¡Descarga Textos locke enteniment huma y más Exámenes selectividad en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
SELECCIÓ DE TEXTOS DE LOCKE (selectivitat 2013)
Assaig sobre l’enteniment humà
TEXT 1: És opinió establerta entre alguns que en l’enteniment hi ha certs principis innats; certes nocions primàries ( ) o caràcters com si diguéssim impresos en la ment de l’home, que l’ànima rep en el primer moment de la seva existència i que du amb ella quan arriba al món. Per convèncer el lector imparcial de la falsedat d’aquesta hipòtesi, bastaria mostrar només (tal com espero fer en les diverses parts d’aquest assaig) com els homes, simplement amb el recurs de les seves capacitats naturals, poden aconseguir tot el coneixement que tenen, sense l’ajuda de cap impressió innata, o com poden arribar a la certesa sense cap d’aquestes nocions o principis innats. Perquè m’imagino que tothom admetrà que no tindria sentit suposar que són innates les idees de color en una criatura a la qual Déu va donar la vista i el poder de rebre-les per mitjà dels ulls a partir dels objectes externs. I no deixaria de ser poc raonable atribuir algunes veritats a certes impressions de la natura i a certs caràcters innats, si podem observar en nosaltres mateixos algunes facultats adequades per obtenir un coneixement fàcil i cert d’aquelles veritats, com si estiguessin originàriament impreses en la nostra ment. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre I TEXT 2: No hi ha una opinió més comunament acceptada que la que estableix que hi ha certs principis, tant especulatius com pràctics (parlem d’uns i altres), universalment admesos per la humanitat, fet pel qual s’argumenta que es tracta d’impressions permanents que reben les ànimes dels homes en el primer moment de la seva existència, i que elles, d’una forma tan necessària com rea, porten quan arriben al món, tal com passa amb qualsevol facultat inherent a l’ànima. Aquest argument, extret de l’assentiment universal, té el següent inconvenient: que encara que de fet fos cert que hi ha veritats admeses per tota la humanitat, això no provaria que fossin innates, mentre hi pugui haver una altra forma de mostrar com han arribat els homes a tenir aquest assentiment universal, en allò que tots admeten; cosa que em penso que es pot fer. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre I TEXT 3. Anomeno idea tot allò que la ment percep en si mateixa o tot allò que està immediatament present en l’enteniment quan percebem o pensem; i el poder de produir una determinada idea en la ment l’anomeno qualitat de l’objecte on rau aquest poder. I així, la bola de neu que té el poder de produir en nosaltres les idees de blanc, fred i rodó, és a dir, els poders de produir en nosaltres aquestes idees, com a poders presents en la bola de neu, els anomeno qualitats; i aquests poders, com a sensacions o percepcions en l’enteniment, els anomeno idees. I si alguna vegada parlo de les idees com si estiguessin en les coses, cal entendre que em refereixo a les qualitats dels objectes que produeixen en nosaltres aquelles mateixes idees. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre II TEXT 4. Vist això, cal distingir en els cossos dues formes de qualitats. Primer, aquelles que són del tot inseparables del cos en qualsevol estat en què es trobi, i que el cos manté constantment en totes les alteracions i canvis que pateix, sigui quina sigui la força a què pugui estar sotmès; o aquelles també que els sentits constantment troben en cada partícula de matèria amb massa suficient per ser percebuda, i que la ment considera inseparables de cada partícula de matèria, per bé que siguin massa petites per ser percebudes de forma individual pels nostres sentits. Per exemple, prenem un gra de blat i el dividim en dues parts: cada part manté la solidesa, l’extensió, la forma i el moviment. Dividim-lo de nou i cada part manté encara les mateixes qualitats; continuem dividint fins que les parts no siguin ja perceptibles: cada part seguirà mantenint totes les qualitats. Perquè la divisió (que és el que un molí o una trituradora o qualsevol altre estri causa en qualsevol cosa reduint-la a parts insensibles) no pot mai eliminar la solidesa, l’extensió, la forma o el moviment de cap cos; l’únic que fa és convertir en dues o més masses distintes de matèria allò que abans n’era una de sola; masses distintes, que reconeixem com a cossos distints, un cop la divisió n’ha generat un nombre determinat. Aquestes qualitats les anomeno qualitats originals i primàries d’un cos, i són per exemple la solidesa, l’extensió, la forma, el moviment o el repòs i el nombre, qualitats que produeixen en nosaltres idees simples, tal com podem observar, penso jo. Segon, aquelles qualitats que veritablement no són en els objectes mateixos res més que poders o potències per produir en nosaltres sensacions mitjançant les qualitats primàries dels objectes, és a dir, mitjançant la massa, la forma, la textura o el moviment de les seves parts insensibles, com els colors, els sons, els sabors, etc., aquestes, dic, les anomeno qualitats secundàries. Hi podem afegir una tercera classe, que tothom està d’acord en dir que són simplement poders, tot i que són qualitats de l’objecte tan reals com aquelles que, acomodant-me a la manera habitual de parlar, anomeno qualitats i, per distingir-les, qualitats secundàries. Perquè el poder del foc per produir un color nou o una nova consistència en la cera o en el fang, mitjançant les seves qualitats primàries, és tant una qualitat del foc com la potència que té per produir en mi una nova idea o sensació d’escalfor o de cremada, que no he sentit anteriorment, per mitjà de les seves qualitats primàries, és a dir, la massa, la textura i el moviment de les seves parts sensibles. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre II
TEXT 5. El que hem de considerar ara és com els cossos produeixen en nosaltres idees, i està molt clar que és per l’ impuls , l’única manera possible de concebre com els cossos operen els uns sobre els altres. Els objectes externs no rauen en la nostra ment en el moment de produir en ella idees, i malgrat això percebem les qualitats originals de cadascun d’ells a mesura que un darrer l’altre afecten els nostres sentits; per tant, hi ha d’haver evidentment un cert moviment que des dels objectes passa pels nostres nervis, o pels esperits animals, d’algunes parts determinades del cos, fins arribar al cervell, o a la seu de les sensacions, per produir e les nostres ments les idees particulars que tenim dels objectes. I com que l’extensió, la forma, el nombre i el moviment dels cosses d’una magnitud observable poden ser percebuts a distància mitjançant la vista, és evident que alguns cossos individualment imperceptibles han d’anar de l’objecte que contemplem fins als nostres ulls, traslladant d’aquesta manera un cert moviment al cervell, on hi produeix les idees que tenim dels objectes. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre II TEXT 6. Podem concebre de la mateixa manera la manera com es produeixen les idees de les qualitats secundàries, a saber: per l’acció de partícules insensibles sobre els nostres sentits, tal com passa amb les idees de les qualitats originals. Perquè és sabut que hi ha cossos, una bona munió d’ells, que són tan petits que no som capaços de descobrir, per mitjà dels nostres sentits, la seva massa, forma o moviment, tal com és el cas evident de les partícules d’aire i d’aigua, i d’altres encara extremadament més petites que aquestes, i potser molt més petites del que ho són les partícules de l’aire o de l’aigua respecte de les d’un pèsol o de la calamarsa. Suposem ara que els diferents moviments i figures, la massa i el nombre d’aquestes partícules, impressionant els diferents òrgans dels nostres sentits, produeixen en nosaltres aquelles sensacions tan diverses que tenim a partir dels color i la flaire dels cossos; per exemple, una viola boscana, mitjançant l’impuls d’aquestes partícules insensibles de matèria i de figures i masses peculiars, i segons diferents graus i modificacions dels seus moviments, causa que en la nostra ment hi hagi les idees del color violeta i de l’aroma suau d’aquesta flor. Perquè no és més difícil concebre que Déu ha annexionat aquestes idees a moviments amb els quals no mantenen cap semblança, que ho pugui ser concebre que ha annexionat la nostra carn, amb el qual aquesta idea no manté tampoc cap semblança. El que he dit sobre els colors ho podem aplicar igualment als sabors i als sons i demés qualitats sensibles similars, totes les quals, sigui quina sigui la realitat que, per error, els atribuïm, de fet no són res en els objectes mateixos, llevat de poders capaços de produir en nosaltres diverses sensacions, i que a més depenen de les qualitats primàries, és a dir, de la massa, la forma, la textura i el moviment de les seves parts; tal com he dit. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre II TEXT 7. La massa, la forma, el nombre i el moviment particulars de les parts del foc o de la neu es troben realment en el foc i en la neu, tant se val que els nostres sentits els percebin com que no: per això, poden ser anomenats qualitats reals , perquè realment existeixen en els objectes. Però la llum, la calor, la blancor o la fredor, no existeixen amb més realitat en els objectes que la malaltia o el dolor en el manà^1. Eliminem la seva sensació; fem que els ulls no vegin la llum o els colors, que les oïdes no sentin els sons, que el paladar no assaboreixi i que el nas no flairi; i tots els colors, els sabors, els olors i els sons, com que són idees particulars, s’esvairan i cessaran, i romandran reduïts a les seves causes, és a dir, a la massa, la forma, el nombre i el moviment de les parts. [...] Considerem ara els colors vermell i blanc del pòrfir^2 ; fem que no li toqui la llum: els colors s’esvaeixen, ja no produeix en nosaltres aquelles idees. Torna la llum i el pòrfir adquireix de nou les seves aparences. Pot pensar algú que s’ha produït una alteració real en el pòrfir per la presència o l’absència de la llum, i que les idees de blancor i rojor es troben realment en el pòrfir il·luminat, quan sabem clarament que el pòrfir no té cap color quan està a les fosques? El que té, de fet, és una configuració de les seves partícules, tant de nit com de dia, que el fan apte, pel reflex de la llum en certes parts d’aquesta pedra dura, per produir en nosaltres la idea de rojor, i, pel reflex en altres, la idea de blancor. Però la blancor i la rojor no són mai en el pòrfir; només hi ha una textura que té el poder de produir aquestes sensacions en nosaltres. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre II TEXT 8. Per tant, les qualitats que hi ha en els cossos són, si les considerem apropiadament, de tres classes. Primer, la massa, la forma, el nombre, la situació i el moviment o el repòs de les seves parts sòlides; aquestes qualitats estan presents en els cossos, tant se val que les percebem com que no; i quan són d’una magnitud que permet descobrir-les, ens fem per mitjà d’elles una idea de la cosa, tal com és en si mateixa, com ho veiem clarament en els objectes artificials. Les anomeno qualitats primàries. Segon, el poder que hi ha en qualsevol cos, per raó de les seves qualitats primàries insensibles, d’actuar d’una manera peculiar sobre els nostres sentits, i de produir per això mateix en nosaltres les diferents idees dels diversos colors, sons, olors, sabors, etc. Comunament se les anomena qualitats sensibles. (^1) Segons el llibre de l’Èxode és l’aliment enviat per Déu per alimentar el poble hebreu durant la travessa del desert. En el text fa referencia a una substància que s’obté d’un grup d’arbres, del gènere Fraxinus (freixes), que en alguns països s’utilitza com a laxant. (^2) Roca ígnia intrusiva constituïda per fenocristalls de feldspat dispersos dins una matriu d’afanita compacta, com a resultat de dues fases successives de cristal·lització dels mateixos minerals, de vegades d’un vermell fosc (DIEC).
les idees complexes. Les quals, tal com he mostrat en un altre lloc, són combinacions d’idees, que la ment lliurement ajunta sense considerar si tenen cap connexió en la natura. D’aquí se’n deriva que totes les idees d’aquesta classe són considerades en si mateixes arquetipus, mentre que les coses només ens interessen pel fet que poden concordar amb les nostres idees. De manera que no podem estar més que infal·liblement segurs que tot el coneixement que aconseguim amb aquestes idees és real i comprèn les coses mateixes. Perquè en tots els nostres pensament, raonaments i discursos d’aquest gènere, tenim presents les coses només pel fet que es conformen a les nostres idees. De manera que, mitjançant les idees, no podem deixar d’atènyer una certa indubtable realitat. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre IV TEXT 11. No dubto que se’m concedirà fàcilment que el coneixement que podem tenir de veritats matemàtiques no és només cert, sinó també real, perquè no consisteix en la mera visió buida d’inútils quimeres del cervell. Tanmateix, si ho considerem bé, descobrirem que només és coneixement de les nostres idees. El matemàtic considera la veritat i les propietats que pertanyen a un rectangle o a un cercle només perquè existeixen en la idea de la seva ment, perquè pot ser que mai en la vida tindrà un encontre amb cap d’aquestes figures existint matemàticament, és a dir, exactament vertaderes. Amb tot, el coneixement que ell té de les veritats o propietats que pertanyen a un cercle, o a qualsevol altra figura matemàtica, són vertaderes i certes inclús aplicades a les coses reals existents, : perquè les coses reals entren en aquest tipus de proposicions i se les té en compte només pel fet que concorden amb els arquetipus de la ment. És veritat, si ho afirmem d’una idea de triangle, que els seus tres angles són iguals a dos de rectes? Doncs això també és veritat afirmat d’un triangle realment existent en qualsevol lloc. Qualsevol altra figura existent, que no correspongui exactament a la idea de triangle de la ment del matemàtic, no queda inclosa en absolut en aquesta proposició. I, per tant, ell sap de cert que tot el seu coneixement d’aquestes idees és coneixement real: perquè, com que considera les coses només perquè es conformen a les seves idees, té la certesa que tot el que coneix d’aquelles figures que tenen una simple existència ideal en la seva ment també val per les mateixes figures quan tenen una existència real en la matèria; en les seves consideracions només hi entren purament les figures, que són sempre les mateixes, onsevulga i comsevulla que existeixin. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre IV TEXT 12. Se’n segueix que el coneixement moral és tan capaç de certesa real com el matemàtic. Perquè sent la certesa només la percepció de l’acord o el desacord de les nostres idees, i la demostració la percepció només d’aquest acord mitjançant la intervenció d’altres idees intermèdies, les nostres idees morals, igual que les matemàtiques, són en si mateixes arquetipus, i per tant són idees completes i adequades; qualsevol acord o desacord que puguem trobar entre aquestes idees produirà coneixement real, igual com passa amb les figures matemàtiques. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre IV TEXT 13. Per aconseguir coneixement i certesa es requereix que tinguem idees determinades, i per fer que el nostre coneixement sigui real es requereix que les idees es conformin als seus arquetipus. D’altra banda, no cal trobar estrany que emplaci la certesa del nostre coneixement en la consideració de les nostres idees, cuidant-me poc i preocupant-me també poc (com pot semblar) de l’existència real de les coses: la major part de discursos, on s’exposen els pensaments i les disputes d’aquells que no pretenen altra cosa que dedicar-se a investigar la veritat i la certesa, no són de fet, tal com ho entenc jo després d’examinar-ho bé, sinó proposicions generals i nocions que no contemplen l’existència. Els discursos dels matemàtics sobre la quadratura del cercle, les seccions còniques, o qualsevol altra part de la matemàtica, no s’interessen per l’existència de cap d’aquestes figures, i les seves demostracions, que depenen de les seves idees, són sempre les mateixes, tant se val que existeixi com que no en el món un quadrat o un cercle. D’igual manera, la veritat i la certesa dels discursos morals fan abstracció de la vida dels homes i de l’existència o no de virtuts en el món, de les quals tracten. Tampoc deixen de ser vertaders els Oficis de Ciceró pel fet que no hi hagi ningú en el món que practiqui exactament les seves regles i visqui d’acord amb el model d’home virtuós que ens va donar, i que, quan ell escrivia, no existia enlloc, sinó només com a idea. Si és veritat especulativament, és a dir, en l’ordre de les idees, que ‹‹l’assassinat mereix la pena de mort››, també ho serà en realitat de tota acció que s’adeqüi a la idea d’assassinat. En la resta d’accions, la veritat d’aquesta proposició no es té en compte. I és el mateix que passa en totes les espècies de coses que no tenen altra essència que la de ser una idea en la ment dels homes. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre IV TEXT 14. En tercer lloc, hi ha una altra classe d’idees complexes que, degut al fet que es refereixen a arquetipus que es troben fora de nosaltres, poden diferir d’ells i per aquesta raó li pot faltar realitat el coneixement que tenim. D’aquest tipus són les nostres idees de substàncies, que com que consisteixen en una col·lecció d’idees simples, suposadament tretes dels objectes de la natura, poden diferir d’aquests objectes perquè tenen més idees o altres idees conjuntes que les que de fet es troben unides en les coses mateixes. D’això se’n deriva que pot passar que no siguin, i efectivament sovint no són, exactament conformes a les coses. LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà , Llibre IV
Segon tractat sobre el govern civil
TEXT 1 5 En el discurs precedent hem vist que: - Adam no tingué , ni sobre els seus fills ni sobre el món, cap autoritat ni cap domini adquirits per dret natural de paternitat ni per donació positiva de Deu, com s'ha volgut fer veure. - Cas que n'hi hagués tingut, fou un dret que no va passar als seus hereus. - Suposant que hagués passat als hereus, no havent-hi cap llei natural ni cap llei divina positiva que determini quin és l'hereu adient en tots els casos que puguin sorgir, el dret de successió i, consegüentment, de regnar, no pogué ser determinat amb certesa.
- Si fins això hagués estat determinat, com que fa tant de temps que es perdé per complet el coneixement de quina és la línia primogènita d'Adam, entre les races del gènere humà i les famílies del món no n'hi ha cap en la qual pugui subsistir, per damunt de les altres, la menor pretensió de ser la casa primogènita ni de tenir el dret d'heretatge. Havent deixat, al meu parer, ben clares totes aquestes premisses, és impossible que els actuals governants de la Terra treguin cap profit o obtinguin la menor ombra d'autoritat d’allò que alguns consideren la font de tot poder: el domini privat i la jurisdicció paterna d'Adam ; de manera que, si hom no vol donar ocasió a pensar que tots els governs del món son nomes producte de la força i de la violència, i que els homes no conviuen sota altres regles que les de les bèsties, segons les quals el més fort és qui venç, i assenten els fonaments del desordre i del mal perpetus, del tumult, la sedició i la rebel··lió (coses contra les quals criden tan fort els seguidors d'aquella hipòtesi), haurà de trobar necessàriament un altre origen per al govern i per al poder polític, i una altra manera de designar i de conèixer les persones que l'han de detenir. TEXT 16 Per a tal propòsit, crec que no fora desencertat de precisar allò que jo entenc per poder polític. El poder d'un magistrat sobre un súbdit cal distingir-ho del d'un pare sobre els seus fills, del d'un amo sobre el seu criat, del d'un marit sobre la seva muller i del d'un senyor sobre el seu esclau. Donant-se, de vegades, tots aquests poders distints en un mateix home alhora, si el considerem sota aquestes relacions diferents això ens pot ajudar a distingir aquests poders l'un de l'altre i ens pot mostrar la diferència entre un governant de l'Estat, un pare de família i un capità de galera. Entenc, doncs, per poder polític, el dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la regulació i salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la comunitat en l'execució de tals lleis i en la defensa de L’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament en pro del bé públic. TEXT 17 Per a entendre correctament el poder polític i derivar-lo del seu origen, hem de considerar en quin estat es troben els homes naturalment, i aquest és un estat de perfecta llibertat per a ordenar llurs actes i disposar de llurs propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home. És, així mateix, un estat d'igualtat, on tot el poder i la jurisdicció són recíprocs i ningú no té més que els altres; per tal com no hi ha res més evident que el fet que criatures de la mateixa espècie i condició, nascudes promíscuament amb els mateixos avantatges naturals i amb l'ús de les mateixes facultats, han de ser també iguals entre si sense subordinació ni subjecció, a menys que l'Amo i Senyor de totes, per declaració manifesta de la seva voluntat, en situés unes per damunt de les altres o els conferís, per clar i evident decret, un dret indiscutible de domini i de sobirania. TEXT 18 Però si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat de llicència; encara que l'home hi tingui una llibertat incontrolable per a disposar de la seva persona i dels seus bens, no en té en canvi per a destruir-se a si mateix o destruir qualsevol altra criatura que li pertanyi, si no és que ho requereix un fi més noble que la seva mera conservació. L'estat de natura té una llei natural que el governa, la qual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre. Tots els homes són obra d'un únic, omnipotent i infinitament savi Creador; per tant, tots els servents d'aquest únic amo sobirà, enviats al món per ordre seva i segons el seu pla, són propietat seva, com a obra d'Ell que són, i no han estat pas creats perquè la vida d'uns depengui de la voluntat dels altres, sinó perquè la de tots depengui només d'Ell. I essent dotats amb semblants facultats, i constituint tots una mateixa comunitat natural, ningú no pot invocar cap mena de subordinació entre nosaltres que ens autoritzi a destruir-nos mútuament, com si haguéssim estat creats per fer ús els uns dels altres, com fem amb les criatures de rang inferior. Cadascú està destinat a defensar-se a si mateix, però no a abandonar voluntàriament el lloc que ocupa; de la mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció, cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la humanitat, i, si no és per fer justícia a un malfactor, no podrà arrabassar ni danyar la vida ni res d'allò que tendeix a la protecció de la vida, la llibertat, la salut, els membres o els bens d'un altre. TEXT 19. I heus aquí l'evident diferència entre l'estat de natura i l'estat de guerra, els quals, si bé alguns homes els han confosos, són tan distants l'un de l'altre com un estat de pau, bona voluntat, mútua assistència i seguretat i un estat d'enemistat, malícia, violència i mútua destrucció. La convivència dels homes d'acord amb la raó, sense cap senyor comú a la Terra amb autoritat per a jutjar-los, és pròpiament l'estat de natura. Però la força, o la intenció declarada d'exercir la força contra la persona d'un altre, quan no hi ha cap senyor comú a la Terra a qui demanar auxili, és l'estat de guerra; i és la manca d'aquest auxili allò que dóna a l'home el dret de guerra contra un agressor, encara que sigui súbdit d'una mateixa societat. Així, un lladre, a qui, havent-me robat tot allò que posseïa, no puc fer cap dany si no és apel··lant a la llei, jo el puc matar en el moment en que m'escomet, encara
