¡Descarga Platón: Verdades Eternas y Realidad Absoluta y más Apuntes en PDF de Filosofía del Derecho solo en Docsity!
1. A la recerca de veritats eternes
1.1. Tot no pot ser relatiu
És fàcil trobar a faltar la certesa amb què els matemàtics enuncien les seves veritats: “Dos i dos fan quatre”. Aquesta afirmació, per exemple, no es relativa, i no depèn de la perspectiva amb què es miri. Els sofistes negaven aquesta possibilitat tot identificant veritat i opinió i defensant que l’únic que diferencia una opinió d’una altre es el grau d’acceptació. Plató però discrepa amb els sofistes, ja que si totes les opinions valen igual i cap no és més veritable que una altre aleshores el concepte mateix de veritat desapareix com la possibilitat d’establir unes referències objectives, uns acords basics sobre el significat de les paraules.
Plató afirmava que existeixen veritats independents de la nostre opinió, veritats absolutes, universals, immutables i eternes. Aquesta afirmació és anomenada universalisme, que vertebra el pensament filòsof atenès. Segons plató qui arriba a conèixer aquestes veritats disposa d’un coneixement realment digne d’aquest nom. El pensament platònic: per a ell existeixen realitats que, tot i no ser materials son eternament presents, les idees.
2. A la recerca de valors estables
2.1. El perill relativista en democràcia
Els valors de la democràcia juguen en un terreny en què és fàcil l’esllavissada cap al relativisme moral. Es pot tendir a creure que qualsevol acció pot ser considerada bona o dolenta en unes circumstancies determinades segons com ho decideixi la majoria. Atenes va viure cinquanta anys de pau. Aquesta tranquil·litat va permetre una època daurada en que es van gestar els orígens de la democràcia.
2.2. Contra el relativisme sofístic
Els sofistes, defensaven públicament qualsevol tesi que els fos proposada, i passaven tot seguit a demostrar la tesi contraria amb la mateixa naturalitat. Segons els sofistes no hi ha una realitat permanent, qualsevol realitat, i per tant qualsevol afirmació sempre és relativa. Plató, esta convençut de la necessitat de defensar uns valors estables, universals, que no estiguin a disposició de la voluntat capriciosa de la majoria. La democràcia, que Plató etiquetava com de demagògia, ha conduit a:
- Relaxament de costums
- Pèrdua de cohesió social
- Hegemonia atenesa en favor d’Esparta
Per a Plató la veritat no pot dependre simplement de l’individu. Porta a les ultimes conseqüències els plantejaments socràtics: qui vulgui defensar uns valors absoluts haurà de defensar també l’existència d’una realitat absoluta.
3. Dos nivells de realitat
3.1. El dualisme platònic
Com afirmava Parmènides, es que nomes hi pot haver coneixement autèntic d’allò que es estable, d’allò que és. Nomes una realitat immòbil permet un coneixement que no se’ns escapi de les mans cada cop que l’assolim. Per aquest motiu Plató opta per la solució mes radical i defensa una posició dualista, és a dir, existència de dos nivells de realitat.
Plató afirma l’existència d’un mon material imperfecte i en canvi permanent que descobrim pels sentits (món sensible) i accepta l’existència d’un segon tipus de realitat, immaterial, perfecta i immutable, una realitat la qual no s’accedeix pels sentits sinó pel pensament (món intel·ligible o mon de les idees)
3.2. El món sensible, una aproximació imperfecta al món intel·ligible
Per més que les coses materials canviïn, les definicions que ens permeten dir que és cada cosa no canvien. Només l’accés a definicions immaterials ens permet definir i ordenar. Semblança amb la definició pura, definició que no compleix cap de les dues, allò que ens permetrà d’establir una ordenació de les aproximacions materials a la circumferència perfecta. El món material no és més que una aproximació sempre imperfecta, una imitació degradada de les idees. Plató manté que és el món intel·ligible el que justifica l’existència del món sensible i en permet el coneixement.
Plató tot i que pot acceptar la realitat d’aquest món, afirma que és una realitat de segon grau, que l’autentica realitat és de caràcter immaterial.
- El plantejament platònic: allò que neix i mor, allò que canvia constantment i degenera, allò que és i no és, no pot ser mes real que allò que ni neix ni mor, que existeix per si mateix i que continuaria existint fins i tot si la realitat material desaparegués. 4. Dos nivells de coneixement
Bé, se situen les idees ètiques i estètiques, els grans ideals morals. En el nivell inferior hi trobem els conceptes matemàtics. La seva funció és familiaritzar la ment amb les entitats abstractes i preparar-la així per a la contemplació de les idees superiors del Bé.
Aquest Bé però, no s’ha d’entendre com la bondat en el sentit de la moral, sinó com una bondat radical que consisteix en el fet que cada cosa ocupa el lloc que li pertoca, una bondat que representa l’ordre racional.
+REAL
-REAL
5.2. Una teoria no exempta de problemes
Plató, es conscient que si vol ser coherent amb la teoria, que afirma que les coses existeixen en virtut de la seva participació de la idea corresponent, bé caldrà acceptar l’existència d’idees de coses banals com pedra o arbre, o fins i tot de realitats negatives com maldat o lletjor. És a dir, equival a afirmar que les coses dolentes ho son perquè participen d’un ideal de maldat. I no sembla que idees com aquesta tinguin cabuda en una jerarquia orientada cap al Bé suprem.
6.Realitat i coneixement: la caverna
6.1 L’ascens cap a al món veritable
El mite de la caverna:
En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrere d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb
Món intel·ligible
molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tota la seva esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.
En primer lloc el mite ens exposa una dualitat de realitats, una de les quals no és més que una imitació degradada de l’altra. En segon lloc ens mostra la diferencia entre el valor del coneixement corresponent a cada un d’aquests nivells de realitat. Plató transmet la idea que el coneixement veritable és possible, però que la seva adquisició no és un camí gens fàcil ni està a l’abast de tothom.
7. El dualisme antropològic
7.1. L’ànima i les seves parts
Si ens pregunten com podem es humans entrar en relació amb el món immaterial de les idees, la resposta de Plató és que ja en formem part, una part de nosaltres és immaterial: l’ànima. Aquesta ànima persisteix al cos i s’uneix a ell de manera accidental. Així podem parlar de tres parts i funcions de l’ànima:
- L’ ànima racional: situada al cap, és l’ ànima pròpiament dita i l’encarregada de dirigir el conjunt d’acord amb la raó.
- L’ ànima irascible: radicada al pit, és la seu del impuls noble, del valor, de la força de voluntat.
- L’ ànima concupiscible: més lligada a la terra i al desig, té la seva seu, naturalment, al ventre o al sota ventre.
El model que ens divideix en raó, voluntat i desig ha esdevingut clàssic. El dualisme ontològic troba la seva correspondència en el dualisme antropològic. Hi ha dos móns, el sensible i el intel·ligible, on l’esser humà pel cos, pertany al primer i per l’ ànima, al segon. D’aquí provenen la seva excepcionalitat i la seva dignitat.
La via de l’eros, de l’amor autèntic, es alhora el camí de la veritat i de la bondat. L’existència es converteix per a alguns en l’anhel mai satisfet de la plenitud perduda,i l’amor es el impuls que els mou a recuperar-la. Convé remarcar que aquest camí no es accessible a tothom. Nomes uns pocs elegits que no han estat estretament empresonats per la matèria i que no tenen prou amb les satisfaccions que aquesta matèria els pot aportar.
Així doncs cada experiència particular, cada ombra efímera, cada criatura material imperfecta que imita la perfecció de la idea esdevenen l’eros impetuós que els impulsa cap a fites d’abstracció, de bellesa, d’harmonia sempre mes elevades.
9.3 La via dialèctica (pròpiament racional)
La dialèctica recorre de manera ordenada el regne intel·ligible, perseguint les connexions lògiques entre les idees i saltant d’una a una altre fins a entendre l’ordre que regeix la realitat, fins a entendre el bé.
La dialèctica no recolza cap mena d’imatge per assolir el seu objectiu. La seva representació sensible n’abstreu el concepte, el dialèctic nomes utilitza la raó per copar l’essència de les coses, la seva idea o definició. Plató identifica el Bé amb l’U o L’Ésser. Però, atorga autonomia ontològica a allò que Sòcrates col·loca anterior a l’home. Per a Plató en canvi, la veritat existeix en ella mateixa fora de la nostra ment i cal un esforç intel·lectual per arribar-hi.
