¡Descarga Teories de la comunicació II y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
Teories de la Comunicació II – Maria Coromines
TEMA 1. “L’ESTUDI DELS PRODUCTORS DE LA COMUNICACIÓ DE
MASSES: INSTITUCIONS, ORGANITZACIONS, RUTINES
PROFESSIONALS”
1.1. L’Escola de Francfort i la crítica a la indústria de la cultura Estudi de l’emisor de la teoria crítica El primers autors que s’interessen per l’estudi de l’emmisor són els crítics (els marxises dels anys 30), i més endavant ho fan els interpretatius (alns 60 / 70). Als funcionalistes els interessa poc l’emissor i encara menys durant la seva hegemonia.
ADORNO y HORKEIMER, MARCUSE i Walter BENJAMIN formen l’escola de Frankfurt en els seus orígens. La seva segona generació està encapçalada per HABERMAS, però els principals autors perteneixen a la primera etapa: ADORNO, HORKEIMER, MARCUSE. Els tres eran jueus marxistes i es van veure obligats a exil·liar-se, i fora del seu país creen l’Institut per a la Reserva Social, un institut que aborda els temes socials que no es tractaven en l’àmbit universitari, i ho feien desde un punt de vista marxista i pluridisciplinal. Comencen per la disciplina econòmica dominant i en arribar ADORNO es preocupen també per la filosofía. En arribar Hitler al poder els autors terminen arribant a la universitat de Columbia dels Estats Units, on LAZARSFELD, tot i no compartir les seves idees, els aporta les eines de treball necessàries. És en aquest moment que es considera que neix la teoria crítica i per tant també la escola de Frankfort, l’any és el 1937 i l’article fundador que li dona nom al corrent és “Teoria tradicional i teoria crítica”, una nova forma d’estudiar la societat. El cas de BENJAMIN s’hade considerar a part, colaborava amb els autors desde Alamanya i l’arribada al poder de Hitler l’agafa per sorpresa. Intenta escapar però per desfortuna termina suicidant-se en una frontera tancada, ques’obre poc després de que es mati.
La teoria crítica com a base metodològica de l’Escola Punts bàsics de la teoria crítica És una teoria intencionadament antisistemàtica i complexa. HORKEIMER diu que la teoria crítica neix del diàleg amb les teories existents: positivisme i marxisme ortodox.
Relació amb el positivisme És una relació d’oposició, la teoria crítica es nega a acceptar la realitat tal com aparenta ser en contra del positivisme. Diu que falseja la realitat, perque no hi ha mai fets socials acavats i per tant nohi han parcel·les concretes de la realitat a estudiar. Qualsevol fenòmen a estudiar s’ha de posar en relació amb la totalitat d’una dimensió històrica i d’una dimensió de conflicte social La teoria crítica nega la presunta neutralitat de l’investigador positivista, diu que l’investigador sempre té una postura, que está a favor o en contra del canvi. La neutralitat del positivisme el que fa és adoptar la postura dominant: ajudar al manteniment de l’status quo. La teoria crítica diu que el canvi és el valor màxim al que
han d’aspirar els investigadors crítics. Els investigadors han de denunciar amb la seva feina tot allò que s’oposi al canvi social.
Relació amb el marxisme ortodox Els autors de la teoría crítica creuen que el discurs teòric del marxisme és plenament vàlid, però el problema és que han donat lloc a una pràctica política concreta, el comunisme, a la que també s’oposen. El marxisme ortodox es basa en que la infraestructura econòmica determina la superestructura cultural, i en això coincideixen, perque és entre aquestes dues estructures on es situa l’estudi dels individus i la seva personalitat, segons ens diu E. FROMM.
Els estudis sobre cultura de Walter Benjamin Influeix molt en el autors de la teoria crítica, sobretot en el diagnòstic i amb el seu llibre “L’obra d’art en l’època de la reproductivitat tècnica”. Fa un estudi contextualitzant plenament, comença per la cultura i els grups de clase, i comença a observar els canvis que es produeixen entre les dues cultures amb l’adveniment de la burgesia al poder. Es produeix un mercat de l’art, els artistes ja no depenen dels mecenes sinó de formar part d’aquest mercat. Els productes comercials d’art són més accesibles i comencen a tenir un valor estètic. Tot això es produeix per els canvis de les tècniques de reproducció, i per a ell la major és el cinema. Hi ha dos modes de reproducció de la realitat: la fotografía i el cinema. I gràcies a ells l’art queda lliure d’haver de representar la realitat. L’altre concepte de la reproducció és el de les mateixes obres, i la seva aparició degrada el concepte d’artista creador, perque l’art és un treball de grup. Desapareix el concepte de l’original. L’art es fa accesible a tothom, perd la seva ‘aura’. L’art auràtic era consideratcom a unaa manifestació irrepetible d’una llunyania, una llunyanía no física sinó psicològica. BENJAMIN intrepreta això de forma positiva, aquests canvis tècnics són favorables per al canvi social, perque l’art auràtic era molt retrògrade. Aquest diagnòstic de BENJAMIN es adoptat plenament en l’obra de ADORNO i Horkeimer, però ells són menyspositius i tenen un pronòstic completament contrari.
El concepte d’indústria cultural a l’obra de Max Horkeimer i Theodor Adorno ADORNO i HORKEIMER en un capítol del seu llibre “Dialèctica de la il·lustració”, fan una reflexió sobre la cultura del moment, que els funcionalistes denominaven ‘cultura de masses’ i ells denominen ‘indústria cultural’. Critiquen aquest mode de denominar a la cultura perquè implica que les masses són productores i en realitat són només receptores. Fins fa poc només l’anomenaven així els autors de l’Escola de Frankfurt, però ara s’està difonent. Els funcionalistes justifiquen la producció en sèrie com a eina per fer arribar l’art a tot el públic. Els crítics diuen que aquesta producció en sèrie crea una uniformitat de continguts, que afavoreix el conformisme, i pel que fa a les ideologies responnen sempre als interessos de les empreses, dels emissors. Aquest plantejament d’ADORNO i HORKHEIMER apareix en plena hegemonía del funcionalisme, i no és fins que apareix l’escola de Birmingham que el recuperen. Els de
publicacions utilitzen els mateixos criteris. Entre els anys 40/60 comença la crisi de la MCR, i de tota la sociologia funcionalista, i el paradigma es substituit per crític i per altres: Birmingham, interpretatius... Però tot i així el funcionalisme no desapareix, es renova i es reorienta, ia la vegada es fa minoritari. c. Anys 70: Tichanor, Donohue i Olien. En aquest context de reorientació funcionalista destaquen els estudis de tres investigadors: TICHANOR, DONOHUE i OLIEN. Aquesta autors creen la teoria del distanciament de coneixements, amb na aportació al concepte de gatekeeper. S’interesen per com la producció indideix en el procés comunicatiu, i identifiquen com s’exerceix l’activitat del gatekeeper. Ells situen la seva activitat, la del gatekeeper, en el marc de les relacions entre el profesional i l’empresa on treballa. Fan una anàlisi de com s’exerceix el gatekeeper en aquest marc, identificant-ne cuatre formes possibles:
- Recuperant la tradicció: l’activitat del gatekeeper pot ser exercida per un sol individu, per exemple un editor de premsa o televisió, però també per un cap d’informatius, un cap de seccions, per periodistes...
- Una organització o institució més o menys formalitzada: per exemple amb el llibre d’estil, o amb el consell de redacció. Una institució no formalitzada podría ser un grup temporal de persones que es reuneixen en un moment concret per pendre decissions.
- Organitzacions diverses: per exemple lAssociació Espanyola d’Editor de Premsa, la Unió Europea de Radiodifussió...
- El conjunt de l’activitat infrmativa de tots els mitjans. Hi han moltes referències creuades entre mitjans, per exemple els mitjans de refeència com la CNN o la BBC.Però també amb referències a altres mitjanscom els sensacionalistes. L’activitat del gatekeeper és una activitat compleza amb moltes activitats que es poden donar simultàniament, i aquesta activitat no es limita només a la selecció d’informació sinó a lseu tractament. Criteris que regulen els gatekeeper A la pràctica es fan explícits bàsicament dos arguments: la falta d’espai i si allò interesa o no. Però darrera d’això no hi ha res objectiu, no es té una base sòlida sobre el que pensal’audiència. Per tant, el que es té en compte és l’opinió delsaltres membres del col·lectiu periodístic, i també depén del tipusde font, no és el mateix una font institucional que una altres més informal.
1.2. Newsmaking Estudi de l’emisor de la perspectiva interpretativa Eaquests estudis es desenvolupen a partir dels anys 70, on resulten fonamantals els estudis sobre l’emisor. El newsmaking s’entendrà sempre com a un procès que es centra en l’estudi de la producció, fins el punt que el podem definir com una sociologia de la producció informativa. Metodologia qualitativa F 0 D EObservació participant F 0 D Ecom es produeix la informació? El newsmaking identificarà el concepte de les rutines productives dins el sistema d’elaboració, i posa al descovert que aquestes rutines no són neutres i que tenenunes conseqüències.
El newsmaking estudia els processos de transformació dels esdeveniments (fets noticiables) en notícies, identifica que no tots els esdeveniments són notícies, sinó que existeicen uns processos que els transformen en fets noticiables.
Noticiabilitat (news worthness) És un concepte que ha trebalat molt Gaye TUCHMAN: “l’objectiu dels mitjans de comunicació ésoferir resums del esdeveniments significatius i interessants”. Un objectiu simple, però que requereix una el·laboració molt complexa. Una complexitat que es deu a:
- A la realitat hi ha molts esdeveniments, gairebé il·limitats, i per tant hi hasobreabundancia de fets.
- Cada fet pot reclamar tenir un caràcter únic, però els mitjans es veuen obligats a crear categories o classificacions que els homologuien i tendeixin a igualar-los. A partir d’aquests dos condicionants, els mitjans decomunicació han de:
- Poder reconèixer en la sobreabundància de fets un que sigui noticiable.
- Un cop identificat, han d’elaborar les formes que permetin el tractament dels fets sense tenir en compte la pretenció de cada fet de tenir un caràcter particular.
- Adequar en temps i espai la informació de cara a fer-la fluible, a convertirla en notícia apta.
La noticiabilitat és pot definir de moltes formes:
- Aptitut d’un fet per ser transformat en notícia.
- Aptitut d’un fet per adquirir l’existència pública de notícia
- Conjunt d’operacions de que disposen els mitjans d’informació per elaborar notícies a partir de fets.
- Recursos amb que els mitjans de comunicació quotidianament s’encaran a la realitat per identificar els fets que poden ser notícies. Sempre tenint en compte que la noticiabilitat és un procés negociat.
Perspectiva de la notícia (news perspective) És un concepte exclusiu d’ALTHEIDE per intentar conèixer quins són els fets quotidians més importants. “Notícia és allò que els periodistes defineixen com tals”. Un fet no explícit que els periodistes no expliciten. Per als periodistes sempre hi ha un punt de vista pragmàtic: transformar en notícia els fets noticiables que s’adapten bé al cicle productiu. Per exemple en televisió és molt difñicil convertir en notícia un fet que no es pugui representar amb imatges en moviment. Per tant es tendeix a fer notícies de fets que es puguin preveure.
Valors notícia (news value) Els valors notícia operen en el sistema de transformació dels fets en notícia: són un comportament de la noticiabilitat. Responen a la pregunta: “quins esdeveniments són considerats prou intereseants, significatius o rellevants per ser ransformats en notícia?”. Els valors notícia poden fer referència al: a. Contingut : identifiquen les variables que influeien en la importància:
- Si intevenen persones jeràrquicament visibles i posiblesfonts dedeclaracions
En principi es pensa que el consell de redacció s0encarrega de decidir la distribució de recursos, el tractament, etc.; però en realitat aquesta responsabilitat recau en una sola persona: l’editor. Aquesta és una de les observacions que fa el newsmaking. En l’etapa de recollida es selecciona més informació de la que necessària per por a no arribar al mínim, i és en la selecció on es decideix el que sortirà. En aquest procés de selecció s’han de tenir en compte una sèrie de paràmetres: proximitat, actualitat, interés, competència i importància (els paràmetres dels valors notícia). I també el paràmetre de l’eficàcia, considerat com a utilització apurada dels recurssos i del temps, i per tant, del pressupost. La selecció es compara normalment amb un embud o un acordió. Un embud perque selecciona notícies, i un acordió perque permet ampliar o contraure la quantitat de notícies. c. Etapa de presentació Les dues etapes anteriors són etapes de descontextualització i la etapa de presentació representa una recontextualització en uns formats concrets. També és una etapa que intencionadament tendeix a disimular els processos de manipulació o de descontextualització prèvia. En aquesta etapa es tendeix a prioritzar el temps sobre la resta, normalment en televisió es fa en directe. Aquest directe transmet una inmediatessa, una credibilitat i una actualització constant. Tots els recurssos de l’edició (editing) són fonamentals en aquest punt. En la presentació de les notícies s’utilitzen també recurssos que involucren al públic, per exemple la fórmula “com recordaran...”.
Bibliografía obligatoria MOUCHON, Jean. Política y medios. Nº 131
TEMA 2. “L’ESTUDI DELS MISSATGES DE LA COMUNICACIÓ DE
MASSES: TÈCNIQUES I RESULTATS”
2.1. Introducció Què diferència el missatge de la resta dels elements de la comunicació establerts per Laswell? La visibilitat dels missatges és més gran que no pas en l’audiència o la producció. Els missatges són accesibles directament a través del nostres sentits. Aquesta via ha condicionat els missatges: a. (^) La recerca en comunicació va ser sobre els missatges, la recerca va començar amb el seu estudi. b. L’estudi del missatge s’ha utilitzatper obtenir informació sobre els efectes, l’audiència i fins i tot la producció. c. El fet que els missatges siguin visibles fa que tinguem una opinió formada sobre els continguts. Porta a l’existència d’apriorismes (prejudicis), de generalitzar a partir d’una petita mostra. d. La complexitat dels missatges dels mitjans de comunicació, en principi tot allò que produeixen i difonen els mitjans de comunicació.
Cada autor es refereix a missatge i a continguts com a sinònims o com a termes diferents. Però desde els tres paradigmes s’utilitza el terme anàlisi de contingut.
2.2. Antecedents El primer antecedent d’aquest anàlisi són els estudis religiosos, més endavant els literaris i posteriorment els periodístics.
Precedents religiosos Els trobem a l’Europa del sXVIII, en aquest període s’incorpora la premsa periòdica al sistema comunicatiu, desenvolupant-se especialment en el païssos que surten de l’absolutisme. Però en general al sXVIII a Europa encara dominava l’absolutisme monàrquic, i aquest tenía un contro absolut dels continguts (censura). Es controlen els mitjans, per exemple amb el dret reial sobre les imprentes, també els continguts i inclús l’audiència, tinguem en compte la baixa alfabetització i que els mitjans es consumien en lectures públiques. Malgrat el control, circulen de forma oculta materials disidents al règim. L’esglèsia, com el poder, s’encarrega de controlar aquests continguts. Per fer-ho, per aconseguir proves, analitza el contingut en busca d0evidències d’aquesta disidència. S’analitza el missatge per obtenir proves i informació sobre l’impresor.
Precedents literaris Els situem en el món anglosaxò del sXIX. Es van fer anàlisis de continguts d’obres d’autors relevants per obtenir informació de l’estil de l’autor. Analitzen la durada de lles frases (quantifiquen) i també fan anàlisis qualitatius: busquen adjectius... Busquen aspectes importants per aquesta quantificació. Els objectius d’aquests estudis són identificar un referent objectiu de bon estil literari.
Precedents periodístics A l’últim terç del segle XIX apareix la premsa de masses, i per tant apareix un nou tipus de societat: la societat de masses, una evolució de la societat tradicional. Els primers sociòlegs que investiguen aquest canvi estan convençuts de que els mitjans de comunicació, i en particular la premsa, són els causants dels problemes de la soietat de masses. Que els mitjans estimulen els comportaments anti-socials. Per confirmar aquesta hipòtesi, quantifiquen els cm^2 que dedica la premsa de masses a la violència. Se li pot criticar a aquest anàlisi, que només va a buscar el que li interassa, però també s0ha de dir que recorren a l’anàlisi de contingut per estudiar a l’audiència.
2.3. Tradició nord-americana (anàlisi quantitativa) Existeixen tres etapes molt ben marcades: a. Anys 20: analisi de contingut només de premsa, que es limita a quantificar de que parla. b. Anys 30: analitza altres mitjans, com la radio i el cinema, i no es limita a quantificar temes, sinó que també quantifiquen el tractament que es li dona als fets. c. Anys 40:gran període de desenvolupament de l’anàlisi de contingut. Un exemple és l’analisi de continguts de LASWELL per obtenir informació dels efectes.
- Simplificació
- No té en compte els continguts implícits
- Descontextualització
- Considera al receptor com a pasiu
- Descripció rigurosa
- Fiabilitat o validesa (relacionat amb les categories)
- Possibilitat d’extreure inferències: extreu informació del contingut i d’allò que l’envolta.
2.3.1. Evolució de l’estudi A partir dels anys 60 l’analisi de contingut quantitativa tindrà una vigència matissada dins el funcionalisme. És a partir d’aquesta època que l’anàlisi de contingut és utilitzat com una tècnica de recerca complementària. Va ser ALTHEIDE qui va convertir la tècnica quantitativa en una extensió de l’anàlisi qualitatiu. En canvi van ser els autors de l’Escola de Glasgow qui l’incorporaren a la teoria crítica. El Glasgow Meda Group continua treballant actualment sota el nom de Glasgow Media Unit, i recetment han publicat un estudi del tractament informatiu de la Guerra de Golf. S’incorporen noves metodologies de base lingïística en l’anàlisi de contingut, que s’organitzen a l’entorn de la semiòtica i l’estructuralisme. Una incorporació que es dona després del tractament del paradigma funcionalista. La recerca dins el mateix funcionalisme de noves maneres d’estudiar el contingut, de manera que superin les seves limitacions. Un intent que es fa de de la psicología, concretament de s’un autor americà: Charles OSGOOD. Un autor de la tècnica del diferencial semàntic, que posa en relació als emissors a través del contingut que els atribueix els receptors. El contingut del diferencial semàntic existeix a trevésde la resposta del receptor.
2.4. Anàlisi de contingut qualitativa Introducció Neix als anys 60 com una possible resposta a les limitacions de l’anàlisi de contingut. Apareix com a resposta a dues limitacions de l’anàlisi quantitativa: la descontextualització i la simplificació. L’anàlisi qualitativa partirà de l’anàlisi de contingut, però intentant superar les seves limitacions. L’anàlisi qualitativa engloba el conjunt de tècniques per l’anàlisi sistemàtica del text que parteixen de l’anàlisi quantitativa, i incorporen algun altre element. Nosaltres ens centrarem més concretament en l’anàlisi interpretativa, basant-nos en ALTHEIDE. L’anàlisi de contingut qualitativa serà també una anàlisi empírica, al igual que la clàssica, però només limitant-se als continguts manifestos, en lloc de parlar de contingut. Aquest anàlisi qualitatiu parla de textos, entenet-los com a textos en el seu context de comunicació. Per tant el terme text es situa fora del paradigma funcionalista.
Característiques a. Per l’anàlisi de contingut ( a partir d’ara A/C) clàssica hi ha un significat fix, permanent i invariable,i aquest significat depen del contingut manifest. L’A/C qualitatiu considera que el significat es troba en funció tant del text, com del
context; i també estableix que pot haver pluralitat de significats. Alguns autors opinen que és el receptor aquell que li atribueix el seu significat al contingut. Però altres autors més recents li donen un paper més important al context. b. L’A/C qualitatiu es caracteritza per una extraordinaria explicitació dels mètodes de recerca i de les tècniques que utilitza per fer l’anàlisi. En resposta als problemes de l’A/C quantitativa per definir les categories. Per tant, l’A/C actual defineix explícitament, de la forma més rofunda, a les categories. D’entrada defineix unes categories, i en base a aquestes comença a aplicar les seves categories al material. I quan ja porta la meitat de l’anàlisi es replanteja aquest criteri i el modifica si s’escau. En aquesta línea també explicita amb molt detall les regles o normes de codificació. c. En l’A/C qualitatiu hi ha una relació oberta entre dades i conceptes. No s’agafen els conceptes com a marc estricte de les dades, sinó que el marc (les categories) estan en una contínua revisió.
2.4.1. David L. Altheide És un autor nort-americà que encara és en actiu, fins i tot té una web. Ha treballat en una línia interpretativa, especialitzant-se en televisió (el mitjà més important segons ell). Durant els 70/80 es va centrar en la producció, i a partir dels 90 també ha fet A/C qualitativa de forma complementària. ALTHEIDE és conegut per ser el creador del concepte de ‘format’. Les aportacions d’ALTHEIDE més importants en l’A/C qualitativa van ser en un estudi del tractament de la cobertura de televisió del conflictes de Granada, Panamá, Kuwait i Somàlia. Ho fa en relació a la disponibilitat d’imatges i al temps donar.
Primer exemple d’anàlisi A Granada i a Panamá no es va disposar d etemps per preparar la cobertura i per tant van tenir poca cobertura televisiva. A més a més el pentàgon no permetia l’accés dels periodistes al conflicte. En el cas de Kuwait sabien des de messos absns que tindrien imatges de primera mà proporcionades pel pentàgon: imatges de càmeres establertes a míssils, etc. Per tant s’hi dedica molt més temps, se li dona més cobertura en funció de la qualitat i l’abundància d’imatges. En el cas de Somàlia encara es tenen millors imatges, perque fins i tot envien càmeres al territori per poder retransmetre en directe l’arribada dels mariners a Somàlia. Augmenta la quantitat de temps en funció del nombre i la quantitat d’imatges.
ALTHEIDE doma molta importància al pentàgon com a font d’informació, fins i tot els atribueix una manipulació. Els periodistes coneixen aquesta manipulació o ocultació, però l’accepten pel valor que aquesta fonts té.
Segon exemple d’anàlisi: discurs públic al voltant de la por ALTHEIDE parteix de dos assumpcions o fets socials que li són bàsics: a. La cultura popular inclou una alta quantitat d’informació i imatges relacionades amb la por. Dins d’aquestes una part important fa relació al crim i a la violència.
reaccionen davant aquesta doble crítica afirmant que si els dos es queixaven significava ho estaven fent bé. El GUMG va demanar un pressupost per estudiar les notícies en l’àmbit laboral / industrial, i l’aconsegueix. Paral·lelament es crea una comissió per establir el futur de la televisió, q s’acostuma a conèixer amb el nom del president, en aquest cas concret s’en va dir ‘comissií ANNAN’, i va publicar el seu informe el 1977. En resposta a això el GUMG va presentar una primera mostra del seu treball amb el seu primer llibre: “Bad news”. Amb aquesta obra van aconseguir intervenir en el debat social.
L’escola de Birmingham també està relacionada amb el GUMG. HOGGARD va escriure el pròleg del primer llibre “Bad news”. Però en general estaven en desacord amb els seus postulats perque eren considerats d’extrema esquerra.
Bad news La seva recerca comença al 75, quan registren tots els informatius de televisió dels tres canals durant cinc messos, per tant van optar per la exhaustivitat. Així van poder identificar històries periodístiques i després estudiar-les a fons. Van optar per un mètode duferent del de BERELSON. Amb el material dels tres primers mesos fan unaaproximació al perfil de l’informatiu de televisió: mesuren temps, nombre de noticies, ordres de temes, categories temàtiques, ús de l’entrevista...
No analitzen només les laborals sinó totes les noticies. Van trobar-se amb que els perfils dels tres canals eren molt similars, i aquesta similitut els sugereix alguna cosa sobre els valors notícia. Després es van fixar en l’ús que es feia dels entrevistats, i van trobar que tant en termes de temps com d’espai, hi havia moltes similituts entre els tres canals.Per tant les noticies són un producte construit que és organitzat d’una manera i no d’una altre. Aquest és el seu punt de sortida per a l’anàlisi posterior. Després comencen a analitzar els temes que tracten uns i altres, i composen la presència mediàtica amb la realitat de dues formes: a. Componen els sectors que tenen més presència en relació a la quantitat de població a la que donen feina. Per exemple el sector automobiístic tenia un 24,4% de tractament i només ocupava un 2,1 de la població. No hi havia una correlació entre el tractament mediàtic i la realitat. b. En aquest periode hi ha diverses vagues, així que tambñe comparen el tractament que es fa d’aquestes i es detecta una correlació amb el sector automobilístic. Però en canvi el sector de drassanes (construcció de vaixells), va tenir més vagues i no va ser gairebé representat. A partir d’aquí comencen a treballar en l’anàlisi lingüístic i visual d’històries particulars. Agafen el tema de les vagues automobilístiques, i per estudiar-les busquen com s’ha codificat allò: quines preguntes es plantejan i com es fan, quins experts es contacten...
Aquest anàlisi buscava clarament fer un anàlisi de la producció. En general aquests estudis arrivaren a les següents conlcusions:
- La televisió no dona informació equilibrada, sinó que dona una informació molt lligada a les fonts oficials. Per exemple demanandaven que sempre s’associava la paraula ‘negocis’ a la patronal, i la paraula ‘demandar’ als sindicats.
- En general demanaven una nova forma de produïr la informació.
Dues crítiques que es poden fer a aquest estudi són: considerar al receptor com a un element passiu i parlar de sector dominant només en funció de la classe.
War and peace news Als 80 el GUMG obté fons d’una fundació per fer un estudi concret sobre una reunió de desarmament organitzada per l’ONU al 82. El GUMG fa un estudi de la cobertura anglesa televisiva d’aquest acte. Comparant el que es va oferir en antena amb el total del dit. Els resultats van extreure el següent:
- No es va donar cap cobertura a les intevencions s’ONGs, ni en televisio nien premsa.
- Cap de les intervencions del 76 representants dels païssos del tercer món o no alineats van ser recollides.
- La televisió anglesa només vainformar de sis intervencions, les dels Estats Units, Anglaterra, Russia, Alemania i Israel. Amb talls de veu dels dos primers i d’Israel.
Després d’aquesta reunió esclata la Guerra de les Malvines i comencen a analitzar el concepte de neutralitat durant aquest període. La TATCHER i els conservadors van acusar a la BBC de no patriótica, i aquesta actitut va ser assumida pel GUMG com: tots els mitjans depenen de les fonts institucionals, també en temps de guerra i l’activitat del gvern d’exigir imparcialitat pasa a ser la de demanar parcialitat.
2.6. Semiòtica Introducció Abans es definia semiòtica com a “part de la medicina que estudia els signes de les malalties”. Actualment l’entenem com a “disciplina que estudia els diferents tipus de discurssos i les regles de producció i interpretació d’aquests discurssos”. Va tenir molt auge als anys 70/80, i va ser acusada d’imperialista perque volía estudiar- ho tot. Umberto ECO diu que és tan imperialista la semiòtica com la química, perque s’estudien aquells processos que s’escullen com a més interessants; i per això es podría concloure que no és imperialista. MARX, WIENER, FREUD o WITTGENSTEIN són considerats els autors més importants, però hi ha dos més que destaquen per ser els precursors.
Orígens SAUSSURE (1857 – 1913) amb el seu curs de lingüística general, i PEIRCE (1839 –
- amb la seva obra pòstuma “Collected papers” són considerats els dos autors precurssors. Tot i sent contemporanis mai es conegueren, i tots dos provenien de famílies intel·lectuals, per exemple PEIRCE va ser educat a casa i no a l’escola. En les vides dels dos autors acabà havent un final dramàtic: PEIRCE no tenia èxit com a professor i fou obligat a dimitir. Llavors va viure a la pobressa i acabà a presó, on morí. Per pagar el seu enterrament, la vídua va haver de vendre a la universitat els manuscrits del seu marit. SAUSSURE no va tenir una vida gaire millor, viatjant de país en país. SAUSSURE distinguia entre llengua i parla i, per ell, allò important era la llengua. Per ell, el signe lingüístic és la suma del significant i del significat. Estudià sobretot el signe ligüístic. En canvi, PEIRCE estudià qualsevl tipus de símbol. Reia en el símbol com a
Així, d’entre els tres nivells d’anàlisi, l’Escola de París estudiaría els nivells sintàctici semàntic, i no el pragmàtic. GREIMAS estudia les estructures semio.narratives i les estructures discursives en el seu recorregut generatiu. La pragmàtica és important perquè el sentit depèn de l’ús, del context: els deíptics: simbols que només tenen sentit en el seu context.
Anàlisi qualitativa BARTHES intenta desenvolupar el `projecte de SAUSSURE, i estendre’l cap a la comunicació de masses. El text de referència d’aquest autor és “Elements de semiologia”. BARTHES considera que la semiologia s’ha d’ocupar de tot sistema de signes, sigui quina sigui la seva substància, inclosos els complexos d’aquestes substàncies que no arriben a ser llenguatge però sí sistema de significació. D’aquests sistemes de signes s’hauran d’estudiar l’aspecte:
- Denotatiu: amb un caràcter universal
- Connotatiu: sempre té un caràcter particular o ideològic (cultural).
La connotació integrará elements de valoració i quan es parla de valoració es refereix especialment a l’emissor. La semiòtica es referirà a l’anàlisi de la comunicació de masses en un principi con a ‘analisi de textos’.
Dins la comunicació de masses trobem diversos textos estudiables per la semiòtica: la premsa, les imatges... L’ampliació de l’objecte d’estudi de lasemiòtica la portarà a aplicarse molt en l’anàlisi audiovisual.
El conjunt de significats connotatius expressen maneres de veure les coses: ideologies. Però ideologies tant de l’emisor com del receptor. La semiòtica posarà èmfasi en els significats connotatius.
La semiòtica intenta fer un anàlisi dels textos de forma contextualitzada, entenent contextualització en termes de cultura. Va incorporar a l’estudi continguts de la comunicació de masses que havia estat despreciats, com la publicitat, els dibuixos animats, els còmics...
Crítiques a la semiologia
- Les anàlisis de la connotació són sempre subjectives i per tant poc verificables.
- Dona molt poc marge a la recepció, a la possibilitat que diferents receptors interpretin diferent el missatge.
La semiòtica prometia molt a la teoria, però a la pràctica no va resultar eficaç. L’anàlisi del text va evolucionar del discurs: es tendeix a entendre el conjunt de l’activitat dels mitjans com a un discurs públic que es pot estudiar de moltes formes. Es pot estudiar només una part, la que correspon al discurs que s’estudia.
2.7. Estructuralisme Precedents Ell precedent de l’estructuralisme és PROPP, l’estudiant del folklore rus de principi del sXX. Que a l’estudiar una sèrie de 400 rondalles va trobar estructures compartides.
Contingut L’estructuralisme igual que la semiòtica parteix de la lingüística. La lingüística se centra en els llenguatges verbals convencionals, pperò l’estructuralisme ho fa de qualsevol sistema de signes que tingui característiques semblants a les del llenguatge. L’estructuralisme estudiarà per tant rondalles, pel·lícules...
La lingüística estudia el llenguatge atenent a les regles a partir de les que es compon el llenguatge, però l’estructuralisme parteix d’aquests sitemes de signes i també busca:
- Un significat lingüístic: el visible
- Un significat cultural: l’ocult, el latent i malgrat tot fonamental
AL 29 R JACOBSON va utilitzar per primera vegada la paraula ‘estructura’ per referir- se a aquest significat cultural ocult. I aquesta estructura oculta és la que articula el significat real. L’estructuralisme sol fer visible aquesta estructura profunda i posar-la al descobert.
Crítiques a l’estructuralisme Una de les crítiques que es fan a l’estructuralisme és que subestima a l’emissor i al receptor, per centrar-se únicament en el text. L’autor no és rellevant perque pot assignar significats profunds sense ser-ne conscient. En termes de receptor aquest tampoc pot tenir-ne consciència però es veu influit passivament per l’estructura. Dins els estudis culturals es recull aquest estructuralisme, sobretot en els autors que fan estudi de cinema.
TEMA 3. “L’ESTUDI PROCÉS DE LA INFLUÈNCIA I DE LA RECEPCIÓ DE
LA COMUNICACIÓ DE MASSES”
3.1. Introducció A partir dels estudis de l’audiència, un sector clau, s’han desenvolupat la resta dels estudis de la comunicació, i s’han passat a reconsiderar els estudis sobre els efectes, considerats com de la influència. També s’ha fet un intent d’estudiar la comunicació com a procés. A partir dels anys 80 es produeixen aquestes transformacions, però per entendre-ho em de recular una mica més en el temps. Als 40/60 els funcionalistes fan anàlisi d’audiència per compendre els efectes (MCR), per conèixer l’audiència i saber com influir en ella. Paral·lelament des de la perspectiva crítica, ja fora de l’hegemonia de l’Escola de Francfort, estudia a l’emissor; fins que als 60/70 s’entra en la segona etapa (Birmingham) que es preocupa pels estudis culturals, on l’audiència ja no és passiva. També a partir dels 70 apareix una segona etapa del funcionalisme i la teoria dels usos i gratificacions. Aquestes dues etapes s’apropen bastant en la teoria, fins que als 80 coincideixen en els estudis de recepció, hi ha una convergencia que inclou també interpretatius. Aquests estudis sobre recepció, inclouen també, en unmateix paquet, els estudis sobre influència. Aquesta convergència es produeix quan els investigadors s’adonen que estava treballant de forma molt similar.
3.2. Funcionalisme Sociologia americana durant els ays 40 / 60 Abans d’arribar a aquesta teoria, existía la de “l’agulla hipodèrmica”, que es basava en una societat d’individus aïllats amb uns mitjans de comunicació molt poderosos. Durant els anys 30 aquesta teoria era la imperant, però no estava demostrada empíricament. Al 1940 es porta a terme una primera recerca empírica per berificar-la. L’estudi coincideix amb unes eleccions, que s’aprofiten com a objecte d’estudi, i el porten a terme LAZARSFELD, BERELSON i GAUDET. La seva recerca es coneix amb el nom de “The peoples choice: how the votes makes up is mind in a presidential election”. La recerca volia compendre el procés de decissió de vot, assumint com a hipòtesis que els mitjans eren decissius. Però la 2ª GuerraMundial endarrereix l’estudi fins al 1944, quan es publica en el llibre “The people’s choice”. Aquest llibre va tenir molta importància perque:
- Va introduïr una forma de recerca: LAZARSFELD va introduir la tècnica del ‘panel’. Es va escollir una regió representativa del país, d’on es seleccionaren una mostra representativa d’individus que es van dividir en quatre grups. El primer grup (el panel) va ser entrevistat cadames durant tot el període electoral, i els altres tres grups només una vegada i van servir de grups de control per contrstar els resultats del panel. Gracies a aquesta nova tècnica, el ‘panel’ permetia estudiar processos.
- Els resultats no van verificar la hipòtesi, i van arribar a la conclussió de que els mitjans tenien una capacitat molu limitada per produïr efectes. Els mitjans són causa necessària però no suficient per generar efectes. El grup primari té un paper més important que els mitjans a l’hora d’aconseguir efectes.
Redescobriment del grup primari
PAGE 19
Era un concepte que ja es coneixia i es vilculava a les societats agràries, no a la societat industrial / urbana. Però amb els estudis dels 40, s’adonen que els individus continuen vinculats a relacions entre amics, familiars... Aquest redescobriment portarà a parlar per primera vegada al receptor de la comunicació de masses com a ‘audiència’. En les etapes anteriors es feia servir’massa’ i deprés ‘públic’. Els individus viuen inmersos en els grups primaris, i dins d’ells van formant les seves actituts, creences i pautes de comportament. I aquest conjunt d’actituts són els que orienten la recepció de la culturade masses. Els grups primaris predisposen als individus a rebre uns mitjans o uns altres, i a descodificar-los d’una forma peculiar.
Influencia personal Com a conseqüència d’aquest descobriment escomença aestudiar la ‘influència personal’. Aquesta influència es pot definir com un conjunt de xarxes de comunicació de naturalesa interpersonal, que vinculen els individus amb altres individus dels seus grups primaris. Aquests líders són presents en tots els tipus de grups, tothom pot ser líder d'opinió en un tema específic, i són líders en un tema, perque és en el que tenen més coneixement i pel que mostren més interés. I per obtenir aquesta ampliació de coneixements han de recòrrer als mitjans de comunicació. Aquesta teoria s’articula en el ‘model de la comunicació en dos esglaons’.
Capacitat selectiva de l’audiència Els grups socials predisposen als seus membres a orientar-se cap als mitjans i continguts més afins, els més semblants a les seves formes de pensar. L’audiència té una certa capacitat d’actuació:
- Interés selectiu: estar predispossat a uns temes i a evitar uns altres,
- Exposició selectiva: cada persona es prdisposa a uns temes i a evitar uns altres.
- Descodificació / Percepció: si no hi ha grans diferències entre diferents continguts es tendeix a igualar-los.
- Memorització / Retenció: es reté més allò que més interesa.
El “People coice” respon a la pregunta: que fan els mitjans ecomunicació amb l’audièbcia?. Diu que en realitat poca cosa, i allò que fa és al nivell dels quatre unts anteriors. L’últim llibre en la línia de la influència personal va ser “Influéncia personal” del 1955, escrit per KATZ i LAZARSFELD.
A partir dels anys 60 hi ha un canvi important, la televisió arriva a ser hegemònica dins el panorama comunicatiu, i aquest canvi porta a qüestionar alguna de les teories del “People’s choice”, com per exemple que la capacitat selectiva de l’audiència desapareix amb la televisió. Tots ens exposem a materials discordants amb el que nosaltres pensem sense pretendre-ho, es converteix en evitar continguts en compte de buscar-los. La línia funcionalista és qüestionada per no ser crítica amb el sistema establert, que en canvi sí es fa al paradigma crític. El posicionament d0aquest corrent es fa en una primera etapa a Francfort i en una segona a Birmingham. Aquesta última escola posa l’èmfasi en l’audiència, en la recepció, estudiant pautes de referència de l’audiència.
PAGE 19
