¡Descarga resumen percep. y más Resúmenes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
MÒDUL 1.
Introducció a la psicologia de la percepción
MÒDUL 2.
Percepció visual
MÒDUL 3.
Percepció auditiva
Cada un dels sentits capta una qualitat diferent de l'objecte o del feno- men percebut, i el coneixement final s'obtindrà unint les parts de les informacions que ofereixen els diferents sistemes sensorials.
1.Definició audició
Els sentits, inclosa la via auditiva, són els mitjans de comunicació que té el nos- tre organisme amb el món exterior. Sense ells viuríem en un estat d'aïllament, sense saber què passa al nostre voltant, i també estaríem en constant situació d'alarma, en no percebre els riscos que ens envolten, ja que els sentits ens do- nen informació vital que ens permet relacionar-nos amb l'entorn de manera segura i independent.
l'audició, junt amb la vista, és un dels sentits més útils que tenim, perquè tots dos conformen el nostre sistema d'alerta primari davant de situacions de l'entorn potencialment perilloses. A més, aquests dos sentits es recolzen mútuament, de manera que quan un d'ells baixa el seu rendiment, l'altre s'aguditza com a forma de compensació.
“L'estudi de l'audició s'emmarca en l'àmbit més extens de l'estudi de la percepció, la qual es pot concebre, en sentit ampli, com l'activitat cognitiva induïda per la presentació física de l'objecte a través dels sentits” (García-Albea, 1999).
l'audició s'activa per l'emissió de sons, que es du a terme a través del sistema auditiu, i que informa el sistema cognitiu so- bre diferents atributs de les fonts sonores (identificació, localització en l'espai, etc.).
En resum,
Com sabem, l'audició és un procés molt important per a la nostra vida quotidiana que possibilita diferents funcions. D'una banda, facilita el fet d'estar informat constantment del que passa al nostre voltant, sense necessitat d'atendre els estímuls sonors en forma voluntària (funció de fons). Així mateix, ens permet mantenir-nos alerta i conèixer la procedència i el tipus de so (funció d'alerta). Finalment, dóna el sentit de flu- ïdesa que tenen els sons que formen el codi del llenguatge, la qual cosa ens permet comunicar-nos amb altres persones (funció sociològica).
2.Descripció anatomicofuncional del sistema auditiu humà: de l'orella al cervell.
aspectes de la vida quotidiana, ha d'executar tres tasques bàsiques per tal que hi puguem sentir: -Enviar l'estímul sonor als receptors. -La recepció,la persona"decideix"sentir,o el que és el mateix,classificar entre el que constitueix únicament "soroll" i el que realment desitja o ha de sentir.
-Transduira que st estímul a fi de transformar el que només és un canvi de pressió en senyals elèctrics.
-Processar els senyals elèctrics per tal que indiquin les qualitats de la font de so, com ara el to, la sonoritat, el timbre i la localització.
Cal que en el procés d'audició hi intervinguin diferents estructures:
L'orella externa (Pavelló auditiu o orella i Conducte o canal auditiu): Capacitat de l'orella externa per a millorar la intensitat dels sons, fenomen conegut com a ressonància.
L'orella mitjana L'orella interna El nervi auditiu El sistema nerviós central
3.L'estímul auditiu: el so
S'ha de comprendre el so segons un doble vessant:
-A partir d'una definició física : Quant al fenomen físic, se centra en l'esdeveniment acústic, i entén el so com una sèrie de canvis en la pressió de l'aire, una ona de pressió o sonora, que es propaga a través de l'aire o en un altre mitjà material
El so és una ona mecànica que no pot desplaçar-se en el buit, ho fa a través d'un mitjà material (aire, aigua, cos sòlid), longitudinal , ja que el moviment de les partícules que transporta l'ona es desplaça en la mateixa direcció de propagació de l'ona, i esfèrica , perquè les ones sonores són ones tridimensionals que es desplacen en tres direccions i actuen com si fossin esferes radials que surten de la font de pertorbació en totes les direccions.
-A través d'una definició perceptiva o psicològica: L'experiència auditiva que tenim quan hi sentim
Sons:
Sons elementals o tons purs: tenen una sola freqüència, per exemple els causats per un diasapó (eina que sembla una forquilla amb dues pues que quan es dóna un cop vibra) o per instruments electrònics.
Sons complexos o tons complexos:
diferents freqüències simples, son els sons harmònics; els sons emesos per instruments musicals, la veu humana, el so d’un vehicle,...
La Teoria de Fourier diu que qualsevol so complex pot ser determinat a partir dels seus components o ones sinusoïdals simples.
La velocitat en què es transmet el so variarà depenent del material a través del qual viatgin les ones sonores, així com també variarà en funció de la temperatura del mitjà de transport (un augment de temperatura, augmenta la freqüència de les interaccions entre les partícules que transporten la vibració i pot provocar que augmenti la velocitat). Per exemple el so que viatja en un material sòlid és més ràpid que el que ho fa en un medi líquid, i al seu temps el líquid és més ràpid que el material gasós; això es deu a la densitat de les partícules del material del medi de transport.
4. Paràmetres del senyal acústic
4.1.Longitud d'ona
Indica la mida d’una ona, la distància entre el principi i el final d’una ona completa (cicle), indica la durada del so: so llarg, so curt... el llindar temporal mínim és de 40 mil·lèsimes de segon, per sota d’això només percebrem un “plop”. Cada so es pot dividir en quatre fases:
-Attack: segment de temps en què el so va del seu estat de repòs al seu estat de màxima amplitud.
-Decay: el so disminueix d’intensitat fins a trobar la seva amplitud més estable.
-Sustain: sosteniment, estat gairebé estacionari, el so pot considerar-se inalterable.
-Release: caiguda, procés d’extinció, el so es va extingit fins que desapareix completament.
4.2.Freqüència
Altura del so, quantitat de vegades o nombre d’oscil·lacions (ones completes) que es produeixen per unitat de temps. Es mesura en cicles per segon i s’expressa en hertzs (Hz). L’orella humana percep sons entre 20 Hz i 20.000 Hz (20 kHz) vibracions per segon (interval d’audició), tot i així la major sensibilitat es troba entre 1.000 i 4.000 Hz; el nivell de freqüències de la veu humana oscil·la entre 250 Hz i 3 kHz tot i que hi ha alguns fonemes que es troben situats entre 4 i 8 kHz. Amb l’edat es perd audició, per exemple la degeneració de la presbiacúsia. L’espectre de freqüències audible als éssers humans es pot subdividir en funció dels tons.
-Freqüència baixa o tons greus: va des dels 16 Hz als 256 Hz
-Freqüència mitjana o tons mitjans: entre 256 Hz i 2 kHz
Es tracta de l’atribut psicològic del so, percebut subjectivament; i per tant no es podrà mesurar de manera directa sinó que es compararà amb altres sons coneguts. En relació entre sonoritat i intensitat, l’audició humana no és un procés lineal sinó logarítmic, sons amb dues intensitats molt diferents poden produir-nos la mateixa sensació de sonoritat, per exemple sentirem molt baixet un to de 30 Hz que tingui 65 dB i un to de 1 KHz amb 2 dB ens produirà la mateixa sensació de sonoritat. Així com també dos sons amb la mateixa intensitat sonora i amb freqüències diferents (sons isòsons) es presenten com a qualitativament diferents peròs tenen la mateixa sonoritat. La sonoritat també depèn de magnituds com la freqüència del so, la amplitud, la durada del so i fins i tot de la sensibilitat de l’orella de l’oient. Per a mesurar el nivell de sonoritat s’utilitzarà les unitats de fon i sonia. -El fon: unitat de mesura de la sonoritat, equivalent a 1 dB la freqüència del qual és 1 MHz (1.000 Hz)
-La sonia : la sonoritat d’un to de 1 MHz amb un nivell d’intensitat de 40 dB. Una sonia correspon a un nivell de sonoritat de 40 fons, i un canvi doble de la sonoritat en sonies està associat a un canvi de 10 fons en el nivell de sonoritat.
● Llindar auditiu o d’audició: intensitat mínima de so que necessita una persona per tal que pugui començar a sentir. Per sota d’aquest llindar, el so és imperceptible. Entre 0 i 5 dB, tot i que només en casos excepcionals podem sentir senyals amb un volum inferior a 3 dB.
● Llindar del dolor: intensitat o potència màxima que és capaç de suportar la orella humana, a partir de la qual el so produeix sensació de dolor. Per sobre d’aquest llindar el so ens molesta. Entre 110 1 130 dB.
● Llindar de confort: sensació més còmoda i agradable d’estimulació sonora.
● Llindar diferencial: diferència més petita que pot ser detectada entre dos estímuls: diferència mínima perceptible (DMP), per tal de distingir sons.
4.6.Tonalitat
Dimensió psicològica provocada pel so que ens permet ordenar i classificar els sons segons la seva altura, des dels més greus (persona amb veu ronca, un baix elèctric...) fins als més aguts (persona amb veu cridanera, un violí, una guitarra elèctrica...). Per exemple en l’escala musical es registren set tons col·locats en ordre de més greu a més agut: do, re, mi, fa, sol, la, si. L’augment de freqüència suposa l’augment de tonalitat percebuda, per això les freqüències altes s’associen amb els tons més aguts i les freqüències baixes es relacionen amb els tons més greus. Existeixen diverses teories per tal de comprendre els mecanismes que incideixen en la percepció de la tonalitat del so.
Teories de la percepció de la tonalitat
-Ta de la ressonància de Helmholtz: determinats òrgans de l’orella interna actuen com a ressonadors; la membrana basilar està composta per un conjunt de fibres transversals que es
troben sintonitzades amb l’objectiu de ressonar davant d’una freqüència concreta; una determinada freqüència produiria estimulació en la fibra sensible a aquesta freqüència, i activaria les fibres nervioses que hi ha en aquesta àrea de la membrana basilar i llavors es produiria l’anàlisi del so en l’orella interna, abans que l’estimulació arribés al cervell. La ressonància és el fenomen que es produeix quan un cos capaç de vibrar és sotmès a l’acció d’una força periòdica, i el seu període de vibració coincideix amb el període de vibració característic d’aquest cos. En aquestes circumstàncies, el cos vibra, i llavors augmenta de forma progressiva l’amplitud del moviment després de cada una de les actuacions successives de la força. Un exemple per entendre aquest fenomen consisteix a prendre dos diapasons capaços d’emetre un so de la mateixa freqüència i col·locar-los l’un al costat de l’altre; quan en fem vibrar un, l’altre emet, de manera espontània, el mateix so,
nerviós que ha estat estimulat. Békésy va plantejar un model de la còclea que li van permetre mostrar que les ones de pressió en el fluid coclear s’ajustaven a una ona que es desplaçava a la membrana basilar, és a dir, els canvis de pressió que se succeeixen a la còclea fan que la membrana basilar vibri en forma d’una ona que es desplaça; com que aquesta ona varia d’un moment a l’altre, és difícil visualitzar el seu efecte global a la
membrana basilar, però podem especificar el seu efecte global determinant el desplaçament màxim causat per l’ona en
Basant-nos en la diferència interaural de temps, i amb l’ajuda d’alguns altres paràmetres com la
pressió sonora (les pressions inferiors indiquen més gran distància), la freqüència (els sons més llunyans sonen sords), el moviment (els sons propers semblen moure’s amb major rapidesa) i la reflexió del so (si el so ens arriba directament –so directe– o es reflecteix en els diferents objectes que ens envolten –so indirecte–), som capaços de localitzar de manera bastant eficaç els sons que ens envolten. Altres efectes que actuen en la localització del so son:
Retard temporal: efecte que es produeix quan un mateix so causat per la mateixa font sonora gairebé mai no és igual per una orella que per l’altre, ja que les ones sonores recorren un trajecte diferent en un cas i en l’altre, excepte quan les dues orelles es troben equidistants a la font.
L’efecte Haas o efecte de precedència o efecte de prioritat: el so prové de diverses fonts independents; és la percepció d’un sol so a partir de la presència dels dos estímuls sonors emesos des de diferents llocs en un curt espai de temps. un oient sent dos sons molt similars, distanciats per un breu interval de temps (50-100 ms), de manera que se sent aquell so que arriba primer.
L’efecte de la longitud d’ona: els sons per sobre de 1.000 Hz que tinguin una longitud d’ona petita (inferior a 30 cm), només seran rebuts per un dels dos sentits, ja que el cap funciona com una pantalla que evita que tota la intensitat del so arribi a l’orella que es troba situada en el costat oposat a la direcció de la qual prové el so.
L’emmascarament: se senten dos sons d’intensitat diferent de manera simultània, fins la punt que el so fort emmascara la presencia del so suau, el qual no se sent. Existeixen diferents tipus d’emmascarament:
● Emmascarament temporal: es produeix quan un so suau es troba proper en el temps a un altre so de més gran amplitud. Segons la posició temporal dels dos estímuls sonors:
Postemmascarament: el to de més amplitud es presenta en primer lloc. Preemmascarament: el primer to és el de menys amplitud.
● Emmascarament freqüencial: es presenta quan dos tons arriben simultàniament a l’orella; dos sons de baixa freqüència emmascarats per sons d’alta freqüència, o a la inversa.
● Emmascarament en diferents direccions: Cap endavant: el so emmascarador precedeix l’emmascarat Cap enrere: el so emmascarador apareix mil·lèsimes de segon després del so emmascarat
Simultani: els dos sons sorgeixen alhora Cap a dalt: sons de baixa freqüència emmascaren els d’alta freqüència Cap a baix: sons de baixa freqüència emmascaren mitjançant un nivell intens els sons d’alta freqüència
El to musical és la qualitat del so mitjançant la qual l’orella li assigna un lloc en l’escala musical, la
qual cosa permet distingir entre sons greus i sons aguts. El to musical no es correspon amb un paràmetre físic, sinó que es tracta d’una creació dels éssers humans.
7.Percepció de la parla
Interpretació d’un senyal auditiu amb un significat. La informació acústica que arriba a l’orella és analitzada i categoritzada com un codi de manera que l’estímul és la parla, el mitjà és l’aire i el sentit estimulat és l’orella.
La percepció del llenguatge s’ocupa dels processos d’extracció d’informació del senyal acústic o gràfic, per tant s’ocupa tant dels processos inicial d’anàlisi del senyal, com dels processos més complexos en què l’anàlisi és sintacticosemàntic. Procés de la percepció del llenguatge: l’essència de la comunicació verbal és la transmissió d’informació (missatge) des del parlant (emissor) a l’oient (receptor), a través del senyal parlant (canal de comunicació). Per tal que l’oient pugui comprendre un missatge lingüístic s’han de donar les tres premisses següents:
-Descodificació o conversió de l’ona sonora de la parla en models d’activació de les fibres del nervi auditiu, de manera automàtica, cosa que ens permet discriminar els sons: l’audició
-Aquestes representacions neurològiques son convertides en unitats lingüístiques, segmentades, classificades i categoritzades pel sistema nerviós central del subjecte, que pren un paper actiu: la percepció
-L’anàlisi auditiva ha de complementar-se amb el fonètic, el fonològic, el lèxic, els sintàctic, el semàntic i el pragmàtic, perquè així es porti a terme la interpretació del missatge, l’assignació del contingut gramatical, semàntic i conceptual, i tingui lloc la comprensió.
-La informació entrant es complementa amb informació que tenim emmagatzemada en la memòria (a curt i a llarg termini) i ens ajuda a complementar informació incompleta, o bé a discernir la informació que ens interessa d’un soroll.
En la parla s’utilitzen els dos processos bottom-up (la informació va de l’orella al cervell) i top- down (en la nostra memòria disposem de models que ens ajuden a descodificar la informació que entra i a completar la que falta).
7.1.Unitats bàsiques del llenguatge
