MODULO 1 DERECHO PENAL., Apuntes de Derecho Penal

¡Descarga MODULO 1 DERECHO PENAL. y más Apuntes en PDF de Derecho Penal solo en Docsity!

Concepte de dret

penal

Concepte, principis rectors del poder

punitiu i límits de la vigència de la llei

penal

Carmen Tomás-Valiente Lanuza

PID_

© FUOC • PID_00179712 Concepte de dret penal Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

• 3.1. La vigència temporal de la llei penal
• Resum............................................................................................................ 3.3.
• Exercicis d'autoavaluació........................................................................
• Solucionari..................................................................................................
• Glossari.........................................................................................................
• Bibliografia................................................................................................. - 3.1.1. Irretroactivitat de les lleis penals no favorables - 3.1.2. Supòsits conflictius - 3.1.3. El moment de la comissió del delicte - La vigència espacial de la llei penal - 3.2.1. Principis rectors en la matèria - 3.2.2. El lloc de comissió del delicte - La vigència personal de la llei penal

© FUOC • PID_00179712 1 Concepte de dret penal

Introducció

En el nostre entorn cultural, el dret penal és un instrument fonamental de control social, tot i que orientat a certes finalitats i perfectament delimitat per uns límits concrets. El dret penal propi d'un estat democràtic de dret no per- segueix, en efecte, la mera subjecció dels ciutadans a l'autoritat estatal sense objectius ulteriors, sinó que, al contrari, busca aconseguir una meta clara: una convivència social com més pacífica millor en què els ciutadans ens abstin- guem de lesionar els interessos més essencials dels altres. D'altra banda, no es pot pretendre assolir un objectiu tan legítim tant sí com no i sense subjecció a cap límit: la mateixa Constitució, en traçar les línies essencials de la nostra forma d'estat, fixa uns principis irrenunciables que restringeixen tant el poder legislatiu com el judicial a l'hora d'emetre i aplicar, respectivament, aquestes normes penals en què es descriuen els delictes i les conseqüències jurídiques que se'ls assignen. Així, doncs, aquest primer mòdul té per objecte l'estudi del concepte de dret penal, els objectius que persegueix, les normes que el formen, els principis de l'origen constitucional als quals se subjecta i els límits a la seva vigència en els ordres espacial, temporal i personal. D'aquesta manera establirem certes bases conceptuals que seran fonamentals per als mòduls següents.

1. Concepte de dret penal

Estudiem a continuació la definició de Dret penal i els seus diferents elements. 1.1. Introducció al concepte de dret penal És fàcil estar d'acord en el fet que, si no hi hagués mecanismes de resposta davant les agressions de què es pot ser objecte en els diversos interessos (vida, integritat física, llibertat, propietat), les relacions entre les persones quedari- en sotmeses a la llei del més fort. Naturalment, sempre hi ha hagut mitjans d'aquest tipus, que en temps passats tenien un caràcter purament privat (au- todefensa, revenja); tanmateix, a poc a poc, i a mesura que els grups socials es van organitzant, aquestes formes de reacció davant l'agressió es deleguen en el cap del grup, i també comencen a adquirir el caràcter públic que les caracte- ritza en les societats actuals. D'altra banda, de seguida s'adverteix que el pro- cediment més efectiu per a tutelar els interessos dels individus o de la matei- xa col·lectivitat no consisteix a defensar-los davant de cada agressió concreta, sinó a evitar que s'arribin a produir amb l'amenaça d'un mal. En la nostra societat és l' Estat , com a titular legítim exclusiu de l'ús de la violència , l'únic que pot exercir aquesta tasca de tutela dels béns jurídics per mitjà de l'amenaça. Doncs bé, el dret penal s'encarrega precisament d'això: selecciona determinades conductes lesives (les més greus) i commina amb una pena (o, si escau, una mesura de seguretat) qui les dugui a terme. En aquest punt ja podem oferir un primer concepte de dret penal : La llei del més fort En èpoques anteriors a l'existència de l'Estat la reacció davant les conductes lesives se centrava en mecanismes pri- vats, com la defensa i la reven- ja. El dret penal és la part de l'ordenament jurídic encarregada de regular el poder punitiu de l'Estat que, per a protegir valors i interessos (dotats, com veurem després, de rellevància constitucional), defineix com a de- lictes determinades conductes, a la verificació de les quals associa com a conseqüències jurídiques penes o mesures de seguretat. Així, doncs, el dret penal és, abans que res, una part de l'ordenament, un con- junt de normes que preveuen delictes i els castiguen amb penes, un dret positiu públic de caràcter obligatori. Des d'aquest punt de vista, parlem de dret penal en sentit objectiu. D'altra banda, i com es dedueix d'això anterior, aquestes normes regulen el que denominem el poder punitiu de l'Estat , el ius puniendi estatal (que se sol anomenar dret penal en sentit subjectiu o potestat puni- tiva), i li atribueixen la tasca de tutelar els béns jurídics, però també la sotme- ten a determinats límits fonamentals que el mateix Estat ha de respectar. Pre- cisament perquè el dret penal se serveix de la coacció i de formes de resposta

molt greus que comporten la privació de drets fonamentals, resulta essencial establir uns límits clars en la potestat punitiva, que seran objecte d'estudi in- dependent en apartats posteriors. 1.2. La funció del dret penal i els instruments per a aconseguir satisfer-la (penes i mesures de seguretat) Acabem d'esmentar que la finalitat del dret penal és tutelar valors o interessos determinats –els béns jurídics– per a assolir una convivència social pacífica. Aquests béns jurídics, com detallarem més endavant (vegeu l'apartat 2.5.1 del mòdul "El delicte. Antijuridicitat"), han d'estar dotats d'una rellevància cons- titucional implícita o explícita. Atès que, com acabem de veure, el dret penal comporta la restricció de drets fonamentals i especialment de la llibertat ge- neral d'actuar, consagrada com a valor fonamental del nostre ordenament per l'article 1.1. de la CE, la seva intervenció només es pot justificar en nom de la protecció de béns mereixedors de tutela tenint en compte el conjunt de valors determinats per la norma fonamental. Com opera el dret penal per a complir aquesta funció? En primer lloc, per mitjà de la selecció dels valors o interessos que vol protegir (la vida, la llibertat, l'honor, la intimitat, la propietat, el medi ambient). En segon lloc, i una vega- da s'ha fet aquesta selecció, el legislador emet normes en què es descriuen lesconductesatemptatòriescontraaquestsbéns i les conductes que es vol prohibir –tant perquè els destrueixen directament com perquè els posen en perill–, amb la qual cosa creen els delictes i les faltes 1 . I precisament per tal que la prohibició d'aquestes conductes tingui sentit ve- ritable, el legislador associa una conseqüència desfavorable a la seva comissió ( la pena ), amb la qual cosa es transmet un missatge clar als ciutadans: qui duguiatermeaquestesconductes es veu, al seu torn, privatdecertsdrets (la llibertat en les penes privatives, la propietat en les de multa, altres drets en penes, com les d'inhabilitació, o treballs en benefici de la comunitat). Pena i mesures de seguretat Per a aconseguir el seu objec- tiu de protegir béns jurídics, el dret penal es val de dos instru- ments: pena i mesures de se- guretat. (1)El llibre II del Codi penal consti- tueix precisament el catàleg de to- tes aquestes conductes prohibides considerades delictes; d'altra ban- da, el llibre III es dedica a les faltes. La pena és un mal, una privació de drets amb què s'amenaça els subjectes en cas que cometin un delicte^2. Al seu torn, el delicte es pot definir com la conducta humana descrita per la llei d'una manera explícita i jurídicament desvalorada en la mesu- ra que resulta negativa per a la conservació dels valors positius recone- guts per l'ordenament, que és fruit de la infracció del deure d'abstenció imposat pel legislador penal i la verificació del qual comporta una san- ció. (2)És, per tant, un mal que s'associa directament a la comissió del delic- te com la seva conseqüència jurídi- ca.

Llei penal i norma penal En realitat, llei penal és un terme polivalent, atès que el podem aplicar a tot el Codi penal com un bloc (que, de fet, s'aprova al Parlament com una sola llei orgànica; en el cas del Codi vigent, la LO 10/1995, de 23 de novembre), a les anomenades lleis penals especials (com, per exemple, la LO 12/1995, de 12 de desembre, de repressió del contraban) o simplement a cada un dels fragments que conté el Codi com articles. En qualsevol cas, el que ens importa deixar clar és que les lleis penals són les disposicions que contenen les normes penals (de manera que integren el "continent"), mentre que aquestes últimes són, d'altra banda, el missatge adreçat tant als ciutadans obligats a complir-les com als jutges que les han d'aplicar (és a dir, el "contingut" de la llei penal). 1.3.1. Estructura de la norma penal Pel que fa a l'estructura formal, la normapenal continguda en la llei penal, com tota norma jurídica, es compon d'un supòsit de fet^6 i d'una conseqüència jurídica^7 que s'assigna en cas que es verifiqui el primer. Si ens fixem en els articles de l'anomenada part especial del Codi (integrada pels llibres II i III), observem que, en principi, el que s'hi inclou és la idea que a un fet determinat li sigui assignada una pena determinada. La norma penal s'adreçaria, així, al jutge, que estaria obligat, si es compleix el supòsit de fet, a imposar la conseqüència jurídica corresponent. Aquest missatge se sol anome- nar normasecundària. Tanmateix, a més d'aquest aspecte o mandat adreçat al jutge, les normes de la part especial del Codi també llancen implícitament un missatge al ciutadà, i li prohibeixen d'adoptar les conductes que porten associada una pena. Tot i que el Codi penal no estableixi expressament "queda prohibit l'homicidi" –sinó que l'article 138 tan sols diu que a qui mati una altra persona li serà imposada una pena de deu a quinze anys de presó, també conté la prohibició de la conducta de matar, el que coneixem com a norma primària. Norma primària i norma secundària Tot i que utilitzem aquesta terminologia que distingeix entre norma primària i norma secundària, la norma penal és només una, malgrat contenir aquests dos missatges dife- renciats: l'un adreçat al jutge i l'altre, al ciutadà. 1.3.2. Funció de la norma penal (6)La conducta descrita com a de- licte o com a pressupòsit de la me- sura de seguretat. (7)La pena o la mesura de segure- tat. Si la funció￿ determinant del dret penal és, com ja hem comentat, protegir bénsjurídics amb rellevància constitucional, aquest fet comporta una sèrie de conseqüències amb vista a la comprensió de l'essència o funció de les normes penals (terme que farem servir, tret que s'especifiqui una altra cosa, per a refe- rir-nos a les normes primàries adreçades als ciutadans). En la doctrina actual se sol admetre que la norma penal presenta un aspecte de determinació￿dela conducta (prohibició adreçada als ciutadans pel que fa a la comissió d'aquest delicte), i un aspecte de valoració￿ que precedeix lògicament l'anterior, perquè només es pot prohibir el que es considera disvaluós (matar, robar, abusar sexu- La norma penal La norma penal expressa una valoració positiva dels béns ju- rídics que el legislador vol pro- tegir i un mandat adreçat al ciutadà perquè s'abstingui de lesionar-los.

alment d'una persona), o ordenar el que es considera desitjable (per exemple, auxiliar qui està en perill manifest –article 195 del CP). Quan ja s'ha admès la coexistència tots dos aspectes en la norma penal, les discrepàncies doctrinals es manifesten sobre quin dels dos elements s'ha de considerar funció primor- dial o essencial de la norma penal, i també respecte a les conseqüències de cada un en la construcció teòrica o dogmàtica del delicte. Una concepció￿predominantmentimperativadelanorma és la que la con- sidera abans que res un imperatiu, i posa èmfasi no en la valoració que es pu- gui desprendre de la norma, sinó en el fet que permet d'expressar un mandat o prohibició￿. La norma intenta determinar o motivar els ciutadans perquè no cometin delictes, tant prohibint-los una acció (matar) com manant-los una acció concreta (el que succeeix en els delictes d'omissió, com el que s'esmenta en l'article 195 del CP, que ordena socórrer qui estigui en perill), amb el qual es concebria, abans de res, com una norma de determinació. D'aquesta con- cepció se'n deriven una sèrie de conseqüències dogmàtiques que examinarem més endavant (mòdul 2, "El delicte. Antijuridicitat"). De moment n'hi ha prou d'esmentar la més rellevant de totes, que consisteix en el fet que l'essència del delicte s'identificarà amb el moment subjectiu de desobediència d'aquest mandat. Després d'haver adoptat una comprensió predominantment impera- tiva de la norma com a punt de partida, el que anomenem antijuridicitat , con- tingut d'injust o injust del fet previst com a delicte es determina essencialment en haver desobeït l'imperatiu contingut en la norma penal. Crítica de la concepció predominantment imperativa Aquesta comprensió de la norma penal resulta, tanmateix, criticable per diverses raons. Així, en fer residir l'injust del fet en el moment de desobediència o de rebel·lió davant el dret, correm el risc de derivar en una concepció autoritària de la norma, massa orientada a regir les intencions de l'individu en detriment de la importància dels resultats de la seva conducta. A més, i com estudiarem detalladament més endavant, aquesta concepció fo- namentalment imperativa confon el que en realitat són dos elements diferenciats dins el delicte (les esferes de l'antijuridicitat i la culpabilitat o imputació subjectiva), sense acon- seguir explicar adequadament com poden infringir el mandat els incapaços de percebre'l (nens petits, persones totalment privades de capacitat de comprensió, etc.). No obstant això, hi ha una altra possible comprensió de la norma penal 8 que atorgui rellevància primordial al seu aspecte valoratiu i que, sense negar la coexistència d'aquesta dimensió i la purament imperativa, les consideri per separat en dos moments diferents de la construcció teòrica del delicte ( teoria deladoblefunció￿delanormapenal ). (8)Com el que va defensar el pena- lista alemany Mezger en les prime- res dècades del segle passat. La norma és, en primer lloc, una valoració del legislador sobre determi- nades accions i els seus resultats: l'establiment d'unes prohibicions (ro- bar) i mandats (denunciar els delictes de pròxima o actual comissió dels quals es tingui notícia) expressa la selecció i valoració positiva dels béns jurídics que se cerca protegir (el patrimoni, l'Administració de justícia, etc.).

la història. Aquest gran debat es pot explicar entorn de tres idees fonamentals, amb les quals la doctrina ha intentat respondre aquest interrogant: la idea

de la retribució, la de la prevenció general i la de la prevenció especial; no falten tampoc construccions mixtes o eclèctiques que combinen aspectes de les anteriors. 1)￿Teoriesdelaretribució￿(també￿anomenades￿teories￿absolutes)tambéanomenadesteoriesabsolutes)￿ Aquesta manera d'entendre la pena parteix de la idea que la tasca del dret pe- nal consisteix a retribuir i compensar el delicte comès mitjançant la pena. La funció de la pena és, doncs, respondre a un mal amb un altre mal –proporci- onat a la gravetat del primer–; la pena no obeeix a raons d'utilitat social, sinó únicament a la idea de justícia. Es tracta, en definitiva, de castigar pel mal co- mès de manera proporcionada i incondicionada a altres tipus de consideraci- ons (i per això se'n diuen teories absolutes , és a dir, no relatives a cap finalitat). Aquesta idea s'ha fundat en raons religioses, ètiques i jurídiques. Deixant de banda el primer tipus de consideracions, es pot dir que els representants més importants del segon i del tercer punts de vista són, respectivament, Kant i Hegel.

• En Kant , la pena es concep com una necessitat ètica, un imperatiu cate- gòric. La justícia imposa un mandat incondicionat d'assignar una pena a cada fet delictiu, sense atendre cap raó d'utilitat social. L'exemple, molt expressiu, emprat per Kant és el següent: "Encara que tots els membres d'una comunitat acordessin per unanimitat dissoldre's (p. ex.., si la població que habita una illa acordés que cada un anés per les seves i escampar-se pel món), abans que això es dugués a terme s'hauria d'executar l'últim assassí que fos a la presó, perquè tothom sabés el tracte que mereixen els seus fets..." No es tracta, per tant, de castigar els delictes per raons d'utilitat –com ara desin- centivar el ciutadà concret que ha delinquit o la resta de la ciutadania per tal que no torni a cometre crims. Encara que la pena resulti innecessària des del punt de vista de la societat, com en l'exemple de la comunitat que es dis- sol, s'ha de retribuir de manera justa el mal que s'ha causat independentment de qualsevol altra consideració. No obstant això, per a comprendre adequa- dament el seu veritable sentit, aquestes afirmacions –que inicialment poden semblar molt severes– s'han de situar en el context del seu temps i en el de la filosofia kantiana mateixa; en allunyar la pena de qualsevol finalitat d'utilitat social, Kant insisteix en la seva idea fonamental de concebre l'home com una finalitat en si mateixa i mai com un mitjà per a obtenir una utilitat determina- da; per això aquesta concepció de la pena presenta també una cara clarament garantista per al reu, que se centra en l'exigència de proporcionalitat entre la pena i el crim comès: només en la mesura en què la pena és proporcionada, merescuda i adequada a allò que el delicte concret mereix, es tracta l'home com una finalitat i no com un mitjà.
• Les aportacions de Hegel en relació amb la finalitat de la pena s'insereixen també en el context general de la seva filosofia (la coneguda teoria dialèc- tica ). Així, en la mesura en què el delicte representa la negació per la vo- La pena com a retribució￿ La pena com a càstigpropor- cionat al mal causat i a la cul- pabilitat de l'autor.

motivació actua fins i tot en un segon moment, quan el delicte ja s'ha realitzat i s'imposa la pena sobre l'individu concret. En aquest cas, el que interessa no és la incidència o els efectes de la pena sobre el subjecte que ha delinquit, sinó el fet que la imposició efectiva de la pena confirma a la generalitat la seriositat de l'amenaça que conté la norma penal. Actualment es distingeixen dos sentits de la prevenció general; el negatiu és el que acabem de veure, el que atorga a la pena una funció intimidatòria; el positiu va més enllà i assigna a la pena la funció de reafirmar la confiança de la ciutadania en l'eficàcia i fermesa de l'ordre jurídic. El fet que hi hagi una pena per a determinades conductes lesives i que aquesta s'imposi genera en la ciutadania una confiança en el dret. Tot això comporta, a més a més, un efecte de pacificació, ja que la imposició de la pena tranquil·litza la conscièn- cia jurídica general, que percep que així se soluciona el conflicte generat amb la infracció de la norma. Un defensor important de la teoria de la prevenció general positiva de la pena en l'actualitat és el professor alemany Jakobs, que considera que la pena serveix per a reafirmar la confiança en les normes com a orientadores del comportament que podem esperar dels altres, i també per a exercitar la fidelitat (concepte per cert molt discutible) de la ciutadania da- vant del dret, en la mesura en què en observar les conseqüències desfavorables que un comportament delictiu porta a considerar-lo com una alternativa de comportament poc desitjable. Encara que l'efecte dissuasiu de la pena constitueix una necessitat indubtable per a pro- tegir béns jurídics (una cosa en què insistirem seguidament), s'han formulat crítiques importants a la teoria preventiva general (en el seu vessant negatiu clàssic). 1)￿ En primer lloc, tal com ja va fer Kant, s'atribueix a aquestes teories que només atén els efectes de la pena sobre la col·lectivitat i ignora el subjecte concret sobre el qual s'imposa, i per tant l'instrumentalitza de manera contrària a la seva dignitat. 2)￿ Com a crítica més fo- namental s'argüeix que, en si mateixa, la lògica de la prevenció general no reconeix el límit del principi de proporcionalitat entre la gravetat del delicte i la de la pena; sobretot si es parteix d'una concepció de prevenció general negativa o intimidatòria, considerar l'evitació del delicte com l'única finalitat de la pena pot conduir al terror penal, a una exacerbació contínua de la repressió penal. b)￿Prevenció￿especial "Coacció￿ psicològica" Feuerbach deia (primera mei- tat del s. XIX) que la pena cons- titueix un mecanisme de "co- acció psicològica" sobre la ciu- tadania perquè no delinqueixi. La tercera gran concepció sobre la finalitat de la pena criminal s'articula entorn de la idea de la prevenció especial. A diferència de la teoria de la prevenció general, centrada en la intimidació de la generalitat, la de la prevenció especial concep la pena com un mitjà amb el qual es tracta d'evitar que el subjecte en concret que ha delinquit ho torni a fer. El representant clàssic d'aquesta teoria és el penalista alemany del s. XIX Franz von Liszt (amb el seu famós programa de Marburg, en el qual proposava un tractament dels delinqüents fent dife- rències segons el tipus d'autor de què es tractés: innocuïtzació del delinqüent habitual no corregible, correcció del delinqüent corregible i intimidació del delinqüent ocasional), les idees del qual van trobar ressò en l'Escola Positiva Italiana, en l'anomenat Moviment de la Defensa Social propugnat per Grama- La pena com a prevenció￿ especial La pena com a instrument per a evitarlareincidència del subjecte infractor en concret.

tica a Itàlia i per Ancel a França, i en el correccionalisme espanyol (corrent de principi del segle XX protagonitzat per Concepción Arenal, Giner de los Ríos i Dorado Montero). Tal com mostrava la construcció mateixa de Von Liszt, la prevenció especial es pot voler aconseguir de diverses maneres, entre les quals té una importància essencial la idea de la correcció o resocialització del delinqüent, que és la que s'ha constituït en el centre d'aquesta teoria de la pena. Des d'aquest punt de vista, les teories preventives especials van viure un gran apogeu a partir dels anys seixanta en diferents països, com ara els Estats Units, els països escandi- naus o Alemanya, on es van posar en marxa institucions i formes d'execució de la pena clarament influïdes per la idea de la resocialització que actualment encara romanen en la majoria dels ordenaments (entre ells l'espanyol). Com a exemples d'aquestes traduccions pràctiques del pensament resocialitzador es pot esmentar la suspensió de la condemna –articles 80 i següents del CP– en casos de penes privatives de llibertat de curta durada, amb la qual cosa es pretén evitar l'efecte contraproduent que en aquests casos pot suposar l'ingrés a la presó; o la figura de la llibertat condicional –articles 90 i següents del CP–, amb la qual es permet al subjecte entrar ja en contacte amb la vida en socie- tat quan s'ha complert una part important de la pena i existeix un pronòstic de bon comportament. Cal reconèixer, però, que la realitat de les institucions penitenciàries dóna unes conclusions poc o molt moderadament optimistes sobre l'efecte resocialitzador de la pena, cosa que constitueix un factor de crisi permanent del pensament preventiu especial. Actualment s'admet de manera general que la resocialització del delinqüent constitueix una part important de la finalitat de la pena. Les crítiques que es formulen a la idea de prevenció especial s'oposen al fet que aquesta es constitueixi en la finalitat única i exclusiva de la pena. Aquesta oposició al seu caràcter exclusiu s'argumenta amb diverses crítiques: 1)￿ Igual que les teories preventives generals, la idea de la prevenció especial no conté en si mateixa cap element limitador orientat a la proporcionalitat entre la pena i la gravetat del delicte: així, si l'objectiu principal és resocialitzar i intimidar qui ha de- linquit, la pena podria durar tant com fos necessari fins que s'aconseguís. 2)￿ D'altra ban- da, s'assenyala que la resocialització no és sempre necessària ni tampoc sempre possible. Així, portada fins a l'extrem, la idea de la prevenció especial faria innecessària la pena en els casos de delinqüents perfectament adaptats socialment amb poques possibilitats de reincidir (els casos de delinqüència econòmica o de coll blanc, o alguns supòsits de delinqüència ocasional com la imprudent, per exemple en el trànsit rodat). Pel que fa a aquells subjectes que no són susceptibles de resocialització (delinqüents professionals, habituals, els que ho fan per convicció...), la teoria preventiva especial només podria actuar conduint-los a la seva innocuïtzació perpètua, que seria l'única forma d'evitar la reincidència. 3) Una tercera crítica a la prevenció especial, en referència concreta a la idea resocialitzadora o de correcció del delinqüent, posa l'atenció sobre la necessitat de limitar els mitjans d'aquest propòsit correctiu. En la mesura en què ens trobem en un estat laic i pluralista, s'afirma que la correcció del delinqüent no pot consistir mai a fer-lo assumir per la força uns valors que en principi rebutja o no comparteix. 3)￿Teoriesmixtes Tal com hem pogut veure, cadascuna de les tres grans explicacions del sentit de la pena ofereix aspectes positius i negatius, i és per això que a partir de principis del segle XX sorgeixen teories, conegudes com a mixtes, que rebutgen atribuir a la pena una única finalitat i que pretenen conjugar els avantatges de

onat o posat en perill béns jurídics d'una manera lliure, és a dir, que es poden haver comportat d'una manera adequada al dret. A més d'això, els principis rectors de la nostra forma d'Estat, consagrada en la Constitució, obliguen que no es pugui imposar una pena més important de l'adequada al mal causat amb el delicte i a la mida de la culpabilitat de l'autor. Per això, a més de fonament de la pena, la retribució￿ de la culpabilitat (entesa en sentit ampli) també funciona com a límit infranquejable de la mesura de la pena. Això no comporta desconèixer el paper de la prevenció especial, que s'esmenta expressament en l'article 25.2 de la CE quan estableix que "les penes i mesures de seguretat s'orienten cap a la reeducació i reinserció social i no poden con- sistir en treballs forçats". Ara bé, com ha assenyalat el mateix Tribunal Cons- titucional i comparteix la doctrina majoritària, la menció constitucional no obliga a atribuir a la prevenció especial el caràcter de fonament conceptual- ment necessari ni el de finalitat de la pena, sinó que és preferible interpretar-la en un altre sentit: el del criteri essencial que ha de guiarl'administració￿pe- nitenciàriaenl'execució￿ de les penes i mesures privatives de llibertat, que ha de tendir a l'èxit de la reinserció del delinqüent (STC 150/91, de 4 de juliol). 1.5. Posició del dret penal en l'ordenament jurídic Interessa ara conèixer la ubicació del dret penal en el conjunt de l'ordenament jurídic i les implicacions que això comporta. 1.5.1. Dret penal i Constitució De totes les branques de l'ordenament jurídic, el dret penal és la que presenta una vinculació més íntima amb la Constitució, constatable en un doble sentit (positiu i negatiu). Resocialització￿ a la presó￿ Possibilitar l'accés del delin- qüent a programes culturals i formatius que li permetin d'integrar-se en el món laboral quan hagi estat posat en lliber- tat.

• Positiu perquè com ja hem dit la Constitució és la font dels béns jurídics mereixedors de protecció penal que, per a legitimar la intervenció penal restrictiva del principi general de llibertat, han d'estar dotats de rellevància constitucional.
• D'altra banda, la Constitució preveu (d'una manera més o menys directa) una sèrie de límitsnegatius a la potestat punitiva de l'Estat. Si la interven- ció penal representa la ingerència més greu del poder públic en l'esfera de drets i llibertats del ciutadà, resulta del tot lògic que la norma fonamental la sotmeti a una sèrie de limitacions, condensades en una sèrie de prin- cipis que seran objecte d'estudi en l'apartat següent. En aquest moment només queda afegir que, a part d'aquests principis i com a mostra de la vinculació íntima a què abans fèiem referència, la Constitució conté di- verses mencions específiques al dret penal, com la supressió de la pena de mort, en l'article 15; la prohibició que l'Administració pugui imposar penes privatives de llibertat, en l'article 25.3, o l'al·lusió que ja hem estu- Vegeu també Sobre la relació entre Constitu- ció i béns juridicopenals podeu veure l'apartat 2.2.3 del mòdul 2.

diat, en l'article 25.2, al caràcter resocialitzador de les penes i les mesures privatives de llibertat. 1.5.2. Relacions amb altres branques de l'ordenament. Dret penal i dret administratiu sancionador Com a part d'un ordenament jurídic en definitiva unitari, el dret penal està estretament relacionat amb altres branques d'aquest ordenament.

• Així, per exemple, es pot destacar que la comissió d'un delicte genera una responsabilitat civil que obliga a rescabalar econòmicament la víctima pel perjudici produït, fet que representa un factor, entre d'altres, de connexió amb el dretcivil. Exemple Alguns exemples de principis constitucionals en l'ordre processal són: la presumpció d'innocència, la interdicció de la indefensió, el dret a un judici just sense dilacions in- degudes, el dret al jutge natural predeterminat per la llei i el dret a no declarar contra un mateix.
• Tampoc no podem deixar d'esmentar l'especial imbricació del dret penal amb el dretprocessalpenal , concebut precisament com el seu instrument d'aplicació, i regit per una sèrie de principis constitucionals sense els quals no serviria de res envoltar de garanties el dret penal material.
• Amb tot, podem afirmar que el dret administratiu és la branca de l'ordenament més estretament vinculada amb el dret penal. I si ho afir- mem és perquè l'Administració exerceix una potestat sancionadora molt ampla la naturalesa de la qual cal elucidar, a partir d'aquesta premissa, per a resoldre la controvertida qüestió referent a la possibilitat d' acumular sancionspenalsiadministratives per un mateix comportament. La rela- ció entre els dos ordres normatius ha esdevingut cada cop més estreta, ja que cada cop són més nombrosos els àmbits en què conflueixen totes dues regulacions, l'administrativa i la penal, cosa que suposa un risc permanent de vulneració del principi non ibis in idem (urbanisme, medi ambient, se- guretat en el treball, trànsit rodat, etc.). Tornarem a abordar aquest tema quan estudiem aquest principi en l'epígraf 2.6. Acumulació de sancions penals i administratives Pensem, per exemple, en un delicte comès per un funcionari i en la possibilitat d'acumular una sanció administrativa a la pena corresponent, o en un fet comès per un particular (conducció sota els efectes de l'alcohol, realització d'abocaments contami- nants, impagament d'impostos) que pugui encaixar simultàniament en un delicte i en una infracció administrativa. Non bis in idem Prohibeix castigar dues vega- des el mateix fet amb el ma- teix fonament, tal com estudi- arem més endavant detallada- ment.