¡Descarga Percepcio i atenció - resum visió y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity!
PERCEPCIÓ
Introducció
L’estudi de la percepció és important perquè enfronta al psicòleg al major repte de la psicologia: Explicar que és i com sorgeix la consciència. Què és la ment? La nostra ment utilitza diferents modalitats sensorials i crea una representació del món extern que li serveix per respondre amb major precisió als objectes i esdeveniments. Els mapes es basen en canvis que es produeixen en els sensors i en el cervell durant la interacció física del cos amb els objectes del món. Els mapes descriuen patron d’espai-temps de potencials d’acció (Firing rate).
Aquests mapes es guarden en la memòria i són revivits a través del record. Amb aquests mapes és possible planificar i inventar millors respostes, a més, també es corresponen amb l’activitat de diferents regions cerebrals interconectades.
El procés de la ment és un flux continu d’aquests mapes que corresponen a imatges de l’exterior, de l’interior, reals, recordades o imaginades.
Què és la consciència? La consciència és un estat de la ment que consisteix en donar-nos conte d’algunes coses que passen dins i fora del subjecte. Es caracteritza per ser un estat mental privat, personal, subjectiu i qualitatiu que integra de manera unitària, coherent i continua les múltiples experiències sensorials. Diferenciem entre els continguts (qualias) i els estats o nivell d’activació (alerta, son...)
• Consciència fenomenològica i subjectivitat : Les qualias són una manera
particular d’experimentar, en l’interior de la ment, les qualitats subjectives dels objectes. També són una manera original d’integrar una gran quantitat d’informació, de dades físiques, en una percepció única i instentània, sense tenir que mostrar el processament que a permès aquesta síntesi coherent de la informació. Com a conseqüència de l’enorme quantitat d’informació ímplicita que proporcionen les qualies, tenim una gran flexibilitat per interpretar el món.
• La investigació de la consciència: Distingim dos línies d’investigació ->
The soft problem: Tracta de trobar els mecanismes que fan possible la consciència. Busquen correlats (fisiològics, cognitius o psicofísics) de l’experiència subjectiva.
The hard problem: Tracta de trobar una explicació a la qüestió de com un sistema físic o fisiològic pot causar experiències subjectives qualitatives (qualias)
Tema 1. PERCEPCIÓ I SENSACIÓ Considerem domini de la sensació tot allò que es pot descriure a partir de l’activitat del sistema nerviós. La sensació correspon a dos sistemes neurofisiològics: a) Activació de receptors sensorials b) Transducció de l’energia de l’exterior. Aquest conjunt d’estimulació pot donar lloc a un percepte, és a dir, a un model del món que ens envolta de forma tridimensional en color i moviment. -> PERCEPCIÓ: Ens permet adequar les nostres respostes al medi ambient.
Tipus d’estímuls (Brunswick):
• Estímul Distal: És l’energia física que emana d’una font d’estimulació
externa, és a dir, és tota allò que es troba en el món físic.
• Estímul Proximal : És la projecció de l’energia de l’estímul sobre els
pertinents receptors sensorials, és a dir, és un resum de l’estímul distal creat per la imatge retiniana.
Els mapes cognitius multimodals (Sherrington):
• Exteroreceptors: Correspon als sentis que capten l’energia externa ( 5
sentits clàssics)
• Propioceptors: Sensibles a la informació dels moviments i les postures
corporals, to muscular i equilibri.
• Interoceptors: Sensibles a la informació cinestèsica (sensibilitat visceral)
• Dermorreceptors: Sensors de la pell sensibles a la informació tèrmica,
dolor i contacte.
Intensitat de la sensació – Nivells d’intensitat perceptiva:
• Detecció: Capacitat que te un organisme de mostrar un comportament
diferenciat davant de la presència d’un estímul.
• Discriminació: Capacitat de mostrar una conducta diferenciada davant de
dos estímuls també diferents, bé presentats simultàniament o seqüèncialment.
la intensitat de forma subjectiva. I per últim, trobem els escales psicofísiques, les quals relacionen allò objectiu (físic) amb allò subjectiu (sensació). Escales físiques -> Luminancia: Fluxe de llum que arriba a l’ull de l’observador, procedent d’una font lluminosa. La unitat de mesura és cd/cm2 i l’aparell de mesura és el fotometre. -> Reflectància: percentatge de llum reflectida per una superfície opaca. La unitat de mesura és cd/cm2.
Escales psicofísiques -> Brillo: Lluminancia d’una superfície jutjada per el subjecte (subjectiu). Existeix una escala de brillo que va des de l’invisible (mínim brillo) a lo deslumbrant (màxim) -> Claredat: Reflectància d’una superficie jutjada per un subjecte. Existeix una escala psicofísica que va des del mínim de claredat ( o màxim d’obscuritat) que provoca el color negre, fins al màxim de claredat que provoca el blanc. (correspondències entre reflectància i claredat) Percentatge de llum reflectida
Percepció de claredat
2 – 5% Negre 10 – 70% Gris 80 – 90 % Blanc
• Constància de claredat: És la capacitat de percebre amb una mateixa
claredat (per exemple un gris clar) una superfície en diferents condicions d’il.luminació (per exemple sota la llum del Sol). Sovint claredat i brillo es confonen -> Exemple del full en blanc!! Tot i que hi ha constància de claredat en ocasions aquesta no es compleix del tot. Un exemple on s’incompleix és el contrast simultani (mirar figura 2.4 Apunts PIA)
- El Contrast: el terme contrast te dos acepcions 1) Contrast físic: Referit a la diferència de la intensitat lluminosa de les àrees veines. S’obté d’acord amb la formula de Michelson: m = Lmax – Lmin / Lmas + Lmin. 2) Contrast perceptiu: Referit al fet de percebre diferent claredat en àrees adjacents. No sempre un alt contrast físic produeix un alt contrast perceptiu, ja que en aquest últim influeixen altres factors:
• Contrast simultani acromàtic: La percepció de la constància de claredat
es veu afectada pel contrast simultani, en funció del context tenim un efecte de contrast.
• Estat d’adaptació de la llum: Quan estem adaptats a la llum en un
entorn amb molta il.luminació, som menys sensibles i percebem menys contrast. Això passa perquè els bastons, que són els fotorreceptors més sensibles a la llum, no responen de forma eficient.
• Tipus de contorn: El tipus de contorn pot afectar el contrast percebut.
Quan tenim contrastos molts nítids es percep més contrast que quan tenim els mateixos valors de claredat i contorns més difuminats.
• La posició aparent de l’objecte en l’espai
• La freqüència espacial de l’estímul: Entesa com a número de cicles per
unitat de distància ( o per grau d’angle visual). Ordinariament, es produeix que, a major freqüència espacial els subjectes perceben menor contrast i viceversa.
Estímuls d’enreixat: (En l’audició equival als tons purs els quals són funcions periòdiques i la seva representació gràfica s’ajusta a la funció sinusoidal. Tons purs -
sons elementals irreductibles). Els estímuls d’enreixat són patrons alternants de franges clares i obscures paral·leles. Els estímuls d’enreixat ens donen informació sobre: la lluminància mitja, l’amplitud, la freqüència espacial, la orientació i la fase. (mirar apunts Aznar) LA PERCEPCIÓ DEL COLOR
Objectivament parlant, el color no existeix com a tal en la realitat física, únicament existeix la variabilitat de les longituds d’ona de la llum visible, tot i així contínuament estem decidint i realitzant judicis sobre el color. Fonamentalment, aquest tema s’ha abordat des de les aproximacions psicofísca i fisiològica. Issac Newton, va descubrir que la llum blanca podia descomposar-se mitjançant un prisma triangular en una banda de set colors (l’anomenem espectre cromàtic) i que s’ordenaven, d’acord amb la seva longitud d’ona, en las següents sensacions: violeta, añil, blau, verd, groc, taronja i vermell. A més de l’anàlisi de la descomposició de la llum blanca, també va descubrir que la llum blanca es podia sintetitzar a partir dels set color components, mitjançant el disc de Newton, en el qual col·locava en set sectors els set colors que ell denominava primaris i feia rotar el disc a tal velocitat que experimentava la sensació de veure un disc blanc.
d’ona de l’espectre visible. El color negre absorbeix totes les longituds. Quan un objecte absorbeix només algunes longituds d’ona i en reflecteix altres, es diu que ha tingut lloc una reflexió selectiva. La quantitat de llum reflectida per una superfície és la reflectància.
• Àrea circundant: L’aparença d’un color pot canviar segons el color de les
àrees circundants (o contorns). Aquest efecte s’anomena contrast simultàni. (figura 16 apunts Aznar). Inclou també l’assimilació. Aquests dos efectes posen de manifest que la percepció del color no només està determinada per la incidència de la llum sinó que també esta determinada per la llum reflectida de les superfícies pròximes o adjacents.
• L’estat d’adaptació de l’observador: La percepció del color pot variar
mitjançant: l’adaptació de la llum que fa disminuir la sensibilitat dels cons, l’adaptació a la foscor, que fa augmentar la sensibilitat dels cons i l’adaptació selectiva a un color o rang estret a la longitud d’ona.
• Quantitat d’il.luminació: La quantitat de llum que incideix sobre un
objecte dona lloc a que el percebem amb major o menor brillantor. Exemple de la camisa blanca al Sol. La tendència a percebre els objectes amb un color constant tot i patir canvis en les condicions d’il.luminació reb el nom de constància del color.
• Part de la retina estimulada: L’estimulació a la fóvea (retina central),
poblada únicament per cons, pot provocar qualsevol sensació de color, inclòs el blanc, negre i gris. L’estimulació a la zona intermèdia de la retina, constituïda per bastons i alguns cons, pot provocar sensacions de: blau, groc, negre, gris i blanc. Finalment, l’estimulació a la zona perifèrica, poblada només per bastons, només pot provocar sensacions de blanc, gris i negre.
Anomalies en la percepció del color
• Dicromàcia: Les persones dicromàcies només tenen dos dels tres cons
operatius. En funció del con que no funciona tenim tres tipus de dicromats. PROTANOPS, quan el con L no funciona (sense vermell) i l’anomalia s’anomena protanòpia. DEUTRANOPS, quan no funcionen els cons M (sense verd) i l’anomalia s’anomena deuteranòpia. I finalment tenim els TRITANS (tritanòpia) quan fallen els cons S (sense blau) Aquest pateixen una pèrdua en la percepció de l’espectre més gran que els dos primers.
• Monocromàcia: Només tenen un tipus de con operatiu, per tant pateixen
acromatòpsia, és a dir, no poden percebre color i perceben el món en grisos.
Teories explicatives de la percepció del color
Teoria tricromàtica (Thomas Young i reformulada per Helmholtz): Sosté que la percepció del color és el resultat de la interacció de tres mecanismes receptors que poseeixen diferents sensibilitats espectrals, és a dir, que són sensibles a diferents longituds d’ona. Segons aquesta teoria, cada color es codifica en el SN, mitjançant el nivell d’activitat específica, en els tres receptors que suposadament disposem. Un mecanisme codifica les curtes, l’altre les llargues i l’altre les mitges. Els tres tipus de pigment dels con corresponen amb els tres mecanismes receptors. El fet de que podem obtenir qualsevol color (no primari) mesclant les llums d’altres colors, constitueix el fonament d’aquesta teoria, que alhora, es va veure apollada pel descobriment dels tres tipus de pigment dels cons i també per les diferències existents en la percepció del color. (no explica els postefectes negatius ni el contrast simultani)
Teoria dels processos oponents (Ewald Hering): Sosté que el blanc i el groc no són sensacions compostes de color, sinó que són tant pures o primàries com el vermell el verd i el blau. Proposa que la naturalesa de la visió del color es debia a l’emparellament de sensacions de color, les quals operen mitjançant processos oponents. És a dir, cada receptor produirà dos tipus de respostes antagòniques. Quan un membre del par resulta estimulat més que el seu oposat, aleshores es veurà el matís corresponent al superior, però si són estimulats per igual, s’anulen per ser complementaris i apareix la sensació de gris. El blau s’emparella amb el groc / el vermell s’emparella amb el verd / el blanc s’emparella amb el negre.
Tema 3. LA PSICOFÍSICA CLÀSSICA
Psicofísica: l’objectiu és estudiar la relació entre lo físic i lo psíquic.
WEBER: Va advertir que els éssers humans tenim una major habilitat per percebre canvis relatiu i no absoluts. A partir dels seus experiments, va concloure que l’increment de magnitud (AE) requerit per advertir una diferència mínima percebtible, dividida per la magnitud de l’estímul de referència (E) era constant (K):
- L'experimentador ha de conèixer aproximament entre quins valors es troba el UA ( realitza estudi pilot)
- L'experimetnador col.loca a l'atzar la intensitat de l'estímul ( per sobre o per sota del suposat UA)i el subjecte ha d'anar augmentant o disminuïnt la intensitat
fins que el percebi (ascendent) o deixi de percebre'l (descendent)
- Després d'uns quants assajos (generalment 5 Ascendents i 5 Desce.) l'experimentador calcula un índex estadístic de tendència central ( mitja aritmètica) i aquest valor és l'umbral absolut.
- Obtencio de l'UD: Es calcula la desviació típica dels ajustos realitzats pel subjecte. Per obtenir el UD el més frecuent és que l'experimentador mostri al subjecte un Estímul Estandar amb un valor d'intensitat comprès entre UA inferior i UA superior, aquest últim te que ajustar-se amb l'estímul de comparació fins que la intensitat sigui igual.
Valoració crítica: molt indicat quan els estímuls són continus i no discrets a més resulta molt atractiu i motivant pel subjecte. Tot i així:
- Pot influir l'habilitat o no del subjecte al realitzar els ajustos.
- El temps que els subjectes inverteixen en realitzar l'ajust és molt variable, de manera que trobem subjectes que realitzen l'ajust amb molta rapidesa però amb poca precisió i d'altres que s'hi estan massa estona.
Mètode dels límits : A diferència de l'anterior, és l'experimentador qui manipula la intensitat de l'estímul de forma sistemàtica, limitant-se el subjecte a emetre judicis que indiquen SI/NO percep l'estímul (en l'obtenció de l'UA) o si l'Estímul de Comparació es d'igual, major o menor intensitat que l'estímul estàndard.
- Obtenció UA L'experimentador fixa a l'atzar un valor de l'estímul, per sobre o per sota del suposat umbral. El propi experimentador va augmentant o disminuint la intensitat fins que el subjecte percebi l'estímul o deixi de percebre'l. Es repeteixen diversos assajos ascendents seguits amb una fixa alternança d'assajos descendents i el valor mig (media aritmètica) es considera l'UA. - Obtenció UD L'experimentador comença seleccionant un valor d'intensitat de l'estímul al que denominarem Estímul Estàndard (comprès entre el UA superior i el UA inferior). Després, l'experimentador presenta l'estímul de comparació i va formant una sèrie Ascendent, en la qual el subjecte ha de jutjar si l'estímul comparació és igual, inferior o superior a l'estàndard. A aquesta sèrie la segueix una descendent i així
successivament. En aquesta part obtindrem un interval entorn a l'estímul estàndard produït pel canvi de judici del subjecte la qual cosa produïra dos mitges.
Mètode dels estímuls constants: Al llarg de l'experiment es presenten repetidament els mateixos estímuls (constants) però distribuïts aleatòriament (a l'atzar). Igual que en el mètode dels límits, el subjecte ha d'informar si l'estímul de comparació és major, igual o menor que l'estímul estàndard. Tot i així, a diferència del mètode dels límits, en aquest mètode els estímuls es presenten aleatoriament, de manera que s'evitan els errors d'anticipació i habituació. També varia el procediments de càlcul de l'UA i l'UD.
- Obtenció de l'UA Primer l'investigador selecciona un rang entre 5 i 9 valors d'intensitat de l'estímul (entre aquests valors suposadament es troba l'umbral absolut). Cada un d'aquests valors de l'estímul se li presenten al subjecte un gran nombre de vegades i es registra el percentatge de vegades que detecta l'estímul. Finalment, l'experimentador considera que l'umbral absolut és aquella magnitud de l'estímul que ha estat percebuda el 50% de les vegades. Per tant, aquí es calcula la mediana. - Obtenció de l'UD L'UD s'obté al calcular la semidiferència entre el tercer quartil i el primer quartil de la distribució de valors de l'estímul.
(mirar exemples del dossier de psicofísica de l'aznar)
CRÍTIQUES A LA PSICOFÍSICA CLÀSSICA
Llei de Weber
- La llei s'ajusta perfectament amb valors d'intensitat mitja, però els valors extrems no s'ajusten a la llei de Weber.
- La llei no sembla ser vàlida per a totes les modalitats sensorials, és a dir, que no era tan universal com en un principi es creia. En altres paraules, per cada sentit es trobava una constant diferent.
Llei de Fechner
Les crítiques es van centrar fonamentalment en dos aspectes: existeix realment l'umbral? És possible la mesura dels esdeveniments subjectius?
2. Índex de sensibilitat (precisió): Davant de quin rang de valors d'intensitat el subjecte respon amb una major finura, és a dir, detecta o discrima millor? La precisió sol valorar-se a partir de diferents paràmetres: - La desviació típica de la gaussiana (en cas d'ajust a la funció gaussiana) que indica la pendent (slope) d'aquesta funció. Quan la pendent és molt abrupta, el mecanisme és molt sensible, mentre que si l'slope és molt tosca, amb poca precisió, provoca una major incertesa en les respostes del subjecte. Un observador ideal tindria com a funció psicomètrica la funció escaló. (posar imatge)
El PIS senyala la localització de la funció respecte el PIO (sesgo de resposta), mentre que l'slope indica el rang dinàmic de discriminacions, quan més extensa, més grans són les unitats de mesura del mecanisme, i per tant, és menys precís.
- El valor de l'umbral diferencial també és un indicador de precisió
- La fracció de Webber expressa de manera independent les unitats de mesura de l'estímul.
Aquests paràmetres han de ser comparats quan pretenem contrastar dos condicions experimentals que difereixen en algun factor manipulat o quan comparem grups de poblacions diferents.
ELS MÈTODES PSICOFÍSICS DIRECTES O ESCALES PSICOFÍSIQUES
- Emparejamento de magnitudes
• Estimació de magnituds: El subjecte assigna números a la intensitat de
l'estímul. Se li demana al subjecte que faci una estimació de les magnituds sensorials produïdes per diversos estímuls. Per exemple, se li presenta un primer segment al subjecte i se li diu que te un valor de 10 (aquest valor rep el nom de mòdul). En els assajos successius, se li presenten al subjecte altres segments de diferent o d'igual longitud i el subjecte assigna números a les sensacions produïdes, agafant com a referència el valor del mòdul. Així, si el subjecte considera que un segment mesura el doble que el mòdul, haurà d'assignar un valor de 20, si mesura la meitat assignarà el valor 5.
• Producció de magnituds: L'experimentador és qui presenta els números,
un cada vegada i l'ordre a l'atzar, i el subjecte ajusta l'estímul, mitjançant un dispositiu, fins que l'emparella adequadament. (Exemple: construcció d'una escala de brillo de 1 a 10 nivells, l'experimentador mostra el nivell 5 i el subjecte a de regular el brillo en un terme mig).
• Modalitat Creuada: Consisteix en que el subjecte ajusti un estímul que el
pugui manipular amb un altre d'una altre modalitat. (Per exemple: Ajustar el volum d'un to a la intensitat de dolor que produeix unes descarregues de micro-volts)
- Emparejamiento de razones
• Estimació de raons: Es presenten a l'observador diverses parelles
d'estímuls i aquest, ha d'indicar en cada par (assaig) quina raó existeix en les intensitats de les sensacions que eliciten. (Per exemple, quan es presenten dos tons amb intensitats de 20 i 40 dB, si la sensació que produeix el primer és la meitat del que produeix el segon, el subjecte hauria d'indicar 1/2)
• Raons creuades: Es presenten als subjectes dos estimuls diferents i se'ls
demana que ajustin entre si uns altres dos (d'una altre modalitat), és a dir, donats un par d'estímuls, ajustar dos estímuls més a la mateixa distància. (Per exemple: Es mostra dos nivells de brillo d'un mateix color i es demana al subjecte que ajusti dos generadors de tons, de manera que existeixi la mateixa proporció entre ells que entre els brillos)
• Producció de raons: Se li presenta al subjecte una proporció númerica i te
que produir un estímul que estigui en la mateixa proporció respecta a un estímul estàndard. ( Per exemple, el subjecte ha d'ajustar la intensitat de dos tons fins que es trobin en una relació prefixada -> 1/2, 1/3...)
- Emparejamiento de Intervalos
reduint) a l’estímul proximal. La raó amb què l’amplada disminueix a la retina ve determinada per la inclinació de la superfície.
• Gradient de compressió: L’angle visual vertical d’elements de
textura d’una superfície que s’allunya es va fent més petit amb una raó de disminució que és constant per una inclinació determinada.
• Gradient de densitat: El nombre d’elements de textura per angle
visual augmenta amb la profunditat.
• Teoria indirecte (empiristes i constructivistes): La percepció de la
profunditat s’infareix o es construeix mitjançant un conjunt de claus o pistes a partir de la imatge bidimensional de la retina. Així aquesta teoria postula una síntesis constructiva del objecte a partir de claus.
Claus inferencials de la profunditat
• Claus fisiològiques
Convergència ocular: Al disposar d’una visió binocular, la focalització d’un objecte requereix que els músculs oculars facin girar cada ull fins a arribar a la percepció de l’objecte, de tal manera que només tinguem una imatge d’aquest (sinó imatge doble o diplopia). L’angle de convergència que formen els dos ulls augmenta a mesura que l’objecte es troba més pròxim i disminueix quan l’objecte està més lluny. La influència d’aquesta clau és relativa doncs no és eficaç per a distàncies superiors als 6 metros ja que els ulls en aquesta distància estan en paral·lel.
Acomodació del cristal·lí: Referit a la sensació propioceptiva (cinestètica) proporcionada pel grau de contracció dels músculs ciliars responsables de l’increment – decrement de la convexitat del cristal·lí, segons si l’objecte a percebre es troba aprop (cristal·lí abombat) o lluny (degut a la relaxació dels músculs -> cristal·lí aplanat)
Disparitat de la retina: Aquesta clau es tractarà més endavant al parlar l’estereopsis visual.
• Claus monoculars (poden captar-se amb un sol ull)
Gradient de textura: Explicada enrere
Oclusions i ombres: Les oclusions també s’anomenen interposicions. L’oclusió és el simple bloqueig d’un objecte per altres i per tant proporciona informació relativa de les distàncies. La informació d’oclusions ajuda a l’observador a crear un rang de proximitat dels objectes. Per altre banda, la forma en com la llum incideix en els objectes i és reflectida per aquests objectes, així com les ombres que generen, proporcionen una clau efectiva per determinar tant la forma 3D dels objectes com la seva posició en profunditat.
Mida familiar i mida relativa: La relativa s’utilitza quan sabem que dos objectes tenen la mateixa mida física però no coneixem la mida absoluta. Aleshores, la mida relativa a la retina (angle visual) ens proporciona informació sobre la distància relativa dels dos objectes. Naturalment, l’objecte que tingui l’angle més gran ens semblarà més aprop. Si coneixem la mida absoluta d’un objecte, llavors podem fer ús d’aquesta mida familiar (M) i la podem utilitzar combinant-la amb l’angle visual (alfa) que té la retina per tal de conèixer la distància absoluta -> D = M/tan alfa
• Claus dinàmiques (deriven del moviment)
Paralaje del moviment: Consisteix en els desplaçaments, a diferents velocitats, de la imatge de la retina, degut al moviment de l’observador. Objecte pròxim: l’objecte es mou, a través de la retina, de forma més ràpida i en direcció contrària al moviment de l’observador. Objecte lluny: es mou més lentament i en la mateixa direcció. Exemple: mirar per la finestra del tren. Així doncs els elements pròxims atravessen la retina a gran velocitat mentre que els objectes llunyans ho fan més lentament.
• Claus binoculars (proporcionen informació de la profunditat mitjançant els
dos ulls)
Estereopsi: Apareix quan hi ha visió frontal, i cal que es donin dues condicions necessàries: ha d’haver una diferència entre les dues imatges (disparitat binocular i retiniana) i un cert grau de solapament.
• Disparitat binocular: és la diferència que hi ha entre les dues imatges
i depèn de la separació inter-ocular.
• Distància inter-ocular: és la distància entre les dues pupil·les. Quanta
més distància hi ha més disparitat binocular es genera, és a dir, més
imatges i tindrem la diplòpia, això implica que l’objecte està fora de l’àrea de la fusió de Panum. En funció de la localització de l’objecte respecte a l’horòpter, tenim dos tipus de disparitat:
• Disparitat creuada: és la que genera un objecte situat entre l’horòpter i
l’observador, com l’esfera verda de la figura. Aquesta disparitat genera percepció de prop, i hi ha neurones binoculars visuals (near cells) que responen a aquesta disparitat.
• Disparitat no – creuada: Disparitat que genera un objecte que està més
enllà de l’horòpter (cub vermell). Si està dins de l’àrea de fusió, llavors percebrem relleu perquè hi haurà també fusió estereoscòpica. Aquesta disparitat provoca una percepció d’allunyament respecte el punt de fixació i activa les neurones binoculars far-cells.
Estero-agudesa: Mesuració
Les investigacions centrades en la estereopsis utilitzant l’estereoscopi, però també fan ús d’altres tècnies:
1. Anaglifos (T.N.O ): consisteix en realitzar dos dibuixos d’un mateix objecte,
un en tinta verda i l’altre en tinta vermella. Aquests dibuixos no han d’estar del tot superposats, sinó que han d’estar lleugerament desplaçats l’un de l’altre. Al ser visualitzada la figura resultant mitjançant unes ulleres de filtre verd/vermell, provoquem que a cada ull li arribi una perspectiva lleugerament diferent. És a dir, el filtre vermell impedeix que el dibuix vermell arribi a la retina, mentre que el filtre verd fa el mateix amb el seu dibuix corresponent.
2. Fotografia amb llum polaritzada (Test Timus o Test de la mosca):
Consisteix en superposar dos imatges dispars (captades des de perspectives lleugerament diferents) fotografiades amb llum polaritzada en direccions perpendiculars. Posteriorment, s’observen les fotos a través d’una mena de vidres que actuen com a filtres polaritzats en direccions perpendiculars.
Aquestes dues tècniques s’utilitzen per avaluar l’agudesa estereoscòpia, és a dir, permeten quantificar el màxim grau de disparitat tolerat per una persona.
Tema 5. LA PERCEPCIÓ DEL MOVIMENT
Trobem tres tipus de moviments: el moviment real o aparent, el moviment de l’objecte – observador i el moviment absolut i relatiu.
El moviment de l’observador i el moviment de l’objecte
Problema: Es mou l’objecte o es mou l’observador? Segons Gregory l’observador utilitza dos sistemes que interactuen per saber què és el que es mou.
• Sistema imatge – retina: Què es mou en la retina, tota la imatge o part
d’ella?
• Sistema ull – cap : Quins moviments realitza l’ull en relació amb la
posició del cap? (aquest segon sistema intervé per eliminar l’ambigüitat del primer) Per explicar la coordinació entre aquests dos sistemes trobes tres teories d’interès:
• Teoria de l’entrada de Sherrington: Basada en un sistema de bio-
feedback realitzat mitjançant nervis sensorials.
• Teoria de sortida de Helmholtz: sosté que la senyal d’anulació
s’origina al mateix temps que la senyal del múscul ocular (nervis motors).
• Teoria de J.K Stevens: Afirma que si es mou tota la imatge sobre el
mosaic retinal, s’interpreta com a moviment de l’observador, en canvi, si només es mou una part de la imatge, implica moviment de l’objecte.
La teoria neurofisiològica de la descarga corolaria: Suposa l’existència d’un mecanisme sensorio – motriu que permet distingir entre el moviment de l’observador i el moviment de l’objecte.
Pel que fa al moviment de l’objecte, quan l’observador esta quiet i detecta moviment en algun objecte extern poden passar dues coses: Que l’objecte realment es desplaci (percepció del moviment real) o que l’observador, tot i estar quiet, percebi un desplaçament (percepció del moviment aparent)
