¡Descarga Módulo 2. Diversidad funcional y salud mental y más Apuntes en PDF de Psicología de la salud solo en Docsity!
SALUT I SERVEIS SOCIOEDUCATIUS
UNITAT 8. EL TRASTORN MENTAL SEVER
Elena Requena Varón
- Conceptualització del trastorn mental sever.
- Necessitats específiques del trastorn mental sever.
- Principals intervencions en el trastorn mental sever.
- Patologia dual i trastorn mental sever.
- Referències.
- Annexos Annex 1. Rehabilitació comunitària o psicosocial. Annex 2. Intervencions de suport al grup familiar.
A continuació, es descriu una situació que correspon a una situació de trastorn mental sever. Indica, al teu parer, quines són els trets fonamentals que indiquen que la senyora J. Y. presenta un trastorn mental sever. La senyora J. Y., de 3 8 anys d’edat, és portada a urgències psiquiàtriques per la policia municipal. La policia l’ha trobada pel carrer deambulant i increpant als vianants. J. Y. ha anat més cops a urgències, està diagnosticada d’un trastorn mental des de fa més de 10 anys, però no es pren la medicació pautada. Se li fa un seguiment des dels serveis socials per la problemàtica social que presenta (domicili itinerant, consum de marihuana des de fa anys, sense ingressos econòmics fixos...), però no s’ha aconseguit una bona vinculació amb el seu referent (només hi va per demandes econòmiques o per banc d’aliments). En aquesta ocasió, arriba a l’hospital en un estat de gran inquietud motora i sense poder centrar l’atenció durant l’exploració clínica inicial. Se li ha d’aplicar contenció física ja que J. Y. comença a empènyer amb força les cadires de la sala d’espera. L’analítica revela que ha consumit tòxics. Un cop desapareguts els efectes de la droga, es mostra col·laboradora. Explica que fa quinze anys va arribar d’un país africà, d’on és oriünda, amb els seus tres fills, cercant una vida millor. Actualment, es troba en estat avançat de gestació. Relata que des de fa una setmana escolta veus de contingut pejoratiu (li diuen que és mala mare) i que alguna cosa li ha entrat al cos per perjudicar-la. Parla també de canvi d’ubicació d’òrgans. Tot això ho explica amb escàs impacte emocional; hi ha una desconnexió entre allò que explica i la seva comunicació no verbal. Es comprova que té retirada la guarda dels tres fills i que dos d’ells viuen amb una família d’acollida i el gran en un centre residencial. Del mitjà, diu que és el seu “Salvador”, un enviat de Déu que l’ajudarà a vèncer els vampirs. Es pot contactar amb la seva parella i pare del nasciturus. L’home explica que “Déu és qui decideix” i que ell tindrà 20 fills perquè és el missatge que li ha donat el Senyor, ell parla amb Déu i segueix els seus mandats. Quan se’ls pregunta qui tindrà cura del bebè quan neixi, tots dos coincideixen en dir que Déu els ajudarà a tenir cura del nadó. La parella no té un domicili estable i actualment està vivint amb altres persones en un pis ocupat, el qual no reuneix les mínimes condicions de salubritat i habitabilitat. Es recullen poques dades de la història de vida de la senyora, marcada pels llargs anys de conflictes bèl·lics al seu país natal i per la manca de cobertura de les necessitats més bàsiques. Diu que no recorda pràcticament res d’aquells anys. S’explora l’entorn social de la parella i com s’organitzen en les activitats de la vida diària i es constata que no disposen de xarxa social, així com les seves dificultats en l’organització de rutines bàsiques i de cura personal. Què en saps del trastorn mental sever? Indica, per a cada ítem, si creus que és fals o veritat.
- Es parla de trastorn mental sever quan hi ha dificultats socials afegides.
- L’esquizofrènia sempre es considera un trastorn mental sever.
- L’expressió “patologia dual” es refereix quan la persona presenta dos trastorns mentals.
- Per a l’abordatge del trastorn mental sever és necessari treballar tant amb la persona afectada com amb el seu entorn immediat.
- Tot sovint els professionals de l’acció social com educadors/es i treballadors/es socials que treballen en l’àmbit de la salut mental intervenen en persones que presenten un trastorn mental sever.
- Alteracions del pensament: especialment deliris.
- Alteracions de l’estat d’ànim: extrema tristesa o ansietat, manca d’interès per la vida, estats d’eufòria i desinhibició.
- Alteracions de la percepció: al·lucinacions.
- Alteracions neurocognitives: limitacions significatives en la capacitat de concentració, atenció, memòria, i pensar de forma clara i ordenada. En general, els processos cognitius semblen alentits i hi ha dèficit en la funció executiva.
- Alteracions de la conducta i del control d’impulsos: no poder controlar la conducta d’acord amb els interessos de la persona o de les pautes socials.
- Simptomes negatius: apatia, manca d’interessos, passivitat... Tots aquests símptomes s’expliquen a la Unitat 9 Principals trastorns mentals en l’adultesa. II. Persistència en el temps de la simptomatologia clínica. La simptomatologia no es presenta de forma puntual (episodis), sinó que la persona ha presentat durant dos o més anys la simptomatologia pròpia d’un trastorn mental (curs crònic). Durant aquest temps, poden haver lleugeres millores però sense poder parlar de remissió total (desaparició) dels símptomes. Al contrari, generalment, es pot parlar de gravetat clínica la major part del temps. El pronòstic és que persona necessitarà de múltiples serveis en el futur. III. Tendència a l’alteració i el deteriorament de les relacions personals, familiars i socials. La presència continuada de simptomatologia severa psicopatològica comporta una afectació important del funcionament global de la persona (en els àmbits social, laboral, de relacions interpersonals, de cura personal...). Normalment, hi ha dèficits a una o vàries de les següents àrees:
- Activitats bàsiques de la vida diària: manca d’higiene personal, hàbits de vida no saludables, deficient maneig de l’entorn...
- Autonomia: dependència econòmica, deficient maneig de transports, nul·la utilització del temps de lleure, dificultats per accedir i/o mantenir-se en el món laboral...
- Autoregulació: dificultats per afrontar les demandes de l’entorn i de situacions d’estrès, manca de competències personals...
- Relacions interpersonals i rol social: manca de xarxa social, dèficit en habilitats socials, inadient desenvolupament de rols socials (com ara parental o conjugal)...
- Lleure: aïllament, incapacitat de gestionar el temps lliure i de gaudir-ne, manca de motivació i interessos...
- Cognició: dificultats d’atenció, concentració i raonament, de processament de la informació... Per això, es parla de dependència i d’incapacitat funcional que vol dir que la persona té dificultats importants per desenvolupar-se en les activitats de la vida diària i/o participar en la vida de la seva comunitat.
Hi ha escales que serveixen per avaluar si hi ha presència o no de discapacitat funcional i en quin grau. Una de les més utilitzades és l’Escala de Evaluación de la Actividad Global (EEAG; les seves sigles en anglès GAF – General Assessment of Functioning Scale). Les puntuacions en l’EEAG oscil·len entre 1 i 100, significant un valor 100 que la persona té una activitat satisfactòria en una àmplia gamma d’activitats. Les persones que tenen un TMS acostument a tenir puntuacions per sota de 50. IV. Abordatge terapèutic complex i intersectorial. L’abordatge terapèutic requereix de diferents recursos de la xarxa de salut i d’atenció social, doncs la intervenció no se centra únicament en la simptomatologia clínica sinó també en l’àrea funcional i familiar de la persona. En relació a l’àrea familiar, acostumen a ser familiars de primer ordre (pares, germans) els principals referents de la persona amb TMS. Tenir a càrrec una persona amb TMS acostuma a tenir un impacte negatiu sobre la salut mental i la salut en general, essent la presència d’ansietat i molt habitual. Tanmateix, també hi ha persones amb TMS que es troben soles, sense xarxa familiar i social, de vegades perquè la família ha claudicat de tenir-ne cura donada la sobrecàrrega que representa. Tot plegat provoca que la persona presenti una dependència elevada del seu entorn més proper i també dependència de serveis de caire sanitari i social (per exemple, assistència al centre de dia com a única activitat de la persona). Aquesta dependència així com l’empobriment de la vida en general de la persona amb un TMS representa un desavantatge social (estigma, rebuig social, insuficiència de recursos...) i, per tant, un risc per a la marginació (aïllament social, manca de feina, pobresa, sense habitatge, exclusió social...). Alguns indicadors als quals cal parar atenció doncs poden indicar que l’evolució del trastorn de la persona esdevindrà crònica i severa són tres o més hospitalitzacions en menys de dos anys, hospitalitzacions de més de 90 dies, o acudir tres o més vegades a un servei d’urgències psiquiàtriques en un any (Pinilla, 2015). Qualsevol trastorn mental que compleixi les quatre característiques anteriors (gravetat clínica, curs crònic, afectació del funcionament global, i abordatge sanitari i social) es considera un TMS, tot i que els diagnòstics més freqüents en adults són:
- Trastorns psicòtics (especialment, esquizofrènia)
- Trastorn bipolar I
- Trastorn depressiu major
- Trastorn límit de la personalitat
- Trastorn obsessivocompulsiu
- Agorafòbia amb crisis d’ansietat Cal deixar clar que els trastorns anteriors no sempre deriven a un TMS; només determinats casos són considerats un TMS (aquells que compleixen els quatre criteris). Així, com s’ha dit abans, hi ha persones que han tingut algun episodi psicòtic, per exemple, però, un cop desapareguda la simptomatologia, han tingut un funcionament totalment adaptat a les exigències del medi.
2. Necessitats específiques del trastorn mental sever
Les persones que presenten un TMS presenten un conjunt de necessitats específiques que han de ser ateses per tal de millorar la seva qualitat de vida. Les principals necessitats són (Gisbert, 2003):
- Necessitat de garantir els seus drets. En general, les persones amb TMS viuen en pitjors condicions que la resta de la població: tenen nivells més baixos d’ingressos, més dificultats per accedir i/o mantenir una feina, pitjor salut, relacions socials més limitades, i una vida menys autònoma i satisfactòria. Malgrat que tenen els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà, en general coneixen poc els seus drets i els recursos que els hi pertoquen, no acostumen a demanar serveis o que es compleixin els seus drets, i s’adapten a allò que se’ls ofereix a nivell sanitari i social. És, per tant, més fàcil que els seus drets siguin vulnerats. Els drets que més fàcilment són conculcats són el dret al treball i la formació (relacionat amb la necessitat de tenir ingressos econòmics); el dret a l’habitatge (inclòs el dret a un habitatge amb suport); el dret a la llibertat, la intimitat i la protecció jurídica; i el dret a la participació social. Altrament, cal lluitar contra l’estigma social i, en ocasions, l’autoestigma^1 associat als trastorns mentals que també fa més vulnerable a la persona afectada. El “malalt mental sever” és vist sovint com una persona agressiva, rara, imprevisible i improductiva, i responsable de la seva situació en tant que no fa res per millorar-la. Trencar la relació entre trastorn mental i perillositat és un eix central en el treball contra l’estigma. Torna a llegir el document “Creences errònies en salut mental” associat a la Unitat 6.
- Necessitat d’accés als serveis d’atenció comunitària. Donades les dificultats en l’àrea funcional, la persona amb TMS requereix d’accés a serveis de rehabilitació psicosocial o comunitària, com es veurà més endavant en aquesta mateixa Unitat. Tanmateix, de vegades, les condicions associades al TMS fan difícil que es pugui assegurar l’accés als serveis. Situacions com ara domicili itinerant, marginació i pobresa, perteneça a minories ètniques, ingrés en centre penitenciari, presència de patologia dual... poden dificultar l’accés als recursos de les diferents xarxes de l’estat del benestar. Però tampoc s’ha d’obviar que els recursos de rehabilitació comunitària de titularitat pública no són suficients ni en nombre ni en tipus de cobertura.
- Necessitat de diferents tipus d’assistència sanitària i social. Les persones amb un TMS i les seves famílies requereixen de diferents tipus d’atenció sanitària i social donada la complexitat de les seves circumstàncies doncs presenten: o Major vulnerabilitat a l’estrès. o Dificultats per afrontar les demandes de l’ambient. o Dèficit en capacitats que permeten l’autonomia personal. (^1) Autoestigma: es dona quan la persona amb un trastorn mental s’identifica amb els estereotips i l’estigma social associat, de forma que se’ls creu i s’autopercep com a incompetent.
o Dificultats per interactuar socialment, amb pèrdua de xarxes socials de suport, que tot sovint queda limitada a la família més propera i condueix a l’aïllament social. o Dificultats per accedir i mantenir-se en el món laboral, amb el que suposa de cara a la integració social i el risc de dependència econòmica, pobresa i marginació. o En alguns casos, alteracions conductuals greus (agressivitat, intents de suïcidi...) i consum de drogues. o Baixa adherència al tractament i dificultats per al seguiment. Altrament, hi ha situacions específiques en TMS que requereixen d’especial atenció. Algunes d’aquestes situacions són: presència de patologia dual, quan la persona malalta té fills a càrrec, persones en situació de sense llar, senectut, deficiència mental i persones migrades (Andreu, 2015).
- Suport al grup familiar: La persona amb TMS és extremadament vulnerable i el teixit social que interacciona amb ella (professional i no professional) ha de funcionar de manera integrada i coordinada. El treball amb els familiars de les persones que tenen un trastorn mental és fonamental i encara més en el cas de tractar-se d’un TMS. Se supera la concepció d’atenció individualitzada al pacient i s’entén que la situació afecta a tot el sistema familiar. La intervenció familiar és un aspecte primordial per a la rehabilitació psicosocial del TMS. A més, les persones amb un TMS tendeixen a relacionar-se només amb la seva familia. De fet, s’estima que el 80% de persones amb TMS, viuen amb els seus pares (FEAFES, 2010; citat per Siurana (2015).
- Allotjament i serveis d’atenció comunitària: Llars residencials, llars amb suport, servei de suport a l’autonomia a la pròpia llar, entitats tutelars, clubs socials... Els clubs socials promouen la creació de xarxes d’amistat i el suport mutu i de participació en la vida de la comunitat; fomenten l’adquisició de competències personals mitjançant l’oci, l’esport, la cultura... “ Una de les coses que m’aporta formar part del club social és compartir activitats amb persones de la comunitat. Com que em costa relacionar-me, m’ajuda a tenir més seguretat i a no sentir-me tan cohibit a l’hora d’integrar-me a la societat ” (R.T.B., persona atesa al Club Social Mosaic, gestionat per la Fundació Germà Tomàs Canet).
- Ajudes i prestacions econòmiques. Algunes de les anteriors intervencions són de tipus essencialment clínic, és a dir, intervencions psicofarmacològiques i psicològiques, les quals són realitzades des de la psiquiatria i la psicologia. Aquestes intervencions, majoritàriament, tenen per objectiu reduir la simptomatologia associada al trastorn (com ara deliris, al·lucinacions, obsessions, ansietat...). Tanmateix, hi ha altres intervencions que tenen per objectiu, no tant la simptomatologia clínica en sí, sinó reduir les conseqüències psicosocials que aquesta psicopatologia pot tenir en el dia a dia de la persona, que poden romandre fins i tot un cop despareguda la simptomatologia clínica i que no són abordables des d’un model biomèdic o que només atén al símptoma. Ens estem referim a intervencions centrades en, per exemple, adquisició d’hàbits d’autonomia, inserció laboral, maneig de l’estrès, rehabilitació cognitiva, assessorament a la família, o entrenament en habilitats socials. És aquí on l’Educació Social prenen rellevància, tot i que algunes d’aquestes tasques poden ser compartides amb professionals d’altres formacions (especialment treball social, psicologia, infermeria o teràpia ocupacional). D’aquest segon grup d’intervencions, en destaca per la seva importància la rehabilitació comunitària o psicosocial i el suport a la família. D’aquestes intervencions, se’n parlarà en profunditat en l’assignatura de 4t curs “Salut mental aplicada a l’Educació Social”. Però si tens ganes de saber una mica més sobre el tema o bé estàs pensant en fer les pràctiques de 3r curs en l’àmbit de Salut mental, llegeix l’Annex 1 Rehabilitació comunitària o psicosocial i l’Annex 2 Intervencions de suport al grup familiar.
L’atenció a les persones amb un TMS és un repte per a la sanitat pública i s’articula en un Programa d’atenció específica. Activitat 2. Busca la definició dePrograma d’atenció específica les persones amb trastorns mentals severs al diccionari en línia Terminologia de l’atenció a la salut mental i a les addiccions d el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i de TERMCAT. (B) Abordatge global del TMS (i de la salut mental en general) en la ciutadania Les intervencions descrites a (A) les rep de manera directa la persona amb TMS, però seria important que, acompanyant aquestes intervencions, hi haguessin unes polítiques socials i sanitàries que promoguessin realment la salut i el benestar de tota la població. En relació al TMS, és capdal:
- Apostar realment per la prevenció en salut mental infantojuvenil i detecció precoç de problemes, doncs la gran majoria de trastorns mentals s’inicien en aquestes etapes evolutives. Això passa per enfortir els Serveis socials i la coordinació amb Educació.
- Parar especial atenció a l’etapa de l’adolescència, sobretot si hi ha consum actiu de substàncies i problemes de conducta.
- Millorar l’abordatge dels trastorns mentals no severs (per evitar-ne la cronicitat i problemes associats).
- Reforçar l’atenció en la comunitat a les persones amb TMS o amb patologia dual i a les seves famílies per evitar desvincular-se de l’entorn. Per saber més sobre trastorn mental sever consulta en línia:
- Hernández, B. (2013). El Trabajo social en la intervención psicosocial con personas con trastorno mental severo: Una reflexión sobre el papel de las familias. Revista de Trabajo social y acción social, 52, 314-324.
- Consell assessor sobre assistència psiquiàtrica i salut mental (2003). Programa d’atenció específica als trastorns mentals severs. Generalitat de Catalunya.
- Consell assessor sobre assistència psiquiàtrica i salut mental (2003). Recomanacions per a l’atenció dels trastorns mentals greus en la infància i l’adoldescència. Generalitat de Catalunya.
- Pla director de Salut Mental i Addiccions de Catalunya.
- González, G. (2020). Patologia dual. Definició, història i recursos. Educació Social, Revista d’intervenció socioeducativa , 75, monogràfic Salut mental: una mirada integradora i socioeducativa, 77 - 92.
Respecte la etiologia, s’ha intentat esbrinar si hi ha relació entre consum de drogues i psicopatologia, en el sentit que si una (per exemple, el consum de drogues) pot provocar l’aparició de l’altre (el trastorn mental, continuant amb l’exemple). S’ha formulat tres hipòtesis sense que els estudis hagin arribat a conclusions definitives (Morro, 2021):
- L’addicció com a conseqüència del trastorn mental (teoria de l’automediació): L’existència d’un trastorn mental és un factor de risc per al consum de substàncies. La persona s’inicia en el consum en un intent d’alleugerir els símptomes psicopatològics i els seus problemes associats (per exemple, per deixar de sentir veus [al·lucinacions auditives], per fugir de la tristesa, per apaivagar l’ansietat social...).
- El trastorn mental com a conseqüència del consum de substàncies: El consum de substàncies provoca canvis en els mecanismes neurobiològics del cervell, que tenen com a conseqüència l’aparició de símptomes psicopatològics. Normalment, aquests símptomes desapareixen un cop la substància no està activa en el cos, però en situacions de consum actiu per llargs períodes de temps i/o en individus predisposats, precipitaria l’aparició del trastorn mental. Per exemple, se sap que el consum de cànnabis pot provocar l’aparició d’al·lucinacions auditives que, en persones amb predisposició genètica per a la psicosi, poden esdevenir cròniques de forma que la persona les té encara que no hagi consumit i s’acaba desenvolupant algun trastorn psicòtic.
- El trastorn mental i el consum actiu de substàncies comparteixen factors de risc comuns: Esdeveniments estressants, traumes no tractats, condicions socials adverses... precipiten tant l’aparició d’un problema com de l’altre, essent tots dos conseqüència d’aquests factors comuns, no donant-se realment una relació de causalitat entre tots dos fenòmens. Per saber més sobre patologia dual, consulta:
- González, G. (2020). Patologia dual. Definició, història i recursos. Educació Social, Revista d’intervenció socioeducativa , 75, monogràfic Salut mental: una mirada integradora i socioeducativa, 77 - 92.
- Morro, L. (2021). La intervención social en el tratamiento de la patología dual. Dins Miranda, T., i Galán, F. J. (Eds.), Lo social en la salud mental (II). Trabajo social en Psiquiatría. (p. 87-97). Prensas de la Universidad de Zaragoza.
5. Referències
Andreu, N. (2015). Personas con trastorno mental. Características, dificultades y necesidades. Dins Miranda, T. (Ed.), Lo social en la salud mental (I). Trabajo social en Psiquiatría. (p. 289-308). Prensas de la Universidad de Zaragoza. Daigre, C., Perea-Ortueta, M., Berenguer, M., Esculies, O., Sorribes-Puertas, M., Palma-Álvarez, R., Martínez-Luna, N., Ramos-Quiroga., J. A., i Grau-López, L. (2019). Psychiatric factors affecting recovery after a long term treatment program for substance use disorder. Psychiatry Research, 276, 283-289. Gisbert, C. (Ed.). (2003). Rehabilitación psicosocial y tratamiento integral del trastorno mental severo. Asociación Española de Neuropsiquiatría. González Casas, J., i Rodríguez González, A. (2010). Programas de rehabilitación psicosocial en la atención comunitaria a las persones con psicosis. Clínica y salud, 21 (3). http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1130- 52742010000300009 Krausz, R. M., Clarkson, A. F., Strehlau, V., Torchalla, I., i Schuetz, C. G. (2013). Mental disorder, service use, and barriers to care among 500 homeless people in 3 different urban Settings. Social Psychiatry and Psychiatric Epidemiology, 48 (8), 1235-1243. Linares, I. (2002). Estudio evolutivo de pacientes con ingresos múltiples en psiquiatría. Tesis doctoral. Universidad de Valladolid. Morro, L. (2021). La intervención social en el tratamiento de la patología dual. Dins Miranda, T., i Galán, F. J. (Eds.), Lo social en la salud mental (II). Trabajo social en Psiquiatría. (p. 87- 97). Prensas de la Universidad de Zaragoza. Observatori del Sistema de Salut de Catalunya (2018). Central de resultats. Àmbit de salut mental i addiccions. Dades 2017. Agència de Qualitat i Avaluacio Sanitàries de Catalunya, Generalitat de Catalunya. Pinilla, M. A. (2015). La rehabilitación psicosocial en Trabajo Social: la intervención en trastorno mental grave. Dins Miranda, T. (Ed.), Lo social en la salud mental (I). Trabajo social en Psiquiatría. (p. 97-120). Prensas de la Universidad de Zaragoza. Porta. E. (2020) La responsabilitat ètica dels professionals en els ingressos involuntaris en salut mental. Educació Social, Revista d’intervenció socioeducativa , 75, monogràfic Salut mental: una mirada integradora i socioeducativa, 183- 201. Siurana, S. (2015). Intervención familiar del trabajador social en salud mental. Dins Miranda, T. (Ed.), Lo social en la salud mental (I). Trabajo social en Psiquiatría. (p. 30 9 - 331 ). Prensas de la Universidad de Zaragoza.
Quadre 1. Principals programes de rehabilitació comunitària Objectiu Principals components Habilitats socials Millorar les competències relacionades amb la interacció social.
- Comunicació verbal i no verbal.
- Empatia.
- Assertivitat.
- Habilitats de conversa.
- Expressió d’emocions.
- Resolució de problemes interpersonals. Psicoeducació i prevenció de recaigudes Augmentar el coneixement sobre el trastorn i saber gestionar-lo.
- Informació sobre causes, símptomes, factors de risc i protectors de recaigudes, tipus de tractaments, pròdroms...
- Adhesió al tractament: elaboració de consciència de malaltia, autonomia en la presa de medicació, habilitats de comunicació amb els professionals... Autocontrol i afrontament de l’ansietat i les emocions Ser capaç d’identificar situacions generadores d’ansietat, aprendre a gestionar les emocions i motivar per afrontar-les.
- Explicació sobre què és l’ansietat i com es manifesta.
- Tècniques de control de l’activació fisiològica.
- Afrontament de pensaments negatius.
- Millora de l’autoestima. Rehabilitació cognitiva Millorar el funcionament cognitiu (restaurar funcions cognitives deteriorades, compensar les perdudes i optimitzar les conservades).
- Atenció.
- Memòria.
- Funcions executives.
- Cognició social. Psicoeducació de famílies Millorar la implicació i la competència en la rehabilitació del familiar, i disminuir la sobrecàrrega emocional.
- Informació i formació sobre el trastorn.
- Orientació sobre estil de comunicació i en resolució de problemes quotidians.
- Suport emocional. Autocura i activitats de la vida diària Millorar en hàbits d’higiene, salut, alimentació i son, aspecte personal, tasques domèstiques. Informació i entrenament específic en activitats i hàbits d’autonomia (tallers de cuina, manteniment de la llar i la roba, estils de vida saludable...). Lleure i temps d’oci Afavorir la pràctica d’activitats d’oci segons els interessos personals. Informació i suport perquè la persona utilitzi el seu temps lliure en la comunitat de la forma més autònoma i normalitzada possible. Integració comunitària Millorar la gestió dels diferents recursos i serveis de la comunitat.
- Habilitats instrumentals de la vida diària.
- Utilització de noves tecnologies.
- Gaudi d’associacions, biblioteques i altres equipaments de cultura Inserció laboral Millorar les competències per accedir i/o mantenir-se en el mercat laboral.
- Orientació vocacional.
- Habilitats per buscar ofertes de treball.
- Entrevista i currículum vitae.
- Hàbits bàsics de treball.
- Habilitats socials en l’entorn laboral.
Pràcticament en tots els programes s’han de treballar habilitats (ja sigui comunicatives, de cura personal, cognitives...). Aquests programes acostumen incloure tant sessions grupals com sessions individuals. Els principis metodològics que guien l’entrenament d’habilitats en els programes de rehabilitació comunitària són els següents: § Acostumen a tenir una durada de 60 minuts, amb una freqüència d’un o dos cops a la setmana. La durada total dels programes acostuma a ser entre quatre i sis mesos. § Si la intervenció es fa en grup, la mida serà entre sis i deu participants. Poden ser necessari dos conductors de grup segons les característiques del grup. § Les sessions seran més curtes, amb instruccions més senzilles i presentació de informació més esquemàtica si hi ha dèficit cognitiu greu i/o nivell educatiu baix. § L’esquema de les sessions d’entrenament acostuma a ser:
- Repàs dels temes tractats en sessions anteriors.
- Repàs i acompliment de les tasques acordades a realitzar entre sessió i sessió.
- Presentació dels continguts de la sessió actual.
- Modelat i assaig de conducta (role playing).
- Feedback de les activitats realitzades a la sessió.
- Acord de tasques entre sessions per a la següent sessió. § Cal planificar la generalització d’allò après en el programa al context natural, doncs és probable que no es produeixi de forma espontània; cal ajudar a la persona a fer el pont entre les sessions i el seu medi. Algunes indicacions al respecte són:
- Realitzar entrenaments al més realista possible, amb condicions i reforços semblants als que es rebran a l’entorn.
- Assignar tasques entre sessió i sessió que la persona ha de realitzar.
- Assegurar-se, en la mida que sigui possible, que les tasques encomanades per realitzar fora de les sessions tenen probabilitat d’èxit.
- Informar i, si és possible, entrenar a les persones de l’entorn perquè reforcin les competències que el subjecte està intentant posar en marxa. En paral·lel al desenvolupament de programes de rehabilitació, és molt recomanable la participació de la persona amb TMS en grups socioterapèutics. Els grups socioterapèutics tenen el propòsit de compartir experiències, fer descarregar emocional, rebre orientació i crear un espai d’ajuda mútua i suport social. Hi ha un conductor de grup (una educadora social, un treballador social, una psicòloga, una infermera…), que actuarà com a facilitador de dinàmiques i de la reflexió grupal. Els temes que s’aborden en el grup poden ser triats pels seus membres o bé són suggerits pel professional. Temes que acostumen a ser abordats en el grup són: impacte de la notícia del diagnòstic (dubtes, pors, negació, vergonya...); estigma social i autoestigma (ocultació del
Annex 2 Intervencions de suport al grup familiar
La persona amb TMS és extremadament vulnerable i el teixit social que interacciona amb ella (professional i no professional) ha de funcionar de manera integrada i coordinada. El treball amb els familiars de les persones que tenen un trastorn mental és fonamental i encara més en el cas de tractar-se d’un TMS. Se supera la concepció d’atenció individualitzada al pacient i s’entén que la situació afecta a tot el sistema familiar. La intervenció familiar és un aspecte primordial per a la rehabilitació psicosocial del TMS. A més, les persones amb un TMS tendeixen a relacionar-se només amb la seva familia. Recollint les paraules de Siurana (2015): Se estima que el 80% viven con sus padres (FEAFES, 2010), que se convierten en los cuidadores principales de personas con un difícil manejo en el día a día, con escaso conocimiento de la enfermedad, que posee un elevado estigma social, con una gran carga familiar… Todo ello acentuado pr un momento de shock y de duelo que paraliza la familia, que necesita apoyo, información y asesoramiento de la red de salud mental para conseguir que el núcleo familiar se convierta en el mejor recurso para la persona con TMS. (p. 309) Siurana (2015) ha recollit les principals reaccions que es donen en una família quan apareix el TMS:
- Sobreprotecció.
- Sentiments de ràbia, culpa i por.
- Inici d’un dol.
- Aïllament social de família i pacient.
- Alteració de l’estructura familiar.
- Alta emoció expressada (criticisme, hostilitat, sobreimplicació emocional). Temes importants a treballar amb la família són problemes de convivència i relacions entre els membres, presa de mediació, responsabilitats en tasques domèstiques, límits, conductes de risc, informació sobre el trastorn, factors de risc de recaigudes. Tot plegat, provoca sobrecàrrega al cuidador principal. Cal treballar perquè la familia sigui un aliat del programa d’intervenció i evitar que se senti sobrepassada, per això és recomanable avaluar l’impacte o càrrega familiar que genera tenir cura d’una persona amb un TMS. Tres són els eixos principals en el suport a la familia:
- Assessorament : Respecte a serveis i recursos sanitaris i socials, tipus de tractaments, programa respir per a famílies i afectats, associacions de families, assessorament legal…
- Psicoeducació : Consisteix en oferir educació emocional i informació sobre el trastorn diagnosticat, el seu curs i pronòstic, les necessitats que comporta, la importancia d’un seguiment correcte de les pautes terapèutiques… La familia, a través de la psicoeducació, pot entendre el trastorn i els seus símptomes, així com les limitacions que l’acompanyen i aprendre pautes de comunicació i de resolució de problemes. També, la familia pot
aprendre a reconèixer quan s’anticipa una recaiguda. És important treballar les pautes de comunicació i interacció a la familia, especialment les actituds proteccionistes, les defenses negadores i les estratègies inadients per reconduir comportaments (senyalaments constants, baralles, exigències inasolibles…). La psicoeducació es fa a través tant de sessions individuals o grupals amb el profesional com a través de lectures i material audiovisual. Þ També és posible la psicoeducació dirigida a la persona afectada (per això s’inclou al Quadre 1 Principals programes de rehabilitació comunitària). Persegueix el mateix objectiu que la psicoeducació dirigida a familiars: augmentar el coneixement i la comprensió de la persona respecte el seu trastorn diagnosticat, el curs i el pronòstic, les necessitats que comporta i la importància de seguir correctament les pautes d’intervenció per tal d’evitar recaigudes futures. En definitiva, tenir un major coneixement sobre el trastorn permetrà a la persona un afrontament més efectiu, detectar pròdroms (inici de noves crisis) i presentar una major adhesió als tractaments. Altrament, la psicoeducació pot realitzar-se a través de sessions individuals o grupals, i amb el suport de lectures recomanades i material audiovisual.
- Grups per a familiars : Aquests grups, dirigits als familiars més propers o que conviuen amb la persona que presenta el TMS, tenen el propòsit de compartir experiències, fer descàrrega emocional, donar orientació i crear un espai d’ajuda mútua i suport social. Hi ha molts diferents tipus de grups i sobrepassa els objectius de l’assignatura explicar-los, però, grosso modo, hi ha grups en què no hi ha un conductor de grup professional sinó que el grup és conduït per un/a familiar afectat que es troba en un estadi més avançat que la resta de membres (s’anomenen llavors grups d’ajuda mútua ), mentre que hi ha grups socioterapèutics que són conduïts per un professional amb experiència en el camp (una educadora social, un treballador social, una psicòloga, una infermera…). Els integrants del grup poder decidir lliurament els temes a tractar o bé són proposats per la profesional. Temes que apareixen freqüentment en els grups de familiars afectats són l’impacte que el trastorn té en la vida familiar i social de la persona, l’afrontament de l’estigma social i el dol (trànsit per les fases de negació, ràbia, culpa i acceptació de la situació).
