¡Descarga Take Home 2 y más Apuntes en PDF de Sociología de la Educación solo en Docsity!
Abans de res indica:
Nom i Cognom: Núria Serrano García Llibre/Articles que t’estàs llegint o que has llegit: Aprendiendo para el amor o para la violencia. Las relaciones en las discotecas. Pàgines – capítols que has llegit: Tot el llibre.
FRAGMENT:
La escuela no es responsable de las desigualdades sociales y no las cambia*
La creación de grupos de niveles no tiene sino una débil influencia sobre los resultados obtenidos. En fin, ni el volumen global de los recursos que afectan a una escuela ni ninguna política escolar fácilmente caracterizable tienen influencia notable sobre las capacidades intelectuales o los resultados escolares de los alumnos. Incluso si vamos más allá de la igualdad de oportunidades y colocamos los recursos de manera desproporcionada para favorecer las escuelas cuyos alumnos tienen realmente los peores resultados y las menores oportunidades de adquirir un diploma, esto no mejoraría mucho sus perspectivas. Las informaciones de que se dispone no nos dicen por qué la calidad de la escuela tiene tan pocos efectos sobre los resultados de los tests. Surgen tres posibles explicaciones. Primera, los niños parecen verse más influidos por lo que ocurre en casa que por lo que pasa en la escuela. Pueden estar más influidos igualmente por lo que acontece en la calle y por lo que ven en la televisión. Segunda, los administradores tienen muy poco dominio de los aspectos de la vida escolar que afectan verdaderamente a los niños. Redistribuir los recursos, refundir los programas, todo esto raramente cambia las relaciones cotidianas entre profesores y alumnos. Tercera, incluso cuando las escuelas ejercen sobre los niños una influencia excepcional, es poco probable que los cambios que se producen allí existan en la edad adulta. Por ejemplo, para modificar de modo sensible la renta de los adultos hace falta una variación considerable de los resultados de los tests a nivel de primaria. Todos los indicios que hemos examinado hacen pensar que la igualdad de oportunidades no puede hacernos progresar mucho hacia la eliminación de los desniveles. (…) *Jencks, Ch. Y Bane, M: Schools and inequality, en “Saturday Review” y “Washington Post”, 17 abril 1972. Recopilado en Gras, A. (1976) Textos fundamentales. Sociología de la educación, Ed. Narcea: Madrid (pág. 278-283)
- Situa el text en la perspectiva teòrica de la sociologia (sistèmica – subjecte – dual). Fes referència a, com a mínim, un autor de cada una d’aquestes perspectives i el seu concepte teòric clau. Argumenta la
teva resposta fent referència als continguts i debats treballats a classe.
Dintre de la sociologia existeixen diferents enfocaments que poden classificar-se en tres perspectives: la perspectiva sistèmica, la perspectiva subjectiva i la perspectiva dual. Cadascuna es diferencia segons la seva realitat social, en la que està basada.
La perspectiva subjectiva està basada en la realitat social que està determinada per les accions i decisions dels individus i dels grups. Els autors més destacats dintre d’aquesta perspectiva són: Shütz, Searle i Berger.
Alfred Shütz creia que les persones protagonitzen les accions socials, i no pas els sistemes. També creu que els subjectes donen sentit a la realitat i en donar-li sentit, la creen. A més, creu que podem crear pràctiques educatives quan creem sentit.
Shütz parteix del “Món de la via” d’Husserl, on Shütz diu que és el transfons d’autoevidències i conviccions inqüestionades que usen els participants en els processos cooperatius d’interpretació, és a dir, el transfons que es crea qiam i concepte s’adequa a la ment i es comparteix la mateixa idea entre un grup d’iguals, en conclusió es refereix al que donem per descomptat. Com per exemple quan anem pel metro i pugem per les escales mecàniques i sabem que hem de deixar un lloc a mà dreta per deixar passar a les persones que vulguin pujar-les caminant.
El problema arriba quan es confronten mons de vida diferents, de diferents cultures, es aleshores quan neix la necessitat de precisar les característiques diferents que tenen els dos mons i, per tant, moltes accions s’han de deixar de donar per descomptat.
Berger i Luckmann, que eren alumnes de Shütz consideraven la perspectiva del subjecte com el procés mitjançant el qual els individus d’una societat o d’una cultura aprenen i interioritzen un conjunt de normes, valors i formes de percebre la realitat, fet que comporta que els individus tinguin les capacitats necessàries per desenvolupar-se en la interacció social amb altres individus. Aquests autors creen que hi ha dues socialitzacions la primària, que es dóna a la infància, i està orientada cap a la interiorització del món adult, i la socialització secundària, que es dóna a la adultesa, i està orientada a
disfunció de la religió són les guerres que es creen per la pròpia religió i diferencies entre les mateixes.
Merton, a més, diferencia dues funciones dins del sistema o subsistemes: les funcions manifestes i les funcions latents. Les primeres fan referència a les conseqüències conscients de les institucions i actes socials i les segones fan referència a les conseqüències generalment no reconegudes per part dels participants del sistema o subsistema. Com per exemple referent a la segregació educativa, la funció manifesta seria que els infants aprenguin el que els hi manca o que estiguin millor atesos, i la funció latent seria que els infants que són segregats no molestin a la resta de la classe.
L’última perspectiva, la perspectiva dual posa èmfasi en dos aspectes els sistemes i el subjecte. Els autors més destacats dintre d’aquesta perspectiva són Habermas, Beck i Tourine.
La perspectiva dual es troba en el context del pas de la societat industrial al pas de la societat de la informació.
L’element clau d’aquesta perspectiva es troba en la selecció i processament de la informació d’on neix la necessitat de reflexió i comunicació entre les persones, és a dir, que les persones puguin establir un diàleg dialògic per reflexionar i poder arribar a l’acció dels temes tractats.
La perspectiva dual es basa en quatre característiques principals: la radicalització de la modernitat, el protagonisme dels actors socials, el paper central del diàleg i el consens i el sentit i el reencant en la comunicació.
En les principals institucions sorgeix la crisis de legitimitat que les buida de significat i funció. Amb aquesta perspectiva es realitza la recerca de nous punts de referència per poder donar sentit a les seves vides. La perspectiva dual afirma que les persones, com a individus, som capaces de decidir i transformar les nostres vides.
Com he esmentat anteriorment, dintre d’aquesta perspectiva podem destacar el paper d’Habermas. Aquest autor destaca el paper del subjecte i del diàleg. També és l’autor de la teoria de l’acció comunicativa on hi destaca sis conceptes importants: les pretensions, la racionalitat, les accions, la teoria de l’argumentació, les concepcions del llenguatge i la comprensió de les ciències socials.
En el primer concepte sobre les pretensions, trobem que hi ha de dos tipus: les pretensions de poder, que es refereixen a la voluntat d’imposar una acció per la força ja sigui física o simbòlica, on els
arguments són imposats per la força i es relaciona amb la violència, la dictadura i la violació; i d’altra banda trobem les pretensions de validesa, que fan referència a la voluntat d’arribar a un acord a través de la força dels arguments. Dintre d’aquesta trobem tres conceptes a destacar: la veritat, que científicament sigui verdader o fals, la rectitud, que èticament sigui bo o dolent i els estàndards de valors, que estèticament sigui bonic o lleig.
El segon concepte d’aquesta teoria, la racionalitat, fa referència a l’ús que fan els subjectes capaços del llenguatge i acció. Dins d’aquest concepte trobem també dos altres conceptes: la racionalitat instrumental, que fa referència a l’ús instrumental del saber, on els subjectes es proposen unes finalitats i volen aconseguir-les, com per exemple incorporar estratègies competitives per incrementar el rendiment de l’aula; i la racionalitat comunicativa, que fa referència al saber com a enteniment que prové tant del món objectiu com de la intersubjectivitat, com per exemple incloure la veu de tota la comunitat educativa per decidir la millor manera d’incrementar el rendiment l’aula. Habermas afirma que amb aquest últim tipus de comunicació qualsevol persona pot dialogar amb una altra.
El tercer concepte de la teoria de l’acció comunicativa són les accions. En trobem quatre tipus: teològica o estratègica, on l’actor escull el millor mitjà per aconseguir un fi, cada actor fa un càlcul de les decisions dels altres com en la publicitat; regulada per normes, on l’acció i la decisió s’orienten segons les normes comuns com per exemple les salutacions; dramatúrgica, on l’acció presenta una determinada imatge; i comunicativa.
El quart concepte d’aquesta teoria és l’argumentació, que afirma que el que fa possible que les persones arribem a un acord racional és una afirmació que porta amb si mateixa pretensió de veritat i raons que l’avalen. No obstant, la pretensió pot ser falsejades si s’aporten proves, és a dir si hi ha una argumentació.
El cinquè concepte d’aquesta teoria d’Habermas és l’ús del llenguatge, en trobem dos tipus: perlocucionari i ilocucionari.
El llenguatge perlocucionari té objectius no explícits, en canvi el llenguatge ilocucionari té objectius explícits en la comunicació. D’altra banda, el llenguatge perlocucionari té la voluntat de causar un efecte en l’oient, és a dir, d’aconseguir alguna cosa, en canvi, el llenguatge ilocucionari té la voluntat d’enteniment. Per últim el llenguatge perlocucionari té una racionalitat instrumental, d’això es pot veure un exemple al llibre “Aprendiendo para el amor o para la violencia” on un noi veu factible enrotllar-se amb una noia perquè els seus amics li han dit que és molt probable que la noia accepti, s’ho proposa i ho aconsegueix, en canvi, el llenguatge ilocucionari té una racionalitat
El fragment del text exposat el situo dins de les teories de la reproducció. Donat que els estudis previs de les teories de la reproducció afirmen que “Les escoles no són responsables de les desigualtat i no les canvien”. Amb aquesta afirmació confirmo que el text es basa en aquesta teoria donat que el text ens expressa la mateixa idea amb fragments com aquest: “ni el volumen global de los recursos que afectan a una escuela ni ninguna política escolar fácilmente caracterizable tienen influencia notable sobre las capacidades intelectuales o los resultados escolares de los alumnos”, que ens fa entendre que l’escola no pot modificar les classes socials, no pot superar les desigualtats socials, el mateix que defensen les teories de la reproducció.
Dins de les teories de la reproducció podem destacar diferents autors com: Althusser, Bordieu, Passeron, Baudelot, Establet, Bowles i Gintis.
D’aquests destacaré a Bordieu, un autor que es situa dins de la perspectiva sistèmica. L’autor defensa l’estructuralisme constructivista, és a dir, inclou el subjecte dins de l’estructuralisme, per tant, el subjecte que neix dins del propi sistema no té capacitat d’acció.
Bordieu destaca dins de la seva teoria un concepte clau, l’Habitus, que està dividit en dos altres conceptes: l’estructura estructurant i l’estructura estructurada.
La primera, l’estructura estructurant, organitza les pràctiques i la percepció d’aquestes, un exemple d’això ho podem posar amb l’opera, la classe alta acostuma a fomentar anar a l’òpera, això seria la pràctica social, i a percebre les persones que hi van com a persones amb gust, això seria la percepció pràctica.
La segona, l’estructura estructurada, és el producte de la incorporació de la divisió de classes socials, relacionat amb l’exemple anterior s’acaba adquirint el gust per l’òpera a força d’escolar i/o anant a l’òpera.
L’habitus s’entén com el conjunt d’esquemes a partir dels quals els individus perceben el món i actuen en ell. Per tant, a partir de l’habitus els individus actuaran segons el grup social al que pertanyin. Per tant, segons el grup social al qual pertany un individu podem diferenciar entre unes pràctiques o unes altres i seran ben acceptades o mal acceptades una sèrie de pràctiques o comportaments segons el grup social. Fent referència a l’exemple anterior, els grups socials que
van a l’òpera consideren que les persones que els hi agrada el reggeaton no tenen gust, ja que és un estil de música considerat inferior. En canvi, els grups socials que escolten reggeaton consideren cursis a les persones que van a l’òpera.
També afegeixo un fragment del llibre Sociologia de la Educación que diu sobre l’Habitus, cito textualment: “Por ejemplo, la ecuela crea Habitus que son transferibles a otros campos sociales, y lo hace a través de una violencia simbólica que legitima su poder arbitrario. Su cultura es producto de la selección cultural y a su vez es productora de una selección de las y los estudiantes. Así, quienes debido a su posición pertenezcan a la cultura seleccionada serán quienes tendrán éxito, y los demàs serán excluidos...” (Fernandez Palomares, F., 2003, pàg. 71).
Aquest últim fragment del llibre Sociologia de la Educación el podem relación al fragment del text que també fa referència a la reproducció d’accions segons la classe social i per tant a la dificultat de canvi, això ho podem entendre en el següent fragment del text: “incluso cuando las escuelas ejercen sobre los niños una influencia excepcional, es poco probable que los cambios que se producen allí existan en la edad adulta.” Aquest fragment ens dóna a entendre que per molt influenciable que pugui ser l’escola, no canviarà res, ja que els infants a l’edat adulta reproduiran els mateixos comportaments i accions de la classe social a la que pertanyen.
Dins de les teories de la reproducció també trobem la teoria de la correspondència creada per Bowles & Gintis. Aquesta teoria està basada en l’estructuralisme marxista. Creuen que hi ha una correspondència entre l’educació i la producció, valoren més els comportaments de l’individu que els continguts que s’ensenyen a l’escola. A més, segons la informació que he extret del llibre Sociologia de la Educación els autors creien que l’escola incentiva als estudiants a través de premis en forma de qualificacions de la mateixa forma que un empresari capitalista recompensa als seus treballadors en funció de la seva productivitat. (Fernandez Palomares, F., 2003, pàg. 72). També creuen que hi ha tres nivells referent a les relacions socials a l’escola i les relacions socials de producció. El nivell inferior fa referència a la submissió per a treballar d’acord amb certes normes, el nivell mitjà a la seriositat i l’autonomia d’acord amb les normes i els nivells superior a la llibertat i l’autonomia, que són molt valorades.
ideals de diàleg, que parlin totes les persones sense discriminació; realitzar contribucions d’acord amb la seva preparació i dedicació en tots els temes que s’han tractat; treballar de forma conjunta amb tots els agents educatius i posicionar-se davants els actes d’injustícia, discriminació i violència.
Entre aquests destaco el paper de Freire el qual és destacat pel seu desenvolupament teòric lligat al compromís social i ètic per la transformació.
La teoria de Freire consta de 6 conceptes: l’agència humana, el diàleg i la curiositat epistemològica, la pedagogia de la pregunta, la teoria de l’acció dialògica, la unitat en la diversitat i la cultura de la transformació.
El primer contingut, l’agència humana, diu que el futur no és el ha de ser, sinó el que fem amb i del present. Per tant, aquest contingut contradiu al fragment del text d’aquest Take Home ja que com he esmentat anteriorment l’autor del text no creu en el canvi independentment de les accions que realitzin els individus, en canvi, Freire sí creu en el canvi ja que aquest concepte diu que el futur és el que fem com a individus.
El segon contingut, el diàleg, diu que el diàleg és una condició fonamental per la humanització dels homes i no pas una concessió o una tàctica per dominar. A més, diu que el diàleg és fer sentir la veu de tothom i no es pot confondre amb xerrar o fer el que diu qui parla.
Freire també afirma que la relació entre educador i estudiant està mediat pel diàleg i que aquest, millora la curiositat epistemològica dels estudiants, que s’entén com l’interès universal pel coneixement. Segons Freire, una de les funcions del mestre és crear una atmosfera de diàleg i fomentar les interaccions, aquesta funció coincideix amb una de les funcions que ha de tenir un mestre segons les teories de la transformació.
El tercer concepte és la pedagogia de la pregunta. Amb aquest concepte Freire proposa fer un canvi en educació i deixar de banda el paper del mestre on ell és qui educa, parla, pensa, actua, escull el contingut d’ensenyament i s’identifica com a autoritat. Freire proposa crear un clima de diàleg on els alumnes es generen preguntes per
transformar el món i a l’individu. Aquest concepte és oposat també al fragment del text proposat, ja que de nou podem veure com aquesta teoria sí creu en els canvis.
El quart concepte, la teoria de l’acció dialògica, té com a objectiu desvetllar la veritat interaccionant amb els altres i amb el món.
En el cinquè concepte, la diferencia i igualtat, Freire defensa que les persones que pertanyen a grups desfavorits no saben menys que els que tenen un títol universitari, sinó que saben coses diferents. I que el que ens permet crear el coneixement és el diàleg amb aportacions de tothom.
Amb l’últim concepte, la cultura de la transformació, l’autor rebutja el model de reproducció i proposa una educació que faci lliures els oprimits. Freire creu que tots tenim capacitat per transformar la realitat i que l’educació de la pregunta és una educació que crea consciència i que allibera.
Amb aquest últim concepte, per tant, podem tornar a afirmar que el fragment del text és basa en les teories de la reproducció i no pas en les teories de la transformació que creuen en el canvi a través de les accions dels individus i de la interacció amb l’entorn.
Un altre autor que vull destacar dins de les teories de la transformació és Flecha, ja que és un autor del qual hem llegit alguns articles, hem aprofundit alguns temes a classe i és un autor actual, el qual defensa l’aprenentatge dialògic.
Flecha desenvolupa la concepció dialògica de l’educació i situa el diàleg entre professorat, alumnat, família i comunitat com un element clau per superar les desigualtats i l’exclusió social. A més l’autor parteix de les tertúlies literàries dialògiques, una experiència democràtica d’educació que ell mateix havia creat. Aquest autor, com altres que situem dins de les teories de la transformació, creu que en la societat de la informació l’aprenentatge depèn cada vegada més de les interaccions que el nen o nena tingui amb el seu entorn en espais d’aprenentatge i desenvolupament.
L’aprenentatge dialògic consta de set principis.
El primer, el diàleg igualitari, ens diu que les persones arriben a entendre’s entre elles quan el diàleg es realitza en base a la igualtat,
Un exemple de transformació que es porta a terme dins de les comunitats d’aprenentatge són els grups interactius, aquests grups es creen per diferents membres de la comunitat educativa com poden ser professors, les pròpies famílies i altres membres com voluntaris, i els propis alumnes. Es creen a l’aula grups interactius de treball heterogenis i aprenen tots de tots a través del diàleg i a través de les interaccions amb professors, famílies i altres professionals que estan a l’aula com a suport, per dialogar i per explicar les seves experiències que faran créixer el seu aprenentatge. Amb aquest tipus de pràctica, contraria a la segregació, afavorim el diàleg i així la igualtat a l’aula ja que donem a tots les mateixes oportunitat. Una escola que du a terme aquesta pràctica educativa és l’escola Mare de Déu de Montserrat, els quals van venir a la Universitat a donar una xerrada sobre aquesta pràctica i que hi ha grans resultats i grans canvis en alumnes que pertanyen a grups d’exclusió social.
Un altre exemple amb el qual podem veure que el canvi sí és possible són les tertúlies literàries dialògiques que Flecha va posar en marxa. Aquesta pràctica consisteix en crear grups de persones o infants, amb diferents coneixements, amb diferents realitats, i llegir plegats obres de la literatura clàssica i comentar els diferents capítols del llibre, segons el que més els hi ha cridat l’atenció, el que més o menys els hi ha agradat, etc.
Aquesta pràctica, com l’altra, fomenta la igualtat d’oportunitats per a tothom i per tant creu en la possibilitat de canvi independentment del subsistema al qual pertany una persona. Aquesta pràctica, per tant, és contraria al que explica el fragment del text exposat i pot ser seria una bona eina per poder canviar la realitat del fragment del text.
Un exemple d’aquestes tertúlies el trobem a l’escola de la Verneda, els quals també van venir a la Universitat a donar una xerrada. Allà es reuneixen persones de tot tipus, la majoria immigrants, persones de classe social baixa i fins i tot persones analfabetes, aquestes persones a través de les tertúlies aconsegueixen llegir i gaudir obres de la literatura clàssica, que antigament eren considerats llibres per persones d’una determinada classe social. Amb això podem tornar al tema de l’Habitus de Bordieu, ja que aquestes obres eren considerades per persones de classe alta i les persones de classe baixa no podien accedir a elles ja que eren persones considerades sense gust per la lectura, actualment podem afirmar que ja hi ha hagut un canvi respecte això, i que a través d’aquestes tertúlies literàries persones considerades de classe social baixa tenen accés a aquestes obres i tenen l’oportunitat de gaudir-ne d’elles.
Per tant, amb aquests dos exemples, podem afirmar que el canvi és possible. Per tant, és possible també transformar la situació del fragment del text que no creu en el canvi com la pedagogia sistèmica i com les teories de la reproducció i utilitzant pràctiques com aquestes de les teories de la transformació podem donar un gir a la situació del text i aconseguir que els infants amb desigualtats tinguin les mateixes oportunitats que la resta.
- Situa l’autor/s i el llibre que estàs llegint en alguna de les corrents teòriques treballades a l’assignatura (si són diferents autors/es, situa algun dels capítols fets per algun d’aquests autors/es). Argumenta la teva resposta amb el llibre/article que estàs llegint (incloent cites textuals si és possible) i fes-ne una valoració general.
El llibre “Aprendiendo para el amor o para la violencia. Las relaciones en las discotecas” d’Elena Duque fa referència a idees de diferents autors treballats en el bloc 2 d’aquesta assignatura.
Aquest llibre el centraria en la perspectiva dual on es situen Habermas i Beck, dos autors dels quals s’exposen les seves idees al llibre.
Cito textualment del llibre: “Aceptar una relación en la discoteca no implica obligatoriamente ir al reservado, y aceptar ir al reservado con una persona no tiene por qué ir unido a realiar cualquier tipo de prácticas sexuales, aunque algunas personas dan por descontado que sí. Con tantos supuestos es fácil encontrar situaciones donde las mujeres no pueden decidir libremente sobre la relación que están manteniendo” (Duque, 2006, pg. 29). Aquest fragment el relacionaria amb el cinquè concepte de la teoria comunicativa d’Habermas, el concepte de l’ús del llenguatge. Entendre que acceptar una relació a la discoteca implica obligatòriament anar a un reservat i aquest fet implica mantenir qualsevol pràctica sexual està relacionat amb el llenguatge perlocucionari que té una racionalitat instrumental, on es sobre entén un fet sense arguments, en canvi, entendre que acceptar una relació a la discoteca sense cap objectiu més que el d’arribar a entendre’ns està relacionat amb el llenguatge ilocuacionari, que té una racionalitat comunicativa.
Un altre fragment del llibre que hem sembla interesant, és el següent, cito textualment: “El relativisme se refleja en la fiesta a través de una juventud que no lucha por ideales, que no cree en el futuro, etc. Con esta visión derrotista y pesimista, “la fiesta” es solo un momento de liberación, trasgresión y “desmadre” (Duque, 2006, pg. 36). I aquest
mantiene solo bajo unas condiciones determinades” (Beck y Beck- Gernsheim, 1998, V).
Amb aquesta cita és fàcil entendre el canvi que en aquella època es va produir també respecte a les relacions sentimentals o sexuals. Per tant, un cop més com la perspectiva dual, em reafirmo que el canvi com s’ha pogut comprovar és possible i és possible per les accions dels individus.
Per tant i com a conclusió, torno a la idea que els individus tenim el poder de fer canvis en la societat i en els sistemes i subsistemes, prova de que els canvis són possibles és per exemple aquest llibre on a més d’explicar l’evolució de les discoteques ens explica el canvi de relacions socials sobretot respecte a la dona, la lluita de les dones i l’evolució del paper de la dona cap a un individu independent i amb capacitat de decisió pròpia. Si això ha estat possible és molt important que entenem que lluitant també podem fer altres canvis dins les estructures socials i no ens hem de rendir per haver nascut en un subsistema perquè lluitant aconseguirem les mateixes oportunitats que altres que hagin nascut en un altra. No obstant, els canvis no són instantanis i igual que hi ha homes que encara tenen una mentalitat retrograda i no veuen a la dona com un individu independent també hi haurà part de la societat que cregui que les persones de grups socials baixos no poden tenir les mateixes oportunitats que les persones que pertanyin a grups socials de categoria més elevada, fent referència al fragment del text que s’exposa en aquest Take Home. Però com he pogut demostrar amb exemples clars d’aquest llibre i amb exemples de les teories de la transformació els canvis són possibles a partir de les accions dels individus i la seva interacció amb l’entorn. I per això hem de lluitar per superar les desigualtats de qualsevol tipus, en aquest cas en educació.
Bibliografia
- Duque, Elena. Aprendiendo para el amor o para la violencia. Las relaciones en las discotecas. Barcelona: EL ROURE, 2006.
- Fernández Palomares, Francisco (Coord.). Sociologia de la Educación. Madrid: PEARSON EDUCACIÓN, 2003.
