Alimentació al Japó, Apuntes de Historia de Asia Oriental

¡Descarga Alimentació al Japó y más Apuntes en PDF de Historia de Asia Oriental solo en Docsity!

Alimentació

al Japó

Cultura, societat i ritual de l’alimentació

Laura Cores Kuijlaars

Muriel Gómez Pradas

P04/17015/

• Introducció
• Objectius
• 1. El menjar en la societat japonesa
  • 1.1. El menjar com a fet identitari
  • 1.2. Educació i menjar: normes entre comensals.....................................
  • 1.3. La geografia del menjar a les illes japoneses
• 2. Menjar i cultura
  • 2.1. Les quatre estacions com a fet cultural
  • 2.2. El menjar en els ritus i festivitats
    • 2.2.1. Hivern.....................................................................................
    • 2.2.2. Primavera
    • 2.2.3. Estiu
    • 2.2.4. Tardor
  • 2.3. La cuina shôjin , la cuina vegetariana budista
• 3. La cultura de l’arròs
  • 3.1. L’arròs com a element cultural..........................................................
    • 3.1.1. L’origen mitològic de l’arròs
    • 3.1.2. Els déus de l’arròs
  • 3.2. La importància social de l’arròs
  • 3.3. Cicle de l’arròs
    • 3.3.1. Com a aliment: l’arròs i les seves variants
    • 3.3.2. Com a beguda: sake
      • d’ús quotidià: la palla d’arròs i les cendres 3.3.3. Com a material bàsic per a l’elaboració d’objectes
• 4. La cultura del te: la cerimònia del te
  • 4.1. Història de la cerimònia del te
    • 4.1.1. La fase medicoreligiosa
    • 4.1.2. La fase fastuosa
    • 4.1.3. La fase estètica
    • 4.1.4. Escoles de la cerimònia del te
    • 4.1.5. La cerimònia del te en l’actualitat
  • 4.2. Significat del chanoyu i aliments que el conformen
    • 4.2.1. El te ( matcha )
    • 4.2.2. Els aliments: l’àpat lleuger i els dolços
  • 4.3. Estris que s’utilitzen en la cerimònia del te
    • 4.3.1. Els estris per a preparar el te
    • 4.3.2. Roba i ornaments
    • 4.3.3. La casa del te ( sukiya )
  • 4.4. La cerimònia del te completa ( chaji )
    • 4.4.1. El menjar lleuger ( kaiseki )
    • 4.4.2. La pausa intermèdia ( nakadachi )
    • 4.4.3. Te espès ( goza-iri )
    • 4.4.4. Te clar ( usucha )
    • 4.4.5. Les regles de la cerimònia del te
  • 4.5. Els principis estètics de la cerimònia del te
  • 4.6. L’esperit de la cerimònia del te
    • de te utilitzats en la vida quotidiana 4.7. El te i la societat japonesa actual. Diferents tipus
• 5. L’art de menjar
  • 5.1. Dimensions estètiques del menjar
    • 5.1.1. La bellesa del buit
    • 5.1.2. La bellesa del contrast
    • 5.1.3. La bellesa de la asimetria
  • 5.2. Estris: forma i funció; forma i color
  • 5.3. Estils de preparació del menjar. La naturalitat a la taula
  • 5.4. Altres aliments bàsics
• Resum
• Glossari
• Bibliografia

Introducció

Aquest mòdul se centra en la relació entre cultura i alimentació en la societat japonesa. És fins a cert punt una aproximació històrica, que parteix de l’anàlisi de la situació tradicional per anar oferint una visió evolutiva que ens portarà fins a l’actualitat.

A través de les pàgines següents aprofundirem en la idea de la importància de l’alimentació com a instrument sobre el qual els japonesos construeixen la seva identitat, i també la relació entre alimentació i cultura en el sentit més ampli. Recalcarem especialment la relació que hi ha entre menjar, religió i estètica tra- dicional. En aquesta visió panoràmica destacarem els elements distintius i ca- racterístics de la cultura culinària japonesa i també les relacions evidents amb les altres cultures de l’Àsia oriental.

1. El menjar en la societat japonesa

1.1. El menjar com a fet identitari

En començar a parlar del menjar podem establir diferents nivells de lectura. El primer nivell és considerar el menjar únicament com a tal, és a dir, un mitjà amb el qual aconseguim els nutrients necessaris per a viure. Però a un nivell més elevat, el menjar pot ser considerat, entre altres coses, un símbol d’iden- titat i cohesió nacional. Així, com explica Anne Allison (1997, pàg. 300), per als japonesos, menjar segons l’estil japonès és reafirmar-se com a membre d’una cultura els principis de la qual estan implícits en la manera en què el menjar és preparat tradicionalment: perfecció, treball, parts petites, asimetria, bellesa i naturalitat. I el perquè de la importància del menjar és clar: el menjar pot dir més de la gent i de la mateixa cultura que no pas moltes altres pràcti- ques o costums més filosòfics.

Un dels elements distintius del shintoisme és el gran èmfasi que posa en el concepte de puresa. La puresa – hare – és una qualitat que s’associa amb certs objectes, activitats i gent. Aquest concepte de puresa també el trobem relacio- nat amb el menjar, especialment en dos fets bàsics que podríem resumir en el següent:

1) Evitar certs aliments. A molts santuaris, les preparacions que contenen carn són “sospitoses” i rarament s’utilitzen com a ofrena, ja que la sang és con- siderada una substància impura. Amb l’arribada del budisme, aquesta objecció cap als aliments “sangonosos” va adquirir més rellevància, ja que el budisme

Menjar no és únicament una funció biològica absolutament necessària; el menjar és un sistema de comunicació que marca diferències socials, sistemes econòmics i fronteres, tant entre països com entre individus. Per tant, tal com assenyala Roland Barthes, no es pot reduir o restringir el fet de menjar a l’aspecte biològic, ja que el menjar és el centre d’un complex sistema de valors, d’etiqueta, d’organització social i d’unitat del grup.

En gairebé qualsevol relació que l’home estableix, tant si és amb els seus congèneres o amb el seu entorn natural, i sobrenatural, intervé d’alguna manera el menjar. Però potser és en l’entorn religiós on la càrrega sim- bòlica és més perceptible, ja que l’acte menjar és entès com a sacrifici i comunió.

rebutja el sacrifici d’animals, la qual cosa va contribuir al fet que els japonesos no desenvolupessin com a costum la ingesta habitual de carn fins després de la revolució Meiji i la seva obertura cap a Occident.

2) Certs aliments, per associació amb els aliments servits als kami (esperits), són considerats intrínsecament com a nets i comestibles. Així, per exemple, l’arròs és l’aliment més pur i desitjable. I, històricament, com ja veureu més endavant, l’arròs és el cultiu més important al Japó, i també un dels aliments bàsics del país.

Dins la cultura japonesa, és en els rituals o matsuri on aquesta relació simbò- lica entre menjar i religió és més evident. Aquesta relació s’observa fins i tot en el sentit mateix de la paraula matsuri , el significat inicial de la qual, segons la traducció del professor Ueda Kenji, podria ser “acompanyar la divinitat en un banquet sagrat” (Ueda Kenji, 1996, pàg. 38), entenent el menjar com un mitjà de comunicació entre els homes i la deïtat. En aquests rituals shintoistes, el kami és l’equivalent a un convidat molt important, així que se li preparen els aliments més bons i més frescos, disposats de la manera més natural i ele- gant possible. Després, tots aquests aliments s’oferiran als membres de la co- munitat, així tots participaran del tiberi amb els kami.

Però cal tenir en compte que en els matsuri els aliments no solament aparei- xen com a ofrena, sinó també com a menjar popular del qual participa tota la comunitat. El menjar és participatiu, festiu, assequible a tothom i consumit sense cap tipus de cerimònia o etiqueta. A més, el gran nombre de llocs i pa- rades que s’instal·len al recinte del santuari o temple ajuda a crear una atmos- fera festiva, tan pròpia dels matsuri.

Com destaca Herbert Plutschow, el fet de compartir menjar i beguda s’utilitza en totes les cultures per a reafirmar i enfortir els llaços entre l’home i la divi- nitat. A més, aquestes ofrenes de menjar i beguda no solament tenen un sentit de comunió, sinó també de sacrifici, com el mateix Plutschow assenyala, ja que la comunitat, en oferir els fruits del seu treball (en forma d’arròs, per exemple), creu que la divinitat la beneirà i li tornarà allò que ha ofert. És a dir, en realitat es creu que les ofrenes obligaran la divinitat a tornar-li el favor i, per tant, a reproduir amb gran abundància el menjar que sosté la comunitat.

Bàsicament podríem definir els matsuri com un acte simbòlic pel qual els par- ticipants entren en comunicació amb els déus o kami , gràcies als ritus purifi- cadors, ofrenes i banquets comunitaris entre els déus i els homes ( naorai ).

D’aquesta manera, la dualitat funcional dels matsuri –com a comunió entre els homes i els déus i com a element afavoridor de la cohesió so- cial– també es veu reafirmada pel doble ús que es fa dels aliments: com a objecte de comunió/ofrena i com a element de diversió i participació.

Parades de menjar al recinte d’un temple

a Shimogamo-jinja, Kyoto^ Ofrenes de Cap d’Any

Al Japó tradicional se solia menjar assegut al terra, davant una taula baixa o sa- fates individuals; amb la qual cosa, la disposició davant el menjar i també la manera d’asseure’s ja són absolutament diferents de l’occidental. La manera d’asseure’s està regulada i n’hi ha diferents estils, que van del més formal i ce- rimonial a l’informal o casual. El més formal és l’anomenat seiza , assegut sobre ambdós genolls. No és gaire còmode, per la qual cosa normalment només s’exi- geix en ocasions molt formals, com per exemple en la cerimònia del te. En oca- sions no tan formals, l’home se sol asseure amb les cames encreuades i la dona sobre els genolls però amb les dues cames descansant en un dels costats.

En el passat, els banquets oficials servien per a aclarir i reafirmar les distincions de rang, principalment pel lloc en què cada u se situava a la taula. Fins i tot actualment, sobretot en menjars formals, el rang determina el lloc a la taula. En un menjar d’empresa, per exemple, la col·locació a la taula és un reflex di- recte de la posició social que s’ocupa i de la relació jeràrquica amb la resta de convidats. L’etiqueta exigeix que, per regla general, l’hoste més important s’assegui davant el tokonoma o, en el cas que no hi hagi tokonoma a l’habitació, el més allunyat de l’entrada. I se segueix una absoluta jerarquia en la col·loca- ció dels convidats.

Una altra de les diferències clares entre el Japó i Occident es pot veure en els estris que s’utilitzen per a menjar. Mentre que a Occident s’utilitzen coberts, a Orient s’usen els bastonets. Tots –xinesos, vietnamites, coreans i japonesos– utilitzen els bastonets per a menjar arròs, però mentre que en la resta de cul- tures també empren culleres per a alguns aliments, els japonesos únicament se serveixen dels palets o hashi.

Esquemes amb les diferents disposicions dels hashi a la Xina, Corea i el Japó

Els hashi tenen diferents funcions: agafar, aguantar i dividir o tallar el menjar. En la cultura tradicional japonesa els hashi tenen un component simbòlic im- portant que determina una sèrie de normes i tabús que cal seguir. Se sol dir que els japonesos comencen i acaben les seves vides amb hashi. En efecte, en complir els cent dies del bebè se celebra el primer àpat ( kuizome ) i en les cerimò- nies fúnebres budistes els bastonets tenen un rol important: solen mullar els lla-

En totes les cultures, menjar i beure junts ocupa un rol important en les relacions socials. En una societat jeràrquica com la japonesa, menjar en grup serveix per a ratificar el lloc que cada u ocupa en la societat.

Tokonoma És una part de l’habitació tradi- cional japonesa i de les cases de te, una mena de fornícula on se solen exposar ornaments florals, pintures o altres objec- tes de valor que es van reno- vant depenent de l’estació de l’any o de l’ocasió de la celebració.

Hashi o bastonets japonesos Els bastonets japonesos són més curts que els que utilitzen els xinesos i tenen la punta rodona.

vis del mort amb una peça de cotó subjecta a uns bastonets ( matsugo-no-mizu o l’última aigua abans de la mort) i a prop del cap del difunt es col·loca un bol d’arròs amb uns bastonets.

Algunes de les regles bàsiques en l’ús dels hashi o bastonets són:

• S’han de subjectar per l’extrem més gruixut.
• Quan no s’utilitzen s’han de deixar reposar sobre la taula, davant el comen- sal i amb la punta cap a l’esquerra.
• Mai no s’han de punxar o clavar els bastonets al menjar, especialment a l’arròs (només en les cerimònies fúnebres els bastonets es claven al bol d’ar- ròs de l’altar familiar).
• No es pot passar el menjar directament als bastonets de cap altre comensal. Aquest tabú està directament relacionat amb les cerimònies fúnebres, ja que en elles els familiars es passen amb els hashi les restes d’ossos incinerats del difunt.
• No és correcte apuntar o assenyalar amb els bastonets ni persones ni objectes.
• No és de bona educació jugar amb els bastonets, o moure’ls molt al voltant dels plats, a l’aire, etc.
• Per a tallar o separar els aliments s’han d’utilitzar els bastonets, exercint una pressió controlada i movent-los suaument per separar-los.
• Hi ha uns bastonets especials ( tori-bashi ) per a servir el menjar, ja que és de mala educació que se serveixi el menjar amb els bastonets propis; però si no n’hi hagués i s’hagués d’agafar menjar d’un plat que es comparteix amb altres comensals, s’ha d’utilitzar la part oposada a la que s’empra per a menjar dels bastonets propis.

Una de les primeres impressions que té un occidental a l’hora d’asseure’s en una taula japonesa és la manca de tovallons. En comptes d’això, s’ofereixen les oshibori , unes tovalloletes calentes que se serveixen abans de menjar perquè els comensals es rentin les mans.

En iniciar i acabar qualsevol dels tres àpats del dia, és fonamental el costum de saludar els companys amb qui es comparteix taula i, especialment, les perso- nes que ens han ofert i/o elaborat el menjar. Hi ha dues paraules bàsiques en l’etiqueta japonesa per a demostrar el nostre agraïment pel menjar que es comparteix:

• Itadakimasu , que es podria traduir com ‘jo rebo’ i que es pronuncia abans de menjar, com a mostra de gratitud pels aliments que ens donaran.

corporaven elements profans i folklòrics, i les ballarines eren totes dones. Així, van pro- liferar una sèrie de companyies ambulants de ballarines que, paral·lelament, es dedicaven a la prostitució, la qual cosa va determinar la seva prohibició. Aquest kabuki exclusiva- ment femení era conegut com a onna kabuki. L’any 1629 es va prohibir l’ onna kabuki i les dones van ser substituïdes per nois joves, encara que es va acabar prohibint també, per les mateixes raons, l’any 1652. Finalment, es va decretar que tots els actors havien de ser homes adults ( yaro ), cosa que va donar lloc al yaro kabuki , el kabuki vigent fins a l’actualitat. Els actors es classifiquen segons el tipus de paper. La divisió bàsica es pot fer entre papers masculins o otokogata i papers femenins o onnagata , els quals se subdividien en papers més específics segons el caràcter o l’estatus.

Un altre lloc relacionat amb el plaer de menjar és el trajecte amb tren. A les estacions de tren es venen ekibentô , begudes, snacks , etc., que solen ser una mostra de les especialitats de la zona. Antigament, els viatgers recorrien el camí a peu, menjant en petites botigues de menjar que trobaven al camí i on se servien especialitats locals. I aquest fet, el de compartir els diferents gustos i sabors de les especialitats locals amb altres viatgers, era una de les activitats que realçaven el viatge. Podríem dir, sense por d’equivocar-nos, que les ekibentô , o caixes de menjar que venen a les estacions, són la versió moderna d’aquest cos- tum. Continua essent important promoure les especialitats culinàries locals i amb les ekiben s’ha trobat la fórmula per a continuar fent-ho.

D’altres obentô conegudes són les que porten amb ells els nens que van al jardí d’infància. Aquests obentô , a diferència dels altres dos dels quals hem parlat, no es compren, sinó que els preparen les mares. Anne Allison assenyala que en l’ obentô hi ha una important càrrega ideològica ja que en ser

“supervisada per les autoritats de l’escola, una institució directament relacionada, si no directament supervisada o dirigida per l’Estat, la pràctica de l’ obentô situa qui l’elabora com a dona i mare, i qui la consumeix com el fill d’una mare i estudiant d’una escola determinada. El menjar en aquest context no és casual ni arbitrari. [...] Tant la mare com el fill són considerats, jutjats i construïts, i és només amb el seu esforç comú que poden aconseguir la meta proposada.” (Anne Allison, 1997, pàg. 296)

1.3. La geografia del menjar a les illes japoneses

Ja hem vist com aquestes peculiaritats regionals i locals sempre s’han conreat. Així per exemple, a la mateixa illa de Honshu hi ha diferències notables en- tre les preferències de la regió de Kanto (zona de Tokyo) i la de Kansai (zona de Kyoto i Osaka). La regió de Kansai és el bressol de l’antiga cuina de la cort i la base de l’alta cultura gastronòmica japonesa. Un exemple clar el trobem en la sopa miso , que a Kansai és clara i delicada, i que a Kanto és fosca i de sabor més fort.

El Japó és un país de contrasts forts, amb un clima extrem –des del fred del nord de l’illa de Hokkaido fins al subtropical del sud de l’illa d’Oki- nawa– que determina una gran varietat culinària.

A Hokkaidô , per exemple, el clima no afavoreix el cultiu de l’arròs, així que hi preval el consum i cultiu de la patata i la batata. En canvi, l’illa de Kyûshû és coneguda pel te, les fruites i els productes del mar, però molt especialment per les clares influències culinàries xineses i occidentals; no s’ha d’oblidar que el port de Nagasaki va ser el punt d’entrada dels estrangers. Kyushu és també el bressol del shôchû , una beguda alcohòlica, destil·lada, feta de mo- niato, arròs o ordi.

Entre les diferents tradicions culinàries que podem trobar al Japó ens centra- rem en la de l’actual prefectura d’ Okinawa , antic regne de Ryukyu, un arxipè- lag que, geogràficament, està prou separat de la resta del Japó. Fins 1879 va ser un regne independent, amb importants llaços amb la Xina i, com a tal, va des- envolupar la seva pròpia cultura i tradicions. La cultura culinària de Ryukyu es pot definir com una cuina de fusió, a causa de les importants influències xineses, sense oblidar les japoneses i les d’altres països amb què el regne man- tenia importants intercanvis comercials. Caracteritzarem a continuació i de manera breu la cuina d’Okinawa, ja que en apartats posteriors ens centrarem exclusivament en la tradició gastronòmica i cultural japonesa sense referir-nos a la d’altres grups ètnics del Japó.

Deixant de banda l’alta cuina de la cort, que es reservava per a festivitats, ban- quets i celebracions, la base de l’aliment de la gent corrent era el moniato, el cultiu del qual va arribar a Okinawa a començament del segle XVII i es va adap- tar perfectament a les condicions climàtiques i geogràfiques de l’illa. Així, mentre que les classes altes menjaven arròs regularment, la dieta de la gent co- muna es basava en aquest tubercle.

Un dels productes més típics i característics de l’illa és una beguda: l’ awamori. És una beguda destil·lada, amb un 36%-45% d’alcohol (igual que el conyac i el whisky): una mena de sake fet amb un gra d’arròs llarg indi portat de Tailàndia. Aquesta tècnica de destil·lació va arribar a l’antic regne de Ryukyu al segle XV, grà- cies als importants contactes comercials amb Tailàndia (els mercaders de Ryukyu comerciaven amb la majoria dels països veïns del sud-est asiàtic).

A Okinawa, són típics els plats a base de porc. Del porc s’aprofita tot, des dels peus fins a les orelles. La carn de porc apareix en nombrosos plats, el més co- negut i representatiu dels quals és el rafute. Es creu que és d’origen xinès i està fet amb trossos de porc marinat (amb pell) durant hores en una barreja de salsa de soja, sucre i awamori. Un altre plat característic és el tôfuyô , fet en remullar tofu en una barreja d’ awamori i arròs maltat que es deixa reposar fins que fer- menti i maduri.

El mètode comú de cuinar és el remenat de fregits. En la cuina d’Okinawa es dóna el nom genèric de chanpuru als plats de tofu i vegetals que utilitzen aques- ta tècnica. Aquest és un dels plats més senzills i típics de la cuina d’Okinawa,

Awamori En el passat l’ awamori es consi- derava una medicina, i també un mitjà de conservació per als aliments.

2. Menjar i cultura

2.1. Les quatre estacions com a fet cultural

L’observació detallada de la naturalesa marca el ritme de vida japonès i, a més, exemplifica perfectament el concepte del temps existent al Japó. Com bé asse- nyala Plutschow, mentre que per al món cristià el temps és percebut com un fet lineal, que va del passat al futur, i on els fets succeeixen una única vegada, al Japó es té una noció cíclica del temps. Es considera que

“el passat pot ser recuperat després d’un cert interval, al final del qual retornarà al mateix punt on havia començat.” (Plutschow, 1996, pàg. 32)

Al Japó, l’univers és entès com un mecanisme ordenat gràcies a la fluïdesa de l’energia; seguint les antigues creences filosòfiques xineses, el canvi estacional pot ser entès com el pas del yin (hivern, fred) al yang (estiu, calor): el yang suc- ceeix el yin , creix, es desenvolupa i decau. D’aquesta manera, les quatre esta- cions són una manera de “visualitzar” l’ordre i l’harmonia de l’univers.

I aquest és el marc que serveix a la cultura japonesa com a context en el qual es desenvolupa tota una sèrie d’esdeveniments i pràctiques, entre els quals el menjar té un lloc destacat.

La importància del pas de les estacions es veu reflectida, per exemple, en els estris utilitzats. A l’estiu se solen usar objectes de bambú, porcellana i vidre, que es consideren materials visualment refrescants, que donen sensació de frescor. A l’hivern se solen utilitzar més objectes de ceràmica, de colors més càlids i terrosos.

Les estacions de l’any són crucials per a entendre aquesta relació entre els ali- ments i la cultura japonesa.

2.2. El menjar en els ritus i festivitats

Ja hem vist que els matsuri es podrien definir com un acte simbòlic pel qual els participants entren en comunicació amb els déus o kami , per mitjà dels ritus

En la cultura japonesa tots els esdeveniments, tant si són naturals com socials, només es poden entendre en el context de les diferents estaci- ons de l’any. Potser es deu a l’origen agrícola, ja que les societats agríco- les –o d’origen agrícola, com la japonesa– eren fortament influïdes pels ritmes climàtics i estacionals.

A l’estiu se solen utilitzar materials i colorsvisualment refrescants.

purificadors, ofrenes i banquets comunitaris entre els déus i els homes ( naorai ). Com assenyala Plutschow (1996, pàg. 27-28), “els matsuri s’han d’entendre com a rituals de purificació durant els quals la contaminació ( kegare ) del món és pu- rificada ( harae )”. Però els matsuri tenen un aspecte doble, ja que no es tracta únicament d’una comunió entre els homes i els kami , sinó que també serveix per a reafirmar els llaços que uneixen la comunitat mitjançant tiberis, actua- cions, jocs i festes.

Una de les característiques essencials de les ofrenes d’aliments que es fan en els matsuri és que són una mostra del principal element sobre el qual se sosté la vida al Japó: l’arròs. Històricament, l’arròs era el cultiu més important al Japó, i també un dels aliments bàsics ja que, com assenyala clarament la Dra. Ohnuki-Tierney:

“els japonesos han utilitzat l’arròs com a metàfora d’ells mateixos, per la qual cosa l’arròs té un doble simbolisme: per una part, l’arròs és el ‘seu’ menjar i, per una altra part, els arrossars són la ‘seva’ terra ancestral.” (Ohnuki-Tierney, 1993, pàg. 4)

Com determina Ohnuki-Tierney, en lloc de sacrificar un animal (com en altres cultures), en el cas japonès és l’arròs l’element que ocupa el paper principal com a regal als déus, tenint en compte que “l’arròs entre els japonesos és més que una ofrena als déus; cada gra d’arròs ‘és’ déu” (1993, pàg. 61-62). Continuant amb aquesta idea, el consum d’arròs no és únicament un acte per a alimentar-se, sinó també una manera d’interioritzar i adquirir el po- der i la força divina.

En canvi, entre els ainu l’arròs no és l’aliment amb què s’identifiquen, sinó la carn d’ós. L’ós és en la cultura dels Ainu una divinitat masculina (independentment del sexe biolò- gic de l’animal) i totes les activitats relacionades amb el seu sacrifici són masculines. Però, per a tots els ainu –homes i dones– la carn d’ós és el “seu” menjar.

Ja hem vist com en els matsuri els aliments no són només ofrenes. En realitat, en els matsuri el menjar apareix en totes les facetes: com a ofrena i com a ele- ment de diversió i participació de tota la comunitat. Menjar en els maturi , grà- cies al gran nombre de llocs i parades que s’instal·len al recinte del santuari o temple, és un acte festiu, participatiu i assequible a tothom.

Actualment, i d’una manera progressiva, el fet religiós dels matsuri es veu des- plaçat per l’acte festiu i s’ha convertit en una activitat social més que religiosa. A més, en els últims anys, els matsuri estan adquirint una funció turística im-

Un gran nombre de matsuri té un origen sagrat relacionat, com a mínim en els orígens, amb el cultiu de l’arròs i el benestar de les comunitats. Aquestes celebracions procedeixen d’antics ritus shintoistes d’apropicia- ció dels déus i dels esperits dels morts, especialment per a aconseguir la mediació d’aquests en l’obtenció de collites abundants.

El poble ainu Habita a l’illa d’Hokkaido i, tradicionalment, era un poble caçador recol·lector.

la deessa Amaterasu era representada per un mirall. Cal no oblidar que, al cos- tat de l’espasa i la joia, el mirall és un dels tres emblemes imperials.

Els tres tresors o emblemes imperials són els símbols de la sobirania de la casa imperial japonesa i estan relacionats amb la deessa Amaterasu. Aquests emblemes són: la joia –que Amaterasu va rebre de l’assemblea dels déus en sortir de la cova on s’havia tancat–; el mi- rall sagrat –utilitzat per a induir la deessa a sortir de la cova i que la llum tornés al món–; i l’espasa –espasa procedent de la cua de la serp de vuit caps que Susano-o va matar i va oferir a la germana Amaterasu com a senyal de submissió.

El kagami mochi es compon de dues boles aplanades de mochi , col·locades una damunt de l’altra (la més gran a baix i la més petita a sobre) normalment sobre una safata de fusta per a ofrenes ( sanbon ). Sobre el mochi es disposa una taronja amarga (anomenada dai-dai , un símbol taoista de la longevitat). Segons l’estudi de Minoru Senda, a la Xina imperial la taronja es considerava com una fruita de caràcter propiciatori que s’oferia als déus per a obtenir felicitat i prosperitat. Aquest costum va ser adaptat pel Japó i la taronja va passar així a exercir un pa- per important en les ofrenes i decoracions de Cap d’Any.

Entre els motius decoratius que se solen col·locar sobre la porta d’entrada (o als para-xocs dels cotxes, les bicicletes, etc.), com a mostra que són llocs “nets” de mals esperits, també s’utilitzen els aliments. Encara que aquest tipus d’ob- jectes decoratius amb connotacions de bons auguris varia molt d’una regió a l’altra, sempre hi sol haver palla d’arròs, fulles de falguera i la petita taronja amarga o dai-dai.

El dia 11 de gener és la data del kagami biraki o ‘obertura del mirall’, és a dir, quan aquests pastissos d’arròs es tallen i els trossos són repartits entre tots els membres de la família. Ohnuki-Tierney (1993, pàg. 96) considera que, essent el mirall una imatge de la divinitat, aquests pastissos d’arròs encarnen l’ànima o esperit de l’arròs i així, en menjar els seus trossos, es creu que donen força i poder a tots aquells que els consumeixin. Per tant, el fet d’oferir i alhora con- sumir kagami mochi és un acte de compartir menjar entre els homes i els déus.

El costum de col·locar-lo com a ofrena als altars de les cases es va formalitzar du- rant el període Edo (1600-1868). Però, per a conèixer l’origen del kagami mochi ens hem de remuntar, com assenyala Reiko Mochinaga (1994, pàg. 27), a un ri- tual de la cort imperial denominat hagamate (que es podria traduir com a ‘en- fortiment dental’): unes dents fortes implicaven una bona salut, així que en fer ofrenes d’aliments que es creia que enfortien les dents, com per exemple un d’aquests pastissos d’arròs glutinosos o també raves japonesos ( daikon ), en rea- litat s’estava demanant als déus una vida saludable.

Com a inici d’un nou cicle, el Cap d’Any es rep bevent o-toso , un sake dolç ce- rimonial amb vuit tipus diferents d’herbes medicinals, que es va introduir des de la Xina com una invocació de longevitat, ja que segons la tradició popular es considerava que protegia contra les malalties i els mals esperits. A més, el mateix nom, toso , és un conjur que significa ‘destrucció del diable’.

Una shimenawa col·locada en una portade la ciutat de Kyoto

El menjar que se servia durant les celebracions del Cap d’Any era preparat per les dones amb dies d’antelació i es col·locava en unes caixes especials de fusta lacada anomenades jûbako. Aquest menjar especial se servia a la família i als hostes durant els tres primers dies de l’any.

El fet que la dona cuinés amb anterioritat una classe d’aliments fàcilment con- servables, que servia durant aquests dies de festa, possibilitava que ella també pogués assistir i participar dels festejos, ja que no hi havia necessitat de cuinar durant els tres dies que duraven les celebracions. Actualment, la tradició es manté encara que, a causa de la incorporació de la dona al món laboral, la ma- joria encarrega l’ o-sechi ryôri (menjar tradicional del Cap d’Any) a restaurants o grans magatzems.

Malgrat certes variants regionals en els menjars que se serveixen, la base sobre la qual se sosté aquesta celebració és la mateixa a tot arreu. Primer se serveix un tipus de sopa anomenada ozôni , que consisteix en un brou, normalment vegetal, que sempre conté una o més peces de mochi. L’ ozôni es pot considerar com el plat nacional de les festivitats de Cap d’Any encara que presenta un gran nombre de variants regionals. Per exemple, a l’àrea de Kanto el mochi uti- litzat és rectangular, mentre que a la zona d’influència de Kyoto és circular.

A pesar del gran simbolisme i de l’associació a festivitats, el mochi pot ser un aliment molt perillós i fins i tot letal. El mochi , i molt especialment l’ ozôni , és un tros de pastís d’arròs molt consistent, difícil de partir i de mastegar, per la qual cosa molta gent opta per em- passar-se’l sencer. I aquí hi ha el perill, ja que a causa de la consistència molta gent s’en- nuega i s’ofega. Els diaris dels dies posteriors a les celebracions de Cap d’Any solen contenir una llista amb els morts pel mochi , la majoria gent gran.

Després d’aquesta sopa se serveix l’ o-sechi ryôri o menjar tradicional de Cap d’Any.

Els plats varien de regió a regió, i de família a família, però normalment sem- pre solen incloure:

• Sardines seques cuinades en salsa de soja o ta-zukuri.
• Mongetes negres de soja o kuromame (simbòlicament traduït com a ‘ro- bust’ o ‘saludable’).
• Els ous d’areng o kazunoko (que significa més o menys ‘molts nens’), símbol de fertilitat, que se serveixen assaonats amb sake i salsa de soja.
• El kamaboko o pasta de peix (que combina els colors blanc i vermell).
• Datemaki o truita dolça quadrada, d’un color que recorda l’or, i simbolitza el coneixement.
• Arrel de bambú, ja que la pronunciació en xinès de bambú és setsu , que fa referència a la virtut i constància.

Els jûbako ... ... són caixes amb diversos pisos per a conservar el menjar en festivitats especials. Solen tenir tres pisos, n’hi ha de laca- des i se les considera com a vertaderes obres d’art.

Ozôni , sopa típica de les festivitatsde Cap d’Any

s’observa la disposició dels aliments en les^ Menjar tradicional de Cap d’Any en què diferents safates d’un jûbako.