¡Descarga Apunts sele empresa y más Apuntes en PDF de Comercio Exterior solo en Docsity!
Dossier d’Economia de l’Empresa 2 amb la teoria per les PAU 2013
BLOC 1: La informació econòmica i financera en l’empresa
La comptabilitat: concepte i objectius
La comptabilitat és la ciència econòmica que estudia el patrimoni empresarial, tant de manera estàtica com dinàmica. Això vol dir que estudia, d’una banda, el patrimoni en un moment determinat i, de l’altra, les variacions que s’hi van produint.
Amb l’anàlisi dinàmica de la comptabilitat s’obté el resultat econòmic de l’empresa, de tal manera que es té constància de tot allò que ha fet possible arribar a aquest resultat.
La comptabilitat proporciona informació a l’empresa. La informació és una eina molt important de la nostra societat, i en el món empresarial es fa cada dia més imprescindible, sobretot pels continus canvis que es produeixen a causa del desenvolupament tècnic i la forta competència entre les empreses. Mitjançant la informació econòmica, la direcció de l’empresa podrà prendre decisions de manera més encertada. La importància de la comptabilitat dependrà, per tant, de la informació que sigui capaç de generar i de subministrar als diferents usuaris.
L’objectiu de la comptabilitat és proporcionar informació econòmica a diferents nivells de l’empresa:
- A la direcció, perquè tingui informació suficient per prendre decisions i poder planificar el futur de l’empresa.
- A les persones que en són propietàries o accionistes, perquè puguin comprovar que els seus interessos estan ben protegits.
- Als treballadors i treballadores, ja que dels resultats de l’empresa en dependrà la continuïtat del seu lloc de treball.
- Als creditors de l’empresa, perquè puguin saber si aquesta presenta prou garanties per a la seguretat dels seus crèdits.
- A Hisenda Pública, per poder controlar el pagament d’impostos.
La funció de la comptabilitat és recollir i quantificar informació que es genera en l’empresa i comunicar-la als usuaris finals de manera que, un cop verificada i analitzada, pugui influir en la presa de decisions.
La comptabilitat ha de presentar una imatge fidel del patrimoni de l’empresa, de la situació financera i dels resultats de l’empresa.
La tasca del comptable és registrar tots els fets comptables i elaborar els comptes anuals. Després ell mateix o algú altre, podrà utilitzar tota la informació comptable per poder gestionar millor l’empresa i prendre les decisions oportunes.
El patrimoni empresarial: concepte, masses patrimonials d’actiu i de passiu
El patrimoni empresarial és el conjunt de béns, drets i obligacions que té una empresa i que es poden valorar monetàriament.
Patrimoni net = Béns + Drets – Obligacions
Actiu = Béns + Drets; Passiu = Obligacions
Patrimoni net = Actiu – Passiu; Actiu = Patrimoni Net + Passiu
PAGE 2
L’actiu reflecteix l’estructura econòmica de l’empresa, és a dir, l’estructura de les seves inversions, o destí dels seus fons. És l’aplicació dels recursos (a què es destinen els diners).
El passiu reflecteix l’estructura financera de l’empresa, és a dir, l’origen dels recursos de què disposa l’empresa (d’on surten els diners).
Les masses patrimonials són agrupacions de diferents elements patrimonials que tenen característiques semblants.
Les masses patrimonials de l’actiu són:
En l’actiu no corrent (a llarg termini, més d’un any):
- Immobilitzat intangible: elements immaterials que possibiliten l’activitat productiva de l’empresa i que es tenen a llarg termini (a més d’un any)
- Immobilitzat material: elements físics que es preveu que durin més d’un any i que serveixen per a l’activitat productiva de l’empresa
- Inversions immobiliàries: inversions en terrenys o construccions adquirits per tenir més rendibilitat (llogant-los o venent-los més endavant)
- Inversions financeres a llarg termini: actius financers pensats per a tenir a més d’un any
En l’actiu corrent (a curt termini, menys d’un any):
- Existències: béns que es pretén tenir-los menys d’un any (bàsicament, matèries primeres, semielaborats, productes acabats i mercaderies)
- Realitzable: drets a favor de l’empresa i que ha de cobrar a menys d’un any (bàsicament, clients i deutors diversos)
- Disponible: tresoreria, efectiu o líquid de l’empresa (caixa i bancs)
Les masses patrimonials del passiu són:
- El patrimoni net, no exigible, net patrimonial o fons propis (recursos propis que l’empresa no ha de tornar, que són bàsicament el capital, les reserves i el compte de pèrdues i guanys)
- El passiu no corrent (deutes a llarg termini)
- El passiu corrent (deutes a curt termini)
Tant l’actiu com el passiu el dividim en no corrent (a llarg termini, o sigui, a més d’un any) i en corrent (a curt termini, o sigui, a un any o menys).
La partida doble i la normativa comptable
Sempre que a l’empresa es produeix un fet comptable, és a dir, qualsevol operació que n’altera el patrimoni d’alguna manera, hi ha una intervenció com a mínim de dos comptes. Per exemple, si l’empresa compra una màquina i paga en efectiu, hi intervé el compte Maquinària, que augmenta, i el compte Caixa, que disminueix.
Per comptabilitzar un fet comptable, és a dir, per tenir constància de l’operació que s’ha produït, s’utilitza el mètode de la partida doble.
El mètode de la partida doble consisteix a anotar simultàniament en dos comptes, com a mínim, la variació que es produeix en el patrimoni a causa de cada fet comptable.
Sempre registrarem simultàniament d’on surten els diners i a què es destinen.
Per tant, la partida doble és un sistema de comptabilitat que consisteix a anotar cada fet comptable des dels dos punts de vista: d’on s’obtenen els recursos (que s’anoten a la banda de l’haver) i a què es destinen aquests recursos (que
PAGE 2
de convertir-se en diners) i el passiu està ordenat amb el criteri de menys a més exigibilitat (de no exigible a exigible a c/t).
El balanç de situació és la descripció del patrimoni de l’empresa a 31 de desembre.
El compte de pèrdues i guanys (o compte de resultats) agrupa tots els comptes de gestió (d’ingressos i despeses). Recull tots els ingressos i totes les despeses que ha tingut l’empresa en un període determinat (normalment un any).
La memòria és el tercer compte anual. A la memòria s’hi especifiquen tots els detalls de l’empresa i es fan totes les observacions que ajudin a entendre millor la situació econòmica i financera de l’empresa.
Classificació del Balanç de Situació en masses patrimonials i Estructura del compte de Pèrdues i Guanys: Veure els models de comptes anuals als annexos del temari de les PAU 2013.
Concepte, càlcul i interpretació de fons de maniobra, actiu corrent, passiu corrent, actiu no corrent i recursos permanents
El fons de maniobra (F.M.), fons de rotació, capital de treball o capital corrent és la part de l’actiu corrent (inversions a curt termini) que és finançada amb fons del passiu no corrent (recursos permanents o a llarg termini).
F.M. = Actiu Corrent – Passiu Corrent = Passiu No corrent – Actiu No corrent.
Quan el Fons de Maniobra és positiu, diem que l’empresa té equilibri financer, ja que té més diners que pot aconseguir a curt termini (actiu corrent) que els que deu a curt termini (passiu corrent). D’aquesta manera, quan l’empresa té equilibri financer (fons de maniobra positiu) l’empresa difícilment es trobarà en una situació de suspensió de pagaments.
Actiu corrent = Existències + Realitzable + Disponible Passiu corrent = suma de tot el que l’empresa deu a curt termini. Actiu no corrent = Suma de tot l’immobilitzat i les inversions financeres a llarg termini. Recursos permanents = Patrimoni net + passiu no corrent.
El cicle d’explotació. Càlcul i interpretació del període mitjà de maduració (econòmic i financer) (veure annex 3), en relació amb el capital circulant mínim.
El període mitjà de maduració (PMM) és el temps que generalment triga l’empresa a recuperar els diners que ha invertit en el procés productiu. Per tant, el nombre de dies en què normalment l’actiu corrent fa una volta completa.
En una empresa industrial (productora) podem descompondre el PMM en cinc subperíodes:
- Període mitjà d’aprovisionament. Representa el número de dies en què generalment la matèria primera és al magatzem a l’espera de ser utilitzada. Es representarà com a Pma.
- Període mitjà de fabricació. És el nombre de dies en què normalment es triguen a fabricar els productes. Es representa com a PMf.
- Període mitjà de venda. És el nombre de dies en què generalment es triguen a vendre els productes un cop fabricats. Es representarà com a PMv.
- Període mitjà de cobrament. Nombre de dies en què generalment es triguen a cobrar les factures dels clients. Es representarà com a PMc.
PAGE 2
- Període mitjà de pagament. És el nombre de dies en què normalment es
triguen a pagar les factures als proveïdors. Es representarà com a PMp. PMM = PMa + PMp + PMv + PMc – PMp En una empresa comercial (que compra i ven mercaderies, sense produir) només hi ha el subperíode mitjà d’aprovisionament o d’emmagatzematge, el subperíode de cobrament i el de pagament. PMM = PMa + PMc – PMp El període mitjà de maduració econòmic (PME) és el temps que dura tot el cicle d’explotació des que es produeix l’entrada dels materials al magatzem fins que es cobren les factures i les lletres dels clients. El període mitjà de maduració financer o període mitjà de maduració és el temps en què generalment l’empresa triga a recuperar els diners que ha invertit en la compra de materials per a la producció. És el nombre de dies que ha de finançar totalment l’empresa. PME = PMa + PMf + PMv + PMc Concepte de capital mínim o fons de maniobra necessari És el fons de maniobra que ha de tenir l’empresa tenint en compte el seu període mitjà de maduració financer. Per tant, són els diners que ha de tenir per cobrir el temps entre que paga les seves compres i cobra de les seves vendes. Anàlisi financera: càlcul i interpretació de les ràtios de disponibilitat, tresoreria, liquiditat, solvència (o garantia), endeutament i estructura del deute (veure annex 4) tiu del 35% dels pagaments que ha de fer el de liquiditat, recursos ociosos, ja que aquests litat. Propostes: invertir part del disponible en nar part de l’passiu amb l’excés de disponible o requalificar deutes (de ll/t a c/t) si amb això ses financeres (mirar les despeses financeres, l deute). e no poder atendre els pagaments de manera ociar o requialificar deutes (de c/t a ll/t),, per obtenir més disponible (mirar si en té), ermini (mirar ratio endeutament) i/o procurar rar si té gaire realitzable). tament s'hauria de conèixer el moment exacte ents, ja que si és baix i espera un cobrament passa res. Tampoc passa res si és massa alt portant pròximament. i l’passiu corrent. Es pot veure (x100) com el elació al que es deu a curt termini. PAGE 2
tiu>Deutes → Valor de l'empresa > 0 → No es que si l'empresa liquida tot l'actiu podrà pagar ’empresa està poc endeutada i segurament la ria més alta amb una mica més de deutes. Per ec nou. tiu < Deutes → Valor de l'empresa < 0 → nt en situació de fallida. L’empresa deu més que és tot el seu actiu, què podria pagar del que r tot el que deu venent tot l’actiu i això equival propis negatius i està en situació de fallida untar l’empresa generant beneficis com sigui i/ perquè estigui més ben valorat comptablement aranties oferirà l'empresa als seus creditors i préstecs dels bancs. Com més baix sigui, més = Actiu / Deutes = 421.000 / 54.300 = 7,7; La a bona situació de l’empresa, ja que l’actiu set vegades, la qual cosa indica que l’empresa apitals propis. L’endeutament a curt termini de nt el 7,9% de l’endeutament total, aquesta deute és bona ja que l’empresa es finança ropis. 6390/36615= 1,8; La ràtio de solvència indica esa, encara que l’endeutament total es alt i el total de recursos emprats. L’endeutament a esenta solament el 42% de l’endeutament total, a del deute és bona ja que l’empresa es finança rg termini. u / Deutes = 135.000 / 77.000 = 1,75; La de l’empresa per a satisfer els seus deutes, ja reals de l’empresa amb tots els seus deutes. valor > 1, l’empresa JOIA presenta garanties seus creditors. tiu / Deutes = 230.000/140.700 = 1,63; La de l’empresa per a satisfer els deutes, ja que ls de l’empresa amb tots els seus deutes. Com lor > 1, l’empresa CAIXAFORTA té garanties seus creditors. / Deutes = 578.000 / (180.000 + 126.000) = olvència és la capacitat real de l’empresa X per ue la ràtio corresponent ens relaciona el valor presa amb el seu passiu. Donat que, en aquest ran que 1 (nivell de referència) podem dir que a garantia de cobrament. ncia) iu representada per deutes. Per exemple, si la de 2 el d'endeutament ha de ser 0,5 i indica utes. c endeutada i si és >0,5, massa endeutada. sa baixa (empresa poc endeutada): L’empresa nt és més segura, però segurament els fons mb tant poc endeutament i/o pot demanar un uesta ratio. a alta (empresa massa endeutada): L’empresa ol ser perillós pel risc de no poder atendre tots r menys rendible i/o pot fer una ampliació de uts tornar una part dels deutes. PAGE 2
ts poden fer perillar l'estabilitat de l'empresa i, pagament d'interessos (sobretot els deutes a això també pot influir negativament en la deutes que són passius a curt termini, o la lació als deutes totals de l’empresa. % de deutes a pagar a CT i pitjor qualitat del que l’empresa segurament té poc poder de eixen préstecs a c/t. Proposta: renegociar els e es pugui i no surti massa car. % de deutes a pagar a LL.T. Com més baixa deutament i més marge operatiu i de capacitat
. Proposta: renegociar els deutes (de ll/t a c/t),
segueixi pagar menys despeses financeres. rmini genera unes despeses financeres però e pagaments. ni surt més barat però té més risc. Anàlisi econòmica: càlcul i interpretació de la rendibilitat econòmica, la rendibilitat financera, la rendibilitat de les vendes (veure annex 5) i l’efecte palanquejament (veure annex 6) re = Rendibilitat econòmica = BAII/ACTIU (i si ho multipliquem per 100 l’obtenim en percentatge). Són els diners que obté l’empresa en relació al seu actiu. Per cada 100 € invertits en l’actiu, l’empresa obté re de benefici. rf = Rendibilitat financera = (BAI/PN) (x 100 per obtenir-ho en %). Són els diners que obtenen els accionistes en relació al que han posat a l’empresa (en relació al patrimoni net). Per cada 100 € que han posat els accionistes, n’obtenen rf. rv = Rendibilitat de les vendes = BAII/VENDES (x 100 per tenir-ho en %). Són els diners que obté l’empresa en relació al que ven. L’empresa obté rv € per cada 100 € que ven. Naturalment, com més altes siguin les rendibilitats, millor. Com més risc, més rendibilitat es vol. La rendibilitat econòmica de l’empresa és el rendiment de l’actiu. Es relacionen els beneficis abans d’interessos i impostos (BAII) amb l’actiu (inversions totals de l’empresa). És el rendiment de cada unitat monetària invertida en l’empresa. Si aquesta taxa es fa més gran, significa que l’empresa obté més rendiments de les seves inversions. La rendibilitat de l’empresa se sol expressar en % i s’interpreta de la manera següent: de cada 100 € invertides, s’han obtingut “re” € de rendiment. La rendibilitat financera és la relació entre els beneficis abans d’impostos i els recursos propis (capital i reserves) de l’empresa. També s’anomena rendibilitat del capital, ja que mostra el benefici generat per l’empresa en relació al capital aportat pels socis. La rendibilitat financera també es pot interpretar com el rendiment dels fons propis. També se sol expressar en % i llavors podem dir que, de cada 100 € PAGE 2
o, el que és el mateix, tenim diferents maneres de finançar la nostra compra.
Les empreses necessiten diners per dur a terme la seva activitat. Les maneres que té d’aconseguir aquests diners en diem fonts de finançament.
En el balanç de situació, l’actiu d’una empresa representa les inversions i el passiu representa les fonts de finançament.
Fonts de finançament propi: capital, reserves i amortitzacions
S’entén per font de finançament els recursos líquids o mitjans de pagament a disposició de l’empresa per fer front a les seves necessitats dineràries. Tal com s’ha dit abans, les diferents fonts de finançament que té l’empresa són al passiu del balanç de situació.
Fonts de finançament aliè: préstecs, emprèstits, lísing, pòlissa de crèdit, crèdit comercial o de proveïdors, descompte d’efectes, facturatge i renting
CLASSIFICACIÓ DE LES FONTS DE FINANÇAMENT
SEGONS LA PROPIETAT DELS RECURSOS:
- FINANÇAMENT PROPI: Recursos que pertanyen als propietaris (no exigible). Són el capital, reserves i amortitzacions.
- FINANÇAMENT ALIÈ: Recursos que s’obtenen de terceres persones (exigible). Són els préstecs, emprèstits, lísing o arrendament financer, pòlisses de crèdit, crèdits comercials o de proveïdors, descomptes d’efectes, facturatge i renting.
SEGONS LA PROCEDÈNCIA DELS RECURSOS:
- FINANÇAMENT INTERN O AUTOFINANÇAMENT: Fons que han estat generats per la mateixa activitat de l’empresa. N’hi ha de dos tipus: l’autofinançament d’enriquiment ( les reserves ) i l’autofinançament de manteniment (les amortitzacions i les provisions ).
- FINANÇAMENT EXTERN: Fons que s’obtenen des de fora de l’empresa, tant si són exigibles com si no ho són. Són el capital i totes les formes d’endeutament.
SEGONS LA DURADA DELS RECURSOS:
- RECURSOS PERMANENTS, PASSIU NO CORRENT O A LLARG TERMINI: Fons que no s’han de tornar o que s’han de tornar a més d’un any.
- PASSIU CORRENT O A CURT TERMINI: Fons que s’han de tornar com a màxim al cap d’un any.
FINANÇAMENT PROPI:
- CAPITAL: Aportacions dels socis (propietaris) de l’empresa.
- RESERVES: Beneficis no distribuïts.
- AMORTITZACIONS: Estimació del valor que va perdent l’immobilitzat.
FINANÇAMENT ALIÈ:
- PRÉSTECS: Recursos que s’han de tornar i remunerar a uns terminis pactats.
PAGE 2
EMPRÈSTITS: Emissió de títols de deute (obligacions, bons, pagarés, etc.) que s’amortitzen i remuneren a uns terminis pactats.
LÍSING O ARRENDAMENT FINANCER: Lloguer d’immobilitzat amb opció de compra.
PÒLISSA DE CRÈDIT: Contracte on es no correnta un límit de recursos que l’empresa pot disposar. L’empresa pagarà interessos (del que ha disposat) i comissions.
(^) CRÈDIT COMERCIAL O DE PROVEÏDORS: Finançament automàtic quan es deixen a deure les compres que es fan als proveïdors. Si el proveïdor no fa cap descompte per pagar al comptat, aquest finançament és gratuït.
DESCOBERT EN COMPTE: Recursos disposats per sobre del saldo disponible (conegut com a “números vermells”). Surt caríssim.
DESCOMPTE D’EFECTES: Quan els bancs ens paguen l’import de les lletres de canvi abans del seu venciment (cobrant interessos i comissions).
FACTURATGE (“factoring”): Venda de tots els drets de crèdit sobre els clients (factures, lletres, etc.) a una empresa (“factor”) a canvi d’interessos i comissions.
RENTING: Lloguer d’immobilitzat sense opció de compra.
Càlcul genèric del cost del finançament
El cost del finançament (TAE o K) es calcula igual que la TRI.
Es planteja exactament igual que una inversió, amb els fluxos nets de caixa de cada any.
FNCn = flux net de caixa de l’any “n” = cobraments de l’any “n” – pagaments de l’any “n”.
Després es fa el valor actual de tots els FNCn i s’iguala a zero. La taxa d’actualització (que en el cas d’una inversió li diem TRI o TIR) li direm TAE (Taxa Anual Efectiva).
Concepte i tipologies d’inversió
Inversió: Aplicació de recursos per augmentar l’actiu (no corrent o corrent).
Inversió: Compra no consumida o producció no venuda.
Inversió: Acte mitjançant el qual es renuncia a la satisfacció immediata i certa d’uns recursos amb l’esperança de sortir-hi guanyant en un futur més o menys llunyà.
Classificació de les inversions:
- Segons el seu objectiu:
- Inversions de reposició o renovació: Quan canviem un actiu vell per un de nou.
- Inversions expansives: Per augmentar la capacitat productiva de l’empresa.
PAGE 2
desemborsament inicial amb els fluxos nets de caixa (FNC). Anem sumant els FNC fins que arribem a cobrir el desemborsament inicial. Sovint hem de fer una regla de tres per trobar el moment exacte en què recuperem la inversió (suposant que els diners es van guanyant de manera contínua al llarg del temps).
Per seleccionar una inversió aplicant-hi aquest criteri es triarà la que doni un valor de T més baix i es rebutjaran aquells projectes en què no es recuperi la inversió inicial.
Un altre criteri estàtic és el del criteri del flux total de caixa (FTC), on simplement se sumen tots els fluxos nets de caixa de cada període i se li resta el desemborsament inicial. Seran convenients totes les inversions que tinguin el FTC positiu i s’escollirà la inversió que tingui el FTC més alt.
Finalment, un altre mètode estàtic és el del flux total de caixa per unitat monetària invertida (r), que dóna una idea de la rendibilitat total de la inversió, ja que s’obté del quocient entre la suma de tots els fluxos nets de caixa i el desemborsament inicial. Si és més gran que 1, la inversió sortirà a compte. I si és més petita que 1, no sortirà a compte (ja que no recuperem la inversió inicial). I entre diverses inversions, seleccionarem la que tingui la “r” més gran.
Càlcul i interpretació del període de recuperació (pay-back)
Calculem el temps que triguem a recuperar la inversió inicial i escollirem aquells projectes en què acabem recuperant aquesta inversió.
Entre dues o més inversions, escollirem la inversió en què el pay-back (termini de recuperació) sigui més ràpid (o sigui, escollirem la inversió que ens permeti recuperar els diners abans).
Mètodes de selecció d’inversions dinàmics
Els mètodes dinàmics tenen en compte el moment concret en què es produeix l’entrada o sortida de diners. Per tant, tenen en compte la pèrdua de valor dels diners al llarg del temps i, per tant, valoren més els diners com més a prop es troben del moment actual.
Els dos més coneguts són el VAN (Valor Actual Net), conegut també com a Valor Capital (VC), i la TIR o TRI (Taxa Interna de Rendibilitat o Taxa de Rendibilitat Interna).
Càlcul i interpretació del VAN (Valor Actual Net) i interpretació de la TIR (Taxa Interna de Rendibilitat)
VAN = -D 0 + FNC 1 /(1+i) + FNC 2 /(1+i) 2 + ... + (FNCn + VR)/(i+i) n
VR és el Valor Residual de la inversió, si existeix. És el que es pot recuperar de la inversió una vegada s’acaba.
El VAN (Valor Actual Net) és la suma de tots els fluxos nets de caixa (inclòs el desembossament inicial) passats al moment actual amb una taxa de capitalització determinada.
El VAN consisteix a actualitzar tots els fluxos nets de caixa al moment actual (moment 0) i obtenir el valor capital en aquest moment. Les quantitats s’hauran de sumar o restar segons representin entrades o sortides monetàries provocades per la inversió.
Si el VAN surt negatiu vol dir que la suma total de les sortides que provoca el projecte d’inversió és superior a la suma de les entrades, valorades en el
PAGE 2
moment actual. En aquest cas, no convé fer la inversió.
Si el resultat del VAN és positiu vol dir que la suma actualitzada de totes les entrades de quantitats monetàries que provoca la inversió és superior a la suma actualitzada de les sortides i que, per tant, la inversió es pot fer.
El criteri per seleccionar una inversió segons el VAN és el d’escollir, d’entre les que tenen un valor positiu, aquella que el tingui més alt. Si el VAN dóna el resultat de 0 la inversió és indiferent.
Entre diferents inversions, escollirem aquella que tingui el VAN més alt.
TAXA INTERNA DE RENDIBILITAT (TIR o TRI)
La TIR és la taxa d’actualització o descompte, anomenada “r”, que fa que el valor del VAN sigui zero.
El valor de la TIR proporciona una mesura de la rendibilitat de la inversió. Per seleccionar una inversió s’ha de comparar aquesta taxa de rendibilitat amb el tipus d’actualització o descompte del mercat (i).
Si r > i convé fer la inversió, ja que s’obté una rendibilitat superior a la del mercat. El VAN donarà un valor positiu i l’empresa obtindrà uns guanys de la seva inversió.
Si r = i la inversió és indiferent i l’empresa no es farà ni més rica ni més pobra, es mantindrà igual, ja que els rendiments obtinguts permeten amortitzar la inversió.
Si r < i la inversió no es farà, ja que el valor del VAN donarà un resultat negatiu i l’empresa obtindrà pèrdues amb aquesta inversió.
D’entre els projectes d’inversió per als quals el valor de “r” és més alt que “i”, es triarà aquell que tingui un valor de “r” superior.
0 = -D 0 + FNC 1 /(1+r) + FNC 2 /(1+r)^2 + ... + FNCn/(i+r)n
r = TIR = TRI
Tal com es pot observar a la fórmula, l’obtenció de la TIR no és un càlcul trivial quan es produeixen més de dos fluxos de caixa. Quan hi ha un o dos fluxos de caixa el càlcul es fa de forma directa resolent l’equació de primer o segon grau a què s’arriba. Si hi ha més de dos fluxos de caixa s’arriba a una equació de grau superior a dos que es pot resoldre mitjançant programes d’ordinador, amb taules financeres o per tempteig, també anomenat procediment de prova i error, per la qual pot servir d’ajut la gràfica del VAN per als diferents valors de “r”.
LES INVERSIONS I EL RISC
Cap dels criteris que hem vist té en compte el risc explícitament, però és evident que té la seva importància a l’hora de seleccionar inversions. Els criteris dinàmics poden tenir-lo en compte simplement afegint-hi un tipus d’interès extra (la “prima pel risc”) que se sumarà a la taxa de capitalització.
El risc és la probabilitat de perdre diners. Les inversions més arriscades han de tenir més rendibilitat per compensar aquest risc. Entre dues inversions amb la mateixa rendibilitat, escollirem la que tingui menys risc. I entre dues inversions amb el mateix risc, escollirem la que tingui més rendibilitat.
A vegades és millor seleccionar una inversió menys rendible si la taxa de risc no
PAGE 2
activitats primàries, que s’encarreguen de la creació física del producte, la seva venda i el servei post-venda; i les activitats secundàries, transversals o auxiliars, que s’encarreguen de recolzar les activitats primàries (planificació, comptabilitat i finances, gestió dels recursos humans, recerca, etc).
Michael Porter va crear el model teòric de “la cadena de valor” als anys 80’s i a partir de llavors les empreses van començar a analitzar les seves activitats en funció del valor que generaven, de com generar-ne més i de quines activitats generaven poc o gens valor. També va servir a les empreses per comparar-se entre elles i fer “ benchmarking ”, o sigui, imitar coses d’altres empreses que veuen que funcionen.
La cadena de valor ajuda a determinar les activitats que permeten generar algun avantatge competitiu , o sigui, algun punt fort de l’empresa (allò que l’empresa té millor que els seus competidors. Perquè un punt fort es consideri un avantatge competitiu de l’empresa, cal que la superioritat d’algun aspecte respecte la competència es pugui mantenir una mica en el temps.
El desenvolupament empresarial és el creixement de les empreses, que només és possible quan aquestes disposen d’algun avantatges competitiu que li permet mantenir-se al mercat o fins i tot guanyar quota de mercat (percentatge de vendes de l’empresa respecte les vendes totals del seu sector).
Factors que condicionen les decisions de localització i dimensió de l’activitat econòmica de l’empresa
La localització de l’empresa és la seva ubicació, el lloc físic de l’empresa o negoci. Els factors que condicionen aquesta decisió són la proximitat de la demanda/proveïdors/matèries primeres, infrastructures, mercat de treball, legislació (normes i impostos) i costos (del sòl, del finançament, de la mà d’obra, de les matèries primes, etc.). L’empresa tindrà més en compte uns factors o altres segons el tipus d’empresa.
La dimensió de l’empresa és la seva capacitat productiva, o sigui, la quantitat màxima que pot produir l’empresa en un període determinat. Els factors de la dimensió són bàsicament la previsió de vendes i els costos de l’empresa, que a la seva vegada depenen de la decisió de localització.
Estratègies de creixement intern i extern de l’empresa
El creixement de l’empresa significa l’augment de la dimensió de l’empresa i, per tant, de la seva capacitat productiva. Això ho pot fer augmentant la seva producció actual o bé produint nous productes. I les vendes poden ser al mateix mercat actual, o bé obrint-se a nous mercats.
Les empreses tenen dues maneres de créixer: internament i externament. El creixement intern és aquell en què l’empresa augmenta la seva dimensió a partir d’augmentar el seu propi patrimoni, ja sigui reinvertint beneficis, aportant nou capital, o bé demanant préstecs.
El creixement extern és aquell en què l’empresa augmenta la seva dimensió mitjançant altres empreses, ja sigui comprant-les (absorció d’empreses), fusionant-se (unint-se amb altres empreses formant-ne una de nova), controlant- les (trust, càrtel o holding) o bé amb diferents tipus d’acords (joint ventures).
El trust o concentració vertical és un conjunt d’empreses que formen part de diferents fases del procés de producció i que intenten reduir costos i dominar el mercat. El càrtel o concentració horitzontal és un grup d’empreses del mateix procés productiu que junts dominen el mercat i acorden preus o quantitats de venda. I els holdings són agrupacions d’empreses on una empresa matriu
PAGE 2
controla altres empreses de diferents sectors a partir de la compra de bona part de les seves accions.
El procés d’internacionalització de l’empresa
És el procés en el qual les empreses fan operacions en mercats internacionals, ja sigui comprant, venent o bé cooperant amb empreses d’altres països. Darrerament les nostres empreses han fet un gran esforç d’internacionalització, sobretot a partir de l’increment de les exportacions. Com que la demanda interna s’ha reduït, les empreses procuren incrementar les vendes a l’exterior i l’administració pública ofereix ajudes a l’exportació perquè això enriqueix el país.
La internacionalització no és fàcil perquè hi ha unes quantes barreres que cal superar: cal conèixer la legislació del país en qüestió, conèixer el seu mercat, les seves barreres a les importacions (reals o tàcites), els seus gustos, diferències culturals, etc.
En èpoques de crisi la gent es volca en el mercat intern, així que per exportar cal tenir clars avantatges competitius en els llocs on es pretén vendre.
PIMEs i multinacionals. Efectes de la globalització
Les microempreses són les empreses que tenen menys de 10 treballadors. Les petites empreses tenen menys de 50 treballadors (i, per tant, inclouen les microempreses), i les empreses mitjanes són aquelles que tenen entre 50 i 250 treballadors. Per tant, les Pimes (petites i mitjanes empreses) són les empreses que tenen menys de 250 treballadors.
Les multinacionals són empreses que tenen una empresa matriu (normalment en el país d’origen de l’empresa) i diverses empreses filials que operen a altres països. L’empresa matriu gestiona les seves filials.
La globalització és la “tendència dels mercats i les empreses a estendre’s i a assolir una dimensió mundial que sobrepassa les fronteres nacionals”. Aquesta tendència s’ha accentuat molt ràpidament en els últims anys gràcies a la reducció de costos de transport i a la gran millora de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació). També hi ha ajudat molt la desregularització del comerç i, per tant, l’augment d’acords comercials entre països i la reducció de traves proteccionistes.
La globalització té efectes o conseqüències positives i negatives. Ens arriben productes de tot el món i podem vendre a tot el món amb molta més facilitat que en el passat, però també les empreses tenen més competència que abans i es veuen obligades a competir amb empreses de països amb costos de producció molt reduïts, de manera que actualment hi ha moltes empreses que s’estan traslladant des de països econòmicament desenvolupats cap a països en vies de desenvolupament precisament per reduir costos de producció (bàsicament, costos de mà d’obra i impostos).
Les Pimes representen més del 90 % de les nostres empreses. Com a avantatges respecte les grans empreses, podem dir que proporcionalment creen més llocs de treball, són més flexibles, més aprofitadores de noves oportunitats, més adaptables, més pròximes als clients, proveïdors i treballadors. Però tenen menys capacitat financera, menys qualificació empresarial, més obsolescència tecnològica i menys poder de negociació.
BLOC 4: El projecte empresarial
Idea de negoci, promotors i requisits previs
PAGE 2
vol emprendre de manera clara i sintètica i ha de ser la principal eina de treball per als promotors en el desenvolupament de la seva idea.
Tots els aspectes que incideixen en la viabilitat de l’empresa s’han de concretar mitjançant l’elaboració d’un pla d’empresa.
Un pla d’empresa ha de contenir els apartats següents:
- Com serà la nostra empresa? Concreció de la idea, identificació dels promotors (persones que creen l’empresa), localització de l’empresa i forma jurídica de l’empresa.
- Què produirem? Característiques del producte ofert i el procés productiu.
- Com vendrem el nostre producte? Anàlisi del mercat (anàlisi DAFO i pla de màrqueting).
- Quins recursos necessitarem? Personal, inversió i finançament i previsió econòmica i financera.
- Quins passos hem de fer per crer l’empresa? Tràmits de constitució.
La idea empresarial pot sorgir per haver detectat una necessitat no coberta en algun segment de mercat, per alguna innovació tècnica, per intuir una necessitat nova... o es pot fer una empresa sense cap idea nova, simplement comprant una empresa existent o creant una franquícia.
També podem dir que la idea pot sorgir pel coneixement sobre un negoci concret, per coneixements tècnics especialitzats o per haver detectat alguna oportunitat de negoci existent.
Viabilitat legal: elecció de la forma jurídica. Principals formes jurídiques de l’empresa (empresa individual, societat limitada, societat anònima i les cooperatives) segons costos i responsabilitat
La viabilitat legal fa referència bàsicament a si l’activitat de l’empresa es pot dur a terme tal com preveuen els seus promotors, sense violar cap normativa.
Els aspectes a considerar a l’hora de triar la forma jurídica són els següents:
1.- Responsabilitat davant de tercers. La responsabilitat pot ser limitada (com a màxim s’arrisca el capital aportat) o il·limitada (s’arrisca tot el patrimoni personal dels socis, present o futur). 2.- Capital necessari per constituir l’empresa. 3.- Nombre de socis mínim per constituir l’empresa. 4.- Tipus de règim fiscal (Impost de Societats o IRPF).
Viabilitat comercial del projecte empresarial. L’estudi de mercat. Anàlisi DAFO. Pla de Marketing. Estratègies per a cada variable del marketing mix
ESTUDI DE MERCAT
Pel que fa a l’estudi de mercat, cal veure en primer lloc l’estructura de mercat que pertany a la nostra empresa: competència perfecta, competència monopolista, monopoli o oligopoli.
Després caldrà fer un estudi de mercat més detallat per obtenir informació rellevant sobre el consumidor, el grau de competència i les característiques de l’entorn de l’empresa.
Un bon estudi de mercat ha de contemplar els aspectes següents:
- Definició d’objectius: un estudi de mercat és costós, així que s’han d’examinar les qüestions prioritàries.
- Disseny del pla d’investigació: hi ha diferents alternatives amb diferent
PAGE 2
termini/cost/fiabilitat.
- Fonts d’informació: les dades es poden obtenir de diferents fonts. Es pot accedir a estudis ja realitzats i publicats (fonts secundàries) o elaborar-les la pròpia empresa (fonts primàries).
- Obtenció de les dades: Caldrà definir el sistema (entrevistes telefòniques/ per correu/personals...).
- Anàlisi i interpretació de les dades per obtenir conclusions.
- Presentació de les dades.
L’estudi de mercat el poden fer els mateixos promotors del projecte d’empresa o es pot encarregar a una empresa especialitzada.
L’estudi de mercat permet identificar diversos elements, però els més destacats són la tipologia dels consumidors als quals s’adreça l’empresa, la competència existent i l’entorn de l’empresa (anàlisi DAFO).
Cada vegada és més important conèixer bé les necessitats dels consumidors per adaptar l’empresa a aquestes necessitats. La majoria de vegades l’empresa haurà de segmentar el mercat i triar-ne un com a objectiu (conegut com a “ target ” o “ públic objectiu ”).
Un segment de mercat està constituït pel conjunt de clients que demanden un producte amb unes característiques similars.
La definició d’un segment permetrà que l’empresa obtingui més bons resultats en la seva estratègia de màrqueting.
L’estudi de la competència haurà de permetre veure quines empreses constitueixen competència, quines característiques tenen elles, els seus productes, el seu preu, les seves estratègies, etc.
Segmentació de mercats
Els mercats es poden dividir en segments, que són conjunts de persones que tenen unes característiques similars. Cada mercat es pot dividir segons diversos criteris de manera que obtinguem el mercat segmentat en grups de persones amb necessitats similars. Per exemple, el mercat dels pantalons es pot dividir en dos grans segments: el dels homes i el de les dones.
Dintre del segment dels homes, podem dividir-lo segons l’estil de vida, obtenint així el segment dels homes de negocis, el segment dels homes “de coll blanc” (administratius), el segment dels homes “de coll blau” (obrers), el segment dels esportistes, el segment dels tècnics, etc.
La segmentació del mercat és molt important perquè permet veure els diferents tipus de clients potencials que pot tenir l’empresa i d’aquesta manera poder triar-ne un per dirigir tota la seva campanya de màrqueting. Aquest segment triat es diu “target” o “públic objectiu”. Val molt la pena tenir un target pensat per poder fer tota una campanya de màrqueting coherent.
Per exemple, si el target que escull l’empresa són els homes de negocis, segurament haurem de fer totes les estratègies de màrqueting (les “4P”) adaptades a ells: un producte pensat per a satisfer les necessitats d’aquest col·lectiu específic, un preu que ells estiguin disposats a pagar, una promoció que realment arribi a ells (per exemple, no ens anunciaríem al metro si creiem que no agafen el metro, o a la TV si creiem que no miren la TV, etc.). I el producte es distribuiria en els punts de venda que aquest col·lectiu específic pogués accedir-hi (o qui ho compra per ells).
Els segments són grups de persones, no de productes. Els criteris són de les persones i no dels productes. Per exemple, no són segments els pantalons
PAGE 2
