recolza sobre un o més subjectes protagonistes.
• El canvi : estats i situacions es transformen al llarg del temps, especialment en l'àmbit emocional (de sort a dissort, o viceversa; d'alegria a tristesa; d'humiliació a venjança satisfeta).
• La unitat￿d'acció : el tema i els canvis esdevenen integrats per mitjà del procés narrat, des de la situació inicial fins a la final.

Vegeu també Una referència obligada en el terreny de les modalitats d'organització del discurs és J. M. Adam (1992). Les textes: ty- pes et prototypes. Récit, descrip- tion, argumentation, explication et dialogue. Paris: Nathan.

• La intriga o suspens: la construcció del relat deixa en cada moment un ventall de vies obertes de desenvolupament de l'acció (i d'expectatives per al lector o oïdor), les quals adquireixen credibilitat gràcies a les relacions causals establertes entre els esdeveniments relatats.

L'esquema seqüencial d'una narració és aproximadament el que es mostra a la següent figura (els elements entre parèntesis són prescindibles).

La disposició que es mostra a la figura és lineal, però no ens ha d'enganyar. La narració està organitzada en nivells de profunditat imbricats entre si, a partir de dos pilars centrals: la història narrada pròpiament dita i l'avaluació global, experiencial o directament moral, que en fa l'autor –i que pot ser manifesta o implícita–, avaluació que també hauria de fer el lector. D'aquests dos pilars el que oculta més nivells o estrats és el de la història. D'entrada, els seus compo- nents són dos: una representació general del marc en el qual es desenvoluparà l'acció, particularment del punt de partida; i el desenvolupament pròpiament dit de la història. Aquests dos elements no sempre mantenen una relació line- al. Al seu torn, la història es pot descompondre també en dos elements: els esdeveniments relatats en si mateixos (aspecte "objectiu") i l'avaluació o matís amb el qual són oferts al lector, igualment en relació lineal o no lineal. Final- ment, la fase objectiva de la narració es pot dividir en la complicació o nus de l'acció i el seu desenllaç o resolució.

Evidentment, el punt de vista amb el qual l'autor enceta el relat tenyeix tota la història narrada, tant si apareix de manera explícita com si s'oculta delibera- dament o inconscientment. El punt de vista es revela en primer terme a partir de la persona verbal emprada en la narració. En un diari és la primera persona; en una admonició o sermó pot ser la segona; en la novel·la i el conte canònic sol ser la tercera.

La descripció

Tot i que no seria difícil trobar punts de coincidència entre la descripció i l'explicació, la perspectiva en la qual ens col·loquem ara és la de la retòrica i la lingüística o psicolingüística textual, útils a l'anàlisi del discurs, no la de la metodologia i l'epistemologia.

Vegeu també La posició que adoptarem aquí respecte a la descripció dife- reix de la que es feia patent en l'assignatura Introducció als mè- todes d'investigació en psicolo- gia.