¡Descarga Plato tema 2 filosofia y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
Plató
1. EL PROBLEMA DE LA REALITAT: TEORIA DE LES IDEES
1.1. Metafísica: teoria de les idees
La pregunta principal que es fa qualsevol filòsof és sobre què és la realitat (metafísica) i intenta arribar a concretar alguna cosa més responent quins elements la componen i quines característiques tenen aquests (ontologia). Plató partia de la filosofia d’Heràclit segons la qual la realitat que ens mostren els sentits és completament canviant, res no roman igual, és així per deixar de ser com era en l’instant següent. D’aquesta manera, tot coneixement és relatiu (opinió), ja que, com deia Protàgores, no solament canvien les coses, sinó també els nostres judicis sobre aquestes (que es deriven dels nostres sentits). La conclusió a la qual arribà Plató és que la realitat que ens mostren els sentits és una mera aparença i que ha d’existir una realitat que posseeixi les característiques d’immutabilitat i permanència, que possibiliti un coneixement ferm i segur, absolut (ciència).
1.2 Ontologia (I): estructura i naturalesa del món de les idees
1.2.1 Exposició al·legòria del mite de la caverna
La seva exposició de la teoria de les Idees a través del mite de la caverna és una peça clau per entendre la seva concepció de la realitat i del coneixement. Ens proposa qüestionar-nos si el nostre coneixement és l’autèntic coneixement i si els sentits ens mostren l’autèntica realitat de les coses. Segons Plató, si ens atrevim a alliberar-nos de les cadenes de l’educació rebuda i dels prejudicis derivats dels sentits, podrem establir, en una primera aproximació, una dualitat de realitats en què una, el món sensible (els objectes artificials que porten al costat del foc), no és res més que una basta còpia o imitació de l’altra, que és l’autèntica realitat, el món de les Idees (els objectes naturals). Però si aprofundim una mica més, podrem distingir els diferents graus de l’ésser possibles (les ombres de les coses artificials, les coses artificials, les ombres de les coses reals, les coses reals) i els diferents graus del coneixement que es corresponen amb aquells. És una teoria complexa en la qual es descriu com es pot anar ascendint en el rigor del coneixement en la mesura que aquest s’ocupa de realitats que cada vegada posseeixen més Ésser.
1.2.2 Exposició sistemàtica. Ontologia: l'idealisme platònic
La concepció de la realitat que es deriva de la teoria de les Idees estableix un dualisme metafísic en el qual es distingeix entre la realitat que ens ofereixen els sentits (el món sensible) i l’autèntica realitat (el món intel·ligible) d’entitats immutables i permanents. Aquesta dualitat de realitats genera, al seu torn, un dualisme ontològic, segons de quin tipus de realitat estiguem parlant, els elements que la constitueixen són les Idees (món intel·ligible) o les coses (món sensible). Les idees són la realitat en el seu sentit ple. S’inspiren en els conceptes universals que buscava Sòcrates però portats més enllà, ja que Plató els concep com a realitats que tenen una existència separada i independent del fet que nosaltres les pensem (són extramentals) i de les coses. En grec s’anomenen eidos (que significa ‘forma’, ‘aspecte’ o ‘semblant’). Les seves característiques són aquestes: cada una és única, universal (la mateixa per a tota una classe de coses), eterna (permanent), immutable i immaterial. Només són cognoscibles a través de la raó (no són una realitat sensible, sinó intel·ligible). Les dota dels trets que Parmènides atribuïa a l’Ésser.
Plató
Les coses són múltiples, diferents entre si (encara que pertanyin a una mateixa classe), tenen un començament i un final (estan subjectes a generació i corrupció), són materials i canviants. No podem dir que són en un sentit ple (posseeixen menys realitat), ja que, com que estan en contínua mudança, són i no són. És la realitat que ens mostren els sentits (que és inintel·ligible a causa dels seus canvis). Posseeixen les característiques que Heràclit atribuïa a la realitat.
1.2.3 Quina relació existeix entre els dos tipus de realitats?
Plató la descriu en termes de participació ( méthexis ) o imitació ( mimesi ) (recorda el mite de la caverna). En aquesta relació hi ha una valoració ontològica en la qual es mostra la superioritat de les Idees sobre les coses, ja que aquestes manifesten dos tipus de dependència vers les primeres:
- Dependència ontològica. Les Idees expliquen l’”ésser” de les coses sensibles. Les Idees són la causa de les coses, ja que aquestes “són” en la mesura que “intenten imitar” les Idees i en participen. Per exemple, una cosa és bella perquè imita la Idea de bellesa o en participa.
- Dependència gnoseològica. Les Idees possibiliten els nostres judicis (coneixement) de les coses sensibles. Les Idees són fonament de tots els judicis que formulem sobre les coses. Per exemple, podem dir o saber d’una cosa que és bella en la mesura que tenim un coneixement correcte de la Idea de bellesa. Recíprocament, com que les coses particulars són semblants a les Idees, poden arribar a recordar-nos-les. Parlem d’idealisme platònic en virtut de la valoració ontològica que es fa dels dos tipus de realitat: l’autèntica realitat són les Idees per sobre del món sensible de les coses. Només el món intel·ligible, etern i immutable, constituït per les Idees, que són les essències, és plenament real. El món sensible, format per les coses que són meres aparences, “és” només en la mesura que imita aquell o en participa.
1.2.4 La revisió de la teoria de les idees
Plató, en els seus diàlegs de vellesa, probablement a causa dels debats que se suscitaven a l’Acadèmia, es veié obligat a aclarir i revisar la seva teoria de les Idees. Intentà concretar més la naturalesa i l’estructura del món intel·ligible. Començà per plantejar-se de quin tipus de coses hi pot haver Idees. Si admetem que a cada tipus de coses li correspon una Idea, potser existeixen també Idees “de coses que podrien semblar ridícules, com ara, el cabell, el fang, la brutícia o qualsevol altra cosa insignificant i menyspreable” (Parmènides, 130 c). Admeté l’existència de les Idees dels objectes matemàtics (Igualtat, Unitat, Pluralitat, etc.), les dels valors (el Bé, la Bellesa, la Justícia, etc.) i va dubtar sobre les de les coses sensibles (Ésser humà, Foc, Aigua, etc.), encara que se’n va ocupar després en el Timeu i les va admetre. No obstant això, li semblava absurd que poguessin existir les Idees de coses vulgars com les indicades abans. Són simplement fruit de la imperfecció del món sensible (en concret del principi d’indeterminació, que és característic de la matèria que el compon). A continuació va intentar analitzar quina podia ser la relació de les Idees entre si i la seva jerarquia. Plató establí diferents jerarquies d’Idees en funció dels diferents punts de vista des dels quals enfocava la teoria. En la República , obra en la qual va adoptar un punt de vista eticopolític, la Idea de Bé (causa última de la veritat i del ser de les coses del món sensible) era la Idea suprema, immediatament seguida per la Idea de Justícia i la Idea de Bellesa. En El Sofista , en què el punt de vista és lògic, apareixen com a més importants les de més amplitud predicativa, que, en aquest ordre, són les Idees d’Ésser, Identitat, Diferència, Moviment i Repòs.
Plató
intel·lectual, com s’explicarà més endavant en el mite del carro alat. Quan cau al món sensible i s’encarna en un cos, aquest coneixement queda com oblidat. Però en observar les coses sensibles, en la mesura que participen de les Idees i les imiten, pot produir-se una certa evocació, pot despertar-se el record ( anamnesi ). De manera que conèixer no és altra cosa que recordar allò que la nostra ànima va contemplar quan habitava al món intel·ligible. Les coses sensibles poden servir de “detonant”, però el seu record, en el sentit d’un coneixement rigurós de les Idees, només pot produir-se com a resultat d’una investigació intel·lectual àrdua.
- I de l’altra, el mètode dialèctic de Sòcrates: la inducció maièutica. En la seva obra Menó descriu com Sòcrates és capaç de fer resoldre un problema geomètric a un esclau que no tenia cap formació. La dialèctica socràtica permet, si se saben fer les preguntes adequades, que tot individu pugui “recordar”, si pensa correctament, allò que hi ha present en la seva ànima (coneixement) però que apareix com oblidat. És individualment, o en companyia d’altres, de la mateixa manera que Sòcrates buscava i assolia la definició universal del concepte, que el filòsof pot, a través de la seva raó, accedir a l’autèntic coneixement, fer emergir el record d’aquelles Idees que estan com adormides en la seva ànima.
2.2 Graus del coneixement: símil de la línia
L’accés al coneixement de les Idees és, ja ho hem indicat abans, una tasca intel·lectual que requereix un gran esforç i entrenament. Per intentar mostrar-nos quins poden ser els diferents graus del coneixement que podem adquirir, Plató elabora el seu símil de la línia, tot i que aquestes mateixes Idees també estan esbossades en el mite de la caverna. En aquest símil, i en correspondència amb el dualisme metafísic, trobem un dualisme gnoseològic i dos graus principals de coneixement diferents. Del món sensible, que és el que ens mostren els sentits, com que està en canvi continu (és així per deixar de ser com era en el moment següent), mai no en podrem tenir un coneixement fiable, sinó una simple opinió ( doxa ), ja que s’ocupa de les meres aparences. Només del món intel·ligible, conegut a través de la raó, perquè és immutable i etern, podem tenir Saber o ciència ( episteme ), un coneixement que ens proporcioni certesa total, ja que s’ocupa de les essències (Idees). Juntament amb Parmènides, Plató es constitueix així en el màxim exponent del racionalisme en l’antiguitat en considerar que el coneixement veritable només pot ser assolit mitjançant la raó i prescindint completament de la informació que ens faciliten els sentits, que només poden induir-nos a l’error. D’aquesta manera Plató aconsegueix desempallegar-se del relativisme sofista. El coneixement és relatiu quan pren com a objecte allò que posseeix poca realitat (les coses), però és absolut quan s’ocupa d’allò que és plenament real (les Idees). No oblidem la dependència ontològica i gnoseològica de les unes vers les altres: les coses són en la mesura que participen de les Idees i es poden conèixer només en la mesura que es posen en relació amb aquestes. La idea principal és que com més realitat tenen els objectes dels quals s’ocupa el nostre coneixement, més fiable i vertader és aquest. Així, segons els diferents graus del ser que existeixen, hi ha diferents graus del coneixement humà que ens proporcionen menys o més certesa. Si fem una anàlisi detallada, aconseguim veure una gradació en la qual Plató ens mostra com podem ascendir en l’àmbit del coneixement a mesura que aquest s’ocupa d’allò que posseeix més realitat (estabilitat, permanència). En el quadre inferior veiem resumits els diferents nivells. S’hi assenyala l’objecte (graus del Ser) del qual s’ocupa el coneixement. Segons que tingui més o menys realitat (Ser), ens proporcionarà un grau de coneixement diferent (graus del coneixement), de menys o més fiabilitat. Es completa amb la manera com s’elabora aquest coneixement (mètode) i la disciplina corresponent.
Plató
Objecte d’estudi Grau de coneixeme nt Mètode Disciplina Món intel·ligi ble Idees (el Bé, la Bellesa...) Coneixemen t ( noesi ) (coneixeme nt dialèctic) Dialèctica Filosofia Ciència (epistem e) Raó Entitats matemàtiques (nombres, figures geomètriques.. .) Raonament ( diànoia ) (coneixeme nt demostratiu) Axiomatico -deductiu Matemàtique s Geometria Món visible Coses (animals, plantes i coses fabricades) Creença raonable ( pistis ) Hipotetico- deductiu Física Opinió (doxa) Sentits Imatges (ombres i figures) Imaginació ( eikasia ) Conjectura Art Literatura Graus del ser Graus del coneixement
3. EL PROBLEMA DE L'ÉSSER HUMÀ: DOCTRINA DEL SOMA-SEMA
En la seva concepció de l’ésser humà, Plató recull la influència de les doctrines orficopitagòriques, però ofereix una exposició molt més elaborada i complexa integrada dins de la seva teoria de les Idees i del coneixement. Ofereix dues visions complementàries. D’una banda, el defineix com un ésser compost de cos i ànima (dualisme antropològic) i, de l’altra, intenta aprofundir en la naturalesa humana i mostrar-ne la complexitat mitjançant la distinció dels tres aspectes de l’ànima en el mite del carro alat.
3.1 Antropologia: la concepció dualista de l'ésser humà
El cos i l’ànima ( psique ) són de naturalesa diferent i la seva unió és purament accidental i transitòria.
- El cos és material i mortal, ja que pertany a una realitat, el món sensible, que està en canvi continu i que és corruptible. És la seu dels desitjos, les passions, el plaer i les percepcions sensibles.
- L’ànima, com que és de naturalesa afí a la de les Idees, és immaterial i immortal. És més valuosa que el cos, ja que pertany a una realitat superior: el món intel·ligible. És la part més noble de l’ésser humà, el que la connecta amb la divinitat. És també allò que ens permet el coneixement intel·lectual (de les Idees) i, per tant, el que ens diferencia de la resta dels animals. La relació que s’estableix entre cos i ànima es pot comprendre a partir de tres idees bàsiques que tenen la seva inspiració en les doctrines òrfiques:
Plató
3.2 La naturalesa humana: aspectes de l'ànima
La descripció que acabem de fer de l’ésser humà pertany a la primera formulació que va fer Plató i apareix en la seva obra el Fedó , en la qual es prioritzen l’ascetisme, la purificació i la immortalitat, però en les seves obres de maduresa, el Fedre i la República , la complementà amb un enfocament més comprensiu de la naturalesa humana. Intentava mostrar els diferents aspectes de la personalitat que conformen l’ésser humà, aspectes que sovint es troben en conflicte. L’exposició, perquè sigui fàcil d’entendre, la va fer a través del mite del carro alat, en el qual es comparava l’ànima amb un carro dirigit per un auriga i tirat per dos cavalls alats. Seguint aquesta exposició al·legòrica, els aspectes que dintingeix en l’ànima són els següents:
- Aspecte racional. És seu de la raó i es mou pel desig de coneixement. Es correspon amb l’auriga del mite (el conductor del carro) i se situa al cap.
- Aspecte irascible. És la seu dels sentiments nobles, com el valor o la ira (quan és rebel·lió davant del que és injust), i es guia pel desig d’honor i fama. Es correspon amb el cavall bo i se situa al pit.
- Aspecte concupiscible. És la seu de les passions i obeeix a la satisfacció dels desitjos corporals (menjar, beure, tenir relacions sexuals). Es correspon amb el cavall dolent i s’ubica a l’abdomen. L’aspecte racional ha de dirigir la vida humana i ha de controlar i governar el cos i les seves necessitats. Com hem vist, acostuma a estar en conflicte amb els altres aspectes en la seva cerca del coneixement i la purificació, però més enllà de reprimir-los haurà de sublimar-los (canalitzar i dirigir els seus impulsos cap a metes més nobles). Encara que la raó s’exalta enfront de les altres parts més animals, el que s’ha d’aconseguir és una harmonia entre totes i mantenir sempre el principi que el que és superior domini i dirigeixi allò que és inferior. Malgrat que continua havent-hi una jerarquia, ja no hi ha una negació, sinó una assimilació dels diferents desitjos que conflueixen en l’ésser humà.
4. EL PROBLEMA DE LA MORAL: TEORIA DE LA VIRTUT
La teoria de les Idees havia proporcionat a Plató un conjunt de valors absoluts i immutables des dels quals podia combatre el relativisme moral sofista i sobre els quals podia establir l’ordre moral i polític. Complementa la seva teoria de la virtut prenent com a fonament la naturalesa humana tal com l’acabem de descriure. Cada aspecte de l’ànima té una funció que li és pròpia, i la virtut consistirà en el seu acompliment de la manera adequada i ocupant el paper corresponent dins del conjunt:
- A l’aspecte racional, que es guia pel desig de coneixement, li correspon com a virtut la prudència o saviesa ( sophia ), que consisteix a saber actuar en cada moment de la manera adequada.
- A l’aspecte irascible, mogut pel desig d’honor i fama, li correspon la fortalesa o valor ( andreia ), és a dir, posseir el coratge per portar a terme les decisions preses.
- A l’aspecte concupiscible, que busca satisfer els desitjos corporals, li correspon la moderació o temprança ( sophrosyne ). No significa que s’hagi de negar totalment, sinó que cal evitar caure en l’excés o procurar que pugui adoptar un paper predominant en l’individu. Ja hem assenyalat que entre aquests aspectes hi ha una jerarquia (la que mostra el seu ordre d’explicació) i que el principi rector ha de ser que el que és superior domini i dirigeixi allò que és inferior. D’això es deriva una quarta virtut fonamental: la justícia ( diké ). L’ànima justa és aquella en la qual l’aspecte racional dirigeix i domina els altres aspectes,
Plató
que respecta aquesta jerarquia de funcions i en la qual cada un fa el que li correspon de manera adequada (virtuosa). La felicitat ( eudaimonia ) de l’individu apareixerà com el resultat natural de respectar aquest ordre, de l’harmonia que es deriva de l’equilibri entre els seus diferents aspectes, del funcionament d’una ànima justa. Quan el que és racional predomina, i cada un d’aquests es comporta d’acord amb la virtut corresponent, s’obté un equilibri interior que és característic de la felicitat. Per tot això, Plató considera que el filòsof es distingirà d’altres éssers humans en el fet que en ell hi ha un domini del que és racional i una sàvia conducció dels diferents aspectes de l’ànima.
Antropologia Ètica
Mite del carro alat Aspecte Funció Ubicació Virtut Auriga Racional Coneixement Cap Prudència o saviesa ( sophia ) Cavall bo Irascible Sentiments nobles Pit Fortalesa o valor ( andreia ) Cavall dolent Concupiscible Passions Abdomen Moderació o temprança ( sophrosyne )
5. EL PROBLEMA DE LA POLÍTICA: TEORIA DE LA POLIS IDEAL
Arribem, finalment, a abordar allò que era l’objectiu principal de la seva filosofia: reformar la polis per intentar establir un ordre polític estable i just. Plató volia superar els inconvenients que per ell tenia la política del seu temps i la democràcia com a sistema polític i, per això, va reflexionar sobre quin podria ser el model d’una polis ideal i inaugurà el gènere de la utopia (tipus de pensament polític consistent a dissenyar un model de societat ideal). Ho va fer en la seva obra República (el terme en el grec original és politeia ).
5.1 L'origen de la societat i de la política
El punt de partida és intentar definir què és una polis justa, cosa que el portà a investigar, per buscar un fonament sòlid, quin és l’origen de la societat i de la mateixa política. La societat té el seu origen en la constatació del fet que els éssers humans per poder viure tenen un conjunt de necessitats bàsiques (alimentació, habitatge, vestit, etc.) que no són capaços de satisfer per si sols. És per això que necessiten els altres i s’hi associen, amb la qual cosa formen la societat i donen origen a l’estat. La política sorgirà, doncs, de l’intent de trobar una manera d’organitzar els esforços comuns perquè puguin ser satisfetes aquestes necessitats de la millor manera per a tothom. Com podrem fer-ho? Caldrà determinar què correspondrà fer a cada un, és a dir, establir una divisió social del treball. Potser podríem deixar que cadascú es dediqués a allò que desitgés, però Plató defensa que s’ha d’establir un criteri que sigui el fonament d’aquesta especialització.
5.2 La divisió social del treball: l'analogia individu-societat
Plató
No obstant això, enfront de l’ideal socràtic d’autogovern de l’individu (només sotmès al tribunal de la seva pròpia consciència moral), Plató imposa una autoritat exterior: el govern del savi sobre l’ignorant.
Aspectes de l’ànima Virtuts Classes socials
Racional Prudència o saviesa ( sophia ) Governants: filòsof rei ( árjontes ) Irascible Fortalesa o valor ( andreia ) Guardians i guerrers ( phylakes ) Concupiscible Moderació o temprança ( sophrosyne ) Productors: pagesos, artesans i comerciants ( demiourgoí )
Plató
ÍNDEX
1. EL PROBLEMA DE LA REALITAT: TEORIA DE LES IDEES 1
1.1 Metafísica: teoria de les idees 1 1.2 Ontologia (I): estructura i naturalesa del món de les idees 1 1.2.1 Exposició al·legòrica del mite de la caverna 1 1.2.2 Exposició sistemàtica. Ontologia: l'idealisme platònic 1 1.2.3 Quina relació existeix entre els dos tipus de realitats? 2 1.2.4 La revisió de la teoria de les idees 2 1.3 Ontologia (II): la cosmogonia platònica 2
2. EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT: TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA
2.1 Com és possible el coneixement? Teoria de la reminiscència
2.2 Graus del coneixement: símil de la línia 3
3. EL PROBLEMA DE L'ÉSSER HUMÀ: DOCTRINA DEL SOMA- SEMA
3.1 Antropologia: la concepció dualista de l'ésser humà 5 3.2 La naturalesa humana: aspectes de l'ànima 6
**4. EL PROBLEMA DE LA MORAL: TEORIA DE LA VIRTUT 6
- EL PROBLEMA DE LA POLÍTICA: LA TEORIA DE LA POLIS IDEAL**
5.1 L'origen de la societat i de la política 7 5.2 La divisió social del treball: l'analogia individu-societat 8 5.3 La justícia i la felicitat a l'estat platònic 8
