Renaixement i Religió, Resúmenes de Religión

¡Descarga Renaixement i Religió y más Resúmenes en PDF de Religión solo en Docsity!

Xavi Pascual Closa 4t A

Index:

 Renaixement  Tòpics del Renaixement  Luteranisme  Calvinisme  Anglicanisme  La ciència en el Renaixement  L’art renaixentista italià  Difusió europea del Renaixement  Bibliografia

Renaixement:

El Renaixement és una època artística, i per extensió cultural, que dóna inici a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el SEGLE XVI. Tot i que el terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos , publicada el 1570 , no fou fins al SEGLE XIX que aquest concepte no va rebre una àmplia interpretació historicoartística. El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'edat mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món i l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme. Des de Vasari s'acostuma a prendre com a moment fundacional del renaixement en l'art la polèmica construcció de la cúpula de la Catedral de Florència, Santa Maria de les Flors (Santa Maria del Fiore), de l'arquitecte Filippo Brunelleschi. Brunelleschi va desenvolupar la tècnica de la perspectiva, un altre element d'objectivació de la realitat normalment associat al renaixement. En literatura s'acostuma a prendre la publicació del Decameró ( 1353 ), de Giovanni Boccaccio (1313-1375) com a punt d'inflexió entre els modes gòtics o medievals i la nova manera narrativa, tot i que la Commedia de Dante Alighieri (1265-1321) ja era cantada públicament en dialecte toscà abans, a partir del 1330. La Commedia va ser reanomenada precisament per Boccaccio La Divina Comèdia posteriorment. Vasari havia formulat una idea determinant, el nou naixement de l'art antic grec i romà, que pressuposava una marcada consciència històrica individual, fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista. De fet, el renaixement trenca, conscientment, amb el que qualifica amb ple menyspreu, d'estil de bàrbars o, més tard, de gots; que al seu torn havia estat la desviació del romànic justament per a desmarcar-se del Papa i la tradició clàssica italiana; per tornar a aquestes idees i estil. Pel mateix motiu el renaixement s'oposa a l'art contemporani del nord d'Europa, que segueix evolucionant des de l'art gòtic. Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el renaixement significa una ruptura amb la unitat estilística que fins a aquell moment havia estat supranacional:

El terme vol dir estrictament aprofita la vida i és una invitació al gaudi i a l'amor, amenaçats sempre per la fugacitat de l'existència i la ràpida degradació de la bellesa. A la idea creada per Horaci, el segle XVI hi suma un motiu paral·lel, provinent de la poesia del llatí Ausoni, l'anomenat collige, virgo, rosas que es tradueix en el suggeriment d'aprofitar la joventut abans la vellesa no s'imposi sobre el cos de les noies.

Beatus ille

La tradició de l'evocació de la naturalesa cal anar a cercar-la en el poeta Teòcrit i en Virgili i Horaci. L'edat mitjana la reforça en poetes com el Dant o Petrarca i el renaixement la reprèn. La naturalesa hi té una imatge idealitzada, bucòlica i serveix sovint de marc a les converses d'uns pastors ideals que parlen d'amor. En la poesia ascètica i mística, per contra, la visió de la naturalesa va lligada al desig de perfecció espiritual. El beatus ille s'entén com el motiu de feliç de qui ha fugit del brogit del món urbà i troba la pau i l'oci en el camp. Horaci l'incorpora en les seves odes, i Fray Luis de León el fa transcendent en el seu cant de vida retirada.

Luteranisme:

El luteranisme és una tendència imperial protestant cristiana basada en els ensenyaments i les doctrines establertes a l'Antic i el Nou Testament. Martí Luter va ésser un sacerdot catòlic que volia reformar les pràctiques i les doctrines desvirtuades i humanitzades que l'Església Catòlica duu a terme. Per això, es considera que el començament del luteranisme és el començament de la branca protestant del cristianisme L'inici del luteranisme, i per conseqüència de la Reforma Protestant, va ser el 31 d'octubre de 1517 , el dia en què el professor Martí Luter va clavar un escrit amb 95 tesis (declaracions) relacionades amb els dogmes i les pràctiques catòliques sobre la porta de l'Església de Tots els Sants (una pràctica comuna per a convidar a altres professors als debats universitaris), al costat del castell de Wittenberg, Saxònia (Alemanya). El luteranisme es basa en la doctrina exclusiva de la Paraula de Déu, és a dir, la Santa Bíblia. Els pilars bàsics del Luteranisme són: La Gràcia, la Fe i la Paraula.  Gràcia: La gràcia és l'actitud i predisposició de bondat i compassió de Déu, ensenyada a l'home pecador que no pot salvar-se per si mateix.  La Fe: La fe és l'acceptació de Jesucrist, per part del pecador penedit, com a seu únic Salvador. La fe salvadora és aquella que creu i fa seu allò que Crist va aconseguir per nosaltres i el que ens ha promès. La fe és dipositar la confiança en el perdó dels pecats i la salvació, únicament en Jesucrist. La fe no és un acte o mèrit humà, és obra de l'Esperit Sant. La salvació sense fe és impossible.  La Paraula: Els Luterans ensenyen que, en tots els seus termes, la Bíblia és la Paraula de Déu. Tots els fets escrits en ella són veritablement certs. La Bíblia s'interpreta així mateix. És l'única font d'ensenyances i normes de conducta de l'Església. El seu missatge principal és la Salvació per Fe en Jesucrist, per la qual cosa ha de ser diligentment escoltada i estudiada. Quant als sagraments, se celebra el baptisme, i el Sant Sopar (Comunió). En el Sant Sopar, el cos i la sang de Jesucrist són presents (no simbòlicament) mitjançant la fe. Dintre de

l'estructura eclesial, no hi ha jerarquies. Les congregacions (esglésies luteranes locals) s'autoadministren econòmicament. Tots els membres són tractats en el mateix nivell de respecte. En contrast amb les doctrines catòliques, els luterans neguen les indulgències, el purgatori, la intervenció dels sants i la validesa de les oracions per als difunts, entre altres aspectes de la doctrina.

Calvinisme:

El calvinisme és una denominació cristiana protestant basada en els ensenyaments teològics del reformador Joan Calví (Jean Cauvin).

Història i influencia del calvinisme

Joan Calví va tenir una influència internacional important en el desenvolupament de la Reforma Protestant, des de l'edat de 25 anys, quan va començar a escriure la seva primera edició dels "Instituts de la Religió Cristiana" el 1534 , i publicat el 1536. Aquesta obra, la qual va ser revisada en diverses ocasions durant la vida de Calví, a més de la col·lecció nombrosa de cartes pastorals i comentaris bíblics són la font de la gran influència constant que ha tingut sobre totes les denominacions del Protestantisme al llarg de llur història. El creixement de la importància de les esglésies reformades, i de Calví, pertanyen a la segona fase de la Reforma Protestant, període en el qual es van conformar les esglésies evangèliques després de l'excomunió de Martí Luter de l'Església Catòlica. Calví, d'origen francès, es va exiliar a Suïssa. Havia signat la confessió luterana d'Augsburg el 1540 , però la seva influència va ser major en la Reforma Suïssa, la qual no era luterana sinó que estava basada en els ensenyaments d'Hudrlich Zwingly. Els ensenyaments i la doctrina protestant estaven evolucionant de manera independent a Martí Luter, sota la influència de molts escriptors i reformadors, dels quals Calví va ser preeminent. La Pau de Westfàlia de 1648 , que va acabar la Guerra dels Trenta Anys donava reconeixement legal als calvinistes. Encara que el calvinisme es pot referir principalment a la doctrina de les esglésies calvinistes, ha estat una peça clau en el fonament de la doctrina protestant, i ha influenciat a nombrosos teòlegs no relacionats amb l'església calvinista per se, com Franciscus Gomarus, el fundador de l'església presbiteriana, John Bunyan, un teòleg baptista i al teòleg nord-americà Jonathan Edwards, qui va protagonitzar l'avivament espiritual anomenat "El Primer Gran Desvetllament" als Estats Units.

Anglicanisme:

L'anglicanisme o l'església anglicana és una denominació cristiana protestant que segueix les doctrines establertes per l'Església d'Anglaterra. Atès que l'origen de l'anglicanisme difereix de la resta de les denominacions protestants, teològicament comparteix doctrines amb l'Església Catòlica i el Protestantisme, però, històricament s'ha considerat part del moviment protestant, i la llei britànica la reconeix com a església protestant.

Història

L'església Anglicana estableix el seu origen històric en la missió de sant Agustí de 597 , qui va ser enviat pel papa per realitzar l'evangelització dels anglesos. Amb el suport dels cristians residents de Kent, va establir la seva església a Canterbury, i es va convertir en el primer arquebisbe de Canterbury. Anglaterra va ser una nació catòlica fins al 1534 , quan es va separar oficialment de Roma durant el regnat d'Enric VIII. La ruptura es va provocar per la negació del papa Climent VII a anul·lar el matrimoni d'Enric amb Caterina d'Aragó, tieta del rei Carles V, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic el 1527. El 1529 Enric VIII va redactar un manuscrit de fonts antigues que provaven que la supremacia espiritual pertanyia al monarca i demostrava la il·legalitat de l'autoritat papal. L'Església d'Anglaterra va reconèixer a Enric VIII com autoritat suprema el 1531 , encara que el rei volia aconseguir un acord amb el papa. El 1532 l'Església va començar a trencar els vincles amb l'Església Catòlica, donant autoritat sobre les qüestions matrimonials a l'arquebisbe de Canterbury qui va anul·lar el matrimoni d'Enric. Finalment, el 1534 es va proclamar l'Acte de Submissió del Clergat, amb el qual es donava fi a la influència del papa, i confirmava als reis d'Anglaterra com a caps suprems de l'Església d'Anglaterra. Malgrat la separació de Roma, l'Església d'Anglaterra sota Enric VIII va romandre essencialment catòlica en teologia. El papa Lleó X, havia donat el títol de fidei defensor, defensor de la fe, a Enric VIII, principalment pels seus atacs contra el luteranisme. Però, amb el creixement de la fe protestant en el continent a poc a poc la doctrina anglicana va ser influenciada pel protestantisme, especialment durant el segle XVII. Avui, no existeix una Església Anglicana única, sinó que, diverses esglésies accepten l'autoritat de l'arquebisbe de Canterbury i la teologia de l'Església d'Anglaterra, entre d'elles l'Església Episcopal Escocesa i les esglésies episcopals.

Doctrina

L'Església d'Anglaterra es considera una església reformada i protestant i alhora dins de la tradició catòlica: reformada ja que la doctrina protestant l'ha influït, ja que no accepta l'autoritat del Papa; catòlica ja que declara ser la continuació de l'església apostòlica i universal, i no pas una nova formació, a més que conserva l'estil litúrgic de la missa i l'adoració catòlics. En molts aspectes l'anglicanisme manté una política de tolerància d'idees. Per això, hi ha faccions molt ortodoxes i conservadores i faccions carismàtiques. Aquesta tolerància també ha permès el sorgiment de doctrines que es consideren liberals, i el 1998 l'església acceptà els homosexuals com a membres de ple dret de l'església però exigint el celibat, i el 2 de novembre de 2003 l'Església Episcopal ordena el primer bisbe que es reconeix homosexual.

La ciència en el Renaixement:

L'observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes van preparar el camí de la ciència moderna, els avanços més importats de la qual es van realitzar en el camp de la geografia, l'anatomia, la navegació, la impremta, la rellotgeria i els mètodes financers. En medicina va destacar Andreas Vesal que va realitzar una detallada descripció del cos humà i per primer cop va unir la teorització i els ensenyaments mèdics amb la pràctica. L'aragonès Miquel Servet va demostrar cap al 1553 l'existència de la circulació pulmonar. El 1543 es va publicar De Revolutionibus orbium coelestium, obra de Nicolau Copèrnic, defensa que la Terra, com tota la resta de planetes, descriu "una revolució anual al voltant del Sol, on es troba el centre del món". Durant el Renaixement, les facultats de medicina italianes van destacar pels seus estudis anatòmics. El cos humà va ser objecte de disseccions i exploracions que, malgrat no donar uns resultats concrets en la lluita contra les malalties, van posar les bases de l'anatomia, la fisiologia i la patologia modernes, tot començant a trencar l'autoritat clàssica i la tradició màgica de la medicina. En general, els humanistes van conrear tot tipus d'obres descriptives que abraçaven els diversos camps de l'experiència humana. Però la ciència dels segles XV i XVI no va crear cap gran innovació, excepte en el sistema copernicà. Tanmateix, la descripció de la realitat immediata va obrir les portes a la revolució científica del segle XVII.

Els Estats italians com a bressol del Renaixement

La península Itàlica estava formada per una sèrie d'Estats, com ara Venècia, Florència, Milà, Estat Pontifici i Nàpols. La pressió que s'exerceix des de l'exterior impedí que, com en altres nacions, es desenvolupés la unió dels regnes o Estats; no obstant això, sí que va produir-se l'enfortiment de la consciència cultural dels italians. Des d'aquests supòsits foren les ciutats les que es convertiren en centres de renovació artística. A Florència el desenvolupament d'una rica burgesia ajudarà al desplegament de les forces del Renaixement: la ciutat es converteix en punt de partida del nou estil, i sorgeixen, sota la protecció dels Mèdici, les primeres obres que des d'aquí es van a estendre a la resta d'Itàlia. Mentre que a Itàlia s'estava desenvolupant el Renaixement, a la resta d'Europa es manté el gòtic en les seues formes tardanes, situació que es manté, exceptuant casos concrets, fins a començaments del segle XVI. A Itàlia l'enfrontament i convivència amb l'antiguitat clàssica, considerada com un llegat nacional, va proporcionar una àmplia base per a una evolució estilística homogènia i de validesa general. Per això, allà, és possible el seu ressorgiment i precedix totes les altres nacions. Fora d'Itàlia, l'antiguitat clàssica suposarà un cabal acadèmic assimilable, i el desenvolupament del Renaixement dependrà constantment dels impulsos marcats per Itàlia. Artistes importats des d'Itàlia o formats allà, fan el paper de vertaders transmissors.

Característiques artístiques

De forma genèrica hom pot establir les característiques artístiques del Renaixement en tres:

1. La tornada a l'Antiguitat. Ressorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com els ordres clàssics, la utilització de motius formals i plàstics antics, la incorporació d'antigues creences, els temes de mitologia, d'història, així com l'adopció d'antics elements simbòlics. Alhora hi ha una voluntat d'estudi dels monuments antics i de teorització sobre els sistemes de proporcions per captar l'esperit del classicisme i no només les seves formes. Per tant no en serà una còpia servil, sinó la penetració i el coneixement de les lleis que sustenten l'art clàssic.
2. Ressorgiment d'una nova relació amb la Naturalesa com a model a imitar o perfeccionar. La millor pintura és la que s'assembla més al natural i aquesta imitació no és incompatible amb la recerca de la bellesa ideal en el sentit platònic, ja que l'artista ha de seleccionar les formes per captar la bellesa. En conseqüència aquesta nova relació amb la naturalesa va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es convertirà en la principal ajuda d'un art que es preocupa per fonamentar racionalment el seu ideal de bellesa. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Naturalesa, com en l'Antiguitat, no s'orienta a fer el coneixement de fenomen casual, sinó a fer la penetració de la idea.
3. L' actitud antropocèntrica : «l'home com a mesura de totes les coses» implica el descobriment i l'aplicació sistemàtica de les lleis de la perspectiva lineal, tant per a projectar edificis com per a crear un espai dimensional en la pintura i l'escultura. Aquesta nova predisposició artística és essencialment cultural i pressuposa en l'artista una formació científica que, alhora, li permet alliberar-se d'actituds medievals.

Arquitectura

Des de Vasari, s'acostuma a prendre la construcció de la cúpula de la Catedral de Santa Maria de les Flors a Florència, de l'arquitecte Filippo Brunelleschi, com l'inici del Renaixement. No tant des del punt de vista estilístic, perquè segueix encara alguns patrons formals gòtics, sinó pel que va representar d'afirmació del valor de l'artista i el tècnic individual enfront dels gremis medievals. S'explica que Brunelleschi, després d'estar-hi treballant uns anys, va trobar la solució per a la cúpula i va voler ser recompensat en conseqüència. En negar-se els gremis a acceptar un tracte diferenciat, Brunelleschi va abandonar l'obra. Incapaços de seguir la construcció, tècnicament molt complexa, van haver de tornar a cridar Brunelleschi, qui va augmentar les seves exigències. L'arquitectura és la manifestació artística on s'observa més aviat la influència de l'antiguitat clàssica. Aquesta influència es posa en evidència en dos aspectes: d'una banda la utilització dels elements formals de l'art grec i roma i, d'altra banda, la racionalització de l'espai. Quant als elements formals, es tornen a utilitzar els ordres clàssics tal com els havia definit Vitruvi (toscà, dòric, jònic, corinti i compost), l'arc de mig punt desplaça l'arc apuntat i la cúpula de mitja esfera pren el lloc dels cimboris gòtics, les estructures arquitravades, els entaulaments i frontons, els cassetons.

Música

En no conèixer la música grega o romana amb tanta precisió com l'arquitectura i l'escultura, la música renaixentista no es produí com una restauració de l'antic. La música d'aquesta època fou una culminació de l'anterior (Ars nova) cercant naturalitat, proporció i harmonia entre text i melodia. Les característiques principals foren:  Apropament entre la música religiosa i la profana.  Més equilibri entre les veus.  Major sentit imitatiu al contrapunt.  Desenvolupament progressiu dels instruments, que poden acompanyar les veus i a vegades substituir-les. (També tenen un paper important en l'acompanyament de la dansa).  S'amplia el camp d'acció de la interpretació musical a temples, universitats, però també salons, corts, etc.  El músic adquireix una major importància social. De la música vocal religiosa en destaca:

1. Motet: composició polifònica sobre textos sacres de moderada extensió. Interpretat majoritàriament en els serveis religiosos. Fou molt important durant tot el renaixement. Destaquen les figures de Josquin Des Prés, Giovanni Pierluigi da Palestrina i Orlando di Lasso entre molts d'altres.
2. Missa: es desenvolupa sobre les parts de l'ordinari: kyrie eleison; Gloria in Excelsis Deo; Credo; Sanctus i Agnus Dei. Els compositors es podien basar en del cant pla però també en la música profana, a excepció de la Missae sine nomine (missa sens nom) que no estava inspirada en cap tema preexistent.

Teatre

En aquest període les ciutats creixen molt ràpidament i apareixen nous espectadors, com els artesans o els comerciants, que demanen un teatre de diversió, sense arguments doctrinals ni polítics. Aquest nou públic farà que les companyies no hagin de sortir de gira per mostrar els seus espectacles i possibilita la creació dels primers teatres permanents, els corrals de

comèdies, construïts als patis interiors de les illes de cases. Així, les companyies ambulants poden estabilitzar-se en els nuclis urbans.

Difusió europea del Renaixement:

Llevat del Renaixement hispànic, aquest estil artístic no deixà un senyal gaire profund en els interessos estètics europeus. El Renaixement és un moviment essencialment italià i és difícil de parlar de vertader Renaixement fora de la península Itàlica. Amb tot, la pintura assolí una difusió més gran que la resta d'activitats plàstiques, fet lògic si es considera que és més fàcil exportar pintures i gravats que escultures o palaus.

El Renaixement hispànic

L'art renaixentista no s'imposà plenament als territoris peninsulars fins al segle XVI. En l'arquitectura, l'art gòtic va seguir sent l'estil predominant al llarg de tot el segle XV i principis del XVI. Hi ha influència de l'estil itàlic al palau de Carles V a l'Alhambra (obra de Pedro Machuca) i a la catedral de la mateixa ciutat. En canvi, l'arquitectura renaixentista hispànica es desenvolupà amb l'estil herrerià, caracteritzat per l'austeritat i la solemnitat, com el monestir de San Lorenzo de l'Escorial; i amb altres edificis d'estil plateresc, caracteritzat per una decoració abundant i delicada, com en la façana de la universitat de Salamanca. L'escultura hispànica rebé influències del Renaixement italià, però els escultors plasmaren la intensitat del sentiment religiós més que no pas la bellesa ideal. La majoria d'obres són talles de fusta de colors vius. Entre els escultors destacà Alonso Berruguete. La pintura es caracteritzà per la preocupació de la perspectiva i les mesures anatòmiques, l'aplicació de diverses gammes tonal en els colors i les ombres seguint els ensenyaments italians. El Greco destacà per sobre de tots els altres pintors. Feu pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; destacà per l'ús del color i les figures allargades. De la seva obra, molt àmplia, destaca L'enterrament del comte d'Orgaz, extraordinària pintura classicista de la composició, amb característiques manieristes i contrastos de llum. Un altre autor destacat fou en Luis de Morales.

El Renaixement nòrdic

El Renaixement artístic no fou a Alemanya una temptativa de resurrecció de l'art clàssic, sinó una renovació intensa de l'esperit germànic, motivat per la Reforma protestant. Albrecht Dürer (1471-1528) és l'artista més universal del Renaixement alemany per les seves pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art. La seva obra ja fou reconeguda i admirada en tot Europa en vida i imposà l'empremta de l'artista modern, enllaçant la reflexió teòrica amb la transició decisiva entre la pràctica medieval i l'idealisme renaixentista. Exercí una profunda influència en els artistes del segle XVI del seu propi país i dels Països Baixos. Dürer va comprendre la imperiositat d'adquirir un coneixement racional de la producció artística. Després de la Reforma el mecenatge de la noblesa alemanya se centrà en primer lloc en l'arquitectura, per la capacitat d'aquesta per a mostrar el poder i prestigi dels governants. Així