¡Descarga Excepciones Constitucionales: Estados de Alarma y Setge - Prof. Vintro y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
SUSPENSIÓ DELS DRETS I LLIBERTATS
1. Introducció: estats excepcionals El constitucionalisme és conscient de la necessitat que hi ha d’articular mecanismes per a que l’Estat de dret pugui superar situacions de crisis que representen un risc polític i social. Per això s’han adoptat dos tipus de mesures: - Modificació del règim de distribució de funcions entre els poders de l’Estat basat en un esforç de les facultats ordinàries del poder executiu. - Limitació/suspensió de l’exercici de determinats drets i llibertats dels ciutadans.
L’article 55 CE del capítol V títol I fa referència a una sèrie de situacions excepcionals que permeten la màxima limitació de drets i llibertats, i per tant la suspensió del seu exercici. Es contemplen dues formes de suspensió de drets i llibertats en situacions excepcionals:
- Suspensió de caràcter general (art. 55.1, en relació amb el art. 116 CE).
- Suspensió individualitzada (art. 55.2).
A totes les constitucions democràtiques hi ha una previsió d’estats excepcionals per a determinades circumstancies, i per tant, això implica la suspensió de drets que es pot donar en dues dimensions: general y individual.
1.1. Suspensió general Els estats excepcionals: article 55.1 y 116 CE; LO 4/1981 tenen un abast territorial i general (tot el territori o una gran part). En l’ article 55.1 ens parla de l’abast general/territorial. Els drets que poden ser suspesos són article 17 (detenció), article 18 apartat 2 i 3 (inviolabilitat del domicili), article 19 (residència), article 20 aparat 1a i d (llibertat d’expressió), article 21 (reunió/manifestació), article 28 apartat 2 (vaga) i article 37 apartat 2 (treballadors conflicte col·lectiu). Només aquests drets poden ser suspesos quan s’acordi la declaració de l’estat d’excepció o de setge en els termes previstos a la CE. Exceptuant l’article 17 apartat 3 per la declaració de l’estat d’excepció.
Estat d’excepció i setge suspensió de drets i de llibertats. Estat d’alarma limitació de l’exercici de drets i llibertats.
L’ article 116 determina en quin moment es pot declarar l’Estat d’excepció i per tant, es pot donar la suspensió. Relació entre article 55.1 i 116 CE.
TRES ESTATS EXCEPCIONALS
1. ALARMA
Previst a l’article 116 i la LO 4/1981 i legitima quines coses o aspectes han de passar per a que es declari aquest estat, qui la pot declarar (procediment) i per últim mesures concretes, drets afectats i tipus d’afectació dels drets. No suspensió. Sí limitació de drets i llibertats.
LO 4/1981: Supòsits L’Estat d’alarma s’ha de vincular amb estats de catàstrofes naturals (ex: inundacions) o altres que tinguin a veure amb alguna paralització molt greu de serveis públics (ex: vaga dels controladors aeris).
Article 116 CE: Procediment El pot declarar estrictament el Govern , l’única cosa que ha de fer és informar al Parlament (però el parlament NO l’autoritza, la declaració NOMÉS la fa el poder executiu). El termini màxim és de 15 dies i si aquest termini es volgués prorrogar aquí SÍ que intervé i es necessita la autorització del Parlament. Aquest decret haurà de determinar l’àmbit territorial al qual s’estén els efectes de la declaració.
LO 4/1981: Efectes Respecte a les mesures, en l’Estat d’alarma no hi ha una suspensió de drets, el que hi ha és una afectació/ restricció d’exercici dels drets (ex: limitar la circulació de persones o vehicles).
- Totes les autoritats civils de l’Administració Pública del territori afectat per la declaració, els cossos de policia autonòmics i locals quedaran subjectes a les ordres de l’autoritat competent.
- Per mitjà del decret de declaració de l’Estat d’Alarma es podran adoptar les següents mesures (restricció dels drets fonamentals).
- Limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores o llocs determinats, o que aquestes hagin de seguir una sèrie de requisits especials.
- Practicar requises temporals de tot tipus de béns i imposar prestacions personals obligatòries.
- Intervenir i ocupar transitòriament locals: exceptuant els domicilis privats.
- Limitar o racionalitzar l’ús de serveis o el consum d’articles de primera necessitat.
- Impartir les ordres necessàries per assegurar el proveïment dels mercats i el funcionament dels serveis i dels centres de producció d’afectats.
2. EXCEPCIÓ
L’estat d’excepció s’utilitza com a instrument de reacció davant les crisis que generen alteracions greus de l’ordre públic interior. Article 13 de la Llei orgànica 4/1981 es limita a exigir la concurrència d’una alteració greu de l’ordre públic que no es pugui restablir mitjançant l’exercici de les potestats ordinàries. Aquí SÍ que hi ha suspensió de drets.
LO 4/1981: Supòsits Es pot declarar l’estat de setge quan es produeixi o s’amenaci amb produir-se una insurrecció o acte de força contra:
- La sobirania i la independència.
- La integritat territorial.
- L’ordenament constitucional.
Article 116 CE: Procediment La decisió és una decisió íntegra del Parlament adoptada per majoria absoluta/qualificada del Congrés dels Diputats a proposta exclusiva del Govern. Per tant, proposta feta pel Govern, aprovació en mans del Parlament (meitat més un). El Congrés en aquesta declaració haurà de determinat l’àmbit territorial, la duració i les condicions de l’estat de setge.
LO 4/1981: Efectes La declaració de l’estat de setge podrà preveure:
- Els efectes previstos pels estats d’alarma i d’excepció.
- La suspensió de les garanties del detingut previstes en l’art. 17.3 CE.
- Els delictes que durant la seva vigència queden sotmeses a la jurisdicció militar.
El Govern de l’Estat per altra banda:
- Haurà d’assumir les facultats extraordinàries previstes en el Dret.
- Haurà de designar l’Autoritat militar que, sota la seva direcció, haurà d’executar les mesures que procedeixin. Aquestes mesures es dictaran mitjançant bandos.
En resum, en l’ estat d’excepció i en l’ estat de setge els drets i llibertats que poden ser suspesos:
- Drets relatius a la llibertat i a la seguretat persona.
- Dret a la inviolabilitat del domicili.
- Dret al secret de les comunicacions.
- Dret a la llibertat de circulació i residència.
- Dret a la llibertat d’expressió, a la producció i creació literària, artística, científica...
- Dret de reunió i manifestació.
- (^) Dret de vaga i l’adopció de mesures de conflicte col·lectiu.
La suspensió és una mesura excepcional de caràcter transitori que en cap cas serà legitima si és desproporcionada a l’alteració de l’ordre públic produïda, sinó que s’haurà d’adaptar al cas. La seva finalitat és garantir la superació de la crisis i tornar a la normalitat. Tots els actes d’autoritat governamental adoptats en aquest temps són impugnables en via jurisdiccional. No es podrà procedir a la dissolució del Congrés dels Diputats mentre que estiguin declarats alguns dels estats d’excepció. I en el cas que el Congrés estigués dissolt o hagi finalitzat el seu mandat en el moment de la proclamació d’algun d’aquests estats les competències del Congrés seran assumides per la Diputació Permanent.
1.2. Suspensió individual Es projecten individualment sobre determinades persones concretes en relació a determinats fets que hagin comès aquestes persones. L’article 55.2 preveu la suspensió individual dels drets, es projecta singularment (determinades persones), aquests drets són només els recollits en l’article 17.2 (termini de la detenció policial
preventiva) i 18.2 i 18.3 (inviolabilitat del domicili o inviolabilitat de les comunicacions). Només se li poden suspendre aquests drets a aquelles persones que siguin investigades per la possible comissió de delictes que tinguin a veure amb accions terroristes principalment. No cal l’autorització del jutge per suspendre els drets, però tal i com diu “necessària intervenció judicial” sí que es necessari que almenys el jutge ho sàpiga. Actualment aquesta legislació està vinculada a la normativa de la LO 4/1966 de la reforma de la llei de Enjudiciament Criminal.
Les mesures més concretes que es poden dur a terme en afectacions principals són:
1. Detenció preventiva. Article 520 bis L.E.CR. La intervenció judicial és pot prolongar amb autorització judicial prèvia amb més de 72h que es preveu en l’article 17 CE. **Aprovació.
- Inviolabilitat del domicili. Article 553 L.E.CR.** El registre del domicili no requerirà l’ordre judicial, però un cop efectuat el registre s’ha d’informar el coneixement immediat al jutge competent. Aquí només comunica però no necessita aprovació. **Mera comunicació.
- Secret de les comunicacions. Article 579.4 L.E.CR.** La interrupció de les comunicacions serà ordenada pel Ministre d’interior o el Director General de Seguretat i serà comunicada a posteriori al jutge competent. Mera comunicació.
EL PRINCIPI D’IGUALTAT
1. INTRODUCCIÓ HISTÒRICA
1.1. Revolucions liberals El principi d’igualtat neix amb les revolucions liberals i amb les declaracions de drets i principis generals que hi ha en les constitucions que sorgeixen dintre del marc liberal. És una fonamentació de caràcter formal i entesa com d’igualtat davant la llei, se li aplica a tothom de la mateixa manera. El sentit inicial per tant és aquest de que hi hagi igualtat davant la llei. Aquesta igualtat formal davant la llei està recollida en l’article 6 de la Declaració de dret de l’home i el ciutadà l’any 1789.
1.2. La construcció de l’Estat democràtic i social D’aquesta concepció purament formal es passa a la construcció de l’Estat democràtic i social que es consolida amb la SGM, es produeix una evolució del principi d’igualtat, per això es passa a consolidar i a formar un sentit que no es només la de igualtat davant la llei, sinó que ara també hi ha igualtat en la llei. Aquesta igualtat en la llei el que dóna rellevància en el contingut
Seguint amb l’article 14 s’ha de dir que té dos preceptes:
- (^) Igualtat en la llei: es basa en la norma. No pot significar una obligació de tractament igual en tots els casos. La diferència de tracte s’accepta sota determinades condicions, per tant, s’ha de distingir entre aquells casos en que un tractament diferent o desigual serà legítim (normalment aquells que partien d’una situació prèvia de desigualtat).
- Igualtat en l’aplicació de la llei: es basa en els òrgans que aplicant la norma (poder judicial i Administració), i mirar si aquests l’han aplicat als destinataris de la mateixa manera que ho han fet en ocasions anteriors o si l’han aplicat de manera distinta. En definitiva, no serà una obligació aplicar sempre la norma de la mateixa manera, sinó que s’hauran de veure aquells casos on la diferència és legitima y quan es discriminació.
Article 14 CE recull:
- Principi d’igualtat dret a no ser discriminat.
- Identifica algunes de les causes que tradicionalment han estat discriminatòries i desposar de forma expressa la prohibició d’aquestes.
- Dret a no ser tractat de manera desigual en relació amb un altra persona que estigui en una situació equivalent, exceptuant que hi hagi una justificació objectiva i raonable.
ARTICLE 9.
Als poders públics els hi correspon promoure la llibertat i la igualtat del individu i dels grups que les integren sigui una real (material) y formal. Acabar amb els obstacles que impedeix o dificultin la participació dels ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social. El mandat dels poders públic per promoure les condicions que facin real la igualtat dels individus ha de partir d’un previ enteniment que comprengui que no totes les persones es troben en situacions iguals, sinó que poden arribar a ser molt desiguals, i els poders públics no poden ser indiferents a aquest problema sinó que han d’implicar-se activament en la superació d’aquestes desigualtats.
Apartat 9.3 CE Interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.
3. TITULARITAT
- Espanyols: tal i com recull l’article 14 “ Los españoles son iguales ante la ley”.
- Estrangers: segons el règim jurídic dels drets que se’ls hi és aplicable (article 13).
- Persones jurídiques privades.
- Persones jurídiques públiques: no poder ser titulars del dret a no ser discriminat, només en relació a la igualtat davant la llei.
4. CARÀCTER RELACIONAL: EL TERME DE COMPARACIÓ
El dret a la igualtat no existeix en abstracte ni aïlladament, sinó que sempre existeix en relació a algú o alguna cosa, en relació a relacions jurídiques concretes, per això es diu que és un dret relacional. El dret a la igualtat és reivindicable sempre que s’aporti un terme de comparació i davant de supòsits substancialment equivalents/comparables el tractament que han de fer els poders
públics o la llei ha de ser el mateix. És a dir, aquella persona que al·legui que se l’ha tractat de manera diferent haurà de:
- (^) Indicar respecte quines situacions jurídiques corresponents se li ha donat un tracte diferent a una altra persona.
- Aportar un terme de comparació amb el que es consideri una situació equivalent, i demostri que se l’ha tractat de manera diferent i perjudicial. 5. CLÀUSULA GENERAL D’IGUALTAT DAVANT LA LLEI Tractament igual davant de situacions iguals. Aquest tractament correspon tant als poders públics com als particulars a la hora d’aplicar la llei. Constitueix un límit en exercici del poder legislatiu per no vulnerar cap d’aquests supòsits de prohibició de discriminació de l’art. 14. També cal dir connectant amb la necessitat de vincular aquesta clàusula amb l’article 9.2, aquesta concepció més tradicional i clàssica s’ha d’harmonitzar amb l’admissibilitat de règims jurídics diferenciats a partir del es altres accepcions del principi d’igualtat.
6. IGUALTAT EN LA LLEI
6.1. Concepte El concepte d’igualtat en la llei diu que s’ha de tractar d0igual manera als iguals i desigualment als que estiguin en situació desigual. Per tant, per determinar si s’ha respectat aquest principi s’haurà d’establir si realment els destinataris de la norma es troben en una situació igual o si es donen circumstàncies que les diferencien. No qualsevol tracte desigual serà admissible.
6.2. Igualtat, diferència i discriminació La igualtat en la llei no impedeix la diferència, sinó que la exigeix quan els destinataris es troben un situacions desiguals, de manera que no tot tractament desigual serà discriminatori i legítim. Així, si es donen determinats requisits la desigualtat serà acceptable. Aquests requisits es troben en la sentència del TC 112/2006, la qual senyala que per a que la diferenciació introduïda per la norma no es consideri discriminatòria ha d’existir una “justificació objectiva i raonable”. Requisits:
- Una finalitat constitucionalment admissible : ha d’existir una absència de contradicció entre la finalitat perseguida i la norma constitucional, és a dir, que no vagi en contra de la CE. I el tracte desigual ha de tenir per finalitat la protecció de valors o drets constitucionals.
- Congruència entre les normes subjectes a comparació : han de tenir una estructura coherent. Ha d’haver-hi una congruència entre el tractament desigual que es disposa i la finalitat. No seria acceptable un tracte desigual que no tingui res a veure amb la finalitat.
- Proporcionalitat amb la finalitat perseguida : els mitjans adoptats per aconseguir la finalitat han de ser proporcionals en relació a la consecució de dita finalitat, és a dir, que no siguin desproporcionats.
6.3. Discriminació inversa i acció positiva Tractar de manera igual als iguals i desigualment als desiguals. Las mesures de discriminació inversa i d’acció positiva són dues formes de posar l’acció dels poders públics al servei de
La jurisprudència constitucional ha especificat el conjunt de requisits que han de donar-se per a que es produeixi aquest canvi de criteri en l’aplicació d’una norma i que no resulti contrària al principi d’igualtat en l’aplicació de la llei. El poder judicial pot no atenir-se als precedents. La jurisprudència és evolutiva però ha de seguir uns paràmetres tal i com diu la sentència 13/2004. Aquesta sentència exigeix:
- Aportar el tertium comparationis: comprovar que s’hagin donat solucions diferents a casos substancialment idèntics.
- Alteritat: existència d’alteritat en els supòsits contrastats, per tant, no s’admet la comparació amb el cas presentat.
- Identitat del òrgan judicial: les resolucions han d’haver estat emeses pel mateix òrgan. És a dir, només és possible comparar actuacions diverses del mateix òrgan.
- Argumentació i fer perdurar el nou criteri: si es canvia de criteri s’ha de fer d’una manera raonable que justifiqui la solució donada al cas. 7.4. En relació als particulars La jurisprudència ha conclòs dient que el principi d’igualtat no està únicament dirigit als poders públics; però els particulars no estan vinculats a ell de la mateixa manera a com ho estan els poders públics en relació als ciutadans. Per tant, als subjectes privats se’ls imposa la prohibició de incórrer en discriminacions contràries a l’article 14 CE. Els particulars quan estableixin relacions jurídiques entre ells ho poden fer amb qui vulguin i acordant el que desitgin, sempre que amb ell no estiguin discriminant per alguna de les raons que enuncia l’article 14 de la Constitució. D’altra banda, hem de separar del cas aquells particulars que exerceixin funcions públiques, d’aquesta manera diem que la seva actuació és equivalent a la de la pròpia administració per a la que actuen.
TUTELA JUDICIAL EFECTIVA
1. Introducció El dret a la jurisdicció com a dret fonamental i com a pressupost necessari per l’existència d’una protecció judicial de la resta de drets fonamentals es troba garantit en l’article 24. És un dret fonamental substantiu exigible en tots els procediments judicials.
Dret de la tutela judicial efectiva: dret que consisteix en tenir lliure accés als tribunals per sol·licitar d’aquests la tutela d’un dret subjectiu o d’un interès legítim i obtenir una resolució fonamentada en Dret, sigui favorable o no. I aquest dret és entès com aquell dret de caràcter instrumental que permet la defensa jurídica dels drets i interessos legítims mitjançant un procés decidit per un òrgan jurisdiccional.
Article 24.1 “Todas las persones tienen derecho a obtener la tutela judicial efectiva de los jueces y tribunales en ejercicio de sus derechos e intereses legítimos. Sin que en ningún caso pueda producirse indefensión ”. La titularidad es aplicable a totes les persones, incluidos los extranjeros. Prohibición de la indefensión.
Article 24.2 “Asimismo, todos tienen derecho al Juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, aun proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia”. El que fa aquest apartat és establir una sèrie de garanties del procediment judicial. Per una banda estan les garanties comunes exigibles a tots els procediments judicials, i per altra banda hi ha algunes que son especifiques del procediment penal. La llei regularà els casos que per raó de parentesc o de secret professional, no estarà obligat a declarar sobre fets presumptament delictius.
2. La tutela judicial com a dret a la jurisdicció: contingut i prohibició de la indefensió 2.1. Contingut - Accés a la jurisdicció: es concreta en el dret a ser part en un procés i de poder promoure l’activitat jurisdiccional. Els poders públics tenen una obligació positiva en interpretar i aplicar les llei de la manera més favorable possible per l’efectiva iniciació del procés.
- Dret a una resolució de fondo sobre la qüestió que es planteja: aquell que exerceix el procediment judicial/acció judicial, i es admesa a tràmit té dret a una resolució; aquesta decisió no cal que sigui favorable, el tribunal també pot resoldre en sentit contrari i es considerarà igualment respectat el dret a la tutela judicial efectiva.
d. Dret a la defensa i a la assistència lletrada.
- (^) Dret a escollir un advocat.
- Dret a ser assistit en tot procés per un advocat.
- Assistència legal gratuïta quan sigui necessari per demostrar-se la insuficiència dels mitjans.
e. Dret als mitjans de prova.
- No és un dret que es practiqui en totes les proves que se sol·liciten en el procés, només les pertinents per tal de defensar els seus interessos.
- La valoració de la prova és competència del tribunal ordinari, no qualsevol prova ha de ser necessàriament admissible. El jutge, si creu que aquestes proves no són adequades té la potestat per dir que no seran acceptades (aquest rebuig pot ser objecte d’apel·lació).
- Nul·litat de les proves inconstitucionals, vulnerant el dret fonamental al secret de les comunicacions o altres drets també fonamentals.
f. Dret a una procés sense dilacions indegudes.
- Per a que existeix una dilació indeguda s’han de complir una sèrie de requisits: a. Que la causa no es resolgui en un període raonable. b. Inactivitat del jutge o tribunal. S’avalua amb relació a la conducta dels litigants i a la complexitat del procés. 3. Les garanties específiques del procediment penal.
- Coneixement de l’acusació: el imputat ni tan sols se l’ha processat, nomes és objecte de l’obertura de la via penal.
- Autoprotecció (dret a no confessar-se culpable). No està obligat a declarar, ni obligat a declarar que ell és culpable. Només està obligat a assitiar-hi.
- Presumpció de innocència. Un mentre que no és condemnat ell és innocent, per això s’ha d’intentar declarar que es culpable. Fins a la resolució judicial una persona és sempre innocent.
- Dret a no declarar per raons de parentesc o secret professional en els termes prevists per la llei a propòsit de determinats delictes.
