¡Descarga Origen y desarrollo histórico de la libertad religiosa y el Derecho Eclesiástico y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!
1
QÜESTIONS DE LA PART GENERAL
UNITAT DIDÀCTICA I: DRET I FACTOR RELIGIÓS
LLICÓ 1. EL DRET ECLESIÀSTIC DE L’ESTAT
1. Qué és la religió i el fet religiós i quina és la seua importància?
Des d’un punt de vista etimològic, la paraula “religió” deriva dels verbs llatins “religari” (tornar a lligar-se), “reeligere” (tornar a triar) i “relegere” (tornar-se constantment), l’element comú dels quals és “tornar”, lo qual vol dir que la religió estriba en que l’ésser humà torne a lligar-se amb el seu origen i amb la finalitat de la seua existència. Això vol dir que la religió, el fet religiós, fa referència a la relació entre l’home i la divinitat, relació que suposa una acceptació racional i lliure per part de l’ésser humà, la qual cosa és l’acte de fe. El fet religiós es troba i s’ha trobat en tots els llocs, en tots els temps i en totes les societats. Per això, la religió constitueix un dels el·lements fonamentals de la concepció de la vida, de la societat i del món. Per això hi ha expressions com ara: cultura cristiana, poble israelià, societat islámica o nacions protestants, les quals provenen del fet que la religió, a més a més d’un aspect íntim o de consciencia, té altres components essencials, els quals són de caràcter doctrinal (les creències), cultural (els ritus), moral (el comportament ètic) i comunitari o social, donat que la religió es troba immersa en la societat.
2. Qué relació hi ha entre el fet religiós, societat i dret?
Com a conseqüència del caràcter comunitari i social del fet religiós, les persones viuen segons creuen, perquè la religió no sols relaciona a la persona individual amb la divinitat, sino també amb altres persones, que són al mateix temps membres de la societat civil i de la societat religiosa. Per aixó, es diu que “ubi religió, ibi societas” (on hi ha religió, hi ha societat), i per aixó també, les persones es troben sotmeses a una doble obediencia: la de l’Estat, que li imposa determinats comportaments jurídics, i la del grup religiós, que guía la seua vida amb imperatius morals i ètics. La dimensió social o comunitària del fet religiós implica la necessitat de que la vida social (tant de la societat civil com de la religiosa a les quals pertany la persona) tinga una regulació jurídica que ordene i done solució als conflictes que es produixquen al seu si, per això es diu que on hi ha societat, hi ha dret: “ubi societat, ibi ius”. Ademés, els grups religiosos també regulen la seua vida interna amb els seus drets confessionals, on estableixen drets i deures entre els seus membres, per això es diu: “ubi religio, ibi ius” (on hi ha religió, hi ha dret),
2
i per altra part, el fet religiós també necessita una regulació estatal, perque les autoritats civils poden regular el fet religiós en tant en quant està immers en la societat civil.
3. Quins són els ordenaments jurídics que regulen el fet religiós?
Com a conseqüència de la rellevància social i jurídica del fet religiós, hi ha dos tipus d’ordenaments jurídics que s’ocupen de la seua regulació. Per una part, els ordenaments jurídics interns de les confessions religioses, coneguts com a drets confessionals, com ara, els més importants: el Dret de l’Església catòlica (anomenat com a Dret canònic, perquè la seua regulació es troba en cànons), el Dret islàmic o musulmà (conegut com a “Sharia”, que en àrab signific font d’aigua), o el Dret jueu (o Dret hebreu) Per altra, els ordenaments externs a les confessions religioses, que son normes procedents de les autoritats estatals de cada país que regulen el fet religiós com a fet social, amb una perspectiva civil, social o política del fet religiós, els quals són, actualmente, el Dret Eclesiàstic de cada Estat.
4. Quin és el concepte de Dret Eclesiàstic de l’Estat Espanyol i d’on ve el seu nom?
El Dret Eclesiàstic de l’Estat és el conjunt de normes de procedència estatal promulgades per l’Estat sobre el fet religiós, i més concretament, és el conjunt de normes jurídiques especifiques emanades per l’Estat espanyol, tant de forma directa com de forma indirecta, tant de forma unilateral com bilateral, mitjançant les quals regula, des d’una perspectiva civil o política, el dret fonamental de llibertat religiosa, tant en la seua titularitat individual com col·lectiva. El seu nom vé de la paraula “eclesiàstic”, que és un adjectiu derivat de la paraula llatina “ecclesia”, que significa Església. Per aixó, antigament el Dret canònic, el dret promulgat per l’Església era conegut també com a dret eclesiàstic. Quan la regulació de les matèries religioses pertanyia en exclusiva a les autoritats de l’Església, el Dret Eclesiàstic i el Dret Canònic s’identificaven, especialmente en països de majoria católica com Espanya: “Ius Canonicum seu Ecclesiasticum”.
5. Quins esdeveniments influïren en la formació del Dret Eclesiàstic de l’Estat i la seua distinció del Dret Canònic?
Fins al segle XVI l´única autoritat competent per a regular el fet religiós era l’Església catòlica amb el Dret canònic. Eixa situació va cambiar per factors històrics com l’aparició de l’Estat modern amb les monarquies absolutistes, la Reforma protestant i les doctrines regalistes o jurisdiccionalistes als països catòlics, i per factors científics o doctrinals, amb les escoles jurídiques que, per Il·lustració aparegueren a Alemanya i, després, a Itàlia. La distinció entre Dret Canònic i Dret Eclesiàtic ve de la Reforma protestant que va fer que hi haguera dues autoritats per regular les qüestions religioses: l’Església i les autoritats civils del Estats on triomfà la Reforma. Per a no confondre les normes en matèria religiosa emanades d’eixes autoritats, a Alemanya el Dret Canònic (de l’Església catòlica) va rebre el nom de “Kirchenrecht” (Dret de l’Església), i la legislació
4
9. Quina és la concepció del Dret Eclesiàstic per a l’escola del positivisme jurídic?
El positivisme jurídic realitza una doble reducció d’allò que es considera jurídic. Per una part, considera que sols tenen caràcter jurídiques les normes positives, per la qual cosa, les normes d’origen natural no serien jurídiques. Per altra part, considera que només són jurídiques les normes de procedència estatal, per la qual cosa, no ho serien les normes de procedència confessional (com són les canòniques o les de les altres confessions religioses amb un Dret propi) per no procedir de l’Estat sinò d’una organització no estatal com és l’Església catòlica o un altra confessió religiosa. En conseqüència, amb una postura monista, considera que sols l’Estat pot promulgar normes en matèria religiosa; així, el Dret Eclesiàstic solament és només aquell que emana de l’Estat, i el Dret canònic no és considerat un vertader Dret.
10. Quines eren les diferents postures de l’anomenada “escola italiana” en la concepció del Dret Eclesiàstic de l’Estat?
Francesco Ruffini, de l’Escola Històrica, admetia l’existència de dos ordenaments competents en matèria religiosa que conformarien una ciència única del Dret Eclesiàstic, integrada pel Dret confessional i el Dret de l’Estat, que protegeix la llibertat dels ciutadans. Francesco Scaduto, positivista, entén que el Dret Eclesiàstic és aquell en matèria religiosa que emana sols de l’Estat, però no nega la juridicitat del Dret canònic, les normes del qual poden tindre validesa civil si hi ha recepció per l’Estat. Santi Romano, amb la teoria sobre la pluralitat d’ordenaments jurídics considera que en un Estat poden conviure varis ordenaments primaris provinents d’Institucions originàries, sobiranes i independents, no derivades d’institucions superiors (com són l’Estat i l’Església catòlica); per tant, el Dret de l’Estat i el Dret Canònic són originaris, i les normes canòniques serán font indirecta de l’Eclesiàstic si l’Estat les assumeix. Finalment, Vincenzo del Giudice distingueix els Drets Eclesiàstic i Canònic com a ciències jurídiques distintes amb objectes diferents.
11. Quin és l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic de l’Estat?
El Dret Eclesiàstic de l’Estat és la legislació específica sobre el factor religiós en general, es a dir, tota norma jurídica que regule qüestions religioses, tant les normes promulgades per l’Estat com les d’origen confessional que siguen acceptades expressament per l’Estat. Actualmente hi ha dos punts de vista doctrinals sobre l’objecte de la disciplina: a) Els que entenen que l’objecte és l’estudi de la llibertat religiosa com a dret fonamental. Així, als països on es reconeix eixa llibertat, com a Espanya, el Dret Eclesiàstic es pot dir que és una “legislatio libertatis” perque estudia les normes que regulen la llibertat religiosa en les seues modalitats individual i comunitària. No obstant, en països intolerants, siguen confessionals o ateistes, no es pot dir que el Dret Eclesiàstic siga de llibertat: al contrari, en eixos països, les normes de Dret Eclesiàstic són les més coactives. Però el fet de que no es reconega la llibertat religiosa, o que l’Estat del que emanen les normes en matèria religiosa siga o no democràtic, no les priva del seu caràcter
5
de normes de Dret Eclesiàstic. b) Altres autors amplien l’objecte d’estudi de la disciplina a totes les qüestions relatives a les llibertats religiosa, ideológica o de consciencia.
12. Quines opinions doctrinals amplien l’objecte del Dret Eclesiàstic de l’Estat?
Un sector doctrinal considera que l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic de l’Estat per a incloure els problemas que es plantejen al voltant de les llibertats religiosa, ideològica i de consciència, per la qual cosa, defén l’ampliació del seu objecte d’estudi. Així, en la doctrina italiana, el prof. Lariccia considera que s’ha d’incluir-se l’estudi de tot allò que afecte a la consciencia i les exigències més íntimes de les persones (com ara, identitat sexual, feminisme, demografía, bioètica…). En la doctrina Espanyola, per al prof. Llamazares, l’objecte d’estudi és la llibertat de consciència, entesa com el conjunt de conviccions religioses, atees, polítiques i filosòfiques de la persona; i el prof. Souto considera que el seu objecte d’estudi s’engloba en el conjunt de “llibertats publiques”, on s’incluen les llibertats de creència, d’ensenyament, o la ideológica.
13. Qué conseqüències té l’ampliació de l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic de l’Estat?
Les corrents doctrinals que amplíen l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic més enllà de la llibertat religiosa es desvien de l’objecte propi de la disciplina, fins el punt de formar un concepte propi de ciències jurídiques diferents. Per aixó el prof, Llamazares proposa com a denominació de la disciplina la de “Dret de la llibertat de conciencia”, i el prof. Souto la de “Llibertats publiques”. D’eixa manera, eixes corrents doctrinals, d’una part, desdibuixen l’autèntic sentit del Dret Eclesiàstic, perquè queda dispersat per tot arreu de l’ordenament jurídic, i per altra part, hi ha una pretensió de mantindre una determinada especialització jurídica en una societat secularitzada, la qual, suposadament, seria indiferent al fenòmen religiós.
14. Quina és la posició del Dret Eclesiàstic de l’Estat entre les ciències jurídiques?
El Dret Eclesiàstic de l’Estat s’inclou en el Dret públic intern, en primer lloc, per tindre caràcter públic, per comprendre en el seu estudi les relacions entre les Confessions religioses i l’Estat; en segon lloc, per ocupar-se del dret públic subjectivu de llibertat religiosa dels individus i les confessiones; en tercer lloc, per contindre nombroses normes constitucionals i administratives referents al factor religiós, les quals, seguns el prof. Escrivá, aborda tenint en compte principalment a l’individu com a persona, preexistent a l’Estat, i en quart lloc, pertany al dret intern perque internes són les seues normes, i perque el Dret Eclesiàstic internacional és una altra ciència jurídica. A tot aixó podem afegir, seguint el prof. González del Valle, que és una branca transversal de l’ordenament jurídic, que resol de forma unitària els problemas que planteja el fenòmen religiós.
A la mort de l’emperador Dioclecià la repressió contra els cristians es va comprobar que havia estat ineficaç i va disminuir. El 30 d’abril de 3012, el seu successor Gal·leri va promulgar a Nicomèdia l’Edicte de tolerància per als cristians en el que per primera vegada el cristianisme deixà de ser considerat una superstició il·lícita. Eixe canvi de política que va continuar decissivament amb l’important Edicte de Milà de l’any 311, promulgat pels emperadors Constantí i Licini, on es va ordenar que “a ningú siga negada la llicència per a seguir o triar l’observància de la religió cristiana, i que és lícit per a qualsevol adoptar la religió que considere que ha de seguir”. D’eixa manera, es va introduïr la llibertat religiosa, especialment dels cristians a tot l’Imperi Romà, i es va assegurar un periode en el que, excepte algún parèntesi, els emperadors tendeixen a afavorir l’Església.
19. Qué és el cesaropapisme?
Suposa la subordinació al Estat dels assumptes eclesiàstics. L’any 380 Teodosi I, amb l’Edicte “Cunctos populos”, va declarar el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà, iniciant una nova política religiosa per la que les religions paganes i les sectes herètiques varen quedar en inferioritat front al cristianisme. La nova política implicava el reconeixement del dualisme cristià, per admetre l’existència d’una jerarquía religiosa, però va generar el cesaropapisme: un sistema de relacions entre el poder polític i l’Església que suposa una important intervenció dels emperadors en matèria religiosa. L’any 395, Honori i Arcadi, fills de Teodosi, varen dividir l’Imperi entre Orient, amb capital a Constantinoble, i Occident, amb capital a Roma. En Orient es va consolidar el cesaropapisme per la llunyania al papat de Roma i per l’actitud dels Patriarques de Constantinoble, que eren un instrument del poder imperial. El cesaropapisme va arribar a la seua máxima expressió amb els nomocànons de l’Emperador Justinià, que eren disposicions imperials civils (“nomos”) i religioses (“canon”), i va estar vigent a l’Imperi d’Orient fins la seua caiguda en mans otomanes al segle XV.
20. Quins són els principis del dualisme gel·lasià?
Com a reacció al cesaropapisme, el Papa Gel·lasi I va formular la primera exposició doctrinal pontificia del dualisme cristià tradicional, en una carta que l’any 494 va dirigir a l’Emperador d’Orient Anastasi I. Els seus punts fonamentals són: a) hi ha dues potestats diferents per al govern del món, la del papa i la de les autoritats civils; b) ambdues potestats són d’origen diví; c) són independents entre sí en els seus ordres respectius de competència; d) cap d’elles està per damunt de l’altra; e) els individus que detenten un o altre poder estan personalment sotmesos a l’altra autoritat en allò que respecta a les seues funcions pròpies, és a dir, els jerarques eclesiàstics, com a ciutadans, han d’obeïr les lleis civils i els governants temporals, com a cristians, han de sotmetre-s als ministres sagrats en allò referent a la vida espiritual; f) la vida espiritual es regeix per la potestat del Papa i dels Bisbes i mereix una més alta reverència perque la dignitat de la vida religiosa és superior a la de la vida temporal; h) però eixa major reverència no es tradueix en un poder del Papa sobre l’Emperador, sino que ambdues potestats són independents.
21. Qué és el hierocratisme?
A diferencia de l’Orient, en Occident el cesaropapisme no va ser massa rellevant degut a la debilitat de l’Imperi Romà d’Occident. L’any 476 va caure Roma com a conseqüència de les invasions dels bàrbars i el seu cabdill Odoacre va deposar Ròmul Augústul, últim Emperador d’Occident. Així va desaparèixer l’estructura jurídica i social romana. L’única estructura que permaneix inalterada és l’Església i al seu voltant es va reconfigurar la societat civil. Els bisbes, que són caps espirituals, varen acabar convertint-se en caps també en allò temporal, i es constitueixen en la primera autoritat de les ciutats. Per tot aixó, el sistema de relacions entre l’Església i l’Estat que acaba imposant-se en Occident en l’Edat Mitjana (segles XII i XIII) és el hierocratisme, que suposa la supremacia del poder espiritual, de l’Església, en l’ordre temporal. Aixó suposa que tampoc en Occident es va respectar l’equilibri expressat pel Papa Gelasi. Però, en aquest cas, el dualisme es va trencar a favor de l’Església, al instaurar-se el sistema de hierocratisme medieval, que va arribar a la seua plenitud als segles XII i XIII, com a conseqüència d’una lenta evolució doctrinal que s’ha descrit com una tendencia a absorbir l’ordre natural en el sobrenatural.
22. Quin va ser el rerefons doctrinal del hierocratisme?
És la doctrina coneguda com agustinisme polític, teoria de la potestat directa, o teocràcia: deformació medieval de la doctrina moral de Sant Agustí que distinguia entre l’ordre natural i sobrenatural. Els autors més radicals admetien la competència directa del Papa en matèria espiritual i temporal i que els reis actuaven com a delegats seus. Mai va ser doctrina oficial de l’Esgléisa, que sempre va respectar el postulat gelasià de distinció de poders. Ara bé, el hierocratisme considerava superior el poder espiritual sobre el temporal, el qual es sotmetia a la jurisdicció de l’Església, la qual influïa en allò temporal mitjançant una potestat indirecta, exercida per a la preservació de la salvació de les ànimes (“salus animarum”), permetent així la competència del Papa en les qüestions temporals on la salvació estiguera en joc, per donar-se la raó de pecat (“ratio peccati”), podent actuar en matèries legislatives, executives o judicials del poder temporal, i inclús, excomulgar als prínceps, que perdien la legitimitat del seu poder i els súbidts quedaven alliberats del seu deure de fidelitat. El hierocratisme es consolida al segle XI amb Gregori VI, i arriba a la seua máxima expressió en la Butla “Unam Sanctam” de Bonifaci VIII (1302).
23. Qué va causar la crisi del hierocratisme?
El pensament de Sant Tomàs ja suposava un trencament amb el sistema teocràtic al recuperar, en clau cristiana, la filosofia d’Aristòtil i la clara distinció entre la creació i allò sobrenatural. Però les càuses varen ser: a) la pèrdua del prestigi del papat per fets dels segles XIV i XV, com ara, la derrota de Bonifaci VIII en el conflicte amb el rei francés Felip el Fermós, el captiveri d’Avinyó, el Cisma d’Occident, les doctrines conciliaristes i la falta de talla espiritual i dots de govern d’alguns papes; b) l’aparició de les monarquies absolutes i el trencament de la idea medieval de “Cristiandat”; c) la doctrina dels legistes de Felip el Fermós de França, que va trencar l’equilibri intern del Dret Comú per a adoptar una actitud crítica envers el Dret Canònic; d) la necessitat de
càrrecs eclesiàstics, mediant la presentació dels candidats; b) el “Placet regio” o “Exequatur”, consistent en la censura a la que eren sotmesos els documents del Papa, controlant la seua eficacia; c) el dret de domini suprem (“ius dominii supremi”), pel que el Monarca controlava els béns de titolaritat eclesial, sometent-los a gravàmens i al pagament d’impostos, i d) el recurs de força en conèixer (“appellum ad abusum”), pel que es concedeix als Tribunals del Rei la facultat de jutjar els pleits ja sentenciats pels Tribunals eclesiàstics.
27. Quines varen ser les principals manifestacions del regalisme en el Dret espanyol?
Són: a) El “Regio Patronato Universal”: des del Concordat de 1753, els reis espanyols tingueren el dret de presentació per als càrrecs eclesiàstics importants, quedant els bisbes espanyols vinculats a la corona. En Amèrica s’anomenà “Vicariato Regio”: allà els reis actuaven en matèria religiosa com a legats o vicaris permanents del Papa, amb autoritat apostòlica; és el “gobierno eclesiástico bajo el patronazgo de S. M.” de les Lleis d’Índies. b) El “pase regio” o “regio exequatur”, per a evitar l’entrada en Espanya de documents eclesiàstics falsificats; en la pràctica, des de Carles III, es va configurar com la potestat real de retindre les butles i altres documents provinents de Roma, per a verificar que no contenien res que suposara un detriment dels drets de la corona. c) La ”Agencia General de Preces”: òrgan estatal que era l’única via per a tramitar les peticions, dispenses i gràcies que es demanaren a Roma. És un complement del passe regi, perquè calia el vist i plau del Rei per a concedir l’exequatur dels rescriptes romans. d) La Inquisició espanyola: d’origen eclesiàstic, era independent de la romana, la qual cosa hi havia un control dogmàtic autònom de les autoritats espanyoles tant de llibres com de persones.
28. Quina influència va tindre la Il·lustració i l’Estat liberal en les relacions entre l’Església i l’Estat?
La Il·lustració va suposar l’aparició de l’Estat liberal, que no reconeix l’Església com a legitim representant del factor religiós. Eixe moviment filosòfic va aparéixer a mitjans del segle XVIII, caracteritzat per un racionalisme radical que rebutjava qualsevol revelació divina no cognoscible per la raó i per un deisme teològic que no nega a Déu peró que el difumina en la natura. La religió sols es considera a l’esfera privada del ciutadà; per això ha de ser regulada pel Dret comú, i es propugna la separació entre l’Església i l’Estat, la igualdat de totes les confessions, la tolerància religiosa i la llibertat de cultes. L’Estat liberal, o separatista, separa l’Església i el poder civil, això va vfer necessaris els Concordats entre l’Església i alguns Estats liberals per a regular les seues relacions. Es també important per la redacció de declaracions de drets de l’home, que mencionen entre els principals drets humans el de llibertat religiosa, com als Estats Units, la Declaració de drets del bon poble de Virgínia de 1776 i, a França, la Declaració de drets de l’home i del ciutadà de 1791, amb postures distintes envers la religió.
29. Cóm es varen plasmar les tendències liberals en relació a la religió als Estats Units?
Als Estats Units d’Amèrica, l’art. 16 de la Declaració de drets del bon poble de Virgínia de l’Any 1776 defensa el respecte del pluralisme religiós, la laïcitat de l’Estat i la seua separació de qualsevol resquici de confessionalitat; ai xi mateix, es consagra el principi de que les lleis no poden reconéixer cap religió però tampoc poden impedir el seu exercici, i, per això, finalment, l’Estat es declara incompetent en matèria religiosa. En eixa línea, concretament, la primera de esmena de la Constitució del 15 de setembre de 1971 diu que: “El Congrés no podrà fer cap llei per el reconeiximent de qualsevol religió (“non stablishment clause”) o per prohibir el lliure exercici del culte (“free exercise clause”), o per limitar la llibertat de paraula o de prensa, o el dret que tenen els ciutadans de reunir-se de forma pacífica i de dirigir peticions al Govern per a la reparació dels errors sufrits”.
30. Quina va ser la postura francesa en relació a la religió?
L’art. 10 de la Declaració de drets de l’home i del ciutadà de l’any 1791, va nàixer com a conseqüència de la Revolució Francessa, i per eixe motiu, en matèria religiosa, solament protegeix les opinions religioses, i es caracteritza per la separació hostil i antirreligiosa, i per una valoració negativa del fenòmen religiós el qual s’identifica amb l’Antic Règim. Per això, tant a França com a la resta de països europeus que varne rebre el corrent liberal a través del Despotisme il·lustrat com a fòrmula política de govern, es va generar un nou regalisme de signe liberal caracteritzat per un intervencionisme en matèria religiosa paregut al de les monarquies absolutes de l’Antic Règim, però amb altra finalitat, i es va generar una abundant legislació especial en matèria religiosa, destinada a eliminar privilegis del passat, a suprimir o limitar les ordres religioses, a democratitzar les estructures internes dels grups religiosos, a desamortitzar els béns eclesiàstics, a estatalitzar l’ensenyament amb escoles publiques i a instaurar el matrimoni civil obligatori.
31. Quina va ser la postura dels totalitarismes del segle XX en matèria religiosa?
Els Estats totalitaris s’oposen a la democràcia liberal, defenen un Estat fort que controle tota la societat i que realitze per sí mateix tot el que és necessari per a la vida de les persones. Al segle XX sorgiren Estats totalitaris marxistes, així com el feixista i el nacional-socialista. En el totalitarisme marxista, dels Estats comunistes com ara l’URSS i els seus satèl·lits, l’Estat és oficialment ateu, basat en una concepció materialista de les persones i de la vida, i propaga l’ateïsme científic; la religió es tol·lera com una cosa residual i a extinguir. Les seues constitucions reconeixen la llibertat de consciència, però la seua actitud era molt hòstil envers la religió. El totalitarisme nacional-socialista alemà propugna la superioritat de la raça ària i és reticent envers les religions tradicionals; en 1933 va signar un Concordat amb l’Esglesia Catòlic, de poca incidència pràctica, però va ser condemnat pel papat a l’Encíclica “Mit Brenneder Sorge” (Amb gran preocupació), de 14 de març de 1937. Per últim, el feixisme italià, més pragmàtic amb la religió (amb l’Església catòlica), amb la que va firmar els Pactes de Laterà, també va ser condemnat a l’Encíclica “Non abbiamo bisogno” (No tenim necessitat) de 29 d’abril de 1931.
Estat com a confessional és indiferent el fet de que admeta o no la separació dels poders temporal i espiritual, el major o menor grau de respecte de les religions distintes a la oficial existents al seu territori, la manera en que faça la declaración de confessionalitat i els mottius que eixe Estat tinga per a expressar la seua confessionalitat. I la expressió “Estat confessional” és una altra de les conseqüències de la Reforma protestant. Per la seua part, l’expressió “Estat laïc”, en el seu sentit original, equival a Estat secular o no sagrat, si bé, paradoxalment, la paraula “laïc” té el seu origen en el Dret Canònic, on designa a les persones batejades que no són clergues. En oposició a l’Estat confessional, un Estat laïc es aquell que: a) No ha de reconéixer cap religió com a religió oficial; b) no ha de protegir especialment cap religió, i c) no ha d’inspirar-se en cap religió a l’hora de legislar.
35. Quins tipus hi ha de confessionalitat?
Hi ha les següents clases de confessionalitat: a) Per la separació dels poders temporal i espiritual: confessionalitat monista, quan s’identifica l’Estat i una confessió religiosa (països islàmics i protestants), i dualista, en els que es distingeix entre el Cap de l’Estat i el Cap de l’Església (països catòlics). b) Pel respecte a les religions no oficials: confessionalitat intolerant quan sols es permet la oficial i es prohibeixen les manifestacions públiques i privades de les demés, o si només es permet el seu exercici a l’àmbit privat; tolerant, quan es permet l’existència d’altres religions, i confessionalitat amb reconeixement de la llibertat religiosa amb limitacions derivades de la confessionalitat. Per cóm es declara: confessionalitat formal, quan es manifesta expressament en la Constitució o en un Concordat (si es declarara oficial el catolicisme), i sustancial, si no es diu expressament (en eixe cas no es cumpleix el primer requisit de la confessionalitat per no haver declaració expressa). La confessionalitat formal, pel motiu pel que es declara, pot ser, sociológica, quan una religió es declara oficial per ser la de la majoria de la població, i teològica, si emet un judici de valor sobre la veracitat o autenticitat de la religió oficial i/o inclou al·lusions als seus dogmes propis.
36. Quins tipus hi ha d’Estat laïc?
Segons l’actitud de l’Estat amb el factor religiós, es distingueixen els següents tipus d’Estat laïc: a) Estats de sana laïcitat o de separació mitigada: són Estats laïcs amb una visió positiva del fenòmen religiós que consideren les associacions religioses com a corporacions o associacions de Dret públic amb capacitat per a adquirir béns i drets; en ocasions firmen amb elles acords de cooperació o Concordats, per la qual cosa es conéixen també com a Estats cooperacionistes. b) Estats de separació plena o absoluta: són Estats laïcs indiferents respecte del fenòmen religiós, al qual ignoren, i consideren les associacions religioses com a qualsevol altra associació, sense tindre en compte les seues especificitats. c) Estats laïcistes: són Estats laïcs hòstils al fenòmen religiós, els quals, ademés de propugnar una separació absoluta, rebutjen qualsevol indici de religiositat en la vida social o política. En alguns casos, els Estats laïcistes poden ser també anticlericals, i, en els casos més extrems, pot haver-hi persecució religiosa. Per tant, tots els Estats laïcistes són laïcs, però no tots els laïcs són laïcistes: no s’han de
confondre dient que és simplement laïc allò que en realitat és laïcista, com es fa en ocasions per ignorància o mala fe.
37. Quins són els sistemes eclesiasticistes actuals en el Dret comparat?
Hi ha Estats no confessionals o laïcs amb sana laïcitat principalment en Europa, com ara, Itàlia o Portugal, i Estats laïcistes com ara França o Mèxic. Després de la desaparició de l’Unió Soviètica, sols queda residualment algún Estat totalitari de ideologia comunista on hi ha persecució de la religió, com a Corea del Nord, Vietnam o China; la resta s’han convertit en Estats laïcs amb major o menor grau de separació entre l’Estat i la religió majoritària del país. La pràctica totalitat dels antics Estats confessionals catòlics s’han convertit en Estats laïcs, i també hi ha molt pocs països de confessionalitat budista, com Bután. Per aixó, hui en dia, la majoria d’Estats confessionals són mussulmans o protestants. Molts dels països confessionals mussulmans, com ara l’Aràbia Saudita, ténen una confessionalitat intolerant cap a la resta de religions, però també hi ha altres on es tolera l’existència de comunitats religioses no mussulmanes, com a Egipte o Iraq, a pesar degrups terroristes que intenten el seu extermini. No obstant, la confessionalitat protestant, també en declive, és molt diferent, perquè es tracta de països democràtics europeus on hi ha autèntica llibertat religiosa, com el Regne Unit.
[Escriba aquí]
per als individus quedava retallada d’eixa manera la llibertat religiosa, el mateix ocurria
en l’ambit comunitari o associatiu de la llibertat religiosa, com plasma l’art. 27 al sotmetre
a una llei especial restrictiva les associacions religioses i a l’hora d’establir unes molt
restrictives bases per a la llegislació republicana referent a les Ordres religioses.
40. Quina va ser la postura del franquisme en matèria religiosa?
El règim franquista torna a la confessionalitat catòlica espanyola de manera
formal, al declarar-la en vàries de les seues “Leyes fundamentales” (art. 6 del “Fuero de
los españoles”, art. 2 de la “Ley de principios del movimiento nacional”, i art. 1 de la
“Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado”) com també en el Concordat signat amb la
Santa Seu el 27 d’agost de 1953. Concretament, l’art. 6 del Fuero de los españoles”,
estableix una confessionalitat amb motivació teològica i intolerant amb les confessions
religioses minoritàries. Aquest article va ser modificat per introduïr la tolerància de les
confessions minoritàries com a conseqüència de l’admissió de la llibertat religiosa per la
pròpia Església catòlica, expressada en la Declaració “Dignitatis Humanae” del Concili
Vaticà II. Un Estat catòlic com era Espanya havia d’adequar les seues normes a les noves
directrius de la religió professada pe l’Estat en aquesta matèria. Per aixó, en 1967 es va
promulgar una llei “reguladora del ejercicio del derecho civil a la libertad en materia
religiosa”, que no és una llei d’autèntica llibertat religiosa, sinò de tolerància religiosa.
41. Quina és la importància, en matèria religiosa, de la transició espanyola a la democràcia del segle XX?
En el temps comprés entre la mort de Franco i l’entrada en vigor de la Constitució
espanyola de 1978 es varen assentar les bases de l’actual tractament jurídic del factor
religiós. Per una part, destaca l’Acord signat el 28 de juliol de 1976 entre Espanya i la
Santa Seu (anomenat com a “Acord bàsic”), que és el primer pas per a la revissió del
Concordat aleshores vigent (de l’any 1953) i en el qual s’estableixen els principis de les
relacions futures entre l’Església i l’Estat i que continúen a hores d’ara: independència i
col·laboració entre ambdues comunitats, llibertat de l’Església catòlica i llibertat
religiosa. Ademés, en eixe Acord, l’Estat renuncia al privilegi de presentació de bisbes, i
[Escriba aquí]
l’Església renuncia al privilegi del fur dels clergues i religiosos. Per altra part, en eixa
época es va promulgar la Llei per a la reforma política, de 4 de gener de1977, la qual,
encara que no parla expressament del factor religiós, fa una menció implícita a la llibertat
religiosa quan al·ludeix als “drets fonamentals de les persones” com a limitadors de la
sobirania per ser uns drets inviolables i perquè vinculen a tots els òrgans de l’Estat.
42. Què són i quins són els valors superiors de l’ordenament jurídic espanyol en la Constitució de 6 de desembre de 1978?
Són els ideals ètics que l’Estat pretén realizar en el seu ordenament jurídic, al que
fonamenten, justifiquen i permeten comprendre. L’art. 1.1º de la Constitució configura
Espanya com un “Estat social i democràtic de Dret” que, a diferència de l’Estat liberal, té
una actitud positiva i activa amb els drets i les llibertats, que han de ser respectats i
promoguts pels poders públics (art. 9.2).
Els valors superiors (art. 1.1 CE) són la llibertat, la justicia, la igualdat i el
pluralisme polític. El seu pressupost és la dignitat de la persona, que segons l’art. 10.1,
fonamenta l’ordre públic i la pau social.
La llibertat i la igualdat són els més trascendentals, i són inseparables perqué
cadascún d’ells és pressupost o condició de l’altre.
La llibertat inclou la llibertat per a fer lo que es vol (“llibertat de” o actuació
inmune) i la de fer allò que s’ha de fer (“llibertat per a” o actuació en forma deguda).
La igualdat és formal (davant la llei) o material (la del major nombre de persones
en la major quantitat de béns possibles).
La justicia (donar a cadascú allò que és seu), implica la llibertat i la igualdat. El pluralisme politic és un valor derivat implícit en la llibertat perqué tothom, com
a ésser lliure, té les seues pròpies creències i opinions.
43. Quin és el valor jurídic i la incidència dels valors superiors en matèria religiosa?
Els valors superiors (llibertat, justicia, igualdat i pluralisma politic, fonamentats
en la dignitat humana) tenen com a conseqüència que el tractament jurídic del factor
religiós ha de tindre un caràcter personalista, perquè la regulació de les matèries religioses
[Escriba aquí]
45. Quina és la natura jurídica i les funcions dels principis informadors del Dret Eclesiàstic de l’Estat espanyol?
Els principis informadors del Dret Eclesiàstic de l’Estat son principis civils que
manifesten la idea que té la societat civil sobre sí mateixa i sobre l’Estat que vol en matèria
religiosa, i son jurídics perquè informen tota la legislació específica espanyola en matèria
religiosa.
Per tant, en primer lloc, són principis civils, no religiosos, perquè contenen els
valors del poble espanyol en matèria religiosa, i manifesten una idea de societat civil i
d’Estat, no una concepció religiosa; i en segon lloc, son principis juridics, perquè es la
voluntat del poble espanyol que la qüestió religiosa siga resolta pel Dret, que s’ha
d’inspirar en eixos principis. Són principis informadors per expresar els valors superiors
del poble espanyol en matèria eclesiástica.
Les seues funcions són: a) La funció integradora, que serveix per a unificar i sistematitzar la complexitat,
heterogeneïtat i dispersió de les matèries del Dret Eclesiàstic dins de l’ordenament jurídic
espanyol, al qual, per tant, dóna unitat interna i el configura com una branca autónoma
del Dret espanyol.
b) La funció hermenéutica: per servir de criteri interpretatiu de les normes, per a
previndre llacunes i per a resoldre analogies jurídiques.
c) la funció civilitzadora: perquè la regulació del factor religiós es fa des d’una
perspectiva civil o política.
46. Quina és la diferència entre els principis de llibertat i de igualdat religiosa i els drets fonamentals de llibertat religiosa i d’igualdat religiosa?
Els principis informadors de llibertat religiosa i d’igualdat religiosa també es
configuren com a drets fonamentals de la persona en la Constitució de 1978. Les
diferències que hi ha entre eixos dos principis informadors i els corresponents drets
fonamentals són:
a) Els principis tenen com a destinataris els poders públics, mentre que els drets
fonamentals ténen com a titulars a les persones.
[Escriba aquí]
b) Els principis informadors indiquen cóm s’ha de legislar, i cóm s’ha d’interpretar
i aplicar l’ordenament jurídic, mentre que els drets fonamentals atorguen facultats al seu
titular i creen obligacions als demés.
c) Els principis informadors no són directament invocables pel ciutadà en via
judicial perquè no van dirigits a ell i no li atorguen facultats tutelables pels tribunals,
mentre que la violació d’un dret fonamental atorga al seu titular una acció judicial per a
reclamar davant els tribunals.
47. Qué suposa el principi de llibertat religiosa en l’ordenament juridic espanyol?
El principi de llibertat religiosa permet la major llibertat i la mínima restricció
necessària del dret fonamental de llibertat religiosa. Suposa la incompetència de l’Estat
per a definir-se en matèria religiosa perquè eixa definició està només en mans dels
ciutadans.
Aquest principi té dues acepcions: una negativa (que comporta la immunitat de
coacció i la no confessionalitat) i una altra positiva (de promoció de la llibertat religiosa).
Així, la acepció negativa suposa un deure d’abstenció en intervindre en matèria
reliosa per part de l’Estat, per una part, perquè el ciutadà té la total immunitat de coacció
per a autodeterminar-se en matèria religiosa, lo qual suposa que l’Estat ha de respectar
l’acte de fe i la pràctica religiosa tant dels individus com de les comunitats religioses. Per
altra part, l’Estat té prohibida la concurrencia amb els ciutadans en la realització d’actes
de fe, per la no confessionalitat de l’Estat.
La acepció positiva, deriva de que Espanya és un Estat social, i suposa l’obligació
estatal de promocionar i possibilitat l’exercici real i efectiu dels dres i llibertats (art. 9.2º
de la Constitució), d’on naixen els deures de promoció, foment i garantía de la llibertat
religiosa.
48. Qué significa el principi d’igualdat en matèria religiosa?
La igualdat, en la Constitució, es un valor (art. 1.1º), un principi (arts. 9.2º i 14) i
un dret fonamental (arts. 14 i 53.2º). Com a principi té la dimensió d’igualdat real o
material i d’igualdat jurídica o formal.
