sistema esqueletic, Ejercicios de Enfermería

¡Descarga sistema esqueletic y más Ejercicios en PDF de Enfermería solo en Docsity!

Tema 6: Sistema esquelètic

Estudiant: López Guitart, Meritxell

Professor/a Pilar González

Assignatura: Estructura i funció del cos humà

1er. Curs. Grau en Infermeria

Any acadèmic 2017/

Introducció Els ossos són òrgans principals del sistema esquelètic. Conformen una estructura rígida sobre el que es situen els músculs i altres teixits de l’organisme. Aquesta estructura té mobilitat. A més a més, els ossos són òrgans vius, que tenen capacitat de canvi i això permet que el nostre cos creixi i canviï. Format per ossos i articulacions. Hi ha 206 ossos individuals ( 80 a l’esquelet axial i 126 a l’esquelet apendicular) i 187 articulacions entre els ossos que permeten el moviment de l’estructura.

Els ossos també serveixen com a magatzem de minerals i per a la formació de cèl·lules.

Osteòcits

les cèl·lules òssies s’anomenen osteòcits, i es localitzen a dins d’uns espais anomenats llacunes, que es connecten mitjançant tubs anomenats canalicles.

• Els ossos són estructures mortes. Dins la seva matriu contenen osteòcits.
• (^) Els osteòcits són cèl·lules madures, situades entre les lamel·les dures, en uns espais que s’anomenen lagunes.
• Les lagunes estan connectades entre si a través de petits vasos que s’anomenen canalicles i estan connectades també al canal de cada sistema de Havers.
• Així els nutrients passen des del vas sanguini del canal central a través dels canalicles, fins els osteòcits.
• Els vasos procedents del periosti extern, entren a l’os a través dels canals de Havers.
• Són osteoblasts madurs que ja han deixat de dividir-se i queden envoltats de matriu dins d’una llacunes.

Os irregular Ex. Vèrtebres

Depèn de la font que consultem trobem que hi ha una altra categoria d’ossos: sesamoides o rodons: la ròtula (que es formen a dins d’un tendó).

Ossos llargs

Te una part llaga anomenada diàfisis dues de més curtes als extrems anomenades epífisis. La zona d’unió entre les dues extremitats s’anomena metàfisis. Dins la diàfisi trobem, una zona buida, la cavitat medul·lar, es on es conte la medul·la òssia groga tova.

A cada epífisis trobem cartílag articular , es la part llisa. Tot l’os esta recobert per periosti, que es una lamina de teixit connectiu rica en basos i nervis, te una capa externa fibrosa i una interna cel·lular.

L’endocit es la membrana fina que entapissa la cavitat medul·lar.

Les parts principals de l’os són:

Ossos plans

Són ossos com l’estèrnum, costelles i molts dels ossos del crani. Els ossos plans tenen estructura més senzilla.

Presenten una capa d’os esponjós situada entre dues capes externes d’os compacte, és la díploe.

3. El teixit ossi El sistema esquelètic compta amb dos tipus de teixit conjuntiu: os i cartílag.

Es un teixit connectiu caracteritzat per presentar una MEC extracel·lular calcificada. Te funcions de suport, protecció, moviment i reservori de minerals. Format per:

• Osteoblasts: formen l’os sintetitzant la MEC
• Osteòcits: mantenen la matriu calcificada. Procedeixen dels osteoblasts.
• Osteoclasts: destrueixen l’os (reabsorció de la MEC).

L’activitat entre la formació i la destrucció de l’os està equilibrada. L’os forma l’esquelet dels vertebrats. La MEC conté carbonats i fosfats càlcics que li atorguen duresa. Hi ha teixit ossi compact i teixit ossi esponjós:

Les osteones són circulars, tenen forma de tub. Formen una matriu calcificada, disposada en múltiples capes concèntriques. Són les lamel·les o anells circumdants que envolten el canal central, que conté un vas sanguini.

Estructura Funció Exemples

T. conjuntiu

Cèl·lules disperses envoltades d’abundant matriu extracel·lular, sovint esquitxada de fibres estructurals (i de vegades cristalls minerals).

Sosté les estructures corporals.

Transporta substàncies en l’organisme.

Ossos

Cartílag articular

Tendons i lligaments

Sang

Teixit adipós

Les lagunes del cartílag es troben suspeses sobre la matriu, de manera semblant a les bombolles d’aire sobre blocs de gelatina.

Cartílag hialí

El trobem a les superfícies articulars dels ossos, al nas, laringe, tràquea, bronquis,... La seva substancia fonamental és col·lagen i molta presència de proteoglicans.

Fibrocartílag

El trobem entre altres teixits i el cartílag hialí. Forma part de tendons, lligaments, discos intervertebrals i meniscs de genoll. Forma feixos de fibres de col·lagen.

6. L’esquelet axial: cap, columna, estèrnum, costelles,...

Ossos cranials

Al cap trobem 28 ossos. 8 del crani 14 de cara 6 petits de l’oïda

Hioides

És un os que es troba al coll. Té forma de “U” i es troba per sobre de la laringe i per sota de la mandíbula. Es troba a continuació de les apòfisis estiloides dels ossos temporals. Hi ha alguns músculs que s’insereixen en aquest os: múscul extrínsec de la llengua i múscul de la base de la boca. És l’únic os que no s’articula amb altres ossos.

Sinus

Els sinus són espais que hi ha dins d’alguns ossos del cap. Hi ha 4 parells de sinus: frontals, maxil·lars, esfenoïdals i etmoides. Tenen orificis al nas i per tant se’ls anomena sinus paranassals.

Estan plens d’aire i són necessaris per tal de reduir el pes del crani, si no, el coll no podria mantenir el cap dret. Els sinus poden presentar problemes quan la mucosa que recobreix per dins, s’inflama: sinusitis (el sufix –itis vol dir inflamació de...).

Fontanel·les

Al crani dels bebès hi ha unes zones toves o fontanel·les. Es tracta de 6 fontanel·les que, en el recent nascut, tenen ossificació incompleta. Les fontanel·les permeten certa deformació del crani durant el part, sense que el bebè tingui risc de fractura d’ossos.

Ossos de la cara

Els dos ossos fonamentals per a l’estructura de la cara són els maxil·lars (de la mateixa manera que l’esfenoide és fonamental per a l’estructura del crani). Cada un dels maxil·lars està articulat amb l’altre i amb un os nassal, un zigomàtic, un cornet i un palantí.

columna tenen noms diferents: regió cervical, regió toràcica o dorsal, regió lumbar, sacre i còccix.

Vèrtebres

Les vertebres són ossos petits, irregulars i tenen unes parts ben definides:

• Cos
• Apòfisis espinosa
• Apòfisis transversa
• Orifici vertebral

La apòfisis més notable a partir del tacte es la de la 7ª vertebra cervical, la que podem notar a l’alçada de les espatlles si hi passem el dit. Aquesta vèrtebra és la que dóna suport al coll.

Corbes de la columna vertebral

En un recent nascut la columna presenta una sola corba convexa contínua. Quan el nen va aprenent a aguantar el cap, apareix una corba inversa o còncava al coll (cervical). I més endavant quan el nen es posa dret, apareix la curvatura de la regió lumbar.

Les corbes de la columna són molt importants ja que donen:

• Resistència per poder suportar el pes del cos. Una estructura corba ofereix més resistència que una recta, a igualtat de materials i tamany.
• Equilibri per poder caminar sobre les extremitats inferiors i no sobre 4 potes.

Tòrax

Costelles

Hi ha 12 parells de costelles, que juntament amb l’estèrnum i la columna formen la caixa toràcica.

Cada una d’aquestes costelles està articulada per darrera amb el cos i apòfisis transversa de la vèrtebra toràcica corresponent (també presenten inserció per la cara anterior de la caixa toràcica). Menys les costelles 11ª 12ª que presenten tan sols articulació vertebral.

Les costelles també estan connectades per davant amb l’estèrnum (excepte les dues parelles inferiors), de manera que hi ha insercions anteriors i posteriors.

A la part anterior, els 7 primers parells de costelles s’uneixen a un cartílag, que s’insereix a l’estèrnum. Per això les anomenarem costelles verdaderes.

Les costelles restants s’anomenen costelles falses degut que no s’insereixen directament a l’estèrnum.

Cada cartílag costal dels parells 8,9, i 10 s’insereix al cartílag de la costella superior. Per això la seva inserció a l’estèrnum es indirecta.

Els dos últims parells de costelles, s’anomenen flotants ja que no tenen inserció a l’estèrnum, ni tan sols una inserció indirecta.

Cada una d’aquetes costelles, presenta una corba cap a fora, des de la seva inserció vertebral i cap endavant i cap a sota. Aquesta distribució possibilita la respiració.

Estèrnum

Es situa a la part medial de la paret toràcica anterior. Té forma de daga

Consta de tres parts:

• La part superior s’anomena manubri.

7.1Extremitat superior

Clavícula 2 Les úniques articulacions entre l’espatlla i l’esquelet axial són les que es presenten entre les clavícules i l’estèrnum: articulacions esternoclaviculars. Escàpula 2 Les escàpules i les clavícules formen la cintura escapular.

L’acròmion és l’apòfisi que forma la punta de l’espatlla i s’uneix amb la clavícula.

Cavitat glenoide: és la fosa pel braç. Húmer 2 És l’os del braç. Els músculs s’insereixen al tubercle major (tròquiter) i als espicòndils medials i laterals.

La tròclea s’articula amb el cúbit.

El coll quirúrgic representa una localització força comú per a les fractures. Radi 2 Os de l’avantbraç, en el costat del dit polze. El múscul s’insereixen a les tuberositats radials i a l’apòfisi estiloides. Cúbit 2 Os de l’avantbraç, en el costat del dit petit.

Olècranon és l’apòfisi del cúbit.

Els músculs s’insereixen a les apòfisis coronoides i estiloides. Carpians 16 Són ossos irregulars que estan a l’extrem proximal de la ma. Metacarpians 10 Formen l’entramat ossi de la ma. Falanges 28 Són els ossos dels dits. N’hi ha dos al dit polze i tres per a cada un dels altres dits.

Clavícula

L’escàpula i la clavícula composen l’espatlla o cintura escapular.

L’articulació esternoclavicular es petita. Permet que l’extremitat superior pot realitzar molts moviments i això pot originar. grans pressions en l’articulació o prop d’ella. Això explica que les fractures de clavícula siguin tan comunes.

El únic punt de connexió directa entre ossos axials i apendiculars es dona en l’articulació esternoclavicular, entre la clavícula i l’estèrnum.

• (^) Son comuns les fractures de clavícula? Es de les més freqüents?
  • Que siguin de les més freqüents vol dir que, constitueixen el 5% del total de fractures en gent adulat.
  • Sabem que es donen de manera més freqüent en homes menors de 30 anys, per accidents de transit o fent esport.
  • Per tant, això coincideix amb el que dèiem, que la zona pateix un excés de pressió.

Escàpula

Unió clavícula amb escàpula es dona mitjançant amb músculs i tendons.

Cavitat glenoide

Húmer

Es l’os llarg del braç i el segon més llarg de cos. Està conectat amb la cabitat glenoidea. El extrem distal s’articula amb dos ossos de l’avent braç ( radi i cúbit ) en l’articulació del colze.

Radi i cúbit

Coxal 2 Fèmur 2 Ròtula 2 Tíbia 2 Peroné 2 Tarsians 14 Metatarsians 10 Falanges 28

Cintura pelviana o caderes

Els malucs o cintura pelviana, connecten les extremitats inferiors amb el tronc.

La cintura pelviana inclou: els ossos coxals , un a cada banda de la pelvis, units al sacre de la columna vertebral. Per davant aquests ossos coxals s’uneixen en una articulació: la símfisis del pubis.

Aquesta disposició dels ossos en forma d’anell proporciona una base sòlida per suportar el tronc i connectar les extremitats inferiors amb l’esquelet axial i protegir les vísceres.

L’anell està format per: coxal, símfisi del pubis i sacre. Es el que connecta les extremitats inferiors amb el tronc. Els ossos coxals, un a cada banda de la pelvis, units al sacre de la columna vertebral. Per davant s’uneixen a una articulació (símfisis del pubis

Coxals

Coxal

En el lactant cada un dels coxals es composa de 3 ossos separats, ili, isqui i pubis. Posteriorment aquests tres ossos s’uneixen en l’adult en forma d’un sol.

• Ilis: superior
• Pubis: anteroinferior

• Isqui: interoposteior.
• Os del maluc.
• (^) La part superior, acampanada, es l’ili, la part intaposterior es l’isqui i la part inferoanterior es el pubis.
• L’acetàbul es la cavitat cotiloidea. (acetàbul: petita copa)
• La símfisi púbica es l’articulació cartilaginosa entre els dos ossos púbics a la línia mitja.

L’ angle púbic (lloc on s’uneixen els dos ossos púbics) és més ample en l’esquelet femení. D’aquesta manera queda més espai pel cap del fetus durant el part.

La paraula pelvis vol dir bol per la forma en que l’estructura ample....

Si prenem els ossos coxals individualment podem observar que els masculins són més grans que els femenins i tan mateix, en conjunt, formen una estructura més estreta.

Alguns autors han dir que la pelvis masculina te forma d’embut i la femenina de bol.

Fèmur

És l’os de la cuixa i el més llarg de tot el cos.

S’articula pel seu extrem proximal amb el maluc, em el coxal mitjançant un alvèol en forma de copa que s’anomena acetàbul. Aquesta articulació és més estable que la del cap de l’húmer amb la escàpula a l’extrem superior. Per això la luxació de maluc és menys freqüent que la de espatlla.

El cap del fèmur és l’extrem superior, en forma de bola. Els músculs s’insereixen als trocànters major i menor i als epicòndils lateral i medial. Els còndils lateral i medial formen part de l’articulació del genoll.

En el seu extrem distal, el fèmur s’articula amb la ròtula o patel·la i amb la tíbia.

Tarsians

El tars es la part proximal del peu. Està format per 7 ossos tarsians. Inclouen l’astràgal (os del turmell) i el calcani (os del taló). El calcani es el més gran i fort.

Metatarsians

El metatars és la regió intermèdia del peu. Està formada per 5 ossos que es numeren de l’I al V des del pla medial al lateral.

Proporcionen suport als dits del peu.

Els tarsians i metatarsians estan disposats de manera que formen 3 arcs al peu. Els arcs longitudinals intern i extern s’estenen entre les parts anterior i posterior del peu i l’arc metatarsià o transversal, s’estén a través del peu.

Falanges

Ossos dels dits del peu. Dos al primer dit i tres a cada un dels altres quatre dits

Els peus

L’ésser humà ha adoptat la postura erecta, per això hi ha certes característiques dels peus que el fan capaç de suportar el pes del cos.

Per exemple, el primer dit del peu és bastant més sòlid i menys movible que el dit polze.

Els ossos dels peus es troben situats de manera que formen dos arcs longitudinals i un altre transversal. Aquests arcs proporcionen gran resistència i una base molt estable.

Els lligaments i tendons dels músculs de les cames mantenen normalment amb fermesa els ossos dels peus en aquestes posicions d’arc.

Tanmateix no és estany que aquests lligaments i tendons es debiliten. Quan això succeeix i s’aplanen els arcs, estem parlant dels peus plans.

8. Articulacions

Classificació funcional de les articulacions

A. Sinartrosi Sense moviment.

Entre els ossos articulars hi ha teixit conjuntiu fibrós, que els manté íntimament units. (Articulacions fibroses).

Les articulacions dels ossos cranials. Es coneixen comunament com a sutures. A. Amfiartrosi Amb moviment lleuger. Els ossos estan connectats per un cartílag articular. ( Articulacions cartilaginoses ).

La símfisi púbica (articulació entre els dos pubis).

Les articulacions entre els cossos vertebrals. Aquestes articulacions permeten que el tronc s’inclini cap endavant o cap als costats i fins i tot permet moviments de rotació.

Els cossos vertebrals estan connectats per lligaments forts i discos fibrosos intermedis. La part central d’aquests discs és una substancia elàstica i polposa, que amb els anys perd part d’aquests elasticitat. A. Diartrosi Amb moviment lliure. La major part de les nostres articulacions són d’aquest tipus. Aquestes permeten un moviment considerable, ja sigui en