¡Descarga Teories de la Comunicació Apunts y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
TEORIES DE LA COMUNICACIÓ
I. LA COMUNICACIÓ COM A OBJECTE D’ESTUDI
Tema 1. Definició de l’objecte d’estudi
Camp d’estudi de les teories de la comunicació i la informació:
L’objecte d’estudi de les teories de la comunicació és la comunicació humana en les seves manifestacions de la vida quotidiana. El que pretenen les teories de la comunicació és descobrir com en determinades situacions comunicatives es produeix una sinèrgia comunicativa a partir de les diferents formes de comunicació.
La comunicació és un objecte d’estudi –complex i ampli- compartit per les ciències socials (actualment el camp de la comunicació és pluridisciplinari). Es va començar a parlar de la comunicació com un objecte d’estudi a les facultats d’economia de finals del s.XIX, quan es va considerar com un bé de comerç. També va resultar interessant pel camp del dret, la sociologia, la psicologia,...
- Varietat de manifestacions (per això és un àmbit complex).
- Diversificació en l’estructura del sistema social.
- Implicació en les accions socials.
Mètodes d’investigació Efectes / Eficàcia comunicador Aportacions al sistema social Crítica cultural i indústria de la cultura Mitjans i estructura de la comunicació Grups de pressió Polítiques de comunicació Comunicació intercultural Continguts Audiència i comportament del receptor
En tot procés comunicatiu es produeix una sinergia de diferents formes de comunicació.
La Comunicació humana
La comunicació humana és un constant intercanvi de símbols que necessiten ser interpretats (a més d’emesos i rebuts), ja que tenen diferents càrregues simbòliques. Per tant, no és només transmissió d’informació entre diversos subjectes.
Segons Aristòtil: La comunicació és persuasió.
Segons Enric Saperas (1992): “És la capacitat global de produir, rebre i interpretar tot tipus de símbols en una determinada situació històrica, en una determinada comunitat de cultura i de llengua, a través de la interacció d’uns determinats individus mitjançant l’ús de mediacions (naturals, culturals o tècniques)”. El que caracteritzaria el sistema comunicatiu actual es la “centralitat” (el sistema comunicatiu és l’eix de la societat de la informació), la “mediació” (els mitjans són els intermediaris entre la complexitat social actual i la percepció que es té de l’entorn) i la “transversalitat” (la mediació es realitza a través d’una lògica dels mitjans i uns formats dominants que imposen límits a la presència pública de les institucions socials i dels líders d’opinió).
Segons Josep Gilfreu (1991): “És un procés històric, simbòlic i interactiu pel qual la realitat social (status quo) és produïda, compartida, conservada, controlada i transformada”.
- És un procés: Qualsevol fet comunicatiu és un episodi contingent, que comença i acaba i segueix un determinat desenvolupament.
- És un procés històric: Tota realitat social està emmarcada en un moment històric determinat i amb els referents propis d’aquell moment històric per una cultura determinada. Els fenòmens comunicatius evolucionen dins les societats i són diferents dels que es produeixen a altres societats,
- És un procés interactiu; Posa en contacte subjectes socials.
- És un procés simbòlic: La comunicació es produeix per mitjà de símbols carregats de significat i ordenants en forma de text o discurs.
La Comunicació de masses
Els tipus de comunicació humana són:
- Intrapersonal: Processament humà de la informació per part de l’individu; és a dir, com es capta la informació i com es processa per dotar-la de sentit. També inclouria les emocions.
- Interpersonal: Situacions d’interacció en les que un individu (el comunicador) transmet estímuls per modificar la conducta d’altres individus.
- Grupal: Conjunt de persones físicament reunides en un temps i lloc que es poden comunicar (interlocutors).
- Organitzacional: Conjunt de relacions d’interdependència, basades en un intercanvi d’informació, que vincula als actors inserits en el sistema d’obligacions que resulten de la organització.
- Institucional: Ordenament de les relacions entre els subjectes d’una mateixa societat realitzada pels règims econòmics i polítics.
- Cultural: Transmissió d’un concepte comú a un conjunt d’individus, pel que passa a ser un saber compartit que es transmetrà de generació en generació, establint una sèrie de costums definides.
- De masses o mediada: Forma de comunicació mediada amb intervenció tecnològica, una doble instància del comunicador, en un temps i espai plusmediàtic i amb sistemes de producció i recepció separats.
Característiques de la comunicació de masses:
- Intervenció tecnològica: La comunicació té uns codis propis en llenguatge audiovisual, imprès... subjectes a la intervenció tecnològica del mitjà. És un tipus de comunicació tecnològicament mediada.
- Doble instància del comunicador (subjecte d’enunciació individual i col·lectiva): El comunicador es manifesta en una doble instància. Per un costat, un subjecte d’enunciació individual (persona que està transmeten la informació) i, per l’altre, un subjecte de la enunciació col·lectiva, que seria la pròpia empresa comunicativa. A més a més, també hi ha una mediació en la producció del missatge.
- Temps i espai plusmediàtic: Consisteix en el fet que es pot enviar informació des d’un temps i espai A, sobre un temps i espai B, i ser rebuda en un temps i espai C.
- Teories científiques dominants.
- Sentit comú majoritari.
- Imaginari col·lectiu d’una cultura.
- Ideologies hegemòniques.
- Interacció comunicativa.
Les ruptures epistemològiques succeeixen quan els climes d’opinió varien i obliguen a replantejar- se aquests elements com a “no correctes” o “modificables”.
Abans de 1920: Societat de masses
Es començà a tenir consciència del paper social de la premsa i s’expressà una gran preocupació per la influència en l’opinió pública i sobre la psicologia de les masses. La premsa ajudava a configurar l’opinió pública i canalitzava els debats de la societat: acomplia la funció necessària de saber què passa al voltant de les persones, d’informar dels canvis, de quart poder... Les Facultats d’econòmiques i de Dret s’interessen per la comunicació a causa del paper polític que té.
1920-1940: Primeres concepcions dels mitjans
La premsa i la ràdio eren utilitzats per la propaganda i la manipulació. De fet, la propaganda política ocupava un lloc central en les estratègies dels règims feixistes. La industrialització també arriba a la cultura, mercantilitzant els productes i reduint la seva qualitat al massificar-los.
El conductisme als EUA i els estudis de Pavlov a la URSS aportaven l’explicació científica a la manipulació dels mitjans de comunicació. Segons el conductisme l’ésser humà actua com un conducte, és a dir, rep un estímul i emet una resposta immediata (aquest és un model mecanicista: Estímul-Resposta). El psicoanàlisi mostra la possibilitat d’utilitzar mecanismes que, dirigits directament a l’inconscient, burlin l’actuació conscient de les persones.
Aparegueren les primeres teories (impacte directe): la Teoria de l’agulla hipodèrmica.
Les primeres teories: Teoria de l’agulla hipodèrmica
La teoria de l’agulla hipodèrmica considerava que els mitjans injectaven informació als individus i aquest tenien una reacció immediata. També s’anomenava teoria de la “bala màgica”, ja que es considerava que els mitjans anaven enviant bales a les persones que, en el context concret de les societats considerades com a masses sense individus independents, rebien la influència dels mitjans i actuaven en conseqüència. Alguns autors crítics europeus consideraven que els mitjans estaven en realitat controlats per unes elits.
Aquesta teoria s’emmarca en el context de les teories científiques del conductivisme (receptivitat dels humans). És a causa d’ella que els primers anuncis apel·laven a un públic molt mal·leable i usaven simbologies directes i molt impactants.
En realitat, la teoria de l’agulla hipodèrmica no deriva de cap prova ni de cap autor concret; era només una elucubració que moltes persones diferents escrigueren en textos d’aquesta època.
Un exemple d’aquesta teoria es el documental “El triomf de la voluntat” de Leni Riefenstad (1934) que es projectà en territori alemany com a exhibició del potencial germànic i per mostrar el “renaixement” de la
nació alemanya de Hitler. Tot el llenguatge audiovisual que apareix (exhibició de poder, símbols,...) està al serveix d’aquesta guerra propagandística i ideològica
El fet que el 1938, Orson Welles aconseguís espantar 1 milió d’estadounidencs amb l’adaptació radiofònica de la novela de H. G. Wells “La guerra dels móns”, confirma parcialment la idea que es tenia de la gran influència dels mitjans. Malgrat l’elevat nombre de persones que van creure’s la representació teatral radiofònica, aquestes només foren 1 milió del total de 6 milions que escoltaven el programa. En un context on estava vigent la teoria/rumor de l’agulla hipodèrmica, calgué replantejar-se si el poder de convicció dels mitjans era realment tan important. Tot i això, actualment, és relativament fàcil aconseguir que les persones creguin el que expliquen els mitjans (com passà en el cas de la Grip A).
1940-1960 Inicis de la disciplina
Les primeres teories empíriques de la nova disciplina minimitzen els efectes dels mitjans de comunicació i assenyalen la importància de la comunicació interpersonal i de la personalitat com a filtres als missatges dels mitjans. Es va començar a pensar que l’home tenia creences pròpies que intervenien en la interpretació dels estímuls, motiu pel qual de cap manera la resposta que es donava als mitjans era automàtica.
En aquesta època els estudis de comunicació es convertiren en una disciplina. Amb el model de Lasswell i el de Shannn es fixà el camp d’estudi i es legitimà científicament la disciplina:
A. Model de Lasswell: Qui – Diu què – A través de quin canal – A qui – Amb quins efectes. Fou el primer model de la comunicació. S’entenia que la comunicació és un acte que s’estableix entre un emissor que diu un missatge a través d’algun mitjà dirigit a una audiència i que està destinat a provocar algun efecte (informació/diversió/etc). Aquest model permetia dividir l’estudi de la comunicació en diverses parts.
B. Model de Shanon: És una teoria matemàtica de la comunicació. Aquest model complementari al de Lasswell, aportà el concepte de “Soroll” (quan el missatge no arriba bé, el canal no funciona,... perquè hi ha interferències) i el de la “Redundància” (comunicacions informativament nul·les). Segons aquesta teoria informació és “tota dada sensorial que serveix per reduir el nivell d’incertesa o reforçar el nivell de certesa ja existent. Es començà a parlar de la comunicació com un objecte d’estudi.
Malgrat que s’accepta que la comunicació de masses pot produir disfuncions, es considera que els mitjans són un instrument imprescindible pel desenvolupament de la democràcia. Es passà a un model organísmic (E-O-R), en el qual s’imposava la idea que els mitjans eren un instrument més per què la societat funcionés. Així, qualsevol imitació de la lliure circulació dels productes comunicatius es considera un entrebanc a la democràcia i, en última instància, un atemptat contra la llibertat d’expressió. Això permeté la internacionalització de la producció mediàtica nord-americana i forjar de la seva hegemonia occidental.
A causa de la influència i hegemonia dels EUA, els mitjans eren concebuts com instruments estratègics per controlar la societat (tant a nivell interior com exterior). En aquesta època s’estava construint la cultura nacional dels EUA; eren els líders de la producció mediàtica.
La Mass Communication Research (o recerca administrada) consisteix en el conjunt d’activitat investigadora, de les innovacions metodològiques i de les generalitzacions teòriques que realitza la
- Mitjà.
- Retòrica del missatge:
■ Contingut:
- Comprensibilitat i quantitat d’arguments (preferència pels escrits lògics i argumentals).
- Continguts emocionals i/o racionals (actualment es tendeix a la comunicació més emocional, però cal compensar ambdues vessants).
- Argumentació unilateral o bilateral.
- Conclusions explícites o implícites.
■ Estructura.
- Ordre d’argumentació.
- Exposició repetitiva.
■ Estil.
El discurs ideal és el que barreja la lògica ( logos ), l’emoció ( pathos ) i el prestigi del comunicador ( ethos ).
1960-1980: Cultura de masses: apogeu i qüestionament
Dels anys 60’ als 70’ es pot considerar que és l’etapa amb el màxim auge dels mitjans de comunicació i la cultura de masses. Malgrat les principals teories sobre els efectes dels mitjans de comunicació, es continuava parlant de Quart Poder. Es considera com la etapa de maduresa del sistema comunicatiu perquè la societat ja havia après a conviure amb els mitjans i, per això, ja només tenien una capacitat d’influència limitada.
Com es donava molta preeminència a la vista com a sentit dominant, la TV era el mitjà principal. Arran d’aquesta hegemonia es produïren efectes com el de la Guerra del Vietnam, on la TV tingué un paper molt important en la creació d’una opinió contestatària. No es recolzà la Guerra del Vietnam perquè l’opinió pública fou influenciada pels mitjans quan aquests, especialment els informatius de TV, conscienciaren la gent del què era una guerra. Amb el cas Watergate del 1974, es reforçà el paper decisiu dels mitjans per influir en l’àmbit polític.
En èpoques anteriors s’havia pensat que el potencial dels mitjans per influenciar es trobava en el pensament de les persones per, a partir d’aquí, canviar-ne els comportaments. A partir dels 70, des de la investigació empírica es començà a postular que els mitjans de comunicació no podien fer canviar la forma de pensar de la gent, però que si que tenien efectes cognitius. On tenien gran importància els mitjans era en la formació del coneixement de les persones, ja que el coneixement acabarà influenciant les opinions i les actituds (i, finalment, el comportament). Encara que, d’altra banda, es considerava que la audiència era activa i capaç de seleccionar l’ús dels mitjans segons les seves necessitats.
La Semiòtica es va anar fent un espai, cada cop major en els estudis de la comunicació. La semiòtica és la ciència que estudia els símbols i la significació, ja que en la comunicació es fan servir signes que, perquè siguin efectius, han de ser interpretats. La semiòtica estudia la comunicació com a quelcom més complex que
un simple missatge transmès. A Europa tingué molta força a través de personatges francesos com Saussure, Perce, Greimas, Eco...
1980-1990: Replantejar la influència mitjans
Les diferents teories sobre els efectes cognitius (agenda-setting, espiral del silenci, knowledge gap) es van anar consolidant a la comunitat científica. Es començà a qüestionar la idea lliberal que els mitjans de comunicació són sempre instruments pel desenvolupament.
Hi ha una desregulació dels sistemes comunicatius i una transformació de la recerca. Anteriorment només hi havia un mitjà públic (el qual es valorava a través del “Panel d’Acceptació”), però a partir de l’aparició de la competència a TVE i de la publicitat com a font d’ingressos primordial, es necessità un sistema de control i mesura més efectiu de l’audiència. El que feu Europa fou inspirar-se en EEUU.
Es segueix concebent l’audiència com a activa, però la tendència és contextualitzar l’ús socials dels mitjans en la vida quotidiana. Les audiències deixen de ser consumidors de mitjans de comunicació per convertir-se en persones que duen a terme diferents pràctiques culturals. Es va estudiar quins canvis havien produït els mitjans en la vida quotidiana i com el seu consum modela les persones (“com ha canviat la TV a les famílies?”). A Europa també es va estudiar amb una línia pròpia com la dels estudis culturals, que considerava el consum de mitjans com una pràctica cultural.
Les aproximacions microsociològiques (estudi de la interacció social, dels comportaments quotidians o diaris) i etnogràfiques (descripció dels costums i tradicions d’un poble) són cada cop més utilitzades en els estudis de comunicació. Els estudis culturals britànics comencen a fer notar la seva influencia i arriben als EUA. S’inicia la postmodernitat i es fa imprescindible repensar la realitat social i moltes concepcions que semblaven inqüestionables.
Les teories sobre el coneixement
A. Teoria del distanciament en el coneixement: Aquesta teoria es basa en la divisió entre els posseïdors i els no-posseïdors de la informació, la distància entre els quals tendeix a créixer a mesura que s’avança cap a la societat de la informació i del coneixement.
B. Teoria de l’espiral del silenci (Elisabeth Noelle-Neumann, 1972):
En una societat amb un doble clima d’opinió, els principis de la teoria del silenci serien:
B.1.Els individus posseeixen un òrgan quasi-estadístic per percebre de forma immediata i precisa la distribució i intensitat de la opinió publica.
B.2.La por a l’aïllament social que comporta manifestar una opinió minoritària s’imposa al desig d’expressar-la.
B.3.S’imposa la tendència a parlar entre aquells que se senten majoria, mentre que les minories s’autocensuren.
B.4.Els mitjans creen una pressió ambiental consonant amb l’opinió pública que creuen majoritària, el que ajuda a fer-la dominant. Silencien (buit semàntic) i l’aïllen (judici).
■ “ Mass Communication Research ” – Llibre que demostra l’interès pel mètode i l’aplicació.
BLOC 2: LES PERSPECTIVES TEÒRIQUES SOBRE LA COMUNICACIÓ
Les diferents perspectives d’estudi de la comunicació
Tema 1. La perspectiva interpretativa (Interaccionisme simbòlic, construccionisme)
L’objecte d’estudi és la comunicació interpersonal, ja que a través d’una aproximació subjectivista a la comunicació es posa de manifest la intersubjectivitat de les relacions socials. Es basa en el concepte clau de la “interacció”, que consisteix en el fet que les persones comparteixen significats, que és el que permet construir el teixit social i l’entorn. Aquests significats són acords que permeten definir una realitat comuna (per tant, la realitat és un conjunt de visions de la realitat subjectives compartides i negociades per un acord intersubjectiu).
Els mitjans poden exercir una tasca constant de definició dels universos simbòlics i de reforçament de la distribució social de coneixement. En definitiva, es converteixen en un instrument de legitimacions, alhora, de modificació de les institucions de la societat.
La perspectiva interpretativa serà la dominant entre 1919 i 1930. En canvi, la perspectiva funcionalista de la Mass Comunication Research o Recerca Administrada serà l’hegemònica entre 1930 i 1960. Quan la vessant funcionalista entrà en crisis a finals dels anys 60, la interpretativa es recuperà (fins llavors s’havia difós poc, motiu pel qual era menys coneguda).
Crítiques a la perspectiva interpretativa
Des de la perspectiva crítica: Es limita a les manifestacions superficials d’allò social i no aprofundeix en les causes polítiques econòmiques i ideològiques del comportament social. Aquesta manca de visió crítica de la societat fa que es consideri aquesta perspectiva com a afavoridora del status quo.
Des de la perspectiva funcionalista: Les crítiques que realitza el funcionalisme fan referència a l’objecte d’estudi i al mètode. Es considera que l’objecte d’estudi és d’escàs interès, perquè no dóna una visió global de la societat, encara que el construccionisme intentarà transcendir el nivell d’anàlisis microsociològic. En relació amb el mètode es pensa que és excessivament intuïtiu i que fa difícil la generalització de resultats
L’Escola de Chicago (1919-1930)
A. Walter Lippman (Public Opinion, 1922)
Considera els mitjans de comunicació com a constructors de mapes de la realitat; és per això que cada vegada és més difícil contactar amb la realitat de forma directa. Els mitjans, per tal de poder representar la realitat han de compactar-la al màxim; és el que s’anomena com a pseudoentorn (les persones només poden veure allò que els mitjans els han volgut mostrar).
L’opinió pública depèn dels esdeveniments, les imatges psíquiques o mentals, i l’actuació dels individus envers aquests esdeveniments.
Fou el primer autor en reivindicar la importància dels mitjans a l’Edat moderna i, en concret, dins dels sistemes democràtics (debat sobre el paper social dels mitjans). A més a més, destacà la importància del coneixement.
L’Escola de Palo Alto (Universitat invisible: D.Jackson, P.Watzlawick, G.Bateson)
Palo Alto és una petita ciutat situada molt aprop i al sud de San Francisco. En ela, el 1959, el psiquiatra Don D. Jackson va decidir fundar el “Mental Research Institute”, al qual es va integrar, el 1962, P. Watzlawick. Precisament estudiant l’esquizofrènia i les patologies en la comunicació van acabar per establir una teoria de la comunicació interpersonal que va tenir un gran predicament en els anys 60 i 70.
L’Escola de Palo Alto sorgí, en part, per l’interès per l’esquizofrènia. Aquests malalts viuen en dues realitats: la compartida per tothom i la seva pròpia (és a dir, una visió subjectiva o alterada paral·lela a la realitat comuna). Per aquest motiu aquest teòrics de la comunicació s’adonaren que hi ha d’haver algun mecanisme en els humans sans que permeti crear una realitat compartida; consideraren que aquesta realitat comuna es construeix a través de la comunicació (la comunicació n’és la base).
L’Escola de Palo Alto té com a principals representants a D.Jackson, P.Watzalick i G.Bateson, entre d’altres. Aquests autors de diferents procedències, encara que bàsicament provenien de l’antropologia i la psiquiatria, van formar el que s’anomenà com “la universitat invisible”. És a dir, es tractava d’una universitat que no existia realment, si no que estava formada per les rets de connexions dels investigadors. Encara que l’Escola se la denomina de Palo Alto, no tots van coincidir en aquesta població per treballar conjuntament, més aviat hi havia una sintonia en la seva aproximació als problemes comunicatius i simplement van coincidir de forma esporàdica en algun col·loqui que, en ocasions organitzaven ells mateixos per poder reunir-se.
Els principis de la comunicació:
- La impossibilitat de no comunicar si s’accepta que tota conducta en una situació d’interacció té valor de missatge (per molt que un ho intenti, no es pot deixar de comunicar).
- Tota comunicació sempre té un aspecte de contingut (allò que es diu literalment) i un aspecte relacional (allò que significa allò que hem dit en el context en que ho hem dit). La idea és que el contingut ve determinat per la interacció entre els interlocutors; és en aquesta interacció on s’estableix quina és la interpretació correcta del missatge.
- En un procés d’interacció els participats van establint les seqüències dels fets a la seva manera.
- Tots els intercanvis comunicacionals són simètrics o complementaris, segons estiguin basats en la igualtat dels interactuants o en la seva diferència.
Aquests investigadors es caracteritzen tots per construir en un moment donat conceptes i esquemes, relacionar els instruments mitjançant una lògica interna i aplicar-los a tots els fets. Així, van proposar una sèries de conceptes que van tenir una gran acceptació dins dels estudis de la comunicació (p.ex: el doble vincle, la realitat de primer ordre i de segon ordre...).
El Doble Vincle és una paradoxa pragmàtica. Les paradoxes pragmàtiques són aquelles comunicacions en les quals es demana que es realitzi una acció que, tal i com es demana, no es pot realitzar. La comunicació no és només allò literal, si no que obliga a realitzar accions i, a vegades, pot donar-se que l’acció i la paraula estan en contradicció perquè obliguen a realitzar actes diferents.
Consideren que existeixen dues realitats: la Realitat de primer ordre (aquells aspectes de la realitat que es refereixen al consens de la percepció i es recolzen en proves experimentals, repetibles i, per tant, verificables) i la Realitat de segon ordre (és la realitat simbòlica, són imatges o concepcions de la realitat, és
a dir, interpretacions). En definitiva, les persones tenen coneixement de la realitat a partir de la interpretació que fan de la realitat de primer ordre.
L’Escola de Palo Alto realitzà una aproximació pragmàtica de la comunicació i trencà amb la idea de la comunicació com a transmissió d’un missatge d’un emissor a un receptor. Consideraven la comunicació com un procés creatiu en el qual participaven múltiples missatges: els gestos, les paraules, la mirada, l’espai, etc.
L’Interaccionisme simbòlic (George H. Mead, Herbert Blumer; Anys 50 i 60)
Es considera a George H. Mead com el fundador de l’interaccionsime simbòlic, però el terme es deu a Herbert Blumer. Malgrat la publicació de bastants articles, l’obra de Mead no va ser sistematitzada per ell. La seva obra és important Esperit, persona i societat (1982) es va realitzar a partir dels apunts de classes del seus alumnes i de manuscrits inèdits de Mead.
Per l’interaccionisme simbòlic, mitjançant la interacció permanent es va construint el sentit de les situacions socials de la vida quotidiana, que estableixen el que els altres esperen de nosaltres i el que nosaltres esperem d’ells. Els símbols (el llenguatge verbal i no verbal) permeten que les persones es comuniquin entre sí, i és mitjançant aquesta comunicació com s’estableix la societat.
Els seus axiomes de partida són:
- Símbols: La major part de la comunicació humana s’estableix a partir de símbols que s’han d’interpretar constantment (la comunicació és simbòlica).
- Interacció: En el moment d’interpretar els símbols i dotar-los de significat, es produeix una interacció i es defineixen les situacions socials.
Els objectius de l’Interaccionisme simbòlic són:
- Descripció i interpretació dels sentits elaborats per les persones en el procés de la seva relació mútua.
- Estudi de com els individus i els grups formen els sentits i el significat social i els negocien socialment.
- Anàlisis de com els individus tenen expectatives respecte del comportament dels altres individus i com desenvolupen la seva pròpia activitat respecte d’aquestes expectatives.
Considera l’home com a “Agent Social”, és a dir, que està sempre sotmès a les seves relacions amb els altres. Això fa centrar dues línies d’estudi: la naturalesa de la vida social amb el grup humà (“com conviu amb els altres?”) i el món dels objectes com a entorn simbòlic construït en la interacció social (“com construeix el seu entorn?”).
La conducta humana es considera com una construcció subjectiva, és a dir, una adaptació recíproca a les situacions de la vida quotidiana (a un mateix, als altres i a les exigències socials). Per això, els interaccionistes simbòlics consideren que hi ha un cert grau d’indeterminació o d’imprevisibilitat en la conducta humana, es tracta d’una conducta provisional i en curs.
Definició de realitat social: La societat pot ser entesa com un sistema de significats compartits. Es tracta d’una activitat interpersonal de la qual sorgeixen expectatives estables que guien la conducta cap a esquemes previsibles (és a dir, la societat és producte de la interacció comunicativa). Per l’interaccionisme simbòlic les realitats socials són construccions de significat que han estat establertes per la participació de les persones a
- L’opinió pública té la seva base en la societat, és a dir, pren forma dins un marc social concret i del procés social que en ell mateix es produeix i compleix un funció d’acord amb el paper que desenvolupa en l’acció social.
- Tota societat implica una organització amb diversos tipus de grups funcionals, que orienten les accions de les persones en diferents direccions. Aquests grups funcionals actuen a través dels canals accessibles en la societat. Això farà que s’intenti influir, directa o indirectament, en aquells grups o individus que poden facilitar l’accés a aquest canals.
- L’opinió pública es forma entre grups funcionals (en funció del prestigi, posició i influència) i no entre individus aïllats. L’efectivitat de l’opinió pública depèn si afecta als individus amb capacitat de decisió en diferents àmbits de la vida social. Aquests avaluaran l’opinió pública i, tenint en compte l’argumentació i prestigi o poder de qui la sosté, aquesta tindrà més o menys influència sobre el grup.
L’impacte general de l’interaccionisme simbòlic:
- Tenia una visió diferent de la comunicació (forma d’interacció per fer accions socials), que trencava amb l’hegemonia funcionalista.
- Èmfasi en la construcció del sentit o significats socials compartits i en el coneixement social.
- Complexitat del procés de comunicació (refuta la consideració lineal del procés comunicatiu): L’interaccionsime simbòlic considera que l’emissor està intentant influir en el receptor i que aquest, al seu torn, li retornarà certa influència i certa interpretació. A més a més, el missatge dependrà del què cadascun d’ells interpreti.
Erving goffman (Canadà, 1922 – EUA, 1982; Universitat de Chicago – Sociologia –)
Una de les seves premisses era “Els periodistes intenten etiquetar-ho tot en la vida”.
El seu interès central com a teòric de l’interaccionisme simbòlic fou estudiar la influència dels significats i els símbols sobre l’acció i la interacció humana. Va estudiar les unitats mínimes d’interacció entre les persones, centrant-se sempre en grups reduïts, diferenciant-se així de la majoria d’estudis sociològics que s’havien fet fins el moment, sempre a gran escala. Tanmateix, se l’acusà de ser poc científic en el seu mètode ja que interactua amb el subjecte que investiga, i això pot provocar alteracions del resultat).
Principis i objectius (Perquè els llops humans no es mengen entre ells? Perquè aconsegueixen que sigui suficient amb ensenyar-se les urpes):
- L’ordre social: Aquesta forma de conviure d’una forma ordenada és una construcció humana els individus són els que estableixen les regles.
- Les expectatives: Els humans esperen certs comportaments de les persones i d’ells mateixos.
- Les regles socials (infraccions, sancions): És en aquestes on es troba plasmat l’ordre social.
Manifestació concreta d’ordre social:
- Regulació: Pot ser escrita, però acostuma a ser tàcita.
- Infractor o desviat: Qui trencar la norma (la regulació) és un infractor (si es salta una norma en un moment puntual) o desviat (si transgredeix les normes de manera sistemàtica).
- Emocions: culpa i ofensa: Emocions generades per la transgressió a qui ha transgredit la norma i a qui n’ha patit el dany, respectivament.
- Acció correctiva necessària: Sanar la norma trencada o buscar solucions per aquests “transgresors”.
- Estratagemes:
A Goffman li interessava especialment analitzar la dramatúrgia social, és a dir, la vida quotidiana considerada com una posada en escena amb acotacions tàcites i implícites interioritzades pels individus sobre l’ús d’etiquetes, regles socials i conductes. Comunicació com a conversa (mecanisme). L’individu està dividit en: actors (suport biològic i cognoscitiu) i personatges (imatge que l’individu té de si mateix). Per estudiar l’actuació de l’individu cal veure com aquest es presenta i presenta la seva activitat als altres. L’actuació és l’ activitat total d’un personatge en qüestió donat en una ocasió donada que serveix per influir d’alguna manera sobre els altres.
La façana és la part de l’actuació de l’individu que funciona regularment d’una manera general i prefixada amb la finalitat de definir la situació respecte aquells que observen tal actuació. Es divideix en:
- Aspectes escènics (medi on s’han de moure els individus).
- Actuants (aparença i manera d’actuar). Està composta per l’aparença (estímuls que informen de l’status social de l’actuant) i les maneres (estímuls que adverteixen de rol d’interacció que l’actuant esperarà desenvolupar en la situació pròxima).
Un altre dels objectes d’estudi de Goffman fou la construcció de la identitat i, en concret, la identitat deteriorada. Així considera que els signes d’estigma de la identitat són aquells signes especialment efectius per cridar l’atenció sobre una degradant incongruència de la identitat, i capaços de trencar el que d’altra manera seria una imatge totalment coherent, disminuït de tal manera la nostra valorització de l’individu.
Teoria del framing A partir d’aquestes conceptes acaba desenvolupament la teoria del marc. El concepte del marc o frame és el sistema de premisses i instruccions necessàries per desxifrar, per donar sentit al flux d’esdeveniments. El frame permet definir les situacions d’interacció social i la competència dels individus interactuants. A més a més, el marc implica definir les expectatives i exigències socials de tipus normatiu. En definitiva, el marc establirà els límits del comportament apropiat en cada situació. És a dir, que en una interacció els participants necessàriament hauran de dur a terme un emmarcament (framing) de la situació.
Els mitjans de comunicació realitzen un emmarcament d’esdeveniments, i els individus accedeixen de forma mediada a aquesta informació:
- Seleccionen alguns aspectes (presència/absència).
- Els hi donen rellevància.
- Els hi assignen: una definició concreta, una interpretació causal, un judici moral, una recomanació per al seu tractament...
realitat. És l’instrument principal de construcció de l’edifici de la legitimació i l’instrument més important de la socialització. La Hipòtesi Sapir-Whorf o relativisme lingüístic estableix que hi ha una certa relació entre les categories gramaticals del llenguatge que una persona parla i la forma com la persona entén i conceptualitza el món.
- Coneixement de Recepta: La vida quotidiana està dominada pel coneixement de la recepta: “El coneixement que es limita a la competència pragmàtica per les activitats rutinàries ocupa un lloc prominent en el cúmul social de coneixement. Aquest cúmul social, que està distribuït de forma diferent segons el tipus d’individus, està estructurat d’acord amb uns criteris de rellevància segons els propis interessos pragmàtics i segons la situació general en la societat de cada individu.
Principis del construccionisme
- La realitat de la vida quotidiana es presenta ja objectivada (ordenada).
- La realitat de la vida quotidiana només és possible per mitjà de les objectivacions.
- El llenguatge proporciona les objectivacions.
La societat com a realitat objectiva (Punt de vista filotogènica)
L’ordre social és un producte de l’activitat humana (no és natural). Els orígens de la institucionalització (“manera de fer les coses”) són els següents: Tota activitat humana està subjecta a l’habituació (patrons de comportament), que permetrà una economia d’esforços (pas previ a la institucionalització). La institucionalització apareix cada vegada que es dóna una tipificació recíproca d’accions habituals per tipus d’actors (“estableix que les accions X siguin fetes per actors tipus x”). La institucionalització adquireix historicitat i objectivitat, es presenta com un fet extern i coercitiu. Les institucions desenvolupen mecanismes de control social a través dels rols o tipus (és a dir, invoquen autoritat sobre els individus). Finalment les institucionalitzacions apareixen com donades, inalterables i evidents. Les institucionalitzacions necessiten de la legitimació (justificació) per romandre en les generacions futures. La funció de legitimació consisteix en aconseguir que les objectivacions de “primer ordre” (ja institucionalitzades) arribin a ser objectivament disponibles i subjectivament plausibles. Es poden diferenciar els següents nivells:
- Vocabulari (nivell preteòric, incipient): El propi llenguatge transmet la realitat objectiva que s’imposa a l’individu. P.ex: El vocabulari del parentesc legitima les relacions de parentesc.
- Proposicions teòriques rudimentàries (proverbis, sentències, aforismes, màximes morals, contes).
- Teories explícites per les quals un sector institucional es legitima en termes d’un cos de coneixement diferenciat. Amb el desenvolupament de teories legitimadores especialitzades, la teoria transcendeix l’aplicació pràctica i es torna teoria pura. P.ex: Els ancians del poble.
- Universos simbòlics: Funció organitzadora individual i social, consisteix en la ordenació i la integració dels esdevniments en una unitat coherent, que inclou passat, present i futur (Religió, Estat).
La societat com a realitat subjectiva (Punt de vista ontogenètic):
La construcció de la realitat com a procés continu dialèctic compost de tres moments simultanis:
- Internalització: Aprehensió o interpretació immediata d’un esdeveniment objectiu que expressa significat. És la base de la comprensió dels semblants i per l’aprehensió el món en tant que eralitat significativa i social. Es fonamenta en la socialització (complexa i mai absoluta), és a dir, un individu no neix com a membre d’una societat, si no que té una predisposició cap a la sociabilitat:
■ Socialització primària: És la que viu el nen fins que forma part de la societat. Accepta rols i actituds dels altres i els internalitza (identificació). Es forma l’altre generalitzat, que significa la internalització de la societat i de la realitat objectiva en ella. Finalment la societat, la identitat i la realitat cristal·litzen subjectivament en el mateix procés d’internalització (aquesta cristal·lització coincideix amb la internalització del llenguatge).
■ Socialització secundària: És la que realitza l’individu ja socialitzat. Hi ha una inducció a nous sectors del món objectiu de la societat. Es produeix una internalització de ‘submóns’ institucionals i una adquisició del coneixement específic de ‘rols’ directa o indirectament arrelats en la divisió del treball.
- Objectivació: Adquisició d’objectivitat (llenguatge).
- Externalització del propi ésser, interacció social.
Per tant, la societat és un producte humà [externalització], és una realitat objectiva [objectivització] i, a la vegada, l’individu és un producte social (l’ordre social precedeix a qualsevol desenvolupament individual= [internalització].
Manteniment i transformació de la societat
