¡Descarga Els registres lingüístics y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!
ELS REGISTRES LINGÜÍSTICS
La variació estilística: els registres de la llengua. La diversitat lingüística que podem detectar en qualsevol text o discurs és deguda a dos factors: la procedència dels parlants, que determina la variació geogràfica, social i històrica, i la situació en què es produeix la comunicació, que condiciona la variació funcional, també coneguda com a registre lingüístic. No parlam igual quan ens trobam amb un company de classe i comentam com ha anat el cap de setmana, que quan feim una entrevista de feina. Cada situació requereix un determinat ús lingüístic, que no té res a veure amb la correcció o incorrecció, sinó amb el concepte d'adequació del parlant al context comunicatiu en què es troba. En conseqüència, les varietats funcionals o registres lingüístics tenen a veure amb la modalitat que presenta un llengua en una situació comunicativa concreta. Tenint en compte això, l'anàlisi de qualsevol text ens ha de permetre determinar la variació dialectal o estàndard a partir de la qual ha estat elaborat i el registre que s'ha utilitzat d'acord amb la situació comunicativa en què es troba el parlant. Variació funcional/registres lingüístics registres no formals registres formals ● col·loquial ● científic i tècnic ● familiar ● publicitari ● vulgar ● literari Factors que determinen els registres Hi ha quatre factors fonamentals que determinen el registre que cal utilitzar en un context comunicatiu: el tema, el canal de comunicació, el grau de formalitat i la intencionalitat. TEMA La temàtica a què fa referència el missatge condiciona el lèxic qie es triarà, però també les estructures sintàctiques que caldrà utilitzar. En general, podem diferenciar els textos associats a temàtiques generals i els que estan vinculats a temes més concrets o específics. Per parlar sobre temes generals, solem utilitzar paraules corrents, mentre que quan ens referim a una temàtica més concreta generalment utilitzam un vocabulari més precís, cultismes o termes procedents del llenguatge tècnic. Les diferències pel que fa a la temàtica expliquen que allò que per a nosaltres és un simple mal de cap es converteixi per a un metge en una cefalea. En el primer cas, quan utilitzàvem mal de cap ens movíem en un pla general, mentre que cefalea se situa en un pla més específic. CANAL El canal utilitzat en la comunicació condiciona també la selecció del registre. Bàsicament, el llenguatge verbal es pot transmetre per un canal oral o per un canal escrit. En general, la llengua oral és més espontània i fa un ús freqüent de mots introductoris i paraules polisèmiques; a més, la
comunicació es reforça sovint amb un seguit d'estratègies no estrictament verbals: gestos, to, entonació, etc. El canal escrit ofereix més possibilitats d'elaboració. La tria de mots sol ser més precisa i les construccions sintàctiques, més acurades. De tota manera, poden produir-se encreuaments entre un canal i l'altre. Així, sovint, els discursos parlamentaris, tot i transmetre's oralment, han tengut una elaboració escrita prèvia. Un cas encara més clar de contacte entre el canal oral i l'escrit l'ofereix el teatre, en el qual la representació se sustenta sempre en un text escrit, perfectament elaborat. En sentit contrari, una nota escrita pot algunes vegades, acostar-se més a les convencions que caracteritzen la llengua oral. Al marge dels contactes tradicionals entre canal oral i escrit, amb la invasió tecnològica dels darrers decennis s'han creat nous canals que no sempre s'ajusten fàcilment a la dualitat oral/escrit: el fax, internet, etc. INTENCIONALITAT El propòsit o intencionalitat amb què s'han produït el text determina el registre utilitzat. Les intencions poden ser diverses: informar, convèncer, descriure...; com també ho són les exigències lingüístiques que deriven de cadascuna d'aquestes modalitats de discurs. A grans trets, diferenciarem dues possibles intencions en la producció de textos: la voluntat objectiva i la voluntat subjectiva. En aquest darrer cas, serà freqüent l'ús de la primera persona, d'oracions exclamatives, de lèxic connotatiu, etc., mentre que en el primer se sol utilitzar la tercera persona per reforçarla pretensió objectiva del text. GRAU DE FORMALITAT Pot indicar el grau de relació que es dóna entre els interlocutors o simplement el nivell de formalitat que presideix una situació comunicativa. No parlam de la mateixa manera amb un amic que amb uns desconeguts; no ens adreçam amb el mateix tractament a un company que a un conseller del Govern. Fins i tot,dues persones poden utilitzar registres diferents segins quin sigui el nivell de formalitat de la situació comunicativa en què es troben. Dos advocats utilitzaran registres diferents segons que es trobin en la vista oral davant el jutge, o bé pactant els termes d'una sentència en el passadís de l'Audiència. La llengua preveu un ampli repertori de fórmules de tractament, que van des del tu, que s'utilitza en situacions poc formals, fins a un vostè o el vós, que reservam per a usos formals. Hi ha altres formes com ara honorable, il·lustríssim , etc., que van associades a un càrrec determinat. Però el grau de formalitat també es manifesta per tot un seguit de recursos: tria lèxica, ús d'un determinat to de veu, presentació del text, etc.
comprensió. Per aquest motiu, el mateix afany de claredat oblida a col·locar informació en paràgrafs, amb una estructura lògica i coherent.
Registre literari
En el registre literari, predominen una voluntat estètica i un propòsit subjectiu. Per assolir aquests objectius, l'autor explota al màxim les possibilitats expressives que li ofereix la llengua: al·literacions, jocs de paraules, figures retòriques, recuperació d'arcaismes, etc. Cal tenir en compte que el registre literari té la possibilitat d'integrar altres registres lingüístics. La modalitat col·loquial i, fins i tot, la vulgar en poden formar part en les mateixes condicions que qualsevol altra modalitat del registre literari.
Registre publicitari
El tombant comercial, les pràctiques econòmiques o l'estructura política que cada cop més defineixen la societat actual han situat en primer pla el registre publicitari. En realitat es tracta d'un registre condicionat absolutament per la pretensió d'incidir en la voluntat dels hipotètics usuaris, votants, etc. Però justament perquè aquest és l'objectiu comú de qualsevol campanya, els creadors publicitaris tendeixen a usar diferents estratègies per singularitzar el seu producte, des de l'aparença de l'objectivitat fins al toc de la subjectivitat, passant per l'ús de la ironia o de l'ambigüitat calculada.
Registre jurídic i administratiu
És el registre utilitzat en el món de l'administració i de la judicatura. Lleis, decrets, circulars, edictes... són alguns dels documents que incorporen aquest tipus de registre. Tradicionalment s'ha caracteritzat per una sintaxi enrevessada i una retòrica arcaïtzant, fet que dificultava força la comprensió dels textos legals. Actualment, però, s'han fet esforços per abandonar aquests tics lingüístics propis d'èpoques passades i oferir un model de llenguatge acurat, però entenedor. En aquest mateix sentit, cal destacar els intents que s'han fet darrerament des de diferents institucions per tal d'oferir uns models textuals unificats i amb una organització de la informació coherent i precisa. LA VARIETAT ESTÀNDARD Al marge de la variació, existeix una varietat, anomenada estàndard, que se situa per damunt de la diversitat lingüística descrita fins aquí. L'estàndard es defineix d'una banda pel seu caràcter supradialectal, és a dir, per neutralitzar les diferències dialectals existents entre els parlants; i de l'altra, perquè és la varietat que proporciona els models adequats per ser utilitzats en les comunicacions formals i satisfà, per tant, les necessitats comunicatives de la societat moderna.
Formació
En la formació de la varietat estàndard han intervengut diferents processos històrics i culturals, que sovint s'han vist afavorits per l'existència d'un poder polític. En realitat, la configuració de l'estàndard s'ha produït a través d'un procediment de tria i selecció dels recursos que ofereix el sistema lingüístic. Sovint el model estàndard s'ha modelat sobre la base d'un dialecte, que, per raons demogràfiques, polítiques o per prestigi literari assolit, ha gaudit d'una projecció o d'una promoció afortunades. Aquest criteri explica la configuració de l'estàndard italià, que té com a base el dialecte toscà i la
tradició literària de Dante, Petrarca i Boccaccio. Un procés similar segueix la creació de l'estàndard francès, constituït a partir del dialecte de l'Ille de France i en el qual resta de dialectes no hi han tengut cap intervenció. A banda del model basat en la supremacia d'un dialecte, hi ha també la possibilitat de construir un estàndard en què intervenguin, bé que potser en grau divers, tots els dialectes. Aquest és el cas d'algunes estandarditzacions modernes com ara l'euskara batua (basc unificat)
Fases
En els processos d'estandardització podem distingir dos aspectes: els lingüístics i els socials.
- Lingüístics. El procés d'estandardització exigeix que, prèviament o d'una manera correlativa, la llengua s'hagi dotat d'una normativa que fixi els diferents components que la integren: ortografia, morfologia, sintaxi i lèxic. Es tracta, però, de dos processos diferents que no s'haurien de confondre. Mentre que la normativa regula l'ús del conjunt de la llengua, l'estàndard fa una selecció amb criteris funcionalsde totes les possibilitats que ofereix el sistema lingüístic. Per aquest motiu, podem considerar que l'estàndard constitueix un subconjunt dins l'espai més ampli delimitat per la normativa. En aquest sentit, des d'un punt de vista normatiu, resulta tan correcte usar les paraules sonat, barjaula i collons com boig, prostituta i testicles , mots corresponents al català estàndard. En definitiva, serà la situació comunicativa la que donarà validesa a l'ús d'un mot o de l'altre, perquè, al capdavall, el diccionari normatiu recull totes aquestes formes.
- Socials. Un cop codificada la llengua, cal estendre el seu coneixement a través de l'escola i consolidar la seva difusió a través de l'ús en els circuits culturals i centres de poder.
Característiques
L'existència de l'estàndard és una condició per assegurar la continuïtat i el progrés d'una comunitat lingüística en el futur. En primer lloc, perquè l'estàndard ocupa un lloc central dins el sistema lingüístic i assumeix, per tant, un valor simbòlic i aglutinador, tant per als mateixos parlants com per a aquells que volen accedir al coneixement de l'idioma. Segonament, perquè l'estàndard és un element d'estabilitat que contribueix a neutralitzar les diferències existents entre els diversos dialectes que integren la llengua. D'aquesta manera, atorga seguretat als parlants, ja que se'ls proporciona una norma clara i explícita per a qualsevol ús comunicatiu. En tercer lloc, donats el valor referencial i l'estabilitat que el caracteritzen, l'estàndard és la varietat que correspon al sistema educatiu, als mitjans de comunicació i a l'Administració. Finalment, l'existència i la difusió de l'estàndard són signes de normalitat dins una comunitat lingüística, que, altrament, es veuria abocada a un procés d'alienació lingüística que conduiria, amb més rapidesa, o menys, a la substitució lingüística per una llengua que complís les funcions que hauria d'haver assumit l'estàndard propi. Ara bé, la difusió de l'estàndardpot fer que aquesta modalitat s'adapti a altres registres, fins i tot al col·loquial. D'aquí que alguns lingüistes proposin referir-se a l'estàndard com a varietat més que no pas com a registre.
