apunts roma part 2, Apuntes de Historia del Arte

¡Descarga apunts roma part 2 y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!

apareixerà nuu sobre el cavall al galop; segueix estenent la mà i el cos està inclinat, com a mostra de potència en el gest. Apareixerà acompanyat de la inscripció Caesar Divo F (la F pertany al mot filius ); ja deixa de justificar la construcció de l’estàtua a partir del consentiment del Senat o del poble romà, directament al·lega la seva condició de fill del ja divinitzat Juli Cèsar. Després de la batalla d’Actium, es distribuiran monedes amb el projecte d’una nova escultura. Aquesta era una estàtua exempta d’August, que apareixeria nu, amb una cama sobre una sphera (representació del món), sostenint en una mà el lituus i en l’altra un element d’un vaixell en al·lusió a la batalla d’Actium.

Quan després de la batalla d’Actium es quedi sol, sense cap contrari al seu poder, iniciarà el programa de renovació, a partir del qual restituirà la Res publica. Aquest programa social i cultural es basarà en el retorn de:

• Pietas: renovació religiosa i aurea templa (“el millor per als déus”)
• Publica magnificentia : obres urbanístiques per al gaudi públic, és a dir, edilícia pública.
• Mores maiorum : renovació de la moral, recuperació dels valors romans, sobretot de la virtus. S’imposarà als paters familia vestir la toga en els esdeveniments oficials.

La representació d’Octavi respondrà a uns prototips diferents abans i després de la batlle d’Actium. Les escultures del període anterior seran englobades sota el nom “Octavià-Actium”; ens mostraran una imatge jovenívola de l’emperador, com podem veure a Octavià (c. 37 aC) Es un rostre jove, que aspira a substituir a Juli Cèsar, i ens recorda als bustos d’Alexandre Magne pels bles del cabell. El període posterior serà anomenat “Augustus typus”, i ja apareixerà un August més adult, amb una mirada atemporal com a símbol de divinitat: es representat tal i com vol ser vist, per tant, d’una forma idealitzada. És un clar exemple d’aquests trets August amb corona gemmata (13 aC) Aquesta forma de representació també es veurà plasmada en la numismàtica. El propi August promourà durant aquesta època una damnatio memoriae de les seves escultures de la tipologia “Octavià- Actium”, perquè en elles era representat tal com era en realitat. Hi ha una clara utilització de la idealització grega, pel que es diu que algunes de les seves escultures estaven representades en el Dorífor de Policlet. Una vegada mort, les representacions seguiran sent iguals. El Marcellus del Louvre va estar considerat durant molts anys una escultura d’August per la seva semblança; aquest error és fruit de la representació idealitzada. La seva dona, Lívia, també serà retratada, amb el nodus que ella posà de moda i com a dona casta et univira.

2. Idees polítiques i fonaments plàstics: l’ Ara Pacis Augustae

L’ Ara Pacis no és un temple, sinó un altar monumental dedicat a la pax augustae (pau i estat de benestar portat per August a Roma a partir del seu govern). Pels volts de l’any 16 aC, es produeixen revoltes a Hispània i la Gàl·lia, pel que August es traslladarà a Lugdunum (Lyon) per poder controlar millor la estratègia militar. Tres anys després, al 13 aC, August tornarà a Roma havent sufocat la revolta. D’això ens parlen el capítol 12 de la Res gestae : << El mismo año, en virtud de un senadoconsulto, parte de los Pretores y de los Tribunos de la plebe, acompañados por el Cónsul Quinto Lucrecio y por los ciudadanos más principales, salió a mi encuentro en Campania: honra que a nadie se había conferido con anterioridad. Cuando regresé de Hispania y de Galia, durante el consulado de Tiberio Nerón y Publio Quintilio [13 a.C.], tras haber llevado a cabo con todo éxito lo necesario en esas provincias, el Senado*, para honrar mi vuelta, hizo consagrar, en el Campo de Marte, un altar dedicado a la Paz Augusta y encargó a los magistrados, Pretores y Vírgenes Vestales que llevasen a cabo en él un sacrificio en cada aniversario. >> Ens indica qui fou el promotor, precisa el lloc on es col·locaria i el perquè de la seva realització. En un primer moment, es va considerar la ubicació de L’ Ara Pacis al bell mig de la Curia Iulia , però August preferirà col·locar-lo al Camp de Mart perquè era el lloc on es trobaven altres elements en el seu honor (com l’ horologium o el seu mausoleu) Però, actualment el monument es troba dins un museu al costat del riu Tevere, davant el Mausoleu Augusti. La inauguració L’ Ara Pacis de està datada el 30 de gener de l’any 9 aC, coincidint amb l’aniversari de la dona d’August, Lívia. Tot i que fou una obra macro coneguda en la seva època, amb el temps caigué en l’oblit; se sabia que havia existit però no on es trobava. El procés de “retrobament” de L’ Ara Pacis s’iniciarà, de forma involuntària, al 1536. Es conservaven al Palau Peretti de Roma uns relleus antics, però dels quals no es sabia la procedència i menys que fossin part de L’ Ara Pacis. Al 1566, el cardenal Giovanni Ricci adquirirà alguns d’aquests relleus pensant que pertanyien a l’arc del triomf de Domicià. A partir del 1569, la dispersió dels relleus s’ampliarà, i mentre alguns seran comprats per a decorar residencies privades romanes, altres marxaran fora de la ciutat, com el relleu del Tellus que arribà a Florència comprat per Cosme I de Mèdici. Durant els segles XVII i XVIII, la membra disjecta continuarà, ampliant-se a territori europeu. L’any 1859 es decidirà fer una restauració del Palau Peretti, el que portà al descobriment del bassament de L’ Ara Pacis. Llavors s’iniciarà un procés de recentralització de les peces, que seran emmagatzemades al Museo Nazionale, i apareixeran les primeres propostes de reconstrucció de l’altar. Al 1903, Pasqui i Petersen realitzaran noves excavacions al Palau Peretti,

• oficialment, el Senat sempre era qui encarregava les obres, tot i que darrera es trobes la mà o intenció de l’emperador.

on trobaran que part dels seus fonaments són relleus de l’ Ara Pacis. Però no els podran extreure per perill a caiguda de l’edifici, pel que s’hauran de conformar amb les fotografies que varen poder extreure. Anys més tard, entre el 1937 i 1938, i gràcies als avenços tecnològics, seran capaços de substituir els relleus per nous fonaments de la construcció i emportar-se’ls. Tot i això, la base original de l’ Ara Pacis fou impossible d’extreure i encara resta soterrada. S’inaugurarà la reconstrucció de l’ Ara Pacis el 23 de setembre de 1938, coincidint amb el bimil·lenari del naixement d’August, a l’interior d’un edifici projectat per Vittorio Ballio Morpurgo. Aquesta construcció funcionarà fins aproximadament l’any 2000, mentre que al 2006 s’inaugurarà el nou emplaçament, el Museo de’ll Ara Pacis , projectat per Richard Meier. En el seu temps, l’ Ara Pacis estava situat al Camp de Mart, a tocar de la Via Flaminia. Les mides aproximades eren de 11,65 x 10,62 metres, pel que tenia una planta pràcticament quadrada. Comptava amb dues portes, una amb escalinata que desembocava a l’ horologium i una altra sense (coincidia amb el desnivell del terreny), cap a la Via Flaminia. El monument estava conformat per un altar sobre una estructura piramidal esglaonada, el qual quedava tancat a l’interior d’una estructura de quatre parets rectangulars. No tenia sostre, però si dos portes de fusta que s’obrien només un cop a l’any, la data en la qual se celebrava el sacrifici. Programa decoratiu i iconografia, fet a base de relleus de diferents nivells, per crear contrast: *Altar: tot el cos inferior estava recobert de relleus que avui dia no es conserven, però se sap que representaven províncies romanes. El remats dels laterals tenen forma de voluta, amb unes esfinxs alades als cantons, possiblement remetent a algun ritual de la tradició romana; el cos està decorat per un fris corregut per relleus, on es representa una processó sacrificial, amb els botxins que duen els animals: és la suovetaurilia , és a dir, el sacrifici d’un porc, una ovella i un brau; seguint la narració i a la altra cara de l’altar apareixen les vestals. Els murs de tancament del contenidor de l’altar estan configurats per mòduls decoratius emmarcats per pilastres, i decorats amb bucranis, garlandes de flors i fruites i una patera omphalica. Aquests elements tenen un significat simbòlic: remeten a l’activitat de l’altar.

proporció i atemporalitat de les figures, i per l’altra, la capacitat detallista i realista dels artistes romans.

Façana NORD i SUD  comparteixen el mateix relleu, la narració és continua, però queda repartida en eles dues parets. Al contrari del panell del Tellus , aquest és un relleu clàssic. Es representa la processó del poder, tot i que no se sap quina; si la que fou celebrada en honor de la tornada d’August al 13 aC o la de la inauguració de l’Ara Pacis al 9 aC. Aquesta està encapçalada per August, pel que és la figura més gran entre tots, seguit dels lictors i flamines. Una altra figura que destaca per la seva mida és la d’Agrippa; en ell es troba majoritàriament la controvèrsia sobre quina processó es representa, ja que donat que va morir l’any 12 aC, si s’està representant la de la inauguració, es va col·locar com a homenatge, mentre que a la del 13 aC si se sap que va assistir i per tant seria part de la “fotografia”. Darrere d’Agrippa, es fa un recorregut per de la línia de successió del poder: Caius Caesar, (Lívia),Tiberi... Això deixa molt clar que el relleu és una exaltació del poder i la dinastia augusta, perquè ell es considerava el portador de la pau i el benestar al poble romà. Com a anècdota i exemple del magnífic ús dels diversos nivells del relleu, podem destacar la figura que mana callar al fons de la processó.

MÒDUL E: ART I ARQUITECTURA DELS SEGLES I-III

1. L’herència augustea: el retrat i el relleu oficial durant la dinastia Juli-Clàudia i Flàvia. La realització de camafeus fou una tradició molt cultivada i destacada en època d’Alexandre Magne, i va recuperar la seva esplendor en temps d’August. Aquest camafeu, conegut com Gemma Augustea no destaca només per la seva magnifica tècnica, sinó perquè la seva cronologia es tan inexacta que se n’han proposat tres de diferents. Es desconeix la funció, ja que no se sap si servia com a penjoll en els esdeveniment més importants o simplement era un panell decoratiu (mesura uns 23 x 19 cm). La peça està dividida en dos registres, ambdós amb una clara iconografia i un estil classicista, idealista i proporcionat. Al REGISTRE SUPERIOR trobem al centre dos figures entronitzades a un bisselium ; la dona és la personificació de Roma, mentre que l’home és August. Es miren, i ella li esta reconeixent amb la mirada els seus èxits a l’imperi. Ell, mira cap al costat esquerre per a observar als personatges que hi apareixen, que són els seus successors; Tiberi, baixant d’una quadriga i amb una Victòria alada al darrere, com a símbol de les seves victòries. Al costat d’ell, el seu successor en cas de mort, Germanicus. Al cantó dret d’August, apareixen tres personatges més que li reconeixen la “feina ben feta”; la dona que li col·loca la corona de llorer, que porta una corona emmerletada, és la personificació de les grans ciutats de l’Imperi, Ecumene. Ve a simbolitzar que el seu treball també havia estat efectiu a les afores de la capital. Oceà i Tellus també apareixen, inclús ella porta una cornucòpia plena de queviures com a símbol d’abundància. El medalló que apareix entre els dos personatges del tron ha estat interpretat com el Sidus Iulim , el cometa que va caure després de la mort de Juli Cèsar, dintre del qual es representa a Capricorn, símbol astral d’August. Alguns autors han volgut veure el rostre de Roma com un retrat del de Lívia. Es per tota aquesta simbologia que alguns estudiosos han datat el camafeu entre l’1 i el 14 dC, en temps d’August. Els que creuen que l’obra és d’època de Claudi es basen, principalment, en l’aparició de l’àliga als peus d’August. Aquesta era símbol de la divinitat Júpiter, i per tant, la seva presència, divinitzava a August; fou durant el regnat de Claudi que es va produir una revifalla del culte a Júpiter i al ja divinitzat August, pel que el camafeu hauria estat fet en honor de l’emperador. És una composició estàtica i rígida. Pel que fa al REGISTRE INFERIOR, hi trobem la raó dels partidaris que defensen que la peça fou elaborada en temps de Tiberi. S’hi fa visible la victòria del successor d’August, ja que al costat esquerre apareixen uns soldats aixecant la columna commemorativa. Aquesta està coronada per un seguit d’armes, i en

memoriae (en vida, es va dedicar a decapitar les escultures de divinitats per a col·locar el seu cap, i per tant, a la seva mort, seran altre cop restituïts). El Calígula (39-40 dC) del Louvre es troba dins la tipologia Emperador , i es mostrat amb una incipient barba, com a símbol de dol; els romans se la deixaven créixer uns dies quan algun conegut moria (en aquest cas, la seva germana). Per últim, destacar el Calígula (40 dC) que es troba a Nova York, molt ornamentat.

Amb la mort de Calígula al 42 dC, el Senat escollirà un nou successor, Claudi. Claudi de Lanuvium (c. 42-43) Aquesta estàtua és una excepció respecte a les altres perquè com es trobava presidint la basílica de Lanuvium, ciutat fora de la capital, l’emperador podia aparèixer com a divinitat. S’exalça i divinitza a Claudi a partir de la idealització del cos, semi nu i descalç, i l’àliga als seus peus, com a símbol de Júpiter. El tors musculat contrasta amb el rostre marcat per el pas del temps. Claudi (41- 54), al Museu Arqueològic de Nàpols, en el qual s’intueix l’interès pel retrat. L’ Ara Pacis va servir com a model per a altres altars, com fou l’ Ara Pietatis Augustae o de la Gens Iulia. Tot i que fou executat en el 43 dc, era un projecte d’època de Tiberi, que pretenia exaltar la figura d’August i de tota la dinastia. Als relleus que en formaven part, podem observar la representació del temple de Magna Mater que es trobava al Palatinus, i el de Mars Ultor , davant els quals s’està celebrant un sacrifici, una suovetaurilia.

Claudi morirà enverinat per la seva dona Agripina i el succeirà el seu fill adoptiu, Neró. Els primers retrats el representen com un nen per la seva prompta pujada al poder. Ho podem veure en aquesta obra del 51 dc, Neró , on adopta la tipologia thogata i porta la bulla , la medalla que portaven els nens com a símbol d’haver nascut en llibertat, la qual es retiraven quan assolien la majoria d’edat. Les representacions s’aniran agrupant en diverses categories, com ascens al poder, a la qual pertany Neró togat (55-59) al Museo Palatino o Neró (55-59) del Museu Cagliari; therme typus , a la qual pertany una obra feta per al Quinquenium (5 anys de mandat) de l’emperador. Per a la commemoració de la

Decenalia (10 anys al capdavant del poder), també se li realitzarà una altra, en la qual el seu pentinat a variat i apareix amb una mena de barba, que són al prolongació de les patilles.

Amb els flavis, es voldrà fer un canvi radical, inclús en l’àmbit de la retratística. Es per això que es deixarà de banda la idealització i s’apostarà per una estatuària molt més real i fidel a la realitat. Trobarem retrats com el d’aquesta jove flàvia, a partir del qual podem estar al corrent de la moda de l’època; es van començar a portar aquestes enormes extensions rinxolades per influencia de les esclaves africanes que arribaven a la capital romana. Aquesta voluntat de realisme la podem veure reflectida en una representació de Vespasià, on apareix vell, amb arrugues i calb: cap rastre de la idealització i eternitat típica d’època Juli-Claudia ( Vespasià C. 70 a Copenhage) El mateix succeeix amb l’estàtua del seu fill Titus ( Titus 79-81 als Musei Vaticani) En temps de Domicià, es recuperaran lleument alguns dels hàbits del passat, pel que el Domicià (c. 75) que es conserva al München Staatliche ens recorda vagament al Dorífor. El Domicià (81-96) que es conserva als Museus Vaticans està representat com a la tipologia toracata , pel que ens recorda a l’August de Prima Porta.

2. L’escultura de propaganda imperial: dels Flavis a Trajà.

Arc de Titus  és fonamental tenir clara la seva col·locació per a poder entendre la simbologia. Està situat sobre l’ Arx , un petit monticle que uneix Palatinus i Esquilinus. La seva construcció fou iniciada per Titus en honor del seu pare Vespasià, com a commemoració de la victòria en la batalla de Judea. Però com morirà jove, serà el seu germà Domicià qui s’encarregui de la finalització; es per això que tant s’inclou un elogi a

ser la porta triomfalis del Circ Màxim, punt clau del recorregut d’una processó triomfal tipus. Per l’altra, els defensors que és la pròpia representació de l’arc, per l’aparició d’una quadriga coronant-lo. Al contrari de l’ Ara Pacis , on les figures ocupen tot el fris, en aquests relleus les figures només n’ocupen una part, deixant lliure la superior; és aquí on es col·loquen els tresors robats del temple de Salomó de Jerusalem: el Menorah , les trompetes d’argent o l’arca perduda. També apareix una tabulae ansatea , una mena de taula amb nanses, típica d’època romana, que és duia en les processons i s’inscrivien els noms dels pobles derrotats o dibuixos de la guerra; eren una mena de cròniques visuals. Tot els personatges apareixen de perfil, excepte un de frontal; així, se’ns està informant que s’està representant la processó al seu pas pel punt en que es fa un canvi de direcció, a la cantonada de la Via Triomfalis amb la Via Sacra; aquest element aporta verisme al relleu. Altre cop, en comparació amb els relleus de l’ Ara Pacis , aquest tenen molt més de moviment, mentre que els de l’altar són hieràtics i sense acció. Relleus de la Cancelleria  s’anomenen així pel lloc on varen ser descoberts, el Palau de la Cancelleria de Roma. No està massa clar de quina obra formaven part, i s’ha plantejat la possibilitat que formessin part d’un altar. Són relleus d’una altíssima qualitat artística. El Relleu B representa l’ Adventus^1 ; ens representa l’arribada de Vespasià al poder l’any 69 dC, ja que quan va ser nomenat, es trobava fora de la capital. Tot i això, els relleus van ser elaborats pels volts de l’any 93 dC. Vespasià, que apareix togat, està sent benvingut per Domicià (fals històric, ja que ell encara era un nen, pel que possiblement fou Titus qui va realitzar aquesta acció) en un ambient solemne i noble. Altra cop, els personatges no ocupen l’espai total. Apareixen el Genius Populi , que porta la cornucòpia de la abundància, i el Genius Senatus. També apareixen alguns lictors i les vestals, acompanyades per l’ apparitor. El personatge que es veu en un baix relleu i sobre elevat és la Virtus Roma. El Relleu A ens narra la Profectio^2. Sabem que marxen a un viatge llarg perquè duen la túnica curta i no la toga. Partien rumb Sarmatia, un província romana de la zona del mar Caspi que s’havia revoltat.

(^1) Adventus : arribada. (^2) Profectio : marxa, partida.

Està documentat que la batallà s’inicià l’any 93 dC, pel que forçosament els relleus han de ser posteriors a aquesta data. A més, amb la mort de Domicià, es va aplicar la damnatio memoriae a les obres de la seva època, pel que han de ser anteriors al 96 dC. Apareix Domicià seguit de la Virtus Roma , el Genius Senatus , portant una espasa (símbol de que el senat aprovava la guerra), el Genius Populi amb la cornucòpia i alguns soldats. Davant d’ells i obrint el seguici, Minerva (protectora de Domicià) i Mars, divinitats de la guerra, un lictor i una victòria alada, de la qual només podem veure les ales. El rostre de Domicià no és el seu, sinó el de Nerva. Això remet a la damnatio memoriae mencionada anteriorment, però encara queda en dubte perquè al relleu B no es va aplicar la mateixa substitució.

El successor dels Flavis, Trajà, com a militar que fou, es va preocupar per l’enaltiment de l’exèrcit en les seves obres. Les imatges més constants foren les que representaven la seva conquesta de la Dàcia, que es va desenvolupar en dues campanyes; una a l’impàs entre el segle I i II dC i l’altra entre el 105 i el 106 dC. D’aquesta manera, també trobem imatges de Trajà com a militar, a imatge de l’August Prima Porta, o de forma idealitzada i representant a Hèracles, portant la leonté.

• Columna Trajana : (c. 107-111 dC) És una columna commemorativa de gairebé 40 metres d’alçada, que estava coronada per una estàtua en bronze de l’emperador. De columnes commemoratives varen existir moltes, ja que era un element que formava part de l’exaltació de l’imperi. Del que no és té constància és que anteriorment existís cap amb relleus historiats com és el cas de la trajana. Aquesta acabarà per convertir-se en símbol de la Roma antiga en temps de l’edat mitjana, pel que les intervencions a la zona mai l’afectaran i serà conservada sempre al mateix lloc. Aquesta fama queda reflectida en la seva representació constant en la numismàtica. No se sap del cert si els seus relleus es van concebre com a simple decoració o com a document visual dels fets. No és una estructura massissa, ja que a l’interior compta amb la escala de cargol que es va usar per la construcció, i que a més, permet arribar fins a la part superior. Queda recolzada en una base amb forma de cub i plena de relleus, que representen les armes dels enemics. Simbòlicament, la columna està aixafant als enemics. La inscripció sobre la porta d’accés ens dona diverses informacions; d’una banda, que aquesta marca l’alçada del turó que es trobava en el seu emplaçament; per l’altra, que

Se sap que un dels ponts que apareixen representats era real, i que va ser obra d’Apol·lodor de Damasc, que com hem dit anteriorment, era arquitecte militar. L’últim relleu es conegut com El suïcidi de Decèbal ; ens narra com Decèbal, rei dels dacis, als veure’s rodejat de soldats romans, va preferir suïcidar-se. Això demostra que al llarg dels 30 metres de relleus, l’enemic no és mai insultat, tot al contrari; és exaltat per atorgar més magnificència als vencedors, que foren capaços de guanyar tan dur contrincant.

3. La pintura romana

Igual que succeeix amb arquitectura y escultura, la pintura romana beu de la tradició grega. Gràcies a les fonts, sabem de la existència de la pintura grega i els pinakes , pintura en taules de fusta. La seva fama va interessar als antics romans, que les compraven per a decorar les seves domus. Això va perm etre un flux constant d’influències. Posem per exemple aquest pinake de Teseu alliberador (c. 50- 79 dC: ha de ser anterior al 79 perquè fou l’any de l’erupció del Vesuvi), que es va trobar a una basílica d’Herculà. Representa a Teseu, després d’haver matat al minotaure, mentre els nens atenencs li agraeixen la proesa. L’execució plàstica és idealitzada; proporció, exaltació de la bellesa... converteix la figura plana gairebé en una escultura. A Pompeia, concretament a la Casa de Gaius Rufus, es va trobar una pintura de la mateixa escena, que probablement fora el model de l’anterior. No obstant, a la de Pompeia el pintor va prendre més llibertat, ja que el Teseu és molt menys idealitzat, està desproporcionat i a més representa l’espai posterior, amb tot el poble atenenc victorejant-lo. De casos com aquests existeixen infinits, com succeeix amb el pinake de Perseu i Andròmeda, que possiblement és una còpia d’un original de Nícies, o amb el Mosaic d’Alexandre Magne , extret de la Casa del Faune de Pompeia (c. 100 aC).

El fresc d’una tomba de l’Esquilinus es considerat l’original romà més antic, datat pels volts del segle IV-III aC. Dels quatre registres que el conformen, el superior i l’inferior són els més malmesos. Es tracta d’una pintura històrica, en el segon registre de la qual es representa el setge d’una ciutat, i un home amb el subligaculum donant la mà, personatge que s’ha interpretat com la pax. Al tercer registre apareix una figura, que ha estat interpretada com a pax o com a dona militaria *. Al registre inferior es desenvolupa una batalla.

Els estudis de pintura pompeiana a partir del segle XIX s’han dut a terme a partir de la classificació d’Augut Mau, feta al 1822. Aquest va organitzar els diversos estils sota el nom estils pompeians; la classificació ha comportat controvèrsies perquè moltes de les obres adjudicades a determinat estil no coincidien amb la cronologia arqueològica. Tot i això, s’ha seguit usant la teoria de Mau. Les cronologies més recents mostren el següent esquema:

• 1r estil o estructural: segle II – inicis del segle I aC
• 2n estil o de la perspectiva arquitectònica: c. 100 – 20 aC
• 3r estil o dels canelobres: c. 20 aC – 40/45 dC
• 4t estil o de l’il·lusionisme arquitectònic: c. 40 dc – inicis II dC Cada un d’aquests estils està subdividit en subestils, i a més, no són estrictes, ja que cada un d’ells al·ludeix a l’estil predominant durant la època assenyalada. Vitruvi, als seus llibres, ens parla de la preparació de la pintura romana: de la tècnica del buon fresco , dels quatre estrats preparatoris, de l’ampli ventall cromàtic, dels pigments usats...
  • 1r estil: Casa de Sal·lusti : rectangles superposats que intenten copiar l’aparença de plaques de marbre. Això els permetia tenir major varietat cromàtica que en una peça mineral real.

• 2n estil: Domus Griffi al Palatinus (c. 190 aC) Tornen a aparèixer les plaques simulant les aigües del marbre, però s’incorporen elements arquitectònics. Vil·la de Fanius Sinistor a Boscoreale (c. 40-30 aC) Ús del trompe d’oeil , ens sembla una paret que es

• Dona militaria: personificació dels dons de l’exèrcit.

espais reconstruïts. Està decorada tant interior com exteriorment. Dominen els fons grocs, blancs... amb espais d’arquitectura en trompe d’oeil , elements decoratius...

Tot i que les pintures millor conservades són les de Pompeia, les més impressionants es trobaven a la capital, a la Domus Aurea. Estaven organitzades en tres registres, hi apareixen escenes figuratives com Aquil·les i les filles de Lykomedes , on domina la composició diagonal que aporta dinamisme i el protagonisme se l’emporta el color, ja que la línia quasi no es percep. Les mateixes característiques trobem al Thiasos * dionisíac.

4. Els mercats de Trajà: atreviment tècnic i procés de restauració

Els romans també disposaven de grans superfícies comercials, que moltes vegades formaven part dels grans santuaris. Santuari d’Hèracles Victoriós (segle II aC)  santuari lacial*^1 a Tibur (actual Tívoli) Tripòrtic envoltant una plaça, on al centre es troba el temple, i al cantó oposat, un teatre. Assentat en el pendent d’una muntanya, estava situat sobre la Via Tiburtina , que haurà de passar per sota de la plaça del recinte a mode de passadís subterrani. Era un espai públic, conegut com a via tecta , el qual comptava amb nínxols a la paret, que albergaven les tabernae. Santuari de Fortuna Primigènia (segle II aC)  es trobava a Praeneste (actual Palestrina) hi podem aplicar les mateixes característiques que a l’anterior. Estava estructurat en terrasses, ja que el terreny

• Thiasos: simposi. *^1 Santuari lacial: de la regió de la Làcia.

desigual no permetia un espai pla, connectades per escales i rampes. El monument a Victor Manuel de Roma hi està inspirat estructuralment. Mercat de Ferentino  les tabernae de la via tecta estan obertes, igual que les que es varen trobar a Tarragona.

Ja a la capital romana, el propi Fòrum albergava espais per al comerç, com ho foren les tabernae vetere i més tard les tabernae novae , tot i que és molt possible que aquestes estiguessin destinadesa transaccions comercials més que a ventes de productes. Adossades a una de les galeries del forum Iulium , també s’ha trobat restes d’unes tabernae. Al centre de Roma també es trobava el macellum, és a dir, el gran mercat de la ciutat. Aquest quedà destruït durant el gran incendi del 64 dC. Neró el va reubicar al Caelium, pel que el centre del poble quedava desproveït d’una gran zona comercial. Serà per això que Trajà consideri necessària la construcció d’uns grans mercats. Mercats de Trajà  estan adaptats a la pendent del Quirinalis i queden adossats a unes de les exedres del Forum Traiani. El seu desmantellament i construcció d’edificis en època medieval ha canviat notablement l’aparença que tenien en temps de Trajà. Al segle XVI Peruzzi va proposar la conversió de l’espai en el convent de Santa Caterina, cosa que va provocar alhora, una destrucció d’alguns dels espais, però també la conservació en bon estat de la resta. El paviment dels mercats era d’ opus sectile , és a dir, de grans plaques de marbre. L’adaptació a la pendent del Quirinalis va necessitar la construcció de terrasses i rampes, igual que trobàvem a Palestrina. Trajà aprofitarà els fonaments d’època de Domicià, d’algun projecte desconegut i que no es va dur a terme. Els mercats estan estructurats en dos registres: l’inferior està estructurat a partir d’arcuacions d’arcs de mig punt sobre pilastres, mentre que el superior amb finestres d’arc de mig punt, flanquejades per pilastres decoratives. Estaven coronades per un “ritme barroc” de mitjos frontons triangulars i circulars. Les finestres il·luminaven el passadís interior, on es trobaven les tabernae. Les tabernae de la planta inferior, comptaven amb l’arc de mig punt tapat i foradat amb una finestra. Estaven pintades de blanc amb motius geomètrics vermells, mentre que el paviment era de mosaic bicrom. De tota l’estructura, en destaquen tres parts: