Apunts Transició democràtica | Apuntes de Historia de España

1.1. De l'immobilisme al reformisme

El 22 de novembre del 1975 Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d'Espanya i va disposar que Carlos

Arias Navarro continués al capdavant del govern. Se n'esperava un programa reformador que podria dur a

la progressiva democratització del sistema polític, però Arias Navarro es va limitar a proposar uns petits

canvis.

L'oposició va prendre la iniciativa i va definir un programa comú després que les dues plataformes de

l'oposició (Junta Democràtica i Plataforma de Convergencia Democrática) s'haguessin fusionat en

Coordinación Democrática. A Catalunya, a més de l'Assemblea de Catalunya, es va crear el Consell de

Forces Polítiques de Catalunya, que integrava onze partits. Aquestes forces antifranquistes van promoure

una sèrie de mobilitzacions populars (manifestacions, vagues, campanyes reivindicatives...) que reclamaven

les llibertats democràtiques, l'amnistia per als presos polítics i l'Estatut d'Autonomia.

Durant aquells anys la conflictivitat laboral va augmentar i es va polititzar de tal manera, que a les

reivindicacions laborals o salarials s'hi va afegir la demanda de democràcia i llibertat. Tot això contribuir

decisivament a desacreditar el projecte continuista d'Arias Navarro.

El 30 de juny del 1976 el rei Joan Carles i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d'Arias Navar ro i van

aconseguir imposar Adolfo Suárez, un polític reformista, com a nou president del govern.

1.2. La reforma política d'Adolfo Suárez

El nou govern va prendre la iniciativa i, després d'haver establert contactes amb les forces democràtiques,

va proposar fer la Llei de Reforma Política (LRP), que reconeixia els drets fonamentals de les persones,

conferia la potestat legislativa en exclusiva a la representa ció popular i establia un sistema bicameral

(Congrés i Senat) elegit per sufragi universal.

Suárez va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin la Llei de Reforma Política presentant-la no com

una ruptura, sinó com un canvi polític d'una legalitat a una altra. Tanmateix, establia unes garanties clares:

no era negociable ni la monarquia, ni la sobi rania única i no s'exigirien responsabilitats polítiques.La llei va

ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976 i va ser aprovada pel 81% dels votants.

Immeditament el govern Suárez va dictar una sèrie de disposicions que significaven la desaparició de les

institucions del franquisme i va negociar amb l'oposició les bases per a la celebració d'unes eleccions

democràtiques. La legalització del partit comunista que Suárez va fer el mes d'abril del 1977 va provocar

una crisi de govern i l'enfrontament amb comandaments militars.

Davant de les primeres eleccions lliures després de quaranta-un anys es va anar configurant un nou

panorama polític: d'una banda, els partits de l'esquerra, que s'havien destacat per l'oposició al règim de

Franco (PSUC-PCE, PSC-PSOE); de l'altra, una nova organització de dretes, Alianza Popular, liderada per

Fraga Iribarne i d'altres exministres franquistes; i des del govern es va constituir la Unión de Centro

Democrático (UCD-Centristes de Catalunya), sota la direcció d'Adolfo Suárez. A aquestes formacions s'hi van

sumar nombrosos partits, sobretot d'àmbit territorial menor, fins a un total de més de 150 formacions

polítiques legalitzades.

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Apunts Transició democràtica y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!

1.1. De l'immobilisme al reformisme El 22 de novembre del 1975 Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d'Espanya i va disposar que Carlos Arias Navarro continués al capdavant del govern. Se n'esperava un programa reformador que podria dur a la progressiva democratització del sistema polític, però Arias Navarro es va limitar a proposar uns petits canvis. L'oposició va prendre la iniciativa i va definir un programa comú després que les dues plataformes de l'oposició (Junta Democràtica i Plataforma de Convergencia Democrática) s'haguessin fusionat en Coordinación Democrática. A Catalunya, a més de l'Assemblea de Catalunya, es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava onze partits. Aquestes forces antifranquistes van promoure una sèrie de mobilitzacions populars (manifestacions, vagues, campanyes reivindicatives...) que reclamaven les llibertats democràtiques, l'amnistia per als presos polítics i l'Estatut d'Autonomia. Durant aquells anys la conflictivitat laboral va augmentar i es va polititzar de tal manera, que a les reivindicacions laborals o salarials s'hi va afegir la demanda de democràcia i llibertat. Tot això contribuir decisivament a desacreditar el projecte continuista d'Arias Navarro. El 30 de juny del 1976 el rei Joan Carles i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d'Arias Navar ro i van aconseguir imposar Adolfo Suárez, un polític reformista, com a nou president del govern. 1.2. La reforma política d'Adolfo Suárez El nou govern va prendre la iniciativa i, després d'haver establert contactes amb les forces democràtiques, va proposar fer la Llei de Reforma Política (LRP), que reconeixia els drets fonamentals de les persones, conferia la potestat legislativa en exclusiva a la representa ció popular i establia un sistema bicameral (Congrés i Senat) elegit per sufragi universal. Suárez va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin la Llei de Reforma Política presentant-la no com una ruptura, sinó com un canvi polític d'una legalitat a una altra. Tanmateix, establia unes garanties clares: no era negociable ni la monarquia, ni la sobi rania única i no s'exigirien responsabilitats polítiques.La llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976 i va ser aprovada pel 81% dels votants. Immeditament el govern Suárez va dictar una sèrie de disposicions que significaven la desaparició de les institucions del franquisme i va negociar amb l'oposició les bases per a la celebració d'unes eleccions democràtiques. La legalització del partit comunista que Suárez va fer el mes d'abril del 1977 va provocar una crisi de govern i l'enfrontament amb comandaments militars. Davant de les primeres eleccions lliures després de quaranta-un anys es va anar configurant un nou panorama polític: d'una banda, els partits de l'esquerra, que s'havien destacat per l'oposició al règim de Franco (PSUC-PCE, PSC-PSOE); de l'altra, una nova organització de dretes, Alianza Popular, liderada per Fraga Iribarne i d'altres exministres franquistes; i des del govern es va constituir la Unión de Centro Democrático (UCD-Centristes de Catalunya), sota la direcció d'Adolfo Suárez. A aquestes formacions s'hi van sumar nombrosos partits, sobretot d'àmbit territorial menor, fins a un total de més de 150 formacions polítiques legalitzades.

El procés de la Transició es va accelerar gràcies a les circumstàncies difícils en què es desenvolupava: una crisi econòmica, una onada de mobilitzacions socials, brots de violència, actes terroristes d'ETA i del GRAPO i forta resistència dels sectors més ultres del franquisme. El resultat final va ser un pacte entre els reformistes exfranquistes i la gran majoria de l'oposició democràtica, que reflectia la voluntat majoritària dels espanyols de construir un sistema democràtic. 1.3. Les eleccions democràtiques del 1977 Les eleccions generals del 15 de juny del 1977 en el conjunt d'Espanya van donar com a resultat un sistema polític clarament bipartidista: la UCD va aconseguir 166 diputats i el PSOE en va aconseguir 118. Molt per sota es van quedar el PCE, amb 19 escons, i Alianza Popular, amb 16. A Catalunya els resultats van ser diferents i el triomf va ser per a les esquerres: el PSC va obtenir el 28% dels vots i el PSUC, el 18%, mentre que Centristes de Catalunya i el Pacte Democràtic liderat per Jordi Pujol van obtenir al voltant del 16%. Tot i no tenir la majoria absoluta al Congrés, Adolfo Suárez va formar el primer govern democràtic després de la Guerra Civil. Aquesta primera legislatura va tenir un caire constituent i la missió principal que tenia era elaborar una nova Constitució. A les eleccions generals del 15 de juny del 1977 el 75% dels vots dels catalans van anar als partits polítics que defensen el restabliment de la Generalitat de Catalunya i de l'Estatut del 1932. LA CONSTITUCIÓ DEL 1978 I L'ESTAT DE LES AUTONOMIES La Constitució del 1978 va començar la política de consens i va ser el resultat d'un acord entre les diverses forces polítiques. La Constitució va adquirir un caire progressista, tot que presenten una certa ambigüitat. Una vegada aprovat per les dues cambres, el text constitucional va ser sotmès a referèndum el 6 de desembre del 1978. Una àmplia majoria favorable va donar validesa a una Constitució que continua vigent fins a l'actualitat. La Constitució defineix Espanya com un "Estat social i democràtic de dret", organitzat com una monarquia parlamentària en que la Corona té una funció representativa i les forces armades estan sotmeses al poder civil. Regula la separació dels poders i instaura el Tribunal Constitucional com a instancia suprema. També desenvolupa una àmplia declaració de drets fonamentals i de llibertats civils i polítiques que estableix la no-discriminació per raons de naixement, saxe, roça i religió i es fixa al dret a vot a partir dels divuit anys. La Constitució va instaurar un sistema polític i administratiu descentralitzat amb la creació de comunitats autònomes a tot el territori espanyol. Totes les comunitats es van regular mitjançant estatuts que inclouen els òrgans legislatius, elegits per sufragi universal (parlaments), els executius (governs) i fixar les competències. Es van establir dos procediments per arribar a l'autonomia: un de més ràpid i complet (article 151), al qual poden accedir les nacionalitats històriques i que havien de ratificar mitjançant un referèndum; i un segon procediment més lent. L'aprovació de la Constitució va implicar també una profunda reforma del Codi penal i del Codi de justicia militar, com també la desaparició de la legislació franquista més explícitament antidemocrática.

Amb la redacció de la nova Constitució va començar l'anomena da política de consens, que consistia a buscar un ampli acord entre els partits polítics parlamentaris en les qüestions clau per a la construcció de la nova democràcia i per poder tractar els problemes econòmics i socials més urgents. 4.1. Crisi econòmica i Pactes de la Moncloa La Transició va coincidir amb la greu crisi econòmica internacional provocada per la pujada del preu del petroli, que a Espanya va tenir unes greus repercussions: disminució de les exportacions, retallada de les inversions estrangeres, caiguda dels ingressos per turisme i tornada dels emigrants d'Europa, amb la baixada consegüent de les trameses monetàries que feien. La crisi energètica va derivar en una profunda crisi industrial i, com a conseqüència, moltes empreses van tancar i l'atur va augmentar. Les repercussions en l'economia catalana van ser importants. El ritme de creixement de l'etapa anterior es va aturar dràsticament i, des del 1977, la caiguda de l'activitat econòmica va superar la mitjana espanyola i l'atur va arribar al 19,9% el 1982. La crisi va alterar també l'estructura de l'economia catalana i la seva localització territorial. Per fer front a la crisi es va arribar a un consens polític i social molt ampli (partits, sindicats, organitzacions empresarials) que es va concretar en la signatura dels Pactes de la Moncloa (octubre del 1977), que contienen una sèrie d'acords per a la reforma i el sanejament de l'economia i un programa de modificacions jurídiques i polítiques. Els objectius fonamentals van ser reduir la inflació i posar en pràctica unes reformes per repartir equitativament els costos de la crisi. Es va devaluar la pesseta, es va dissenyar una nova estratègia per controlar la despesa pública, es va acordar un programa per poder racionalizar el consum d'energia i es va pactar una moderació salarial generalitzada. Hi va haver també el compromís de dur a terme una profunda reforma fiscal i crear un nou marc de relacions laborals. La reforma tributària, que havia de permetre a l'Estat recaptar molt més i d'una manera més justa, es basava en l'Impost Extraordinari sobre el Patrimoni i l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF).Espanya va crear un sistema tributari progressiu que li va permetre disposar de més recursos per pagar els costos socials de la crisi econòmica i crear les bases per a la construcció de l'Estat del benestar. També es va reformar la Seguretat Social augmentant. 4.2. El segon govern de Suárez(1979-1981) Les eleccions legislatives del 1979 van tenir com a resultat un altre cop el triomf a la Unión de Centro Democrático (UCD), que va obtenir 168 diputats, mentre que el PSOE en va aconseguir 121. Però en aquest segon mandat es va generar una crisi dins del partit quan Suárez va començar a ser contestat com a líder. La feblesa del partit i del govern es va fer evident a les eleccions municipals perquè a la majoria de les grans ciutats es van constituir ajuntaments d'esquerra. L'oposició guanyava força i es beneficiava del malestar social i polític. Al maig del 1980 el PSOE va presentar una moció de censura al govern que va fracassar per un marge escàs. Al cap de poc, el gener del 1981,

Suárez va presentar la dimissió com a president del govern i del partit perquè el seu lideratge havia estat posat en qüestió i també per les fortes pressions que rebia de sectors empresarials i militars. 4.3. El cop d'Estat del 23-F El 23 de febrer del 1981, mentre al Congrés dels Diputats es feia la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez, un grup de guàrdies civils, sota el comandament del tenent coronel Antonio Tejero hi va irrompre per la força i va tenir retinguts els diputats. Paral·lelament, el capità general Milans del Bosch es va revoltar a València per imposar un cop d'Estat militar. La intenció del cop, en què hi havia implicats alguns caps militars i alguns polítics involucionistes, era paralitzar el procés democràtic i d'atorgar a l'exèrcit un paper rellevant en el futur govern, mentre que els objectius eren confusos. La compareixença del rei per televisió la mateixa nit del 23 de febrer censurant l'actitud dels revoltats i donant suport al règim constitucional va ser decisiva per poder avortar el cop. 4.4. La crisi de la UCD Tot i que Calvo Sotelo va ser investit com a nou president del govern, la seva política no es va diferenciar pas de l'anterior. Una de les decisions més polèmiques del govern de Calvo Sotelo va ser la petició d'Espanya d'ingressar a l'OTAN, que es va fer efectiva el 30 de maig del 1982, amb l'oposició dels partits d'esquerra. Les reticències provocades en alguns sectors per la descentralització de l'Estat van propiciar un pacte entre la UCD i el PSOE que es va concretar en la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA) amb la qual es pretenia limitar les atribucions de les comunitats autònomes. Calvo Sotelo no va aconseguir frenar el procés d'autodestrucció de la UCD i Suárez mateix va abandonar el partit i va crear el Centro Democrático y Social (CDS) el juliol del 1982. Al cap d'un mes Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions. Els comicis, que van donar la victòria al Partido Socialista Obrero Español, van marcar el final del procés de transició i l'inici d'una nova etapa constitucional d'alternança política en el govern. 4.5. Entre el consens i la violència Mentre la majoria de les forces polítiques i de la societat espanyola apostaven per un consens que possibilités una transició pacífica, alguns sectors van pretendre obstaculitzar la construcció del sistema democràtic. Les amenaces principals provenien de l'involucionisme polític, del colpisme militar i del terrorisme. Les forces de l'extrema dreta, nostàlgiques del franquisme, van organitzar manifestacions en què atacaven el govern i el procés democràtic i exigien que l'exèrcit tingués el poder. Es van crear alguns grups armats (Guerrilleros de Cristo Rey, ) que van dur a terme atemptats i assassinats. També hi va haver intents de desestabilització promoguts per alguns militars i en bona part incitats per la premsa ultradretana, com l'intent de cop d'Estat conegut com a Operación Galaxia.

Una de les mesures més ambicioses del govern socialista va ser la reforma de las forces armades, que pretenia modernitzar-les i posar fi al perill del colpisme. La reforma militar va implicar una dràstica reducció de l'oficialitat, cosa que es va veure afavorida per l'entrada d'Espanya a l'OTAN (1986). El govern de Felipe González es va haver d'enfrontar al terrorisme d'ETA, que va causar 379 víctimes durant tota la legislatura. Per neutralitzar els efectes polítics del terrorisme es va signar el Pacte d'Ajuria Enea (1988) entre totes les forces polítiques democràtiques basques. El desgast del govern Les dissensions internes del PSOE del mateix govern es van fer manifestes quan el vicepresident, Alfonso Guerra, va ser apartat de l'executiu i de la direcció del partit. A més, a partir del 1992 una recessió econòmica d'àmbit internacional va comportar un increment notable de la inflació i un augment de l'atur. A aquesta situació s'hi va afegir el coneixement públic d'alguns casos de corrupció que afectaven membres del partit socialista i de l'existència d'una "guerra bruta" contra el terrorisme. Els GAL i els comandos basco-espanyols eren uns grups armats vinculats a la policia a l'extrema dreta que van dur a terme alguns atemptats contra presumptes membres d'ETA.

Apunts Transició democràtica, Apuntes de Historia de España

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Apunts Transició democràtica y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!