¡Descarga La Vida y Obra de San Benito de Nursia: El Monasterio y Su Regla - Prof. Riera Melis y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
EL MONACAT BENEDICTI, PRIMERA INSTITUCIÓ D’ABAST
EUROPEU (SEGLES VI-IX)
El monacat cristià es una opció de vida molt antiga, que avui encara perdura.
El seu paper en el conjunt de la societat ha anat variant amb el pas del temps; avui, per
exemple, es força discret.
En altres èpoques, en canvi, els monestirs van tenir una gran importància. Una d'aquestes
èpoques va ser l'alta edat mitjana. Entre els segles VI i XI, el monacat, a Occident, va
influir decisivament en la espiritualitat, la cultura, l'economia, la societat i la política
coetànies .Dintre del monacat cristià occidental de l'alta edat mitjana, el corrent principal va ser, sens
dubte, el benedictisme. El monjo es una persona molt especial, un home o una dona que,
per tal d'assolir un alt nivell de perfecció espiritual, renuncia a la sexualitat i als plaers dels
sentits, a la riquesa, la llibertat de moviment i l'autonomia personal, i es reclou amb altres
individus del mateix gènere als quals només l'uneix un afany d’excel·lència moral.
L'asceta abandona, doncs, el mon i afluixa els vincles familiars per a integrar-se en una
fraternitat espiritual, en una comunitat constituïda per persones de provinença diversa però
sotmeses a una mateixa normativa específica. Els ascetes són, doncs, persones que van a
contracorrent, que proposen al conjunt de la societat models de conducta alternatius als
dominants. Mentre que el membres de l'aristocràcia, a l'alta edat mitjana, proposen como a model
masculí l'heroi militar, l'home fort i valent que tendeixen a supeditar les exigències de
l'esperit a les del cos. Els monjos proposen com a model de conducte l'heroi de l'esperit,
l'home pacífic i sobri que supedita les exigències del cos a les de la perfecció moral. Els
monjos dediquen una bona part del seu temps a la pregària, la seva tasca fonamental, que
alternen amb el treball intel·lectual i les feines mecàniques. Per tal que psicològicament i
econòmica és impossible dedicar-se exclusivament l'oració, els cenobites destinen una part
de la seva llarga jornada a la lectura, l’escriptura, i un altra part per al treball manual.
Aquestes propostes constituïen, tanmateix, més el paradigma de l'asceta, el model al que
havia de tendir, que no pas la realitat efectiva, que sovint quedava força per davall d'aquest
nivell.
1. El model benedictí inicial
Malgrat haver estar considerat el patriarca dels monjos d'Occident, Benet de Nursia,
mentre va viure, entre c. 480 i 550 va ser un abat italià completament desconegut, de qui
no en sabem gairebé res. Per reconstruir la seva vida y la seva obra depenem de dues F 0 úniques fonts: (^) F Cla Vida de Sant Benet, escrita uns quaranta anys després de la seva mort pel papa
Gregori el Gran, per tal d'accelerar-ne la canonització F 0 F C i la pròpia Regla. La Vida, escrita amb finalitats canòniques no històriques, esta farcida de fets meravellosos
i de miracles i mancada de precisions cronològiques. Serveix per a reconstruir el context
religiós, polític i social però no permeten conèixer la vida de Benet de Nursia.
Pel que fa a la Regla, ha estat reiteradament analitzada i les darreres teories sostenen que
no va ser redactada d'un cop, sinó que va ser ampliada i esmenada durant tota la segona
meitat de la vida de Benet de Nursia, durant el segon quart del segle VI, per tal
d'incorporar-hi les pròpies experiències.
La Regla presenta influències clares de un norma italiana anterior, la Regla del Mestre,
scrita per un autor anònim, poc després del 500, a un dels nombrosos monestir de Roma.
La Regla benedicitna, tal com ens ha arribat, consta d'un pròleg i 73 capítols, està pensada
per a regir un monestir, no un odre monàstic, per a dirigir una comunitat cenobítica sota la
direcció d'un abat, elegit vitalíciament per la comunitat.
Benet de Núrsia concep el monestir com una gran casa rural romana de l’antiguitat
tardana. El monestir benedictí inicial era una unitat autònoma, econòmicament
autosuficient, que no tenia cap vincle constitucional amb cap altre entitat religiosa.
Un monestir, segons Benet de Nursia, per poder funcionar, ha de disposar d'immobles
prou amplis i funcionals i d'un patrimoni rural suficient per a generar tot els recursos que la
comunitat necessita per a realitzar les seves funcions.
L'explotació del patrimoni, Benet la concep am criteris propis de l’antiguitat tardana, la
feina corria a càrrec de famílies pageses adscrites a la terra, d’un petit contingent d’esclaus
i, d’un altre contingent, encara més reduït, de jornalers.
L'aportació del monjos en aquest àmbit consistia en controlar i administrar aquesta mà
d'obra i en complementar-la amb algunes aportacions laborals puntuals. El monestir,
doncs, no era un lloc de retirament tranquil i ociós, sinó un escola de perfecció, un àmbit
especial en què un reclutes eren ensinistrats i equipats per a la guerra espiritual, sota el
comandament experimentat de l'abat. L'objectiu -com ja he exposat- era la victòria sobre la
sensualitat, sobre la carn. Per poder assolir aquest objectiu, la regla prescrivia una pràctica
cuidadosament ordenada d'oració, estudi i treball que omplien completament el dia i que
només variaven lleugerament en funció del calendari litúrgic i les estacions de l'any.
L'horari previst per Benet de Nùrsia, al contrari que l'establert per moltes de las normes
monàstiques orientals no exigia coses impossibles. Permetia 8 hores nocturnes de son a
l’hivern i 6 a l'estiu, amb migdiada després de dinar.
La primera tasca de la vida monàstica era l'oració en comú: el cant de l'ofici diví al cor de
l'oratori. Les pregaries col·lectives estructuraven la jornada, totes les altres tasques
s'intercalaven entre elles. A més de les hores de pregària col·lectiva, la Regla dividia el dia
en període de treball manual i períodes de lectura. L'horari d'estiu, que anava des de la
Pasqua fins a l’equinocci de setembre, implicava 7 hores de feina i 3 hores de lectura.
Durant l'hivern s’acurçava el temps de treball i s'augmentava el de lectura.
Per a Benet de Núrsia el treball manual tenia una funció ascètica i una funció econòmica.
Afavoria la perfecció espiritual i proveïa les necessitats materials de la comunitat. Sotmesos, com la resta
dels homes, al càstig diví pel pecat original, els monjos, amb el
treball, es guanyaven el pa i contribuïen al sosteniment dels pobres. Tots els monjos que
coneguessin un ofici, que provingueren del mon menestral, havien de treballar als tallers
del monestir. Si la seva producció d'articles manufacturats rebassava les necessitats de la
comunitat aquesta podia vendre l'excedent, sempre emperò a preus de cost. La resta de la
comunitat s'ocupava de las tasques domèstiques o treballava a l'hort o als camps.
Malgrat que Benet de Núrsia considerava que la tasca dels monjos en l'explotació del
patrimoni era la gestió, no va tancar la possibilitat que els monjos, en el monestirs pobres,
sol àpat a la posta del sol. S'haurien de conformar els monjos, els diumenges, amb la dedicació a la lectura i la supressió del dejuni? No millorarien quantitativament o qualitativa els potatges, les minestres i les amanides quotidianes, les jornades festives? No es celebrarien, a les abadies benedictines, el Nadal o la Pasqua amb la presència d'alguns queviures forts a taula? La vianda festiva per antonomàsia, era aleshores, tant entre la societat laica com el clergat secular, la carn, aliment que apareix esmentat, de passada, al codi cassinense: Tots, però, s'abstindran en absolut de la carn de quadrúpedes, llevat dels malalts que sentin molta debilitat L'actitud de Benet de Núrsia respecte a aquest tipus de queviures és, doncs, si més no ambigua: només prohibeix explícitament, el consum de carn de mamífers al ascetes sans o lleugerament malalts. El no esment de la carn de volateria donarà molt de joc als nombrosos hermeneutes del codi cassinense, que arribaran a resultats molts dispars. El peix, el formatge i els ous, els tres components principals de les col·lacions penitencials seculars, no són esmentats, ni com a possibles suplements extraordinaris, en la norma cassinense. Les principals característiques dels sistemes alimentaris monàstics de la post antiguitat eren, sens dubte, la sobrietat i la frugalitat, dos trets que els separaven nítidament dels règims dels laics coetanis, si més no dels vigents entre els col·lectius amb un cert nivell de renda.
2. Relaxació de l'ascetisme i indisciplina alimentària al segle VII i la primera meitat del VIII
Entre mitjan segle VI i mitjan segle VII, el cenobitisme s'expandeix per la Gàl·lia del Nord i de l'Est. Reis, bisbes i nobles, conscients que els monestir son focus de colonització agrària i de difusió dels valors i de la moral cristianes instal·len comunitats monàstiques als respectius territoris i les col·loquen baix de la seva protecció, tot reservant-se, emperò, un dret de tutela. Del 675 ençà, els monestirs esdevenen centres d'un gran domini, atreuen camperols, disposen de serfs i obtenen privilegis d'immunitat dels reis. L’èxit del monacat acabarà per provocar, tanmateix, una caiguda del zel religiós. Des del moment que els abats, a més de gaudir d'un gran prestigi social, gestionen un volum important de rendes, la família reial i l'aristocràcia accentuen el control que exercien damunt d'ells i tendeixen reservar-los per a parents o col·laboradors directes, sense concedir una atenció especial a les dots ni a la vocació de l'electe. El titular, en alguns cassos, ni tan sols ingressava en la comunitat, s’instal·lava, amb la seva dona i els fills, a les millors dependències del monestir, on no modificava el seu gènere de vida. Els abats laics o poc fervorosos van facilitar, a al darrer terç del segle VII, la penetració de pautes de conducte seculars en els cenobis. Les escales de valors, el paradigmes de comportament i els objectius de vida dels monjos, es van anar aproximant als dels guerrers. La inexistència d'una norma interna precisa afavoria també aquest procés de secularització de la vida monàstica. Cada monestir no es regia per una norma única, sinó per unes observances específiques, constituïdes per la combinació d'elements extrets de diverses regles preexistents. El mestre d'ascetisme corresponent seleccionava, en cada cas, de les diverses regles que coneixia un conjunt de principis mínimament concordants, amb què construïa una norma provisional, designada sovint com a regla mixta. Un dels codis monàstics més coneguts arreu de l'Occident, si més no des del 700, era el de Benet de Núrsia. Aquesta norma, per la seva ponderació i funcionalitat, gaudia d'un èxit creixent i, des de la Itàlia central, s'havia anat expandint, no obstant les dificultats de comunicacions i les barreres culturals, per l'Occident, La ingerència de la monarquia i l'aristocràcia en el funcionament intern de les comunitats monàstiques, la inexistència d'una normativa interna precisa i la manca de controls canònics efectius van provocar, durant la primera meitat del segle VIII, una davallada
moral i cultural entre el clergat secular i regular arreu de l'Occident, com es desprèn de les primeres capitulars i sínodes carolingis. Alguns d'abats portaven armes, participaven en expedicions guerreres, s'enfrontaven tant amb el bisbe com amb altres senyors laics i eclesiàstics, disposaven de cavallerisses, gossades i de falcons de caça, donaven recepcions fastuoses, amb músics i bufons, menyspreaven la pregària, preferien les poesies amoroses o èpiques als escrits dels Pares de l'Església, no guardaven castedat ni dubtaven, per a finançar el seu tren de vida, a vendre els elements més valuosos de d’utillatge litúrgic de la comunitat. El seu exemple generava conflictes interns en la comunitat i induïa els membres a complotar per a canviar-ne el cap, a sortir del monestir, vagar pels camps i les ciutats, sota el pretext de peregrinar a Roma o a qualsevol altre lloc sagrat, sovintejar les tavernes, immiscir-se en contenciosos laics, dedicar-se a transaccions econòmiques i satisfer la sexualitat.
Aquest rebaix de plantejaments ascètics va repercutir en el terreny alimentari, la dieta monàstica va atenuar la seva frugalitat originària i va esdevenir més abundosa i variada. Als refetors monàstics es serveixen àpats cada cops més forts i refinats, en què la carn apareix amb una freqüència creixent. Els partidaris de la distensió alimentària s'alternaran, tanmateix, amb els defensors dels constrenyiments vells, del codi cassinense. Amb perspectiva històrica, hom pot afirmar, emperò, que, en l'evolució dels sistemes alimentaris monàstics, els contemporitzadors, si més no a l'edat mitjana, van marcar la tendència i els rigoristes només en van tallar periòdicament els excessos.
3. Les innovacions ascètiques de la segona meitat del segle VIII a Itàlia
A partir de la segona meitat del segle VIII comencen a aparèixer diversos focus de reforma monàstica arreu de l'Occident els més primerencs sorgeixen a la Itàlia meridional, sota la influència de la Santa Seu. La pervivència de la disciplina ascètica a Montecassino s'ha de relacionar amb el llegat espiritual de Benet de Núrsia. Dues cartes de Teodomar, adreçades, cap el 780, per l’abat Teodomar a Carlemany i a Teodoric, un dels comtes palatins de la cort d’Aquisgrà ens ha premés copsar l’abast del redreç de la vida ascètica a Montecasino, a mitjan segle VIII. Els rectors de la comunitat, quant a la mesura del pa i de la beguda, han seguit estrictament les disposicions de Benet de Núrsia. Al refectori es serveixen, el dies normals, tres plats cuits i, els dimecres i divendres, dos. El complement de verdures o fruits crus previst per Benet de Núrsia ha desaparegut, doncs, dels dinars conventuals, les jornades penitencials, i ha estat substituït per un tercer menjar calent, els altres dies. La dieta dels diumenges i de les jornades festives consisteix en quatre plats cuits i dues copes de vi barrejat. Les millores no son, emperò, merament quantitatives, atenyen també l'aspecte qualitatiu: l'abat Teodomar, a la primera de les seves dues lletres, explica al comte Teodoric que al refetor cassinense, periòdicament, com a conseqüència de la solemnitat d'una festa, de la caritat o de la duresa del treball, es serveixen àpats en què les verdures i els llegums s'alternen o es combinen amb el formatge i altres queviures permesos i s'hi incrementa la ració de beguda. Els derivats de la llet, els ous i el peix -aliments rics en proteïnes- s'han integrat ja, doncs, a les dietes extraordinàries dels ascetes. L’aliment fort més apreciat entre la societat laica i el clergat secular seguia essent, tanmateix, la carn. Els comentaristes cassinenses, aprofitant l'ambigüitat de la redacció del codi, han anat assignant un lloc a aquest aliment d'origen animal: De la carn ens abstenim regularment, només en mengem de volàtils, el dia de Nadal i el dia de Pasqua, i les tres o quatre jornades posteriors; i, quan no n'hi ha escassetat, en mengen durant els vuit dies següents de les esmentades festes La comunitat, doncs, ja consumeix carn d'aviram dues vegades a l'any, la jornada i l'octava de les dues principals festivitats litúrgiques. Els monjos podien, a més, menjar carn de
Els monestirs, segons els assessors de Carlemany, han de desenvolupar, doncs, una autèntica tasca civilitzadora, aportant models de conducte a la societat laica i atraient camperols, menestrals i estudiants. Per a assolir aquests objectius, el nou sobirà confirmà totes les disposicions reformadores promulgades pels seus antecessors, especialment les que tendien a refermar el control dels bisbes sobre els monestirs i a restaurar-hi la disciplina interna. Reitera, una i altra vegada, que les comunitats han de viure d'acord amb una norma. Després d'informar-se detingudament de les seves excel·lències, Carlemany pugna per imposar, arreu de l'Imperi, la Regla benedictina, per lo qual es posa en contacte amb la comunitat de Montecassino, per tal de que li expliquin amb detall el seu funcionament i li en resolguin les mancances. Anima a perseverar en ella les comunitats que ja l'han admesa, pressiona a les que l'han abandonada que hi retornin i la fa analitzar a les que no la coneixen per tal que l'adoptin. La difusió forçada de la regla italiana obeïa tant a les seves virtuts com a l'afany de la cort d'uniformar la vida monàstica, d'eradicar els particularismes locals. Conscient del baix nivell intel·lectual mitjà del clergat regular, Carlemany pressiona els abats per a que reclutin homes cultes i pietosos, els obrin les portes del monestir i els encarreguin la instrucció dels monjos. Alarmat per les noticies que la fornicació i la sodomia han penetrat en alguns monestirs, ordena als visitadors que extremin el zel en la eradicació d'aquests vicis, absolutament incompatibles amb la vida ascètica. Pel que fa a l'alimentació, els enviats imperials constaten que molts abats i abadesses, abandonant la frugalitat recomanada per la regla, exhibien una bulímia sistemàtica i adoptaven a taula uns comportaments gairebé idèntics als dels membres de l'aristocràcia. Els monjos, segons les capitulars i els canons conciliars, han de menjar d'acord amb les prescripcions de la regla, si els recursos econòmics de la comunitat ho permeten, i han acceptar sense queixar-se, als monestirs instal·lats en àrees pobres, dietes més estretes o lleugeres que les autoritzades per la norma, han de compartir al refetor unes mateixes pautes de conducte, i no han de freqüentar les tavernes ni participar en banquets organitzats per laics, ja que l'ebrietat i la gola exciten la libido. La mateixa reiteració de les disposicions demostra, tanmateix, que les mesures reformistes endegades per la cort imperial no avançaven al ritme esperat, suscitaven recels entre alguns sectors del clergat regular. Quines eren les causes d'aquesta resistència? F 0 F C L'estructura mateixa del monacat carolingi feia difícil la regularitat de vida. F 0 F C El reclutament majoritari dels abats de entre els quadres de l'aristocràcia provocava un contingent important de vocacions forçades. F 0 F C Al monestirs privats i episcopals, els abats eren elegits respectivament pels fundadors i pel titular de la diòcesi, no lliurement per la comunitat. F 0 F C L'emperador confiava la direcció dels grans cenobis a homes i dones del seu entorn; F 0 F C permetia, fins i tot, que alguns dels seus col·laboradors directes acumulessin diverses abadies. F 0 F C Les germanes i les filles de l'emperador rebien igualment abadies i, després d'elles, nombroses princeses carolíngies. El projecte de regeneració del monacat no sempre era compatible, doncs, amb els interessos polítics del sobirà. Les contradiccions internes de la política de regeneració de la vida monàstica expliquen que, a la darrera fase del regnat de Carlemany, la relaxació moral tornés a reaparèixer a alguns cenobis, inclosos els reial, com Sant Martí de Tours o Sant Denis.
5. La regla benedictina es imposada pel Lluis el Piadós a tots els monestirs de l’Imperi Carolingi
La tasca de redreç de la vida monàstica iniciada per Carlemany fou continuada, amb més
perseverança, pel seu successor Lluís el Piadós. A la fase inicial del seu regnat, adoptà mesures per a redreçar la situació: F 0 F C reenvia les seves germanes als monestirs que havien rebut del seu pare. F 0 F C substitueix els antics consellers religiosos de Carlemany F 0 F C crida, entre d'altres, a Benet d'Aniana, que instal·la al front de la comunitat d'Inda, un monestir de nova creació ubicat a la perifèria d'Aquisgrà. La principal font d'informació sobre la vida i l'obra de Benet d'Aniana es la hagiografia redactada, poc mesos després de la seva mort, per Ardó Esmaragde, a petició de la comunitat d'Inda. L'obra, malgrat perseguir uns objectius més panegírics que no pas històrics, revesteix un gran interès, per tal que exemplifica el model de monjo concebut pels sobirans carolingis. Benet d'Aniana esdevé, en mans d'Ardó Esmaragde, un teòric de la reforma monàstica, un arquetipus d'asceta en què es poden inspirar, no sols el clergat regular, sinó el secular i tota la societat laica. Lluis el Piadòs, que tot just acaba de succeir al Carlemany, reclama la presència de Benet a Aquisgrà, per a que l'ajudi a imposar la reforma. Lluís el Piadós, alarmat pel desori que va caracteritzar l'etapa final del regnat de Carlemany, tot just coronat, col·loca tots els monestirs de l'Imperi sota la direcció de Benet d'Aniana, per tal d'uniformar-hi l'observança. El reformador, per orde imperial, convoca el 816 i el 817, sengles assemblea d'abats i de monjos a Aquisgrà. Tots junts discuteixen detingudament la Regla de Montecassino, n'interpreten els passatges controvertits i redacten dos documents, el segon menys restrictiu que el primer, fruit de la presió exercida per un sector més lliberal que desitjava modificar el rigor introduït por Benet d’Aniana al primer text. Aquest darrer va ser convertit en la Capitular del monjos , promulgada el 818 per Lluís el Pietós que la va declarar preceptiva per a totes les comunitats, per tal que s'instauri arreu un règim idèntic de menjar, beure i dormir. La intenció era clara: eradicar entre l'Elba, el Llobregat i el Apenins, totes les tradicions monàstiques distintes al benedictinisme. La base de l'observança era la d'Inda, que esdevé el model per a la resta de les comunitats. La reforma no es pot imposar, tanmateix, d'una manera mecànica, sinó que hom a de tenir en compte les realitats locals. Hi ha aspectes de la vida monàstica que son ben definits a la regla, però n'hi ha d'altres que no hi figuren, que dimanen del mateix desenvolupament de la vida claustral. Benet d'Aniana desitjava mantenir-se fidel al codi cassinense, però era conscient que va ser redactar per a una altre època i que no sempre era prou explícit. Es proposava, doncs, abolir tots aquells aspectes de la vella norma que havien caigut en dessús i ja no eren aplicables, precisar-ne el passatges ambigus i suplir-ne les llacunes informatives. No es proposava impulsar ni una relaxació ni un enduriment de l'observança, sinó re elaborar la Regla de Benet de Nursia, per tal d'adaptar-la a les realitats coetànies. La capitular del monjos, que no reprodueix el codi de Montecassino, conté només una vuitantena de disposicions que l'interpreten, el complementen i el modifiquen puntualment, es un costumari la vigència del qual no queda circumscrita, tanmateix, a un monestir, sinó que abasta tot l'Imperi. Quins son les principals innovacions aportades per Benet d'Aniana? En quins punts s'aparta del model cassinense? Estructura el diversos monestirs en una ordre, regida per un abat general. La tasca principal del benedictí es l'ofici diví, la resta del temps el dedicarà al treball manual i a l'estudi. Per tal d'eradicar l'oci entre la comunitat, Benet d’Aniana, tot seguint el model de les comunitats romanes, incrementa considerablement les pregàries i estableix la missa comunitària diària. Ben prest es va difondre el costum de que els monjos ordenats celebressin a més misses privades en el nombrosos altars de l'oratori monàstic. Aquesta complexitat en la activitat litúrgica significava que el monjo havia de passar al cor una part cada cop més llarga del dia. Cosa que trencava l'antic equilibri entre oració, treball i estudi que havia caracteritzat la Regla de Benet de Núrsia.
per tal de compensar el dèficit energètic, podien efectuar una beguda suplementària a la nit, abans de la lectura de completes. Benet d'Aniana no aporta cap indicació sobre els dies penitencials, silenci que palesa el seu acord amb el calendari establert pel codi cassinense. Les mortificacions alimentàries assoliran la màxima intensitat el Divendres Sant, quan la dieta quedarà circumscrita a pa i aigua. Els àpats festius també experimenten a la capitular algunes modificacions. En les grans solemnitats del calendari litúrgic, la comunitat efectuarà dues menjades. Benet d'Aniana, al contrari que Teodomar, no n’especifica, tanmateix, la composició. Contradictòria es l’actitud del reformista davant la carn. Després d'insistir, en el document del 816, en que els monjos sans no han de menjar mai cap mena de carn i que el bisbes no les n'han d'oferir, autoritza, en el document del 817, les comunitats a consumir carn d’aviram, si en disposen, durant vuit dies a l'any, quatre per a Nadal i altres tants per a Pasqua; els monjos que voluntàriament en vulguin prescindir, emperò, podran fer-ho. La capitular del 818 inclou ambdues disposicions, malgrat que siguin contraposades, cosa que donarà lloc i molt diverses interpretacions. La secularització dels règims alimentaris monàstics era tan profunda i extensa que el reformista d'Inda es veu obligat a transigir; la seva tolerància, tanmateix, es inferior a la de Teodomar, durant l'abadiat del qual, la carn d'aviram podia aparèixer al refetor cassinense fins a setze dies a l'any. Els règims especials només son tractats de passada a la capitular, Benet d'Aniana devia considerar adient la regulació que en feu, cent vuitanta anys abans, la regla cassinense. Concedeix un suplement de menjar i de beure als monjos que es sotmetien a una flebotomia, mesura terapèutica no esmentada per Benet de Núrsia ni per Teodomar, l'adopció de la qual seria una conseqüència de l'ampliació experimentada, durant el segle VII, per la dieta ordinària dels monjos. El règim dels nens també ocupa la atenció de l'abat d'Inda, prohibeix als oblats sans menjar carn. Aquest vet s'aparta del model vigent aleshores a Montecassino, tal com l’havien descrit Teodomar i Pau Diaca. Les innovacions alimentàries introduïdes Benet d'Aniana tendiren a millorar la dieta dels ascetes, pel fet d'incrementar el consum de formatge, ous i peix, i d'incloure el de la carn de volateria. La substitució efectiva de l'oli pel llard i possible del vi per la cervesa no són sinó una adaptació d'un codi alimentari mediterrània a les realitats de l'Europa atlàntica, a les terres del Nord, força més fredes i humides que les riberes mediterrànies. L'oli i, en menor grau, el vi eren dos productes d’aprovisionament complicat a les valls del Rin, Mossa i Mossela, les àrees centrals de l'Imperi Carolingi. Del 818 ençà, les idees reformistes de Benet d'Aniana adquiriren força de llei. Lluís el Pietós, després de promulgar la capitular dels monjos, va autoritzar el nomenament d'inspectors per supervisar la difusió de la nova observança arreu de l'imperi i identificar els abats i els bisbes reacis al canvi de norma. La tasca d'inspecció va ser confiada al mateix Benet i als seus principals deixebles. També es va establir que totes les abadies haurien d'enviar un o dos monjos a Inda per a que es formessin en la disciplina i, al seu retorn, la difonguessin en les seves respectives comunitats. Quin va ser l'abast real de la reforma de Benet d'Aniana? Malgrat que Benet d'Aniana va exposar a Lluis el Piadós que la principal causa de la indisciplina monàstica eren els abats laics i les cargues fiscals excessives. Els seus esforços per a assolir la lliure elecció de l'abat per la comunitat als monestir reials només va obtenir, tanmateix, resultats parcials. L'emperador, davant la disjuntiva de potenciar la reforma monàstica i de recompensar els col·laboradors laics amb rendes eclesiàstiques, va optar per una solució intermèdia: va reservar per a les necessitats de l'Estat un cert nombre d'abadies, que van continuar sota la jurisdicció d'abats laics, i va permetre la lliure elecció en les restants. Als monestir regits per seglar, es constituïa una mensa en favor de la comunitat i l'abat es tenia que conformar amb la resta de les rendes generades pel patrimoni. La mensa dels monjos era franca de tota càrrega fiscal. Les contribucions de les abadies reials administrades per abats regulars van ser revisades, per tal d'adaptar-les, en cada cas, al
volum de recursos disponibles. El moviment reformista de Benet d'Aniana va ser efímer. Les seves propostes van ser considerades com massa rigoristes per un sector de les grans abadies franques. Haitó de Basilea va redactar-ne un comentari per a la comunitat de Reichenau, criticant les restriccions alimentaries, que considerava incompatibles amb la Regla de Benet de Núrsia. Un altre detractor de la proposta de Benet d'Aniana va ser Gozbert, abat de Sant Gallen. Un seguit de circumstàncies adverses van erosionar la tasca del redreç monàstic: F 0 F C la mort, de Benet d’Aniana el 821, F 0 F C les dificultats internes amb què es va haver d'enfrontat Lluis el Piadós a la segona fase del seu regnat, F 0 F C la divisió de l'Imperi, F 0 F C les invasions normandes i hongareses^ F 0 E 0 moltes comunitats van aprofitar l'emergència per abandonar una disciplina i una uniformitat imposades, que consideraven excessives. La relaxació moral, els particularismes ascètics i la indisciplina alimentària reapareixerien amb força a la segona meitat del segle IX, alguns teòrics del monacat, com Rabano Mauro, tot seguint la línia dietètica traçada per Teodomar de Montecassino i Benet d'Aniana, defensaren la licitud del consum moderat de carn de volateria pels monjos sans. En contraposició a aquest corrent tolerant, es forma un corrent rigorista, encapçalat per Hildemar, que sostenen que el monjos sans s'han d'abstenir del consum de carn de volateria i perseverar en la dieta sòbria dels primers ascetes occidentals. Els recels del corrent rigorista queda circumscrits ala carn, no s’estén a la llet, un líquid amb un alt contingut proteínic i mineral, provinent de quadrúpedes, d'animals de sang calenta, un aliment que consideren de natura diferent a la carn i, per tant, apte per integrar-se a la dieta ordinària dels monjos. Des de mitjan segle IX, les festivitats de Nadal i Pasqua eren celebrades amb àpats extraordinaris que inclouen la carn d'aviram a Bobbio, Montcassino, Saint Germain des Pres i Ratisbona, a l'Imperi Carolingi, i a Lindisfarme, a Anglaterra. A Catalunya, el laïcisme i el consum creixent de carn també varen reaparèixer a la segona meitat del segle IX, com es desprèn del testament redactat el 878 per Protasi, abat d'Eixalada-Cuixà, on sol·licita al comte Miró d'Urgell-Cerdanya, que, quan ell mori, elegeixi entre la comunitat un abat adient, per tal que, el furt, l'adulteri, l'homicidi, el consum de carn i el maneig de diners no penetrin al cenobi i s'hi afermin, en canvi, com convé a la vida monàstica, l'oració, el dejuni i el treball Abans d'acabar el segle, l’observança monàstica havia experimentat, arreu dels territoris de l'Imperi, una caiguda considerable
