Lucia huelves Sotelo 2n Batxillerat A 27/11/2020
TEXT A
El terme gentrificació no sempre serveix per explicar els diferents fenòmens que
actualment provoquen l’expulsió de veïnat i comerciants dels centres de ciutats com
Barcelona.
La gentrificació clàssica s’ha desenvolupat a mesura que la globalització, les
noves tecnologies o el creixement exponencial del port i l’aeroport han anat obrint la
ciutat a nous operadors. I es defineix com una substitució territorial de classes, tant en
l’àmbit de l’habitatge com en el del comerç. Si l’encariment de l’habitatge reemplaça
els veïns empadronats, en el cas del comerç la substitució pot afectar tant els
comerciants —que pleguen perquè ja no poden assumir el cost del local— com la seva
clientela —que canvia d’establiment perquè les mercaderies ja no estan a l’abast del seu
poder adquisitiu.
Barcelona s’enfronta avui a processos que atempten igualment contra el dret al
barri, però que ja no es poden descriure com una substitució dels usuaris. Són nous
fenòmens que es corresponen amb una substitució dels usos o, fins i tot, amb una
extinció dels usos.
En el primer cas, hi ha tots aquells habitatges que han perdut l’ús residencial per
acollir activitats terciàries. Als anys vuitanta, per exemple, l’Eixample ja presentava
alguns excessos de terciarització quan els seus habitatges eren substituïts per notaries,
bufets d’advocats o estudis d’arquitectura. Ara, arran de l’aparició de plataformes en
línia com Airbnb i del fenomen dels vols low-cost, la substitució de l’ús d’habitatge per
l’ús terciari dels allotjaments turístics pot tenir, en determinats barris, un efecte molt
més devastador en la distribució d’usos que estableix el planejament urbanístic per a
cada territori. Quelcom semblant passa amb aquells comerços que han deixat d’exercir
una funció social al barri. Aquests establiments ja no tenen com a destinatari el veïnat
arrelat —empadronat—, sinó que s’adrecen més aviat a una població flotant, que està de
pas, que no tornarà demà per molt bé que la tractin. Són petits comerços, com les
botigues de souvenirs i barrets mexicans. També grans franquícies, com les cafeteries
Starbucks. En tots aquests casos, ja no es tracta d’espais d’interacció social arrelats al
barri sinó d’infraestructures dedicades a una població que no figura al cens electoral,
que no paga impostos, que no es queixarà a l’Ajuntament quan el carrer estigui brut.
Si la substitució d’usos intercanvia una població arrelada per una població
flotant, l’extinció d’usos representa la supressió de l’activitat. Dins d’aquest tercer
fenomen hi ha els immobles residencials, que perden tot ús més enllà del de meres
caixes fortes. Barcelona ja no només és una de les principals destinacions turístiques
europees sinó que ara també comença a formar part de la llista de ciutats més cobejades
pels inversors globals. Això comença a passar quan edificis sencers són adquirits per
gestors patrimonials per tal d’assegurar fortunes russes o xineses que no confien en la
volatilitat de la seva pròpia moneda, o per fons d’inversió globals que busquen la
màxima rendibilitat sense perdre temps amb els problemes de gestió que comporten els [
llogaters o els turistes. No els fa falta donar cap ús a les propietats que adquireixen.
Només compren, esperen una mica i venen, i així obtenen rendiments de dos dígits.
Aquest fenomen, doncs, buida habitatges, buida locals comercials, buida edificis i pot
desertitzar barris sencers.
Adaptació feta a partir del text de David Bravo. «Cinc paradoxes sobre
gentrificació». Papers, núm. 60 (juny 2018): Gentrificació i dret a la ciutat, p. 153-154
REDACCIÓ A
