teixit tegumentari, Apuntes de Enfermería

¡Descarga teixit tegumentari y más Apuntes en PDF de Enfermería solo en Docsity!

Tema 5: Teixit tegumentari

Estudiant: López Guitart, Meritxell

Professor/a Pilar González

Assignatura: Estructura i funció del cos humà

1er. Curs. Grau en Infermeria

Any acadèmic 2017/

1. Estructura Membrana: Estructura fina i laminar, amb funcions importants al cos. Cobreixen i protegeixen la superfície corporal, entapissen cavitats i cobreixen superfícies internes. També anclen òrgans els uns amb els altres o amb ossos y cobreixen òrgans interns. També secreten fluids lubricants per reduir la fricció durant el moviment d’un òrgan.

Quetratinòcits

Constitueixen el 90% de les cèl·lules de la epidermis. Es distribueixen en 4 o 5 capes. Les proteïnes són les encarregades de produir queratina. La queratina es l’encarregada de protegir la pell de factors com el calor, microorganismes, agents químics,... Les gandules lamel·lars impermeabilitzen la pell i impedeix l’entrada de productes.

Cèl·lules de Langerhans

• Les cèl·lules de Langerhnas o dendrítiques tenen poca presència en la epidermis.
• S’originen al moll de l’os i arriben fins a la epidermis.
• Tenen funció immunitària contra els microorganismes.

Cèl·lules de Merkel

• Són encara menys nombroses.
• Es troben a la capa profunda de la epidermis.
• En contacte amb les neurones sensitives tàctils.

Pell fina i pell gruixuda

• La major part de la superfície del nostre cos està recoberta per pell fina. Però també hi ha algunes zones recobertes de pell gruixuda.

Teixit connectiu areolar o laxi

• Erupcions
• Inflamacions
• (^) Taques Observem una microfotografia de la pell. La tinció ens mostra la epidermis superficial, de color més intens i la dermis , de color més clar i més gruixuda. Les cèl·lules noves de la epidermis es produeixen en l’estrat germinatiu i són impulsades cap a la superfície i s’aplanen per crear l’estrat còrnic. La regió profunda de la pell és la dermis, que té menys cèl·lules i més teixit conjuntiu.
• La superfície de la pell gruixuda no té pel i presenta solcs profund i regulars i crestes de ficció.
• La superfície de la pell fina mostra solcs irregulars i pèls.

Pel·lícula de la superfície

Pel·lícula fina que recobreix la pell, formada per una barreja se suor, greix, cèl·lula/fragments de descamació i alguns productes químics: protegeix la pell. Epidermis Capa superficial de menor gruix. Està formada per un epiteli pavimentós estratificat quertainitzat. Inclou pel, glàndules sudorípares i glàndules sebàcies. Greix superior a 4mm. Inclou diferents estrats:

• Estrat carnil (capa còrnica).
• Estrat lúcid (capa clara).
• Estrat glandulós (capa glandulosa)
• (^) Estrat espinós (capa estinosa)
• Estrat basal (capa basal)

Unió dermopidérmica Es la zona en que la cèl·lula de la epidermis estan en contacte amb les de la dermis. Es una estructura singular i complexa, de components adherits, que mantenen unides la dermis i la epidermis.

Dermis Capa profunda, més gruixuda. Es la capa principal de la pell.

5

• Pell fina:
  • Capa basal
  • (^) Capa espinosa
  • Capa glanulosa
  • Capa còrnica
• Capa gruixuda:
  • Capa basal
  • Capa espinosa
  • Capa granulosa
  • Capa lúcida
  • Capa còrnica gruixuda

Les cèl·lules de la capa més interna ( estat germinatiu ), experimenten mitosi i es reprodueixen, conforma ascendeixen cap a la superfície de la pell, les cèl·lules noves es van especialitzant, d’aquesta manera augmenta la seva capacitat de protegir els teixits corporals situats a sota. D’aquesta manera atorga a la pell capacitat d’autoreparar-se, conservant així, una barrera eficaç contra infeccions, fins i tot quan es donen agressions i pateix el desgast normal. Les cèl·lules més antigues ascendeixen a través de les capes o estrats. En aproximar-se a la superfície, el citoplasma es substituït per una proteïna ( queratina ). La queratina es un material es un material fort i impermeable que proporciona a les cèl·lules de la capa externa de la pell una qualitat còrnia. La capa exterior resistent a abrasions i protectora, es denomina capa còrnia. Les cèl·lules plenes de queratina són empeses contínuament cap a la superfície epidèrmica.

• Conté 4 tipus de cèl·lules:

  • Queratinòcits
  • Melanòcits
  • Cèl·lules de Langerhans
  • Cèl·lules de Merkel

Dermis

Es la més profunda de les capes i més gruixuda que l’epidermis, està constituïda en gran part per teixit conjuntiu. Les capes de la pell es troben recolzades en una capa gruixuda de teixit conjuntiu lax i gruixut ( teixit subcutani o hipodermis )

• Formada sobre tot per teixit connectiu dens irregular amb col·lagen i fibres elàstiques.
• Resisteix tensions, és flexible, permet estirar-se i es recupera.
• Conté poques cèl·lules: fibroblasts, macròfags, i alguns adipòcits.
• Té vasos, nervis, glàndules i fol·licles.
• (^) Podem distingir:
  • Regió papil·lar: més prima i superficial.
  • Regió reticular: més gruixuda i profunda.

Regió papil·lar

Es la regió superior de la dermis, es caracteritza per fileres paral·leles de projeccions ( papil·lars dèrmiques ). S’anomena així per les papil·les presents a la superfície. Aquestes estructures formen part de la unió dermoepidèrmica i ajuden a mantenir juntes les capes cutànies. Formen les crestes i solcs de les dades dactilars.

• (^) Conté col·lagen.
• Hi trobem els corpuscles de Meissner: receptors tàctils i terminacions nervioses lliures per percebre el fred, escalfor, prurit,...

Regió reticular

Àrea més profunda de la dermis, conté una xarxa de fibres enllaçades. La majoria d’aquestes fibres són de col·lagen i donen resistència a la pell. També hi ha fibres elàstiques que proporcionen flexibilitat i elasticitat.

En envellir es disminueixen el numero de fibres elàstiques a la dermis i la quantitat de grassa emmagatzemada al teixit subcutani. A més a més dels elements del teixit conjuntiu, la dermis conté una xarxa de nervis i terminacions nervioses especialitzades per processar informació sensorial (dolor, pressió, tacte, temperatura, etc.) a diferents nivells de la dermis hi ha fibres musculars, fol·licles pilosos, glàndules sudorípares, etc.

Més concentració de melanina = color més fosc de la pell. Las seva principal funció es absorbir la radiació ultraviolada (UV) del sol que es perjudicial, abans que arribi als teixits situats per sota de la capa de la pell.

• És el principal determinant del color de la pell. Els melanòcits productors del pigment melanina, estan dispersos a l’estrat basal de la epidermis.
• La quantitat de melanòcits es similar en totes les persones. Però la quantitat de melanina produïda depèn dels gens de color cutani heretats dels pares. La llum solar pot modifica la coloració heretada. La llarga exposició al sol, obscureix la pell perquè s’incrementen els depòsits de melanina dins de la epidermis, un mecanisme de protecció que manté els teixits profunds a resguard de la radiació UV. Si es produeix un canvi de coloració en zones on no hi ha melanina (sota de les ungles), el canvi pot associar-se a la variació significativa del volum de sang o a augments o disminució de la quantitat d’oxigen present a les mateixes.

Altres pigments

Hi ha altres pigments com el β-carotè, present en moltes verdures i hortalisses (pastanaga), que també contribueixen en el color de la pell. Aquests components poden ser convertits en vitamina A i s’emmagatzemen al teixit cutani. La pell envellida acumula lipofuscina, un pigment de color marró que provoca les taques de l’edat. La hemoglobina és un pigment vermell que es troba a la sang. Determinant de la quantitat de sang que hi ha als capil·lars, transportant d’O 2 , la pell presentarà diferent coloració. Els pigments biliars excretats des del fetge i que normalment han de ser eliminats per la femta, poden ser causa del color groc de la pell i mucoses, quan hi ha alguna alteració en la seva eliminació per infecció del fetge.

3. Funcions de la pell

1.3.Protecció, sensibilitat, flexibilitat, excreció, producció immunitat, homeòstasi.

Termoregulació

Mitjanant la regulació de la secreció sudorípara i del fluix sanguini a prop de la superfície corporal. La evaporació de suor a la superfície del cos condueix a la pèrdua de calor (per evaporació). A temperatura elevada o a causa de l’exercici físic augmentarà la suor ecrina. A menor temperatura, la producció de suor ecrina disminueix i això ajuda a que es conservi l’escalfor. La suor excessiva pot produir una pèrdua perillosa de líquids. Donat que la ingestió normal de líquids no permet substituir les pèrdues d’aigua per suor, és importat augmentar el consum de líquids durant i després de qualsevol tipus d’exercici per tal d’evitar la deshidratació. L’augment de la quantitat de sang als vasos pròxims a la pell originen pèrdua de calor per radiació. Es noten canvis de color a la pell en ambients càlids o freds, relacionats amb el canvi de del fluid cutani. L’excés de calor produït pels músculs esquelètics durant l’exercici augmenta la Tª corporal central per sobre del rang normal. Com que els vasos sanguinis propers a la superfície cutània dissipen bé l’escalfor, als centres de control del cos ajuden el fluix sanguini de forma que arribi més sang a la pell per a ser refredada. Durant l’exercici, el fluix sanguini cutani pot ser tan alt que la pell prengui una

En regular la quantitat de volum i contingut excretat del suor, el cos pot influir en la quantitat d’excreció de certs productes (urea, amoníac, àcid úric). Aquesta funció pot resultar més important en certes malalties o trastorns.

Síntesi de vitamina D

Quan la pell es troba exposada a rajos UV, una substancia precursora present a les cèl·lules cutànies es transporta al fetge i als ronyons, on es converteix en la forma activa de la vitamina D.

4. Cabell, ungles i glàndules

Cabell

El cos està cobert pe milions de cabells. En el moment de néixer la majoria d’estructures especialitzades ( fol·licles ). Durant la pubertat apareixen pels gruixuts en regions púbiques i axil·lars com a resultat de la secreció d’hormones. La formació del cabell comença quan les cèl·lules de l’epidermis creixen cap a dins per originar petits tubs anomenats fol·licles pilosos. El pèl comença a formar-se a partir d’un petit grup de cèl·lules, conegut com papil·la dèrmica. La papil·la es nodrida per vasos sanguinis dèrmics.

Ungles

Fabricades per cèl·lules de l’epidermis, aquestes cèl·lules dels extrems distals dels dits, s’omplen de queratina i es fan dures i similars a plaques.

Glàndules sebàcies

Són glàndules acinars simples ramificades. La majoria estan connectades amb fol·licles pilosos. Secreten grassa del pel i pell. Generen una substància oliosa: TG, colesterol, proteïnes i sals, que és antibacteriana i protegeix de la deshidratació. Augments en l’adolescència, sota l’estímul de les hormones sexuals.

• La porció secretora és a la dermis i acaba al coll del fol·licle pilós.
• Determinats llocs (llavis, gland, parpelles,...) acaben directament a la pell. No hi ha als palmells de la ma. Si el “sebo” s’acumula als conductes d’una glàndula sebàcia, apareixen petits nòduls blancs que en acumular-se donen lloc als punts negres. La secreció de sebo disminueix en la vellesa, contribuint en la formació d’arrugues i fissures cutànies.

Glàndules sudorípares

Les més nombroses de la pell i es classifiquen en dos grups ecrines i apocrines

• Tenim més de 3 milions.
• (^) Són glàndules de tipus tubular simple.
• Alliberen suor cap als fol·licles pilosos o la pell a través dels porus.
• Poden ser ecrines i apocrines.

Glàndules ecrines Són les més nombroses, importants i àmpliament distribuïdes. Produeixen la suor o transpiració, que contribueix a la expulsió de productes de rebuig (Produïm 600ml/dia.) així com a mantenir la temperatura corporal. Porus- desembocadura conductes glàndules sudorípares ecrines. La porció secretora és a la dermis profunda i el conducte excretor el trobem a la dermis, la epidermis i acaba als porus.

• (^) La suor està composada per: aigua, ions (Na i Cl), urea, àcid úric, amoníac, aminoàcids, glucosa i àcid làctic.
• Es localitzen al front, als palmells de la ma i als peus. Glàndules apocrines Les localitzem a les aixelles, engonals, barba dels homes,... són majors que les ecrines i produeixen una secreció “lechosa” més espessa. La olor d’aquesta secreció ve donat per la descomposició i contaminació per les bactèries cutànies, questa “suor” interacciona amb els bacteris de la pell produeix una olor característica. - Són les que produeixen la suor durant l’activitat sexual. Augmenten de mesura i comencen a funcionar durant la pubertat. La porció secretora és a la dermis i el conducte excretor al fol·licle pilós. La suor té una composició semblant a la que produeix la ecrina però a més a més conté lípids i proteïnes. No contribueixen a la termoregulació.

Glàndules ceruminoses

• Són glàndules sudorípares modificades.
• Es localitzen a la oïda externa, on secreten cera que és lubricant.
• La porció secretora al teixit subcutani i el conducte excretor desemboca directament sobre el conducte auditiu extern.

Classificació de les cremades basades en la profunditat