Treball final barroc, Ejercicios de Historia de la Música

¡Descarga Treball final barroc y más Ejercicios en PDF de Historia de la Música solo en Docsity!

Silvia Torres Gairí La música del Barroc 20 de desembre de 0

ASPECTES HISTÒRICS I MUSICALS

DEL PRIMER BARROC

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ pàg. 2
2. LA REFORMA I LA CONTRAREFORMA pàg. 2
3. TRANSICIÓ DEL RENAIXEMENT AL BARROC pàg. 3
4. ASPECTES HISTORICO-CONTEXTUALS pàg. 4
5. PENSAMENT ESTÈTIC I FILOSÒFIC pàg. 5 5.1. El barroc en la resta d’arts pàg. 5
6. CARACTERÍSTIQUES MUSICALS pàg. 7
7. ESTILS I FORMES pàg. 8 7.1. Música instrumental pàg. 8 7.2. Música vocal pàg. 9 7.3. L’òpera pàg. 10
8. INSTRUMENTS pàg. 12
9. COMPOSITORS I OBRES pàg. 13
10. CONCLUSIONS pàg. 15

L’expressió barroca va tindre dues grans vessants, per un costat hi havia un èmfasis en la realitat, lo quotidià, el caràcter efímer de la vida i el seu aspecte mundà, mostrant certa vulgarització del fenomen religiós en els països catòlics, i per lo contrari, un major gust per les qualitats sensibles del mon protestant. Per l’altra banda, es manifesta una visió de grandiloqüència que exaltació dels conceptes nacionals i religiosos com una expressió del poder, mostrant un gust per lo monumental i recarregat, el caràcter representant de la reialesa i l’Església.

2. LA REFORMA I LA CONTRAREFORMA

En l’inici del barroc trobem Europa dividida degut a les guerres, i també l’Església. Això va ser degut a nombroses lluites internes que van acabar amb la unitat del catolicisme. A Alemanya, Martí Luter trencà amb l’Església romana al 1519 per desacord amb el seu comportament. És el punt de partida del protestantisme, que es convertí en la rama religiosa majoritària a Alemanya. Aquest trencament es coneix com a Reforma Protestant, pels canvis que fa, alguns dels quals afectarà la música. Aquesta divisió va portar com a conseqüència la fi del poder religiós hegemònic a Europa i la divisió de dues branques de cristians, els protestants i els catòlics. Per això, va haver-hi idearis musicals diferents, el reformista fou:

• Música com inspiradora de sermons.
• Música com a exegesi dels testos Bíblics.
• Música: Ethos i musicoteràpia. Edificant i educadora.
• Ús de la llengua alemanya en la música religiosa.
• Parteix dels models musicals catòlics.
• Creació de les Kantoreien.
• Creació del Coral. En canvi, l’ideari musical de la contrareforma va ser:
• Intel·ligibilitat del text.
• Purificació dels Cantus Firmus profans.
• Neoplatonisme.
• Estil nota contra nota.
• Polifonia amb contrapunt imitatiu.
• Cant alternatim : policoralitat.
• Articulació contrapunt-homofonia. Els compositors més destacats de la reforma foren G. Rhaw, J. Walther, L. Senfi, C. Othmayr i A. De Bruck. I els de la contrareforma Palestrina, Victoria, Gabrieli, Willaert i Ruffo. Hi va haver dos canvis en l’àmbit musical que van destacar. El primer fou l’utilització de l’alemany en les celebracions religioses, ja que per a Luther era imprescindible que el poble entengués el que es deia a la litúrgia i que pogués participar-hi cantant, ja que el llatí només era utilitzat per l’església, no pel poble. El segon canvi va ser el fet d’evitar

la polifonia complexa, ja que feia que no s’entengués el text, i com a conseqüència, es començà a desenvolupar l’homofonia. A partir d’això, Luter creà el Coral, considerat el gènere més important de l’església protestant. Aquest és caracteritza per melodies senzilles cantades en alemany que servien com a himnes per a la congregació, normalment harmonitzats homofònicament per a quatre veus. L’Església catòlica, preocupada per les lluites internes, celebra del 1545 al 1563 el Concili de Trento, en el que estableix les directrius de la nova Església catòlica, algunes relacionades amb la música com: que es segueixi utilitzant el llatí en les celebracions, ja que aquest és un signe d’unitat cristiana, norma que segueix vigent fins al Concili Vaticà II (1962-1965); evitar la polifonia complexa, perquè impedeix entendre els textos religiosos, i la finalitat és transmetre el missatge cristià; i finalment la prohibició dels cants profans als temples.

1. TRANSICIÓ DEL RENAIXEMENT AL BARROC

La transició del renaixement a la música barroca fou una de les principals diferències de la música occidental. L’estil tradicional de la cançó, prima practica , era la polifonia vocal del Renaixement amb línies melòdiques entrelligades. El nou estil, seconda practica , va posar èmfasi en el solista, el text clar, que distingeix entre la melodia i la línia del baix i l’interès en l’harmonia expressiva. Tot i així, la transició de la polifonia a la homofonia fou significativa en la cançó, però no en la música instrumental, on la polifonia fou important i va predominar durant tot el barroc. La distinció entre la prima i la seconda practica va ser definida per Monteverdi i Giulio Cesare entre 1605 i 1607, com a resposta a la crítica de Giovanni Maria Aetusi des de 1600 sobre la “violació” innecessària de Monteverdi de la regla de la consonància i la dissonància. La resposta de Monteverdi fou que en el primer estil era la música la que dominava al text, i que en el segon era al revés, el text dominava la música. Aquesta transició fou molt ràpida, degut a l’enfocament en l’estil de la cançó homofònica en la que s’escoltés fàcilment la lletra i s’entengués el text. Un fet rellevant fou l’aparició de la música instrumental i l’augment en el nombre de músics en el conjunt musical, causant canvis importants en la música.

2. ASPECTES HISTORICO-CONTEXTUALS

És una època de monarquies absolutes a Europa, amb un continu de lluites polítiques i guerres. El poder continua en mans de l’aristocràcia i de l’Església, que volen mostrar la seva autoritat organitzant grans espectacles en els quals la música tindrà un paper important. Els aristòcrates es converteixen en els mecenes dels millors artistes, que treballen en les seves corts i palaus. Les grans crisis transformacions van provocar un gran retrocés a Europa, ja que l’evolució global de l’economia i la població sortí negativa i va haver una gran crisis en la producció agrària. Degut a això, hi va haver nombroses crisis de fam que van donar

(1683-1764), considerat el fundador teòric de l’harmonia moderna, diu: “ La música és una ciència que ha de disposar d’unes regles ben establertes; aquestes regles han de derivar d’un principi evident, principi que no es pot revelar sense l’ajuda de les matemàtiques ”. 3.1. El Barroc en la resta d’arts Degut a la depressió que patia la societat Europea durant el segle XVII, els artistes es van començar a inspirar en la societat en la que vivien i va sorgir el realisme que, tal i com diu el propi nom, es basava en reflectir la totalitat de la vida i tots els aspectes dolorosos. La funció de l’art ja no era solament estètica, sinó que ara volia mostrar-ho tot, no sol lo bo i bonic, sinó la realitat tal qual era. En la pintura les característiques principals i innovadores foren: el predomini del color sobre el dibuix; la profunditat contínua, on els artistes volien destacar la relació davant- darrere, formant plans; el contrast entre la llum i la foscor, el clar-obscur, que fou un recurs tant utilitzat que va donar a lloc a una forma nova, el tenebrisme; la composició asimètrica, ja que es prefereix tot allò que mostra desequilibri i/o que suggereix una escena continuada, que va més enllà del marc; i finalment el moviment, es dona molta importància a la impressió dinàmica i a les figures inestables, ja que donen vida a l’obra. La pintura en el barroc es va anar desenvolupant per països, en diverses escoles nacionals, marcant un accentuat diferenciador geogràfic. Tot i així, les escoles van tindre una influència comú provinent d’Itàlia, o hi van sorgir dos tendències contraposades: el naturalisme, basat en la imitació de la realitat natural, amb certs tocs de clar-obscur; i el classicisme, que s’apropa al realisme però amb un concepte de la realitat més intel·lectual i idealitzat. Els pintors més destacats foren: Velàzquez, com a màxim representant de la pintura barroca d’Espanya; Caravaggio, com a gran representant del tenebrisme i el naturalisme a Itàlia; els germans Carracci, com a representants de l’escola bolonyesa i de la tendència classicista; Rembrandt, com a representant de l’escola Holandesa; Rubens, com a representant de l’escola flamenca i dels temes religiosos; i Zurbarán, com a representant de l’escola andalusa. En l’àmbit de l’arquitectura predominaven les formes dinàmiques, amb una decoració exuberant i un sentit escenogràfic de les formes. La utilització de les corbes còncaves i convexes van ajudar a la modulació de l’espai, posant atenció en els jocs òptics i el punt de vista de l’espectador. L’urbanisme també va tindre una gran importància degut als programes que desenvolupaven l’Església i la reialesa, amb una recreació d’un contínuum espacial com a expressió d’uns ideals. Les característiques principals d’aquesta disciplina foren: l’ideal d’universalitat, lligat amb el nou sentit de l’església; l’eliminació de la línia recta i l’ús de les corbes en els interiors, i un cert aire renaixentista en els exteriors; l’ús de les cúpules i les columnates; i l’ornamentació a partir de la fantasia, els sentiments i la imaginació. Els arquitectes

més destacats foren: Carlo Maderno, autor de la façana del Vaticà i representant italià; Claude Perrault com a representant francès i autor de la façana del museu del Louvre; a Espanya hi va destacar Juan Gómez de Mora, essent l’autor de la Plaça Major de Madrid; i a Alemanya Andreas Schlüter, autor del Palau Real de Berlín. L’escultura va tindre un caràcter similar a l’arquitectònic, destacant el moviment i la expressió, partint de la base naturalista però deformada a partir del capritx de l’artista. Les característiques principals foren: el moviment exaltat; la recerca de noves textures, ja que no havien estat acceptades anteriorment; els temes mitològics, sobre tot a França, per a complaure els poderosos; l’abundància de retrats; i l’escultura totalment lligada a l’arquitectura a Alemanya i Àustria. Els principals escultors foren: Bernini a Itàlia, influït per l’escultura hel·lenística^3 ; a França destacà Jacques Sarrazin sota la influència de l’escultura clàssica de Miguel Àngel; a França també destacà Pierre Puget degut a la seva originalitat, el seu gust pel dramatisme i pel moviment violent, totalment allunyat del classicisme de Sarrazin; a Espanya va destacar Gregorio Fernández com a representant de l’escola castellana, d’un caire més naturalista, i Juan Martínez Montañéz com a representant de l’escola andalusa, d’un caire més classicista.

4. CARACTERÍSTIQUES MUSICALS

Ja des dels inicis, la música barroca és va allunyar totalment de la música del Renaixement. El fet de reemplaçar la polifonia per la homofonia per deixar que el text domini, creant òperes, oratoris i cantates, va fer que la música vocal es desenvolupés d’una forma pronunciada i desorbitada. Les escales modals es van relacionar principalment amb la música de l’Església intercanviada amb la música tonal, produint grans diferencies tant en el so com en la capacitat de composar peces més avançades. En aquest període hi ha certes novetats que caracteritzen la sonoritat de les obres de l’època, les més rellevants són:

• La monodia: Els compositors van considerar excessiva la complexitat contrapuntística renaixentista, ja que impedia l’expressió de cap mena de sentiment. Una de les innovacions en aquest sentit va ser la monodia acompanyada, aquesta permet comprendre millor el text i transmetre una major expressivitat. On més es va desenvolupar és en l’Òpera.
• El baix continu: La melodia principal és acompanyada per un baix ininterromput al llarg de tota la peça. Aquest baix l’interpreten instruments de tessitura greu (violoncel, fagot...) i polifònics (orgue, clavicèmbal, arpa...). Aquests últims improvisen l’harmonia a parir del xifratge afegit al baix. La realització del baix continu admet més dissonàncies que les admeses per les regles del contrapunt, el que afavoreix també l’expressivitat. 3 Escultura característica de l’Antiga Grècia.

melodies, hi ha un instrument harmònic que va realitzant els acords del baix continu.

• Música per a orquestra: la orquestra està formada per instruments de les tres famílies que coneixem, de corda, de vent i de percussió. Va ser a partir del barroc que els compositors van començar a indicar en la partitura quins i quants instruments havien d’interpretar cada part, ja que prèviament no s’indicava els instruments que havien d’interpretar cada part, no hi havia normes sobre el nombre i la composició de la formació instrumental, aquesta depenia de les circumstàncies i les possibilitats del concert. Durant els inicis del segle XVII es van anar desenvolupant diverses formes instrumentals representatives de l’època barroca, marcant no solament aquests període, sinó determinant tota la música posterior. Una d’aquestes formes va ser la suite, una successió de danses de caràcters diferents. És una forma en la que el número i la disposició de les danses és molt variada, no hi ha un patró concret. Tot i que hi ha suites per a instruments sols, el desenvolupament més important d’aquesta forma és dins de la música orquestral. Una altra forma fou la sonata, que significa música per sona. Durant el barroc en coneixem de dos tipus: sonata da chiesa , que vol dir d’església; i sonata da camera , de cambra. La sonata da chiesa normalment mostra una estructura de quatre moviments contrastat pel tempo i la tonalitat, estructura establerta per Corelli. En canvi, la sonata da camera podem dir que la seva estructura equival, més o menys, a la d’una suite. Finalment tenim la forma de concert. Aquest, normalment, consta de tres moviments contrastats pel tempo i la tonalitat. Segons la intervenció dels instruments en podem distingir dos tipus:
• Concerto grosso, en el que s’estableix un contrast entre un grup de solistes (concertino) i la resta de l’orquestra (tutti), que es van alternant.
• Concert per a solista, per a un sol instrument solista que contrasta amb l’orquestra. 1.1. Música vocal Tot i que en el barroc la música religiosa perd hegemonia, segueix tenint un gran pes. Tant l’església protestant com la catòlica aprofiten les innovacions de la música profana per crear noves formes. Una de les tècniques que es desenvolupa és el policoralisme, sobretot en l’escola de Venècia, aprofitant la configuració de la Basílica de Sant Marc

de Venècia, que permet la col·locació de dos cors contraposats. Tot i així altres compositors no venecians van utilitzar aquesta tècnica coral. Mentre els compositors catòlics segueixen conreant el motet i la missa, els protestants mantenen el coral com a forma representativa, aplicant-hi les novetats barroques. Tot i així, sorgeixen tres grans gèneres nous, conreats sobretot per la rama protestant. Aquests són:

• Cantates: Etimològicament cantata significa “música per cantar” i sorgiren en contraposició a la sonata, ja que etimològicament significa “música per a sonar”. Primer apareix dins de la música vocal profana, destinada a ser interpretada als salons de l’aristocràcia. Van ser els músics protestants els que la van convertir en una forma de música religiosa, canviant el text, que ara es basarà en fragments de l’Evangeli, salms i altres temes religiosos.
• Oratoris: Aquests estan inspirats en els madrigals i textos religiosos, ja que un oratorium era una presentació d’un text o missatge cristià. El gran precursor de l’oratori foren els motets d’àmbit religiós del segle XVI, amb textos dramàtics. Aquesta forma s’assembla a la òpera, ja que està format pels mateixos elements que apareixen en l’òpera, té una extensió similar i desprèn un caràcter dramàtic. Però a diferència de l’òpera, els textos són religiosos, normalment extrets de la Bíblia, i no s’escenifica ni s’interpreta en un teatre, sinó en un lloc de culte (una església, una catedral, etc.). Un altre tret diferencial és el paper del narrador, que va explicant l’acció mitjançant el recitatiu.
• Passió: És una forma d’oratori que tracta exclusivament de la passió i la mort de Jesucrist, inspirat en els Evangelis. El narrador pren el caràcter de l’evangelista i, igual que en els oratoris, explica tots els esdeveniments mitjançant recitatius. Els personatges importants són interpretats per solistes a partir d’àries i duets, mentre que els altres personatges són interpretats pel cor. A part de les formes vocals religioses, també hi va haver d’altres sacres, com el madrigal. Aquesta és una composició de tres a sis veus sobre un text secular i va tindre el seu auge màxim durant el Renaixement i el primer Barroc. Aquest sorgeix originàriament de la frottola^4 , i es caracteritza per tindre lletra profana, harmonia contrapuntística i llenguatge popular. Aquesta fou la forma musical més important del seu temps, però cap a 1630 és va veure eclipsada per les noves formes seculars, com foren l’òpera i la cantata. Posteriorment van sorgir els cicles de madrigals, composats a finals del segle XVI. També sorgeix el concepte de monodia acompanyada, gràcies al grup de finals del Renaixement Camerata Florentina^5. Aquesta associació creia que la música havia estat corrompuda i que, a partir del retorn de les formes i l’estil de l’antiga Grècia, l’art de la música podria ser millorat. Aquest cercle mostrava una forta oposició al contrapunt renaixentista, ja que criticaven la incapacitat de transmetre la paraula. Així que 4 Forma musical popular predominant a Itàlia com a cançó secular durant els segles XV i XVI. 5 Foren un grup d’humanistes, música, poetes i intel·lectuals de Florència que discutien i guiaven les tendències en les arts, sobretot en la música i el drama..

• Els recitatius: Són parts cantades pels solistes en les que el text agafa el protagonisme i desenvolupa l’acció. El text és en prosa, i l’estil és declamat i sense ornaments. Hi ha dos tipus de recitatiu: secco , acompanyat només de baix continu; o acompagnato , amb acompanyament d’orquestra.
• Les àries: Aquestes estan cantades per solistes. El text ja no desenvolupa cap acció, sinó que s’atura per expressar uns sentiments per mitjà del lluïment de la veu. És el màxim exponent de la monodia acompanyada.
• Els duets, tercets, etc.: Estan cantats per dos o més personatges, cadascun amb la seva melodia.
• Els cors: Estan cantats per un grup nombrós de personatges que representen una col·lectivitat (el poble, els convidats a una feta, etc.).
• Els interludis: Són parts instrumentals que s’intercalen entre els fragments anteriors. Un tipus d’interludi és l’anomenat ritornello de les àries da capo, que serveix per introduir l’ària i es torna a sentir en el da capo. Hi ha dos grans tipus d’òpera: la seriosa, basada en arguments mitològics i heroics. És el primer tipus d’òpera que va existir, i el preferit per l’aristocràcia pel seu refinament. És complexa, a causa dels arguments i el gran desplegament tècnic. A aquest tipus d’òpera pertany “L’Orfeo” de Monteverdi; i la buffa , és posterior a la seriosa. Els arguments són quotidians i fàcils d’entendre. El desplegament de mitjans no és tan gran, i es convertirà en l’òpera preferida del poble, perquè és més assequible econòmicament i més fàcil d’entendre. Era bastant típic que a l’argument hi hagués una crítica de les classes poderoses. Una de les primeres òperes d’aquest tipus és “La Serva Padrona”, composta en 1733 per l’italià Giovanni Battista Pergolesi. L’òpera italiana s’estén per tota Europa, però en alguns territoris s’estableix algunes diferències nacionals:
• A França, l’òpera seriosa cantada en francès s’anomena Tragédie Lyrique. Les característiques que la diferencien són la introducció del ballet dins de l’espectacle i el gran desplegament de mitjans. El compositor més important serà Jean-Baptiste Lully.
• A Anglaterra, triomfa l’òpera seriosa cantada en italià, sobretot de la mà de George Friederic Haendel. Henry Purcell estableix les bases de l’òpera seriosa cantada en anglès amb l’obra “Dido i Enees”, estrenada en 1689. També destaca la Ballad Opera, cantada també en anglès, que podríem dir que és l’antecessor del musical modern.
• A Alemanya, a part de l’òpera seriosa cantada en italià, hi ha un gènere que parteix de l’òpera bufa italiana i que assolirà un gran desenvolupament, el Singspiel , cantat en alemany (un exemple és la coneguda òpera de Mozart “La Flauta Màgica”, ja en el Classicisme).
• A Espanya es crea el gènere anomenat Zarzuela, que es caracteritza per la successió de parts cantades i parlades. La seva història comença en 1657, en un pavelló de caça anomenat La Zarzuela situat en el que avui dia és el parc del Retiro de Madrid.

1. INSTRUMENTS

Els instruments durant l’època barroca van adquirir una gran importància, especialment els instruments de corda, degut a que la música instrumental va predominar per sobre de la vocal. El fet de donar-li importància a la sonoritat del instrument va donar lloc al fet d’escriure melodies basades en un instrument i en utilitzar el seu so distintiu com a forma representativa. Això va portar al perfeccionament i al virtuosisme dels intèrprets i també al perfeccionament tècnic constant dels instruments emprats. Un dels instruments més importants fou el violí. Tot i que ja feia anys que existia, no va ser fins als inicis del barroc que se li va donar importància i se’l va considerar per a la música “seria”. Durant el Barroc els instruments de corda fregada es perfeccionen molt tècnicament i es converteixen en la família principal de l’època. La viola també va tindre cert auge, tot i que no actuava com a solista, formava part de l’orquestra. La viola de gamba va ser substituïda per la guitarra barroca, que era més petita i lleugera que la guitarra que coneixem. Aquesta va evolucionar tant en forma com en les composicions que s’escrivien per a ella. També va haver-hi la viola d’amor, un instrument de corda fregada que pertanyia a la família de la viola. El llaüt també fou molt representant de l’època, s’utilitzava com a instrument solista i com a suport harmònic que podia fer el baix xifrat, sobretot en la música de cambra. És un instrument amb un origen molt llunyà, de l’Edat Mitjana, i conforme anaven passant els segles, se li anaven afegint cordes/ordres, fins arribar-ne a un total de 13 ordres, tot i que els llaüts del primer barroc en tenien 10. La tiorba fou un instrument semblant al llaüt però de majors dimensions i podia arribar fins a 16 ordres. Acostumava a fer el paper del baix continu, tot i que pel nombre d’ordres també podia fer altres funcions, tant harmòniques com melòdiques. La flauta dolça o de pic va tindre una evolució favorable respecte la flauta del Renaixement, ja que va adquirir un timbre més potent i ric, a més a més, durant aquesta època es trobaren els primers tractats dedicats a l’aprenentatge d’aquest instrument. Com a instruments de teclat van destacar l’orgue, com a representant de la Església, i el clavicèmbal.

2. COMPOSITORS I OBRES

Durant el primer Barroc van destacar molts compositors, que van determinar la tota la música posterior. El primer del que parlarem és Vicenzo Galilei, que va néixer el 1520 a Santa Maria a Monte, Itàlia, i morí l’any 1591 a Florència. Fou llaütista, compositor i teòric musical, i també pare de l’astrònom i físic Galileo Galilei. Tot i que fou un compositor del Renaixement, Galilei va contribuir d’una manera molt significativa amb la revolució artística que donà lloc al Barroc. Les seves contribucions teòriques més importants foren en el camp de les dissonàncies i de l’acústica. A part, va destacar en la composició de madrigals i de música per a llaüt, on podem apreciar l’inici de l’estil del primer barroc.

Girolamo Frescobaldi (1583-1643) fou un músic i compositor italià. Fou organista a la basílica de Santa Maria en Trastever (Roma), a la Basílica de San Pedro (Roma) i organista en la cort dels Medicis a Florència. Va destacar en la composició d’obres per a teclat, i les més conegudes foren Fiori Musicali , una col·lecció d’obres per a orgue, i Cento Partitr , una obra que pertany a un dels seus llibres de tocates. Heinrich Schütz (1585-1672) fou un organista i compositor alemany, considerat un dels més importants del segle XVII juntament amb Monteverdi. Va començar la carrera de dret però la va deixar per la música i es mudà a Venècia durant uns anys per estudiar musica amb Gabrieli. Després de la mort del seu mestre torna a alemanya on és organista de la cort de Cassel. Posteriorment treballa com a compositor de la cort del Príncep de Sajonia i com a mestre de la capella de Dresde. Tot i ser un compositor alemany, mostra molta influència dels seus mestres, Gabrieli i Monteverdi. Fou dels últims compositors en escriure en un estil modal, amb harmonies no funcionals. Les seves obres més conegudes són els tres llibres de Símfonies Sacres i les tres sèries de Passions. Giacomo Carissimi (1605-1674) fou un dels compositors italians més important dels inicis del barroc i un dels principals representants de l’Escola Romana. Fou mestre de la capella a Asís i a la església de San Apolinar fins a la seva mort. Una curiositat es que fou ordenat sacerdot l’any 1637. Va col·laborar durant tota la seva vida amb la Congragació de l’Oratori, un moviment religiós fundat al 1540 per Sant Felipe Neri que buscava educar al pobre mitjançant pràctiques espirituals senzilles. La majoria de les seves obres foren misses, oratoris (en llatí i en italià), motets i cantates. Carissimi fou pioner en l’oratori, i va introduir elements que van passar a convertir-se en senyes d’identitats d’aquest gènere, com la presència d’un narrador i de solistes per a cada personatge. Les seves obres més destacades són l’oratori de la Historia de Jephte i les seves misses.

3. CONCLUSIONS

La música del barroc primerenc reflexa en totalitat el pensament estètic i filosòfic de la dualitat entre la raó i el sentiment. El fet del naixement de l’òpera va de la mà del costat del sentiment, tenint en compte el text i l’escenografia i donant-li importància al dramatisme, en canvi, la recerca de la codificació dels paràmetres musicals, van de la mà de la raó, com a forma d’ordenar i racionalitzar la música. Penso que aquesta combinació de raó-sentiment representa la música en la seva totalitat i proporciona una

infinitat d’oportunitats artístiques per a crear, innovar i evolucionar. Podem considerar que aquesta fusió va donar lloc a la recerca de la perfecció que caracteritzava l’art Barroc. El barroc va presentar una època determinant en la música clàssica i en el món de l’art en general. En aquest període es van integrar tots els aspectes de la vida i de la cultura per exaltar els sentiments i contrastar amb el racionalisme. Durant aquest període és quan es comença a reconèixer la figura dels compositors com a forma individual, tot i que segueixen formant part d’escoles i nacions, son considerats com a individuals. En el barroc el desenvolupament musical és converteix en vertical, amb una melodia principal que es va desenvolupant harmonitzada amb un baix continu i a partir d’això es va desenvolupant, no com al renaixement que el desenvolupament era horitzontal, amb veus independents que es van desenvolupant una sobre l’altra. La música va arribar a un auge tant elevat que no hi havia esdeveniment social en el que no estigués present, si no hi havia esdeveniment, el creaven per tal de poder disfrutar-la. La música era adornada i creativa, fos vocal o instrumental, religiosa o profana, mai perdia el seu caràcter. La idea de Barroc i el naixement d’aquest va representar una nova sensibilitat, una nova forma de sentir i percebre el món i l’home, en tots els àmbits culturals i artístics. Aquest va trencar amb l’antiguitat i amb les pautes establertes durant el Renaixement i va ser decisiu en la transició cap a l’època moderna, ja que en es van donar noves formes de pensament i d’interpretació de la vida d’una forma més realista i terrenal. ´

4. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

• Basso, A. (1986). Historia de la música. Madrid: Turner.
• Camino, F. (2002). Barroco. Madrid: Ollero y Ramos Editores Sl.
• Editorial Grudemi. (2021, 17 noviembre). Siglo XVII. Enciclopedia de Historia. https://enciclopediadehistoria.com/siglo-xvii/