Corregiu les faltes:
LA LITERATURA MODERNA (SEGLES XVI, XVII, XVIII)
Dins la història de la literatura catalana, el període comprès entre els segles XVI i XVIII ha estat
tradicionalment menystingut i poc estudiat, doncs es considerava que la producció literària d’aquests tres
segles havia estat més aviat reduïda i de baixa qualitat. Per això, aquesta etapa s’ha conegut durant molt
de temps amb el nom de Decadència, terme que ara molts estudiosos de la literatura rebutgen perquè, si
bé d’una banda el conreu de la literatura culta s´afeblí moltíssim al llarg de tots aquests anys, per l’altra
s’hi va desenvolupar una literatura popular prou interessant i fecunda, de manera que actualment hom
prefereix referir-s’hi amb el terme global Literatura Moderna, o amb els més específics Renaixement
(segle XVI), Barroc (segle XVII) i Neoclassicisme i Il·lustració (segle XIX).
1. DECADÈNCIA DE LA LITERATURA CULTA.
Des dels primers decenis del segle XVI fins als primers del XIX, una sèrie de fets i crisis històriques
acaben afectant el desenvolupament de la la literatura catalana culta, és a dir la literatura d'autor, que al
llarg del segle XV havia assolit una densitat i brillantor comparables a la dels països europeus més
cultes. amb obres tan representatives com van ser: el Tirant lo Blanc, el Curial e Güelfa , o les poesies
d'Ausiàs March.
Els fets històrics que vertebren aquesta època turbulenta són, principalment: la unió dinàstica amb
Castella en temps dels Reis Catòlics; el trasllat de la Cort al centre de la península; l’emigració de bona
part de la noblesa catalana i la seva posterior assimilació als designis imperials de Carles I i Felip II; la
crisi demogràfica com a conseqüència de la pesta negra i les guerres; el desplaçament, amb la
descoberta d’Amèrica, dels interessos econòmics des del Mediterrani a l’Atlàntic; la pèrdua d’alè de la
burgesia mercantil; les guerres contra Castella i les derrotes de 1652 i 1714 i els exilis consegüents.
Malgrat tot, al llarg d’aquests segles també hi hagué una certa producció poètica, però no pas de primer
ordre com havia estat la tònica d’èpoques anteriors ja que en general es tracta d’obres que mostren una
gran imitació tant dels autors castellans del moment com de les formes mètriques que aquests
empraven.
Les obres més representatives són:
RENAIXEMENT
El Renaixement català, com el castellà, va intentar una síntesi de materials propis de l’edat mitjana i
d’altres de nous que procedien, essencialment d’Itàlia. D’aquesta època tenim que esmentar el poeta
Pere Serafí, que va alternar la recreació de temes i formes populars amb un idealisme amorós
d’inspiració petrarquista o ausiasmarquiana; i Joan Timoneda , que va divulgar a través de la poesia i el
teatre les idees de la Contrareforma.
BARROC
A començaments del segle XVII es va començar a formar un grup de poetes barrocs, que denoten la
influència castellana tant en les actituds, els temes i les tècniques, com en el vocabulari i la sintaxi, una
influència que es va allargar fins a ben entrat el segle XVIII. En aquest període, tan poc brillant,
destaquen Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona), de qui es va apoderar la tradició popular per
