¡Descarga PACA. PSICO DESENV y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
PAC A
CREIXEMENT
És un procés global que fa referencia a l’augment quantitatiu de les estructures corporals en els diferents moments evolutius. Desenvolupament i creixement solen anar junts, ja que a mesura que es produeix el creixement del tamany, l’altura o el pes, paral·lelament es desenvolupen les capacitats físiques i psíquiques de l’organisme. Si desenvolupament i creixement van paral·lels, es produeix una evolució normal; al contrari, l’evolució és anormal.
MADURACIÓ El terme maduració fa referencia als canvis morfològics i de conducta que sorgeixen de forma natural ( canvis qualitatius ). La maduració és un fenomen evolutiu autònom , que apareix gradualment. Està influïda per factors hereditaris i ambientals. Depèn de:
- Factors endògens o genètics (interior): s’inclouen les determinants biològiques del desenvolupament individual i els processos que apareixen de manera espontània per la acció d’aquests. (maduració)
- Factors exògens o ambientals (exterior): modifiquen els processos de desenvolupament. Influeixen des de l’exterior de l’individu. (aprenentatge) Maduració i aprenentatge estan relacionats: un major nivell de maduració, en l’aprenentatge s’obtindran millors resultats. El procés maduratiu no només fa referencia a un creixement quantitatiu de tipus físic, sinó que també implica modificacions fisiològiques dins l’organisme que donen lloc a unes transformacions de tipus psicològic. Mai s’arriba a un nivell de maduresa total, ja que sempre podem aprendre coses noves i, per tant, madurar més.
APRENENTATGE És el canvi permanent de la conducta que sorgeix com a conseqüència de la practica (factors exògens o ambientals), que es divideixen en: Factors fisicoquímics : nutritius, tòxics i geofísics, que es troben en l’individu durant el transcurs de la seva vida. Factors socioculturals : relacions, condicions econòmiques, estructures i normes de la societat…
MADURACIÓ-APRENENTATGE La maduració possibilita el desenvolupament de les habilitats de l’individu, però en alguns casos l’ aprenentatge és necessari per desenvolupar certes habilitats i en altres es indispensable la maduració per adquirir els aprenentatges. L’aprenentatge produeix millors resultats en l’organisme quant aquest es troba en un nivell elevat de maduresa. La maduració necessita influencia del medi (aprenentatge).
DESENVOLUPAMENT És l’increment qualitatiu que mostra una persona o cosa en l’odre físic, cognitiu, social i moral. En el desenvolupament s’inclouen el creixement, la maduració i l’aprenentatge. El desenvolupament fa referencia als canvis evolutius (naturalesa i organització de l’estructura i la conducta de l’organisme). És un procés irreversible, que condueix a altres formes de manifestació (avançament, retard, desviacions). El desenvolupament humà es pot dividir en quatre dimensions bàsiques: desenvolupament físic, cognoscitiu, emocional y social.
EL MÈTODE EXPERIMENTAL
- Plantejament del problema
- Revisió bibliogràfica
- Formulació d’hipòtesis (es veuran confirmades o negades amb la investigació)
- Metodologia Disseny: conjunt de regles a seguir per l’investigador per obtenir observacions sobre la possible relació entre la variable independent i la dependent. Mostra o població: conjunt de subjectes sotmesos a l’experiment. Instruments: escales, qüestionaris, etc. Variable independent: elements que es modifiquen. Variable dependent: depèn de l’independent.
- Anàlisis de les dades
- Conclusions
DISSENYS EN LA INVESTIGACIÓ EVOLUTIVA
o Disseny longitudinal: Consisteix en l’estudi d’una característica i aspecte del nostre interès, en un grup de subjectes durant un determinat període de temps (anys). Aquest tipus de disseny té dos avantatges: els investigadors identificant tant patrons comuns al desenvolupament (canvis interindividuals), com diferencies individuals dels subjectes durant el camí cap a la maduresa (canvis intraindividuals). Els desavantatges que presenta és que son cars, pot haver-hi “mortaldat experimental” dels subjectes i aquests mateixos poden conèixer la proba que els estudia. A més, no pot haver-hi problemes d’homogeneïtat entre els diferents grups d’edat. o Disseny transversal: Consisteix en estudiar en un moment determinat a un subjecte o grup de subjectes, de cada una de les dades que ens interessen. L’avantatge més evident és la seva rapidesa i economia. Alguns des desavantatges són que els subjectes només son estudiats una sola vegada i que poden haver-hi problemes d’homogeneïtat entre els grups utilitzats per cada edat. o Disseny seqüencial: Es tracta d’estudiar la mateixa cosa que ens interessa de la mateixa manera, en grups el més equivalents possibles, però de diferents generacions. Avantatge: permet als investigadors saber si els efectes del grup actuen correctament. Inconvenient: cars.
TEORIA DELS SISTEMES ECOLÒGICS DE BRONFENBRENNER Va crear un model ecològic, on els ambients naturals eren la principal font d’influència sobre la conducta humana. Les relacions que aquests ambients establien entre ells i la relació formada amb els contextos amb gran magnitud de valors (estat, religió, etc), també jugaven un paper important en el desenvolupament humà. L’ambient ecològic, doncs, segons el psicòleg Bronfenbrenner, es caracteritza per quatre sistemes (o contextos):
- Microsistema : Aquest sistema, al ser el més proper al subjecte, fa referència als comportaments (estils conductuals), als rols (trets de personalitat) i les relacions (interactuacions) que té aquest amb els contextos quotidians. Així doncs, augmenta el número de microsistemes en que el subjecte està immers.
- Mesosistema : És un sistema de microsistemes en el que s’estableixen interrelacions entre els diferents entorns en que la persona participa activament (interconnexions dels microsistemes).
- Exosistema : Són entorns en el que la persona no participa activament però si que els fets que es produeixen la poden afectar indirectament.
- Macrosistema : Aquest sistema és el més distant al subjecte i també el més ampli. Fa referència als valors culturals, religiosos, històrics, socials, etc.
TEORIA DE L’APRENENTATGE SOCIAL D’ALBERT BANDURA Està d’acord amb alguns dels postulats conductistes, però rebutja les teories d’estímul-resposta, sobre tot en el paper de la imitació en el desenvolupament de la personalitat. Per a Bandura, el que és essencial en l’aprenentatge del nen prové de la imitació dels models del seu entorn. El seu comportament no és un fet espontani, sinó que el nen, voluntàriament, vol reproduir el que observa. Un nen aprèn perquè la informació adquirida al observar i comprendre el model l’ajudarà a decidir si aquell comportament l’hi servirà o no, per a la satisfacció de les seves necessitats. Aquest procés d’aprenentatge mitjançant la imitació comprèn cinc funcions: atenció, codificació de la informació, emmagatzematge en la memòria, accions motrius i motivació. Bandura concep la imitació com un element crucial en el desenvolupament del nen, i és gracies a la observació dels diferents models que el nen podrà afegir noves possibilitats de comportament en les seves conductes. Però, els canvis en la conducta del nen dependrà sobre tot de la instrucció social, de la imitació de models dins del propi entorn i d’experiències positives que el nen processa com útils a les seves necessitats.
PENSAMENT OPERACIONAL CONCRET-LOGICA CONCRETA-TEORIA DE PIAGET
o Principi d’identitat o conservació: el nen comprèn que la quantitat d’una cosa segueix sent la mateixa encara que canvi la seva aparença qualitativa. La matèria es transforma; no canvia la quantitat, sinó la forma. o Principi de reversibilitat : una transformació pot tornar a seu origen si es reverteix el procés. o Principi de reciprocitat : un canvi en una dimensió pot ser compensat per un canvi en una altre. o Classificació : es caracteritza per la regulació de la comprensió i l’extensió. La primera es el conjunt de qualitats comunes d’aquella cosa; la segona es la suma dels elements que posseeixen aquestes qualitats. Exemple: cercles i quadrats vermells, blaus i grocs. Comprensió = cercles i quadrats. Extensió = vermells, blaus i grocs o Seriació : ordenar i comparar elements segons les dimensions. Es fa referencia a la diferencia. o Concepte de número : és una síntesis entre la conservació i la seriació i implica la conservació. Consisteix en comprendre i descobrir si un objecte té més o menys elements que un altre.
EL CONEIXEMENT ÉS UNA COPIA DE LA REALITAT: ÉS UNA ASSIMILACIÓ O UNA INTERPRETACIÓ
Piaget no és empirista, ni innatista, ni apriorista; és constructivista. Defineix el coneixement com una construcció contínua, i no com a una còpia dels objectes ni com a coneixement pre-format. Defensa la interacció entre el subjecte i l’objecte; la coordinació i la lògica en l’acció del subjecte (o persona) sobre l’objecte és de gran importància ja que és a partir d’aquesta d’on prové el coneixement de l’infant. Per tant, el nen/a no presenta cap estructura de cap cosa, sinó que és a partir de les seves habilitats coordinades i de l’organització d’allò que ja sap, que la va adquirint (construcció – reconstrucció). Així doncs, la crítica que fa Piaget a l’empirisme és que el coneixement no és moldejat per els objectes observats, sinó que és una assimilació o interpretació.
L’assimilació consisteix en la interiorització d'un objecte o un esdeveniment a una estructura comportamental i cognitiva preestablerta. En canvi, la interpretació consisteix en la modificació de l'estructura cognitiva o de l'esquema comportamental per acollir nous objectes i esdeveniments que fins al moment eren desconeguts per al nen/a. Aquests dos processos es van alternant amb l’objectiu de trobar l’equilibri per al control de tot allò que se l’hi presenta per davant a l’infant. Un experiment demostrant la idea explicada, seria el de dibuixar el rombe. El nen no dibuixa allò que veu tal i com és, sinó que ho dibuixa segons el que la seva ment interpreta (un quadrat amb 3 punts a cada extrem).
LA CONSTRUCCIÓ DEL CONEIXEMENT SEGUEIX UNA LÍNEA SEQÜENCIAL
La construcció del coneixement segueix una línia seqüencial ja que el desenvolupament de la intel•ligència és una sèrie de construccions, que correspon a diferents estadis (o nivells). El primer estadi es el nivell de la intel•ligència sensorial motriu ( 0 – 2 anys ) : aquest estadi es manifesta abans del desenvolupament del llenguatge. L’infant fa servir els seus sentits (reflexes) per conèixer allò que l’envolta, ja que és a partir d’aquests que pot adquirir una certa comprensió. També, comença a utilitzar certes funcions cognitives, com la memòria i el pensament. El segon estadi es el període preoperatori ( 2 – 7 anys ) : en aquest estadi té gran importància la conservació, és a dir, els nens tenen tendència a creure que si en un element o matèria, canvia la seva aparença qualitativa, l’aparença quantitativa també. Per exemple: si en un vas curt i ample i posem la mateixa quantitat de suc que en un vas alt i fi, els infants pensaran que en el segon vas i ha més suc, pel simple fet de ser més alt. El tercer estadi és el de les operacions concretes ( 7 – 12 anys ) : en aquest període, l’infant ja utilitza la lògica. Entén el que en la etapa anterior no entenia respecte al concepte de conservació; entén que encara que vari la forma, la quantitat és la mateixa. Aquí, també entén el concepte de reversibilitat, en què els objectes o materials poden tornar a la seva forma original (7-8 anys). El quart i últim estadi és el de les operacions formals ( a partir dels 12 anys ) : d'acord amb aquesta teoria, des dels 12 anys en endavant el cervell humà estaria potencialment capacitat per a les funcions cognitives abstractes, ja que l’infant ja coneix la conservació, existiria la capacitat per resoldre problemes manejant diverses variables, hi hauria reversibilitat del pensament i es podria així accedir al raonament hipotètic deductiu.
DESENVOLUPAMENT PSICOMOTOR PRIMERA I SEGONA INFÀNCIA
o Psicomotricitat gruixuda: fa referència al control que tenim sobre el nostre propi cos, especialment els moviments més globals i amplis dirigits a tot el cos. És a dir, aquelles accions que integren la totalitat del cos, coordinant desplaçament, moviment de les diverses extremitats, l’equilibri i tots els sentits (caminar, córrer, saltar, rodar, saltar, girar). o Psicomotricitat fina: fa referència a totes aquelles activitats que necessiten precisió i un major nivell de coordinació. És a dir, moviments realitzats per una o més parts del cos. Aquest tipus de psicomotricitat s’inicia en els infants aproximadament cap a l’any i mig, donat que implica un nivell de maduració i aprenentatge previ. (retallar, punxar) o Esquema corporal: fa referencia a relacionar-se amb un mateix, a la visió que té un d’ell mateix. És la percepció global que tenim del nostre cos. En la influencia del nostre cos hi influeixen la lateralitat, l’adquisició de les nocions d’espai i temps i les relacions amb el món que ens envolta. o Control d’esfínters: l'educació esfinteriana requereix d'afecte, tacte, habilitat i coneixement. Cal advertir que un entrenament massa precoç dels hàbits higiènics, iniciat, per exemple, amb anterioritat al setè mes i conclòs abans dels divuit mesos, pot donar lloc a diferents problemes i trastorns psicosomàtics i de comportament. Una educació correcta recomana iniciar l'aprenentatge després dels vuit mesos i acabar-un cop transcorreguts divuit. Els pares han de comprendre que el nen necessita anar adquirint d'una manera gradual aquest control. no és fàcil, per a un nen petit, reemplaçar un reflex involuntari, per un control conscient, assumit i voluntari. si oferim el grau de confiança necessari i no se li pressiona, aconseguirà, amb l'ajuda solidari ai comprensiva dels grans, associar els estímuls interoceptius. o Diferencies individuals: hi ha diferencies individuals en la velocitat del desenvolupament motor. Entre les variables responsables d’aquestes diferencies destaquen el sexe (en els primers anys la majoria de nens tenen més força i les nenes tenen més flexibilitat, les nenes són físicament més madures que els nens i son superiors en habilitats físiques que requereixen destreses manuals, flexibilitat, agilitat i coordinació fina), el nivell socioeconòmic, l’estructura familiar, la constitució del cos i la popularitat (els populars tenen més motivació per a aprendre qualsevol tipus d’activitat). o Lecto-escriptura: La lectura i l'escriptura són dos processos estretament relacionats que des d'una visió constructivista de l'aprenentatge han de tenir una finalitat comuna: la construcció i la interpretació de significats. Cal transmetre als alumnes el veritable valor funcional de saber llegir i escriure, el qual no és cap altre que comunicar-se i interaccionar amb l'entorn. Cal deixar de banda aquelles activitats que plantegen la lectoescriptura com una simple activitat de l'escola. (dislèxia).
DIFICULTATS DEL LLENGUATGE o Disàrtria: símptomes com la paràlisis o parèsia d’extremitats, trastorns sensorials, problemes d’equilibri... Les disàrtries lleus solen anar acompanyades d’hipotonia o disminució d ela força dels músculs fono articuladors i dificultat en la coordinació dels moviments per l’emissió de cada fonema i certes alteracions en el timbre de la veu per compromís de les cordes vocals. o Disfonia : son trastorns en l’emissió de la veu. Es parla de disfonies orgàniques quan es deuen a causes orgàniques (lesió a la laringe, deficiència neurològica) i disfonies funcionals quan afecten a la funció i no a alteracions en els òrgans fonadors. o Dislàlia funcional : no existeix alteració a nivell dels òrgans fono articuladors ni simptomatologia neurològica, tot i que la funció està deficientment adquirida. Parla defectuosa del nen que se n’adona. També hi ha un lleu retràs del llenguatge que es manifesta en una pobresa del vocabulari, lleu immaduresa en àrees auditives i de coordinació motora (dificultats en la lecto-escriptura). Consisteix en un defecte (o retràs) en l’articulació del llenguatge a causa d’un mal funcionament dels òrgans perifèrics, però sense haver-hi cap lesió o mal formació en ells. Es tracta d’una incapacitat a l’hora de pronunciar certs fonemes o grups de fonemes, i els més habituals són: r, k, l, s, z, g o ch. o Tartamudesa o disfèmia : trastorn de l’expressió verbal que afecta al ritmo de la paraula. La tartamudesa clònica es la repetició d’un o varis fonemes o síl·labes al començament o en el transcurs d’una frase; la tartamudesa tònica es la interrupció brusca de la parla produïda per espasmes en algun nivell dels òrgans de fonació. o Dislèxia : confusió de lletres; omissió de lletres, síl·labes o paraules; falta de separació correcta de les paraules, la disortografia, la disgrafia o discaligrafia. Els errors específics en la lectura son la confusió de paraules, les repeticions, les omissions en els signes de puntuació i errors en la comprensió lectora.
PAC C
PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ DE L’ADOLESCENT DINS LA FAMÍLIA
No hi ha dubte que, la família, és el millor « ciment social » o « base social » per a la socialització de l’adolescent. La família conjugal (més que la parentela) proporciona les condicions òptimes per a desenvolupament de la personalitat dels individus joves; així, una de es funcions principals de la família consisteix en ser un bon instrument per a transmetre les tradicions, els costums, usos i conviccions de la societat a les generacions més joves. Per tant, considerem la família com el pilar per als joves ja que han d’assimilar i acceptar els valors i les pautes de la societat i ho fan gràcies als seus superiors. La família es el principal agent de socialització. Totes les famílies estan adaptades a les exigències ambientals, culturals, socials, econòmiques, jurídiques, etc, que les envolten; així doncs, segons quina sigui la cultura o subcultura que posseeix cada família, serà aquesta, amb les seves pautes i normes, la que transmetran als seus fills. I és d’aquesta manera, que els pares estan socialitzant i culturalitzant a la seva descendència. A més de transmetre valors, la família també és l’agent a través del qual els joves adquireixen contravalors vigents de la societat. Així doncs, el bagatge social i cultural, peculiar i propi de cada família, es transmetrà als seus descendents per « contagi social » i per « simple difusió osmòtica ». Cal esmentar també, que a mesura que els membres (joves) van canviant (evolucionant), les relacions entre pares i fills s’han d’anar reajustant depenent del moment i a situació indicada. I és depèn d’aquestes connexions en les relacions que els adolescents es desenvoluparan d’una manera o d’una altre. Un altre dels punts importants a tenir en compte és la comunicació. Si la relació entre pares i fills és bona i positiva, més positiva també serà la imatge que es joves tindran d’ells mateixos. La bona comunicació és un reflex d’un harmoniós funcionament del sistema familiar, on els progenitors son capaços de comunicar els seus valors, les seves creences i els seus sentiments als seus fills. Depèn de l’educació que rebin els fills dels pares aquesta pot potenciar o dificultar la individualització, l’autonomia, la identitat, la confiança d’un mateix, el rendiment acadèmic, etc, dels adolescents.
ESTILS EDUCATIUS o Estil democràtic : els pares fan demandes raonables i les fan complir i estableixen límits raonables. Afavoreix relacions d’afecte i es reconeixen els valors de cadascun dels membres; els fills acostumen a tenir una autoestima alta, ser madurs i tenir èxit acadèmicament. o Estil autoritari : Els pares son molt exigents, però no son receptius als fills. Els adolescents que procedeixen d’aquest tipus de famílies, es mostren menys ajustats, però tot i així rendeixen acadèmicament i és poc probable que participin en actes antisocials. o Estil permissiu : els pares cuiden i accepten als seus fills, però no els hi posen límits. Per tant els fills acaben no sent responsables i a ser més despreocupats i no tenir bons resultats acadèmics. o Estil de no implicació : els pares no implicats mostren poc compromís amb l’educació dels seus fills (aquets no tenen cap norma ni conducta a seguir). Els adolescents que procedeixen d’aquest tipus de famílies solen frustrar-se amb facilitat, mostren poc control emocional, tenen un mal aprenentatge escolar i tenen tendència a participar en actes delinqüents i a consumir drogues.
CANVIS FÍSCIS I COGNITIUS DURANT L’ADOLESCÈNCIA En principi, l’adolescència (pubertat) és un fenomen biològic. Al llarg de la infància, tant els nens com les nenes produeixen nivells baixos d’andrògens (hormones masculines) i estrògens (hormones femenines), en quantitats relativament iguals. Més tard, com a conseqüència d’una senyal biològica, l’hipotàlem comença a donar ordres a la glàndula pituïtària per que iniciï la producció hormonal. Les gònades i les glàndules adrenals secreten hormones sexuals directament a la sang; d’aquesta manera es crea un equilibri amb més andrògens en els nens i mes estrògens en les nenes. Aquests augments hormonals tenen lloc, com a mínim, un any abans de que es manifestin els primers signes visibles de la pubertat. El gran creixement físic consisteix en un augment del tamany de casi totes les parts del cos. El primer signe es l’augment de la longitud i densitat dels ossos. Al mateix temps que aquests comencen a allargar-se, el púber guanya pes i la grassa comença a acumular-se. Poc després d’iniciar-se l’augment de pes es fa evident un l’augment d’altura. Aproximadament un any després d’aquests augments de pes i estatura, comença el període d’augment de massa muscular (superior en els nois). Mentre es produeix el creixement físic, els òrgans interns també creixen (els pulmons tripliquen el seu pes i el cor dúplica el seu tamany). Segons Tanner (1978), aquests canvis permeten a l’adolescent augmentar la seva resistència física. Les glàndules sudorípares, sebàcies i secretores de l’olor de la pell també es fan més actives durant l’adolescència, i les possibles conseqüències són l’acne, el cabell més greixos i una olor corporal més forta.
Els adolescents evolucionen a ritmes molt diferents. Així doncs, la pubertat es caracteritza per una falta d’harmonia en el creixement (asincronia). Els canvis que converteixen els nois i les noies en homes i dones són els següents:
- Característiques sexuals primàries : impliquen els òrgans productors (ovaris, úter i vagina en les noies; penis, escrot i testicles en els homes).
- Característiques sexuals secundàries : són visibles en l’exterior del cos i serveixen com a senyals addicionals de la maduresa sexual (pits més voluminosos, malucs amples i corbes en les noies; canvi en la veu, pèl facial i massa muscular en els homes). La maduració sexual, tant en els nois (creixement de l’aparell reproductor) com en les noies (menarquia) és diferent. Normalment, les noies es desenvolupen abans que els nois. Fent referència en el desenvolupament cognitiu durant l’adolescència, és el que Piaget va denominar pensament operacional concret, on es crea un raonament hipotètic-deductiu, acompanyat d’un egocentrisme operacional concret. Com a conseqüència d’aquest fet, apareixen imatges distorsionades de la realitat, de la relació amb ells mateixos i també de la relació que estableixen amb els altres; sobretot, hi ha un grau elevat de distorsió en la construcció de la identitat.
FASES EN LA CONSECUCIÓ DE LA IDENTITAT (MARCIA) Marcia va arribar a la conclusió que existeixen diferents nivells (o fases) d’identitat, caracteritzats per l’actitud que mostren els adolescents davant l’elecció entre varies opcions que se’ls presenten. Aquestes fases, segons Marcia, son: o Identitat immadura : aquesta fase es caracteritza per l'absència d'eleccions autònomes. L'adolescent accepta els rols anteriors i els valors dels seus pares explorar rols alternatius. el subjecte no es guia per les seves pròpies eleccions, sinó per les que realitzen els altres. no qüestiona res. s'accepten les imposicions procedents de les figures d'autoritat o de les prescripcions de lso amics. s'elimina el conflicte assumint una forma d'autoconcepte com una persona independent i autònoma. és com si la persona tingués por d'assumir la responsabilitat que comporta fer-se una persona lliure. o Confusió de la identitat : es caracteritza per l'absència aparent de conflicte. Els adolescents no han pres decisions personals i no sembla que estiguin preocupats ni interessats en acceptar compromisos, no senten pressió per haver de triar. No tenen direcció clara i poden tenir certa confusió respecte al camí a triar per a la formació de la identitat. o Identitat negativa : s'opta per un tipus d'identitat oposada a la que cal esperar en l'entorn familiar. es tracta d'una reacció del fill adolescent davant les pressions parentals en tractar d'imposar unes metes massa exigents o tancades abans que l'adolescent hagi aconseguit la maduresa suficient. L’adolescent no vol sentir-se pressionat i intenta recuperar el control de la seva vida. La falta d’interacció entre els pares i adolescents durant la etapa de la identitat afavoreix la inhibició de l’adolescent quan ha de prendre decisions. o Moratoria : s'intenta escapar de pressions externes i dels compromisos dels adults. El subjecte busca alternatives, nous rols. Té la necessitat de posar-se a prova en diferents situacions per incrementar el coneixement que un té de si mateix. La fase moratòria no només és una evasió de la responsabilitat, sinó que és un procés en el qual el subjecte es prepara per prendre una decisió. o Consecució de la identitat : es caracteritza per l’augment de confiança que un té amb ell mateix i proporciona la capacitat per mantenir una identitat pròpia, continua i estable. En l’actualitat, però, encara existeixen persones que pateixen crisis d’identitat. Les raons que fan que un mateix es qüestioni la seva identitat poden ser:
- Cada vegada la gent que creu que podrà treballar d’allò que ha estudiat i que l’hi agrada són menys.
- La necessitat d’adaptació constant a noves habilitats, canvis d’estils de vida, de residencia, etc. Un dels majors problemes en l’adolescència es l’elecció professional. No s’ha d’oblidar que la professió es un element clau per aconseguir la identitat.
PAC D
CRISI DURANT L’ADULTESA:
És un efecte que es pot produir en aquesta etapa degut als canvis físics, psíquics i socials. Segons, Huyck i Hoyer es produeix una crísi entre els 35 i els 55 coincidint, la dona amb la menopausa i l'home amb la disminució de la sexualitat. Segons Levinson:
- el subjecte es pot plantejar l'apropament a la mort a causa de símptomes físics.
- Pot tenir un sentiment intern de no sentir-se còmode amb ell mateix encara que no ho demostri.
- Pot existir un trencament amb la vida anterior i una reorientació de nou.
- En l'àmbit laboral la persona pot tenir una necessitat de revaluació i concloure que no ha arribat a cap meta professional. En l'etapa de la joventut es creen uns propòsits i unes expectatives ( familiars, laborals,...) i en l'etapa d'adultesa se'n fa balanç del que s'ha assolit i del que no i si realment ha valgut la pena. Les persones poden desenvolupar tàctiques psicològiques per prevenir l'aparició de la crisi, com poden ser la percepció que en fan d'un determinat fet, l'estratègia a seguir i el suport social rebut.
TASQUES DE DESENVOLUPAMENT EN L'ADULTESA INTERMÈDIA: Segons Havighurst, les persones han de:
- Assumir responsabilitats socials i cíviques.
- Ajudar els fills a convertir-se en adults responsables i feliços.
- Aconseguir una satisfacció amb la feina pròpia.
- Desenvolupar activitats de lleure i satisfacció personal.
- Afavorir el desenvolupament muto amb la parella.
- Adaptar-se als canvis físics i fisiològics propis d'aquesta edat.
- Ajustar-se a la vellesa dels pares.
Segons Peck, hi ha 4 tasques bàsiques per al desenvolupament durant l'adultesa intermèdia:
- Valorar la saviesa davant la potència física: La pèrdua de potencia física emfasitza els interessos cap a les activitats mentals
- Trobar un equilibri en socialitzar enfront de sexualitzar: Prioritzar "estar amb companyia", sobre la intimitat sexual.
- Aconseguir una flexibilitat enfront de la rigidesa emocional: Per tal que l'adult es pugui adaptar als canvis que sorgeixen durant aquesta etapa.
- Potenciar la flexibilitat davant la rigidesa cognitiva: Adaptació als canvis socioculturals, abandonar velles actituds.
GENERATIVITAT A L’ADULTESA Fa referència al vincle entre el cicle vital individual i el cicle de les generacions (Erikson, 2000), i que es manifesta en diferents situacions o nivells:
- Parental (procreatiu), ocupar-se i guiar als seus fills i pares o avis.
- Laboral (productiu), ensenyar diversos coneixements a les generacions següents.
- Cultural (creatiu), consisteix en la incrementació de la seva cultura tal com crear, renovar i preservar la seva capacitat.
TRETS ESTEREOTIPATS TRADICIONALMENT ASSOCIATS A L’ENVELLIMENT: Alguns dels estereotips habituals cap a les persones grans que han estat documentats són els següents
- Individus malalts o amb salut deficient. rígides i inflexibles, no tenen vida sexual.
- Les persones grans són subjectes senils o són en la seva segona infantesa (tornen a ser nens/es)
- Les persones grans no tenen prou capacitat laboral i s'haurien de retirar.
- Les persones grans es volen desvincular o retirar gradualment d'una participació social activa.
- Les persones grans viuen soles i abandonades per les seves famílies i viuen en institucions.
DIFERÈNCIES ENTRE L'ENVELLIMENT PATOLÒGIC, ENVELLIMENT NORMAL I ENVELLIMENT
ÒPTIM:
o Envelliment normal: és refereix al patró de canvis biològics, psicològics i socials que són inevitables i que ocorren com a conseqüència del pas del temps (per exemple, caiguda del cabell, pèrdua de la greix facial...). o Envelliment patològic: fa referència als canvis que són conseqüència de la malaltia i no formen part de l'envelliment normal (per exemple, cataractes). Cal destacar, que actualment no hi ha consens sobre quins són els límits entre els canvis que s'han de considerar normals i quins són processos atípics o patològics. o Envelliment òptim: nou concepte que és refereix a l'envelliment que tindria lloc en les millors condicions possibles, tenint en compte els múltiples factors que intervenen en el procés d'envelliment (també rep el nom de vellesa amb èxit)
NOVES TECNOLOGIES La configuració del context laboral actual és caracteritzada per la turbulència i el canvi que representen les interaccions entre l'entorn social, econòmic i polític, amb els àmbits privats d'actuació dels individus. Un canvi, abanderat per les noves tecnologies , que lluny de plantejar-se com a conjuntural té aparences de prolongar-se i accelerar-se progressivament. Potser per això alguns autors (Hall, 1993) destaquen el ritme del canvi i la complexitat com les dues característiques principals que donen compte de l'entorn actual de treball. Aquest nou entorn planteja nous escenaris que, tal com descriu la Comissió Europea (1998), impliquen: o Noves estructures organitzatives planes i descentralitzades, orientades a processos i mercats. o Noves formes d'activitat, inclosa la millora contínua. o Outsourcing , és a dir, derivació o descentralització de funcions i activitats a organitzacions/empreses més petites i/o especialitzades. o Noves cultures corporatives, que impliquen més confiança en els treballadors, més oportunitats de participació i autonomia personal, i també més identificació amb els objectius de negoci. En conjunció amb l'anterior, inversió creixent en formació i entrenament que permetin als treballadors millorar les seves habilitats i adoptar habilitats generals de direcció que inclouen solució de problemes, presa de decisions, grups de treball i habilitats d'aprenentatge. o Nous mètodes de treball més flexibles que impliquen continguts multicompetencials de llocs de treball, treball en grup i nous usos dels de direcció, basats en el coaching i supporting. o Noves tècniques d'avaluació del rendiment dissenyades a orientar empleats i directius cap a objectius a llarg termini, a més dels resultats econòmics tradicionals. o Nous sistemes de compensació, que inclouen retribució per coneixement, bons per rendiment individual i en grup, i també plans de benefici i propietat compartits. o Noves tecnologies: en molts casos modifiquen l'entorn laboral i donen autonomia en l'acompliment de funcions. La generalització progressiva d'aquests principis aporta un conjunt de conseqüències, que en el cas dels treballadors en l'adultesa es fan especialment rellevants en els requeriments de flexibilitat i adaptabilitat de les seves competències. Aquests requeriments estan indissolublement units a tres qüestions fonamentals: o A la necessitat d'una formació contínua , fonamentada a més de en el desenvolupament de continguts, en el desenvolupament d'estratègies per a l'aprenentatge, unit a esforços per a dotar els treballadors d'un clar sentit d'autonomia, de manera que puguin establir plans d'acció estratègica per al seu desenvolupament professional (Hall i Mirvis, 1995). o Alt nivell de complexitat i integració de coneixements. Aquest nivell de complexitat cognitiva implica varietat i profunditat en les experiències, una cosa per a la qual les persones en l'adultesa semblen estar més afavorides que els joves (Hall i Mirvis, 1995). o Canvi en les relacions entre ocupadors i empleats. En tant que els primers no prometen feina per a tota la vida, els treballadors en l'adultesa han de maximitzar les oportunitats laborals que se'ls presentin de cara a mantenir nivells de competitivitat acceptables davant treballadors d'altres edats.
