¡Descarga va de mestres y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
Capítol 45: Valga’m Déu! (pàg. 113)
Temàtica: El paper de la religió a l’escola avui en dia.
Resum del capítol: Els relats religiosos, com la Bíblia, són uns clàssics que requereixen una interpretació per part de la societat. L’escola (sobretot la pública) no ha de donar l’esquena a la religió, ja que això l’únic que faria és educar alumnes que serien analfabets culturals perquè no entendrien moltes referents religiosos de la nostra societat. A l’escola també s’ha de llegir la Bíblia perquè això ajudarà a que els alumnes entenguin la concepció que tenim sobre la vida, o per que els pobles s’organitzen al voltant d’una església i el fet que necessitem buscar respostes sobre la nostre existència. Com a mestres hem d’ensenyar als alumnes a comprendre, interpretar i relacionar qualsevol text amb la societat i l’ésser humà, ja que això els ajudarà a entendre el perquè de molts fets, actuals com històrics. A les escoles s’ha d’ensenyar la cultura religiosa, però no incorporar als alumnes en la comunitat eclesiàstica, això ho han de decidir les famílies i s’ha de dur a terme fora de l’horari escolar, mitjançant la catequesi per exemple. La dificultat de tot això recau en el paper de la jerarquia eclesiàstica, que no accepta un estat laic i vetlla pels seus propis interessos.
- Idea 1: La no aparició de la religió en el currículum escolar crea “analfabets culturals”.
Actualment la nostra societat està vivint un estat de crisi econòmica, però també social, i és aquesta crisi social la que està canviant el paper de certes entitats socialitzadores com l'Església, l'escola i la família.
L’assignatura de Religió ha sigut marginada de molts Pla d’Escola o currículums, aquest fet es degut al procés de secularització que viu la societat moderna, el qual està molt ben caracteritzat per Collet en el seu article De la transmissió de continguts a la socialització complexa (Collet, Jordi). Avui en dia, la religió i les institucions religioses han deixat de tenir un paper clau en el monopoli de la creença, la fe, els valors i com a conclusió un model de vida.
Collet defensa que la religió ha tingut i té, tot i que ha perdut, un paper molt important en la nostra societat, per això en el seu article, defensa que la religió hauria d’estar present en el currículum, però no com a un espai d’adoctrinament catòlic, sinó per ajudar als alumnes a entendre millor la nostra societat i a l’hora practicar certes habilitats com la interpretació de textos, la síntesis, etc.
- Idea 2: La feina dels mestres és ensenyar a comprendre, interpretar i relacionar els textos.
Així, si concretem aquest procés en el tema de la religió, podem veure que les possibilitats que «una» creença doni sentit a tota la vida d’una persona (a totes les «vides») esdevé difícil. L’autor Jordi Collet defensa la idea que s’ha de construir un lloc físic i simbòlic de les famílies al centre perquè és a l’escola, de masses va néixer a Europa, que té la voluntat d'educar els infants en uns valors, una idea de la infantesa, etc. molt diferent de la que tenien les famílies i la comunitat. Així, des de la seva gènesi, l'escola i l'institut no estan pensats per ni amb les famílies. Aquesta dificultat estructural, aquesta manca de reconeixement inicial de les famílies com a part dels centres educatius, és la que avui en dia, entorpeix moltes de les iniciatives de millora de les relacions entre docents i mares i pares. Per això la primera proposta és que els claustres es plantegin la pregunta "Quin lloc físic i simbòlic han de tenir les famílies al nostre centre?" i a partir d'aquest interrogant sobre l'espai i el rol que han de tenir els progenitors a les entrades i sortides, a les avaluacions, al govern de l'escola, a les entrevistes, etc., repensin i repractiquin les seves relacions amb les famílies.
- Idea 3: La catequesi no s’ha de fer a les escoles, però sí ensenyar la cultura religiosa.
Com diu Jordi C. explicaren de manera senzilla com es construïa i es reconstruïa la realitat social en la qual tots/es vivim, ens movem i som. En un primer moment, com a necessitat antropològica en tota societat i en tota família apareix la producció d’una cultura: d’uns sentits, d’uns significats, d’uns vincles, d’unes normes... Com sabem, els éssers humans, malgrat néixer amb un caràcter no disposem d’instints prou desenvolupats, és a dir, de pautes prefixades que marquin el nostre comportament a l’hora de saber com relacionar-nos. Les teories de la secularització, és a dir, les que atribuïen les dificultats de les famílies a l’hora de transmetre unes creences religioses al fet que aquest àmbit anava de baixa o tendia a desaparèixer, cada vegada ajuden menys a entendre la realitat social. Per això l’autor Jordi Collet defensa que s’ha de repensar el centre per acollir a totes les famílies, per tal d’integrar-les i que trobin el seu lloc al centre, i puguin construir un bon vincle amb els i les docents, cal que el centre es pensi i es practiqui en relació a la gran diversitat de famílies actual. Així, la proposta és la construcció d'un pla d'acollida de centre que permeti acollir i construir un bon vincle entre docents i totes les famílies. Un pla que repensi les entrevistes, la web, les comunicacions, les reunions, les festes, les sortides, els deures, etc. amb l'objectiu que totes les mares i pares s'hi puguin sentir acollits, còmodes i amb ganes de participar-hi.
Bibliografia: COLLET, Jordi i ESTRUCH, Joan. Família i religió avui: cap a una socialització invisible? http://www.jordipujol.cat/files/articles/JCollet.pdf
Aquesta mena d'educació rep noms molt diversos -educació informal, educació difusa, educació no intencional o educació incidental- i constitueixen per si mateixos una autentica "escola paral·lela". S'ha escrit molt sobre la influència dels mitjans de comunicació social. Sobre aquesta qüestió es mantenen opinions contraposades. La difusió de la premsa, la radio i la televisió, i més recentment Internet, són progressos innegables en la difusió del coneixement i la informació. Però entre tots aquests mitjans, la televisió és el que més impacte provoca sobre les persones. La televisió proporciona informació visual i auditiva; ens situa en el lloc dels esdeveniments de manera immediata i atractiva. La televisió, però, no sempre contribueix a la formació d'un pensament racional i autònom, sinó més aviat homogeni. Si el televident no ha estat prèviament format, pot fins i tot crear-li confusió en perdre la noció dels temps i de les distàncies del que allà s'esdevé. Els defensors de la televisió sostenen que aquest mitjà no és el responsable dels mals que pateix la societat, sinó que només reflecteix les característiques de la societat en la qual es produeix. Però això és veritat només parcialment, ja que si bé tots els fenòmens i institucions socials concorden d'alguna manera amb l'estructura general de la societat en la qual es produeixen, també tendeixen a modificar-la positivament o negativa. La televisió té uns costos econòmics, es finança amb la publicitat i serveix els interessos dels seus propietaris. És un instrument que serveix fonamentalment per vendre i dominar. D'acord amb aquests objectius, no importen sovint els mitjans que es facin servir per mantenir l'atenció del televident i augmentar l'audiència.
- Idea 3: Les fonts d’informació i de formació s’han diversificat.
El món educatiu és ple d’especificitats que fins ara cap empresa tecnològica no ha sabut traslladar a internet. Moltes de les grans plataformes, com Facebook, Google o Skype, han intentat, sense èxit, adaptar-se al món educatiu per donar resposta a les necessitats de docents i estudiants, però sempre partint del seu producte inicial, que en cap cas no va ser creat pensant en l’educació. Només si tens en compte des del primer moment quin és el teu fi i a qui t’adreces pots estructurar i dissenyar una plataforma per a un sector tan essencial i singular com l’educatiu. Si pensem en l’accés al contingut, per exemple, veiem que eines totalment eficaces per a altres sectors, com ara Google, no ho són per a l’educació. Google no té en compte paràmetres tan bàsics com el nivell de dificultat dels continguts, no sap distingir entre els que són educatius i els que no ho són, no proposa una correspondència entre els diferents sistemes educatius, etc.
- Idea 4: S’han d’obrir les portes de l’escola i aconseguir complicitat entre les activitats extraescolars i el projecte educatiu.
Bibliografia:
Juana M. SANCHO, Adriana ORNELLAS, Joan Anton SÁNCHEZ, Cristina ALONSO, Alejandra BOSCO. La formación del profesorado en el uso educativo de las TIC: una aproximación desde la política educativa. http://www.biblioteca.unlpam.edu.ar/pubpdf/praxis/n12a02sancho.pdf
Maria DOMINGO, Joan-Anton SÁNCHEZ i Juana M. SANCHO. Investigar con y sobre los jóvenes colaborando y educando.
Monogràfic coordinat per Juana M. SANCHO. Aprender a ser maestra, hoy.
Juana M. SANCHO. ¿Qué educación, qué escuela para el futuro próximo? http://revistas.um.es/educatio/issue/view/7511/showToc
Cardus, S. (2000). El desconcert de l'educació. Barcelona, La Campana.
Delval, J. (1999). Aprender en la vida y en la escuela. Madrid: Morata.
